Category Archives: Sin categoría

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

Malgrat

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

Anuncis

Sota el Congrés, la platja

Dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l’XI legislatura del Congrés espanyol.

L’acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals que, bàsicament, se centraren en l’elecció dels membres de la Mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la Càmera baixa legislativa. També les anècdotes són abastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins la mirada d’astorament d’en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l’escó per part de l’Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l’anunci d’un bidell per megafonia conforme els diputats i diputades d’ERC “no tenien lloc a la cambra” i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure’s en els millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d’ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d’un llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
CongrésPerò, al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la Mesa del jurament o promesa d’acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre’s a la Carta Magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un Text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d’acomplir. Així, es van escoltar els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l’habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat , a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l’assoliment de la República (catalana, en uns casos, espanyola, en d’altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l’Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d’on amb la primera intervenció d’una companya de Podemos es va escoltar una cridòria generalitzada. Brames, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits d’“¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d’esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”…

Vete a la playa… Vaig pensar que, possiblement, sa sorollosa, però excelentíssima, senyoria desitjava engegar lluny de Madrid a la companya, recordant els versos d’aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò d’ “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment aquell lema revolucionari del maig del 68 a París:  “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de la vila de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l’altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps…

IMG_20160113_095421Conforme avançà el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l’altra, prop de vuitanta veus s’alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l’expressió d’astorament i enuig que posaria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, venen decidits a quedar-s’hi.

Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l’ombrel·la, estirem la tovallola i posem-nos crema protectora. Prenguem cubell i pala i comencem a foradar. Sota les catifes vetustes i les acolorides rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.

plage

 

 

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, Montaignerecordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

castellServidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

bLOCAIRETot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

Somera-Alger

 

Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.

Ateneu 1-12-15

Passar de taca d’oli

El passat 7 d’octubre es publicava al Diari Oficial de la Generalitat el projecte pel qual la Denominació d’Origen Protegida Oli de les Garrigues vol duplicar el seu àmbit de producció. De les prop de 170.000 hectàrees actuals, repartides entre les Garrigues i part del Segrià i l’Urgell, es passaria a 330.000 hectàrees, amb l’extensió cap al Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra (concretament: Cervera, Granyanella, Granyena, Guissona, Montoliu, Montornès, els Plans de Sió, Ribera d’Ondara, Tarroja i Torrefeta i Florejacs.). D’aquesta manera, dels 48 municipis es passaria a 106, amb la pretensió que s’hi puguin enquibir un seguit d’envasadores que actualment queden fora de la demarcació i, alhora potenciar el reg del Canal Segarra-Garrigues com a nova oportunitat pels productors. Des del consell regulador s’al·lega que es dóna un respir a la producció d’oli, darrerament castigada per les sequeres, i s’incentiva l’ocupació des del sector dels joves agricultors. Aquest procés d’ampliació ha de passar, en primer lloc, per l’aprovació de Madrid i, en segona instància, pel registre per part de la Comissió Europea.

Amb aquest empeny, la DOP Garrigues, que acaba de celebrar el quarantè aniversari, projecta amb empenta una de les darreres planificacions de l’exconseller Pelegrí, que havia llançat aquest trumfo com a giny per aprofitar el potencial de reg del canal Segarra – Garrigues.

No obstant, el sindicat Unió de Pagesos no ha trigat en posar el crit al cel. La pretesa modificació comportaria una pèrdua significativa de la qualitat de l’oli de la DOP. Fins ara, “oli de les Garrigues” és garantia d’oli verge extra de categoria superior, 100% suc de fruita natural, oli de categoria excel·lent amb propietats organolèptiques excepcionals i acidesa no superior a 0,8º. No obstant, l’ampliació en territori comporta també una reducció en qualitat, ja que passaria a admetre’s dins la denominació oli només verge, ja no extra, d’un sabor menys destacat i d’un grau d’acidesa que pot arribar als 2º, i també permet ampliar fins a 60 hores (de les 48 actuals) el temps entre recollida d’olives i mòlta, agreujant el deteriorament del producte final. En conseqüència, suposa un greu perjudici als petits productors que fan bé la seva feina, mantenen plantacions tradicionals i oliveres velles, i aposten per la qualitat per damunt de tot. En contrapartida, dóna ales als grans productors, a les oligopòliques corporacions agroalimentàries i als cada cop més nombrosos inversionistes provinents de sector aliens a l’agricultura (com també està passant amb la vinya i el vi), que posen per davant l’especulació, la productivitat i el guany als valors que, des de segles, han fet de l’oli de les Garrigues un dels millors, sinó el millor, del món. Com a contrapartida, denuncien que dins els límits actuals, poc més de la meitat des oliverars estan inscrits dins la DOP, perquè els seus productors i els molins rebutgen adherir-se a la certificació de producció del Consell Regulador i prefereixen vendre l’oli pel seu compte, sense el paraigües de la marca, factor que demostra que quelcom no s’hi està fent del tot bé.

En conseqüència, l’ampliació seria un greuge pels actuals productors d’oli de les Garrigues, perjudicaria seriosament els projectes d’oleo-turisme que ja s’han posat en marxa amb un notable èxit i, alhora, la posada en valor del paisatge i del medi ambient que, vinculat a l’olivera i al seu cultiu tradicional, doten d’una identitat i atractiu propis aquesta zona productora. A banda de suposar un pas enrere en les dècades de feina dels emprenedors i d’inversió pública per dotar de fama i prestigi l’oli garriguenc.

Davant la reacció del sindicat majoritari del camp català, en l’enèsima reacció dubitativa del Govern, amb frenada i marxa enrere, el nou Conseller d’Agricultura, el garriguenc Jordi Ciuraneta, ha decidit ajornar la qüestió fins que “no hi hagi un major consens al territori”. Acte seguit, els responsables de la DOP han muntat en còlera i han desmerescut el paper del Conseller, dient que, fet i fet, un cop el projecte havia rebut la benedicció de l’exconseller Pelegrí, ara la decisió passaria per Madrid i per Brussel·les, ja no per Barcelona…

Una vella llegenda explica que els moriscos, quan van ser expulsats a l’Àfrica, no van tenir temps d’arrencar les seves oliveres i emportar-se-les. Però, obeint una antiga llei que garantia el dret a la propietat dels arbres mentre no deixessin de collir cada any alguna oliva, envien cada primavera un estol d’estornells. Les aus es mengen les olives i, en el seu retorn al sud, s’emporten tres olives, una en cada pota i la tercera al bec, que deixaran anar en terres morisques i seran arreplegades pels descendents dels antics amos de la terra. D’acord amb aquesta llei, les noves oliveres que seran plantades en zones on mai s’havia fet oli no podran ser reclamades pels infidels, però ben segur que els estornells, i tot l’estol d’aus estepàries que nien en els espais on es vol estendre el nou oliverar, no romandran pas impassibles a la invasió del seu hàbitat. No hi haurà espantall ni xarxa que impedeixi que obrin els becs, tot i que ja no per carregar olives cap a la moreria, sinó per piular cap Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Che vergogna!

La primavera de 1938, l’avenç de les tropes del general Franco van aconseguir enfonsar el front d’Aragó. Les terres de la Catalunya central, molt especialment la Segarra, van quedar a la rereguarda del front bèl·lic. Cervera i les poblacions de la rodalia varen convertir-se en objectiu militar de primer ordre per les tropes rebels i les Juntes de Defensa Passiva van haver de dedicar-se a cuita-corrents a preparar la població pels imminents atacs aeris. Els informes facilitats als feixistes per la xarxa d’espies interiors i pels evadits -entre ells en Ricard Sala, Paer en cap entre 1934 i 1936-, varen ser decisius a l’hora de fixar els objectius a destruir dins allò que ells anomenaren “campo rojo”.  D’aquesta manera, l’edifici de la Universitat, la Torre del Camps (sobre el Mas Duran) i un taller situat en un extrem de l’actual avinguda de Catalunya es fixaren a l’ull de mira de l’aviació rebel. Més enllà de la ciutat, l’aeròdrom de l’Aranyó, els enclavaments al llarg de la L-2, línia de fortificació construïda l’any 1938 per frenar l’avenç franquista, i el triangle format entre les poblacions de Torà, Guissona i Sanaüja, on es concentraven els contingents de les tropes republicanes, es fixaren pels feixistes com a punts de resistència a anorrear.

plànolDeterminats els objectius, el primer atac aeri va tenir lloc el 5 d’abril de 1938, quan un bombardeig especialment cruent sobre Anglesola i Tàrrega va arribar fins la finca dels Comdals, causant la primera víctima mortal i projectant l’ombra del terror sobre Cervera. Setmanes més tard, els projectils caigueren a l’eix entre Montoliu de Segarra, l’Aranyó, Concabella i Ossó de Sió. Però no fou fins al 3 de desembre quan el càstig destructor i sagnant es precipità amb una virulència inèdita damunt la ciutat de Cervera.

Als voltants de la 1 del migdia, la sirena del campanar de l’església de Santa Maria va donar el toc d’alarma perquè la població s’apressés a refugiar-se als amagatalls construïts arreu de la població. Dos grups de deu avions s’aproximaven des de ponent. Ben aviat, començaren a escoltar-se els sinistres xiulets i les aterridores detonacions. L’objectiu militar era la destrucció d’un dipòsit de munició i una fàbrica de material de guerra, però les bombes assassines s’endugueren més de quaranta víctimes mortals i deixaren una seixantena de persones ferides. Durant la funesta jornada, fins a setanta bombes de cent quilograms foren llançades des de l’aire contra la població cerverina. Els avions pertanyien a la italiana Aviazione Legionaria, enviada per Benito Mussolini en suport de les tropes franquistes, i venien de l’aeròdrom de Valenzuela, a Saragossa. La mateixa esquadra, el 6 gener, escamparia  la mort sobre les tropes concentrades entre Tarroja i Guissona, el 12 entre Sant Pere dels Arquells i els Hostalets i el 15 per la zona de Montmaneu i la carretera de Santa Coloma de Queralt. En total, vora vuitantena  de morts a la Segarra, a banda d’incomptables ferits i un rastre de destrucció i terror que encara ara podem palesar en diversos indrets dels escenaris. Mesos després, aquells mateixos aviadors italians massacrarien covardament les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera francesa, per arrodonir una xifra d’entre 5.000 i 7.000 morts només a Catalunya…

italiaSetanta-set anys després d’aquests fets, el Consolat italià a Madrid ha celebrat un acte d’homenatge a aquells combatents. El 4 de novembre passat, coincidint amb el dia de les forces armades italianes, membres de la Falange i de l’Associazione Nazionale Combattenti in Spagna (ANCIS) es retrobaren a l’ambaixada italiana a Espanya celebrar un acte d’apologia del feixisme. Durant l’esdeveniment, un seguit de nostàlgics mussolinians, al costat de falangistes i membres de la Fundación Hispano Latina, van trobar-se per homenatjar als combatents militars italians enviats pel Duce a donar suport als exèrcits insurrectes del general Franco. La vergonyant acció va ser el colofó d’una ruta que portà als visitants al Valle de los Caídos i a l’alcàsser de Toledo, icones ben vigents de l’imaginari feixista.

L’acte ha estat deplorat per la Paeria de Lleida, que ha condemnat expressament aquest homenatge amb el vot favorable de totes les forces (llevat el PP). Especial record en aquesta condemna ha tingut l’altre gran carnatge causat per l’aviació italiana a les terres de ponent: els quaranta-vuit morts, entre alumnes i professors, caiguts al Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937.

Afortunadament, a l’altre cantó de la balança, hi ha l’associació Altraitàlia, fundada l’any 2009 per un conjunt de ciutadans italians d’esquerres domiciliats a Barcelona i implicats amb la memòria històrica. Avergonyits pels crims dels seus paisans i del fet que el seu govern ni tan sols hagi demanat disculpes (al contrari que les autoritats alemanyes amb Guernika), han presentat dues querelles contra aquests crims de guerra, que podrien constituir delictes de lesa humanitat. La justícia espanyola va desestimar en primera instància esclarir aquests fets i la italiana va negar facilitar dades que n’identifiquessin els responsables, però el cas segueix obert i l’Ajuntament de Barcelona s’acaba de sumar a la causa perquè la Justícia, encara que tard, arribi i posi llum sobre els fets.

No estaria de més que la Paeria de Cervera, que va encapçalar els actes del 75è aniversari de la massacre del 3 de desembre, o el Consell d’alcaldes de la comarca, ara seguissin els passos dels ajuntaments de Lleida, condemnant l’homenatge als criminals, i de Barcelona, reivindicant Justícia als tribunals. Ningú retornarà la vida a les víctimes, però s’avançarà en la memòria històrica que ens protegeix perquè mai més, ni aquí ni enlloc, torni el feixisme.

cervera

(amb agraïment a l’amic Jordi Oliva, historiador,

per les referències històriques facilitades)

La senyora Angeleta

El passat 30 de novembre va fer vint-i-dos anys de la mort d’Àngels Ferrer i Sensat. És possible que el seu nom no digui res a la gran majoria dels lectors, però si donem com a referència que era filla de larosasensat pedagoga Rosa Sensat, potser sí que ens sona d’alguna cosa: Rosa Sensat fou la principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle.  Des de l’Escola del Bosc, de la qual en fou fundadora i ànima, divulgà els principis republicans en un model educatiu on valors com la música, el cant, el joc, l’estètica o l’expressió corporal esdevenien part fonamental de l’educació dels infants, juntament amb el contacte permanent amb l’aire lliure i la natura. Depurada pel franquisme, que la va jubilar abans d’hora, el seu mestratge fou reconegut anys més tard, quan s’adoptà el seu nom per fundar una Escola de Mestres.

Eclipsada històricament per l’enorme figura de la seva mare, l’Àngels Ferrer en va seguir l’estela, centrant-se especialment en l’estudi de la natura i l’experimentació ambiental. Dedicada també a l’ensenyament, l’Àngels, des d’una concepció holística de l’educació, on tot s’integra en una essència que supera la suma de les seves parts, promogué l’experimentació entre els infants com a base del descobriment de les ciències naturals. La Guerra Civil va estroncar bona part del seu projecte educatiu i va portar l’Àngels a l’exili durant vint anys, fins que, als anys 60, va tornar a exercir la professió docent a Catalunya, al barceloní Institut de la Verneda, on va marcar l’adolescència de tota una generació d’estudiants…

I és en aquest punt on la nostra protagonista es transforma amb qui, a Castellnou d’Oluges, fou coneguda com “la senyora Angeleta”. L’Àngels estava casada amb Alexandre Satorras i Capell, prestigiós pedagog de Mataró i primer director de l’Institut d’Ensenyament Mitjà (que avui porta el seu nom) de la ciutat. En Satorras provenia de la família Capell, terratinents de Tarroja de Segarra i amb diverses propietats per la vall del Sió, d’entre les quals l’Alexandre n’havia heretat una a Castellnou. Aquesta casa era freqüentada pel matrimoni, que hi dedicava llargues estades coincidint amb els períodes lectius escolars. Durant aquestes jornades, l’Àngels va descobrir el paisatge i el patrimoni segarrencs i la seva mentalitat inquieta i àvida de coneixements no hi va trobar, ni cercar, descans. Així, aimant de la música i de la cultura popular, es va dedicar a recollir les cançons de Castellnou, entre les quals destaca l’himne que retrata fidelment el llogaret:  “S’aixeca cap amunt, / al serrat pedralenc, / de casadiu tot junt, / de colrat calerenc. / Per dintre és ombriu, / per fora riu. / Tot són pedragolims, / que es fan pedragolams…”.

AngeletaL’any 1967, un desgraciat accident a Barcelona va causar la mort d’Alexandre Satorras. Des d’aleshores, l’Àngels va adoptar un vestit negre i es va recollir el cabell cada cop més canós en un monyo, adoptant una imatge característica que no deixava dubte sobre la seva viduïtat i que no va abandonar mai més. No obstant això, no es esllanguir, sinó que va bolcar la seva inesgotable energia a la vocació pedagògica i al mestratge de nens i nenes. Afortunadament, tampoc va deixar de freqüentar el poble del seu difunt marit cada any: a mitjans d’estiu, acompanyada d’un grup d’amics seus (“senyors de Barcelona”, els anomenaven a Castellnou), hi feia cap. Allí, per comptes de fugir de la presència de la mainada, aquells petits amb qui bé prou que s’hi feia al llarg de tota la temporada escolar, convocava els infants del poble a casa seva per donar-los feina.

Diuen que els nens i les nenes temien la seva arribada. La crida de la senyora Angeleta era el punt i final a l’esbarjo esbojarrat dels dies d’estiu i suposava unes obligacions que a més d’un s’hi sumava més mandrós i empès pels pares que per entusiasme. Ella els manava uns tallers de manualitats que haurien de desenvolupar al llarg de tot el mes que restava de vacances i, alhora, els presentava una obra de teatre que representarien a principis de setembre, a la plaça del poble. Els tallers els feia cadascú a casa seva, però l’obra de teatre s’assajava al terrat de Cal Satorras, sota l’atenta mirada de la mestra que, alhora que dirigia estrictament les evolucions dramàtiques, ensenyava als alumnes contes i cançons, que interpretava amb un acordió. D’aquesta manera, dues generacions de nens i nenes de Castellnou, entre 1943 i 1973, amb la senyora Angeleta van fer teatre, manualitats, cançons, balls i, el més important, tot jugant reberen una educació fresca i alegre. Una d’aquestes alumnes, filla del poble, na Montserrat Riu, va recollir i publicar les cançons de Castellnou que l’Angeleta els cantava i va dirigir l’acte d’homenatge que l’any 1993, amb la concurrència de vora dos-centes cinquanta persones, es va dedicar pòstumament a l’entranyable  mestra.

Avui en dia, quan l’educació va cada cop més destinada al mercat laboral, i l’ensenyament de les ciències es va apoderant de l’àmbit educatiu, marginant l’ensenyament de les humanitats, la figura d’Àngels Ferrer, la senyora Angeleta, convé que sigui reivindicada. “Fins a mitjans del segle passat els pedagogs eren els que portaven els projectes educatius. A partir dels anys 40, els porten els psicòlegs i avui els protagonistes del debat educatiu són els economistes”, denuncia carregat de raó en Gregorio Luri. Davant d’això, mestratges com el de l’Angeleta ens testimonien la importància de la cultura humanista, clau per assolir un pensament ètic, ric, plural i socialitzador.

angels

 

(amb especial agraïment a en Ramon Saball per descobrir-me aquest personatge tant entranyable i fascinant)

Put a fem

La setmana passada, una misteriosa onada de ferum va envair els aires barcelonins. La ciutadania va omplir les xarxes i els telèfons d’emergències alarmada per una pudor a la qual, habituada als flaires de tub d’escapament o d’aromatitzador de botiga franquiciada, se li feia estranya. La fortor semblava tenir una font orgànica -“pudor a merda” denunciaven molts-, i venir de l’oest, per la qual cosa el dit acusador va apuntar cap a la pagesia. D’aquesta manera, tots els mitjans de comunicació donaren per fet que l’origen de l’enigma es trobava al Parc agrari del Baix Llobregat, on un pagès havia administrat fems a tres hectàrees de conreu. A l’endemà, però, la insidiosa olor persistia i el seny portava a dubtar que tant petitíssima finca pogués empudegar tota Barcelona, des del Llobregat al Besòs, arribant fins a més de deu quilòmetres de distància. En conseqüència, es varen obrir les més diverses teories, que abastaven des d’hipotètics carregaments estibats al port, fins a metà alliberat al fons marí, passant per teories conspiranoiques basades en l’amenaça terrorista i acudits polítics inspirats en la corrupció política i l’obertura de finestres de seus embargades. Sigui com sigui, l’origen de la pudor no s’ha pogut identificar i l’enigma roman obert per qui el vulgui investigar. L’episodi, però, no és aïllat: de fet, misteris olfactius semblants s’han esdevingut darrerament a les ciutats de Huelva, Ciudad Real o A Coruña (on s’han buscat culpables al polígon petroquímic, a l’adob dels parcs públics o a les activitats portuàries).

Els qui vivim al camp, però, sembla que davant l’agressió de la pudor no tenim gaire dret a protestar. A les olors orgàniques, emanades de les tasques agràries d’adob del camp o de les activitats ramaderes vinculades als purins o la gallinassa, s’hi sumen també les d’origen industrial, com l’inquietant “olor de xiclet” que versa el Petit de Cal Eril en el seu retrat de Guissona o les pudors desfermades que deixava anar la Pet Food de Ribera d’Ondara. També,  darrerament, hi podem afegir els efluvis repugnants dels llots de depuradora que, venuts com a fertilitzant barat, estan convertint camps de secà en veritables abocadors de residus urbans i industrials. No ens ha d’estranyar, a fi de comptes, que durant l’episodi de la pudor, algun cínic urbanita piulava amb tota cruesa a l’alcaldessa de Barcelona que “si volgués olorar a merda, marxaria a viure a Lleida”.

pudorNo n’hi ha prou amb que l’aire que es respira no representi cap perill per a la salut, també ha de resultar fresc i agradable, i aquests factors es poden mesurar. Cert és que és difícil avaluar el nivell de mal olor i sovint s’acostuma a establir com una mera percepció subjectiva, però també és cert que la qualitat odorífera de l’aire és un factor de forta incidència per establir la qualitat de vida d’un lloc. Són pocs coneguts els mètodes, però existeixen un seguit de tècniques que permeten valorar les dues sensacions simultànies que deriven de la percepció de l’aire: l’olfactòria i la irritant. Ja al segle XVIII, el polític i científic Benjamin Franklin (inventor de les lents bifocals, les aletes de nedar o el parallamps, entre d’altres creacions) va inventar un odorímetre per calibrar les olors. A dia d’avui, s’empra l’olfatòmetre, que gradua els olf de l’aire. Un olf és la mesura de la força de l’aroma i equival a l’olor d’un adult que es dutxa 0,7 cops al dia, es canvia de roba interior a diari i realitza una baixa activitat quotidiana. Els experts empren aquesta mesura a l’hora de valorar les molèsties que poden generar els productes i les activitats, i el graduen per metre quadrat. Així s’estableix, per exemple, que el marbre fa 0,01 olfs, un infant jugant 2 o un fumador habitual 25.També, com a alternativa, s’empren grups de persones considerades “olfactes experts”, seleccionats després de nombroses proves i en funció del seu llindar olfactiu, que detecten i analitzen en cada cas les incidències odoríferes.

Per tant, esdevé del tot inadmissible que, com cada cop més se sovinteja en els informes de Medi Ambient, es digui que tal o qual projecte industrial no farà més “que l’olor habitual pròpia de les activitats agrícoles” o “de les dejeccions ramaderes habituals d’una granja”. L’impacte hauria de ser parametritzat i mesurat, de la mateixa manera que ho és el consum d’aigua o energia, la distància a nuclis o l’afectació lumínica. Establir-ho a l’engròs suposa donar un xec en blanc perquè la contaminació de l’aire i la immissió de la fortor no se sotmeti a cap tipus de control ni, en conseqüència, limitació.

Hi ha un conte infantil que comença dient que “això s’esdevingué fa molt de temps, quan l’únic fum que feia pudor era l’alè dels dracs…”. Aquells temps remots han quedat enrere i ja no tornaran mai més, però avui hi ha qui ens vol explicar contes on els dracs no en tenen prou amb empudegar-ho tot amb el seu alè, sinó que a més pretenen cruspir-se la princesa i quedar com els bons de la història.

bassa

Arriba Espanya

Aquest divendres es commemoraran setanta-nou anys de les morts defrancol lluitador anarquista  Buenaventura Durruti i de l’ideòleg feixista José Antonio Primo de Rivera i, al mateix temps,  quaranta de la del dictador Francisco Franco. En memòria dels dos darrers –i no pas de primer-la Fundación Nacional Francisco Franco ha convocat fins a setze misses solemnes, una de les quals tindrà lloc a la capella dels Desemparats de Figueres. La capital tramuntanada acollirà l’única celebració religiosa en respons de l’ànima del caudillo por la Gracia de Dios al llarg i ample de Catalunya, però no pas laica, ja que Cervera no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració de l’efemèride.

Cristo Misterio de Pasión 1960L’any 1963, el dictador va enriquir la vitrina domèstica de trofeus, medalles i botins diversos amb la primera medalla d’honor creada pel Patronat (aleshores “Patronato”) de la Passió de Cervera. La condecoració li havia estat lliurada per la junta superior de la institució, en un acte on els acompanyà el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, i els caps provincials a Lleida (aleshores “Lérida”) del Movimiento i del Gobierno civil.  El guardó era una “expresión de gratitud por el constante apoyo que el Gobierno dispensa a la històrica Ciudad”. En el solemne discurs de lliurança s’hi manifestà que, de la mateixa manera que “los cervarienses merecieron antaño ser llamados fidelísimos por el rey Felipe V, más que nunca podéis tenernos hoy por fidelísimos a vos” i s’agraïa a Su Excelencia que hagués alliberat la ciutat de la “bàrbara cautividad (…) de los que en su locura querían asesinar a Dios”, així com que ara ajudés en la “restauración de nuestro glorioso edificio universitario”. Però, fet i fet, la presència de l’egrègia representació dels pròcers cerverins davant el tirà era la resposta a una peculiar visita que havia tingut lloc a la ciutat dos anys abans…

Carmen PoloEl 21 de maig de 1960 Cervera s’havia engalanat amb arcs de flors i heura. Adornats els paviments amb catifes de pètals i les façanes amb banderes espanyoles, la ciutat donava la benvinguda a Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador. Segons els diaris del dia següent, més de dotze mil persones formaren un públic “deseoso de aplaudir a la primera dama de España” i l’acolliren amb “enfervorizados aplausos y vítores”. La popularment coneguda com “la Collares”, per la seva afició a lluir collarets de perles que manllevava de les joieries més selectes, va arribar a la ciutat a primera hora de la tarda. Entre el seu seguici, a banda de diverses patums del règim, s’hi comptava la petita María del Carmen, qui anys més tard esdevindria estrella de la premsa del cor amb el sobrenom de “nietísima”, agafada de la mà de la seva germana María de la O. En paraules de l’enviat de La Vanguardia española, la presència de les criatures fou “grata sorpresa que conmovió a Ios cervarienses”; anys més tard, l’alcalde de Cervera assegurava al seu sinistre avi que “su simpatía y cordialidad se ganaron el corazón de todos los cervarienses sin excepción”.

El motiu de la visita fou assistir a la commemoració dels vint anys de representació de “Cristo Misterio de Pasión”, tradició recuperada l’any 1940 durant el “luminoso amanecer de una España nueva”. No hi van faltar els actes de lloança a Doña Carmen,  entre els quals s’hi inclogueren el regal d’un gram ram de flors, la presència de les «Pubilles de Catalunya», que li van retre homenatge en nom de la dona catalana, i l’obsequi d’una artística safata de plata i esmalts i d’una cistella amb fruites del camp, donat per “señoritas vestidas con trajes regionales” comissionades en representació de la pagesia lleidatana (aleshores, “leridense”).

Després de dues hores i escaig, sense possibilitat de veure complerts tots els quadres de l’obra, la primera dama tornava cap al cotxe per emprendre el camí de Barcelona, havent  escoltat des de la llotja el públic del teatre acomiadar-se “con gritos de «¡Viva Franco!» y «¡Arriba España!», entre grandes aplausos” (segons La Vanguardia) i sortir-ne “largamente ovacionada” (segons l’ABC). Evidentment, va deixar la seva signatura al llibre d’or del Patronat de la Passió i, donades les presses, va lamentar haver-se perdut part de l’espectacle, tot manifestant el desig sincer de tornar a Cervera a admirar-lo de principi a fi. Nogensmenys, per sort -o per desgràcia-, la Sra. de Franco no va tornar mai més a la capital de la Segarra.

festa 20NNo obstant tot això, la “fidelísima y heroica villa de Cervera” encara no ha oblidat aquell general colpista que, per la gràcia de Déu i la desgràcia de la guerra, va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quatre dècades. Per això, no gaire lluny de les esteles de marbre de la Universitat, al Centre Obrer se’l recordarà al vespre del proper 20 de novembre. Amb aquest lloable motiu, l’Associació de Joves de Cervera, convoquen a nostàlgics, melangiosos i enyoradissos a commemorar l’efemèride del traspàs de Franco, però no pas amb una missa ni una desfilada militar, sinó amb un acte anomenat “Si Franco aixequés el cap, quina hòstia es fotria contra la tomba”.  Vist el lema, és poc probable que hi assisteixin les patums del règim, preveure que el terra s’encatifi de flors o comptar amb que s’hi llueixin gaires perles, però està garantit que de pubilles i de passió n’hi ha haurà tanta o més que la que trobà “la collares” al gran teatre i que, en lloc de senyoretes abillades amb vestits regionals i senyors d’etiqueta  fosca, s’hi reunirà una joventut alegre i combativa.

Arriba Espanya, segons encara diuen alguns. Potser sí que arriba, però cada cop hi ha menys que l’esperen.

arias

De carasses i altres putades

retauleL’any 1527, el “magnífich concell” municipal de Cervera ordenava tancar “a pedra y obra“ totes les portes del darrera de la casa del pintor Joan Pau Guardiola, àlies Johanot lo Mut. Tan expeditiva acció tenia causa en la reiterada queixa dels seus honorables veïns per tota la “desonestat y vellaqueria” que era públic i notori que s’hi feia. El constant tragí d’entrades i sortides d’homes, molts d’ells capellans, a totes hores i amb propòsits a totes llums poc honestos, havia acabat forçant la intervenció dels paers cerverins. Per tal de posar-hi fi, les autoritats manaven paredar els accessos secundaris a l’habitatge, anunciaven càstig a les persones que hi fossin trobades, desterraven de la vila la criada de la casa i retiraven al pintor i la seva esposa la custòdia de la filla, lliurant-la a alguna persona “que mire per ella y que la guarde y aparte de tota desonestat en la qual la dita sa mare l‘ha inclinada y induyda”.

Barcelona

Barcelona

No obstant, el poder exonerava de tota culpa l’artista, reputat pintor, que ja havia intervingut en retaules per les esglésies de Santa Maria de Cervera, Castellnou d’Oluges, Ivorra i la Seu d’Urgell. Potser consideraven que un home capaç de crear imatges tan pietoses no podia veure’s mesclat en negocis tan baixos i funestos i, alhora, convençuts que la seva minusvàlua (sordmut de naixement), el deixava del tot a mercè de la seva esposa qui, a banda de signar per ell els seus encàrrecs professionals, també feia i desfeia al seu lliure arbitri en els afers que arrodonien els ingressos domèstics. Sigui com sigui, s’establí que tot l’escàndol és “a causa de sa muller y de sa filla y moça”, es barrà tot l’accés a la casa que no fos per la porta principal, però s’evità castigar a en Joanot, perquè, fet i fet, podria suposar la pèrdua per Cervera d’un dels principals pintors de l’època (qui s’acabarà convertint, amb el pas dels anys, en un dels principals mestres lleidatans del cinc-cents).

Barcelona

Barcelona

Val a dir que, des del punt de vista municipal, el conflicte no se centrava tant en l’explotació de la dona, fins i tot en la filla, com a mercaderia sexual (al segle XIV ja trobem a Cervera regulacions fiscals i sanitàries sobre l’exercici de la prostitució), sinó en el fet que l’exercici de l’alcavoteria sí que era pràctica il·legal, en contraposició a l’hostaleria de bordell. És a dir, el proxenetisme, l’explotació de les denominades “àvols fembres” (dones dolentes), “fembres de secle” (dones públiques) o “males dones canthoneres”, era il·legal i durament castigat (amb penes d’escarni públic, assots i desterrament o, en cas de reincidència, execució en forca), sempre i quan no s’exercís en un bordell, supòsit en el què era considerat indústria cívica, ajuda per evitar mals majors i font d’ingressos per les arques públiques.

carassa Berga (Cal Sr.Andreu)

Berga

És per això que els bordells, cases de meuques o lupanars havien de ser fàcilment recognoscibles, a fi i efecte d’evitar incòmodes errors i malentesos. D’aquesta manera, a poc a poc, es varen establir un seguit d’indicatius que permetrien al client àvid de companyia trobar sense dificultat el lloc on relaxar els instints. D’aquesta manera, cases amb les part baixes pintades del color vermell luxúria o amb el número indicatiu del carrer de dimensions molt més grans que les veïnes o, especialment, la presència de carasses femenines a la façana o a la cantonada immediata, s’adoptaren com a identificadors inequívocs.

carassa de Torà

Torà

Un exemple d’aquestes carasses el trobem encara a Ca l’Aiguadé, al carrer del Forn de Torà, a l’alçada d’un segon pis: un rostre femení, encaixat dins uns petita fornícula, que, tot i uns trets facials molt esquemàtics, amb un ulls ben oberts i una boca amb rictus petonejant, permet albirar una invitació fugaç al paradís terrenal. És molt semblant a una altra, de llavis més molsuts,  situada al barri de la Rivera de Barcelona, a tocar del port vell. Més elaborades en trobaríem també a la cantonada del carrer Mirallers i Vigatans de Barcelona, restaurada gràcies al clamor popular, o a Montblanc, a la façana de l’antiga casa de cavalleries i menjars coneguda avui com Cal Colom. En aquests dos darrers exemples, els rostres estan guarnits amb belles cabelleres pentinades amb tirabuixons, record potser de les serps que emplenaven el cap de la mitològica Medusa, paradigma de perdició pels imprudents aventurers. També en serien mostres l’efígie coneguda com “la Caterina”, desapareguda fa ben poc d’una ruïnosa casa cantonera al nucli antic de Barcelona, la carassa encara conservada a Berga als murs de l’antiga fàbrica de Cal Senyor Andreu, que fins la instal·lació fabril era l’emplaçament d’un popular bordell, o una figura femenina que està encastada a bona alçada de la paret de Ca l’Ernesto del Mercè, a Camarasa.

Camarasa

Camarasa

Avui en dia, l’ofici més antic del món segueix exercint-se amb major o menor ostentació, i encara amb un buit legal que esdevé llavor de pràctiques degradants de la dignitat i la seguretat dels i les qui l’exerceixen. Oblidades les carasses, ara són llums de neó i làsers rutilants els ginys que indiquen el camí cap a Fonolleres, Ponts, Torrefarrera i d’altres llocs on com escriví el poeta dels bordells, Gil de Biedma, a canvi de dos bitllets, hom podrà “Como un operario que pule una pieza, / como un afilador, / fornicar poco a poco mordiéndome los labios. / Y sentirse morir por cada pelo / de gusto, y hacer daño”.

bordell 2

Dadà

Sacsejo un got llarg i entelat on comencen a fondre´s tres glaçons, entre bombolles de tònica i àcids d’una llimona mal tallada. Mastego una oliva farcida. Contemplo les escopinyes, aglomerades en una salsa color nicotina d’esquitxos oliosos. Certament, deu ser ben ensopit ser una escopinya, tota la vida atrapada dins una closca, amatent que l’atzar empenyi algun ésser marí, minúscul membre del plàncton en suspensió, a escolar-se entre ambdues làmines de la petxina perquè pugui devorar-lo. Al menys, els seitons sí que veuen món. Integrats entre milers de congèneres, amunt i avall pels oceans, a la recerca de l’aliment que els faci sobreviure i d’una parella, femella pels mascles, o mascle per les femelles, amb qui acoplar-se per a perpetuar l’espècie i, al mateix temps, però sense saber-ho, subministrar als mamífers bípeds pretesament més evolucionats el llépol i avinagrat acompanyament d’un vermut dominical. De sobte, me n’adono que -escopinyes i seitó a banda-, l’interior de l’oliva presenta un tercer animal marí que, talment un cranc ermità, però de forma involuntària i, posats a dir la veritat, contra-natura, s’encataua a l’interior d’una matèria orgànica i vegetal que li és impròpia: l’anxova que farceix l’oliva que, encara, esmicolo entre els molars i els ullals. Se’n podria dir doncs, d’aquesta consumició, un mar i muntanya? Peix i marisc, compartint safates amb olives i patates…? Patates, posats a manifestar la realitat i sense voluntat d’ofendre, tallades fines i fregides en un procés industrial exercitat en alguna factoria remota, i amb pretensions d’identitat artesana. O al menys d’això en presumeix la bossa des d’on s’han vessat al plat, però que no mereixen pas el meu crèdit. No obstant, les mastego amb un plaer no mancat de cert rau-rau de culpabilitat, mentre els icebergs cúbics segueixen  confonent-se a poc a poc amb el refrescant tònic indià amb sabor amarg de quinina.

Tot això semblaria del tot intranscendent, especialment si el cel s’enfosquís de sobte i una pluja d’estels ratllés la nit imprevista. Possiblement, creuant la constel·lació de Cassiopea (o tal vegada de Gèminis), la visió del més brillant entre els esteroides en ignició, també dits llàgrimes de Sant Llorenç, permetria formular desitjos doblement inconfessables, perquè tothom sap que si es pronuncien en veu alta es trenca l’encanteri que els faria realitat i, alhora, perquè verbalitzar cert contingut a voltes inconfessable i, no fora estrany, contrari a la bona moral, faria enrogir les galtes del silenciós postulant. En conseqüència, en sentit invers i tornant a la realitat temporal de l’astre rei regalant claror –i escalfor- des del punt més alt del seu recorregut rutinari, tot plegat, escopinyes surant, olives amuntegades i seitons macerats i desespinats, sotmesos tots a l’escomesa de la violència segura, però d’instant incert, de l’escuradents empalador, juntament amb les patates en retirada i el refresc en vies d’esbravar-se, esdevenen quelcom proper en el camí vers la caducitat de l’incontingent.

I tot això no és baladí. O potser sí. La canícula extrema fa bullir l’enteniment i engendra pensaments vagarosos, molts dels quals es dilueixen abans de deixar empremta en el còrtex i assolir cap incidència en la consciència racional. El divagar absurd de la ment durant la jornada festiva, altrament inhàbil a efectes jurisdiccionals i, alhora, inexistent des del punt de vista productiu, però rellevant des de les estadístiques del consum, serveix per poc més que d’estimulador de les adormides neurones les quals, d’una altra manera, es limitarien a la simple funció de mantenir les constants biològiques en mode de conservació vital. Val a dir, amb tots els respectes a les corrents existencialistes, que l’activitat que constitueix un excedent en les funcions motores  primigènies, a voltes porta a contravenir allò estipulat com a immutable o, si més no, socialment i universal admissible, portant al subjecte ociós -o pretensiós- a situacions controvertides i a jardins enlleganyats on no caldria endinsar-se. Per tot això, el simple dormitar, ja sigui abans de la crida a l’entaulament, talment ho fan els corders i els monjos premostratencs, o, com és més extensament practicat, fins i tot de forma horitzontal i enllitada, durant les fases de la digestió, passa a ser un acte de simplicitat extrema, però de plaer i prudència conjugades. Val a dir, nogensmenys, que certes veus acreditades i, alguna més que altre, emprestigiades dins el món dels dietistes i les nutricionistes, defensen l’exercici lleuger per afavorir el procés digestiu, però, potser coneixedor i conscient, o potser desconeixedor, hom els convidaria a ser ells -i elles- qui sota l’escalfor d’un sol immisericorde i amb l’estómac ple, sortissin a caminar per viaranys prescindibles, suara pel destí, suara per l’hora o, no cal oblidar-ho, per la crida fisiològica (per no dir escatològica, només faltaria).

Dit tot això, convé tenir present que segons les tesis dialèctiques, no hi ha síntesis sense una antítesis que es contraposi, amb arguments pacífics a poder ser, a la tesis enunciada o denunciable. Per tant, no podem deixar de col·legir que de ciències i lletres, blanc i negre, dolç i salat, sí i no absoluts i relatius i d’altres conceptes contraposats fins l’antonímia o, si s’escau, conjugables des de l’oxímoron, en poden derivar veritats immutables que fan del món on vivim, convivim o coexistim, una realitat paral·lela a d’altres dimensions. I dic altres dimensions de forma expressa perquè, a manca del reconeixement d’una constància física, recognoscible i empíricament acreditable, hi ha ésser masculins i femenins que, des de la nit dels temps, donen com a certa la seva existència, tot i que debades han tractat de documentar-ho de forma irrebatible, com d’altra manera és del tot inevitable, ja que, si així fos, en el moment en que l’altra dimensió es manifestés i connectés, en un node o vòrtex, amb la nostra, deixaria de ser paral·lela per passar a ser secant. I això és un fet que, analitzat fredament, pot portar al neguit de concloure que mai no podrem donar com a cert la veracitat d’aquestes teories místiques per uns, fantasioses per altres, però que de forma innegable se’ns fan presents com quelcom eteri, però estimulant, potser de la nàusea, potser de la fe, potser de l’hedonisme d’un present pretesament projectat a una eternitat efímera.

Provat i corroborat tot això, seria el moment d’entrar a calcular de forma logarítmica tot allò que amb la simple suma de factors se’ns fa tediós i, perquè no dir-ho, massa global i poc pretensiós. Però donada la imminència, palpable ara i aquí, del període estival, podria ser identificat com quelcom sobrer i absurd, o, des d’una interpretació distant, pedant. En conseqüència, superades les afirmacions transformadores i els arguments contingents, però evitables, cal concloure, deglutides escopinyes i descartades filosofies, militàncies i ismes, en un gran dadà. I tal dia farà un any. O dos. O mil. Dadà, doncs. Dadà!

dada11

Logronyès de la moreria

LogronyèsLa setmana passada, sobre la ciutat de Lleida, i els pobles i viles del voltant, va planar la por. Un home, armat amb un ganivet, sense motiu aparent havia assaltat a traïció cinc vianants i els havia clavat un ganivet. Durant vint-i-quatre hores, la ciutadania va restar astorada i atemorida, amatent a les notícies que conduïssin a la identificació i detenció de l’agressor. I com acostuma a passar amb el sentiment de por, es va formar aquell caldo de cultiu en el qual els rumors sobre conspiracions i amenaces creixen com la tinya… Ben aviat, la bola es va fer grossa i fins i tot va haver qui va crear la notícia d’una falsa nova agressió per estendre l’amenaça a Tàrrega. La qüestió fou tema de conversa generalitzada el matí del dimarts 23 i la basarda es va escampar fins als patis de les escoles.

També cinc havien estat el número de víctimes, al Londres de l’any 1888, del més famós apunyalador de la història del crim: Jack l’Esbudellador. Com a Lleida, els crims havien succeït a la tardor, i com a Lleida, la població havia quedat aterrida i astorada per l’aleatorietat i la cruesa dels fets. No obstant, han hagut de transcórrer 126 anys perquè sortís a la llum pública la identitat de Jack, mentre que l’encoltellador ponentí fou identificat vint-i-quatre hores més tard (males llengües diuen que una major col·laboració entre la Policia Local i els Mossos ho haguessin accelerat).

En ambdós casos, diverses havien estat les hipòtesis respecte autoria i mòbil llançades públicament. En el cas londinenc, la llista de sospitosos incloïa dos jueus, dos homosexuals, tres immigrants, un presidiari i, per cobrir la quota de la teoria conspirativa, un membre de la Casa Reial. En el cas lleidatà, l’opinió pública i la versió publicada van distribuir la descripció d’un “home, d’uns 35 anys, pell fosca, vestit amb bermudes verdes i camisa blava a ratlles i d’origen estranger” (algun mitjà enriquia l’abillament amb “un barret musulmà”). Així, en ambdós casos, les pors van potenciar els prejudicis latents d’alguns ciutadans i van descarregar sobre aquell que és diferent. Gens es va trigar en encarnar l’agressor lleidatà en un magrebí, un moro, qui sap si un jihadista radical inspirat per la crida a la violència de l’Estat Islàmic, i no només des de diaris digitals escorats en l’odi i la catalanofòbia (Alerta Digital), sinó en mitjans més respectables com TVE, Antena 3 o El País. A partir d’aquí, les xarxes socials i els missatges de whatsApp van fer la resta: consignes racistes i islamòfobes van córrer com la pólvora, alenant l’odi contra l’emigrant sobre la base d’un feble rumor. Sorprenentment, entre els creadors de l’alarma xenòfoba, ningú va parar compte en el fet que quatre de les cinc víctimes eren immigrants (una d’elles una dona marroquina, per cert).AlejandroRuiz Vidal

Al final, va resultar que no: no era estranger en el sentit estricte -al menys no pas magrebí- ni tenia 35 anys: era un xicot de 21 anys de Logronyo, universitari estudiant de medicina, membre del grup neonazi Nueva Época i amb antecedents per una prèvia agressió racista a un colombià. I que, per tant, es tractava d’uns atacs amb motivació xenòfoba, on la realitat de víctima i botxí diferien diametralment de la versió escampada matusserament, sinó interessada…

A la nostra comarca, les torres mil·lenàries dels castells d’Ivorra, de Talteüll o de Vilalta, el vell molí enrunat de Cervera o el dolmen de Llanera són conegudes des d’antany com “torre dels moros”, tot i que en cap moment van intervenir els àrabs en la seva construcció ni en feren el seu habitatge. També, i amb el mateix fonament racional (és a dir, cap), recau massa sovint sobre el col·lectiu magrebí el principi de sospita. Fets lamentables com el de Lleida (o el del Londres victorià) confirmen com és de comuna la tendència d’identificar amb els estrangers i els estranys allò que es desconeix i es tem. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre el poc que ens costa fer del diferent l’ase dels cops, estigmatitzar aquell que no coneixem i prejutjar als individus pel color de la pell. I, ja posats, sobre el mal ús que fem de les tecnologies de la comunicació, molt especialment del whatsapp, temible enginy que, per aquest -i per d’altres motius que ara no és el moment de relacionar- el carrega el Dimoni.

moro

El Canal presocràtic

Finalment, s’ha filtrat a la llum pública el document sobre el Canal Segarra – Garrigues elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. L’informe respon a l’encàrrec de Presidència perquè els experts valorin la rendibilitat econòmica i social del projecte i de la desitjada extensió del reg a les comarques afectades per l’obra. El treball, signat pel president del CADS el 17 de juliol de 2013, ha arribat a la ciutadania a través de mitjans no convencionals i gens oficials, després que, front les reiterades peticions en seu parlamentària, el Govern n’hagués negat l’existència. Aquells que tinguin la paciència de llegir les gairebé cent planes del document i annexos entendran el perquè s’ha volgut ocultar: les seves conclusions aporten una sensació que va més enllà del desencís i la frustració

El pedigrí dels intervinents en l’elaboració de l’informe es impressionant. S’hi compten tot un seguit de catedràtics en matèries vinculades a la gran obra (enginyeria, geografia, geologia, ecologia, ambientologia…), així com experts en la gestió de l’aigua, polítiques ambientals, eficiència de recursos i, fins i tot, marketing. No obstant, és ben segur que d’entre tots els implicats, ha actuat amb protagonisme algun entès en filosofia grega presocràtica, especialment en els postulats del qui fou conegut com el “filòsof obscur”: Heràclit d’Efes.

Heràclit basava els postulats en la màxima del canvi incessant. “Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu”, deixà dit, perquè mai l’aigua, essència del riu, serà la mateixa. A partir d’aquest exemple, llegà el cèlebre panta rei (tot flueix), resum de la seva filosofia. Avui, dos mil cinc-cents anys després, l’imprevisible fluir de l’aigua del Canal Segarra – Garrigues el fa un principi del tot actual.

En la concepció del Canal, es preveia que algun dia la infraestructura assoliria el ple funcionament. Segons l’informe del CADS això no podrà ser possible, ja que l’embassament de Rialb no pot dotar d’aigua alhora el Canal d’Urgell i el Canal Segarra – Garrigues i, al mateix temps, garantir el cabal ambiental del riu Segre. A més, afirma que el canvi climàtic suposarà una reducció de les precipitacions i, en conseqüència, dels recursos disponibles. Això, sumat a l’antiquada xarxa del Canal d’Urgell (la imprescindible modernització del qual costaria una inversió milionària inabastable) i als costos d’explotació, dibuixen el canal com quelcom sobredimensionat que condueix un cabdal d’aigua molt inferior al projectat.

En el seu disseny, es preveia l’extensió de reg que, en uns sectors, transformés en regadiu grans extensions de baixa productivitat i, en d’altres, donés garantia de subministrament a aquelles les que es mantenien en el secà, però que comptaven amb el valor afegit del bon preu del cereal o de la vinculació a les Denominacions d’Origen. No obstant, l’envelliment de la població activa agrària, l’exclusió de grans extensions per la designació de zones ZEPA, l’error en la previsió de l’adequació a la normativa mediambiental europea, l’estructura de preu de l’aigua -que beneficia a les explotacions amb major dotació, en perjudici de les petites explotacions de caire familiar- i els possibles efectes d’increment de plagues i disminució de la qualitat de l’aigua fan que la transformació agrària possible disti de la projectada.

També es concebia el canal com un pas endavant en l’autosuficiència alimentària de Catalunya i cap a l’increment de la renda agrària. Dels nivells actuals d’autoproveïment agrícola baix (46%), es preveia que l’eficiència del canal permetés incrementar-ho fins al 60% (xifra que es considera acceptable internacionalment), generant aliment per a més de mig milió de catalans… No obstant, el fet que bona part de la producció es destini a l’exportació, prenent com a referència els mercats internacionals, i no pas les necessitats internes, desvirtua aquest anhel. Tot plegat, fa dependre les expectatives de factors externs (cotitzacions internacionals), sotmeses a especulació constant i volatilitat fora de control.

També el Canal es concebia com una gran inversió pública, transparent, sostenible i de futur. No obstant, més d’una dècada després de l’inici de les obres, l’enorme desviament pressupostari, les portes giratòries i els vasos comunicants entre polítics i interessos privats, la desconfiança creixent en el territori, la manca de implicació dels usuaris finals, el moviment especulatiu generat al voltant de les terres afectades i l’oposició reiterada a portar a terme una auditoria economicofinancera que fixi el cost real de l’obra, enterboleix en gran mesura l’aigua que flueix.

I, com a gran colofó final, l’informe del CADS ve a obrir la porta a allò que estava proscrit i anatemitzat: el transvasament i la interconnexió de conques. Plantejat com última solució, en cas de sequera, i com a moneda de canvi econòmica i financera per contribuir en el desenvolupament de les Terres de Lleida, s’ofereixen els recursos hídrics del Segre com a suport dels migrats recursos del Ter, amb l’objectiu de donar seguretat d’abastament a la Regió Metropolitana. Aquesta opció es traça dins una filosofia d’una ajuda mutual a nivell de tot el país basada en l’aigua… No cal dir que, des de les Terres de l’Ebre, la reducció en qualitat i quantitat de l’aigua que manté viu el Delta tornarà a mobilitzar la ciutadania.

En conseqüència, les aigües del Canal Segarra – Garrigues, fluint en un canvi incessant, donen la raó al filòsof obscur. Ara bé, al bell mig del fluir, crida l’atenció un Ésser, immutable, estàtic i immòbil que faria les delícies de Parmènides, el gran rival d’Heràclit. Aquell que abans era Conseller d’Agricultura i àrbitre en la concessió de les obres del Canal i que ara és president de l’empresa Aigües del Segarra – Garrigues, privada (avalada per la Generalitat, això sí) i responsable de l’execució, explotació i manteniment de la xarxa de distribució del sistema.

I és que, en el fons, com repeteix un padrí televisiu, si algú vol entendre què passa amb tot plegat, convé preguntar-se allò de “¿comprendes la filosofía?”.

CANAL

Els rics van al Cel

La setmana passada va ser qualificada de “negra” per l’empresariat espanyol. El motiu no estava en el descens de les cotitzacions de l’IBEX ni en l’ascens en la intenció de vot dels nous partits radicals d’esquerra, sinó en la defunció de dos dels seus màxims exponents. Un fou l’Emilio Botín, president del Banco de Santander, que va traspassar a causa d’un atac de cor (fet que confirma, per si algú ho dubtava, que els banquers també estan dotats d’aquest òrgan), i l’altre l’Isidoro Álvarez, discret cap del Corte Inglés, mort d’una insuficiència respiratòria. A punt va estar d’afegir-s’hi un altre banquer, en Josep Oliu, president del Banc Sabadell, per una caiguda del cavall que –només- li va fracturar una clavícula i diverses costelles…

Els dos difunts, Botín i Álvarez, marxen d’aquest món deixant una ingent fortuna: 1.600 milions d’euros el banquer i 1.100 l’empresari, que els farà ser -amb perdó pel tòpic-, els més rics dels respectius cementiris. Però, alhora, se’n van deixant un seguit de comptes pendents per pagar. L’Emilio Botín abandona en aquesta vall de llàgrimes dotzenes d’imputacions penals per delictes de blanqueig de capital i d’altres trapelleries fiscals, unes quantes sancions per col·locació de bons porqueria i accions preferents i una munió de famílies desnonades per no haver pogut fer front als crèdits que, amb malícia, concedien els seus subordinats. Per la seva banda, l’Isidoro Álvarez deixa també esquelets dins l’armari com la implicació de la seva firma en els tallers esclavistes de Bangladesh, les amenaces als treballadors que reivindicaven els drets laborals (especialment el de vaga) o la designa com a successor del falangista Dimas Gimeno

Davant d’aquest panorama, el pobre troba consol a l’Evangeli de Mateu, on s’hi llegeix com Jesús diu als seus deixebles allò de “Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del Cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Així doncs, els pobres del món, si són creients, podrien trobar-se reconfortats en aquestes paraules i confiar que, si hi ha un Cel, és més fàcil entrar-hi si s’ha viscut amb les butxaques lleugeres de càrrega.

No obstant, talment ho feien, ho fan i ho faran, les corporacions dels dos traspassats, influint sobre l’opinió publicada a través d’una enorme despesa en publicitat als mitjans de comunicació, també els rics de la història han sabut matisar la condemna a l’Avern que Sant Mateu sembla sentenciar sense matisos. Recordo els temps d’estudiant d’educació bàsica i batxillerat en una escola confessional del barri de les Corts de Barcelona, on tots els alumnes érem fills de famílies econòmicament benestants… Allí, el principal valor que se’ns donava era que, en el futur, sabéssim preservar l’estatus social dels nostres progenitors, cosa que, evidentment, incloïa el nivell de saldo dels comptes corrents. En conseqüència, calia trobar una interpretació al passatge de Mateu que lligués aquest empeny amb l’objectiu d’assolir la Glòria celestial un cop Nostre Senyor tingués a bé cridar-nos a la Seva Presència. I l’explicació fou, vés per on, una de les primeres lliçons que vaig rebre al voltant del món dels castells i les fortificacions: les muralles (també la de Jerusalem del segle I) tenien grans portes a través de les quals i al llarg del dia  accedien persones, animals de càrrega, carruatges i mercaderies, però de nit aquests portals es tancaven, i quedaven només les conegudes com “agulles”; aquestes eren obertures molt estretes, aptes perquè hi passés una persona o per evacuar residus, però molt angostes perquè la traspassés l’animal més gran que coneixien els paisans contemporanis de Jesús: el camell. Per això, seria molt dificultós fer entrar un camell pel forat de la porta – agulla, a menys que fos descarregat del seu equipatge i se’l fes passat agenollat. En conseqüència, els rics ja no havien de patir per l’entrada al Regne del Cel, tan sols ser generosos a darrera hora i, si calia, deixar una bona picossada per a misses i sufragis en favor de la salvació de la seva ànima…

A més, si a algun ric no li acabava de fer patxoca aquesta explicació, uns altres intèrprets de les Escriptures van reblar el clau: els primers copistes del Text en grec podrien haver confós “kàmilos” amb “kámelos”, és a dir, “corda gruixuda o maroma” amb “camell”. Així doncs, la referència al forat sí que seria el d’una agulla de cosir, però allò que havia de passar pel forat no era el gran quadrúpede geperut, sinó una corda que, segons a quina agulla podria adaptar-se només amb perícia i empenyent més del comte (i ni tan sols caldria agenollar-se).

Per això, no hi ha tampoc consol pels pobres que, ben segur, quan arribin al Cel, hi trobaran als senyors Botín i Álvarez compartint taula celestial amb d’altres opulents, cristians pietosos i practicants (això sí), que els van precedir. A pesar de tot, tinguem fe en que, al menys, hagin estat una bona temporada al purgatori i que els seus afligits hereus, a l’hora de pagar indulgències, butlles i misses per la salvació de les seves animetes pecadores, no ho facin amb diner negre, accions preferents ni Corti-coles, sinó amb dinerets obtinguts lícitament i de curs legal.

forat

Sempre ens quedarà Luxemburg

Bona part de la meitat oest de la comarca de la Segarra està inclosa dins els àmbits de la Xarxa Natura 2000. Les àrees de les valls del Sió i LLobregós, dels Plans de Sió i de Granyena situen dins el seu àmbit de protecció grans extensions del paisatge agrari característic de la nostra comarca. La Unió Europea, a través de la definició de zones d’especial conservació i de zones d’especial protecció de les aus, posa sota el seu esguard la preservació dels paisatges i els hàbitats naturals de les espècies del territori. En la nostra àrea es protegeix molt especialment la supervivència de l’espècie vegetal del “boleum asperum” i d’aus estèpiques com el gaig blau, la xurra, el sisó, la terrerola, la trenca i d’altres “ocellets” (en paraules de l’associació d’empresaris agraris), integrats dins dels corresponents hàbitats naturals que fan possible la seva supervivència.

Evidentment, la Xarxa Natura estructura la seva funció preservadora a partir d’un seguit de normes que condicionen els usos i aprofitament del territori als objectius de conservació. Per això, limiten absolutament tots els projectes i activitats que puguin afectar de forma apreciable els espais. D’aquesta manera, les activitats agràries i ramaderes es veuen encaixades en una gestió de manteniment de les explotacions existents, sempre en compatibilitat amb la conservació dels valors dels espais naturals. S’imposa el conservament de l’agricultura de secà i es promou l’assoliment d’una marca de qualitat agrícola, prestigiada a través dels valors de mètodes tradicionals i explotacions sostenibles. A més, també es limiten l’explotació forestal, l’activitat cinegètica, les operacions extractives, l’edificació i la circulació rodada, i també les infraestructures viàries, hidràuliques i energètiques. D’aquesta manera, en les àrees amb presència d’hàbitats o espècies d’interès comunitari, no s’admetran instal·lacions ni usos que siguin incompatibles amb la seva conservació.

La normativa protectora contempla, com no podia ser d’una altra manera, una excepció perquè projectes “d’interès públic de primer ordre” puguin ser establerts en zones sota la catalogació de Xarxa Natura, sempre i quan suposin “activitats de naturalesa econòmica o social per a complir obligacions específiques de servei públic”. En conseqüència, i per desgràcia, sovint trobem com es concedeixen permisos per actuar en aquestes àrees a través de la declaració formal d’”interès públic” per part de l’administració corresponent. No obstant, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha declarat que aquest “interès públic” ha de ser especialment qualificat i no han d’haver-hi solucions alternatives, encara que suposin un encariment de les condicions tècniques o econòmiques. Per tant, les concessions assolides amb certa màniga ampla són susceptibles de ser reculades des dels Tribunals Europeus, que imposarien la reversió immediata a l’estat original de l’afectació feta i, alhora, l’obligació d’indemnitzar a aquells que reberen de la llicència d’activitats i que ara veuen frustrades les seves expectatives.

Tot plegat pot semblar exagerat, però ja ha succeït en diverses ocasions. A Àustria, el 2004, per exemple, es va impedir l’ampliació d’un golf perquè tenia conseqüències negatives sobre la guatlla. A Portugal, el 2006, s’aturà la construcció d’una autopista per perjudicar els hàbitats i la flora i fauna silvestres. A Itàlia, el 2007, es bloquejà l’ampliació d’unes pistes d’esquí de gran valor social i econòmic per manca d’una adient avaluació mediambiental. A Holanda, molt recentment, s’impedeix l’ampliació d’una autopista perquè afectava un extens hàbitat de praderies i perquè, en contra del criteri del Govern holandès, sí que existien traçats alternatius… Totes aquestes resolucions han suposat descartar projectes, autoritzats en un primer moment per les autoritats locals i estatals, i, alhora, haver d’indemnitzar a les promotores per causa dels perjudicis causats obrint la porta de forma errònia, quan no fraudulenta, a unes accions que són del tot il·legals d’acord amb la normativa europea.

I ara, a casa nostra, ens trobem davant d’un projecte que reuneix tots els visos relacionats: es pretén construir en terreny de sòl no urbanitzable de protecció especial, dins els espais de Xarxa Natura 2000 de la zona dels Plans de Sió, una planta de tractament de residus d’explotacions ramaderes, amb una bassa de 500 metres cúbics. Per a fer-ho possible, el Departament d’Agricultura ha concedit l’autorització, amb els informes favorables del Departament de Territori i Sostenibilitat, del Departament de Cultura, de la Direcció General de Qualitat Ambiental, del Servei de Paisatge, de l’Agència de Residus de Catalunya i de l’Institut Català de Geologia, i s’ha declarat –com no podia ser d’altra manera- que l’activitat a desenvolupar-hi és d’interès públic i que són necessàries les instal·lacions i obres preteses per la correcta gestió dels residus. Res a dir respecte el fet que l’interès no és públic, com exigeix la normativa, sinó vinculat a l’interès de l’empresa privada del promotor de la planta, ni al fet que existeixen emplaçaments alternatius, especialment més enllà de les àrees protegides per la Xarxa Natura. Res a dir tampoc pel fet de la proximitat d’un nucli rural, amb vocació de ser repoblat, i que es veurà condemnat a la despoblació per sempre més, ni al fet que a les proximitats hi ha un dels espais més ben conservats dels encontorns per la vida de diverses espècies de mamífers i amfibis i per la nidificació d’aus migratòries…

En conseqüència, estem a les portes d’una nova actuació abusiva i en frau de llei, promoguda per una corporació privada en connivència amb les autoritats nacionals, susceptible de degradar paisatge i medi natural, contravenint la legislació aplicable. Però, vés per on, cada cop hi ha més ciutadans que es prenen seriosament el principi de legalitat, sense necessitat de ser picaplets tibats, i cada cop hi ha més homes i dones que creuen en els valors de futur del paisatge i el medi natural, sense necessitat de ser uns maleïts ecologistes. Per això, davant la banalització, el menyspreu, el corró i la supèrbia d’alguns, a la ciutadania sempre ens quedarà Luxemburg.

Imatge

 

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...