Fer un Castor als plans de Sió

Finalment, el conflicte de magatzem subterrani de gas Castor ha anat més enllà d’un despropòsit i un nyap, per convertir-se en un autèntic acte d’especulació barroera, picaresca intolerable i burla de la ciutadania. El bunyol va començar l’any 2008, quan el Gobierno de Zapatero va concedir a l’empresa Escal UGS (participada majoritàriament pel grup ACS de Florentino Pérez) la concessió per a explotar el major magatzem de gas natural de l’Estat, situat davant de les costes del delta de l’Ebre. En la concessió, el Ministerio de Industria no hauria parat compte en la falla d’Amposta, per la qual cosa no va advertir a la concessionària dels riscos de fuites de gas ni de moviments sísmics. En conseqüència, quan l’empresa explotadora, després de superar una quarantena de llicències administratives, va començar l’activitat, es va esdevenir l’alarma general: la població directament afectada va patir vora cinc-cents terratrèmols, amb els consegüents danys materials, malestars i angoixa generalitzada. Per tant, quan el Gobierno, aquest cop de Rajoy, no ha tingut més remei que tancar la infraestructura (de fet, deixar-la en “hibernació”) i retirar la concessió, s’ha vist forçada a indemnitzar a Escal UGS amb 1350 milios d’Euros. Val a dir que la indemnització, que a efectes pràctics pujarà a més de 4000 milions (computant els interessos dels trenta anys durant els quals es pagarà), no provoca cap pèrdua a l’Estat ni a la societat que rep el Castor (Enagas, la qual, posats a dir, és una de les principals promotores de fracking a Espanya), ja que serà repercutida sobre els consumidors, que patiran el corresponent increment en les respectives factures de consum de llum i gas. Resultat: l’empresa Escal UGS haurà fet un negoci extraordinari gràcies a la negligència del Gobierno de la Nación i a canvi d’una concessió administrativa que gairebé no ha usat, embutxacar-se una indemnització astronòmica. Un negoci rodó que faria enrogir d’enveja els inventors de la cultura del pelotazo del darrer quart del segle passat. Marca España? Potser no…

Diumenge passat, la Plataforma Salvem els Plans de Sió va organitzar una marxa cap al despoblat de Conill per mostrar l’oposició al projecte de construcció d’una planta de tractament de residus ramaders promoguda per una empresa agroalimentària de l’àrea. Val a dir que l’acte fou un èxit i els participants ni tant sols es van deixar esporuguir per la presència vistosa d’uns agents de la corporació promotora, que van deixar-s’hi veure ostentosament amb els aires de cacic que en d’altres ocasions tant bé els hi han rutllat. Els convocants manifestaven la seva oposició a la instal·lació d’una obra que els hi ha estat gelosament amagada i que suposa un abocador que, amb el temps, esdevindrà la porta d’entrada d’aquells residus agro-industrials amb qui avui ningú sap què fer. Pudors, contaminació, trànsit de gran tonatge…, i res a canvi. Destrucció d’una zona de gran valor mediambiental, ecològic i paisatgístic i condemna al despoblament per sempre més del bell nucli de Conill. Allí on l’any 1989 es projectà un centre de rehabilitació de toxicòmans, al 2005 un complex de turisme rural, i al 2010 el Centre d’interpretació dels secans (amb visita inclosa del Conseller Baltasar i l’Eurodiputat Romeva), finalment serà un lloc d’abocament i tractament de “residus d’altra degradabilitat”. El projecte interpretatiu i fons europeus marxaren al castell de Concabella i, de nou, el silenci amarà Conill fins que els primers moviments de terra han posat de manifest el projecte actual. El vistiplau dels informes tècnics dels organismes del Govern de la Generalitat i el silenci temorenc de l’Ajuntament d’Ossó de Sió aplanen el camí per l’obra.

No obstant, tot plegat sembla obviar la normativa europea. Aquell mateix cos legislatiu que va provocar la frustració de les il·lusions dels regants segarretes del Canal, que va criminalitzar les aus estepàries i que va posar de manifest un projecte matusser i improvisat pel què feia al respecte al medi natural, aquí també entra en acció. Una normativa, la Directiva europea de conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestre, que estableix que aquest tipus d’instal·lacions industrials no es poden construir en zones ZEPA i Xarxa Natura, a menys que siguin d’interès públic i la instal·lació al lloc no tingui cap alternativa possible. Un llei, directament aplicable al nostre país, que farà que si s’arriba als Tribunals europeus en pugui resultar una sentència que condueixi a l’anul·lació de les llicències i l’obligació d’enderrocament. I, en aquest cas, amb les conseqüents obligacions d’indemnitzar a l’empresa promotora que hauria obtingut legalment les autoritzacions per emprendre l’activitat i que, conseqüentment, mereix ser rescabalada pels danys patits i els lucres no rebuts. Indemnització que anirà a càrrec de les arques dels qui van autoritzar l’obra, en aquest cas el municipi d’Ossó de Sió (el mateix que va saltar a la fama el mes de gener de 2014 per ser un dels dos municipis catalans que havien de ser rescatats financerament pel Gobierno de España) i el mateix Govern de la Generalitat que, com sabem, lliga els gossos amb llonganisses (artesanes i de proximitat, no pas agro-industrials)…

Tot plegat, un Castor a la ponentina. Que rendeixi l’exemple entre els murris i els bergants més nostrats. I, de pas, que s’enriqueixi el lèxic: si “fer un Lola Flores” (imitat per Bertín Osborne) és excusar la il·legalitat en el desconeixement, “fer un Millet” (imitat per Jordi Pujol) és confessar a mitges abans que t’atrapi el brau, “fer una Pantoja” (imitat per la Infanta Cristina) és disculpar el delicte en la confiança vers la persona estimada, ara podrem dir que “fer un Castor” és aprofitar la matusseria i la submissió de les administracions davant les grans empreses per obtenir sucoses indemnitzacions (i no pas construir uns magatzems de gas subterranis al Bages, dels quals ben segur en parlarem un altre dia).

Preneu-ne nota, emprenedors, inversors, nostàlgics del pelotazo i gestors d’oportunitats business friendly, que és ben segur que aquí hi trobareu una mina…

(amb agraïment a en Jaume Ramon per la seva informació sobre els misteris de Conill)

El Canal presocràtic

Finalment, s’ha filtrat a la llum pública el document sobre el Canal Segarra – Garrigues elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. L’informe respon a l’encàrrec de Presidència perquè els experts valorin la rendibilitat econòmica i social del projecte i de la desitjada extensió del reg a les comarques afectades per l’obra. El treball, signat pel president del CADS el 17 de juliol de 2013, ha arribat a la ciutadania a través de mitjans no convencionals i gens oficials, després que, front les reiterades peticions en seu parlamentària, el Govern n’hagués negat l’existència. Aquells que tinguin la paciència de llegir les gairebé cent planes del document i annexos entendran el perquè s’ha volgut ocultar: les seves conclusions aporten una sensació que va més enllà del desencís i la frustració…

El pedigrí dels intervinents en l’elaboració de l’informe es impressionant. S’hi compten tot un seguit de catedràtics en matèries vinculades a la gran obra (enginyeria, geografia, geologia, ecologia, ambientologia…), així com experts en la gestió de l’aigua, polítiques ambientals, eficiència de recursos i, fins i tot, marketing. No obstant, és ben segur que d’entre tots els implicats, ha actuat amb protagonisme algun entès en filosofia grega presocràtica, especialment en els postulats del qui fou conegut com el “filòsof obscur”: Heràclit d’Efes.

Heràclit basava els postulats en la màxima del canvi incessant. “Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu”, deixà dit, perquè mai l’aigua, essència del riu, serà la mateixa. A partir d’aquest exemple, llegà el cèlebre panta rei (tot flueix), resum de la seva filosofia. Avui, dos mil cinc-cents anys després, l’imprevisible fluir de l’aigua del Canal Segarra – Garrigues el fa un principi del tot actual.

En la concepció del Canal, es preveia que algun dia la infraestructura assoliria el ple funcionament. Segons l’informe del CADS això no podrà ser possible, ja que l’embassament de Rialb no pot dotar d’aigua alhora el Canal d’Urgell i el Canal Segarra – Garrigues i, al mateix temps, garantir el cabal ambiental del riu Segre. A més, afirma que el canvi climàtic suposarà una reducció de les precipitacions i, en conseqüència, dels recursos disponibles. Això, sumat a l’antiquada xarxa del Canal d’Urgell (la imprescindible modernització del qual costaria una inversió milionària inabastable) i als costos d’explotació, dibuixen el canal com quelcom sobredimensionat que condueix un cabdal d’aigua molt inferior al projectat.

En el seu disseny, es preveia l’extensió de reg que, en uns sectors, transformés en regadiu grans extensions de baixa productivitat i, en d’altres, donés garantia de subministrament a aquelles les que es mantenien en el secà, però que comptaven amb el valor afegit del bon preu del cereal o de la vinculació a les Denominacions d’Origen. No obstant, l’envelliment de la població activa agrària, l’exclusió de grans extensions per la designació de zones ZEPA, l’error en la previsió de l’adequació a la normativa mediambiental europea, l’estructura de preu de l’aigua -que beneficia a les explotacions amb major dotació, en perjudici de les petites explotacions de caire familiar- i els possibles efectes d’increment de plagues i disminució de la qualitat de l’aigua fan que la transformació agrària possible disti de la projectada.

També es concebia el canal com un pas endavant en l’autosuficiència alimentària de Catalunya i cap a l’increment de la renda agrària. Dels nivells actuals d’autoproveïment agrícola baix (46%), es preveia que l’eficiència del canal permetés incrementar-ho fins al 60% (xifra que es considera acceptable internacionalment), generant aliment per a més de mig milió de catalans… No obstant, el fet que bona part de la producció es destini a l’exportació, prenent com a referència els mercats internacionals, i no pas les necessitats internes, desvirtua aquest anhel. Tot plegat, fa dependre les expectatives de factors externs (cotitzacions internacionals), sotmeses a especulació constant i volatilitat fora de control.

També el Canal es concebia com una gran inversió pública, transparent, sostenible i de futur. No obstant, més d’una dècada després de l’inici de les obres, l’enorme desviament pressupostari, les portes giratòries i els vasos comunicants entre polítics i interessos privats, la desconfiança creixent en el territori, la manca de implicació dels usuaris finals, el moviment especulatiu generat al voltant de les terres afectades i l’oposició reiterada a portar a terme una auditoria economicofinancera que fixi el cost real de l’obra, enterboleix en gran mesura l’aigua que flueix.

I, com a gran colofó final, l’informe del CADS ve a obrir la porta a allò que estava proscrit i anatemitzat: el transvasament i la interconnexió de conques. Plantejat com última solució, en cas de sequera, i com a moneda de canvi econòmica i financera per contribuir en el desenvolupament de les Terres de Lleida, s’ofereixen els recursos hídrics del Segre com a suport dels migrats recursos del Ter, amb l’objectiu de donar seguretat d’abastament a la Regió Metropolitana. Aquesta opció es traça dins una filosofia d’una ajuda mutual a nivell de tot el país basada en l’aigua… No cal dir que, des de les Terres de l’Ebre, la reducció en qualitat i quantitat de l’aigua que manté viu el Delta tornarà a mobilitzar la ciutadania.

En conseqüència, les aigües del Canal Segarra – Garrigues, fluint en un canvi incessant, donen la raó al filòsof obscur. Ara bé, al bell mig del fluir, crida l’atenció un Ésser, immutable, estàtic i immòbil que faria les delícies de Parmènides, el gran rival d’Heràclit. Aquell que abans era Conseller d’Agricultura i àrbitre en la concessió de les obres del Canal i que ara és president de l’empresa Aigües del Segarra – Garrigues, privada (avalada per la Generalitat, això sí) i responsable de l’execució, explotació i manteniment de la xarxa de distribució del sistema.

I és que, en el fons, com repeteix un padrí televisiu, si algú vol entendre què passa amb tot plegat, convé preguntar-se allò de “¿comprendes la filosofía?”.

Sempre ens quedarà Luxemburg

Bona part de la meitat oest de la comarca de la Segarra està inclosa dins els àmbits de la Xarxa Natura 2000. Les àrees de les valls del Sió i LLobregós, dels Plans de Sió i de Granyena situen dins el seu àmbit de protecció grans extensions del paisatge agrari característic de la nostra comarca. La Unió Europea, a través de la definició de zones d’especial conservació i de zones d’especial protecció de les aus, posa sota el seu esguard la preservació dels paisatges i els hàbitats naturals de les espècies del territori. En la nostra àrea es protegeix molt especialment la supervivència de l’espècie vegetal del “boleum asperum” i d’aus estèpiques com el gaig blau, la xurra, el sisó, la terrerola, la trenca i d’altres “ocellets” (en paraules de l’associació d’empresaris agraris), integrats dins dels corresponents hàbitats naturals que fan possible la seva supervivència.

Evidentment, la Xarxa Natura estructura la seva funció preservadora a partir d’un seguit de normes que condicionen els usos i aprofitament del territori als objectius de conservació. Per això, limiten absolutament tots els projectes i activitats que puguin afectar de forma apreciable els espais. D’aquesta manera, les activitats agràries i ramaderes es veuen encaixades en una gestió de manteniment de les explotacions existents, sempre en compatibilitat amb la conservació dels valors dels espais naturals. S’imposa el conservament de l’agricultura de secà i es promou l’assoliment d’una marca de qualitat agrícola, prestigiada a través dels valors de mètodes tradicionals i explotacions sostenibles. A més, també es limiten l’explotació forestal, l’activitat cinegètica, les operacions extractives, l’edificació i la circulació rodada, i també les infraestructures viàries, hidràuliques i energètiques. D’aquesta manera, en les àrees amb presència d’hàbitats o espècies d’interès comunitari, no s’admetran instal·lacions ni usos que siguin incompatibles amb la seva conservació.

La normativa protectora contempla, com no podia ser d’una altra manera, una excepció perquè projectes “d’interès públic de primer ordre” puguin ser establerts en zones sota la catalogació de Xarxa Natura, sempre i quan suposin “activitats de naturalesa econòmica o social per a complir obligacions específiques de servei públic”. En conseqüència, i per desgràcia, sovint trobem com es concedeixen permisos per actuar en aquestes àrees a través de la declaració formal d’”interès públic” per part de l’administració corresponent. No obstant, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha declarat que aquest “interès públic” ha de ser especialment qualificat i no han d’haver-hi solucions alternatives, encara que suposin un encariment de les condicions tècniques o econòmiques. Per tant, les concessions assolides amb certa màniga ampla són susceptibles de ser reculades des dels Tribunals Europeus, que imposarien la reversió immediata a l’estat original de l’afectació feta i, alhora, l’obligació d’indemnitzar a aquells que reberen de la llicència d’activitats i que ara veuen frustrades les seves expectatives.

Tot plegat pot semblar exagerat, però ja ha succeït en diverses ocasions. A Àustria, el 2004, per exemple, es va impedir l’ampliació d’un golf perquè tenia conseqüències negatives sobre la guatlla. A Portugal, el 2006, s’aturà la construcció d’una autopista per perjudicar els hàbitats i la flora i fauna silvestres. A Itàlia, el 2007, es bloquejà l’ampliació d’unes pistes d’esquí de gran valor social i econòmic per manca d’una adient avaluació mediambiental. A Holanda, molt recentment, s’impedeix l’ampliació d’una autopista perquè afectava un extens hàbitat de praderies i perquè, en contra del criteri del Govern holandès, sí que existien traçats alternatius… Totes aquestes resolucions han suposat descartar projectes, autoritzats en un primer moment per les autoritats locals i estatals, i, alhora, haver d’indemnitzar a les promotores per causa dels perjudicis causats obrint la porta de forma errònia, quan no fraudulenta, a unes accions que són del tot il·legals d’acord amb la normativa europea.

I ara, a casa nostra, ens trobem davant d’un projecte que reuneix tots els visos relacionats: es pretén construir en terreny de sòl no urbanitzable de protecció especial, dins els espais de Xarxa Natura 2000 de la zona dels Plans de Sió, una planta de tractament de residus d’explotacions ramaderes, amb una bassa de 500 metres cúbics. Per a fer-ho possible, el Departament d’Agricultura ha concedit l’autorització, amb els informes favorables del Departament de Territori i Sostenibilitat, del Departament de Cultura, de la Direcció General de Qualitat Ambiental, del Servei de Paisatge, de l’Agència de Residus de Catalunya i de l’Institut Català de Geologia, i s’ha declarat –com no podia ser d’altra manera- que l’activitat a desenvolupar-hi és d’interès públic i que són necessàries les instal·lacions i obres preteses per la correcta gestió dels residus. Res a dir respecte el fet que l’interès no és públic, com exigeix la normativa, sinó vinculat a l’interès de l’empresa privada del promotor de la planta, ni al fet que existeixen emplaçaments alternatius, especialment més enllà de les àrees protegides per la Xarxa Natura. Res a dir tampoc pel fet de la proximitat d’un nucli rural, amb vocació de ser repoblat, i que es veurà condemnat a la despoblació per sempre més, ni al fet que a les proximitats hi ha un dels espais més ben conservats dels encontorns per la vida de diverses espècies de mamífers i amfibis i per la nidificació d’aus migratòries…

En conseqüència, estem a les portes d’una nova actuació abusiva i en frau de llei, promoguda per una corporació privada en connivència amb les autoritats nacionals, susceptible de degradar paisatge i medi natural, contravenint la legislació aplicable. Però, vés per on, cada cop hi ha més ciutadans que es prenen seriosament el principi de legalitat, sense necessitat de ser picaplets tibats, i cada cop hi ha més homes i dones que creuen en els valors de futur del paisatge i el medi natural, sense necessitat de ser uns maleïts ecologistes. Per això, davant la banalització, el menyspreu, el corró i la supèrbia d’alguns, a la ciutadania sempre ens quedarà Luxemburg.