Vuit mil·límetres i mig

Any 190 aC: Tota la Hispània Citerior està ocupada pels romans… Tota? Sí, tota! Marc Porci Cató ha retornat triomfant a Roma després d’haver enderrocat les muralles de les poblacions rebels, desarmat tots els indígenes, saquejat els camps i venut tots els captius com esclaus. Un rere l’altre, els indomables laietans, ilergets, lacetans, bergistans… han anat rendint-se als nous amos de la Mediterrània, alguns oferint les armes al cònsol per mitjà d’ambaixadors capcots, d’altres, convençuts que la vida sense armes no és tal, traient-se la vida ells mateixos. Ara, aquelles portes infranquejables s’obren de bat a bat als publicans romans, els odiats recaptadors dels tributs que, escortats per fornits legionaris, recorren poble a poble captant el tribut de l’invasor victoriós.

A Sikarra, poblat estratègicament emplaçat al capdamunt d’un turó, dominant una extensa plana fèrtil i amb excel·lent visibilitat vers les vies que comuniquen la plana amb els Pirineus, també li arribarà el torn… Poques dècades enrere, el lloc havia assolit un efímer esplendor, amb el retorn dels homes que havien guerrejat mar enllà, temibles mercenaris al servei de qualsevol exèrcit capaç de costejar-los. Certa preeminència vers els pobles del voltant, el control dels camins i unes bones anyades de blat i civada havien donat una rellevància als seus habitants que els va empènyer a emetre, en un excés de supèrbia i autocomplaença i en imitació dels patrons grecs, la seva pròpia moneda. Avui, una generació més tard, durament castigats pel pas dels exèrcits d’Hanníbal, primer, i delmats per les legions romanes en derrota humiliant, després, ja gairebé ningú recorda el nom de l’egòlatra cabdill que va voler immortalitzar el seu rostre en l’anvers del diner encunyat.

Els romans cobraran el seu tribut amb la plata de les monedes emeses. Tots aquells dracmes que havien de servir per augmentar el prestigi de l’oblidat capitost, per pagar els honoraris dels artesans que embellirien el poble i per adquirir sumptuoses ceràmiques pel vi i l’oli, armes, teixits i, fins i tot, perfums, avui són recollides pel detestable funcionari estranger per a ser remeses a les foneries de Roma. Tan sols alguns exemplars dels òbols, petites monedes fraccionàries, sobreviuran a l’espoli, caigudes, sinó amagades, entre els murs de la decadent ciutat de Sikarra.

Ben aviat els supervivents del poblat iniciaran l’èxode, descendint famolencs cap a les noves ciutats fundades pels invasors. Les teulades començaran a ensorrar-se, la pluja podrirà bigues i puntals i el vent i el gebre desintegraran lentament els murs de tapia. Les restes de Sikarra cauran en l’oblit: les alzines i els lledoners recuperaran el sòl al cim del turó que els fou arrabassat per la mà artigadora i les fèrtils ribes seran convertides en terrasses i llaurades per conrear vinyes i ametllers. La pressió de les arrels i la força de la rella fan la seva feina i la terra i la vegetació embolcallen els rastres de la què, en un miratge, fou una puixant població ibèrica i que en breu serà només catau de guineus, senglars i serps.

La nit del temps cobreix el lloc i els segles, l’un darrera l’altre, enfosqueixen la memòria de Sikarra. No obstant, per un caprici del destí, el nom, ara ja buit de significat, perviurà en la parla dels habitants del lloc i, com una taca d’oli, difuminarà el seu contorn fins a referir un territori que avarca des de la serra d’Almenara a la conca del Gaià, des de la ribera del Llobregós a la del Corb i des de les Garrigues altes i la vall de la Femosa fins l’Alt Sió…

*  *  *

Dos mil dos-cents anys més tard, el detector d’un buscador de tresors adverteix la presència d’un petit residu metàl·lic al peu d’una alzina. Enfonsant el seu càvec al fang, el metraller desenterra una minúscula peça, més petita que el palpís del seu índex. Després de retirar-ne la crosta de terra guixenca, amb l’ajuda d’una lent s’enfronta al perfil de cabells enrinxolats d’aquell a qui ningú recorda. La petita troballa, un cop esbandida amb aigua, submergida amb vinagre i  raspallada, resultarà ser una antiga moneda, amb un rostre masculí a l’anvers i dos cavalls units pel tors sobre una inscripció de caracters inintel·ligibles, però suggeridors, al revers. El saquejador fa arribar l’objecte a una casa de confiança que li confirma les sospites: la ínfima peça és un exemplar raríssim de tartemorion d’una seca ibèrica pràcticament desconeguda; és a dir: ha trobat el tresor que cercava i en treurà una bona mà de quartos…

Els insondables camins del destí fan que el fet arribi a oïdes d’un petit grup de filosegarretes curiosos, que identifiquin en la moneda una baula que aprofundeix tres segles el coneixement històric i la identitat de la comarca i que decideixin actuar perquè aquesta no s’esllangueixi de nou en la foscúria, ja no sota la terra, sinó entre els fulls de plàstic de l’àlbum d’algun adinerat amant de la numismàtica.

Com vint-i-dos segles enrere, el país viu moments de crisi, espoli i imposicions foranes i la cultura no està entre les preferències –si és que hi ha estat alguna vegada- d’uns responsables polítics que malden per mantenir-se surant. Per tant, a contrarellotge, se les han d’empescar solets per controlar la sortida al mercat de la moneda, recollir capital suficient i concórrer amb estratègia i garanties a la venda de la peça en pública subhasta… Organitzats a través d’una associació i una fundació, els emprenedors reeixiran en el seu propòsit i, amb el nas tapat -conscients que estan recompensant la tasca del saquejador-, adquiriran la peça i la portaran de retorn al lloc on pertany.

Avui, restaurada la moneda i desvetllats els seus secrets, tota la Segarra pot documentar com cap altre que el seu nom ja era pronunciat abans de l’arribada dels romans, pot exhibir una icona que la fa única a la península (i gairebé en tot l’àmbit mediterrani) i pot enorgullir-se que els seus ciutadans demostrin una voluntat i una capacitat emprenedora i generosa que els equipara als col·lectius més avançats d’Europa. Que sigui per molts anys.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 14 Setembre 2011, in Patrimoni and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. Un article molt interessant, i molt adequat en la forma també. Ens convé que hi hagi qui sàpiga fer despertar l’interès de la majoria, fent pedagogia de bon nivell.

    Gràcies.

  2. L’altre dia em va tocar formar part d’un tribunal d’una lectura de tesina. Vaig explicar la història de la moneda davant l’estupefacció (sobretot) de la doctoranda, que en realitat esperava que li comentés alguna cosa profitosa del seu treball sobre escultura aplicada del segle XVI. La “moraleja” era que com no havíem de parlar d’influències italianes i franceses a la Barcelona del cinc-cents, si divuit segles abans una singular iconografia procedent de la Magna Grècia ja havia arribat a un remot assentament de la “encara no” Catalunya interior…

  1. Retroenllaç: La condemna de la memòria | Giliet de Florejacs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: