Sense pietat pels vençuts

A l’estiu de 1875, l’exèrcit carlí de Catalunya està a prop de rebre el tret de gràcia. El final de la Tercera Carlinada sembla estar a tocar. El general Rafael Tristany, fart de la rivalitat amb Savalls, ha abandonat el Principat per marxar al País Basc i unir-se a l’Exèrcit del Nord, on hi guerreja el Pretendent Carles VII. Per la seva banda, els aragonesos de l’Exèrcit del Centre han estat aniquilats, i els darrers contingents han fugit en desbandada per unir-se a les forces catalanes.

El veteraníssim Joan Castells, “el gravat d’Àger”, ha rebut l’encàrrec de comandar les migrades restes de la divisió de l’exèrcit carlí dels districtes de Lleida i Tarragona. Malgrat que s’hi han sumat els aragonesos, a les ordres del mariscal Gamundi i del general González Boet, la situació de les tropes, famolenques i mal proveïdes, és molt penosa.

És en aquest marc que, la matinada del 30 de juliol de 1875, uns 400 cavallers i 700 infants a les ordres del tinent general Castells i del coronel Baró, ataquen la vila de Sant Martí de Maldà. Per vèncer les muralles adopten la vella mecànica (que ja practicava el temible mossèn Benet quaranta anys abans), d’obrir-se pas travessant les cases demolint-les paret a paret.

La població està defensada per la Ronda Volant de Verdú, formada per un capità, un tinent i entre trenta i quaranta voluntaris liberals. Cert que oposen “tenaz resistència” (segons la premsa liberal), però aviat es veuen superats i incapaços de contenir l’atac. Així doncs opten per retirar-se fins l’església i refugiar-se al campanar, que és envoltat i assetjat pels legitimistes. Un cop a l’interior de l’església, els carlins “para ganar el coro tuvieron necesidad de grandes esfuerzos, dejando en el pavimento un muerto y varios heridos” (segons la crònica d’El Siglo Futuro). Incapaços de fer arribar els canons per disparar contra el cloquer, fan una pila amb palla, fustes i blat, i hi calen foc, tractant d’asfixiar als resistents. Aquests aviat constataran la impossibilitat de mantenir la posició, mentre contemplen com els carlins incendien el poble, començant per les cases del sergent i del cap dels voluntaris. No hi ha sortida: el dilema està entre la rendició o una mort segura, i opten a la desesperada per intentar salvar la pell.

Després d’una llarga deliberació amb els voluntaris i de les pressions dels veïns, els carlins els ofereixen garantia de vida (“bajo palabra de honor”, diu aquell cronista) a canvi de cessar en la resistència i lliurar-se incondicionalment. Durant les negociacions, un dels voluntaris, malfiat de la paraula oferta, aconsegueix escapolir-se i amagar-se… Hores més tard, serà aquest qui redactarà la crònica dels fets per les autoritats militars.

El fets posteriors donen la raó al desconfiat i, com en tantes altres ocasions al llarg de mig segle de carlinades, ni la promesa donada ni la vida dels rendits té gaire valor. Després de la batalla, l’església queda en ruïnes, amb la paradoxa que “los defensores de la religión son los autores de la destrucción de un templo católico” (segons crònica de La Època, diari liberal). Però és el cost menor de la tragèdia…

Santa Maria de Maldà

Immediatament després de baixar del campanar i lliurar-se als atacants, el capità dels voluntaris, de cognom Franquesa, serà conduït fins a Verdú, per a ser afusellat. La seva dona intentà evitar-ho, pagant 6000 rals al coronel Baró, però fou debades: l’ordre de “despachar al negro” (segons cita el cronista d’El Imparcial) és signada i l’home és executat. La resta dels capturats són obligats a emprendre una penosa marxa en direcció nord, essent arrossegats pels carlins en la seva fugida, empesos per l’encalç d’una columna governamental.

El dia després, a tocar del poble de Palouet, als peus de l’ermita de Sant Pere dels Empalous, entrada natural a la vall del Llobregós, en Pere Jordà -un dels presoners- convalescent d’una ferida, cau esgotat. Els seus captors, fugint apressats pel tiroteig al que han estat sotmesos a l’alçada de Massoteres per les forces governamentals del brigadier José Chacón, l’afusellen allí mateix.

L’endemà arriben al llogaret de l’Aguda, plaça forta dels rebels al llarg de totes les carlinades. Allí els rep mossèn Quirze, rector del lloc i membre d’una de les nissagues fidels a l’Altar i el Tron més irreductibles de Biosca. Lluny de compadir-se dels presoners, esgotats i assedegats, el capellà impedeix que rebin cap assistència. A més, en represàlia per la fugida del capità de la Ronda, ordena que siguin immediatament quintats, és a dir, que, un de cada cinc, amb el seu tinent Miravet al capdavant, siguin afusellats. La resta continuarà el tràgic periple fins al campament carlí del santuari del Lord, al Solsonès, on els més afortunats salvaran la pell essent intercanviats per presoners del bàndol contrari.

L’Aguda (Torà)

L’assassinat dels joves voluntaris alçà un gran ressò al llarg i ample dels territoris segarrencs. La mala fama dels carlins acreixerà, acabant amb bona part de les simpaties que encara conservaven. Poques setmanes més tard, a mitjans de novembre, l’alçament governamental dels sometents en la cerca i captura, vius o morts, de les partides carlistes posarà punt i final a les escaramusses i acabarà amb la darrera carlinada en terres catalanes. Després de la guerra, el botxí de la història, mossèn Quirze, serà exiliat d’aquelles terres i mai més no se’n sentirà a parlar.

Però a l’Aguda, com a l’antiga Roma de vint-i-quatre segles abans, i tants i tants llocs al llarg de la història, no hi hagué pietat pels vençuts, només dolor pels conquerits. Vae victis.