Category Archives: paisanatge

En record del guerriller llarguerut

El brigadier Manuel Ibáñez Ubach passà a la història amb el sobrenom del “Llarg de Copons”. “Llarg”  perquè, com diuen les cròniques, tenia una alçada d’uns set peus (aproximadament 2,10 m) i “de Copons” perquè estava molt vinculat a aquesta vila de l’Alta Segarra, lloc on havia conviscut en companyia del seu germà Josep i que, en la maduresa i al capdavant de la tropa, assaltà i incendià la tardor de 1839…

I és que el Llarg fou un dels principals cabdills del bàndol legitimista durant la primera guerra carlina. De fet, el seu currículum bèl·lic va començar de ben jove, participant en la guerra del francès, i continuà al bàndol dels reialistes purs durant el trienni liberal. Poc després, enrolat amb els “malcontents” en el fracassat alçament, va acabar detingut per ordre del sanguinari capità Charles d’Espagnac i exiliat als presidis de Ceuta.

L’estada a l’Àfrica no va refredar el seu esperit tradicionalista i guerrejador i, de retorn a Catalunya, fou un dels primers a allistar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó en la guerra pel tron de les Espanyes. Els girs de la història faran que esdevingui un dels més fidels soldats a les ordres de qui l’havia enviat al presidi, aquell Espagnac, ara anomenat capità general de les tropes carlistes amb el títol de Comte d’Espanya i conegut popularment com “l’assassí de Catalunya”. “Orgull de Catalunya, el millor servidor del Rey, el meu millor amic”, en digué el Comte en designar-lo brigadier. Explica el príncep Lichnowsky a les seves memòries que, en l’acte de condecoració d’Ibáñez, el sinistre capità general arengà en perfecte català als soldats, que fins aleshores s’havien abastit a base del pillatges, alçant la mà ben oberta i bellugant els dits com qui manlleva el que no és seu i dient-los que els gratificava amb la paga d’una setmana “perquè serviu a Carlos quint i no a Carlos cinch”.

D’entre les facècies bèl·liques del nostre heroi figuren l’assalt al monestir de Poblet i la presa de Calaf (l’any 1835), el setge de Torà (1837), la direcció de les forces carlines en la batalla de Vilallonga del Camp, on van perdre la vida 133 homes (l’any 1838), l’enfrontament amb les tropes del futur general Joan Prim a Guissona (1839) i el ja dit incendi de Copons. L’any 1840, poc abans del final de la guerra, rebé el comandament de les tropes carlistes al Principat, però el càrrec li va durar poc temps, ja que, estant a la comandància general de les tropes a Berga, un tret accidental al cap el deixà estès i ben mort.

Les reiterades derrotes carlines han condemnat els seus guerrillers a l’oblit i, com en tants d’altres companys de boina, cap presència al nomenclàtor ens recorda la figura del brigadier. Però, no obstant, a Sitges roman una placa en testimoni d’una de les seves facècies més sonades: el mundialment conegut com a “carrer del Pecat” es diu oficialment “carrer de l’1 de maig”, en record de l’assalt que a aquesta vila marinera el Llarg, al costat de mossèn Benet Tristany, cèlebre canonge trabucaire, va perpetrar l’any 1838. Però això no és tot: ben segur que al nostre protagonisme, ardit i viril guerrer, se li entelarien els ulls en llàgrimes d’emoció si avui tornés a Vilagrasseta (municipi de Montoliu de Segarra), poble que l’any 1800 el va veure néixer, i constatés com han dedicat una plaça a l’1 d’octubre, data en la qual, l’any 1833, començà la primera guerra carlina.

Militar_carlista

Anuncis

La cabana de l’oncle Ousman

L’Ousman es considera molt afortunat. Té un sou, té una feina, té dona i fill a Banjul als qui enviar uns dinerets de tant en tant, i té uns estalvis per anar-los a veure aviat.

Després de tres mesos recollint maduixes al mar de plàstic de Huelva, ha arribat a Lleida, on un pagès ha llogat els seus braços i la seva esquena per recollir préssecs. Hi passarà tres mesos més, i després marxarà a recollir pomes a Girona, a menys que trobi algú que el porti a França a veremar. La feina no li agrada: ell té formació de soldador i títol de conductor d’elevadors munta-càrregues, però ningú el contracta per aquestes tasques; les fàbriques trien els seus tècnics entre candidats de pell clara, a poder ser de casa, i els morenos han d’escollir entre esporgar i recollir fruita al camp o trinxar carn a l’escorxador, i la segona opció és la mort. Ja va estar treballant una setmana a un escorxador osonenc i encara té als ossos la fiblada de la gelor que va passar i al cor el sentiment d’estafa de veure’s obligat a donar-se d’alta d’autònom i fer hores extres no retribuïdes. No hi tornarà mai més.IMG_1466

Però l’Ousman se sent satisfet. Encara que el ramadà se li ha fet molt dur, havent de treballar sense menjar ni beure sota un sol inclement. Encara que als seus quaranta-tres anys li comencin a fer mal les articulacions per la tasca d’anar carretejant sense aturador pesats embalums amunt i avall. Encara que no tingui alberg ni pugui llogar una habitació pels tres mesos que estarà aquí i hagi de trobar recer en una granja abandonada, en companyia d’una vintena de compatriotes, una dotzena de gallines i una munió de ratolins de camp. Encara que s’hagi de rentar amb aigua recollida en garrafes de plàstic i escalfades al Sol, alleugerir els intestins en una comuna improvisada, amb un xapo i una vella lona de camió, o cuinar en una cassola d’alumini abonyegada que va trobar al peu d’un contenidor.

IMG_1462

Molt bé sap que pitjor estan els seus veïns: una colla de ghanesos que han muntat el seu campament als afores del poble veí, en un cobert rònec, obert a tres vents, de teulada d’uralita forada. Aquells xicots que malviuen amuntegats sobre un remolc abandonat i assetjats cada nit pels mosquits arrossegats des d’un camp entollat proper per un vent que xiula entre els murs de tàpia, mentre tracten de trobar el son en improvisats somiers de palets estellats i coberts per mantes ratades.

Per això l’Ousman està agraït. Agraït a l’amo que li paga 5 euros i mig l’hora, mentre que al poble del costat en paguen poc més de 4. Agraït a l’home de bon cor que els deixa allotjar-se a la ruïnosa granja abandonada. Agraït a l’ajuntament que els fa la vista grossa, encara que hagi tallat l’aigua de la font de la plaça perquè als veïns no els agrada veure africans netejant-se al mig del poble.IMG_1468

I per això l’Ousman no vol molestar. Ningú li va demanar que surti de la seva aldea per venir al primer món a guanyar diners i ningú el trobarà a faltar quan marxi. Com ningú troba a faltar avui l’amic que va morir de fred a Vic o al company que, per una mala ventada, unes espurnes fugisseres del fogonet i uns arbusts massa secs, jau amb el cos mig cremat en un llit d’hospital.  Perquè per l’Ousman, com per l’oncle Tom de la novel·la, els assots i el maltractament li són com el làudan, amb el temps n’ha perdut la sensibilitat.

IMG_1469

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, Montaignerecordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

castellServidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

bLOCAIRETot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

Somera-Alger

 

La senyora Angeleta

El passat 30 de novembre va fer vint-i-dos anys de la mort d’Àngels Ferrer i Sensat. És possible que el seu nom no digui res a la gran majoria dels lectors, però si donem com a referència que era filla de larosasensat pedagoga Rosa Sensat, potser sí que ens sona d’alguna cosa: Rosa Sensat fou la principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle.  Des de l’Escola del Bosc, de la qual en fou fundadora i ànima, divulgà els principis republicans en un model educatiu on valors com la música, el cant, el joc, l’estètica o l’expressió corporal esdevenien part fonamental de l’educació dels infants, juntament amb el contacte permanent amb l’aire lliure i la natura. Depurada pel franquisme, que la va jubilar abans d’hora, el seu mestratge fou reconegut anys més tard, quan s’adoptà el seu nom per fundar una Escola de Mestres.

Eclipsada històricament per l’enorme figura de la seva mare, l’Àngels Ferrer en va seguir l’estela, centrant-se especialment en l’estudi de la natura i l’experimentació ambiental. Dedicada també a l’ensenyament, l’Àngels, des d’una concepció holística de l’educació, on tot s’integra en una essència que supera la suma de les seves parts, promogué l’experimentació entre els infants com a base del descobriment de les ciències naturals. La Guerra Civil va estroncar bona part del seu projecte educatiu i va portar l’Àngels a l’exili durant vint anys, fins que, als anys 60, va tornar a exercir la professió docent a Catalunya, al barceloní Institut de la Verneda, on va marcar l’adolescència de tota una generació d’estudiants…

I és en aquest punt on la nostra protagonista es transforma amb qui, a Castellnou d’Oluges, fou coneguda com “la senyora Angeleta”. L’Àngels estava casada amb Alexandre Satorras i Capell, prestigiós pedagog de Mataró i primer director de l’Institut d’Ensenyament Mitjà (que avui porta el seu nom) de la ciutat. En Satorras provenia de la família Capell, terratinents de Tarroja de Segarra i amb diverses propietats per la vall del Sió, d’entre les quals l’Alexandre n’havia heretat una a Castellnou. Aquesta casa era freqüentada pel matrimoni, que hi dedicava llargues estades coincidint amb els períodes lectius escolars. Durant aquestes jornades, l’Àngels va descobrir el paisatge i el patrimoni segarrencs i la seva mentalitat inquieta i àvida de coneixements no hi va trobar, ni cercar, descans. Així, aimant de la música i de la cultura popular, es va dedicar a recollir les cançons de Castellnou, entre les quals destaca l’himne que retrata fidelment el llogaret:  “S’aixeca cap amunt, / al serrat pedralenc, / de casadiu tot junt, / de colrat calerenc. / Per dintre és ombriu, / per fora riu. / Tot són pedragolims, / que es fan pedragolams…”.

AngeletaL’any 1967, un desgraciat accident a Barcelona va causar la mort d’Alexandre Satorras. Des d’aleshores, l’Àngels va adoptar un vestit negre i es va recollir el cabell cada cop més canós en un monyo, adoptant una imatge característica que no deixava dubte sobre la seva viduïtat i que no va abandonar mai més. No obstant això, no es esllanguir, sinó que va bolcar la seva inesgotable energia a la vocació pedagògica i al mestratge de nens i nenes. Afortunadament, tampoc va deixar de freqüentar el poble del seu difunt marit cada any: a mitjans d’estiu, acompanyada d’un grup d’amics seus (“senyors de Barcelona”, els anomenaven a Castellnou), hi feia cap. Allí, per comptes de fugir de la presència de la mainada, aquells petits amb qui bé prou que s’hi feia al llarg de tota la temporada escolar, convocava els infants del poble a casa seva per donar-los feina.

Diuen que els nens i les nenes temien la seva arribada. La crida de la senyora Angeleta era el punt i final a l’esbarjo esbojarrat dels dies d’estiu i suposava unes obligacions que a més d’un s’hi sumava més mandrós i empès pels pares que per entusiasme. Ella els manava uns tallers de manualitats que haurien de desenvolupar al llarg de tot el mes que restava de vacances i, alhora, els presentava una obra de teatre que representarien a principis de setembre, a la plaça del poble. Els tallers els feia cadascú a casa seva, però l’obra de teatre s’assajava al terrat de Cal Satorras, sota l’atenta mirada de la mestra que, alhora que dirigia estrictament les evolucions dramàtiques, ensenyava als alumnes contes i cançons, que interpretava amb un acordió. D’aquesta manera, dues generacions de nens i nenes de Castellnou, entre 1943 i 1973, amb la senyora Angeleta van fer teatre, manualitats, cançons, balls i, el més important, tot jugant reberen una educació fresca i alegre. Una d’aquestes alumnes, filla del poble, na Montserrat Riu, va recollir i publicar les cançons de Castellnou que l’Angeleta els cantava i va dirigir l’acte d’homenatge que l’any 1993, amb la concurrència de vora dos-centes cinquanta persones, es va dedicar pòstumament a l’entranyable  mestra.

Avui en dia, quan l’educació va cada cop més destinada al mercat laboral, i l’ensenyament de les ciències es va apoderant de l’àmbit educatiu, marginant l’ensenyament de les humanitats, la figura d’Àngels Ferrer, la senyora Angeleta, convé que sigui reivindicada. “Fins a mitjans del segle passat els pedagogs eren els que portaven els projectes educatius. A partir dels anys 40, els porten els psicòlegs i avui els protagonistes del debat educatiu són els economistes”, denuncia carregat de raó en Gregorio Luri. Davant d’això, mestratges com el de l’Angeleta ens testimonien la importància de la cultura humanista, clau per assolir un pensament ètic, ric, plural i socialitzador.

angels

 

(amb especial agraïment a en Ramon Saball per descobrir-me aquest personatge tant entranyable i fascinant)

Arriba Espanya

Aquest divendres es commemoraran setanta-nou anys de les morts defrancol lluitador anarquista  Buenaventura Durruti i de l’ideòleg feixista José Antonio Primo de Rivera i, al mateix temps,  quaranta de la del dictador Francisco Franco. En memòria dels dos darrers –i no pas de primer-la Fundación Nacional Francisco Franco ha convocat fins a setze misses solemnes, una de les quals tindrà lloc a la capella dels Desemparats de Figueres. La capital tramuntanada acollirà l’única celebració religiosa en respons de l’ànima del caudillo por la Gracia de Dios al llarg i ample de Catalunya, però no pas laica, ja que Cervera no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració de l’efemèride.

Cristo Misterio de Pasión 1960L’any 1963, el dictador va enriquir la vitrina domèstica de trofeus, medalles i botins diversos amb la primera medalla d’honor creada pel Patronat (aleshores “Patronato”) de la Passió de Cervera. La condecoració li havia estat lliurada per la junta superior de la institució, en un acte on els acompanyà el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, i els caps provincials a Lleida (aleshores “Lérida”) del Movimiento i del Gobierno civil.  El guardó era una “expresión de gratitud por el constante apoyo que el Gobierno dispensa a la històrica Ciudad”. En el solemne discurs de lliurança s’hi manifestà que, de la mateixa manera que “los cervarienses merecieron antaño ser llamados fidelísimos por el rey Felipe V, más que nunca podéis tenernos hoy por fidelísimos a vos” i s’agraïa a Su Excelencia que hagués alliberat la ciutat de la “bàrbara cautividad (…) de los que en su locura querían asesinar a Dios”, així com que ara ajudés en la “restauración de nuestro glorioso edificio universitario”. Però, fet i fet, la presència de l’egrègia representació dels pròcers cerverins davant el tirà era la resposta a una peculiar visita que havia tingut lloc a la ciutat dos anys abans…

Carmen PoloEl 21 de maig de 1960 Cervera s’havia engalanat amb arcs de flors i heura. Adornats els paviments amb catifes de pètals i les façanes amb banderes espanyoles, la ciutat donava la benvinguda a Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador. Segons els diaris del dia següent, més de dotze mil persones formaren un públic “deseoso de aplaudir a la primera dama de España” i l’acolliren amb “enfervorizados aplausos y vítores”. La popularment coneguda com “la Collares”, per la seva afició a lluir collarets de perles que manllevava de les joieries més selectes, va arribar a la ciutat a primera hora de la tarda. Entre el seu seguici, a banda de diverses patums del règim, s’hi comptava la petita María del Carmen, qui anys més tard esdevindria estrella de la premsa del cor amb el sobrenom de “nietísima”, agafada de la mà de la seva germana María de la O. En paraules de l’enviat de La Vanguardia española, la presència de les criatures fou “grata sorpresa que conmovió a Ios cervarienses”; anys més tard, l’alcalde de Cervera assegurava al seu sinistre avi que “su simpatía y cordialidad se ganaron el corazón de todos los cervarienses sin excepción”.

El motiu de la visita fou assistir a la commemoració dels vint anys de representació de “Cristo Misterio de Pasión”, tradició recuperada l’any 1940 durant el “luminoso amanecer de una España nueva”. No hi van faltar els actes de lloança a Doña Carmen,  entre els quals s’hi inclogueren el regal d’un gram ram de flors, la presència de les «Pubilles de Catalunya», que li van retre homenatge en nom de la dona catalana, i l’obsequi d’una artística safata de plata i esmalts i d’una cistella amb fruites del camp, donat per “señoritas vestidas con trajes regionales” comissionades en representació de la pagesia lleidatana (aleshores, “leridense”).

Després de dues hores i escaig, sense possibilitat de veure complerts tots els quadres de l’obra, la primera dama tornava cap al cotxe per emprendre el camí de Barcelona, havent  escoltat des de la llotja el públic del teatre acomiadar-se “con gritos de «¡Viva Franco!» y «¡Arriba España!», entre grandes aplausos” (segons La Vanguardia) i sortir-ne “largamente ovacionada” (segons l’ABC). Evidentment, va deixar la seva signatura al llibre d’or del Patronat de la Passió i, donades les presses, va lamentar haver-se perdut part de l’espectacle, tot manifestant el desig sincer de tornar a Cervera a admirar-lo de principi a fi. Nogensmenys, per sort -o per desgràcia-, la Sra. de Franco no va tornar mai més a la capital de la Segarra.

festa 20NNo obstant tot això, la “fidelísima y heroica villa de Cervera” encara no ha oblidat aquell general colpista que, per la gràcia de Déu i la desgràcia de la guerra, va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quatre dècades. Per això, no gaire lluny de les esteles de marbre de la Universitat, al Centre Obrer se’l recordarà al vespre del proper 20 de novembre. Amb aquest lloable motiu, l’Associació de Joves de Cervera, convoquen a nostàlgics, melangiosos i enyoradissos a commemorar l’efemèride del traspàs de Franco, però no pas amb una missa ni una desfilada militar, sinó amb un acte anomenat “Si Franco aixequés el cap, quina hòstia es fotria contra la tomba”.  Vist el lema, és poc probable que hi assisteixin les patums del règim, preveure que el terra s’encatifi de flors o comptar amb que s’hi llueixin gaires perles, però està garantit que de pubilles i de passió n’hi ha haurà tanta o més que la que trobà “la collares” al gran teatre i que, en lloc de senyoretes abillades amb vestits regionals i senyors d’etiqueta  fosca, s’hi reunirà una joventut alegre i combativa.

Arriba Espanya, segons encara diuen alguns. Potser sí que arriba, però cada cop hi ha menys que l’esperen.

arias

El mosso de la Formiga

Acaba de complir-se el cinquè aniversari de la mort d’un dels darrers mossos que van treballar al mas Formiga. La masia, situada a la vall del Llobregós, al terme de Torrefeta i Florejacs, a tocar dels nuclis de Selvanera i Granollers, avui està deshabitada. La família s’ha traslladat a viure a Guissona i el lloc només se sovinteja per anar a atendre les granges que l’envolten. Però fins fa uns quants anys era l’habitatge d’una família pagesa que convivia amb els mossos que els ajudaven en les tasques agràries.

imossEl nostre protagonista es deia Lázaro i va arribar a la masia ja granadet. No era pas un mosset d’aquells que necessitaven del pare per a fer tractes: voltava els 40 anys i era molt menut d’estatura. Però tenia bones espatlles, forts els braços i era un acreditat pencaire. Si li tocava fer la feina d’aixada, manejava la dalla i l’arpiot o lligava farcells amb destresa, carregava sacs que pesaven més que ell i els traginava amunt i avall, repartia l’adob per la terra amb el cabàs i s’esmerçava en tot allò que calgués. Si li tocava encarregar-se de les mules, menava els animals, els alimentava, abeurava i s’assegurava que no els faltés mai res. Però quan va arribar al mas, les espatlles d’en Lázaro estibaven una vida que pesava molt més que els sacs que ara carretejava.

columnadurrutiHavia nascut al Ripollès pocs dies després de l’esclat de la primera Guerra Mundial. De ben jove va deixar les valls per marxar a Barcelona i llogar la seva força de treball a les puixants indústries tèxtils del Poblenou. Allí va entrar en contacte amb la Confederació Nacional del Treball, just en els anys quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso acabaven de tornar de l’exili per liderar l’anarco-sindicalisme revolucionari. Convertit en milicià, el 18 de juliol de 1936 va participar en l’assalt a la caserna de Sant Andreu del Palomar. Al seu interior, la unitat militar havia decidit (per majoria d’un sol vot) sumar-se a l’aixecament militar feixista i, a poc a poc, s’hi havien anat congregant voluntaris partidaris dels colpistes. El bombardeig de la caserna per part d’un avió de la República, intentat repel·lir a la desesperada amb peces d’artilleria posades en vertical, i el setge de barricades que els envoltà, va portar als amotinats a rendir-se després de dos dies d’enfrontaments. Molts dels voluntaris, fugint a la desesperada, varen ser abatuts pels carrers. Abandonada la caserna, en Lázaro va ser un dels molts milicians que van penetrar al seu interior per fer-se amb els més de 30.000 fusells que s’hi atresoraven. Aquestes armes serien claus per abastir les milícies paramilitars d’anarquistes que protagonitzarien els primers mesos del conflicte.

Després de la batalla de Sant Andreu, en Lázaro va unir-se a la Columna Durruti, integrada per uns 2500 milicians anarquistes que, el 25 de juliol, va marxar vers el ponent per tractar de recuperar la ciutat de Saragossa, presa per les forces feixistes. Al front d’Aragó va passar la guerra, fins que la victòria de les tropes franquistes de l’any 1939 li comportà  una temporada a la presó.

En sortir de presidi, potser enyorat de la vida de poble, va marxar de la ciutat per ocupar diverses feines temporals al camp. Durant gairebé dues dècades va treballar com a mosso a les nostres contrades, estalviant tot el que podia de les prop de vuit mil pessetes que cobrava anualment. Finalment, amb quatre dinerets reunits, va tornar a la ciutat comtal i va comprar una paradeta de venda de llaminadures i fruits secs a tocar de les Golondrinas que, des de 1884, passegen turistes pel moll de Barcelona.

I segurament la seva història hauria acabat aquí. Amb tota seguretat, el mosso de la Formiga hagués restat per sempre més com un personatge anònim si no fos perquè, quan ja comptava amb seixanta anys, la seva vida va tornar a fer un gir copernicà…

FuriaEl director de cinema i guionista Francesc Betriu va quedar captivat pel seu físic i el va convèncer perquè protagonitzés, al costat d’Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti, Mònica Randall i Cast Sendra (“Cassen”) la comèdia “Furia española”.  La pel·lícula va haver d’esperar a la mort del dictador per ser estrenada, donat que el seu contingut en sexe i crítica social va merèixer el veto de la Junta de Censura.  Després d’això, vindrien dinou pel·lícules més, tres sèries de televisió i la participació en diversos concursos tant populars com l’ “1, 2, 3 responda otra vez”, “Tres i l’astròleg” i, segurament el que el va fer més famós al llarg i ample del país, el “Filiprim”. D’aquesta manera en Lázaro, que quan va començar a sovintejar la Nostra va traduir el seu nom al català Llàtzer (Escarceller i Sabaté, per a més dades), es va convertir en l’avi de Catalunya. El 26 d’octubre de 2010, als 96 anys d’edat i encara al peu del canó, va deixar aquest món amb uns índex d’estima popular com pocs poden presumir.

La vida d’en Lázaro, d’en Llàtzer, fou una vida de pel·lícula. Demostra que, com va dir el gran Compay Segundo, amb 93 anys i al punt àlgid de la seva carrera, “a todo el mundo le llegan las flores de la vida, pero hay que saber esperarlas y también reconocer cuándo te han llegado, porque no suelen pasar dos veces”. Per tant, si després d’anys de lluita, ens toca carregar sacs i abeurar mules, no perdem l’esperança: segur que en algun lloc hi ha un paper escrit per algú amb un nou guió per interpretar.

llatzer 2

Xops i negats

PARDALAquesta setmana un aiguat ha colpit les nostres contrades. Una forta rubinada ha provocat la crescuda incontrolada dels rius segarrencs. L’aigua, sobreeixint de la llera, no n’ha tingut prou amb negar camps i camins i a Agramunt, capital del Sió, ha volgut emportar-se per davant la vida de quatre ancians. Ara direm que ni els més vells del lloc recordaven aital quantitat de pluja i que les calamitats són només fruit de la fatalitat, però la memòria documental ens fa veure com cada tres o quatre dècades aquests episodis es repeteixen cíclicament.

Al peu de les muralles de la vila closa de Torà hi trobem la plaça de la Font. En un extrem, després de travessar l’ull del pont de les Merites, la riera de Llanera hi espetega i, des d’allí,   fa una giragonsa que volta la vila pel costat nord. Al bell mig s’hi alça, des de 1704, la font de la vila, que dóna nom al lloc. L’estructura té forma de petita capella, precedida per un porxo capçat per una façana amb tester semicircular en el qual una plaqueta de marbre blanc indica el nivell on van arribar les aigües el 1907, l’any que durant dècades seria recordat com l’”any de l’aiguat”…

A les quatre de la tarda del 12 d’octubre de 1907 unes precipitacions sobtades van desbordar els rius Llobregós i Llanera. La vinguda d’aigua va arruïnar les collites, va enderrocar tancats d’horts i corrals i es va concentrar als encontorns de la font de la vila. Els veïns dels habitatges més propers, al carrer de la Torre, van ser agafats d’imprevist i molts van haver de fugir nedant dels edificis, inundats fins l’alçada del primer pis. Mossèn Blasi, rector de Torà, va ser evacuat a espatlles de diversos joves del poble i el mestre de l’escola va salvar la vida gràcies a una corda que va evitar que se l’endugués el corrent. Pitjor sort va córrer el raval de les Casetes, on alguns habitants van haver de disparar trets a l’aire en demanda d’auxili. Aquí va intervenir la guàrdia civil, encapçalada per l’agent Pedro González Luengo, qui “con exposición de su vida”, va salvar de morir ofegada la senyora Ramona Garriga, tot i que per la senyora Esperança Ferrer no va poder fer més que rescatar-ne el cadàver surant; la pobra dona havia baixat als corrals de casa (cal Flandes, que s’alçava al solar que avui hi ha al costat del Taller Toranès, a peu de la carretera de Calaf) a intentar salvar els quatre porcs que hi tenia, quan un mur li va caure al damunt i la va estabornir, deixant-la a mercè de l’aigua.

Uantiga-2-1na setmana més tard, quan les aigües ja havien tornat al seu curs, deixant més de trenta famílies desemparades i sense llar, el rei Alfonso XIII visitava la vila. La seva presència s’inscrivia en un periple que el conduïa pels llocs més afectats per l’aiguat catastròfic. Hi va arribar des de Calaf on, a instàncies dels diputats a les Corts de Madrid, en Pere Milà, de Solsona, i en Felip Rodés, de Balaguer, s’havia deixat convèncer per no agafar el tren directe a Lleida i fer el trajecte en automòbil. El canvi de plans del monarca va obligar a improvisar els preparatius a les viles de Castellfollit, Torà, Ponts i Artesa de Segre, fites del recorregut, i va causar no pocs maldecaps a les autoritats locals. A més, va deixar amb un pam de nas als ciutadans de Lleida que havien anat amb fervor monàrquic a l’estació a rebre “resonando á la par vítores y aplausos” el comboi del regi visitant.

Diuen que el mateix rei conduïa el vehicle, un luxós descapotable, acompanyat pels dos diputats catalans. En un altre cotxe (l’“automóvil de respeto”) els seguia Antonio Maura, president del Consejo de Ministros, i el general Arsenio Linares, Ministre de la Guerra. L’estada a Torà fou breu, però suficient per presenciar com, en servil homenatge del consistori municipal, l’epicentre de la calamitat era rebatejat amb el nom de “Plaza de Alfonso XIII”. Val a dir que, trenta anys més tard, en una demostració de pragmatisme –no mancat de certa gasivitat-, la placa amb l’egregi nomenclàtor fou giravoltada per a ser gravada amb el nou nom de la plaça: de la República (anvers i revers del marbre en qüestió són avui visibles al lloc, novament anomenat plaça de la Font, en pública mostra de la mal·leabilitat toranesa als temps i als governs).

La crònica dels diaris ens informa que el viatge del monarca va prosseguir direcció Ponts, on uns dos-cents cinquanta obrers havien treballat dur tota la nit per construir un pont que li permetés travessar el Segre. L’ensurt va ser enorme quan al pas de la comitiva les travesses van cedir i van estar a punt de precipitar tot el seguici, rei inclòs, a les aigües del Segre. No obstant, superat el tràngol, la comitiva va continuar cap a Artesa, on arribava a quarts de nou, i, des d’allí, travessant Balaguer, seguia per estar a Lleida a l’hora de sopar.

Alfonso XIIIDe tot això, al lloc pocs testimonis en queden, més enllà d’una marca a la font i un vell diploma del Ministro de la Gobernación, exhibit des de fa uns mesos a l’Ajuntament de Torà,  pel qual es fa pública la Real Orden de 16 d’octubre de 1909 de concedir una medalla de tercera classe al “Guardia Civil segundo” Don Pedro González Luengo, agent balaguerí destinat a Torà, en reconeixement dels heroics serveis prestats.

Diplomes emmarcats, medalles envitrinades, rius canalitzats i fonts entubades, la vida moderna segueix endavant, d’esquena als elements. Si s’escau la desgràcia, com canta en Raimon, direm allò d’ “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, i, exonerades les consciències, seguirem avançant en el desenvolupisme galopant que tant ens plau.diploma

Carns rostides

porcsUn grup de vint-i-dos experts de l’Organització Mundial de la Salut han publicat un estudi que portarà cua: després de mesos d’investigació, han conclòs que la carn de porc processada és un aliment carcinogen pels humans. La casuística analitzada entre ciutadans europeus, nord-americans i japonesos els porten a afirmar que hi ha una associació contrastada entre el seu consum i la proliferació del càncer colorectal. D’aquesta manera, els experts en epidemiologies passen a incloure aquest tipus de menjar en el grup de substàncies més perilloses per la salut, al costat no només del tabac, sinó també del plutoni i l’amiant.

Veurem si aquests estudis tenen o no alguna incidència en la que alguns anomenen “bombolla porcina”, proliferació desmesurada i insostenible de granges de producció de porcí, considerades encara com una inversió de capital tan rentable com ho foren, abans dels respectius esclats, les dedicades als portals d’internet o al mercat immobiliari. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser aquests estudis incidiran en la ciutadania perquè racionalitzi el consum de carn, prevalent la qualitat a la quantitat, i, alhora, s’aturi la invasió de projectes de macro-granges de porcs i mega-plantes d’emmagatzematge dels residus derivats, que amenaça en envair els plans de la Segarra i de l’Urgell. Cervera, Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs, la Figuerosa i molts d’altres estan sota aquesta ombra que, a més, trencarà el difícil equilibri de les economies ramaderes familiars, que seran engolides per les grans corporacions agroalimentàries…

RabiniÉs paradoxal com la manca de consum del que ara es presenta com a gairebé un verí, en d’altres temps esdevenia motiu de represàlia i duríssim càstig. Com és sabut, a l’Edat Mitjana, el profit del porc era un signe distintiu dels cristians i el no consumir-ne feia caure en la sospita de practicar la fe jueva o musulmana, creences que prohibeixen la ingestió de carn de mamífers amb la peülla partida (al llibre del Levític, pels jueus) o, directament, la carn de porc i altres porcins (a la Sura, pels àrabs). Aquesta conducta abstinent fou el principi de perdició del pobre Jaume de Casafranca i de la seva esposa, Blanquina Maians, veïns de Barcelona i amb caseta (una borda, segons els testimonis de l’època) a la vila de Cervera…

En Casafranca va ser lloctinent reial, tresorer del Principat i, fins i tot, comissari dels béns expropiats amb l’expulsió dels jueus de 1492. No obstant això, no va poder escapolir-se de la Inquisició, que li va causar la ruïna i la mort. Era conegut que descendia d’una família de jueus que en l’època de les predicacions de Sant Vicent Ferrer, ja fos per veure en els arguments del dominic la llum de la Fe Veritable o ja fos per evitar les ires i les violències dels fanàtics ignorants, es van convertir al cristianisme, i això era factor que el situava en perpètua sospita de ser un fals convers, despectivament dits “marrans”. Fins que uns testimonis dins del procés inquisitorial endegat contra el seu amic Joan de Sant Jordi van comportar la seva detenció i perdició. Afirmaven els familiars del Sant Resituen el Call Jussà de Cervera, actual carrer del Teco. JueuOfici que en Casafranca acompanyava sovint al seu amic Sant Jordi a Cervera, on llegien la Bíblia i realitzaven les pràctiques judaïtzants “ab los jueus cavallers del lloc” i asseguraven també que “en sa casa faea carn salada de cabró e una vegada que los havien posat (…) porch en la olla no volgué menjar”. També de la seva dona, na Blanquina, es recull que “no menjava porch, que quan los jueues menjaven ab ella donaven la benedicció al modo judaic”. Tot això, afegit al fet d’acollir sovint a la casa de Barcelona els amics jueus vinguts de Cervera i de Montblanc, o al fet que alguns afirmaven que l’havien sentit injuriar a uns “cristians de natura (…) dient los que no eren dignes ni mereixedors de besar en el cul a la sua mula”, va portar les sentències on es declarà a Casafranca i a Maials “ésser vertader heretge, judaïtzant e apòstata de la sanchta fe catòlica christiana”. Amb la corresponent sentència, el Tribunal ordenà la confiscació de tots els béns d’ambdós, el seu lliurament al fisc reial, la privació als seus descendents fins a segon grau de tot ofici, benefici o honor eclesiàstic i laic, i la remissió al braç secular perquè, segons el seu judici (“en son for e juy”) i pietosament, actués com considerés oportú. El braç secular, com era de costum, amb ni poca ni gens pietat i amb la contundència del qui tem ser considerat feble o còmplice, va procedir a executar a la foguera als dos cònjuges, el 17 de gener de 1505 en Jaume i, cinc mesos més tard, el 23 de juny, la Blanquina.

I és que els humans som éssers d’extrems. Tant qüestionable és defensar no menjar carn, com incentivar menjar-ne amb excés, tant preocupant és interpretar amb fanatisme dogmàtic i violent una doctrina religiosa, com unes teories científiques, i tant dolenta l’especulació salvatge i sense ètica amb les empreses punt.com, amb els productes immobiliaris o amb la sobreproducció ramadera. Al final, tot perilla en acabar en la foguera, dels inferns, de les vanitats o de la caiguda de les cotitzacions, deixant als supervivents atònits i abandonats al bell mig de la terra cremada.

porc

El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

My beautiful picture

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

Companys

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)

El doctor immortal

MariàAls anys setanta del segle XIX, un metge s’instal·là al llogarret de Mont-roig, avui integrat dins dels Plans de Sió. El seu nom era Marià Torres i, tot i que era fill del Tarròs, arribava de la Barcelona convulsa de l’època. Malgrat no haver acomplert trenta anys, era un personatge destacat dins el pensament del liberalisme català i un acèrrim partidari del republicanisme, fet que l’havia allunyat de l’Església oficial i li havia portat no pocs enemics. Durant la seva estada a Mont-roig desenvolupà les seves tesis sobre l’espiritisme cristià i inicia el seu assaig pòstum sobre “la Religió Futura”. L’any 1879 neix el seu fill Humbert, que amb prou feines tindrà temps de fer les primeres passes pel poble, perquè, perseguit pels seus detractors (que perpetraren un atac fallit contra la seva vida i assassinaren el seu home de confiança), tota la família és veu compel·lida a marxar a Lleida.

Però el protagonista d’aquestes ratlles no és pas en Marià, sinó el fill que va abeurar-se de la triple passió del seu pare: la medicina, la política i la metapsíquica (ciència anomenada més tard “espiritisme”).

Humbert Torres i Barberà va ser un dels polítics més rellevants de la Lleida de principis del segle XX. Militant des de ben jove dins el republicanisme, va ser el responsable del gir catalanista de les Joventuts Republicanes. Començà la carrera política a la Paeria de Lleida, a les sessions de la qual, l’any 1908, va aconseguir que s’incorporés la llengua catalana. L’any 1917 va ser escollit el primer alcalde de Lleida designat per la voluntat popular (ja no per reial ordre) i, des del càrrec, va dotar la ciutat del mercat del Pla, un nou escorxador, l’escola d’arts i oficis i la casa de socors.

La dictadura de Primo de Rivera l’obligà a deixar de marge l’activitat política, centrant-se en excel·lir com a metge. Pioner en promoure l’educació sexual entre la ciutadania, va publicar diversos treballs i estudis difonent les mesures de prevenció de malalties venèries.

L’any 1931 fou un dels promotors de la Conferència d’Esquerres Catalanes d’on sorgiria Esquerra Republicana de Catalunya. Al costat de Francesc Macià, va ser Diputat constituent al Congrés de la Segona República espanyola, des d’on va redactar la Llei de llibertat religiosa, defensor de l’Estatut de Núria i, més tard, entre 1932 i 1939, Diputat del Parlament de Catalunya. A la mort de Macià, fou cridat a succeir-lo, però ho refusà en atenció a la candidatura del seu amic (i paisà) Lluís Companys. Al febrer de 1939 marxà a França, on s’integrà a la Generalitat de l’exili, encapçalada pel President Irla, fins que a principis dels anys 50 tornà a Barcelona on morí l’any 1953.

Però, més enllà de la seva dedicació a la política i a la medicina, Humbert Torres passà a la història per ser un dels màxims representants a casa nostra de l’estudi dels fenòmens paranormals. Seguint el camí del seu pare, va aprofundir en l’anàlisi de la metapsíquica, convertint-se en una autoritat en la matèria. Estava convençut que la única realitat és la espiritual i de l’existència d’una ànima independent del cos, preexistent i supervivent a la vida terrenal. “La vida no acaba en el sepulcre i la tomba no és més que un jaç de descans entre dues etapes”, defensava en la tesis sobre la immortalitat humana presentar en el Congrés Espiritista Internacional, celebrat a Barcelona l’any 1934. Tan fermament convençut n’estava que, per escàndol de la societat lleidatana, a una setmana de la defunció de la seva esposa, quan encara la família vestia de dol, va convocar els seus fills al crit de ”¡S’ha acabat la tristesa!” i se’ls va emportar a la llotja que tenia abonada al cinema Granados. “La mare viu a un altre món i és feliç i aquí l’hem de recordar però sense tristesa”, conta el seu fill Víctor que els va explicar a ell i els seus germans el dia que va enviudar.

Les conviccions el duien a creure en la telepatia, en virtut de la qual es comunicaria informació entre dues ments, sense ajuda del llenguatge ni cap dispositiu, en la criptestesia, que permetia el coneixement d’una realitat exterior, distant en temps i espai, i la xenoglosia, que concedeix parlar idiomes desconeguts i no apresos. De fet, feia servir mèdiums per evocar i comunicar-se amb persones allunyades, de la mateixa manera que avui podríem fer servir el telèfon mòbil, fins i tot per coses tan fútils com trobar objectes extraviats o conèixer l’emplaçament d’una persona.  Forta influència va tenir sobre el President Companys, l’esposa del qual celebrava sessions d’espiritisme a casa seva on hi assistien representants de la intel·lectualitat i les famílies benestants, al costat de militants anarquistes i comunistes (l’escriptor Joan Sales, per exemple), fins que el Partit els hi ho va prohibir. En aquestes sessions s’invocava l’esperit de Salvador Seguí, sindicalista conegut com “el noi del sucre”, o de l’advocat assassinat Francesc Layret. Però la Guerra Civil i la victòria del feixisme van acabar amb tot aquest apogeu espiritista: els batejos, casaments i enterraments civils defensats pel col·lectiu, així com la seva oposició a la guerra, la seva prèdica entre els sectors progressistes i llibertaris i el fet d’entendre la religiositat com un fenomen personal individual i no col·lectiu (al contrari de la religió catòlica) van fer que el franquisme el reprimís fins a la pràctica extinció o, en el millor dels casos, caricaturització.

Humbert Torres no va oblidar mai el seu poble natal. Des del seu càrrec de diputat, va facilitar els tràmits oficials perquè Mont-roig construís una escola i fos dotada ben aviat d’un mestre. L’any 1931 assistí a la inauguració de l’edifici i el poble li va dedicar la plaça on estava ubicat.

Per tot això, Humbert Torres i Barberà no és només un personatge il·lustre de la comarca i del país, sinó que, a més, per mèrits propis i pel seguiment de la “teoria espírita”, esdevé un ésser immortal. En conseqüència, espero que dediqui uns instants de l’eternitat a llegir aquest article i, si s’escau, em faci saber si li ha agradat o no. I no m’espantarà ni poc ni gens, perquè, de fantasmes provinents del més enllà i del més ençà, en tracto quasi a diari.

espiritismo

Balcells, jardí i poema

Ahir dilluns ens va deixar Carmen Balcells Segalà. En just homenatge, centenars d’articles han inundat els mitjans de comunicació glossant la vida i miracles de la Mamá Grande, com la va batejar aquell que fa poc més d’un any l’ha precedit en la marxa. Arreu del planeta sencer s’han alçat veus lloant-la i parlant de les anècdotes i les vivències que els principals protagonistes del món de la cultura internacional van compartir amb ella. Des de la Segarra, la seva terra natal, cal partir d’un fet indiscutible: la Balcells ha estat la persona nascuda a la nostra comarca més universal i més influent de tot el segle XX.

Tot va començar l’any 1955, quan, havent deixat enrere el poblet de Santa Fe de Segarra (avui conegut entre els escriptors com “Santa Fe de la Balcells”), el seu amic cerverí, el poeta Jaume Ferran li va trobar feina de secretària i la va introduir dins el cercle d’escriptors catalans més destacats de l’època. Submergida a poc a poc en el món literari, de la mà de Luis  Goytisolo, Gil de Biedma, Carlos Barral… va encarnar el personatge de novel·la que l’ha acompanyat fins la mort d’ahir i de llegenda que sorgeix a partir d’avui. Tres generacions d’escriptors la ploren, tot i que només els més vells reconeixen els drets que com autors van conquerir gràcies a la intervenció de la Balcells. Fins que ella va entrar en escena, els autors estaven supeditats absolutament a les editorials, als quals arribaven a estar vinculats de per vida, a canvi de ridícules liquidacions. Amb la seva arribada, els contractes van passar a la seva tutela i supervisió i va guanyar-se la confiança cega dels seus escriptors. L’eficàcia de l’Agència Balcells va esdevenir marca de la casa i escriptors com Graham Greene, Ernesto Sábato, Rafael Alberti, Camilo J. Cela, Terenci Moix, García Márquez i tants d’altres van dipositar tota la burocràcia en la seva persona, capitalitzant així tot el temps necessari per a expandir el seu art. Un dels seus representats, l’escriptor xilè José Donoso, la qualificà d´”ángel tutelar, gallina clueca”, un altre, el gran Vázquez Montalbán, la titllà de “liberadora de autores”, García Márquez, de “manitas” i Carme Riera, de “traficant de paraules”, mentre que el seu col·lega Carles Barral en deia la “superagente literaria”. De fet, ella mateixa reconeixia que “contrariamente a lo que parece, a la hora del ‘business’ soy implacable”. El compromís en la defensa dels autors va arribar al punt que durant l’aznarisme, en una trobada amb Ana Botella, qui encara era la dona de i no havia saltat a la fama del “relaxing cup of cafè con leche” li va preguntar com funcionava el tema dels autors i ella li va contestar que era molt senzill: “la empresa privada les roba y el Estado les expolia” (vés a saber si allò de l’espoli de l’Estat està inspirat en aquesta anècdota); al cap de poc temps, el Gobierno de España promovia una legislació en favor dels drets d’autor.

La seva capacitat pel negoci esdevé del tot inqüestionable. Als anys 60 creava l’empresa de serveis editorials RBA (la B, evidentment, és de Balcells). Als anys 80 apostava per aproximar els llibres a la població a través de les edicions econòmiques distribuïdes als quioscs. Fa uns deu anys, quan ja tenia una edat on això de les noves tecnologies hauria de quedar allunyat, apostava pel canal incorpori dels eBooks, llibres digitals. Com també ho era el seu olfacte i la seva sensibilitat per a detectar una bona obra: si les paraules l’emocionaven, les llàgrimes no trigaven en brollar dels seus ulls, senyal inequívoca que aquells fulls serien un èxit editorial. No obstant, el negoci passava sempre per davant, com demostra el fet que quan el seu incondicional Gabo li va preguntar si l’estimava, ella li va etzibar: “no te puedo contestar, eres el 36,20% de nuestros ingresos”.

Ara fa cosa de quinze anys va fer veure que es retirava. “Quiero seguir mandando, pero sin tener que madrugar”, va assegurar al seu amic Vargas Llosa, cosa a la que ell va afegir (sense equivocar-se) que “tenemos Carmen para rato”. Retornada a Santa Fe, el seu poble natal, va fer les gestions pertinents per agermanar el poble amb Santa Fe de Bogotà, en honor a la seva vinculació amb Llatinoamèrica i, en especial, al colombià García Márquez. Allí va fundar l’Hotel Santa Fe de las Américas, des d’on seguia donant allotjament i suport a la creació de joves escriptors, de la mateixa manera que va fer cinquanta anys enrere per captar un jove Vargas Llosa que cobrava 500 dòlars al més per donar classes de literatura: “Yo te los doy, instálate en Barcelona, que es más barato”.

Des de Santa Fe, al peu del canó, va seguir fins al darrer dia “davant els paisatges de la Segarra construint casetes literals i literàries” i dedicant la vida als seus darrers desitjos de “llegir contes a les seves nétes, aprendre per fi llatí, banyar-se en les roses que ha rebut i endinsar-se en el realisme màgic o en la república dels somnis”.

Amb la seva marxa, queda en l’aire el seu darrer gran projecte, batejat com “Barcelona Latinitatis Patria”, de construir un edifici monumental que contingui els manuscrits, arxius i biblioteques personals de grans escriptors i editors. Un gran centre de lectura en el qual tot estaria digitalitzat, amb una llibreria en la qual, gràcies a la tècnica imprès sobre demanda, el lector podria adquirir qualsevol llibre, en tiratges d’un sol exemplar. Però, ben segur, algú ho sabrà fer realitat.

L’any 2005, quan va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, es preguntava “si de veritat la llegenda la sobreviurà i continuarà sent un personatge de novel·la”. El temps ens ho dirà. Si més no, el carmen (que en la llengua espanyola que tant li deu significa “jardí” i en la llatina que tant li agradava significa “poema”) de la Balcells seguirà irradiant bellesa i inspirant art al món des del petit llogarret vall del Sió. Descansi en pau.

balcells

Els últims segarrencs de Filipines

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Plaça Capdevila, 2 (Guissona)

Al punt més alt de la vila de Guissona, a la Plaça Capdevila, una estelada fa ombra a una placa. “A la heroica memòria del soldado RAMON MIR BRILS. Superviviente del Sitio de Baler. Filipinas 1898 – 1899”, s’hi llegeix. A l’estret carrer Major de Talteüll, al peu de les migrades restes del castell, hi ha una placa idèntica, dedicada però a PERE VILA GARGANTÉ. Ambdues esteles de marbre són l’únic record visible de la Segarra a dos fills seus que, fa 116 anys, van passar a la història dins dels trenta-tres últims de Filipines

Corria el mes de juliol de 1898 quan una patrulla formada per uns cinquanta-cinc soldats espanyols ocupava posicions a Baler, una petita població al sud de l’illa de Luzón, a les Filipines. Els insurrectes s’havien alçat en armes contra un domini hispà que, des del segle XVI, ensenyoria l’arxipèlag i els ardits combatents tenien ordres de defensar la plaça a tota costa. Ben aviat, però, els centenars d’atacants van fer recular les defenses dels soldats hispans. El destacament es va fer fort a l’església de la població, transformada en veritable fortalesa. Els robustos murs foren reforçats amb trinxeres, les obertures tapiades i transformades en espitlleres i s’excavà un pou per abastiment d’aigua. Poc esperaven, uns i altres, que el setge s’allargaria durant gairebé un any.

Entre aquells homes hi havia quatre catalans, dos d’ells de la Segarra: el guissonenc Ramon Mir i el talteüllí Pere Vila. Ambdós eren soldats rasos, tot i que el primer era considerat un “tirador selecto”, expert en l’ús del Mauser, rifle de repetició de cinc projectils que esdevenia invisible a l’enemic gràcies a que no fumejava després del tret.

Ramon i Pere

Ramon Mir (32) Pere Vila (31)

Llargues foren les penúries que els resistents de Baler van haver de superar. A banda de les ferides pròpies del combat, el llarg setge va fer cada cop més insostenible la situació. Donat que es van haver de tapiar portes i finestres, l’interior de l’església romania en tenebres i l’aire es feu irrespirable. Una alimentació cada cop més deficient va propagar entre els homes el beriberi, malaltia que ataca el sistema nerviós i cardiovascular i provoca fatiga intensa, i la disenteria, causant de greus dolors abdominals i diarrees. Esgotades les provisions, la gana s’havia d’alleugerir menjant rosegadors i rèptils els quals, per a més inri, s’havien de cuinar sense sal. Tan sols algunes escaramusses a l’exterior aconseguien puntualment pal·liar la fam amb algunes verdures i, un dia de sort, un “carabao”, un búfal la carn del qual, donada la manca de recursos per conservar-la, va haver de ser rostida i menjada en menys de tres dies. Els nostres protagonistes, a més, van patir nafres violentes durant els enfrontaments: dues ferides de bala el soldat Mir (el 18 de setembre i el 13 d’octubre de 1898) i una lesió per impacte de casc de metralla el soldat Vila (el 9 de maig de 1899).

Baler totsEl fet és que, mentre els herois de Baler resistien, l’agònic imperi espanyol havia venut als Estats Units d’Amèrica pel preu de 20 milions de dòlars les seves possessions a les Filipines. El 13 d’agost de 1898, dues setmanes després que aquells es fessin forts al lloc, el Regne d’Espanya s’havia rendit i havia iniciat la repatriació de les seves forces. Però el setge es va perllongar al llarg de tres-cents trenta-set dies… La causa fou la tossuderia del tinent Saturnino Martín Cerezo, militar de major rang al lloc, que desconfiant de tots els emissaris que li comunicaven la fi de les hostilitats, mantenia el seu ardor guerrer fins les darreres conseqüències, fet que incloïa ordenar la resistència fins a la mort (“pelearemos hasta morir y moriremos matando”, escriví) i afusellar els sospitosos de voler desertar.

Finalment, però, el 2 de juny de 1899 Martín Cerezo s’avingué a arriar la bandera espanyola i substituir-la per la bandera blanca. La rendició pactada ho fou amb honors: varen sortir amb les armes a l’espatlla i amb reconeixement de la “República que bizarramente les ha combatido” (com es llegeix al decret signat pel propi President filipí).

Pere Vila (placa)Després d’això, els herois varen rebre un seguit d’homenatges a la ciutat de Manila, però aviat es va enfosquir la gesta, amb  sospites sobre la veritable causa de la resistència a ultrança. Segons uns, entre els qui es comptava el propi Ministre de la Guerra, estaven “locos de remate” i, segons d’altres, volien ocultar el robatori de 3.000 duros que estaven dipositats a la caixa de la guarnició. Sigui com sigui, finalment, el tinent Martín Cerezo va ser condecorat amb la Cruz Laureada de San Fernando i ascendit a general, però no la resta de soldats, que van haver d’acontentar-se amb la Cruz de Plata del Mérito Militar i, deu anys més tard, amb una pensió vitalícia de 60 pessetes mensuals, renda que amb prou feines els mantenia en la indigència.

No obstant, quaranta anys més tard, amb l’estrena de la pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), el Régimen va voler instrumentalitzar els herois. El dictador va decidir ascendir a tinents honoraris els supervivents de Baler, però només si havien militat al bàndol franquista durant la Guerra Civil. Dels vuit supervivents, només tres complien el requisit: els altres tenien fills i néts al bàndol republicà i un, el corneta Santos González Roncal, de 63 anys, havia estat afusellat. En conseqüència, els últims de Filipines, els supervivents del setge de Baler, idealitzats col·lectivament per l’imaginari èpic del franquisme, es van esllanguir sense pena ni glòria.

La obediencia, el valor, la hidalguía / nuestro lema constante ha de ser. / Con tan noble divisa, a porfía, / siempre, siempre sabremos vencer” diuen els primers versos de l’Himno de Baler, composat durant el setge pel soldat Pedro Planas, de Sant Joan de les Abadesses. De tot això, de tant ardor guerrer, tanta lluita fins la mort, tanta “bizarria” en el combat i tanta heroica memòria només en queden unes lletres sobre una placa de marbre que ja ningú, llevat algun badoc rastrejador de petites històries, llegeix. Potser, ben mirat, no valia la pena…

Baler tots

La famiglia

L’any 1632 l’honrat adroguer Damià Casanoves es personava davant la seu cerverina del Sant Ofici de la lnquisició de la herètica pravitat i apostasia per denunciar uns fets que li eren perjudicials i del tot intolerables. L’atengué el comissari del Sant Ofici, el venerable doctor Simó Vicent, el membre de la Comunitat de Preveres de Cervera que, a la seva mort, destinaria la seva fortuna a la construcció d’un hospital de misericòrdia per acollir els pobres; hospital que avui és conegut com a Residència Mare Janer, però aquesta és no és la història que avui ens centra…

El fet és que mossèn Casanoves, carregat d’indignació, formalitzà una instància contra un poca-vergonya de Bellpuig que se li havia endut sis lliures de mercaderia de la botiga i que ara es negava a fer-ne pagament. Recollida la denúncia, el Comissari Vicent va instruir el corresponent expedient per remetre’l a la Seu Central del Tribunal de la Santa Inquisició, amb domicili a Barcelona. El cert és que no sabem com es va resoldre el litigi (ja que els documents del Tribunal en qüestió foren cremats durant els aldarulls de 1834), però és ben probable que el morós quedés tan panxo.

El dolent de la història és un cerer de Bellpuig, anomenat Francesc Barrufet, la conducta del qual acostumava a saltar per sobre de normes i convencionalismes, fins al punt que no pagar les factures podia considerar-se la menor de les vileses. De fet, els Inquisidors ja l’havien processat i castigat per la malifeta de portar armes prohibides, cosa que li havia suposat una multa. La seva trajectòria posterior, però, superaria aquestes fites, com quan l’any 1633 tornava a ser processat, aquest cop per participar en una brega i proferir greus insults, fets pels quals seria només reprès amb una lleugera tibada d’orelles. Però el més sonat s’escaigué l’any 1634 quan fou jutjat com a reu d’incontinència sexual; i no pas qualsevol incontinència, sinó una perpetrada en comandita amb una religiosa del monestir de Vallbona de les Monges.

El procés va demostrar que l’intrèpid Barrufet havia aconseguit burlar la vigilància del convent per a fer-hi amistat amb una monja. De l’amistat es va passar a l’amor i no van trigar les murmuracions a arribar a oïdes de la Inquisició, que li prohibí expressament seguir freqüentant el cenobi. Però, com aquell qui res, no només no va cessar en la seva escomesa, sinó que, embogit l’amor i transformat en passió desenfrenada, es va fer construir a la fusteria del poble una escala amb la qual acudia als murs del convent, els saltava i -amb nocturnitat i traïdoria- corria a la cambra de la germana per arromangar-li els hàbits i compartir jaç. Tot això fou testimoniat fil per randa per les criades que assistien al convent la germana díscola i va provocar l’enrogiment del rostre dels inquisidors. La primera conseqüència del crim fou patit per totes les monges, ja que l’abadessa, Na Leocàdia de Ricart i de Cardona, va decidir acabar amb les habitacions i recintes d’ús particular de les germanes i imposar un estrictíssim règim de clausura que havia d’allunyar per sempre més del convent el pecat capital de la luxúria. No obstant, el causant dels fets, el cerer bellpugenc, només va rebre com a condemna el desterrament, i no pas del seu poble, sinó senzillament del terme de Vallbona de les Monges.

Com és possible, ens preguntarem, que fos tractat amb tanta benignitat algú que ja comptava amb diversos antecedents criminals i que havia gosat contravenir les ordres de la Inquisició per cometre un pecat tan reprovable? Com s’explica que el Sant Ofici, tan aficionat a rostir bruixes, judaïtzants i luterans, tractés amb tanta suavitat un bala perduda, contumaç i descarat, com en Barrufet? La raó es troba en que el lasciu i trapella Barrufet era “familiar” del Sant Ofici. És a dir, formava part de la xarxa d’espietes que constituïen els ulls i les orelles dels agutzils del Tribunal i que seguien les instruccions de vigilar els seus conciutadans “y en saber quina gent són y quin tracte ténen y quines paraules parlen; y si alguna cosa sospitosa entendran, dónen avís molt prest, y tan cautelosament com podreu, a nos e al dit senyor comissari, y en açó se fare ab tota diligentia, com a cosa que tant importa” (com resa un ban dels inquisidors de 1572).

El càrrec de familiar era no retribuït, però atorgava el privilegi d’excloure de pagar impostos i apartar de les jurisdiccions senyorial, reial i episcopal, de manera que només podien ser jutjats pel propi tribunal que els tenia com a engranatge clau. I, com hem vist amb en Barrufet, aquests avantatges eren susceptibles de ser emprats amb notòria injustícia. Com a mostra de tot això tenim el fet que un altre mercader de Cervera, de nom Pere Boter, acudís a la porta de la seu de la Inquisició enfurismat per les càrregues fiscals que havia de suportar, tot cridant que “el Sant Ofici no prenia per familiars sino jueus i homes roíns“. Això, al pobre Boter, simple ciutadà de peu, li va comportar una multa de trenta lliures i el desterrament de la població durant un any.

I és que, des de sempre, quan un pertany a la família i n’és obedient i submís, la vara de mesurar s’estira o s’arronsa amb tal que no prengui mal. Ho veiem en la família reial, ho veiem en els noms dels condemnats per la justícia i indultats per l’executiu, ho veiem en les condonacions de segons quins crèdits i ho veiem en els nostres pobles i ciutats amb segons quines actuacions i llicències. Potser aquest dissabte, quan s’aturi la música i aquells que dansen en torn de la taula corrin a ocupar el seus llocs a la poltrona, ho veurem menys. O potser no… Sigui com sigui, en un món d’espietes, sicaris i estómacs agraïts, convé tenir present allò que Don Vito Corleone va manar al seu fill Sonny: “Mai tornis a dir el que penses a ningú que no sigui de la família”.

inquisición

Segarrenc universal amb bitllet d’anada

El proper 21 de juny es commemoraran els cent vint-i-cinc anys del naixement d’Urbici Josep Francesc Soler i Manonelles. El cinquè dels sis fills de Cal Jaumet de Ferran tenia tots els números per passar per aquesta vida sense pena ni glòria, però les seves dots d’artista el van convertir en un dels escultors més famosos de la Iberoamèrica del segle XX, tot i que avui, al seu país, Catalunya, i a la seva comarca, la Segarra, segueix essent un desconegut… L’atzar va dur l’Urbici a créixer en la Barcelona de principis del segle XX, on de seguida pogué donar a conèixer la seva aptitud per l’escultura i relacionar-se amb grans artistes i intel·lectuals dels seus temps. Una precoç formació l’empenyé per bona part de l’Europa occidental, on va conquerir un nom de prestigi, treballant per la família reial i d’altres destacats personatges de l’època. De profundes conviccions catalanistes (“no sóc espanyol, sinó català”, havia afirmat a París, quan el Govern francès li posava problemes per l’actitud espanyola durant la Gran Guerra), centrava el seu esforç en posar de manifest el món interior dels seus personatges. Barcelona, Madrid, Gijón o Burgos foren alguns dels orígens dels seus encàrrecs a la península. No obstant, la seva vida va fer un gir quan a mitjans dels anys 20 viatjà a Argentina. Al Nou Món va adonar-se que treballar per diners coartava el seu art i va decidir desprendre’s de les propietats per plasmar en la seva obra les arrels nadiues d’aquelles terres. Alhora, al llarg del periple que el duria des de Xile i Argentina fins a Califòrnia, passant per l’Equador, Panamà i Mèxic, s’assabentava del paper històric que havien tingut els catalans en la conquesta, poblament i genocidi hispànic a Amèrica. Potser no era coneixedor de les teories que afirmen la catalanitat de Colom (en conseqüència, tampoc que el descobridor podria ser segarrenc com ell), ni encara menys de la que fantasieja amb la catalanitat de Francisco Pizarro (el veritable nom del qual seria Francesc Pinós de So i Carròs, fill d’Aldonça d’Ivorra), per la qual cosa no veuria com a pròpies les respectives malifetes sobre els pobles indígenes, a la recerca d’esclaus, or i plaers mundans; però segurament sí les escomeses del balaguerí Gaspar de Portolà, primer governador de Califòrnia, i del seu successor, el guissonenc Pere Fages, ambdós militars en contínua lluita de colonització amb els indis apatxes. Potser per això, potser pel seu caràcter curiós i viatger, va decidir conviure amb diferents tribus d’aborígens i retratar-les amb tota dignitat en els seus estudis escultòurbicirics  (que reuniria des dels anys 20 als 40 dins la col·lecció “El Món”). Així va esculpir gran quantitat de bustos d’indígenes, molts d’ells anònims, a qui pagava perquè posessin, i d’altres cèlebres personatges històrics, com Caupolican, líder maputxe de la resistència contra els invasors espanyols, o Nezahualcóyotl, monarca, poeta i constructor del Mèxic prehispànic. Al mateix temps, entaulava amistat amb el muralista mexicà Diego Rivera i la seva famosa esposa Frida Kahlo, de manifestes tendències comunistes, mentre per altra banda, coneixia el ripollès pare Lourdes Costa, furibund anticomunista i integrista catòlic, establert a El Paso. Fruit de tot això va ser una llarga temporada de docència i exposicions artístiques per terres mexicanes, fins que el seu amic Costa li va fer l’encàrrec més important de la seva carrera. Anys abans, el pare Costa havia tingut la visió, des de la finestra posterior de la seva parròquia d’Smeltertown, de la construcció d’una creu monumental al cim de la muntanya coneguda com el Cerro de los Muleros. Entossudit en fer realitat la seva visió, el religiós va encarregar a Soler la direcció del projecte, que incloïa l’erecció d’una gran creu amb un Crist esculpit, un altar, una plaça i un amfiteatre per a reunir els pelegrins i dir missa. Ben a prop d’allí, en una caseta a Anapra, a tocar del Río Grande, Soler s’hi instal·laria, aturant el seu periple nòmada per les Amèriques, fins la seva mort, l’any 1953. Actualment el seu cos reposa al peu del gran Cristo Rey del Paso, enorme monument que s’aixeca fins els vint-i-un metres d’alçada (els autòctons diuen que es la seva estàtua de la Llibertat) i que és visible des de tres estats nord-americans i mexicans.cristo rey

El proper 29 de maig, l’alcaldessa (en funcions) d’Estaràs, Montse Majà, i la historiadora de Ferran i biògrafa d’Urbici Soler, Carme Diví, impartiran a la biblioteca de Guissona una conferència dedicada a la vida d’ “Un escultor internacional amb orígens a la Segarra”. Potser aquest acte no serà l’inici de cap urbicimania ni tampoc aconseguirà que de la nit al dia una comarca poc donada a venerar els seus fills artistes (sí als religiosos i als industrials) es bolqui en l’interès per la vida i obra de tan il·lustre fill de Ferran, però sí que serà un acte de justícia i de reconeixement d’un català de pedra picada que picant pedra va convertir-se en un dels principals artistes plàstics segarrencs de tots els temps i un dels més cèlebres i prolífics escultors catalans entre els que han fet carrera enllà dels mars. 10563162_1121727564519611_5676200198364074261_n

Ni papers ni dignitat

Aquest és l’estat de la situació d’un xicot a qui direm Mohammed. De fet, és ben possible que es digui així. Com també és més que possible, pacient lector, que sigui veí teu i que encara en desconeguis el nom.

En Mohammed va néixer aviat farà quaranta anys en un poblet coster del Marroc. Era el petit dels cinc fills d’un humil matrimoni de pescadors. La primera meitat de la vida li va transcórrer entre corredisses pel port de Nador, ciutat natal de les escriptores Najat El Hachmi i Laila Karrouch, però, com veurem, la seva sort no ha estat la mateixa. Malvivint, tractava de  guanyar quatre dirhams carregant camions de fruita que anaven cap a Europa o ajudant a transportar amunt i avall grans embalums que arribaven de contraban des de Melilla. Un dia, fart de pobresa, gana i pudor de salaó de peix, va decidir amagar-se entre sacs de taronges i emprendre l’aventura que uns cosins seus havien endegat un temps abans.

D’aquesta manera, amb escassos vint anys, va arribar a la península. En aquella època, si gaudies de bona salut i d’esquenes amples podies fer les feines que rebutjaven els autòctons. Així, va pelegrinar direcció nord durant tres llargs anys. Sense papers ni documentació, posà la seva força com a temporer en la recollida de la fruita, peó a les obres, camàlic de càrrega i descàrrega de camions o mudances, fins que va arribar a les nostres contrades. Després de la perllongada temporada de clandestinitat, a Lleida va obtenir un permís de residència que li va franquejar les portes a la formació: un seguit de cursets el van especialitzar en el món de la construcció, obtenint el títol d’oficial de segona.

Amb diploma, ofici i ganes de pencar no li va costar entrar en una empresa constructora on, tot i les forçades restriccions de plantilla, encara avui treballa regularment i amb contracte laboral fix. Assolida l’estabilitat econòmica, en Mohammed es va casar i va formar una família, amb dues filles i una tercera de camí.

Un més abans de complir deu anys de residència legal a l’Estat, va decidir acollir-se a la possibilitat d’assolir la nacionalitat espanyola. No ho feia per cap afany ni sentiment especial (els espanyols ja se n’encarregaven de fer-lo sentir foraster), sinó a la recerca de la serenitat. Esdevenir espanyol li permetria poder-se establir definitivament i alliberar-se de la perpètua angoixa de la irregularitat sobrevinguda, aquell temor a trobar-se sobtadament sense papers i engarjolat en els temuts CIES, Centres d’Internament d’Estrangers, pas previ a la deportació forçosa.

Així, va acudir al Registre Civil on li van incoar el tràmit de la sol·licitud que havia de ser cursada al Ministerio de Justicia espanyol. Aleshores va començar una entravessada paperada per la qual, durant tres anys i escaig, avaluarien si era prou digne d’assolir l’”españolidad”. Va haver de passar per un seguit d’exàmens orals i escrits on li preguntaven sobre la divisió dels poders a l’Estat espanyol, quin fet important va succeir a Espanya l’any 1704, qui va ser Carrero Blanco, quina és la salsa tradicional que acompanya els calçots o quins són els noms del presidente del Gobierno i la seva esposa… Superats els exàmens, no va rebre mai la qualificació, ja que la nacionalitat li va ser denegada pel defecte formal d’haver presentat la instància (que sí li havia estat admesa) quan encara no havien transcorregut els deu anys de residència legal i acreditable.

Llavors, quan ja en portava prop de catorze, va tornar a instar l’expedient. Novament, va passar pels exàmens, amb qüestions com identificar la vegetació autòctona de Canàries, quin era l’animal que vaticinava els resultats del Mundial de futbol guanyat per Espanya o una relació de balls tradicionals hispànics. Aquest cop, però, li fou denegada perquè li constava una detenció sota l’acusació d’un robatori del qual n’era del tot aliè. De fet, el seu color torrat de pell i els seus rínxols foscos atreuen encara avui les forces de l’ordre en el seu afany identificador. En arribar al Jutjat, la causa s’havia sobreseït de seguida (després d’haver de contractar i pagar un advocat), però els antecedents als registres policials van fer que el Ministerio estimés que no concorria la “buena conducta cívica” que s’exigeix per a rebre el privilegi de la nacionalitat.

Aquest cop però, en Mohammed va optar per recórrer la resolució. Va acudir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra perquè li cancel·lessin aquells antecedents policials, cosa que va assolir després de tres mesos, cinc visites a la comissaria i quatre al jutjat (l’error en el número d’expedient, la no constància de fermesa de la resolució o la diferència entre sobreseïment i arxiu definitiu varen ser petits esculls en el trajecte). No obstant, feliçment, va aconseguir la cancel·lació. Amb el preuat certificat va tornar al Registre Civil, on va demanar que el document s’incorporés al recurs presentat, perquè, solucionada la causa impeditiva, el Ministerio resolgués positivament la petició.

De mala gana, el document fou admès pel Registre, però amb l’advertència que de poc o res serviria, perquè els Mossos havien emès el certificat en llengua catalana i en el Ministerio de Justicia, centralitzat a la villa de Madrid, no té per costum llegir (ni entendre) documents que no estiguin en la llengua del Reino

Molt em plauria que aquesta fos una altra història inventada, però aquest cop no és una faula, sinó una crònica sobre els abusos burocràtics que ofeguen aquells que volen assolir la plenitud dels drets de la ciutadania. Crònica en la qual s’hi obvien detalls de faltes de respecte i menyspreu rebuts a cop de finestreta, els quals valdrien per sí sols una altra crònica.

L’article acaba aquí. La cursa d’obstacles d’en Mohammed, no. Continuarà. I, espero fracassar com a vaticinador, no s’hi albira final feliç.

mas-papeleo

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...