La Victòria dels Prats de Rei

Aquest estiu, durant els treballs d’excavació del jaciment ibèric descobert als Prats de Rei, es va desenterrar un petit fragment de ceràmica grega. La decoració figurativa, traçada amb el vermell natural de la terrissa, en contrast amb el fons negre pintat, permeté classificar-la en una tipologia produïda a l’entorn d’Atenes entre el segle VI i V aC, factor que va permetre datar les estructures adjacents en el període ibèric antic. Aquest trosset, a banda de posar de manifest la singularitat de les restes, documentava l’existència d’una xarxa de comerç entre les poblacions ibèriques de la Catalunya interior i els mercaders grecs que fondejaven la costa i, alhora, la presència d’una societat jerarquitzada i refinada, que trenca amb l’imaginari tòpic d’uns pobles ibèrics incivilitzats i toscos.

Imatge

No obstant, la figura representada vingué carregada de simbolisme: el fragment ceràmic mostra la meitat superior d’una figura femenina alada, vestida amb una túnica prisada i una corona rutilant, que permet identificar-la amb Niké, la deessa grega de la Victòria. En la Grècia clàssica, aquesta divinitat era considerada portadora de bona sort i simbolitzava la victòria en combat. La mitologia ens diu que lluità amb la seva mare Estígia i els seus germans Cratos, Bia i Zel -personificacions de la força, la violència i la diligència, respectivament-, en la guerra de titans que portaria Zeus a la supremacia de l’Olimp. En homenatge a aquest mite, després de la victòria dels grecs sobre els perses a Salamina (segle V aC), a l’Acròpolis d’Atenes li fou dedicat un temple i la seva imatge es perpetuaria (encara avui, en segons quines sabatilles esportives) com a símbol victoriós…

Com que no hem de creure mai en les casualitats, podem establir diversos vincles històrics d’aquesta petita Niké victoriosa que, durant vint-i-cinc segles, ha romàs soterrada al bel mig de Sikarra, Sigarra, els Prats de Segarra o els Prats de Rei. Són diverses les opcions que ens brinda la història…

El propi jaciment on es feu la troballa, vuit segles d’història en escassos seixanta metres quadrats, ens parlà d’una altra victòria. Una gran acumulació de fragments de fusts de columnes d’època romana republicana, acumulats reblint una rasa sobre la que s’alçarien les estructures d’època imperial, documenten una batalla i una gran destrucció del lloc al segle I aC. L’estat dels fragments, on hi són ben visibles impactes violents i rastres de la destrucció pel foc, evidencien un fet d’armes ocorregut en aquest lloc durant el transcurs de la segona guerra civil romana. Durant l’enfrontament entre les tropes de Gneu Pompeu i de Juli Cèsar, la ciutat hauria estat l’escenari de la victòria dels exèrcits cesarians sobre un focus resistent pompeià, prèviament o coetània derrotats a la batalla d’Ilerda (50 aC). La victòria de Cèsar suposaria la destrucció de la població iberoromana, amb l’anorreament dels edificis erigits al llarg del primer segle i mig d’ocupació romana, però també l’inici del camí de la transformació del lloc en municipium, privilegi que donà als seus habitants la condicions de romans i, per tant, ciutadans lliures.

Imatge

Però potser no és aquesta la victòria simbolitzada per la petita deessa alada. Tal vegada cal avançar en el temps fins l’hivern de 1711 i situar-la en l’enfrontament als Prats de Rei entre les tropes austriacistes d’Starhemberg i les borbòniques de Vendôme. L’escomesa i la tenacitat de les primeres va assolir la derrota del bàndol hispanofrancès, que es veié obligat a abandonar el seu campament i retirar-se a les posicions de Lleida. Es considera aquesta batalla com la darrera victòria dels partidaris de Carles III, just en una etapa crucial per a la defensa de l’interior de Catalunya. Nogensmenys, poc temps després, la retirada de les forces aliades del bàndol austriacista, suposaria l’inici del declivi que conduiria a la derrota catalana del 1714.

Imatge

Però no, segur que no… La divinitat victoriosa no arriba ara de les profunditats de la terra ni de la foscor dels segles per simbolitzar-nos batalles sagnants pel control de grans imperis, sinó una victòria molt més contemporània, incruenta i en la qual, per una vegada, no hi ha vencedors ni vençuts. Avui, la victòria dels Prats de Rei és el símbol d’un esforç col·lectiu per reivindicar, restaurar, preservar i projectar al futur una identitat comuna, maltractada per les institucions i trinxada administrativament: la segarrenca. La moderna Niké de Sikarra és la demostració que la societat civil, des de la base, sense sectarismes, ni vanitats, però amb rigor, valentia, compromís i criteri és capaç d’incidir en el rumb de les coses que els incumbeixen. La victòria és la constatació que la política, entesa com la incidència del ciutadà en les decisions que menen la polis, l’estat, va molt més enllà de dipositar de tant en tant una papereta dins una urna i de les disputes estèrils de la partitocràcia imperant. La victòria és el reflex que el teixit associatiu de la Segarra, el veïnatge estructurat i les institucions culturals i socials cada cop està més empoderat i que enrere queda el temps de polítiques despòtiques i ciutadania muda. La victòria és testimoni que una altra manera de fer política és possible, que no tots els polítics són iguals i que encara n’hi ha que es guien per la recerca del bé comú. La salvació de Sikarra és la victòria dels que veuen en l’esforç d’unir la població i les terres vinculades històricament i natural a la Segarra com la via de futur, la unitat com a força per deixar enrere la marginalitat del ponent barceloní, el llevant lleidatà i el nord tarragonès. La victòria és el triomf d’una il·lusió col·lectiva i del plantejament del patrimoni no com un luxe, sinó com una eina estratègica de desenvolupament econòmic i atracció de dinàmiques culturals, turístiques i socials. La victòria no és una gràcia, concedida paternalment des d’institucions administratives, és la justa i inexcusable reacció a un gest de força sorgit des de la gent…

Imatge

D’entre quatre rocs mig colgats en un forat, n’ha sorgit una força que no es pot deturar. Salvant Sikarra, ens salvem a nosaltres mateixos. Des d’aquí i fins a la Victòria, sempre!

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 25 Novembre 2013, in Patrimoni, Sin categoría and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Molt apropiada, NIké!

  2. Un recull d’història, entusiasme i visió de futur, del tot excel·lent!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: