Arxiu del Blog

Visca na Segarra!

Ara fa unes setmanes vaig tenir l’honor de ser convidat a un sopar de prohoms i prohomeresses cerverins. No diré amb qui, ni quan, ni on (tot i que aprofitaré per agrair la cortesia al generós amfitrió, lector impenitent dels meus articles), però sí que s’escau retratar una anècdota que, tot i trivial, no em va semblar fútil… La trobada estava convocada a les nou del vespre i jo, acostumat als rígids assenyalaments judicials, vaig arribar-hi cinc minuts abans. La meva sorpresa s’esdevingué en constatar que no només era el primer en arribar a la cita, sinó que, a més, no es preveia assolir el quòrum fins una hora més tard. Mentre comentàvem la jugada amb el promotor, va fer aparició un pròcer cerverí que no va fer escarafalls a afegir-se a la conversa. L’amfitrió, sempre sorneguer, va reconèixer que tenia l’habitud de convocar la concurrència una hora abans del moment desitjat, donat que “aquí no tenim el costum de ser puntuals: som segarrencs”. Enunciat que, amb posat sever, el nouvingut va matisar: “Segarrencs, dius? Som cerverins!”.

De fa anys he copsat que en alguns ambients de Cervera la consciència segarrenca és un sentiment poc conreat. La pertinença a una identitat compartida amb l’ampli territori comarcal i, per extensió, a un molt més ampli territori històric, és intensament latent en els petits pobles del voltant i, especialment, en viles expulsades de la Segarra oficial per vel·leïtats administratives: punyent és la militància segarreta a Santa Coloma de Queralt i encara ben palpable a Calaf o Prats de Rei; però en canvi, a la capital es percep, en el millor dels casos, subordinada a la identitat cerverina. Segurament aquest sentiment deriva d’aquella animadversió pels “homes de paratge” que, al segle XV i amb Bernat Saportella al capdavant, van governar Cervera després de la derrota de la Generalitat a mans de les forces de Joan II; aquells forasters que, provinents de nuclis camperols i assilvestrats, esdevenien per la força de les armes rics i poderosos i subordinaven l’autonomia dels paers. Homes toscos, fers i poc cultivats, eren de totes totes indignes d’ocupar aital honor. La mirada altiva de la classe benestant i patrí­cia, dels petits nobles, artistes i doctors cerverins, vers la plebs rústega de més enllà de les muralles, ha sobreviscut i mutat amb el pas dels anys, però encara perviu. I fins i tot es constata institucionalment en aspectes tan subtils com la denominació “Museu Comarcal de Cervera”, del museu de la Segarra, l’”Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Cervera i la Segarra”, l’”Associació de Pessebristes de Cervera i la Segarra” o l’”Empresa d’Aigües i Serveis de Cervera i la Segarra, SL” (com si referir el tot, no integrés la part) per posar algun exemple… Cert és que la iniciativa de convidar pobles de la comarca a la Fira de Sant Isidre, anomenar “Segarra” a la revista local més prestigiosa, organitzar caminades populars pels límits de la Segarra històrica o projectar les activitats de cultura popular als pobles i viles de la rodalia, per citar algun cas, acrediten que no és aquest posat el majoritari, però tampoc el fan passat desapercebut. Els poc disimulats escarafalls vers el més enllà de la ciutat no fan cap bé, ans al contrari, per pal·liar el sentiment de llunyania i absència d’estimació que, en el fons, rau a la base dels moviments secessionistes de la vall del Llobregós (i, com es badi, també de l’Alt Sió).

Per tot això, avui m’ha causat una gran sorpresa i alegria llegir al diari que una parella de cerverins han decidit posar a la seva filla el nom de Segarra. I no uns cerverins qualsevol, sinó una parella, en Jordi i la Núria, residents al rovell de l’ou de la ciutat, estretament vinculats i compromesos amb Cervera i agents dinamitzadors de la cuInscripció Sikarra - Fet lingüístic 001 història llengua catalanaltura popular i tradicional de Cervera. Val a dir que la transformació en antropònim d’un topònim no és gaire habitual (sí que ho fou l’adaptació en cognoms, als segles medievals) i que denota una militància i afecció encomiables. Sí que és freqüent (i molt) trobar a la comarca persones amb el nom de pila derivat de les advocacions locals més comunes (Jaume, Ramon, Maria, Claustre, Isidre, Magí…), denominació que reflecteix la pertinença a una terra i a una actitud (o, al menys, tradició) lligada amb la religiositat del territori, però adaptar el nom de la comarca com a mot identificador d’una persona esdevé extraordinari…La petita Segarra podrà presumir de tenir un nom emanat d’un dels fets lingüístics més antics de Catalunya (triat amb el número 1 en la relació dels “300 fets de la llengua” per part de la Direcció General de Política Lingüística): el topònim Sikarra, acreditat al menys des del segle III aC. L’infant adapta aquest arcaic mot, li regala una nova dimensió, insòlita i entranyable i, alhora, la revitalitza i projecta cap al futur. Segur que el nom li marcarà caràcter: no hi ha dubte que està cridada a ser un agent decisiu pel creixement de la Segarra del vint-i-unè segle i, qui ho sap, la persona que aconseguirà reconduir els pobles i la ciutadania segarrenca cap a la consciència orgullosa de la identitat compartida i l’esforç pel retrobament territorial, talment la llegendària Boudica dels celtes o el capità Garibaldi de la reunificació italiana…

Sigui el què sigui, ara i aquí correspon donar una gran enhorabona al pare i a la mare i desitjar una llarga, feliç i plena vida a l’infant. Benvinguda! Visca la Segarra! Visca na Segarra!

segarra

Anuncis

La Victòria dels Prats de Rei

Aquest estiu, durant els treballs d’excavació del jaciment ibèric descobert als Prats de Rei, es va desenterrar un petit fragment de ceràmica grega. La decoració figurativa, traçada amb el vermell natural de la terrissa, en contrast amb el fons negre pintat, permeté classificar-la en una tipologia produïda a l’entorn d’Atenes entre el segle VI i V aC, factor que va permetre datar les estructures adjacents en el període ibèric antic. Aquest trosset, a banda de posar de manifest la singularitat de les restes, documentava l’existència d’una xarxa de comerç entre les poblacions ibèriques de la Catalunya interior i els mercaders grecs que fondejaven la costa i, alhora, la presència d’una societat jerarquitzada i refinada, que trenca amb l’imaginari tòpic d’uns pobles ibèrics incivilitzats i toscos.

Imatge

No obstant, la figura representada vingué carregada de simbolisme: el fragment ceràmic mostra la meitat superior d’una figura femenina alada, vestida amb una túnica prisada i una corona rutilant, que permet identificar-la amb Niké, la deessa grega de la Victòria. En la Grècia clàssica, aquesta divinitat era considerada portadora de bona sort i simbolitzava la victòria en combat. La mitologia ens diu que lluità amb la seva mare Estígia i els seus germans Cratos, Bia i Zel -personificacions de la força, la violència i la diligència, respectivament-, en la guerra de titans que portaria Zeus a la supremacia de l’Olimp. En homenatge a aquest mite, després de la victòria dels grecs sobre els perses a Salamina (segle V aC), a l’Acròpolis d’Atenes li fou dedicat un temple i la seva imatge es perpetuaria (encara avui, en segons quines sabatilles esportives) com a símbol victoriós…

Com que no hem de creure mai en les casualitats, podem establir diversos vincles històrics d’aquesta petita Niké victoriosa que, durant vint-i-cinc segles, ha romàs soterrada al bel mig de Sikarra, Sigarra, els Prats de Segarra o els Prats de Rei. Són diverses les opcions que ens brinda la història…

El propi jaciment on es feu la troballa, vuit segles d’història en escassos seixanta metres quadrats, ens parlà d’una altra victòria. Una gran acumulació de fragments de fusts de columnes d’època romana republicana, acumulats reblint una rasa sobre la que s’alçarien les estructures d’època imperial, documenten una batalla i una gran destrucció del lloc al segle I aC. L’estat dels fragments, on hi són ben visibles impactes violents i rastres de la destrucció pel foc, evidencien un fet d’armes ocorregut en aquest lloc durant el transcurs de la segona guerra civil romana. Durant l’enfrontament entre les tropes de Gneu Pompeu i de Juli Cèsar, la ciutat hauria estat l’escenari de la victòria dels exèrcits cesarians sobre un focus resistent pompeià, prèviament o coetània derrotats a la batalla d’Ilerda (50 aC). La victòria de Cèsar suposaria la destrucció de la població iberoromana, amb l’anorreament dels edificis erigits al llarg del primer segle i mig d’ocupació romana, però també l’inici del camí de la transformació del lloc en municipium, privilegi que donà als seus habitants la condicions de romans i, per tant, ciutadans lliures.

Imatge

Però potser no és aquesta la victòria simbolitzada per la petita deessa alada. Tal vegada cal avançar en el temps fins l’hivern de 1711 i situar-la en l’enfrontament als Prats de Rei entre les tropes austriacistes d’Starhemberg i les borbòniques de Vendôme. L’escomesa i la tenacitat de les primeres va assolir la derrota del bàndol hispanofrancès, que es veié obligat a abandonar el seu campament i retirar-se a les posicions de Lleida. Es considera aquesta batalla com la darrera victòria dels partidaris de Carles III, just en una etapa crucial per a la defensa de l’interior de Catalunya. Nogensmenys, poc temps després, la retirada de les forces aliades del bàndol austriacista, suposaria l’inici del declivi que conduiria a la derrota catalana del 1714.

Imatge

Però no, segur que no… La divinitat victoriosa no arriba ara de les profunditats de la terra ni de la foscor dels segles per simbolitzar-nos batalles sagnants pel control de grans imperis, sinó una victòria molt més contemporània, incruenta i en la qual, per una vegada, no hi ha vencedors ni vençuts. Avui, la victòria dels Prats de Rei és el símbol d’un esforç col·lectiu per reivindicar, restaurar, preservar i projectar al futur una identitat comuna, maltractada per les institucions i trinxada administrativament: la segarrenca. La moderna Niké de Sikarra és la demostració que la societat civil, des de la base, sense sectarismes, ni vanitats, però amb rigor, valentia, compromís i criteri és capaç d’incidir en el rumb de les coses que els incumbeixen. La victòria és la constatació que la política, entesa com la incidència del ciutadà en les decisions que menen la polis, l’estat, va molt més enllà de dipositar de tant en tant una papereta dins una urna i de les disputes estèrils de la partitocràcia imperant. La victòria és el reflex que el teixit associatiu de la Segarra, el veïnatge estructurat i les institucions culturals i socials cada cop està més empoderat i que enrere queda el temps de polítiques despòtiques i ciutadania muda. La victòria és testimoni que una altra manera de fer política és possible, que no tots els polítics són iguals i que encara n’hi ha que es guien per la recerca del bé comú. La salvació de Sikarra és la victòria dels que veuen en l’esforç d’unir la població i les terres vinculades històricament i natural a la Segarra com la via de futur, la unitat com a força per deixar enrere la marginalitat del ponent barceloní, el llevant lleidatà i el nord tarragonès. La victòria és el triomf d’una il·lusió col·lectiva i del plantejament del patrimoni no com un luxe, sinó com una eina estratègica de desenvolupament econòmic i atracció de dinàmiques culturals, turístiques i socials. La victòria no és una gràcia, concedida paternalment des d’institucions administratives, és la justa i inexcusable reacció a un gest de força sorgit des de la gent…

Imatge

D’entre quatre rocs mig colgats en un forat, n’ha sorgit una força que no es pot deturar. Salvant Sikarra, ens salvem a nosaltres mateixos. Des d’aquí i fins a la Victòria, sempre!

La condemna de la memòria

Els Prats de Rei, malgrat ser avui un petit municipi als confins de la invenció administrativa anomenada comarca de l’Anoia, durant molts segles ha protagonitzat la història de la Catalunya central. Els testimonis patrimonials i històrics ens acrediten que aquest llogarret ha estat cobejat per tots aquells pobles que han creuat la nostra geografia. Ibers, romans, eremites, feudals, austriacistes, borbònics, republicans… s’hi han assentat, hi han creat riquesa i han maldat per assolir-ne el control. L’airosa torre romànica de la Manresana, del segle XI, o les cròniques de la batalla dels Prats de Rei, victòria dels austriacistes front els borbònics, l’any 1711, en són proves més que evidents. Però avui, el lloc pot presumir d’un fet que el fa especialment remarcable: atresorar al seu subsòl les restes de Sikarra, la mítica capital dels lacetans citada per Ptolomeu que donà nom a la comarca de la Segarra…

sondeig arqueològic Sikarra

Aquest estiu, durant els treballs de millora de la xarxa de clavegueres del nucli, s’hi van localitzar un seguit de restes arqueològiques que confirmaven allò que ja se sabia: que sota les cases de la població hi havia el municipium sigarrensis, ciutat romana florent entre els segles II i IV dC, estratègicament situada en la confluència de camins principals que comunicaven la costa i l’interior. No obstant, més enllà de constatar allò conegut, les tasques han posat al descobert un jaciment ibèric d’enorme singularitat que aprofundeix en set segles el coneixement i el prestigi, no només de  la vila, sinó dels territoris històricament segarrencs. Davant l’església de la Mare de Déu del Portal, allò que havia de ser un pou de sondatge més, va desenterrar un seguit d’elements defensius i un conjunt de mostres ceràmiques que descobrien que aquell no era un jaciment qualsevol. Per això, s’hi van esmerçar un seguit d’esforços que han acabat donant llum a un tram de muralla que per antiguitat (remunta els orígens del lloc al finals del segle VI aC) i estructura (escarpa atalussada i protegida per un fossat) constitueix un conjunt únic en tota la península ibèrica. Aquests elements, units als bellíssims fragments de ceràmica grega recuperats, confirmen sense cap mena de dubte que ens trobem davant d’un nucli central de població ibèrica, un oppidum,  d’importància cabdal en els remots segles de l’edat del ferro. A més, d’altres estructures localitzades acrediten una època d’esplendor anterior a la romanització, als segles III i II aC, quan el primer recinte fortificat quedà petit, es cobrí el fossat, i la població s’estengué més enllà de les primeres muralles. És, amb tota possibilitat, durant aquest moment quan el lloc gaudeix d’un gran apogeu que l’hauria motivat a encunyar la seva pròpia moneda, factor que ens lligaria amb les escassíssimes mostres numismàtiques de Sikarra, el millor exemplar de les quals podem admirar al Museu Comarcal de Cervera des del mes de maig. L’arribada de la romanització suposaria la reforma urbanística de l’enclavament, la construcció de noves muralles i d’edificis de culte i de comerç; anys més tard, la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar, al segle I aC, hauria portat un arrasament de les construccions principals existents fins aquell moment i l’inici d’una nova era que conduiria a l’establiment del municipium.moneda Sikarra (foto Joan Porredon)

De tot aquest passat ens parlen unes restes posades a la llum en poc més de 50 metres quadrats enclavats davant la façana barroca del santuari de la Mare de Déu del Portal, església que, val a dir, prengué el seu nom de l’antic portal de la muralla que es va haver d’enderrocar al segle XVIII perquè pogués ser alçada. Per desgràcia, des de fa pocs dies, ens arriba l’anunci de la voluntat, pel que sembla consensuada pel consistori, la Diputació, el Departament de Cultura i el Bisbat, de retornar a la foscor de la terra aquest llibre obert, testimoni d’història, identitat i orgull. La troballa, recollida per tots els mitjans de comunicació del país, havia fet treure pit -i amb raó-, als pradencs, amb el seu batlle al capdavant, i suposava una justa recompensa als treballs abnegats, entusiàstics i generosos que, des de fa quatre dècades, dedica l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra a l’estudi i la preservació del patrimoni local. Ara, ofegada la gran satisfacció, el gerro d’aigua freda ha estat cruel i desmoralitzador. Que, de sobte, es despertin les presses perquè el jaciment hagi de ser soterrat, colgat, reblit (o com en vulguin dir), per motius econòmics i per pressions eclesials, suposa donar un cop de gràcia a totes les il·lusions i esperances posades en el seu aprofitament turístic, cultural, social, educatiu i científic. Fet i fet, esdevé un greuge comparatiu majúscul, considerant aquella molesta troballa de la Barcelona del 1714 que fa anys es va fer al subsòl del mercat del Born i que, per la tossuderia d’un aleshores poc conegut regidor de l’Ajuntament, no va ser colgat segons les previsions; aquell regidor es deia Ferran Mascarell i, la vida dóna tombs, avui és el màxim responsable de Cultura de la Generalitat… En comptes d’aquesta reeixida alternativa, el jaciment de Sikarra sembla que seguirà la mateixa dissort que la vila romana de la Sagrera, que les presses per obrir via al tren i la banalització del seu ingent valor històric va fer desaparèixer en qüestió de dies…

El Museu Municipal Josep Castellà, dels Prats de Rei, atresora dins la seva col·lecció epigràfica una làpida dedicada a l’emperador Maximià, el nom del qual, repicat, gairebé no es pot escatir. El record de Maximià fou condemnat a l’oblit, en una damnatio memoriae imposada per Constantí, i el rastre del seu nom fou anihilat dels llocs públics, en un intent d’esborrar per la posteritat la seva existència. Per sort, foren mans maldestres les que van tractar d’eliminar el nom de l’emperador de la inscripció que en el seu honor havia estat epigrafiada al municipium sigarrensis. Avui sembla que, novament, des d’algun despatx i obeint inconfessables voluntats, les pedres que ens parlen dels orígens remots i esplendorosos de la identitat segarrenca i que ens conviden a somniar un futur desenvolupament local a partir del patrimoni, han estat condemnades a ser sebollides. Si ningú no ho evita, la memòria serà colgada sota un reble de grava i oblit.

Imatge

 

MANIFEST CAMPANYA #SalvemSIKARRA i recull d’adhesions

#salvemSIKARRA

L’imprecís nom de la Segarra

Fa molt poques setmanes que ha vist la llum el número 22 de la Revista d’Arqueologia de Ponent, prestigiosa publicació editada anualment per la Universitat de Lleida i reservada només a firmes acreditades del món de la investigació en els camps de la Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. És aquesta una revista apte només per a lletraferits impenitents i saberuts insaciables, ja que, a banda de l’extrema complexitat dels seus textos, la seva lectura és d’allò més incòmoda, amb una tipografia petita i espessa i uns paràgrafs carregats de notes a peu de pàgina.

No obstant, m’hi he submergit delerós perquè recull, a les pàgines 37 i següents, un article titulat “Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de sikarra i de l’origen del topònim Segarra”. El treball parteix de l’estudi de la ja famosa moneda adquirida, aviat farà dos anys, per la Fundació Jordi Cases i Llebot i l’associació Fòrum l’Espitllera, i està signat per un equip de savis entre els quals hi figuren reputadíssims estudiosos com els professors Albert Turull, de la Univesritat de Lleida, i David Garcia i Rubert, de la Universitat de Barcelona, i la conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Isabel Moreno, tots ells íntimament vinculats a la comarca i activistes culturals com els que més…

Amb aquests antecedents m’he llençat àvidament a la lectura del text en la recerca de la resposta definitiva a la gran pregunta que tradicionalment hom es formula quan vol parlar de la Segarra: quin és l’origen d’aquest nom?

Rius de tinta ha fet vessar aquesta qüestió. Potser el primer que es va formular la pregunta -i va procedir immediatament a contestar-la- fou al segle XVII l’historiador i arquebisbe Pèire de Marca: després de saquejar bona part dels arxius del Principat com a visitador de Lluís XIV durant l’ocupació borbònica de Catalunya, va recollir al seu llibre “Marca Hispanica” que Segarra venia del topònim Ascerris, mítica ciutat dels lacetans, originada en la celta Sacerris i citada per Ptolomeu, i que ell va situar sense cap mena de dubte a Cervera. Quasi dos segles més tard, el geògraf i historiador Miguel Cortés y López corroboraria aquest origen en el seu “Diccionario geográfico-histórico de la España Antigua”, tot i que situaria Ascerris ja no vora l’Ondara, sinó prop de la vila de Calaf, “nombre lemosín sinónimo de acerrae” (negant de pas i altivament també la localització feta per Ambrosio Rui Bamba, que l’emplaçava a Ribelles). Tot i això, cap d’ells van gosar dir-nos el significat etimològic del vocable…

Superada, o no, la tesis d’aquestes eminències, va triomfar la teoria que avui és la més estesa i popular, en la qual van coincidir el lingüista Joan Coromines, autor de l’”Onomasticon Cataloniae”, i l’historiador Salvador Sanpere, autor d’”Un estudi sobre la toponomàstica catalana”. L’eminent filòleg i l’erudit historiador van defensar l’origen íbero-bascoide del topònim per afirmar que té la seva arrel en el vocables “sagar”, que significa “poma” o “pomera”, en basc, o “sagarreri”, que vindria a ser “país de les pomes”. Aquesta opinió ha arribat fins als nostres dies: l’han feta seva el geògraf Guiu Sanfeliu, autor d’”Els imprecisos límits de la Segarra”, els filòlegs Pere Pons al seu llibre “La Segarra” (on confessa, però, que ho recull “baix, baixet”) i el propi Albert Turull a “Els topònims de la Segarra”, o l’escriptor de viatges, novel·les i columnes Vidal Vidal, que la va adoptar per titular el segon volum de les seves “Rutes de Ponent”, l’imprescindible “El país de les pomes”.

Nogensmenys, en Jaume Clavé,  escriptor de Sanaüja sempre heterodox , atrevit i sorprenent, en el seu revelador assaig “Athanàgia”, palesa la sequedat del país i qüestiona que “Segarra” pugui venir de “pomera”, és a dir, del basc “sagar”. Com a alternativa, acudeix a l’historiador grec Tucídides per remetre’ns a la tribu dels sicans, que haurien donat nom al riu Sícoris (Segre) i, ensems, als habitants de la Segarra, abans d’endinsar-se en la Mediterrània per poblar l’illa de Sicania (Sicília).

Ara bé, des dels Prats de Rei, una anònima ploma, sense citar-ne la font, però avalada per l’Oficina de Turisme del Consell Comarcal de l’Anoia, exposa als visitants una tesi més agosarada: a propòsit de les coves i esplugues que es troben per l’Alta Segarra i argüint que aquesta regió era des d’èpoques ben remotes zona de pas dels ramats i llurs pastors en el camí de la transhumància entre la costa i els Pirineus, afirma categòricament que “etimològicament Segarra vol dir simplement lloc en el qual es separa el ramat”…

Per tot això, amb aquest garbuix mental, he cercat la llum a la RAP, i, val a dir, no n’he reeixit pas! Els autors, lluny de cloure l’enigma, l’obren encara més: afirmen que “Segarra” ve de la població ibèrica de Sikarra, però, a banda de no gosar situar-nos-la al mapa, encara compliquen més el significat del toponímic. Insatisfets amb recollir la interpretació tradicional de les pomeres de Coromines, hi afegeixen dues teories més: una possible vinculació amb l’arrel indoeuropea “seik”, que significaria “fluir” i faria al·lusió als rius (estaria també relacionat amb el Sicoris –Segre- o el Sicanus –Xúquer-) i un hipotètic origen vinculat a noms de persona celtibèrics, com el femení Sikeia o els masculins Sice o Sigervis

Tot plegat, un bon embolic que cada cop es complica més i que promet no quedar-se aquí i anar-se esbrancant fins a l’infinit.

En conseqüència, potser serà millor que cadascú triï quina tesi li és més inspiradora, a gust del consumidor cadascú faci seva la que més li agradi, i deixem aquests debats pels savis, que val a dir que en tenim molts. Mentrestant, posem la ment en el futur i, ja que no queda clar d’on ve la Segarra, ens dediquem a pensar cap a on va i, ja posats, què podem fer cadascun de nosaltres per participar en aquest rumb, a voltes imprecís, però sempre esperançat i engrescador.

Imatge

tetartemorion de Sikarra (fotografia d’Isabel Moreno)

Vuit mil·límetres i mig

Any 190 aC: Tota la Hispània Citerior està ocupada pels romans… Tota? Sí, tota! Marc Porci Cató ha retornat triomfant a Roma després d’haver enderrocat les muralles de les poblacions rebels, desarmat tots els indígenes, saquejat els camps i venut tots els captius com esclaus. Un rere l’altre, els indomables laietans, ilergets, lacetans, bergistans… han anat rendint-se als nous amos de la Mediterrània, alguns oferint les armes al cònsol per mitjà d’ambaixadors capcots, d’altres, convençuts que la vida sense armes no és tal, traient-se la vida ells mateixos. Ara, aquelles portes infranquejables s’obren de bat a bat als publicans romans, els odiats recaptadors dels tributs que, escortats per fornits legionaris, recorren poble a poble captant el tribut de l’invasor victoriós.

A Sikarra, poblat estratègicament emplaçat al capdamunt d’un turó, dominant una extensa plana fèrtil i amb excel·lent visibilitat vers les vies que comuniquen la plana amb els Pirineus, també li arribarà el torn… Poques dècades enrere, el lloc havia assolit un efímer esplendor, amb el retorn dels homes que havien guerrejat mar enllà, temibles mercenaris al servei de qualsevol exèrcit capaç de costejar-los. Certa preeminència vers els pobles del voltant, el control dels camins i unes bones anyades de blat i civada havien donat una rellevància als seus habitants que els va empènyer a emetre, en un excés de supèrbia i autocomplaença i en imitació dels patrons grecs, la seva pròpia moneda. Avui, una generació més tard, durament castigats pel pas dels exèrcits d’Hanníbal, primer, i delmats per les legions romanes en derrota humiliant, després, ja gairebé ningú recorda el nom de l’egòlatra cabdill que va voler immortalitzar el seu rostre en l’anvers del diner encunyat.

Els romans cobraran el seu tribut amb la plata de les monedes emeses. Tots aquells dracmes que havien de servir per augmentar el prestigi de l’oblidat capitost, per pagar els honoraris dels artesans que embellirien el poble i per adquirir sumptuoses ceràmiques pel vi i l’oli, armes, teixits i, fins i tot, perfums, avui són recollides pel detestable funcionari estranger per a ser remeses a les foneries de Roma. Tan sols alguns exemplars dels òbols, petites monedes fraccionàries, sobreviuran a l’espoli, caigudes, sinó amagades, entre els murs de la decadent ciutat de Sikarra.

Ben aviat els supervivents del poblat iniciaran l’èxode, descendint famolencs cap a les noves ciutats fundades pels invasors. Les teulades començaran a ensorrar-se, la pluja podrirà bigues i puntals i el vent i el gebre desintegraran lentament els murs de tapia. Les restes de Sikarra cauran en l’oblit: les alzines i els lledoners recuperaran el sòl al cim del turó que els fou arrabassat per la mà artigadora i les fèrtils ribes seran convertides en terrasses i llaurades per conrear vinyes i ametllers. La pressió de les arrels i la força de la rella fan la seva feina i la terra i la vegetació embolcallen els rastres de la què, en un miratge, fou una puixant població ibèrica i que en breu serà només catau de guineus, senglars i serps.

La nit del temps cobreix el lloc i els segles, l’un darrera l’altre, enfosqueixen la memòria de Sikarra. No obstant, per un caprici del destí, el nom, ara ja buit de significat, perviurà en la parla dels habitants del lloc i, com una taca d’oli, difuminarà el seu contorn fins a referir un territori que avarca des de la serra d’Almenara a la conca del Gaià, des de la ribera del Llobregós a la del Corb i des de les Garrigues altes i la vall de la Femosa fins l’Alt Sió…

*  *  *

Dos mil dos-cents anys més tard, el detector d’un buscador de tresors adverteix la presència d’un petit residu metàl·lic al peu d’una alzina. Enfonsant el seu càvec al fang, el metraller desenterra una minúscula peça, més petita que el palpís del seu índex. Després de retirar-ne la crosta de terra guixenca, amb l’ajuda d’una lent s’enfronta al perfil de cabells enrinxolats d’aquell a qui ningú recorda. La petita troballa, un cop esbandida amb aigua, submergida amb vinagre i  raspallada, resultarà ser una antiga moneda, amb un rostre masculí a l’anvers i dos cavalls units pel tors sobre una inscripció de caracters inintel·ligibles, però suggeridors, al revers. El saquejador fa arribar l’objecte a una casa de confiança que li confirma les sospites: la ínfima peça és un exemplar raríssim de tartemorion d’una seca ibèrica pràcticament desconeguda; és a dir: ha trobat el tresor que cercava i en treurà una bona mà de quartos…

Els insondables camins del destí fan que el fet arribi a oïdes d’un petit grup de filosegarretes curiosos, que identifiquin en la moneda una baula que aprofundeix tres segles el coneixement històric i la identitat de la comarca i que decideixin actuar perquè aquesta no s’esllangueixi de nou en la foscúria, ja no sota la terra, sinó entre els fulls de plàstic de l’àlbum d’algun adinerat amant de la numismàtica.

Com vint-i-dos segles enrere, el país viu moments de crisi, espoli i imposicions foranes i la cultura no està entre les preferències –si és que hi ha estat alguna vegada- d’uns responsables polítics que malden per mantenir-se surant. Per tant, a contrarellotge, se les han d’empescar solets per controlar la sortida al mercat de la moneda, recollir capital suficient i concórrer amb estratègia i garanties a la venda de la peça en pública subhasta… Organitzats a través d’una associació i una fundació, els emprenedors reeixiran en el seu propòsit i, amb el nas tapat -conscients que estan recompensant la tasca del saquejador-, adquiriran la peça i la portaran de retorn al lloc on pertany.

Avui, restaurada la moneda i desvetllats els seus secrets, tota la Segarra pot documentar com cap altre que el seu nom ja era pronunciat abans de l’arribada dels romans, pot exhibir una icona que la fa única a la península (i gairebé en tot l’àmbit mediterrani) i pot enorgullir-se que els seus ciutadans demostrin una voluntat i una capacitat emprenedora i generosa que els equipara als col·lectius més avançats d’Europa. Que sigui per molts anys.

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...