La condemna de la memòria

Els Prats de Rei, malgrat ser avui un petit municipi als confins de la invenció administrativa anomenada comarca de l’Anoia, durant molts segles ha protagonitzat la història de la Catalunya central. Els testimonis patrimonials i històrics ens acrediten que aquest llogarret ha estat cobejat per tots aquells pobles que han creuat la nostra geografia. Ibers, romans, eremites, feudals, austriacistes, borbònics, republicans… s’hi han assentat, hi han creat riquesa i han maldat per assolir-ne el control. L’airosa torre romànica de la Manresana, del segle XI, o les cròniques de la batalla dels Prats de Rei, victòria dels austriacistes front els borbònics, l’any 1711, en són proves més que evidents. Però avui, el lloc pot presumir d’un fet que el fa especialment remarcable: atresorar al seu subsòl les restes de Sikarra, la mítica capital dels lacetans citada per Ptolomeu que donà nom a la comarca de la Segarra…

sondeig arqueològic Sikarra

Aquest estiu, durant els treballs de millora de la xarxa de clavegueres del nucli, s’hi van localitzar un seguit de restes arqueològiques que confirmaven allò que ja se sabia: que sota les cases de la població hi havia el municipium sigarrensis, ciutat romana florent entre els segles II i IV dC, estratègicament situada en la confluència de camins principals que comunicaven la costa i l’interior. No obstant, més enllà de constatar allò conegut, les tasques han posat al descobert un jaciment ibèric d’enorme singularitat que aprofundeix en set segles el coneixement i el prestigi, no només de  la vila, sinó dels territoris històricament segarrencs. Davant l’església de la Mare de Déu del Portal, allò que havia de ser un pou de sondatge més, va desenterrar un seguit d’elements defensius i un conjunt de mostres ceràmiques que descobrien que aquell no era un jaciment qualsevol. Per això, s’hi van esmerçar un seguit d’esforços que han acabat donant llum a un tram de muralla que per antiguitat (remunta els orígens del lloc al finals del segle VI aC) i estructura (escarpa atalussada i protegida per un fossat) constitueix un conjunt únic en tota la península ibèrica. Aquests elements, units als bellíssims fragments de ceràmica grega recuperats, confirmen sense cap mena de dubte que ens trobem davant d’un nucli central de població ibèrica, un oppidum,  d’importància cabdal en els remots segles de l’edat del ferro. A més, d’altres estructures localitzades acrediten una època d’esplendor anterior a la romanització, als segles III i II aC, quan el primer recinte fortificat quedà petit, es cobrí el fossat, i la població s’estengué més enllà de les primeres muralles. És, amb tota possibilitat, durant aquest moment quan el lloc gaudeix d’un gran apogeu que l’hauria motivat a encunyar la seva pròpia moneda, factor que ens lligaria amb les escassíssimes mostres numismàtiques de Sikarra, el millor exemplar de les quals podem admirar al Museu Comarcal de Cervera des del mes de maig. L’arribada de la romanització suposaria la reforma urbanística de l’enclavament, la construcció de noves muralles i d’edificis de culte i de comerç; anys més tard, la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar, al segle I aC, hauria portat un arrasament de les construccions principals existents fins aquell moment i l’inici d’una nova era que conduiria a l’establiment del municipium.moneda Sikarra (foto Joan Porredon)

De tot aquest passat ens parlen unes restes posades a la llum en poc més de 50 metres quadrats enclavats davant la façana barroca del santuari de la Mare de Déu del Portal, església que, val a dir, prengué el seu nom de l’antic portal de la muralla que es va haver d’enderrocar al segle XVIII perquè pogués ser alçada. Per desgràcia, des de fa pocs dies, ens arriba l’anunci de la voluntat, pel que sembla consensuada pel consistori, la Diputació, el Departament de Cultura i el Bisbat, de retornar a la foscor de la terra aquest llibre obert, testimoni d’història, identitat i orgull. La troballa, recollida per tots els mitjans de comunicació del país, havia fet treure pit -i amb raó-, als pradencs, amb el seu batlle al capdavant, i suposava una justa recompensa als treballs abnegats, entusiàstics i generosos que, des de fa quatre dècades, dedica l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra a l’estudi i la preservació del patrimoni local. Ara, ofegada la gran satisfacció, el gerro d’aigua freda ha estat cruel i desmoralitzador. Que, de sobte, es despertin les presses perquè el jaciment hagi de ser soterrat, colgat, reblit (o com en vulguin dir), per motius econòmics i per pressions eclesials, suposa donar un cop de gràcia a totes les il·lusions i esperances posades en el seu aprofitament turístic, cultural, social, educatiu i científic. Fet i fet, esdevé un greuge comparatiu majúscul, considerant aquella molesta troballa de la Barcelona del 1714 que fa anys es va fer al subsòl del mercat del Born i que, per la tossuderia d’un aleshores poc conegut regidor de l’Ajuntament, no va ser colgat segons les previsions; aquell regidor es deia Ferran Mascarell i, la vida dóna tombs, avui és el màxim responsable de Cultura de la Generalitat… En comptes d’aquesta reeixida alternativa, el jaciment de Sikarra sembla que seguirà la mateixa dissort que la vila romana de la Sagrera, que les presses per obrir via al tren i la banalització del seu ingent valor històric va fer desaparèixer en qüestió de dies…

El Museu Municipal Josep Castellà, dels Prats de Rei, atresora dins la seva col·lecció epigràfica una làpida dedicada a l’emperador Maximià, el nom del qual, repicat, gairebé no es pot escatir. El record de Maximià fou condemnat a l’oblit, en una damnatio memoriae imposada per Constantí, i el rastre del seu nom fou anihilat dels llocs públics, en un intent d’esborrar per la posteritat la seva existència. Per sort, foren mans maldestres les que van tractar d’eliminar el nom de l’emperador de la inscripció que en el seu honor havia estat epigrafiada al municipium sigarrensis. Avui sembla que, novament, des d’algun despatx i obeint inconfessables voluntats, les pedres que ens parlen dels orígens remots i esplendorosos de la identitat segarrenca i que ens conviden a somniar un futur desenvolupament local a partir del patrimoni, han estat condemnades a ser sebollides. Si ningú no ho evita, la memòria serà colgada sota un reble de grava i oblit.

Imatge

 

MANIFEST CAMPANYA #SalvemSIKARRA i recull d’adhesions

#salvemSIKARRA

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 28 Octubre 2013, in Patrimoni, Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. He llegit la teva piulada. Potser valdria la pena endegar una petició a AVAAST o a Change.org per mirar de salvar la Sikarra. No n’estic gaire al corrent, eh! Però crec que la Diputació de BCN té pressupost per aquest tipus de treballs arqueològics. Vaig sovint cap a Ardévol i passo per Prats de Rei. Es pot visitar alguna de les restes?

  1. Retroenllaç: #salvemSIKARRA | Camins de Sikarra

  2. Retroenllaç: Breus: Campanya Salvem Sikarra. | Postexcavatòrix

  3. Retroenllaç: Sikarra o l’administració adolescent | Que puguin visitar-se els museus…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: