Category Archives: paisanatge

Nomen non facit rem

-Veus aquesta inscripció? –diu el pare, assenyalant l’estela-. Demostra com alguns ibers, derrotats i traslladats per la força a Iesso, van adaptar-se als conqueridors. Ens identifica algú de nissaga ibera, de cognom “Laurbeles”, que rep uns noms de pila romans: “Lucius Iunius”.

-Vol dir això que els ibers varen abandonar els noms habituals per assumir els de l’invasor?

-Sí. En comptes de dir-li Eikebor, Balsenios o Anbels, van preferir un nom estranger.

-Per què? No és una mostra de menysteniment a la pròpia cultura?

-Ves a saber, Kevin. Estan bojos aquests ibers!

llinda epigràfica trobada al jaciment de la Malesa (Florejacs) amb la transcripició
“L(ucius) IVNIVS LAV / RBELES P(ublius) IVNI / VS SILO IVNI / A L(uci) F(ilia)
H(ic) S(iti) S(unt) “

Microrelat guardonat amb el 1r Premi del II Concurs de MicrorelatsIesso, ciutat d’històries”, del Museu de Guissona

Caça i captura d’en Casaca

Sedó des de l’aire

Conten al poble de Sedó, i al llarg de la ribera del Sió, la llegenda del bandoler Bernatxo. Diuen que el trabucaire era fill del poble, però no pas il·lustre, sinó sanguinari. Diversos episodis de crueltat, que ara no venen al cas, així ho acrediten. Un bon cop de falç, rebut geogràficament al Canós i fisicament al coll, posà fi a la seva vida en algun moment del segle XVII.

Però més enllà del terreny de la llegenda i en el negre sobre blanc de l’hemeroteca noucentista  (des de les pàgines del Eco del Comercio, La Guardia Nacional, El Castellano i La Revista Nacional) es documenta la història d’un altre pistoler, menys cèlebre, però també violent, vinculat al mateix llogarret riberenc: en Josep Prat, natural del Talladell i conegut com “el Casaca”.

soldats carlistes de la I Guerra Carlista uniformats amb casaca

En temps de la primera carlinada, les valls del Llobregós i del Sió eren escenari continu de trifulgues entre tropes isabelines i partides carlines. Malgrat l’enorme desproporció d’efectius, els exèrcits governamentals comptaven gairebé amb deu vegades més soldats, els rebels carlistes mantenien en constant assetjament el territori mercès al seu bon coneixement de la zona. Cabdills com en Bep de l’Oli, el Gravat de Guissona, l’Antoni Borges o el mossèn Benet, nascuts i criats en aquests verals i coneixedors del terròs pam a pam i de la gent casa per casa, s’esmunyien de l’encalç de les tropes regulars i perpetraven les correries a major desesperació i impotència en les forces regulars.

Fins que un dia entrà en escena al capdavant de les tropes liberals el comandant de brigada Antoni Niubó, fill de Bellestar (l’Urgell). Amb les mateixes tàctiques que els carlins, els perseguia, capturava i afusellava sense compassió, gràcies en bona part a comptar amb la col·laboració d’una xarxa d’espies i confidents dins dels mateixos pobles i viles. Així gaudia d’ulls a tot arreu i mantenia constant informació dels moviments dels rebels.

Els fets que ens ocupen se situen a finals de l’any 1836, setmanes més tard que el comandant  hagués demostrat la seva eficàcia i crueltat al setge de Guimerà, on derrotà i afusellà el “Rosset de Belianes” i els seus homes, al del Santuari del Lord, on s’havia acarnissat amb en Josep Miralles, i a Vilanova de Meià, on havia fet el mateix amb l’Antoni Borges i els seus. El següent objectiu (mai assolit, val a dir) eren els cabdills Josep Ponts, l’agramuntí dit “el Bep de l’Oli”, i en Benet Tristany, canonge ardevolenc conegut com “mossèn Benet”, les partides dels quals s’entossudien a assaltar els camins per on arribaven subministraments i comunicacions governamentals des de Madrid i Lleida a Cervera. El darrer assalt, ocorregut a tocar de la capital de la Segarra el 7 de desembre, havia estat protagonitzat per un dels homes més buscats d’aquestes partides, “facciosos” segons les cròniques liberals: en Josep Prat, àlies “Casaca”, natural del Talladell.

Molí fariner del Madó, avui desaparegut
(font: Inventari Patrimoni Torrefeta i Florejacs, Fundació Cases i Llebot)

El 18 de desembre el comandant Niubó va rebre notícia que el Casaca enrondava el poble de Sedó. Immediatament, va enviar a Tarroja la cavalleria del general Ramon Sàlvia per impedir-li la fugida vall del Sió amunt, mentre la companyia de carrabiners del sergent Joaquim Duart acudia a cercar-lo porta per porta al mateix poble. Els rastrejadors van localitzar-ne de seguida el cavall, estacat pels ravals, i un rastre que els conduí fins al molí fariner del Madó, avui desaparegut. Allí, un dels més eficaços exploradors de la tropa, en Tomàs Trepat, va introduir-se a la bassa i, seguint la sèquia de la Sarga, que la nodria d’aigua des del segle XIV, va topar amb “el infame” (com en diu la crònica de la Capitania General), que s’escapolia pistola i trabuc en mà. Amb l’ajut de dos voluntaris, en Josep Pucarell i en Pere Armengol, que es van sumar “con bizarria” a la caça de l’home, en Casaca fou finalment capturat.

El carlista bé sabia quina fi li deparava el destí. Era molt famosa la manca de misericòrdia d’en Niubó amb els presoners (malgrat el conveni d’Eliot, que imposava el respecte de les vides dels captius i donava preferència a l’intercanvi). Debades va intentar fer mèrits per salvar la pell delatant com a espia de Mossèn Benet un traginer amb qui es va creuar quan ja era conduit detingut. De res li va servir: quatre dies més tard, el 22 de desembre, era afusellat a Tàrrega.

agraïment especial a Felip Gallart per descobrir-me aquest episodi

al seu magnífic teball El Camí de les Tenebres

Carlinada gormanda a Cervera

L’any 1870, en mig d’un buit de poder i de les convulsions entre monàrquics, enfrontats isabelins i carlins, republicans i lliberals, el Regne d’Espanya inaugura una dinastia monàrquica que tindrà curta volada: la dels Saboia. Avalat pels progressistes, Amadeu I, duc d’Aosta, serà l’elegit per deixar enrere un segle convuls, en l’enèsima operació geopolítica fracassada. Si alguna cosa aconseguirà el pobre Amadeu serà unificar en contra seva la major part dels bàndols enfrontats. En una constant que durarà tot el seu breu regnat -l’expressió més violenta de la qual fou la tercera guerra carlina, que esclatà l’any 1872- l’oposició constant acabarà per convèncer-lo per abdicar i retornar a Itàlia.

Un episodi d’aquest descontent es manifestà en motiu de la seva visita a la Segarra, l’any 1871.

En aquell temps, els prohoms segarrencs estaven engrescats en els projectes de comunicació per carretera i per ferrocarril amb les terres del Pirineu. Amb aquesta finalitat, havien invertit grans fortunes en la carretera que partint de Cervera enllaçaria amb Guissona camí del nord i en la línia de ferrocarril que, també des de Cervera, conduiria fins a Ponts. Il·lustres famílies com els Dalmases, els Civit d’Albareda o els Sellés, havien invertit fortes sumes de diners per fer-ho realitat. Per beneir aquestes infraestructures, algú va tenir la pensada de fer venir a la Segarra al flamant nou monarca, cosa que fou acollida amb entusiasme pel seu entorn, partidaris de l’operació de propaganda per endolcir la imatge del regi nouvingut.

Dit i fet: el 25 de setembre de 1871, amb escenografia preparada per l’arquitecte oficial de la província de Lleida, Julio Saracíbar, es varen engalanar els escenaris de la recepció, encapçalats ja des de Sant Guim de Freixenet per un gran arc (“de excelente gusto”, segons els cronistes) amb la llegenda “La provincia de Lérida recibe con júbilo á S. M. el Rey Don Amadeo”. Al lloc on arrencaria la carretera de Cervera a Guissona, tres-cents homes, entre sometents i voluntaris, rendien les armes proveïdes de banderes rojigualdes, mentre les autoritats i els representants de les corporacions locals s’afileraven esperant el torn pel ritus del besamans.

paleta de plata

Solemnement, l’Amadeu va procedir a col·locar la primera pedra de la carretera, emprant una paleta de plata obra del joier local Sr. Grau i l’argamassa servida en una safata també d’argent. A continuació, es va rentar les mans amb una gerra de porcellana decorada cedida per la família Dalmases (tot i que, anys després, en les seves memòries, Faust de Dalmases es queixava amargament que els hi havia estat manllevada per la força i tornada esquerdada). Finalitzat el ritual, la comitiva es disposà a seguir el trajecte cap a Lleida, però, assabentats, els regidors cerverins s’oposaren (amb el límit de vigor que marquen decòrum i pleitesia, és clar), exhortant perquè el rei visités la capital segarrenca, que l’esperava amb delit. Davant dels dubtes dels responsables del protocol, un argument va ser demolidor: “la inmensa mayoría del pueblo de Cervera es carlista y, si don Amadeo no entra, seremos los pocos liberales objeto de risa en todas partes”. Escoltat per les règies orelles, no va haver-hi vacil·lació: “Adelante, ¡a Cervera!”.

Sant Cristòfol de Cervera

Però és cert que el clima a Cervera estava enrarit de feia dies. Des de que va començar a córrer el rumor que l’italià podria visitar la ciutat, no eren pocs els que s’hi resistien. “La dinastia Saboyana, mirada amb antipatia pels catòlics amb sang del botí del Papa i minada pels republicans, no podia durar”, escriu també Faust de Dalmases, mostra que, d’entre els més renuents, destacaven els membres de l’“antigua nobleza de la población” (segons els diaris monàrquics) i els eclesiàstics. Per si fos poc, l’enuig s’havia intensificat arran de les ordres emeses des de la Paeria de cedir els objectes que guarnien esglésies i capelles a fi de decorar la ciutat al pas del rei. Davant l’oposició dels administradors de les vuit esglésies requerides, tres funcionaris consistorials, acompanyats d’un serraller, anunciant instruccions directes per part de l’alcalde, havien forçat la porta de la capella de Sant Cristòfol per retirar-ne de grat o per força guarniments i cortinatges.

Amadeu I a la Universitat de Cervera

El periple d’Amadeu per Cervera fou breu, però intens. Comença per la visita a l’edifici de la presó, instal·lada a la Universitat, on fou rebut amb música i cants per una orquestra local i els presidiaris degudament formats al pati. A continuació, s’encaminà pel carrer Major fins a la Casa Consistorial, mentre “de los balcones le arrojaban palomas y flores” (segons un cronista de diari progressista). Un cop a la Paeria, el consistori li havia preparat un “espléndido” -per uns- i “opíparo” -per altres- refresc, del qual no en va poder fruir donades les urgències del temps, ja que el programa encara li reservava parades a Tàrrega i Golmés, abans d’arribar a Lleida. Per tant, havent provat tan sols “un bocadito”, Amadeu va girar cua i, amb tot el seguici, retornà a l’estació per pujar al tren, fent un lleig als capellans de Santa Maria i a l’administrador del Santíssim Misteri, que l’esperaven a la porta del temple per obsequiar-lo amb aigua beneïda. Els representants del consistori, les forces militars i els encarregats de la “comisión de obsequios” seguiren el seguici reial de tornada a l’estació, on l’acomiadaren amb fervor.

Encarrilat el monarca, la comitiva local, ja relaxada, va decidir tornar a l’Ajuntament a gaudir de la recompensa per tant d’esforç, fruint de les llepolies preparades i de les que no havia pogut fer profit el rei Amadeu. Però la venjança, com els canapès de l’aperitiu, és un plat que es serveix fred… Quan encaraven de nou el carrer Major, un regidor els va sortir a rebre corrent i lamentant-se amargament, per traslladar-los la tràgica notícia: els enutjats, aquella ferotge, al temps que sigil·losa, oposició a l’usurpador italià i als servils i liberals cerverins, havien comès la crueltat de menjar-se i beure’s tot el refresc i no n’havien deixat ni les molles!

Potser per això, o no només per això, el segon i darrer adveniment del savoià a la Segarra fou més trist i auster: un llit, un rentamans i un orinal al castell de Vicfred, camí de l’exili, al febrer de 1873.

Allò que esdevingué al Passerell

La lluita pels ideals té la màxima expressió romàntica quan hom, empès per l’ardor guerrer, les ànsies de transcendència i fama i el compromís a ultrança, hi deixa la vida. D’aquests heroics episodis n’hi ha hagut molts al llarg de la història, malgrat la memòria en no poques vegades s’ha esvaït, però rellegint algun d’aquests, contemplat segurament fora de context per la distància temporal i ideològica, hom pot sentir certes reserves sobre el valor del sacrifici i en tot plegat només copsar-hi tragicomèdia…

La primera guerra carlina  (1833 – 1840) va tenir una gran projecció en l’Europa de l’època, especialment pels sectors tradicionalistes, que li van atorgar el caràcter d’enfrontament crucial. En la carlinada hi veieren la fita que havia de frenar l’avenç del pensament liberal que s’estenia com a taca d’oli pel Vell Continent. La lluita de don Carlos havia de ser la batalla definitiva per esvair els aires revolucionaris, descreguts i menjacapellans, del racionalisme i la il·lustració.

D’aquesta manera, en la defensa a ultrança de l’Altar i el Tron es varen allistar individualment a la causa legitimista del carlisme un gran nombre de voluntaris provinents d’àmbits socials partidaris de la tradició i l’ordre diví de les coses. Multitud de joves, especialment prussians i austríacs, enfervorits per l’onada de misticisme religiós i cavalleresc alçada pel romanticisme es van encaminar a la península Ibèrica per a defensar els ideals tradicionals mentre, alhora, perseguien trobar en la milícia l’honor i la glòria.

De fet, els empenyia allò que s’anomenà el “zeitgeist” (“l’esperit del temps” en alemany). El mateix esperit aventurer que havia dut a d’altres a participar a Grècia o Sèrbia en les guerres d’alliberament contra els turcs, els conduïa cap a Espanya en la defensa de la religió veritable i la monarquia absoluta. El lloc on s’havia de combatre els era força indiferent, donat que el veritablement rellevant se centrava en uns ideals que es volien defensar amb les armes fins a les últimes conseqüències.

Tres prínceps alemanys varen participar a la guerra (Stolberg, Schwarzenberg i Lichnowsky), al costat d’altres militars experts (von Rahden i von Goeben), diplomàtics (von Vaerst) i centenars d’altres aventurers, com Laurens, Mils, von Rappard i, el que ens inspira aquestes línies: el prussià Bernhard von Plessen.

Els testimonis escrits de Lichnowsky, Rahden i Goeben, en forma de records de la carlinada, ens donen testimoni de la fatídica peripècia del nostre protagonista.

Plessen tenia una bona amistat amb el tinent coronel Wilhelm von Rahden, amb qui formava part de l’Expedició Reial de Sa Altesa Reial En Carles Maria Isidre de Borbó. Ambdós, integrats en l’exèrcit, havien emprès la marxa que, des d’Estella i passant per Catalunya, havia d’asseure al Tron de les Espanyes el Pretendent legítim. En el seu encontre a Navarra, explica Rahden, havien compartit tasses de xocolata exquisida, obsequi que demostrava la deferència vers les visites més il·lustres.

El nostre nou amic estava destinat amb el rang de capità al servei d’una de les bateries d’artilleria, fet que moltes vegades li impedia entrar directament en acció. Romania especialment queixós des de les primeres marxes perquè s’havia vist aturat per les dificultats de creuar amb els canons el riu Arga, donats el risc que suposava la mala conservació dels pontons. Els galons l’obligaven a aturar-se vetllant l’artilleria, cosa que l’omplia de frisança, mentre contemplava com la resta de soldats i equipaments seguien el curs de l’expedició.

el coronel Rahden

D’aquesta manera es va quedar sense poder participar a la batalla de Barbastre, una de les més cruentes fins al moment. En ella, segons explica Lichnowsky en les seves memòries, s’havien enfrontat amb la baioneta calada membres de les legions estrangeres de cada bàndol, molts dels quals eren antics camarades que es van reconèixer i es van cridar en alemany i en francès, abans d’estripar-se literalment les entranyes.

Després de la trifulga, Plessen es va adreçar a l’amic i coronel Rahden fent-lo partícip del seu malestar. Volia entrar en acció i anhelava poder ser condecorat per les gestes guerreres, de la mateixa manera que ho estaven assolint molts dels seus compatriotes.

Jo, en el seu lloc, prendria a la propera ocasió una arma a les mans i m’afegiria voluntari als caçadors”, li va aconsellar el compatriota. Aquesta propera ocasió tingué lloc a la batalla de Guissona, dita “el foc de Gra“, i el consell no va acabar de funcionar bé del tot.

Gra i torrent del Passerell
imatge aèria del nucli de Gra

Amb el cor enardit per les ànsies de capçar-se els llorers de la fama i el cap escalfat pel sol immisericorde d’un migdia de juny segarrenc, Plessen va decidir deixar de banda els privilegis de capità. Amb el fusell ben engrapat i des de l’elevació de Gra, es va llençar a l’avantguarda de les tropes a l’encalç de l’exèrcit cristí, que, des de Concabella, havia iniciat el foc d’artilleria.

No feia ni deu minuts que havia començat l’escaramussa quan, a tocar del torrent de Passerell, una bala de canó posà fi a les frisances de l’ardit prussià arrencant-li el cap.

I és que, ja ho diuen ja, les presses són males conselleres!

Ratllat, reescrit i oblidat

“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…

església de Santa Maria (Guissona)

L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.

Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.

Inscripció esborrada entre 1824 i 1835

No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.

Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.

rajoles damnades de la Liga contra el Mal Hablar (Guissona)

Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire,  ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.

En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen  que  potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.

Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.

damnatio memoriae

Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade

Camarada Mercè

Diuen que per saber on volem anar, abans cal saber d’on venim. Per això, és avui molt oportú reivindicar la memòria d’una dona nascuda a la Segarra històrica, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard: na Mercè París Castany.

La nostra protagonista va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove va haver d’abandonar amb els pares i germans la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i va començar a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista i que comptava com a primer secretari general un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera

Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es va fer càrrec d’un grup d’infants lleidatans que foren traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés el menjar. Alta, forta i enèrgica, de seguida va liderar el grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.

Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes, van agafar un tren fins a París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.

Des de la capital francesa, de nou en tren, Mercè i Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad. Novament sobre rails, eren traslladats cap a Ucraïna, on les esperava el propi Joan Comorera.

A la URSS, la Mercè va residir al llarg de més de vint anys. Allí va participar en els equips pedagògics que es feren càrrec dels prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va organitzar pels espanyols refugiats. D’aquesta manera fou mestra de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. Després de dues dècades a la URSS, va marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que decidí tornar a Espanya.

Finalment, al mitjans dels anys 60, trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i la visità a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.

La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Alhora, va rebre a casa seva una màquina multicopista a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegia fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, Domènec Girona, que es va considerar un altre espai més idoni i discret.

El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als seus hereus els drets sobre la pensió corresponent.

Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Marcó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents. La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria… totes les protagonistes d’aquesta història, campiones de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.

El Cardenal que mai va trepitjar Florejacs

El sorteig de la loteria de Nadal és una litúrgia extensíssima i monòtona, salmodiada per la cantarella dels nens i nenes del col·legi de San Ildefonso. Entre premi i premi, per trencar el tedi dels llargs impassos, el locutor ens il·lustra recordant que devem aquest sorteig a un personatge que, per la majoria de la ciutadania i, molt en especial, pels que han estudiat ESO, és un complert desconegut: Leopoldo de Gregorio, marquès de Esquilache. Poc interès tindria parlar d’aquest prohom des d’aquestes línies, si no fos perquè tenim una baula, dèbil i rovellada, que el vincula a Florejacs.

Corria l’any 1816, quan el baró de Florejacs, Don Pedro Nolasco de Sentmenat de Agulló – Pinós – Fenollet i de Vega, marquès de Gironella, comte de Claramunt i Regidor perpetu de la Ciutat de Barcelona, per a més dades, contreia segones núpcies amb la distingidíssima dama María Luisa Sans de Barutell-Sala-Montrodón i de Gregorio-Paternó, Baronesa de Oix i de Talaixà, Senyora de Montrodon i del Puig Barutell, per a major identificació. Aquesta dama era filla de Buenaventura de Sans i, el que més ens interessa, de Maria Teresa de Gregorio, que és qui ens condueix a les dues persones principals d’aquest text: en Lepoldo de Gregorio y Masnata, marquès de Esquilache, i l’Emanuele de Gregorio, cardenal romà, avi i oncle, respectivament, de la baronessa consort…

La història ens conta que Carles fou el tercer fill del rei Felip V, de qui va rebre el Regne de les Dues Sicílies (Nàpols i Sicília) per obra i gràcia del tractat de Viena. Allí va comptar com a home de confiança amb un sicilià, de nom Leopoldo de Gregorio, que per les seves habilitats comptables, havia arribat a ser secretari d’hisenda del regne. Entre d’altres mesures, el tal de Gregorio, havia instaurat un sorteig d’atzar, una “lotto” d’origen genovès, que formava part de les estructures  financeres de les arques reials.

Carles III , de Espanya, i VII, de les Dues Sicilies

L’any 1759, amb la mort sense descendència de Ferran VI de Borbó, el tron de les Espanyes va passar al seu germà Carles, qui va ser designat rei com a Carles III i va haver de renunciar a la corona de les Dues Sicílies a favor del seu fill. Temps abans, quan la malaltia (física i mental) de Ferran VI ja apuntava el tràgic final, Carles havia començat a preparar el seu trasllat i a organitzar la nova administració, i fou durant aquesta mudança, el 18 de desembre de 1758, quan un onatge excessiu va precipitar els dolors de part de Maria Josepha Verdugo Quijada: a alta mar, en algun punt entre la península itàlica i la ibèrica va néixer Emanuele, tercer fill de Josepha i d’aquell comptable vingut a més, Leopoldo de Gregorio. Ben aviat, les males llengües van malparlar, atribuint la veritable paternitat del nou nat al propi Carles, qui, com a bon Borbó, tenia fama de faldiller i d’una concupiscència desfermada; no obstant, arribat a terres hispanes, el nadó fou registrat com a fill de Leopoldo i de Josepha.

Leopoldo de Gregorio, Marqués de Esquilache

A partir d’aleshores, les carreres de pare i fill van despuntar, però per diferents viaranys. Leopoldo, el pare, fou designat pel propi Carles III Ministre d’Hisenda i Ministre de Guerra, però la societat madrilenya el va rebre amb desconfiança i hostilitat: un estranger, il·lustrat, partidari de les reformes i de separar els poders civils dels eclesials, no podia rutllar bé en una España encara ancorada en l’absolutisme, per la qual cosa va acabar essent cessat i expulsat en un cèl·lebre motí que li prengué el nom. Va marxar a Venècia amb el títol de marquès d’Esquilache sota el braç i havent deixat com a llegat perenne la “lotería nacional” que, de fet, servia per pagar les campanyes bèl·liques del monarca.

Però el seu fill, l’Emanuel, havia marxat abans d’Espanya. No sabem si pel seu sospitós semblant al monarca, els seus pares el van enviar a estudiar a Roma als tendres set anys. Allí emprengué la carrera eclesiàstica, amb un auge vertiginós: camarlenc de Pius VI, vicari del cardenal Rezzonico i, des del 1785 i fins l’ocupació francesa dels Estats Pontificis, responsable de la vigilància política de Roma. Al 1798 els francesos l’empresonaren i no pogué ser alliberat fins pagar un rescat de 4000 escuts. En aquell moment, l’administració napoleònica va intentar reformar l’elecció de Papa, canviant el Summe Pontífex pel càrrec de “Patriarca d’Occident” i el conclave cardenalici electiu per una assemblea del baix clergat i del poble de Roma (encarnada en el Legislatiu italià), d’acord amb l’antic costum de l’Església. Les conspiracions es van allargar més de deu anys, durant les quals el nostre cardenal va jugar el paper d’agent doble que el va tornar a portar a la presó de París en diverses ocasions, fins que, després de la caiguda de Napoleó, va retornar a Roma on va concentrar bona part del poder eclesiàstic de la Ciutat Eterna.

cardenal Emanuele de Gregorio

Dins del grup dels cardenals conservadors, dits “fanàtics” pels seus rivals, va desenvolupar un paper protagonista en l’elecció del papa Lleó XII i fou home de confiança d’aquest prelat, jugant fort en la pugna contra els “jueus, protestants i cismàtics” que amenaçaven el control de la Universitat de Bolonya. A la mort de Lleó, rebé el suport francès per accedir al Papat, però acusat de moderat per uns, de liberal per altres i de “gelós” i “filojesuïta” per uns tercers, va veure com Bartolomeo Alberto Cappellari ocupava la cadira de Pere com a Gregori XVI. No obstant, va seguir essent un estret col·laborat del Papa fins a la seva mort, l’any 1839.

Ara tornem a Florejacs per integrar-nos en la sempre recomanable visita al castell. Allí accedirem a la “Sala del Cardenal”, presidida pel retrat d’un home de mirada serena, nas prominent, rínxol cendrós i abillament eclesiàstic. Aquest és, efectivament, el nostre nou amic, el cardenal de Gregorio, qui, malgrat mai va trepitjar Florejacs, sí que mantenia una estreta correspondència amb la seva neboda Maria Lluisa, baronessa consort del lloc. Potser enduta pel tedi dels llargs vespres emboirats d’hivern, la dama de Florejacs passava les hores llegint sobre les conspiracions, les aventures i les corredisses del seu oncle, qui poc devia sospitar que acabaria donant nom a un dels principals espais d’un dels castells més emblemàtics de la Segarra.

Fet i fet, la efígie del Cardenal de Gregorio a Florejacs, com la dels nens cantaires de San Ildefonso a Madrid, són unes romanalles que ens poden semblar anacròniques, però darrere les quals també hi ha una bona història per explicar.

Castell de Florejacs

L’apòstol de la República

Aquests temps convulsos, en els que els conceptes  República o Federalisme tornen a estar en boca de molts, sovint amb posicions contraposades, quan no distorsionades, serà bo que desenterrem de l’oblit un il·lustre segarrenc que hi va lluitar fins a deixar-hi literalment la pell: en Ramon Xaudaró i Fàbregas (1802 – 1837), fill de Calaf.

A començaments del segle XIX, la vila de Calaf era una excepció dins d’un camp català abastament dominat per les idees absolutistes i reaccionàries. Aquell territori, anomenat “la muntanya” des dels entorns proto-industrials urbans, esdevenia un baluard en la defensa dels valors de l’Antic Règim i  la pervivència dels privilegis i les tradicions. Això era així essencialment pel predomini de comunitats controlades des del domini sobre la terra i la subordinació als centres de poder regits per nobles, clergues i grans terratinents rurals.

Calaf, no obstant, havia quedat marginat del control sobre els camps i els boscos, en mans dels masos pairals de la Segarra i el Solsonès. La vila s’havia hagut d’espavilar a partir del desenvolupament de manufactures i les primeres fàbriques, entre les quals destacaven les filatures de cotó i cànem, les confeccions d’espardenyes i sabates, de llençols i mocadors i les bòbiles de totxos i rajoles… i, a tot plegat, s’hi acabava d’afegir l’explotació del carbó, combustible de la incipient revolució industrial que faria de Catalunya la fàbrica d’Espanya.  En aquest caldo de cultiu, la corresponent introducció d’uns nous conceptes de mercat i de gestió lliurecanvista del capital obrien pas a l’entrada de les idees afrancesades, laïcistes, liberals i al capitalisme incipient.

En aquest context, al tombant de segle, neix en Ramon Xaudaró, tercer fill d’un fabricant de cotó. Des de ben jove, el nostre protagonista va destacar en la militància dins les idees revolucionàries de la il·lustració, frontalment oposada als preceptes reaccionaris que havia recuperat el monarca Ferran VII tan bon punt havia aconseguit asseure’s al tron de les Espanyes. Ben segur que el seu bateig de foc es donà durant l’alçament dels “reialistes purs”, revolta dels nostàlgics absolutistes en contra del govern liberal que havia ocupat el poder l’any 1820 per instaurar a l’Estat la Constitució de Cadis de 1812. Els revoltats, dits “facciosos” en l’entorn liberal, s’havien fet forts a Calaf a l’estiu de 1822 i imposaven, de grat o per força, unes exaccions, uns allistaments obligats i la demolició de tots els símbols constitucionals, al crit de “Visqui el Monarca Absolut, Visqui la Inquisició i Mori la Constitució!”. Liderats pel general Joan Romagosa i amb personatges com els germans Miquel “el Manco”, Benet “el Mossèn” (protagonista de les posteriors carlinades) i Ramon Tristany, d’Ardèvol, o el traginer busca-bregues Francesc Badals, en “Ramonillo” de Castellfollit de Riubregós, les feren passar magres als calafins, conscients que no els hi projectaven gaire simpaties.

Poc temps estigueren els facciosos a Calaf, ja que a la tardor l’exèrcit del general Espoz y Mina, veterà militar de la Guerra del Francès, feu de la vila el seu quarter general per sufocar la revolta. Les batalles a la Universitat de Cervera, al convent de Sant Ramon i, finalment, a Castellfollit de Riubregós, posaren en fuga els realistes cap al nord, a cercar suport a l’altre costat del Pirineu. Durant aquell temps, un grup de resistents alt-segarrencs que havien donat suport a les forces de Mina, entre els que corria el jove Xaudaró, van aprofitar per venjar-se atacant les possessions dels Tristany, però en la seva ràtzia a Ardèvol no trobaren ni rastre dels germans, hàbils en l’art d’encatauar-se, i s’hagueren d’acontentar en uns apressats saquejos i petits incendis a les propietats dels irreductibles tradicionalistes.

Però l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals -malgrat no ser ni cent mil ni germans-  van restaurar el poder absolut del monarca i van recuperar el control del principat, va tornar als absolutistes a Calaf, cosa que va obligar al nostre protagonista a marxar a Barcelona. A la capital catalana va desplegar les seves activitats conspiradores contra el govern de la que seria coneguda com a Dècada Ominosa (1823 – 1833) i es va introduir en els cercles de conspiradors  per la revolució liberal i federalista. Allí conegué la que seria la seva esposa i companya de trifulgues, na Teresa Rovira d’Eroles, amb qui tindria sis fills.

Poc després, en motiu de la violenta repressió sobre tota dissidència que va desplegar per sufocar la revolta dels “malcontents” el capità general de Catalunya, el sanguinari Charles d’Espagnac, dit “el Trenca-Caps”, el matrimoni va haver de tornar a fugir, aquest cop per refugiar-se a l’altre costat dels Pirineus. A França, Xaudaró va integrar-se en diverses societats secretes que instigaven el moviment revolucionari contrari a l’absolutisme de Carles X i a una conspiració que pretenia entrar a Catalunya per assassinar a Espagnac (cosa que, val a dir, feren els seus co-religionaris durant la primera carlinada). El govern francès el va traslladar a Llemotges, lluny de la frontera, on es concentrava bona part de l’exili català. Però finalment la seva activitat política el portà al primer empresonament, que acabà amb el triomf de la revolució liberal de juliol de 1830. Al poc de ser alliberat, l’any 1832 va escriure la seva obra cabdal: “Bases de una Constitución política o principios fundamentales de un sistema republicano”, primer projecte de bases per una constitució republicana i federal per Espanya. En el seu model, l’Estat es compsaria de 25 províncies, cadascuna de les quals constituiria un Estat independent en quan al seu interior, i que compartirien un President comú, elegit democràticament i mancat del dret a vetar les lleis.

Al seu retorn a Barcelona, fundà el diari “El Catalán”, del que fou redactor entre 1834 i 1835, des d’on propagava les idees republicanes i federalistes, compartint columnes amb Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall o Pascual Madoz. La fama de radical creix quan s’integra en el “Batalló de la Brusa” -dit així pel seu uniforme amb camisa llarga de traginer-, que va participar activament en les revoltes de la “jamancia”, i és acusat de promoure la crema de convents i la matança dels carlins presos a la Ciutadella. Element incòmode pel liberalisme d’ordre, novament fou detingut, desterrat a les Canàries i, des d’allí, deportat a l’illa de Cuba, per ser reclòs al presidi del Morro. Al juny de 1836, retornat a la península, era immediatament empresonat al castell de San Antón, de la Corunya.

Al 1837 recuperava la llibertat i iniciava una intensa activitat entre Barcelona i Madrid, on publicà respectivament els rotatius “La Bandera”, des d’on animava a la proclamació de la República, i “El Corsario”, amb el lema “dedicado especialmente a defender los derechos e intereses del pueblo”. Més tard, amb Rafael Degollada, futur diputat per Lleida, constituïa la societat secreta “los Derechos del Hombre”, amb la qual promourien els moviments revolucionaris que participaven de les bullangues a Barcelona, revoltes populars anticlericals, antiburgeses i combatents de l’absolutisme.

No obstant, un antic company de conspiracions, acusant-lo d’agent infiltrat dels carlins, el va delatar a les autoritats. Va haver de fugir a València, on es va integrar a la milícia nacional que promogué l’alçament barceloní del 4 de maig de 1837, però al cap de poc era detingut i, aquesta vegada, condemnat a mort i executat.

Trenta anys més tard, el seu fill Cels, enginyer de la Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Saragossa, màxim responsable del fet que hi hagi una estació de tren a Calaf, va reivindicar-ne la figura. En les seves publicacions, el descrigué com l’“apóstol de la República, que no había de tardar en ser víctima del despotismo y de la tiranía” i s’encarregà de traduir i publicar l’any 1868 el projecte de Constitució republicana i federal que Ramon havia escrit des de l’exili francès.

Des d’aleshores, Ramon Xaudaró fou considerat un dels grans herois del republicanisme i del liberalisme federalista, comparat amb Jean-Paul Marat, el revolucionari d’esquerres francès, enemic radical d’aristòcrates i burgesos, assassinat a traïció l’any 1793. Avui, però, només se’l recorda pel nom d’un carrer al madrileny barri de Valverde; malgré tout, el seu fill Cels sí que té un carrer a Calaf, tot i que més per ferroviari que per revolucionari.

Pam-pam i sempre pau

Des de l’inici dels temps, les agrupacions humanes han tingut organitzacions d’autodefensa, més o menys espontànies, que servien de complement (o, a voltes, de contraresta) de les forces emanades de l’autoritat. Aquestes segones, institucionals i ordenades, sovint eren minses i, en territoris allunyats dels centres de poder, febles i poc presents.

photo_2020-07-07_21-41-43Aquest és l’origen a Catalunya dels cossos del sometent, vinculat a poblacions i territoris concrets i formats en torn de nuclis familiars o al voltant d’un senyor local. Els Usatges del segle XI ja contemplaven les milícies municipals d’homes adults armats per fer front a enemics puntuals, lladregots, agressors i malfactors diversos. En cas d’alarma, eren convocats al so d’un corn, d’una trompeta o, més habitualment, a un so especial de campanes, ben aviat dit popularment “toc de sometent”.

Així les coses, la primera reglamentació del sometent fou promolgada pel baró de Meer, pensada perquè els pobles tinguessin un contingent armat per plantar cara a les partides carlines que enrondaven pels camins de la Catalunya interior. D’aquesta manera naixia un cos armat, sota el lema “Pau, pau i sempre Pau”, que tenia com a objectiu la defensa de la propietat privada i la tranquil·litat pública.

Al llarg de tot el segle XIX, el sometent va ser instrument clau per col·laborar amb els militars professionals de les forces governamentals en ofegar les carlinades, donat que els guerrillers carlins depenien molt del suport que trobaven en pobles i masies, tot i que molts dels seus membres es van inclinar sovint per la causa legitimista i antiliberal. De fet, les relacions de paisanatge i les vinculacions amb senyors i famílies del món rural (amb el cas paradigmàtic dels Tristany d’Ardèvol), i el fet que molts dels lluitadors carlistes compatibilitzessin pedrenyal i trabuc amb aixada i falç, portava a que sovintegessin les col·laboracions, quan no directament la confusió, entre sometents i partides de carlins.

Així les coses, l’any 1869, amb la marxa a l’exili de la reina Isabel II i l’inici de la tercera carlinada, la majoria dels sometents catalans es posaren del bàndol carlí, en contra del regnat d’Amadeu I de Savoia i del posterior govern de la I República, que va decidir suprimir-los per Decret de 9 de març de 1873.

És en aquest context quan, al setembre de 1872, en plena tercera carlinada, té lloc un episodi a Palou (avui, poble integrat al municipi de Torrefeta i Forejacs), que recull la premsa de l’època…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Palou

Ben entrada la nit, el rector de Palou detecta la presència de quatre homes que feinejaven per penetrar dins l’església parroquial de Sant Ponç, al capdamunt del poble. Envia al seu mosso a donar l’alarma als veïns i aquests no triguen en congregar-se, degudament armats, a l’escenari dels fets. Un cop allí, constatat que la porta de l’església estava esbotzada, des de la rectoria fan sonar la campana a toc de sometent, alarma que provoca la fugida de tres dels quatre malfactors, que corrents per la Costa dels Capellans avall esquivaren la pluja de bales tirotejada pels palouencs.

El quart no tingué la fortuna dels seus companys. Davant del terrabastall, des de l’interior de l’església va treure el cap pel forat obert a la porta, moment en el qual va rebre la descàrrega d’un tret disparat a curta distància per part d’algun dels veïns que envoltaven el temple. Els laments de dolor es feren ben audibles, xisclats per aquell qui la crònica de la Gacetilla titlla “del más tonto o avieso” del grup, qui malgrat la ferida rebuda es feu fort dins l’església.

photo_2020-07-07_21-36-42

Sant Ponç de Palou

Ben aviat s’afegiren als veïns homes armats de Granollers, arribats per sumar-se a la crida, així com individus del Batallón Franco de Cataluña, que van adreçar-se al ferit garantint-li el respecte a la vida si abandonava “el que había de ser escenario de sus hazañas” (de nou, segons la Gacetilla) i es rendia. Així ho va fer, el pobre home, apareixent desarmat davant dels presents, amb el rostre i bona part del cap ferits i ensangonats. Per única resposta a les preguntes fetes, només va revelar que era fill de Tortosa.

A les quatre de la matinada, restablerta la pau, era conduït pels homes del sometent a Granollers, on hauria de ser posat a disposició de les autoritats. “Lo hubiera pasado mal en el camino si la excitación de unos no hubiese sido vencida por Ia sensatez otros”, arrodoneix la crònica el reporter de la Gacetilla.

Tot plegat, més enllà de la porta foradada i el pany forçat, l’església de Palou va quedar indemne, sense que s’hagués de lamentar la pèrdua de cap objecte cobejable i necessités només la intervenció d’un ferrer i d’un fuster, així com de la neteja del bon bassal de sang que va deixar el pobre lladregot sacríleg.

I és que, tant com el lema “pau, pau i sempre pau”, el sometent tenia ben present la màxima llatina “si vis pacem, para bellum”: si vols la pau, prepara la guerra.

somatent Sant Martí de la Morana

sometent de Sant Martí de la Morana

25752, carrer de Teresa Guàrdia

Tan cert com que la història la redacten els homes vencedors, ho és que aquests escriuen els noms dels carrers.

photo_2020-06-06_22-05-26

Cal Coscó (Biosca)

La vila de Biosca compta entre els seus fills una bona colla de guerrillers carlins. El capità Carles Xuriguera, dit “el Rei de Biosca”, fou un dels primers: nascut a la gran pairalia de Xuriguera, lluità al costat del llegendari mossèn Benet Tristany durant la primera carlinada, la dels “Set Anys”, fins que caigué fulminat prop de Su pel precís tret de Jaume Mas, caporal dels mossos, l’any 1834. Company i paisà de Xuriguera fou en Ramon Pinyol, executat també pel caporal Mas, en aplicació de la llei de fugues, poc abans de la segona carlinada, la dels “Matiners”. També carlinejà en Ferrer, conegut com “el Moisès”, detingut al setembre de 1853 a la mateixa plaça de Biosca. I en Pere Puig, dit “el Coscó” pel mas d’on provenia, segurament el més destacat de tots: guerriller a les ordres de mossèn Benet i, després, del seu nebot, el general Rafael Tristany. Protagonista l’any 1848 de l’ocupació de Guissona i l’enderrocament de les seves defenses, company entre 1857 i 1859 dels irredempts nebots d’Ardèvol durant la quixotesca “Guerra dels Tristany”, i partícip després de multitud de fets d’armes entre la Ribera Salada i la vall del Llobregós, fins que caigué mort a la batalla d’Oliana, l’any 1872; en el comunicat adreçat al general en cap, el comandant Andreu Torres en lamentà la mort titllant-lo de ”pundoroso coronel”. Cap record hi ha d’ells als carrers i places de Biosca. Lògic: eren homes sanguinaris, fanàtics i, el més rellevant de tot, van perdre totes les guerres.

Carles V

Carles V

Tampoc hi ha ni rastre en record dels il·lustres visitants de la vila: ni d’en Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí Carles V, que hi pernoctà camí de Solsona, al juny de l’any 1837, ni del Príncep Lichnowsky, comte de Werdenberg, que l’acompanyà i que n’escrigué una cèlebre crònica, ni del general Rafael Tristany, comandant general dels exèrcits carlins del Principat, president de la Diputació General carlina restaurada l’any 1874, que el visità armat o desarmat en nombroses ocasions, i que era fill d’Ardèvol, una vila ben propera. Lògic: a més de perdre totes les guerres, eren forasters.

Manuel Pavía y Lacy

Manuel Pavía

No obstant, Biosca sí que honora un personatge protagonista de la mateixa època: el general Manuel Pavía y Lacy, que dona nom a una de les principals artèries de la vila, creuant-la del torrent de Pasterola al camí de la Mesquita. Els mèrits d’aquest general per a figurar al nomenclàtor bioscà rauen en la seva fracassada estada a Catalunya amb l’objectiu de sufocar la segona carlinada. Durant el comandament, els seus 22.000 soldats regulars es van dedicar a perseguir els poc més de 400 homes de mossèn Benet i el seu únic èxit fou foragitar-los de Biosca la primavera de 1847 i organitzar una xarxa d’espionatge, deserció i traïció que va aconseguir capturar al canonge general a Sant Serni i afusellar-lo l’endemà a Solsona. Poc després, Pavía considerà acabada la guerra -tot i que encara es perllongaria dos anys més- i fou enviat a les Filipines, a sufocar una revolta dels independentistes tagals, fet que no computa com a mèrit; com tampoc ho fa el nou fracàs en intentar frenar la revolució democràtica de 1868, que li costaria la corona a la reina Isabel II, ni ocupar un plàcid escó de senador vitalici gràcies a la Restauració borbònica propiciada pel cop d’estat que va acabar amb la Primera República. Lògic: malgrat els seus actes de violència i els seus fracassos militars, va guanyar la guerra.

Potser ara, molts anys després, seria moment de fer net i, ja posats, posar una dona local al lloc del general foraster. De la mateixa manera que Cervera ha expulsat un general feixista del nomenclàtor i ha col·locat al seu lloc una cerverina il·lustre, Biosca podria foragitar el general repressor i posar-hi a la dissortada Teresa Guàrdia, dita “la Baquiol”, la bruixa llevadora de Biosca. Seria un bonic acte de reparació i, qui ho sap?, potser portaria bons auguris per frenar el declivi poblacional de la vila.

carrer Pavía

 

Set cabres i un cabró

cabreraA la primavera de 1848, el General Ramon Cabrera i Grinyó,comandant en cap de l’estat major de les tropes de Carles VI, comte de Montemolín, pretendent carlí al Tron del Regne de les Espanyes, creua els Pirineus. Després de dos anys de fugir d’estudi, el Tigre del Maestrat ha decidit donar suport als guerrillers carlistes del Principat -dits “matiners” per la seva mania de llevar-se ben d’hora ben d’hora per escometre els soldats liberals- i sumar les seves forces per restaurar la legitimitat usurpada.

Tot i això, és conscient que no serà rebut precisament amb entusiasme. En Cabrera és considerat un home poc cristià i de moral lleugera, fins i tot acusat d’adúlter pel fet d’estar casat amb una dona de confessió anglicana, i els seus discursos moralistes i il·lustrats, en defensa dels valors republicans, no tenen bona acollida amb els homes toscos, ferotges i cristianíssims de la muntanya catalana. Bé sap que els germans Tristany, capitostos de les partides a la Catalunya central, un any després de l’afusellament del seu gran referent i oncle, el canonge general, mossèn Benet, i de la rendició de l’hereu de la nissaga, en Joan, no estan per gaires falòrnies.

tristany.jpgPer això, en Cabrera té una bona pensada per guanyar-se la confiança dels temibles Tristany. Potser fent en un joc de paraules amb el seu nom i, segur, coneixent que la nissaga d’Ardèvol té especial predilecció per la gent i els paisatges de muntanya, a banda de ser uns terratinents de llarga tradició entre la Segarra i el Solsonès, els portarà un present: un ramat de set cabres, especialment rares i valuoses pel seu pelatge, llarg i sedós.

Dit i fet: poc abans de la trobada prevista al Santuari de Pinós, Cabrera fa arribar als homes de Tristany les cabres, i aquests les lliuraran a un pastor de confiança perquè les faci pasturar en algun mas obaguer dels encontorns de Solsona.

Però la mala sort estronca els plans. L’implacable perseguidor de carlins, el tinent dels mossos  en Jaume Mas, en una de les seves escaramusses seguint el mandat de “descubrir, perseguir i exterminar a los malvados”, ordenat des del Gobierno superior político de la provincia de Lérida, descobreix les cabres i se les emporta a Solsona. Allí, el governador, tinent coronel en Domingo Ripoll, famós pels seus pocs escrúpols en els interrogatoris de detinguts i sospitosos i en els seus tripijocs amb els diners i bens confiscats, cau seduït pels bells exemplars cabrums i els fa fonedissos.

carliAnys més tard, quan, reclòs a la presó de la Ciutadella, al governador Ripoll se’l jutgi per les moltes denúncies presentades contra ell pels seus excessos i corrupteles, explicarà que aquestes cabres eren, en realitat, fruit d’un robatori dels matiners a un pacífic comboi, i que ell només havia fet que recuperar-les i lliurar-les al seu comandant general Van-Halen qui, en mostra d’agraïment, havia decidit regalar-li una d’elles. En la vindicació de la innocència, el tinent coronel assegura que aquestes cabres eren un present promès pel “latro-faccioso” en Rafael Tristany als seus aliats, pobladors de la muntanya, per garantir la fidelitat a la causa del Tron i l’Altar i estendre aquesta raça “de pelo sedoso y muy raras y extrañas” entre els ramats de les terres del mal dit “forat negre”.

Els testimonis a favor de Ripoll dels alcaldes de Cervera, Guissona, Solsona i Biosca, entre d’altres, així com del mateix Van-Halen, convencen finalment al tribunal i, en contra de les peticions de la fiscalia militar, que en demanava l’afusellament, en Ripoll sortirà absolt de la causa i es reintegrarà a la carrera militar. Destaca, per la seva funesta vigència, l’escrit del l’alcalde de Guissona, de 20 de desembre de 1843, on diu literalment “si bien algunas medidas que providenciaba dicho señor Ripoll, que algunos juzgaban por esceso de energía, considera el ayuntamiento que eran hijas de las circunstancias , y únicas que podían aterrar á los malhechores y sus encubridores”.

Tornant a la cabronada, però, i sense prendre partit entre carlins i liberals, entre absolutistes i constitucionalistes, cal lamentar sincerament aquests fets. En aquell temps, la llana era un bé molt preuat per l’economia dels pobles de muntanya, i ben segur que d’haver reeixit la cria i reproducció d’aquelles cabres, hagués estat de bon fer en un territori tradicionalment castigat pels elements de la natura i les fúries de l’home. Potser avui, les zones muntanyoses de les comarques solsonines i segarrenques podrien presumir d’un cabrum propi, quadrúpede (això sí) i de bona llana, que estaria a l’alçada de l’ovella xisqueta del Pallars, la chamarita de la Rioja o la merina castellana, però per culpa d’aquell militar, liberalot i isabelí, no va poder ser.

Perquè, fet i fet, la cabra, com els carlins, tiren al monte, però els cabrons, com els corruptes, són tot terreny.

angora

El retrat del criminal

priorat.jpgBen a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb  fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…

IMG_20151101_125544.jpgDiuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.

IMG_7506.JPGFa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?

Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.

BARBUT.jpg

 

Evocació a l’Excm. Llàtzer

El Congrés dels Diputats és un lloc tel·lúric on es poden evocar les ànimes d’aquells que han fet de les Espanyes allò que és ara. Entre fustes nobles i tapissos acolorits, entre motllures plateresques i heràldics penons, ressonen els ecos de les veus que han forjat la història moderna del Reino. Paraules que apel·len a la pàtria, a la llibertat, a la nació, i a tants conceptes pronunciats amb gesticulacions enardides, discursos abrandats i càrrega èpica, però d’aquells que poc o res se’n pot posar a l’olla… D’entre totes les presències sentides al llarg de poc més de tres anys, una de les més reveladores ha estat la d’un inesperat paisà amb qui he compartit interessants reflexions.

Amb el personatge en qüestió comparteixo trets biogràfics: nascut a Barcelona, com servidor, i també llicenciat en Dret, va desenvolupar bona part de la seva vida professional a Cervera, tot i que girs inesperats de la vida el van portar a ser elegit diputat a les Corts espanyoles, on –també- durant poc més de tres anys va representar el Principat de Catalunya. A partir d’aquestes afinitats, superant barreres quàntiques, hem mantingut llargues converses sobre els seus plantejaments polítics per assolir la tranquil·litat de Catalunya, la separació de poders, els drets humans i les llibertats de pensament i expressió, matèries en les que ambdós també hem coincidit a treballar.

El meu interlocutor tenia com una de les seves fixacions la resistència al disseny centralista i jacobí del Regne d’Espanya, essent especialment crític en l’organització per províncies. Maldava per exigir el reconeixement dels sacrificis que en benefici de l’Estat ha fet Catalunya al llarg dels segles. De fet, havia publicat un estudi que acreditava com el Principat era el principal contribuent, superant amb escreix els territoris castellans, d’un sistema que generava grans injustícies i desequilibris territorials. Acabar amb els antics privilegis i les contribucions desiguals eren la recepta per superar, amb paraules seves, que “a Catalunya se la tracti com una província conquerida”. No deixava de lamentar-se de com les seves propostes a les Corts per garantir la igualtat entre els territoris eren derrotades una vegada i una altra en les votacions, on comptava amb poc més que els suport dels diputats catalans. La mateixa dissort que, val a dir, corrien les seves iniciatives en defensa de la llengua catalana, que assolien tan sols 13 vots favorables, front una oposició gairebé unànime.

També va participar activament en el desenvolupament de mesures legislatives per l’abolició de la tortura, especialment en el marc de les investigacions policials i judicials, i en la llibertat política de premsa i de pensament, camp en el qual dissentíem profundament, ja que defensava mesures de censura prèvia com a limitacions d’allò que considerava “excessos de llibertat” i instrument imprescindible per evitar les calúmnies i els atacs als òrgans institucionals. Davant les reivindicacions de transparència i llibertat, era més aviat reactiu als  empenys per derogar les mordaces i les coaccions de les expressions de les dissidències ideològiques. Les seves disquisicions sobre el subjecte i l’exercici de la sobirania i sobre el model de contribució més just per acabar amb els privilegis i garantir l’equitat també foren memorables.

Finalment, però, el meu nou amic va perdre el seu escó i va tornar a Cervera, on avui se’l pot localitzar entre la Plaça Universitat i el Passeig Jaume Balmes, donant nom a un dels carrers més curts de la capital de la Segarra: en Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, canceller de la Universitat de Cervera entre 1805 i 1832, diputat a les Corts del Regne d’Espanya entre 1810 i 1813 i President del Congrés de Diputats que, el dia de Sant Josep de 1812, va aprovar la Constitució de Cadis.

Les seves tasques, els seus empenys i els seus maldecaps polítics segueixen essent, més de dos segles després, matèria de gesticulacions enardides, discursos abrandats i exordis èpics que emplenen les Corts espanyoles, però el caldo que bull a l’olla segueix essent poc nutrient.

Llàtzer Dou

En record del guerriller llarguerut

El brigadier Manuel Ibáñez Ubach passà a la història amb el sobrenom del “Llarg de Copons”. “Llarg”  perquè, com diuen les cròniques, tenia una alçada d’uns set peus (aproximadament 2,10 m) i “de Copons” perquè estava molt vinculat a aquesta vila de l’Alta Segarra, lloc on havia conviscut en companyia del seu germà Josep i que, en la maduresa i al capdavant de la tropa, assaltà i incendià la tardor de 1839…

I és que el Llarg fou un dels principals cabdills del bàndol legitimista durant la primera guerra carlina. De fet, el seu currículum bèl·lic va començar de ben jove, participant en la guerra del francès, i continuà al bàndol dels reialistes purs durant el trienni liberal. Poc després, enrolat amb els “malcontents” en el fracassat alçament, va acabar detingut per ordre del sanguinari capità Charles d’Espagnac i exiliat als presidis de Ceuta.

L’estada a l’Àfrica no va refredar el seu esperit tradicionalista i guerrejador i, de retorn a Catalunya, fou un dels primers a allistar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó en la guerra pel tron de les Espanyes. Els girs de la història faran que esdevingui un dels més fidels soldats a les ordres de qui l’havia enviat al presidi, aquell Espagnac, ara anomenat capità general de les tropes carlistes amb el títol de Comte d’Espanya i conegut popularment com “l’assassí de Catalunya”. “Orgull de Catalunya, el millor servidor del Rey, el meu millor amic”, en digué el Comte en designar-lo brigadier. Explica el príncep Lichnowsky a les seves memòries que, en l’acte de condecoració d’Ibáñez, el sinistre capità general arengà en perfecte català als soldats, que fins aleshores s’havien abastit a base del pillatges, alçant la mà ben oberta i bellugant els dits com qui manlleva el que no és seu i dient-los que els gratificava amb la paga d’una setmana “perquè serviu a Carlos quint i no a Carlos cinch”.

LlarchD’entre les facècies bèl·liques del nostre heroi figuren l’assalt al monestir de Poblet i la presa de Calaf (l’any 1835), el setge de Torà (1837), la direcció de les forces carlines en la batalla de Vilallonga del Camp, on van perdre la vida 133 homes (l’any 1838), l’enfrontament amb les tropes del futur general Joan Prim a Guissona (1839) i el ja dit incendi de Copons. L’any 1840, poc abans del final de la guerra, rebé el comandament de les tropes carlistes al Principat, però el càrrec li va durar poc temps, ja que, estant a la comandància general de les tropes a Berga, un tret accidental al cap el deixà estès i ben mort.

Les reiterades derrotes carlines han condemnat els seus guerrillers a l’oblit i, com en tants d’altres companys de boina, cap presència al nomenclàtor ens recorda la figura del brigadier. Però, no obstant, a Sitges roman una placa en testimoni d’una de les seves facècies més sonades: el mundialment conegut com a “carrer del Pecat” es diu oficialment “carrer de l’1 de maig”, en record de l’assalt que a aquesta vila marinera el Llarg, al costat de mossèn Benet Tristany, cèlebre canonge trabucaire, va perpetrar l’any 1838. Però això no és tot: ben segur que al nostre protagonisme, ardit i viril guerrer, se li entelarien els ulls en llàgrimes d’emoció si avui tornés a Vilagrasseta (municipi de Montoliu de Segarra), poble que l’any 1800 el va veure néixer, i constatés com han dedicat una plaça a l’1 d’octubre, data en la qual, l’any 1833, començà la primera guerra carlina.

Militar_carlista

La cabana de l’oncle Ousman

L’Ousman es considera molt afortunat. Té un sou, té una feina, té dona i fill a Banjul als qui enviar uns dinerets de tant en tant, i té uns estalvis per anar-los a veure aviat.

Després de tres mesos recollint maduixes al mar de plàstic de Huelva, ha arribat a Lleida, on un pagès ha llogat els seus braços i la seva esquena per recollir préssecs. Hi passarà tres mesos més, i després marxarà a recollir pomes a Girona, a menys que trobi algú que el porti a França a veremar. La feina no li agrada: ell té formació de soldador i títol de conductor d’elevadors munta-càrregues, però ningú el contracta per aquestes tasques; les fàbriques trien els seus tècnics entre candidats de pell clara, a poder ser de casa, i els morenos han d’escollir entre esporgar i recollir fruita al camp o trinxar carn a l’escorxador, i la segona opció és la mort. Ja va estar treballant una setmana a un escorxador osonenc i encara té als ossos la fiblada de la gelor que va passar i al cor el sentiment d’estafa de veure’s obligat a donar-se d’alta d’autònom i fer hores extres no retribuïdes. No hi tornarà mai més.IMG_1466

Però l’Ousman se sent satisfet. Encara que el ramadà se li ha fet molt dur, havent de treballar sense menjar ni beure sota un sol inclement. Encara que als seus quaranta-tres anys li comencin a fer mal les articulacions per la tasca d’anar carretejant sense aturador pesats embalums amunt i avall. Encara que no tingui alberg ni pugui llogar una habitació pels tres mesos que estarà aquí i hagi de trobar recer en una granja abandonada, en companyia d’una vintena de compatriotes, una dotzena de gallines i una munió de ratolins de camp. Encara que s’hagi de rentar amb aigua recollida en garrafes de plàstic i escalfades al Sol, alleugerir els intestins en una comuna improvisada, amb un xapo i una vella lona de camió, o cuinar en una cassola d’alumini abonyegada que va trobar al peu d’un contenidor.

IMG_1462

Molt bé sap que pitjor estan els seus veïns: una colla de ghanesos que han muntat el seu campament als afores del poble veí, en un cobert rònec, obert a tres vents, de teulada d’uralita forada. Aquells xicots que malviuen amuntegats sobre un remolc abandonat i assetjats cada nit pels mosquits arrossegats des d’un camp entollat proper per un vent que xiula entre els murs de tàpia, mentre tracten de trobar el son en improvisats somiers de palets estellats i coberts per mantes ratades.

Per això l’Ousman està agraït. Agraït a l’amo que li paga 5 euros i mig l’hora, mentre que al poble del costat en paguen poc més de 4. Agraït a l’home de bon cor que els deixa allotjar-se a la ruïnosa granja abandonada. Agraït a l’ajuntament que els fa la vista grossa, encara que hagi tallat l’aigua de la font de la plaça perquè als veïns no els agrada veure africans netejant-se al mig del poble.IMG_1468

I per això l’Ousman no vol molestar. Ningú li va demanar que surti de la seva aldea per venir al primer món a guanyar diners i ningú el trobarà a faltar quan marxi. Com ningú troba a faltar avui l’amic que va morir de fred a Vic o al company que, per una mala ventada, unes espurnes fugisseres del fogonet i uns arbusts massa secs, jau amb el cos mig cremat en un llit d’hospital.  Perquè per l’Ousman, com per l’oncle Tom de la novel·la, els assots i el maltractament li són com el làudan, amb el temps n’ha perdut la sensibilitat.

IMG_1469

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...