La Victòria dels Prats de Rei

Aquest estiu, durant els treballs d’excavació del jaciment ibèric descobert als Prats de Rei, es va desenterrar un petit fragment de ceràmica grega. La decoració figurativa, traçada amb el vermell natural de la terrissa, en contrast amb el fons negre pintat, permeté classificar-la en una tipologia produïda a l’entorn d’Atenes entre el segle VI i V aC, factor que va permetre datar les estructures adjacents en el període ibèric antic. Aquest trosset, a banda de posar de manifest la singularitat de les restes, documentava l’existència d’una xarxa de comerç entre les poblacions ibèriques de la Catalunya interior i els mercaders grecs que fondejaven la costa i, alhora, la presència d’una societat jerarquitzada i refinada, que trenca amb l’imaginari tòpic d’uns pobles ibèrics incivilitzats i toscos.

No obstant, la figura representada vingué carregada de simbolisme: el fragment ceràmic mostra la meitat superior d’una figura femenina alada, vestida amb una túnica prisada i una corona rutilant, que permet identificar-la amb Niké, la deessa grega de la Victòria. En la Grècia clàssica, aquesta divinitat era considerada portadora de bona sort i simbolitzava la victòria en combat. La mitologia ens diu que lluità amb la seva mare Estígia i els seus germans Cratos, Bia i Zel -personificacions de la força, la violència i la diligència, respectivament-, en la guerra de titans que portaria Zeus a la supremacia de l’Olimp. En homenatge a aquest mite, després de la victòria dels grecs sobre els perses a Salamina (segle V aC), a l’Acròpolis d’Atenes li fou dedicat un temple i la seva imatge es perpetuaria (encara avui, en segons quines sabatilles esportives) com a símbol victoriós…

Com que no hem de creure mai en les casualitats, podem establir diversos vincles històrics d’aquesta petita Niké victoriosa que, durant vint-i-cinc segles, ha romàs soterrada al bel mig de Sikarra, Sigarra, els Prats de Segarra o els Prats de Rei. Són diverses les opcions que ens brinda la història…

El propi jaciment on es feu la troballa, vuit segles d’història en escassos seixanta metres quadrats, ens parlà d’una altra victòria. Una gran acumulació de fragments de fusts de columnes d’època romana republicana, acumulats reblint una rasa sobre la que s’alçarien les estructures d’època imperial, documenten una batalla i una gran destrucció del lloc al segle I aC. L’estat dels fragments, on hi són ben visibles impactes violents i rastres de la destrucció pel foc, evidencien un fet d’armes ocorregut en aquest lloc durant el transcurs de la segona guerra civil romana. Durant l’enfrontament entre les tropes de Gneu Pompeu i de Juli Cèsar, la ciutat hauria estat l’escenari de la victòria dels exèrcits cesarians sobre un focus resistent pompeià, prèviament o coetània derrotats a la batalla d’Ilerda (50 aC). La victòria de Cèsar suposaria la destrucció de la població iberoromana, amb l’anorreament dels edificis erigits al llarg del primer segle i mig d’ocupació romana, però també l’inici del camí de la transformació del lloc en municipium, privilegi que donà als seus habitants la condicions de romans i, per tant, ciutadans lliures.

Però potser no és aquesta la victòria simbolitzada per la petita deessa alada. Tal vegada cal avançar en el temps fins l’hivern de 1711 i situar-la en l’enfrontament als Prats de Rei entre les tropes austriacistes d’Starhemberg i les borbòniques de Vendôme. L’escomesa i la tenacitat de les primeres va assolir la derrota del bàndol hispanofrancès, que es veié obligat a abandonar el seu campament i retirar-se a les posicions de Lleida. Es considera aquesta batalla com la darrera victòria dels partidaris de Carles III, just en una etapa crucial per a la defensa de l’interior de Catalunya. Nogensmenys, poc temps després, la retirada de les forces aliades del bàndol austriacista, suposaria l’inici del declivi que conduiria a la derrota catalana del 1714.

Però no, segur que no… La divinitat victoriosa no arriba ara de les profunditats de la terra ni de la foscor dels segles per simbolitzar-nos batalles sagnants pel control de grans imperis, sinó una victòria molt més contemporània, incruenta i en la qual, per una vegada, no hi ha vencedors ni vençuts. Avui, la victòria dels Prats de Rei és el símbol d’un esforç col·lectiu per reivindicar, restaurar, preservar i projectar al futur una identitat comuna, maltractada per les institucions i trinxada administrativament: la segarrenca. La moderna Niké de Sikarra és la demostració que la societat civil, des de la base, sense sectarismes, ni vanitats, però amb rigor, valentia, compromís i criteri és capaç d’incidir en el rumb de les coses que els incumbeixen. La victòria és la constatació que la política, entesa com la incidència del ciutadà en les decisions que menen la polis, l’estat, va molt més enllà de dipositar de tant en tant una papereta dins una urna i de les disputes estèrils de la partitocràcia imperant. La victòria és el reflex que el teixit associatiu de la Segarra, el veïnatge estructurat i les institucions culturals i socials cada cop està més empoderat i que enrere queda el temps de polítiques despòtiques i ciutadania muda. La victòria és testimoni que una altra manera de fer política és possible, que no tots els polítics són iguals i que encara n’hi ha que es guien per la recerca del bé comú. La salvació de Sikarra és la victòria dels que veuen en l’esforç d’unir la població i les terres vinculades històricament i natural a la Segarra com la via de futur, la unitat com a força per deixar enrere la marginalitat del ponent barceloní, el llevant lleidatà i el nord tarragonès. La victòria és el triomf d’una il·lusió col·lectiva i del plantejament del patrimoni no com un luxe, sinó com una eina estratègica de desenvolupament econòmic i atracció de dinàmiques culturals, turístiques i socials. La victòria no és una gràcia, concedida paternalment des d’institucions administratives, és la justa i inexcusable reacció a un gest de força sorgit des de la gent…

D’entre quatre rocs mig colgats en un forat, n’ha sorgit una força que no es pot deturar. Salvant Sikarra, ens salvem a nosaltres mateixos. Des d’aquí i fins a la Victòria, sempre!

La condemna de la memòria

Els Prats de Rei, malgrat ser avui un petit municipi als confins de la invenció administrativa anomenada comarca de l’Anoia, durant molts segles ha protagonitzat la història de la Catalunya central. Els testimonis patrimonials i històrics ens acrediten que aquest llogarret ha estat cobejat per tots aquells pobles que han creuat la nostra geografia. Ibers, romans, eremites, feudals, austriacistes, borbònics, republicans… s’hi han assentat, hi han creat riquesa i han maldat per assolir-ne el control. L’airosa torre romànica de la Manresana, del segle XI, o les cròniques de la batalla dels Prats de Rei, victòria dels austriacistes front els borbònics, l’any 1711, en són proves més que evidents. Però avui, el lloc pot presumir d’un fet que el fa especialment remarcable: atresorar al seu subsòl les restes de Sikarra, la mítica capital dels lacetans citada per Ptolomeu que donà nom a la comarca de la Segarra…

Aquest estiu, durant els treballs de millora de la xarxa de clavegueres del nucli, s’hi van localitzar un seguit de restes arqueològiques que confirmaven allò que ja se sabia: que sota les cases de la població hi havia el municipium sigarrensis, ciutat romana florent entre els segles II i IV dC, estratègicament situada en la confluència de camins principals que comunicaven la costa i l’interior. No obstant, més enllà de constatar allò conegut, les tasques han posat al descobert un jaciment ibèric d’enorme singularitat que aprofundeix en set segles el coneixement i el prestigi, no només de  la vila, sinó dels territoris històricament segarrencs. Davant l’església de la Mare de Déu del Portal, allò que havia de ser un pou de sondatge més, va desenterrar un seguit d’elements defensius i un conjunt de mostres ceràmiques que descobrien que aquell no era un jaciment qualsevol. Per això, s’hi van esmerçar un seguit d’esforços que han acabat donant llum a un tram de muralla que per antiguitat (remunta els orígens del lloc al finals del segle VI aC) i estructura (escarpa atalussada i protegida per un fossat) constitueix un conjunt únic en tota la península ibèrica. Aquests elements, units als bellíssims fragments de ceràmica grega recuperats, confirmen sense cap mena de dubte que ens trobem davant d’un nucli central de població ibèrica, un oppidum,  d’importància cabdal en els remots segles de l’edat del ferro. A més, d’altres estructures localitzades acrediten una època d’esplendor anterior a la romanització, als segles III i II aC, quan el primer recinte fortificat quedà petit, es cobrí el fossat, i la població s’estengué més enllà de les primeres muralles. És, amb tota possibilitat, durant aquest moment quan el lloc gaudeix d’un gran apogeu que l’hauria motivat a encunyar la seva pròpia moneda, factor que ens lligaria amb les escassíssimes mostres numismàtiques de Sikarra, el millor exemplar de les quals podem admirar al Museu Comarcal de Cervera des del mes de maig. L’arribada de la romanització suposaria la reforma urbanística de l’enclavament, la construcció de noves muralles i d’edificis de culte i de comerç; anys més tard, la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar, al segle I aC, hauria portat un arrasament de les construccions principals existents fins aquell moment i l’inici d’una nova era que conduiria a l’establiment del municipium.

De tot aquest passat ens parlen unes restes posades a la llum en poc més de 50 metres quadrats enclavats davant la façana barroca del santuari de la Mare de Déu del Portal, església que, val a dir, prengué el seu nom de l’antic portal de la muralla que es va haver d’enderrocar al segle XVIII perquè pogués ser alçada. Per desgràcia, des de fa pocs dies, ens arriba l’anunci de la voluntat, pel que sembla consensuada pel consistori, la Diputació, el Departament de Cultura i el Bisbat, de retornar a la foscor de la terra aquest llibre obert, testimoni d’història, identitat i orgull. La troballa, recollida per tots els mitjans de comunicació del país, havia fet treure pit -i amb raó-, als pradencs, amb el seu batlle al capdavant, i suposava una justa recompensa als treballs abnegats, entusiàstics i generosos que, des de fa quatre dècades, dedica l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra a l’estudi i la preservació del patrimoni local. Ara, ofegada la gran satisfacció, el gerro d’aigua freda ha estat cruel i desmoralitzador. Que, de sobte, es despertin les presses perquè el jaciment hagi de ser soterrat, colgat, reblit (o com en vulguin dir), per motius econòmics i per pressions eclesials, suposa donar un cop de gràcia a totes les il·lusions i esperances posades en el seu aprofitament turístic, cultural, social, educatiu i científic. Fet i fet, esdevé un greuge comparatiu majúscul, considerant aquella molesta troballa de la Barcelona del 1714 que fa anys es va fer al subsòl del mercat del Born i que, per la tossuderia d’un aleshores poc conegut regidor de l’Ajuntament, no va ser colgat segons les previsions; aquell regidor es deia Ferran Mascarell i, la vida dóna tombs, avui és el màxim responsable de Cultura de la Generalitat… En comptes d’aquesta reeixida alternativa, el jaciment de Sikarra sembla que seguirà la mateixa dissort que la vila romana de la Sagrera, que les presses per obrir via al tren i la banalització del seu ingent valor històric va fer desaparèixer en qüestió de dies…

El Museu Municipal Josep Castellà, dels Prats de Rei, atresora dins la seva col·lecció epigràfica una làpida dedicada a l’emperador Maximià, el nom del qual, repicat, gairebé no es pot escatir. El record de Maximià fou condemnat a l’oblit, en una damnatio memoriae imposada per Constantí, i el rastre del seu nom fou anihilat dels llocs públics, en un intent d’esborrar per la posteritat la seva existència. Per sort, foren mans maldestres les que van tractar d’eliminar el nom de l’emperador de la inscripció que en el seu honor havia estat epigrafiada al municipium sigarrensis. Avui sembla que, novament, des d’algun despatx i obeint inconfessables voluntats, les pedres que ens parlen dels orígens remots i esplendorosos de la identitat segarrenca i que ens conviden a somniar un futur desenvolupament local a partir del patrimoni, han estat condemnades a ser sebollides. Si ningú no ho evita, la memòria serà colgada sota un reble de grava i oblit.

 

MANIFEST CAMPANYA #SalvemSIKARRA i recull d’adhesions