Category Archives: paisanatge

L’apòstol de la República

Aquests temps convulsos, en els que els conceptes  República o Federalisme tornen a estar en boca de molts, sovint amb posicions contraposades, quan no distorsionades, serà bo que desenterrem de l’oblit un il·lustre segarrenc que hi va lluitar fins a deixar-hi literalment la pell: en Ramon Xaudaró i Fàbregas (1802 – 1837), fill de Calaf.

A començaments del segle XIX, la vila de Calaf era una excepció dins d’un camp català abastament dominat per les idees absolutistes i reaccionàries. Aquell territori, anomenat “la muntanya” des dels entorns proto-industrials urbans, esdevenia un baluard en la defensa dels valors de l’Antic Règim i  la pervivència dels privilegis i les tradicions. Això era així essencialment pel predomini de comunitats controlades des del domini sobre la terra i la subordinació als centres de poder regits per nobles, clergues i grans terratinents rurals.

Calaf, no obstant, havia quedat marginat del control sobre els camps i els boscos, en mans dels masos pairals de la Segarra i el Solsonès. La vila s’havia hagut d’espavilar a partir del desenvolupament de manufactures i les primeres fàbriques, entre les quals destacaven les filatures de cotó i cànem, les confeccions d’espardenyes i sabates, de llençols i mocadors i les bòbiles de totxos i rajoles… i, a tot plegat, s’hi acabava d’afegir l’explotació del carbó, combustible de la incipient revolució industrial que faria de Catalunya la fàbrica d’Espanya.  En aquest caldo de cultiu, la corresponent introducció d’uns nous conceptes de mercat i de gestió lliurecanvista del capital obrien pas a l’entrada de les idees afrancesades, laïcistes, liberals i al capitalisme incipient.

En aquest context, al tombant de segle, neix en Ramon Xaudaró, tercer fill d’un fabricant de cotó. Des de ben jove, el nostre protagonista va destacar en la militància dins les idees revolucionàries de la il·lustració, frontalment oposada als preceptes reaccionaris que havia recuperat el monarca Ferran VII tan bon punt havia aconseguit asseure’s al tron de les Espanyes. Ben segur que el seu bateig de foc es donà durant l’alçament dels “reialistes purs”, revolta dels nostàlgics absolutistes en contra del govern liberal que havia ocupat el poder l’any 1820 per instaurar a l’Estat la Constitució de Cadis de 1812. Els revoltats, dits “facciosos” en l’entorn liberal, s’havien fet forts a Calaf a l’estiu de 1822 i imposaven, de grat o per força, unes exaccions, uns allistaments obligats i la demolició de tots els símbols constitucionals, al crit de “Visqui el Monarca Absolut, Visqui la Inquisició i Mori la Constitució!”. Liderats pel general Joan Romagosa i amb personatges com els germans Miquel “el Manco”, Benet “el Mossèn” (protagonista de les posteriors carlinades) i Ramon Tristany, d’Ardèvol, o el traginer busca-bregues Francesc Badals, en “Ramonillo” de Castellfollit de Riubregós, les feren passar magres als calafins, conscients que no els hi projectaven gaire simpaties.

Poc temps estigueren els facciosos a Calaf, ja que a la tardor l’exèrcit del general Espoz y Mina, veterà militar de la Guerra del Francès, feu de la vila el seu quarter general per sufocar la revolta. Les batalles a la Universitat de Cervera, al convent de Sant Ramon i, finalment, a Castellfollit de Riubregós, posaren en fuga els realistes cap al nord, a cercar suport a l’altre costat del Pirineu. Durant aquell temps, un grup de resistents alt-segarrencs que havien donat suport a les forces de Mina, entre els que corria el jove Xaudaró, van aprofitar per venjar-se atacant les possessions dels Tristany, però en la seva ràtzia a Ardèvol no trobaren ni rastre dels germans, hàbils en l’art d’encatauar-se, i s’hagueren d’acontentar en uns apressats saquejos i petits incendis a les propietats dels irreductibles tradicionalistes.

Però l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals -malgrat no ser ni cent mil ni germans-  van restaurar el poder absolut del monarca i van recuperar el control del principat, va tornar als absolutistes a Calaf, cosa que va obligar al nostre protagonista a marxar a Barcelona. A la capital catalana va desplegar les seves activitats conspiradores contra el govern de la que seria coneguda com a Dècada Ominosa (1823 – 1833) i es va introduir en els cercles de conspiradors  per la revolució liberal i federalista. Allí conegué la que seria la seva esposa i companya de trifulgues, na Teresa Rovira d’Eroles, amb qui tindria sis fills.

Poc després, en motiu de la violenta repressió sobre tota dissidència que va desplegar per sufocar la revolta dels “malcontents” el capità general de Catalunya, el sanguinari Charles d’Espagnac, dit “el Trenca-Caps”, el matrimoni va haver de tornar a fugir, aquest cop per refugiar-se a l’altre costat dels Pirineus. A França, Xaudaró va integrar-se en diverses societats secretes que instigaven el moviment revolucionari contrari a l’absolutisme de Carles X i a una conspiració que pretenia entrar a Catalunya per assassinar a Espagnac (cosa que, val a dir, feren els seus co-religionaris durant la primera carlinada). El govern francès el va traslladar a Llemotges, lluny de la frontera, on es concentrava bona part de l’exili català. Però finalment la seva activitat política el portà al primer empresonament, que acabà amb el triomf de la revolució liberal de juliol de 1830. Al poc de ser alliberat, l’any 1832 va escriure la seva obra cabdal: “Bases de una Constitución política o principios fundamentales de un sistema republicano”, primer projecte de bases per una constitució republicana i federal per Espanya. En el seu model, l’Estat es compsaria de 25 províncies, cadascuna de les quals constituiria un Estat independent en quan al seu interior, i que compartirien un President comú, elegit democràticament i mancat del dret a vetar les lleis.

Al seu retorn a Barcelona, fundà el diari “El Catalán”, del que fou redactor entre 1834 i 1835, des d’on propagava les idees republicanes i federalistes, compartint columnes amb Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall o Pascual Madoz. La fama de radical creix quan s’integra en el “Batalló de la Brusa” -dit així pel seu uniforme amb camisa llarga de traginer-, que va participar activament en les revoltes de la “jamancia”, i és acusat de promoure la crema de convents i la matança dels carlins presos a la Ciutadella. Element incòmode pel liberalisme d’ordre, novament fou detingut, desterrat a les Canàries i, des d’allí, deportat a l’illa de Cuba, per ser reclòs al presidi del Morro. Al juny de 1836, retornat a la península, era immediatament empresonat al castell de San Antón, de la Corunya.

Al 1837 recuperava la llibertat i iniciava una intensa activitat entre Barcelona i Madrid, on publicà respectivament els rotatius “La Bandera”, des d’on animava a la proclamació de la República, i “El Corsario”, amb el lema “dedicado especialmente a defender los derechos e intereses del pueblo”. Més tard, amb Rafael Degollada, futur diputat per Lleida, constituïa la societat secreta “los Derechos del Hombre”, amb la qual promourien els moviments revolucionaris que participaven de les bullangues a Barcelona, revoltes populars anticlericals, antiburgeses i combatents de l’absolutisme.

No obstant, un antic company de conspiracions, acusant-lo d’agent infiltrat dels carlins, el va delatar a les autoritats. Va haver de fugir a València, on es va integrar a la milícia nacional que promogué l’alçament barceloní del 4 de maig de 1837, però al cap de poc era detingut i, aquesta vegada, condemnat a mort i executat.

Trenta anys més tard, el seu fill Cels, enginyer de la Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Saragossa, màxim responsable del fet que hi hagi una estació de tren a Calaf, va reivindicar-ne la figura. En les seves publicacions, el descrigué com l’“apóstol de la República, que no había de tardar en ser víctima del despotismo y de la tiranía” i s’encarregà de traduir i publicar l’any 1868 el projecte de Constitució republicana i federal que Ramon havia escrit des de l’exili francès.

Des d’aleshores, Ramon Xaudaró fou considerat un dels grans herois del republicanisme i del liberalisme federalista, comparat amb Jean-Paul Marat, el revolucionari d’esquerres francès, enemic radical d’aristòcrates i burgesos, assassinat a traïció l’any 1793. Avui, però, només se’l recorda pel nom d’un carrer al madrileny barri de Valverde; malgré tout, el seu fill Cels sí que té un carrer a Calaf, tot i que més per ferroviari que per revolucionari.

Pam-pam i sempre pau

Des de l’inici dels temps, les agrupacions humanes han tingut organitzacions d’autodefensa, més o menys espontànies, que servien de complement (o, a voltes, de contraresta) de les forces emanades de l’autoritat. Aquestes segones, institucionals i ordenades, sovint eren minses i, en territoris allunyats dels centres de poder, febles i poc presents.

photo_2020-07-07_21-41-43Aquest és l’origen a Catalunya dels cossos del sometent, vinculat a poblacions i territoris concrets i formats en torn de nuclis familiars o al voltant d’un senyor local. Els Usatges del segle XI ja contemplaven les milícies municipals d’homes adults armats per fer front a enemics puntuals, lladregots, agressors i malfactors diversos. En cas d’alarma, eren convocats al so d’un corn, d’una trompeta o, més habitualment, a un so especial de campanes, ben aviat dit popularment “toc de sometent”.

Així les coses, la primera reglamentació del sometent fou promolgada pel baró de Meer, pensada perquè els pobles tinguessin un contingent armat per plantar cara a les partides carlines que enrondaven pels camins de la Catalunya interior. D’aquesta manera naixia un cos armat, sota el lema “Pau, pau i sempre Pau”, que tenia com a objectiu la defensa de la propietat privada i la tranquil·litat pública.

Al llarg de tot el segle XIX, el sometent va ser instrument clau per col·laborar amb els militars professionals de les forces governamentals en ofegar les carlinades, donat que els guerrillers carlins depenien molt del suport que trobaven en pobles i masies, tot i que molts dels seus membres es van inclinar sovint per la causa legitimista i antiliberal. De fet, les relacions de paisanatge i les vinculacions amb senyors i famílies del món rural (amb el cas paradigmàtic dels Tristany d’Ardèvol), i el fet que molts dels lluitadors carlistes compatibilitzessin pedrenyal i trabuc amb aixada i falç, portava a que sovintegessin les col·laboracions, quan no directament la confusió, entre sometents i partides de carlins.

Així les coses, l’any 1869, amb la marxa a l’exili de la reina Isabel II i l’inici de la tercera carlinada, la majoria dels sometents catalans es posaren del bàndol carlí, en contra del regnat d’Amadeu I de Savoia i del posterior govern de la I República, que va decidir suprimir-los per Decret de 9 de març de 1873.

És en aquest context quan, al setembre de 1872, en plena tercera carlinada, té lloc un episodi a Palou (avui, poble integrat al municipi de Torrefeta i Forejacs), que recull la premsa de l’època…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Palou

Ben entrada la nit, el rector de Palou detecta la presència de quatre homes que feinejaven per penetrar dins l’església parroquial de Sant Ponç, al capdamunt del poble. Envia al seu mosso a donar l’alarma als veïns i aquests no triguen en congregar-se, degudament armats, a l’escenari dels fets. Un cop allí, constatat que la porta de l’església estava esbotzada, des de la rectoria fan sonar la campana a toc de sometent, alarma que provoca la fugida de tres dels quatre malfactors, que corrents per la Costa dels Capellans avall esquivaren la pluja de bales tirotejada pels palouencs.

El quart no tingué la fortuna dels seus companys. Davant del terrabastall, des de l’interior de l’església va treure el cap pel forat obert a la porta, moment en el qual va rebre la descàrrega d’un tret disparat a curta distància per part d’algun dels veïns que envoltaven el temple. Els laments de dolor es feren ben audibles, xisclats per aquell qui la crònica de la Gacetilla titlla “del más tonto o avieso” del grup, qui malgrat la ferida rebuda es feu fort dins l’església.

photo_2020-07-07_21-36-42

Sant Ponç de Palou

Ben aviat s’afegiren als veïns homes armats de Granollers, arribats per sumar-se a la crida, així com individus del Batallón Franco de Cataluña, que van adreçar-se al ferit garantint-li el respecte a la vida si abandonava “el que había de ser escenario de sus hazañas” (de nou, segons la Gacetilla) i es rendia. Així ho va fer, el pobre home, apareixent desarmat davant dels presents, amb el rostre i bona part del cap ferits i ensangonats. Per única resposta a les preguntes fetes, només va revelar que era fill de Tortosa.

A les quatre de la matinada, restablerta la pau, era conduït pels homes del sometent a Granollers, on hauria de ser posat a disposició de les autoritats. “Lo hubiera pasado mal en el camino si la excitación de unos no hubiese sido vencida por Ia sensatez otros”, arrodoneix la crònica el reporter de la Gacetilla.

Tot plegat, més enllà de la porta foradada i el pany forçat, l’església de Palou va quedar indemne, sense que s’hagués de lamentar la pèrdua de cap objecte cobejable i necessités només la intervenció d’un ferrer i d’un fuster, així com de la neteja del bon bassal de sang que va deixar el pobre lladregot sacríleg.

I és que, tant com el lema “pau, pau i sempre pau”, el sometent tenia ben present la màxima llatina “si vis pacem, para bellum”: si vols la pau, prepara la guerra.

somatent Sant Martí de la Morana

sometent de Sant Martí de la Morana

25752, carrer de Teresa Guàrdia

Tan cert com que la història la redacten els homes vencedors, ho és que aquests escriuen els noms dels carrers.

photo_2020-06-06_22-05-26

Cal Coscó (Biosca)

La vila de Biosca compta entre els seus fills una bona colla de guerrillers carlins. El capità Carles Xuriguera, dit “el Rei de Biosca”, fou un dels primers: nascut a la gran pairalia de Xuriguera, lluità al costat del llegendari mossèn Benet Tristany durant la primera carlinada, la dels “Set Anys”, fins que caigué fulminat prop de Su pel precís tret de Jaume Mas, caporal dels mossos, l’any 1834. Company i paisà de Xuriguera fou en Ramon Pinyol, executat també pel caporal Mas, en aplicació de la llei de fugues, poc abans de la segona carlinada, la dels “Matiners”. També carlinejà en Ferrer, conegut com “el Moisès”, detingut al setembre de 1853 a la mateixa plaça de Biosca. I en Pere Puig, dit “el Coscó” pel mas d’on provenia, segurament el més destacat de tots: guerriller a les ordres de mossèn Benet i, després, del seu nebot, el general Rafael Tristany. Protagonista l’any 1848 de l’ocupació de Guissona i l’enderrocament de les seves defenses, company entre 1857 i 1859 dels irredempts nebots d’Ardèvol durant la quixotesca “Guerra dels Tristany”, i partícip després de multitud de fets d’armes entre la Ribera Salada i la vall del Llobregós, fins que caigué mort a la batalla d’Oliana, l’any 1872; en el comunicat adreçat al general en cap, el comandant Andreu Torres en lamentà la mort titllant-lo de ”pundoroso coronel”. Cap record hi ha d’ells als carrers i places de Biosca. Lògic: eren homes sanguinaris, fanàtics i, el més rellevant de tot, van perdre totes les guerres.

Carles V

Carles V

Tampoc hi ha ni rastre en record dels il·lustres visitants de la vila: ni d’en Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí Carles V, que hi pernoctà camí de Solsona, al juny de l’any 1837, ni del Príncep Lichnowsky, comte de Werdenberg, que l’acompanyà i que n’escrigué una cèlebre crònica, ni del general Rafael Tristany, comandant general dels exèrcits carlins del Principat, president de la Diputació General carlina restaurada l’any 1874, que el visità armat o desarmat en nombroses ocasions, i que era fill d’Ardèvol, una vila ben propera. Lògic: a més de perdre totes les guerres, eren forasters.

Manuel Pavía y Lacy

Manuel Pavía

No obstant, Biosca sí que honora un personatge protagonista de la mateixa època: el general Manuel Pavía y Lacy, que dona nom a una de les principals artèries de la vila, creuant-la del torrent de Pasterola al camí de la Mesquita. Els mèrits d’aquest general per a figurar al nomenclàtor bioscà rauen en la seva fracassada estada a Catalunya amb l’objectiu de sufocar la segona carlinada. Durant el comandament, els seus 22.000 soldats regulars es van dedicar a perseguir els poc més de 400 homes de mossèn Benet i el seu únic èxit fou foragitar-los de Biosca la primavera de 1847 i organitzar una xarxa d’espionatge, deserció i traïció que va aconseguir capturar al canonge general a Sant Serni i afusellar-lo l’endemà a Solsona. Poc després, Pavía considerà acabada la guerra -tot i que encara es perllongaria dos anys més- i fou enviat a les Filipines, a sufocar una revolta dels independentistes tagals, fet que no computa com a mèrit; com tampoc ho fa el nou fracàs en intentar frenar la revolució democràtica de 1868, que li costaria la corona a la reina Isabel II, ni ocupar un plàcid escó de senador vitalici gràcies a la Restauració borbònica propiciada pel cop d’estat que va acabar amb la Primera República. Lògic: malgrat els seus actes de violència i els seus fracassos militars, va guanyar la guerra.

Potser ara, molts anys després, seria moment de fer net i, ja posats, posar una dona local al lloc del general foraster. De la mateixa manera que Cervera ha expulsat un general feixista del nomenclàtor i ha col·locat al seu lloc una cerverina il·lustre, Biosca podria foragitar el general repressor i posar-hi a la dissortada Teresa Guàrdia, dita “la Baquiol”, la bruixa llevadora de Biosca. Seria un bonic acte de reparació i, qui ho sap?, potser portaria bons auguris per frenar el declivi poblacional de la vila.

carrer Pavía

 

Set cabres i un cabró

cabreraA la primavera de 1848, el General Ramon Cabrera i Grinyó,comandant en cap de l’estat major de les tropes de Carles VI, comte de Montemolín, pretendent carlí al Tron del Regne de les Espanyes, creua els Pirineus. Després de dos anys de fugir d’estudi, el Tigre del Maestrat ha decidit donar suport als guerrillers carlistes del Principat -dits “matiners” per la seva mania de llevar-se ben d’hora ben d’hora per escometre els soldats liberals- i sumar les seves forces per restaurar la legitimitat usurpada.

Tot i això, és conscient que no serà rebut precisament amb entusiasme. En Cabrera és considerat un home poc cristià i de moral lleugera, fins i tot acusat d’adúlter pel fet d’estar casat amb una dona de confessió anglicana, i els seus discursos moralistes i il·lustrats, en defensa dels valors republicans, no tenen bona acollida amb els homes toscos, ferotges i cristianíssims de la muntanya catalana. Bé sap que els germans Tristany, capitostos de les partides a la Catalunya central, un any després de l’afusellament del seu gran referent i oncle, el canonge general, mossèn Benet, i de la rendició de l’hereu de la nissaga, en Joan, no estan per gaires falòrnies.

tristany.jpgPer això, en Cabrera té una bona pensada per guanyar-se la confiança dels temibles Tristany. Potser fent en un joc de paraules amb el seu nom i, segur, coneixent que la nissaga d’Ardèvol té especial predilecció per la gent i els paisatges de muntanya, a banda de ser uns terratinents de llarga tradició entre la Segarra i el Solsonès, els portarà un present: un ramat de set cabres, especialment rares i valuoses pel seu pelatge, llarg i sedós.

Dit i fet: poc abans de la trobada prevista al Santuari de Pinós, Cabrera fa arribar als homes de Tristany les cabres, i aquests les lliuraran a un pastor de confiança perquè les faci pasturar en algun mas obaguer dels encontorns de Solsona.

Però la mala sort estronca els plans. L’implacable perseguidor de carlins, el tinent dels mossos  en Jaume Mas, en una de les seves escaramusses seguint el mandat de “descubrir, perseguir i exterminar a los malvados”, ordenat des del Gobierno superior político de la provincia de Lérida, descobreix les cabres i se les emporta a Solsona. Allí, el governador, tinent coronel en Domingo Ripoll, famós pels seus pocs escrúpols en els interrogatoris de detinguts i sospitosos i en els seus tripijocs amb els diners i bens confiscats, cau seduït pels bells exemplars cabrums i els fa fonedissos.

carliAnys més tard, quan, reclòs a la presó de la Ciutadella, al governador Ripoll se’l jutgi per les moltes denúncies presentades contra ell pels seus excessos i corrupteles, explicarà que aquestes cabres eren, en realitat, fruit d’un robatori dels matiners a un pacífic comboi, i que ell només havia fet que recuperar-les i lliurar-les al seu comandant general Van-Halen qui, en mostra d’agraïment, havia decidit regalar-li una d’elles. En la vindicació de la innocència, el tinent coronel assegura que aquestes cabres eren un present promès pel “latro-faccioso” en Rafael Tristany als seus aliats, pobladors de la muntanya, per garantir la fidelitat a la causa del Tron i l’Altar i estendre aquesta raça “de pelo sedoso y muy raras y extrañas” entre els ramats de les terres del mal dit “forat negre”.

Els testimonis a favor de Ripoll dels alcaldes de Cervera, Guissona, Solsona i Biosca, entre d’altres, així com del mateix Van-Halen, convencen finalment al tribunal i, en contra de les peticions de la fiscalia militar, que en demanava l’afusellament, en Ripoll sortirà absolt de la causa i es reintegrarà a la carrera militar. Destaca, per la seva funesta vigència, l’escrit del l’alcalde de Guissona, de 20 de desembre de 1843, on diu literalment “si bien algunas medidas que providenciaba dicho señor Ripoll, que algunos juzgaban por esceso de energía, considera el ayuntamiento que eran hijas de las circunstancias , y únicas que podían aterrar á los malhechores y sus encubridores”.

Tornant a la cabronada, però, i sense prendre partit entre carlins i liberals, entre absolutistes i constitucionalistes, cal lamentar sincerament aquests fets. En aquell temps, la llana era un bé molt preuat per l’economia dels pobles de muntanya, i ben segur que d’haver reeixit la cria i reproducció d’aquelles cabres, hagués estat de bon fer en un territori tradicionalment castigat pels elements de la natura i les fúries de l’home. Potser avui, les zones muntanyoses de les comarques solsonines i segarrenques podrien presumir d’un cabrum propi, quadrúpede (això sí) i de bona llana, que estaria a l’alçada de l’ovella xisqueta del Pallars, la chamarita de la Rioja o la merina castellana, però per culpa d’aquell militar, liberalot i isabelí, no va poder ser.

Perquè, fet i fet, la cabra, com els carlins, tiren al monte, però els cabrons, com els corruptes, són tot terreny.

angora

El retrat del criminal

priorat.jpgBen a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb  fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…

IMG_20151101_125544.jpgDiuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.

IMG_7506.JPGFa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?

Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.

BARBUT.jpg

 

Evocació a l’Excm. Llàtzer

El Congrés dels Diputats és un lloc tel·lúric on es poden evocar les ànimes d’aquells que han fet de les Espanyes allò que és ara. Entre fustes nobles i tapissos acolorits, entre motllures plateresques i heràldics penons, ressonen els ecos de les veus que han forjat la història moderna del Reino. Paraules que apel·len a la pàtria, a la llibertat, a la nació, i a tants conceptes pronunciats amb gesticulacions enardides, discursos abrandats i càrrega èpica, però d’aquells que poc o res se’n pot posar a l’olla… D’entre totes les presències sentides al llarg de poc més de tres anys, una de les més reveladores ha estat la d’un inesperat paisà amb qui he compartit interessants reflexions.

Amb el personatge en qüestió comparteixo trets biogràfics: nascut a Barcelona, com servidor, i també llicenciat en Dret, va desenvolupar bona part de la seva vida professional a Cervera, tot i que girs inesperats de la vida el van portar a ser elegit diputat a les Corts espanyoles, on –també- durant poc més de tres anys va representar el Principat de Catalunya. A partir d’aquestes afinitats, superant barreres quàntiques, hem mantingut llargues converses sobre els seus plantejaments polítics per assolir la tranquil·litat de Catalunya, la separació de poders, els drets humans i les llibertats de pensament i expressió, matèries en les que ambdós també hem coincidit a treballar.

El meu interlocutor tenia com una de les seves fixacions la resistència al disseny centralista i jacobí del Regne d’Espanya, essent especialment crític en l’organització per províncies. Maldava per exigir el reconeixement dels sacrificis que en benefici de l’Estat ha fet Catalunya al llarg dels segles. De fet, havia publicat un estudi que acreditava com el Principat era el principal contribuent, superant amb escreix els territoris castellans, d’un sistema que generava grans injustícies i desequilibris territorials. Acabar amb els antics privilegis i les contribucions desiguals eren la recepta per superar, amb paraules seves, que “a Catalunya se la tracti com una província conquerida”. No deixava de lamentar-se de com les seves propostes a les Corts per garantir la igualtat entre els territoris eren derrotades una vegada i una altra en les votacions, on comptava amb poc més que els suport dels diputats catalans. La mateixa dissort que, val a dir, corrien les seves iniciatives en defensa de la llengua catalana, que assolien tan sols 13 vots favorables, front una oposició gairebé unànime.

També va participar activament en el desenvolupament de mesures legislatives per l’abolició de la tortura, especialment en el marc de les investigacions policials i judicials, i en la llibertat política de premsa i de pensament, camp en el qual dissentíem profundament, ja que defensava mesures de censura prèvia com a limitacions d’allò que considerava “excessos de llibertat” i instrument imprescindible per evitar les calúmnies i els atacs als òrgans institucionals. Davant les reivindicacions de transparència i llibertat, era més aviat reactiu als  empenys per derogar les mordaces i les coaccions de les expressions de les dissidències ideològiques. Les seves disquisicions sobre el subjecte i l’exercici de la sobirania i sobre el model de contribució més just per acabar amb els privilegis i garantir l’equitat també foren memorables.

Finalment, però, el meu nou amic va perdre el seu escó i va tornar a Cervera, on avui se’l pot localitzar entre la Plaça Universitat i el Passeig Jaume Balmes, donant nom a un dels carrers més curts de la capital de la Segarra: en Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, canceller de la Universitat de Cervera entre 1805 i 1832, diputat a les Corts del Regne d’Espanya entre 1810 i 1813 i President del Congrés de Diputats que, el dia de Sant Josep de 1812, va aprovar la Constitució de Cadis.

Les seves tasques, els seus empenys i els seus maldecaps polítics segueixen essent, més de dos segles després, matèria de gesticulacions enardides, discursos abrandats i exordis èpics que emplenen les Corts espanyoles, però el caldo que bull a l’olla segueix essent poc nutrient.

Llàtzer Dou

En record del guerriller llarguerut

El brigadier Manuel Ibáñez Ubach passà a la història amb el sobrenom del “Llarg de Copons”. “Llarg”  perquè, com diuen les cròniques, tenia una alçada d’uns set peus (aproximadament 2,10 m) i “de Copons” perquè estava molt vinculat a aquesta vila de l’Alta Segarra, lloc on havia conviscut en companyia del seu germà Josep i que, en la maduresa i al capdavant de la tropa, assaltà i incendià la tardor de 1839…

I és que el Llarg fou un dels principals cabdills del bàndol legitimista durant la primera guerra carlina. De fet, el seu currículum bèl·lic va començar de ben jove, participant en la guerra del francès, i continuà al bàndol dels reialistes purs durant el trienni liberal. Poc després, enrolat amb els “malcontents” en el fracassat alçament, va acabar detingut per ordre del sanguinari capità Charles d’Espagnac i exiliat als presidis de Ceuta.

L’estada a l’Àfrica no va refredar el seu esperit tradicionalista i guerrejador i, de retorn a Catalunya, fou un dels primers a allistar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó en la guerra pel tron de les Espanyes. Els girs de la història faran que esdevingui un dels més fidels soldats a les ordres de qui l’havia enviat al presidi, aquell Espagnac, ara anomenat capità general de les tropes carlistes amb el títol de Comte d’Espanya i conegut popularment com “l’assassí de Catalunya”. “Orgull de Catalunya, el millor servidor del Rey, el meu millor amic”, en digué el Comte en designar-lo brigadier. Explica el príncep Lichnowsky a les seves memòries que, en l’acte de condecoració d’Ibáñez, el sinistre capità general arengà en perfecte català als soldats, que fins aleshores s’havien abastit a base del pillatges, alçant la mà ben oberta i bellugant els dits com qui manlleva el que no és seu i dient-los que els gratificava amb la paga d’una setmana “perquè serviu a Carlos quint i no a Carlos cinch”.

LlarchD’entre les facècies bèl·liques del nostre heroi figuren l’assalt al monestir de Poblet i la presa de Calaf (l’any 1835), el setge de Torà (1837), la direcció de les forces carlines en la batalla de Vilallonga del Camp, on van perdre la vida 133 homes (l’any 1838), l’enfrontament amb les tropes del futur general Joan Prim a Guissona (1839) i el ja dit incendi de Copons. L’any 1840, poc abans del final de la guerra, rebé el comandament de les tropes carlistes al Principat, però el càrrec li va durar poc temps, ja que, estant a la comandància general de les tropes a Berga, un tret accidental al cap el deixà estès i ben mort.

Les reiterades derrotes carlines han condemnat els seus guerrillers a l’oblit i, com en tants d’altres companys de boina, cap presència al nomenclàtor ens recorda la figura del brigadier. Però, no obstant, a Sitges roman una placa en testimoni d’una de les seves facècies més sonades: el mundialment conegut com a “carrer del Pecat” es diu oficialment “carrer de l’1 de maig”, en record de l’assalt que a aquesta vila marinera el Llarg, al costat de mossèn Benet Tristany, cèlebre canonge trabucaire, va perpetrar l’any 1838. Però això no és tot: ben segur que al nostre protagonisme, ardit i viril guerrer, se li entelarien els ulls en llàgrimes d’emoció si avui tornés a Vilagrasseta (municipi de Montoliu de Segarra), poble que l’any 1800 el va veure néixer, i constatés com han dedicat una plaça a l’1 d’octubre, data en la qual, l’any 1833, començà la primera guerra carlina.

Militar_carlista

La cabana de l’oncle Ousman

L’Ousman es considera molt afortunat. Té un sou, té una feina, té dona i fill a Banjul als qui enviar uns dinerets de tant en tant, i té uns estalvis per anar-los a veure aviat.

Després de tres mesos recollint maduixes al mar de plàstic de Huelva, ha arribat a Lleida, on un pagès ha llogat els seus braços i la seva esquena per recollir préssecs. Hi passarà tres mesos més, i després marxarà a recollir pomes a Girona, a menys que trobi algú que el porti a França a veremar. La feina no li agrada: ell té formació de soldador i títol de conductor d’elevadors munta-càrregues, però ningú el contracta per aquestes tasques; les fàbriques trien els seus tècnics entre candidats de pell clara, a poder ser de casa, i els morenos han d’escollir entre esporgar i recollir fruita al camp o trinxar carn a l’escorxador, i la segona opció és la mort. Ja va estar treballant una setmana a un escorxador osonenc i encara té als ossos la fiblada de la gelor que va passar i al cor el sentiment d’estafa de veure’s obligat a donar-se d’alta d’autònom i fer hores extres no retribuïdes. No hi tornarà mai més.IMG_1466

Però l’Ousman se sent satisfet. Encara que el ramadà se li ha fet molt dur, havent de treballar sense menjar ni beure sota un sol inclement. Encara que als seus quaranta-tres anys li comencin a fer mal les articulacions per la tasca d’anar carretejant sense aturador pesats embalums amunt i avall. Encara que no tingui alberg ni pugui llogar una habitació pels tres mesos que estarà aquí i hagi de trobar recer en una granja abandonada, en companyia d’una vintena de compatriotes, una dotzena de gallines i una munió de ratolins de camp. Encara que s’hagi de rentar amb aigua recollida en garrafes de plàstic i escalfades al Sol, alleugerir els intestins en una comuna improvisada, amb un xapo i una vella lona de camió, o cuinar en una cassola d’alumini abonyegada que va trobar al peu d’un contenidor.

IMG_1462

Molt bé sap que pitjor estan els seus veïns: una colla de ghanesos que han muntat el seu campament als afores del poble veí, en un cobert rònec, obert a tres vents, de teulada d’uralita forada. Aquells xicots que malviuen amuntegats sobre un remolc abandonat i assetjats cada nit pels mosquits arrossegats des d’un camp entollat proper per un vent que xiula entre els murs de tàpia, mentre tracten de trobar el son en improvisats somiers de palets estellats i coberts per mantes ratades.

Per això l’Ousman està agraït. Agraït a l’amo que li paga 5 euros i mig l’hora, mentre que al poble del costat en paguen poc més de 4. Agraït a l’home de bon cor que els deixa allotjar-se a la ruïnosa granja abandonada. Agraït a l’ajuntament que els fa la vista grossa, encara que hagi tallat l’aigua de la font de la plaça perquè als veïns no els agrada veure africans netejant-se al mig del poble.IMG_1468

I per això l’Ousman no vol molestar. Ningú li va demanar que surti de la seva aldea per venir al primer món a guanyar diners i ningú el trobarà a faltar quan marxi. Com ningú troba a faltar avui l’amic que va morir de fred a Vic o al company que, per una mala ventada, unes espurnes fugisseres del fogonet i uns arbusts massa secs, jau amb el cos mig cremat en un llit d’hospital.  Perquè per l’Ousman, com per l’oncle Tom de la novel·la, els assots i el maltractament li són com el làudan, amb el temps n’ha perdut la sensibilitat.

IMG_1469

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, Montaignerecordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

castellServidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

bLOCAIRETot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

Somera-Alger

 

La senyora Angeleta

El passat 30 de novembre va fer vint-i-dos anys de la mort d’Àngels Ferrer i Sensat. És possible que el seu nom no digui res a la gran majoria dels lectors, però si donem com a referència que era filla de larosasensat pedagoga Rosa Sensat, potser sí que ens sona d’alguna cosa: Rosa Sensat fou la principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle.  Des de l’Escola del Bosc, de la qual en fou fundadora i ànima, divulgà els principis republicans en un model educatiu on valors com la música, el cant, el joc, l’estètica o l’expressió corporal esdevenien part fonamental de l’educació dels infants, juntament amb el contacte permanent amb l’aire lliure i la natura. Depurada pel franquisme, que la va jubilar abans d’hora, el seu mestratge fou reconegut anys més tard, quan s’adoptà el seu nom per fundar una Escola de Mestres.

Eclipsada històricament per l’enorme figura de la seva mare, l’Àngels Ferrer en va seguir l’estela, centrant-se especialment en l’estudi de la natura i l’experimentació ambiental. Dedicada també a l’ensenyament, l’Àngels, des d’una concepció holística de l’educació, on tot s’integra en una essència que supera la suma de les seves parts, promogué l’experimentació entre els infants com a base del descobriment de les ciències naturals. La Guerra Civil va estroncar bona part del seu projecte educatiu i va portar l’Àngels a l’exili durant vint anys, fins que, als anys 60, va tornar a exercir la professió docent a Catalunya, al barceloní Institut de la Verneda, on va marcar l’adolescència de tota una generació d’estudiants…

I és en aquest punt on la nostra protagonista es transforma amb qui, a Castellnou d’Oluges, fou coneguda com “la senyora Angeleta”. L’Àngels estava casada amb Alexandre Satorras i Capell, prestigiós pedagog de Mataró i primer director de l’Institut d’Ensenyament Mitjà (que avui porta el seu nom) de la ciutat. En Satorras provenia de la família Capell, terratinents de Tarroja de Segarra i amb diverses propietats per la vall del Sió, d’entre les quals l’Alexandre n’havia heretat una a Castellnou. Aquesta casa era freqüentada pel matrimoni, que hi dedicava llargues estades coincidint amb els períodes lectius escolars. Durant aquestes jornades, l’Àngels va descobrir el paisatge i el patrimoni segarrencs i la seva mentalitat inquieta i àvida de coneixements no hi va trobar, ni cercar, descans. Així, aimant de la música i de la cultura popular, es va dedicar a recollir les cançons de Castellnou, entre les quals destaca l’himne que retrata fidelment el llogaret:  “S’aixeca cap amunt, / al serrat pedralenc, / de casadiu tot junt, / de colrat calerenc. / Per dintre és ombriu, / per fora riu. / Tot són pedragolims, / que es fan pedragolams…”.

AngeletaL’any 1967, un desgraciat accident a Barcelona va causar la mort d’Alexandre Satorras. Des d’aleshores, l’Àngels va adoptar un vestit negre i es va recollir el cabell cada cop més canós en un monyo, adoptant una imatge característica que no deixava dubte sobre la seva viduïtat i que no va abandonar mai més. No obstant això, no es esllanguir, sinó que va bolcar la seva inesgotable energia a la vocació pedagògica i al mestratge de nens i nenes. Afortunadament, tampoc va deixar de freqüentar el poble del seu difunt marit cada any: a mitjans d’estiu, acompanyada d’un grup d’amics seus (“senyors de Barcelona”, els anomenaven a Castellnou), hi feia cap. Allí, per comptes de fugir de la presència de la mainada, aquells petits amb qui bé prou que s’hi feia al llarg de tota la temporada escolar, convocava els infants del poble a casa seva per donar-los feina.

Diuen que els nens i les nenes temien la seva arribada. La crida de la senyora Angeleta era el punt i final a l’esbarjo esbojarrat dels dies d’estiu i suposava unes obligacions que a més d’un s’hi sumava més mandrós i empès pels pares que per entusiasme. Ella els manava uns tallers de manualitats que haurien de desenvolupar al llarg de tot el mes que restava de vacances i, alhora, els presentava una obra de teatre que representarien a principis de setembre, a la plaça del poble. Els tallers els feia cadascú a casa seva, però l’obra de teatre s’assajava al terrat de Cal Satorras, sota l’atenta mirada de la mestra que, alhora que dirigia estrictament les evolucions dramàtiques, ensenyava als alumnes contes i cançons, que interpretava amb un acordió. D’aquesta manera, dues generacions de nens i nenes de Castellnou, entre 1943 i 1973, amb la senyora Angeleta van fer teatre, manualitats, cançons, balls i, el més important, tot jugant reberen una educació fresca i alegre. Una d’aquestes alumnes, filla del poble, na Montserrat Riu, va recollir i publicar les cançons de Castellnou que l’Angeleta els cantava i va dirigir l’acte d’homenatge que l’any 1993, amb la concurrència de vora dos-centes cinquanta persones, es va dedicar pòstumament a l’entranyable  mestra.

Avui en dia, quan l’educació va cada cop més destinada al mercat laboral, i l’ensenyament de les ciències es va apoderant de l’àmbit educatiu, marginant l’ensenyament de les humanitats, la figura d’Àngels Ferrer, la senyora Angeleta, convé que sigui reivindicada. “Fins a mitjans del segle passat els pedagogs eren els que portaven els projectes educatius. A partir dels anys 40, els porten els psicòlegs i avui els protagonistes del debat educatiu són els economistes”, denuncia carregat de raó en Gregorio Luri. Davant d’això, mestratges com el de l’Angeleta ens testimonien la importància de la cultura humanista, clau per assolir un pensament ètic, ric, plural i socialitzador.

angels

 

(amb especial agraïment a en Ramon Saball per descobrir-me aquest personatge tant entranyable i fascinant)

Arriba Espanya

Aquest divendres es commemoraran setanta-nou anys de les morts defrancol lluitador anarquista  Buenaventura Durruti i de l’ideòleg feixista José Antonio Primo de Rivera i, al mateix temps,  quaranta de la del dictador Francisco Franco. En memòria dels dos darrers –i no pas de primer-la Fundación Nacional Francisco Franco ha convocat fins a setze misses solemnes, una de les quals tindrà lloc a la capella dels Desemparats de Figueres. La capital tramuntanada acollirà l’única celebració religiosa en respons de l’ànima del caudillo por la Gracia de Dios al llarg i ample de Catalunya, però no pas laica, ja que Cervera no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració de l’efemèride.

Cristo Misterio de Pasión 1960L’any 1963, el dictador va enriquir la vitrina domèstica de trofeus, medalles i botins diversos amb la primera medalla d’honor creada pel Patronat (aleshores “Patronato”) de la Passió de Cervera. La condecoració li havia estat lliurada per la junta superior de la institució, en un acte on els acompanyà el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, i els caps provincials a Lleida (aleshores “Lérida”) del Movimiento i del Gobierno civil.  El guardó era una “expresión de gratitud por el constante apoyo que el Gobierno dispensa a la històrica Ciudad”. En el solemne discurs de lliurança s’hi manifestà que, de la mateixa manera que “los cervarienses merecieron antaño ser llamados fidelísimos por el rey Felipe V, más que nunca podéis tenernos hoy por fidelísimos a vos” i s’agraïa a Su Excelencia que hagués alliberat la ciutat de la “bàrbara cautividad (…) de los que en su locura querían asesinar a Dios”, així com que ara ajudés en la “restauración de nuestro glorioso edificio universitario”. Però, fet i fet, la presència de l’egrègia representació dels pròcers cerverins davant el tirà era la resposta a una peculiar visita que havia tingut lloc a la ciutat dos anys abans…

Carmen PoloEl 21 de maig de 1960 Cervera s’havia engalanat amb arcs de flors i heura. Adornats els paviments amb catifes de pètals i les façanes amb banderes espanyoles, la ciutat donava la benvinguda a Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador. Segons els diaris del dia següent, més de dotze mil persones formaren un públic “deseoso de aplaudir a la primera dama de España” i l’acolliren amb “enfervorizados aplausos y vítores”. La popularment coneguda com “la Collares”, per la seva afició a lluir collarets de perles que manllevava de les joieries més selectes, va arribar a la ciutat a primera hora de la tarda. Entre el seu seguici, a banda de diverses patums del règim, s’hi comptava la petita María del Carmen, qui anys més tard esdevindria estrella de la premsa del cor amb el sobrenom de “nietísima”, agafada de la mà de la seva germana María de la O. En paraules de l’enviat de La Vanguardia española, la presència de les criatures fou “grata sorpresa que conmovió a Ios cervarienses”; anys més tard, l’alcalde de Cervera assegurava al seu sinistre avi que “su simpatía y cordialidad se ganaron el corazón de todos los cervarienses sin excepción”.

El motiu de la visita fou assistir a la commemoració dels vint anys de representació de “Cristo Misterio de Pasión”, tradició recuperada l’any 1940 durant el “luminoso amanecer de una España nueva”. No hi van faltar els actes de lloança a Doña Carmen,  entre els quals s’hi inclogueren el regal d’un gram ram de flors, la presència de les «Pubilles de Catalunya», que li van retre homenatge en nom de la dona catalana, i l’obsequi d’una artística safata de plata i esmalts i d’una cistella amb fruites del camp, donat per “señoritas vestidas con trajes regionales” comissionades en representació de la pagesia lleidatana (aleshores, “leridense”).

Després de dues hores i escaig, sense possibilitat de veure complerts tots els quadres de l’obra, la primera dama tornava cap al cotxe per emprendre el camí de Barcelona, havent  escoltat des de la llotja el públic del teatre acomiadar-se “con gritos de «¡Viva Franco!» y «¡Arriba España!», entre grandes aplausos” (segons La Vanguardia) i sortir-ne “largamente ovacionada” (segons l’ABC). Evidentment, va deixar la seva signatura al llibre d’or del Patronat de la Passió i, donades les presses, va lamentar haver-se perdut part de l’espectacle, tot manifestant el desig sincer de tornar a Cervera a admirar-lo de principi a fi. Nogensmenys, per sort -o per desgràcia-, la Sra. de Franco no va tornar mai més a la capital de la Segarra.

festa 20NNo obstant tot això, la “fidelísima y heroica villa de Cervera” encara no ha oblidat aquell general colpista que, per la gràcia de Déu i la desgràcia de la guerra, va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quatre dècades. Per això, no gaire lluny de les esteles de marbre de la Universitat, al Centre Obrer se’l recordarà al vespre del proper 20 de novembre. Amb aquest lloable motiu, l’Associació de Joves de Cervera, convoquen a nostàlgics, melangiosos i enyoradissos a commemorar l’efemèride del traspàs de Franco, però no pas amb una missa ni una desfilada militar, sinó amb un acte anomenat “Si Franco aixequés el cap, quina hòstia es fotria contra la tomba”.  Vist el lema, és poc probable que hi assisteixin les patums del règim, preveure que el terra s’encatifi de flors o comptar amb que s’hi llueixin gaires perles, però està garantit que de pubilles i de passió n’hi ha haurà tanta o més que la que trobà “la collares” al gran teatre i que, en lloc de senyoretes abillades amb vestits regionals i senyors d’etiqueta  fosca, s’hi reunirà una joventut alegre i combativa.

Arriba Espanya, segons encara diuen alguns. Potser sí que arriba, però cada cop hi ha menys que l’esperen.

arias

El mosso de la Formiga

Acaba de complir-se el cinquè aniversari de la mort d’un dels darrers mossos que van treballar al mas Formiga. La masia, situada a la vall del Llobregós, al terme de Torrefeta i Florejacs, a tocar dels nuclis de Selvanera i Granollers, avui està deshabitada. La família s’ha traslladat a viure a Guissona i el lloc només se sovinteja per anar a atendre les granges que l’envolten. Però fins fa uns quants anys era l’habitatge d’una família pagesa que convivia amb els mossos que els ajudaven en les tasques agràries.

imossEl nostre protagonista es deia Lázaro i va arribar a la masia ja granadet. No era pas un mosset d’aquells que necessitaven del pare per a fer tractes: voltava els 40 anys i era molt menut d’estatura. Però tenia bones espatlles, forts els braços i era un acreditat pencaire. Si li tocava fer la feina d’aixada, manejava la dalla i l’arpiot o lligava farcells amb destresa, carregava sacs que pesaven més que ell i els traginava amunt i avall, repartia l’adob per la terra amb el cabàs i s’esmerçava en tot allò que calgués. Si li tocava encarregar-se de les mules, menava els animals, els alimentava, abeurava i s’assegurava que no els faltés mai res. Però quan va arribar al mas, les espatlles d’en Lázaro estibaven una vida que pesava molt més que els sacs que ara carretejava.

columnadurrutiHavia nascut al Ripollès pocs dies després de l’esclat de la primera Guerra Mundial. De ben jove va deixar les valls per marxar a Barcelona i llogar la seva força de treball a les puixants indústries tèxtils del Poblenou. Allí va entrar en contacte amb la Confederació Nacional del Treball, just en els anys quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso acabaven de tornar de l’exili per liderar l’anarco-sindicalisme revolucionari. Convertit en milicià, el 18 de juliol de 1936 va participar en l’assalt a la caserna de Sant Andreu del Palomar. Al seu interior, la unitat militar havia decidit (per majoria d’un sol vot) sumar-se a l’aixecament militar feixista i, a poc a poc, s’hi havien anat congregant voluntaris partidaris dels colpistes. El bombardeig de la caserna per part d’un avió de la República, intentat repel·lir a la desesperada amb peces d’artilleria posades en vertical, i el setge de barricades que els envoltà, va portar als amotinats a rendir-se després de dos dies d’enfrontaments. Molts dels voluntaris, fugint a la desesperada, varen ser abatuts pels carrers. Abandonada la caserna, en Lázaro va ser un dels molts milicians que van penetrar al seu interior per fer-se amb els més de 30.000 fusells que s’hi atresoraven. Aquestes armes serien claus per abastir les milícies paramilitars d’anarquistes que protagonitzarien els primers mesos del conflicte.

Després de la batalla de Sant Andreu, en Lázaro va unir-se a la Columna Durruti, integrada per uns 2500 milicians anarquistes que, el 25 de juliol, va marxar vers el ponent per tractar de recuperar la ciutat de Saragossa, presa per les forces feixistes. Al front d’Aragó va passar la guerra, fins que la victòria de les tropes franquistes de l’any 1939 li comportà  una temporada a la presó.

En sortir de presidi, potser enyorat de la vida de poble, va marxar de la ciutat per ocupar diverses feines temporals al camp. Durant gairebé dues dècades va treballar com a mosso a les nostres contrades, estalviant tot el que podia de les prop de vuit mil pessetes que cobrava anualment. Finalment, amb quatre dinerets reunits, va tornar a la ciutat comtal i va comprar una paradeta de venda de llaminadures i fruits secs a tocar de les Golondrinas que, des de 1884, passegen turistes pel moll de Barcelona.

I segurament la seva història hauria acabat aquí. Amb tota seguretat, el mosso de la Formiga hagués restat per sempre més com un personatge anònim si no fos perquè, quan ja comptava amb seixanta anys, la seva vida va tornar a fer un gir copernicà…

FuriaEl director de cinema i guionista Francesc Betriu va quedar captivat pel seu físic i el va convèncer perquè protagonitzés, al costat d’Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti, Mònica Randall i Cast Sendra (“Cassen”) la comèdia “Furia española”.  La pel·lícula va haver d’esperar a la mort del dictador per ser estrenada, donat que el seu contingut en sexe i crítica social va merèixer el veto de la Junta de Censura.  Després d’això, vindrien dinou pel·lícules més, tres sèries de televisió i la participació en diversos concursos tant populars com l’ “1, 2, 3 responda otra vez”, “Tres i l’astròleg” i, segurament el que el va fer més famós al llarg i ample del país, el “Filiprim”. D’aquesta manera en Lázaro, que quan va començar a sovintejar la Nostra va traduir el seu nom al català Llàtzer (Escarceller i Sabaté, per a més dades), es va convertir en l’avi de Catalunya. El 26 d’octubre de 2010, als 96 anys d’edat i encara al peu del canó, va deixar aquest món amb uns índex d’estima popular com pocs poden presumir.

La vida d’en Lázaro, d’en Llàtzer, fou una vida de pel·lícula. Demostra que, com va dir el gran Compay Segundo, amb 93 anys i al punt àlgid de la seva carrera, “a todo el mundo le llegan las flores de la vida, pero hay que saber esperarlas y también reconocer cuándo te han llegado, porque no suelen pasar dos veces”. Per tant, si després d’anys de lluita, ens toca carregar sacs i abeurar mules, no perdem l’esperança: segur que en algun lloc hi ha un paper escrit per algú amb un nou guió per interpretar.

llatzer 2

Xops i negats

PARDALAquesta setmana un aiguat ha colpit les nostres contrades. Una forta rubinada ha provocat la crescuda incontrolada dels rius segarrencs. L’aigua, sobreeixint de la llera, no n’ha tingut prou amb negar camps i camins i a Agramunt, capital del Sió, ha volgut emportar-se per davant la vida de quatre ancians. Ara direm que ni els més vells del lloc recordaven aital quantitat de pluja i que les calamitats són només fruit de la fatalitat, però la memòria documental ens fa veure com cada tres o quatre dècades aquests episodis es repeteixen cíclicament.

Al peu de les muralles de la vila closa de Torà hi trobem la plaça de la Font. En un extrem, després de travessar l’ull del pont de les Merites, la riera de Llanera hi espetega i, des d’allí,   fa una giragonsa que volta la vila pel costat nord. Al bell mig s’hi alça, des de 1704, la font de la vila, que dóna nom al lloc. L’estructura té forma de petita capella, precedida per un porxo capçat per una façana amb tester semicircular en el qual una plaqueta de marbre blanc indica el nivell on van arribar les aigües el 1907, l’any que durant dècades seria recordat com l’”any de l’aiguat”…

A les quatre de la tarda del 12 d’octubre de 1907 unes precipitacions sobtades van desbordar els rius Llobregós i Llanera. La vinguda d’aigua va arruïnar les collites, va enderrocar tancats d’horts i corrals i es va concentrar als encontorns de la font de la vila. Els veïns dels habitatges més propers, al carrer de la Torre, van ser agafats d’imprevist i molts van haver de fugir nedant dels edificis, inundats fins l’alçada del primer pis. Mossèn Blasi, rector de Torà, va ser evacuat a espatlles de diversos joves del poble i el mestre de l’escola va salvar la vida gràcies a una corda que va evitar que se l’endugués el corrent. Pitjor sort va córrer el raval de les Casetes, on alguns habitants van haver de disparar trets a l’aire en demanda d’auxili. Aquí va intervenir la guàrdia civil, encapçalada per l’agent Pedro González Luengo, qui “con exposición de su vida”, va salvar de morir ofegada la senyora Ramona Garriga, tot i que per la senyora Esperança Ferrer no va poder fer més que rescatar-ne el cadàver surant; la pobra dona havia baixat als corrals de casa (cal Flandes, que s’alçava al solar que avui hi ha al costat del Taller Toranès, a peu de la carretera de Calaf) a intentar salvar els quatre porcs que hi tenia, quan un mur li va caure al damunt i la va estabornir, deixant-la a mercè de l’aigua.

Uantiga-2-1na setmana més tard, quan les aigües ja havien tornat al seu curs, deixant més de trenta famílies desemparades i sense llar, el rei Alfonso XIII visitava la vila. La seva presència s’inscrivia en un periple que el conduïa pels llocs més afectats per l’aiguat catastròfic. Hi va arribar des de Calaf on, a instàncies dels diputats a les Corts de Madrid, en Pere Milà, de Solsona, i en Felip Rodés, de Balaguer, s’havia deixat convèncer per no agafar el tren directe a Lleida i fer el trajecte en automòbil. El canvi de plans del monarca va obligar a improvisar els preparatius a les viles de Castellfollit, Torà, Ponts i Artesa de Segre, fites del recorregut, i va causar no pocs maldecaps a les autoritats locals. A més, va deixar amb un pam de nas als ciutadans de Lleida que havien anat amb fervor monàrquic a l’estació a rebre “resonando á la par vítores y aplausos” el comboi del regi visitant.

Diuen que el mateix rei conduïa el vehicle, un luxós descapotable, acompanyat pels dos diputats catalans. En un altre cotxe (l’“automóvil de respeto”) els seguia Antonio Maura, president del Consejo de Ministros, i el general Arsenio Linares, Ministre de la Guerra. L’estada a Torà fou breu, però suficient per presenciar com, en servil homenatge del consistori municipal, l’epicentre de la calamitat era rebatejat amb el nom de “Plaza de Alfonso XIII”. Val a dir que, trenta anys més tard, en una demostració de pragmatisme –no mancat de certa gasivitat-, la placa amb l’egregi nomenclàtor fou giravoltada per a ser gravada amb el nou nom de la plaça: de la República (anvers i revers del marbre en qüestió són avui visibles al lloc, novament anomenat plaça de la Font, en pública mostra de la mal·leabilitat toranesa als temps i als governs).

La crònica dels diaris ens informa que el viatge del monarca va prosseguir direcció Ponts, on uns dos-cents cinquanta obrers havien treballat dur tota la nit per construir un pont que li permetés travessar el Segre. L’ensurt va ser enorme quan al pas de la comitiva les travesses van cedir i van estar a punt de precipitar tot el seguici, rei inclòs, a les aigües del Segre. No obstant, superat el tràngol, la comitiva va continuar cap a Artesa, on arribava a quarts de nou, i, des d’allí, travessant Balaguer, seguia per estar a Lleida a l’hora de sopar.

Alfonso XIIIDe tot això, al lloc pocs testimonis en queden, més enllà d’una marca a la font i un vell diploma del Ministro de la Gobernación, exhibit des de fa uns mesos a l’Ajuntament de Torà,  pel qual es fa pública la Real Orden de 16 d’octubre de 1909 de concedir una medalla de tercera classe al “Guardia Civil segundo” Don Pedro González Luengo, agent balaguerí destinat a Torà, en reconeixement dels heroics serveis prestats.

Diplomes emmarcats, medalles envitrinades, rius canalitzats i fonts entubades, la vida moderna segueix endavant, d’esquena als elements. Si s’escau la desgràcia, com canta en Raimon, direm allò d’ “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, i, exonerades les consciències, seguirem avançant en el desenvolupisme galopant que tant ens plau.diploma

Carns rostides

porcsUn grup de vint-i-dos experts de l’Organització Mundial de la Salut han publicat un estudi que portarà cua: després de mesos d’investigació, han conclòs que la carn de porc processada és un aliment carcinogen pels humans. La casuística analitzada entre ciutadans europeus, nord-americans i japonesos els porten a afirmar que hi ha una associació contrastada entre el seu consum i la proliferació del càncer colorectal. D’aquesta manera, els experts en epidemiologies passen a incloure aquest tipus de menjar en el grup de substàncies més perilloses per la salut, al costat no només del tabac, sinó també del plutoni i l’amiant.

Veurem si aquests estudis tenen o no alguna incidència en la que alguns anomenen “bombolla porcina”, proliferació desmesurada i insostenible de granges de producció de porcí, considerades encara com una inversió de capital tan rentable com ho foren, abans dels respectius esclats, les dedicades als portals d’internet o al mercat immobiliari. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser aquests estudis incidiran en la ciutadania perquè racionalitzi el consum de carn, prevalent la qualitat a la quantitat, i, alhora, s’aturi la invasió de projectes de macro-granges de porcs i mega-plantes d’emmagatzematge dels residus derivats, que amenaça en envair els plans de la Segarra i de l’Urgell. Cervera, Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs, la Figuerosa i molts d’altres estan sota aquesta ombra que, a més, trencarà el difícil equilibri de les economies ramaderes familiars, que seran engolides per les grans corporacions agroalimentàries…

RabiniÉs paradoxal com la manca de consum del que ara es presenta com a gairebé un verí, en d’altres temps esdevenia motiu de represàlia i duríssim càstig. Com és sabut, a l’Edat Mitjana, el profit del porc era un signe distintiu dels cristians i el no consumir-ne feia caure en la sospita de practicar la fe jueva o musulmana, creences que prohibeixen la ingestió de carn de mamífers amb la peülla partida (al llibre del Levític, pels jueus) o, directament, la carn de porc i altres porcins (a la Sura, pels àrabs). Aquesta conducta abstinent fou el principi de perdició del pobre Jaume de Casafranca i de la seva esposa, Blanquina Maians, veïns de Barcelona i amb caseta (una borda, segons els testimonis de l’època) a la vila de Cervera…

En Casafranca va ser lloctinent reial, tresorer del Principat i, fins i tot, comissari dels béns expropiats amb l’expulsió dels jueus de 1492. No obstant això, no va poder escapolir-se de la Inquisició, que li va causar la ruïna i la mort. Era conegut que descendia d’una família de jueus que en l’època de les predicacions de Sant Vicent Ferrer, ja fos per veure en els arguments del dominic la llum de la Fe Veritable o ja fos per evitar les ires i les violències dels fanàtics ignorants, es van convertir al cristianisme, i això era factor que el situava en perpètua sospita de ser un fals convers, despectivament dits “marrans”. Fins que uns testimonis dins del procés inquisitorial endegat contra el seu amic Joan de Sant Jordi van comportar la seva detenció i perdició. Afirmaven els familiars del Sant Resituen el Call Jussà de Cervera, actual carrer del Teco. JueuOfici que en Casafranca acompanyava sovint al seu amic Sant Jordi a Cervera, on llegien la Bíblia i realitzaven les pràctiques judaïtzants “ab los jueus cavallers del lloc” i asseguraven també que “en sa casa faea carn salada de cabró e una vegada que los havien posat (…) porch en la olla no volgué menjar”. També de la seva dona, na Blanquina, es recull que “no menjava porch, que quan los jueues menjaven ab ella donaven la benedicció al modo judaic”. Tot això, afegit al fet d’acollir sovint a la casa de Barcelona els amics jueus vinguts de Cervera i de Montblanc, o al fet que alguns afirmaven que l’havien sentit injuriar a uns “cristians de natura (…) dient los que no eren dignes ni mereixedors de besar en el cul a la sua mula”, va portar les sentències on es declarà a Casafranca i a Maials “ésser vertader heretge, judaïtzant e apòstata de la sanchta fe catòlica christiana”. Amb la corresponent sentència, el Tribunal ordenà la confiscació de tots els béns d’ambdós, el seu lliurament al fisc reial, la privació als seus descendents fins a segon grau de tot ofici, benefici o honor eclesiàstic i laic, i la remissió al braç secular perquè, segons el seu judici (“en son for e juy”) i pietosament, actués com considerés oportú. El braç secular, com era de costum, amb ni poca ni gens pietat i amb la contundència del qui tem ser considerat feble o còmplice, va procedir a executar a la foguera als dos cònjuges, el 17 de gener de 1505 en Jaume i, cinc mesos més tard, el 23 de juny, la Blanquina.

I és que els humans som éssers d’extrems. Tant qüestionable és defensar no menjar carn, com incentivar menjar-ne amb excés, tant preocupant és interpretar amb fanatisme dogmàtic i violent una doctrina religiosa, com unes teories científiques, i tant dolenta l’especulació salvatge i sense ètica amb les empreses punt.com, amb els productes immobiliaris o amb la sobreproducció ramadera. Al final, tot perilla en acabar en la foguera, dels inferns, de les vanitats o de la caiguda de les cotitzacions, deixant als supervivents atònits i abandonats al bell mig de la terra cremada.

porc

El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

My beautiful picture

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

Companys

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...