L’imprecís nom de la Segarra

Fa molt poques setmanes que ha vist la llum el número 22 de la Revista d’Arqueologia de Ponent, prestigiosa publicació editada anualment per la Universitat de Lleida i reservada només a firmes acreditades del món de la investigació en els camps de la Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. És aquesta una revista apte només per a lletraferits impenitents i saberuts insaciables, ja que, a banda de l’extrema complexitat dels seus textos, la seva lectura és d’allò més incòmoda, amb una tipografia petita i espessa i uns paràgrafs carregats de notes a peu de pàgina.

No obstant, m’hi he submergit delerós perquè recull, a les pàgines 37 i següents, un article titulat “Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de sikarra i de l’origen del topònim Segarra”. El treball parteix de l’estudi de la ja famosa moneda adquirida, aviat farà dos anys, per la Fundació Jordi Cases i Llebot i l’associació Fòrum l’Espitllera, i està signat per un equip de savis entre els quals hi figuren reputadíssims estudiosos com els professors Albert Turull, de la Univesritat de Lleida, i David Garcia i Rubert, de la Universitat de Barcelona, i la conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Isabel Moreno, tots ells íntimament vinculats a la comarca i activistes culturals com els que més…

Amb aquests antecedents m’he llençat àvidament a la lectura del text en la recerca de la resposta definitiva a la gran pregunta que tradicionalment hom es formula quan vol parlar de la Segarra: quin és l’origen d’aquest nom?

Rius de tinta ha fet vessar aquesta qüestió. Potser el primer que es va formular la pregunta -i va procedir immediatament a contestar-la- fou al segle XVII l’historiador i arquebisbe Pèire de Marca: després de saquejar bona part dels arxius del Principat com a visitador de Lluís XIV durant l’ocupació borbònica de Catalunya, va recollir al seu llibre “Marca Hispanica” que Segarra venia del topònim Ascerris, mítica ciutat dels lacetans, originada en la celta Sacerris i citada per Ptolomeu, i que ell va situar sense cap mena de dubte a Cervera. Quasi dos segles més tard, el geògraf i historiador Miguel Cortés y López corroboraria aquest origen en el seu “Diccionario geográfico-histórico de la España Antigua”, tot i que situaria Ascerris ja no vora l’Ondara, sinó prop de la vila de Calaf, “nombre lemosín sinónimo de acerrae” (negant de pas i altivament també la localització feta per Ambrosio Rui Bamba, que l’emplaçava a Ribelles). Tot i això, cap d’ells van gosar dir-nos el significat etimològic del vocable…

Superada, o no, la tesis d’aquestes eminències, va triomfar la teoria que avui és la més estesa i popular, en la qual van coincidir el lingüista Joan Coromines, autor de l’”Onomasticon Cataloniae”, i l’historiador Salvador Sanpere, autor d’”Un estudi sobre la toponomàstica catalana”. L’eminent filòleg i l’erudit historiador van defensar l’origen íbero-bascoide del topònim per afirmar que té la seva arrel en el vocables “sagar”, que significa “poma” o “pomera”, en basc, o “sagarreri”, que vindria a ser “país de les pomes”. Aquesta opinió ha arribat fins als nostres dies: l’han feta seva el geògraf Guiu Sanfeliu, autor d’”Els imprecisos límits de la Segarra”, els filòlegs Pere Pons al seu llibre “La Segarra” (on confessa, però, que ho recull “baix, baixet”) i el propi Albert Turull a “Els topònims de la Segarra”, o l’escriptor de viatges, novel·les i columnes Vidal Vidal, que la va adoptar per titular el segon volum de les seves “Rutes de Ponent”, l’imprescindible “El país de les pomes”.

Nogensmenys, en Jaume Clavé,  escriptor de Sanaüja sempre heterodox , atrevit i sorprenent, en el seu revelador assaig “Athanàgia”, palesa la sequedat del país i qüestiona que “Segarra” pugui venir de “pomera”, és a dir, del basc “sagar”. Com a alternativa, acudeix a l’historiador grec Tucídides per remetre’ns a la tribu dels sicans, que haurien donat nom al riu Sícoris (Segre) i, ensems, als habitants de la Segarra, abans d’endinsar-se en la Mediterrània per poblar l’illa de Sicania (Sicília).

Ara bé, des dels Prats de Rei, una anònima ploma, sense citar-ne la font, però avalada per l’Oficina de Turisme del Consell Comarcal de l’Anoia, exposa als visitants una tesi més agosarada: a propòsit de les coves i esplugues que es troben per l’Alta Segarra i argüint que aquesta regió era des d’èpoques ben remotes zona de pas dels ramats i llurs pastors en el camí de la transhumància entre la costa i els Pirineus, afirma categòricament que “etimològicament Segarra vol dir simplement lloc en el qual es separa el ramat”…

Per tot això, amb aquest garbuix mental, he cercat la llum a la RAP, i, val a dir, no n’he reeixit pas! Els autors, lluny de cloure l’enigma, l’obren encara més: afirmen que “Segarra” ve de la població ibèrica de Sikarra, però, a banda de no gosar situar-nos-la al mapa, encara compliquen més el significat del toponímic. Insatisfets amb recollir la interpretació tradicional de les pomeres de Coromines, hi afegeixen dues teories més: una possible vinculació amb l’arrel indoeuropea “seik”, que significaria “fluir” i faria al·lusió als rius (estaria també relacionat amb el Sicoris –Segre- o el Sicanus –Xúquer-) i un hipotètic origen vinculat a noms de persona celtibèrics, com el femení Sikeia o els masculins Sice o Sigervis…

Tot plegat, un bon embolic que cada cop es complica més i que promet no quedar-se aquí i anar-se esbrancant fins a l’infinit.

En conseqüència, potser serà millor que cadascú triï quina tesi li és més inspiradora, a gust del consumidor cadascú faci seva la que més li agradi, i deixem aquests debats pels savis, que val a dir que en tenim molts. Mentrestant, posem la ment en el futur i, ja que no queda clar d’on ve la Segarra, ens dediquem a pensar cap a on va i, ja posats, què podem fer cadascun de nosaltres per participar en aquest rumb, a voltes imprecís, però sempre esperançat i engrescador.

tetartemorion de Sikarra (fotografia d’Isabel Moreno)