Arxiu del Bloc

Els tresors de Malacara

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda…

malacaraCorria el segle XIV quan el poble d’Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d’impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s’escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut…

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

calàndriaI tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

IMG_0108

Anuncis

Passar de taca d’oli

El passat 7 d’octubre es publicava al Diari Oficial de la Generalitat el projecte pel qual la Denominació d’Origen Protegida Oli de les Garrigues vol duplicar el seu àmbit de producció. De les prop de 170.000 hectàrees actuals, repartides entre les Garrigues i part del Segrià i l’Urgell, es passaria a 330.000 hectàrees, amb l’extensió cap al Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra (concretament: Cervera, Granyanella, Granyena, Guissona, Montoliu, Montornès, els Plans de Sió, Ribera d’Ondara, Tarroja i Torrefeta i Florejacs.). D’aquesta manera, dels 48 municipis es passaria a 106, amb la pretensió que s’hi puguin enquibir un seguit d’envasadores que actualment queden fora de la demarcació i, alhora potenciar el reg del Canal Segarra-Garrigues com a nova oportunitat pels productors. Des del consell regulador s’al·lega que es dóna un respir a la producció d’oli, darrerament castigada per les sequeres, i s’incentiva l’ocupació des del sector dels joves agricultors. Aquest procés d’ampliació ha de passar, en primer lloc, per l’aprovació de Madrid i, en segona instància, pel registre per part de la Comissió Europea.

Amb aquest empeny, la DOP Garrigues, que acaba de celebrar el quarantè aniversari, projecta amb empenta una de les darreres planificacions de l’exconseller Pelegrí, que havia llançat aquest trumfo com a giny per aprofitar el potencial de reg del canal Segarra – Garrigues.

No obstant, el sindicat Unió de Pagesos no ha trigat en posar el crit al cel. La pretesa modificació comportaria una pèrdua significativa de la qualitat de l’oli de la DOP. Fins ara, “oli de les Garrigues” és garantia d’oli verge extra de categoria superior, 100% suc de fruita natural, oli de categoria excel·lent amb propietats organolèptiques excepcionals i acidesa no superior a 0,8º. No obstant, l’ampliació en territori comporta també una reducció en qualitat, ja que passaria a admetre’s dins la denominació oli només verge, ja no extra, d’un sabor menys destacat i d’un grau d’acidesa que pot arribar als 2º, i també permet ampliar fins a 60 hores (de les 48 actuals) el temps entre recollida d’olives i mòlta, agreujant el deteriorament del producte final. En conseqüència, suposa un greu perjudici als petits productors que fan bé la seva feina, mantenen plantacions tradicionals i oliveres velles, i aposten per la qualitat per damunt de tot. En contrapartida, dóna ales als grans productors, a les oligopòliques corporacions agroalimentàries i als cada cop més nombrosos inversionistes provinents de sector aliens a l’agricultura (com també està passant amb la vinya i el vi), que posen per davant l’especulació, la productivitat i el guany als valors que, des de segles, han fet de l’oli de les Garrigues un dels millors, sinó el millor, del món. Com a contrapartida, denuncien que dins els límits actuals, poc més de la meitat des oliverars estan inscrits dins la DOP, perquè els seus productors i els molins rebutgen adherir-se a la certificació de producció del Consell Regulador i prefereixen vendre l’oli pel seu compte, sense el paraigües de la marca, factor que demostra que quelcom no s’hi està fent del tot bé.

En conseqüència, l’ampliació seria un greuge pels actuals productors d’oli de les Garrigues, perjudicaria seriosament els projectes d’oleo-turisme que ja s’han posat en marxa amb un notable èxit i, alhora, la posada en valor del paisatge i del medi ambient que, vinculat a l’olivera i al seu cultiu tradicional, doten d’una identitat i atractiu propis aquesta zona productora. A banda de suposar un pas enrere en les dècades de feina dels emprenedors i d’inversió pública per dotar de fama i prestigi l’oli garriguenc.

Davant la reacció del sindicat majoritari del camp català, en l’enèsima reacció dubitativa del Govern, amb frenada i marxa enrere, el nou Conseller d’Agricultura, el garriguenc Jordi Ciuraneta, ha decidit ajornar la qüestió fins que “no hi hagi un major consens al territori”. Acte seguit, els responsables de la DOP han muntat en còlera i han desmerescut el paper del Conseller, dient que, fet i fet, un cop el projecte havia rebut la benedicció de l’exconseller Pelegrí, ara la decisió passaria per Madrid i per Brussel·les, ja no per Barcelona…

Una vella llegenda explica que els moriscos, quan van ser expulsats a l’Àfrica, no van tenir temps d’arrencar les seves oliveres i emportar-se-les. Però, obeint una antiga llei que garantia el dret a la propietat dels arbres mentre no deixessin de collir cada any alguna oliva, envien cada primavera un estol d’estornells. Les aus es mengen les olives i, en el seu retorn al sud, s’emporten tres olives, una en cada pota i la tercera al bec, que deixaran anar en terres morisques i seran arreplegades pels descendents dels antics amos de la terra. D’acord amb aquesta llei, les noves oliveres que seran plantades en zones on mai s’havia fet oli no podran ser reclamades pels infidels, però ben segur que els estornells, i tot l’estol d’aus estepàries que nien en els espais on es vol estendre el nou oliverar, no romandran pas impassibles a la invasió del seu hàbitat. No hi haurà espantall ni xarxa que impedeixi que obrin els becs, tot i que ja no per carregar olives cap a la moreria, sinó per piular cap Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Justícia per la bruixa

Falten pocs dies perquè Cervera sigui punt de trobada de bruixes i fetilleres de tot Catalunya i el més enllà. La trenta-vuitena edició de l’Aquelarre tornarà a reivindicar bruixes i bruixots i altres adoradors del diable, excel·lent pretext per a defensar la irreverència i la festa.

bioscaTot i això, aquest any, Biosca s’ha avançat. Per Festa Major, el grup de dones bioscanes ha retut un homenatge a les bruixes. Les “Àguedes de Biosca”, associació creada per les emprenedores dones de Biosca, després d’emprar durant les passades edicions el motiu de les cadires transformades (avui en diríem “customitzades”), com a fil conductor per a recórrer places i carrers del nucli, aquest any ha decidit adoptar la icona de la bruixeria. Onze racons del poble foren guarnits amb escenes amb gats, olles, rats penats i escombres, i engrescaren grans i petits a recórrer el dèdal de viaranys de la vila sota la roca del castell. Sense dubte, aquest ha estat un homenatge i, innegable i merescut, acte de desgreuge a la darrera dona acusada de bruixeria i cremada viva al Principat, la seva paisana la Vaquiola (o Baquiola). Donat que d’aquesta pobra dona ja n’hem parlat en d’altres ocasions, no és lloc de tornar a contar-ne la història, però sí és un bon pretext per recordar que la comarca de la Segarra està sembrada d’històries i mites relacionats amb la bruixeria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sant Miquel de Tudela

És un fet que el patrimoni immaterial segarrenc està poblat bruixes. Bruixes eren la protagonista de la llegenda de la dama del castell de Florejacs (aquella aristòcrata fetillera que, satisfets els baixos instints, transformava els seus amants en flors), la Paula de Tarroja (una noia que va vendre l’ànima al diable per atemorir els seus convilatans) o la Margarida de Cervera (qui presidia l’aquelarre medieval celebrat al recer de les velles muralles). També fetilleres eren les que es reunien amb els bruixots cada nit de Sant Silvestre al tossal de les bruixes entre el Canós i Tordera, tot temptant vidus i vídues de la contrada perquè s’unissin a la seva festa, i bruixes foren les qui donaren nom a molts tossals de la nostra geografia, a Torà, Sanaüja, Florejacs i tants d’altres (molts d’ells vinculats a antigues ruïnes d’origen precristià). I bruixa, o pobre víctima d’un sortilegi, és l’encantada que encara avui s’apareix als encontorns de l’ermita de Sant Miquel de Tudela, convertida en serp, a l’espera de l’home jove que la lliuri de la maledicció i li permeti recuperar la figura humana.

Però també la història documentada recull la presència de bruixes a la Segarra, especialment a partir del segle XV, quan el periple del predicador i assot de falsos conversos i “adevins e adevines, sortillers e sortilleres”, Sant Vicenç Ferrer, s’aturà a Cervera. O als segles XVI i XVII, quan la Inquisició sovintejà visites a la comarca, en la ruta que els duia a repartir sambenitos entre blasfems, sodomites i sacrílegs diversos per Igualada, Cervera, Guissona, Balaguer, Montblanc, Tarragona i poblacions adjacents. És en aquell temps quan, d’entre les prop de quatre-centes dones executades a Catalunya sota les acusacions de cometre infanticidis, transmetre malalties, neular les collites, matar el bestiar i d’altres, és condemnada per bruixa i infanticida, torturada i executada a la forca na Magdalena, esposa de Salvador Cuberes, de Montclar. D’altres, com Margarida de Mestre o Caterina “la Barbuda”, també passaren pel tràngol, tot i que en sortiren pel seu propi peu.

A més, al folklore podem trobar rastres de les creences vinculades a la bruixeria i els pactes amb el diable, especialment el cançons i rondalles on apareix el personatge de la Caterina o Caterineta. És el cas de la cançó popular entre d’altres llocs a Guissona (i versionada pel Petit de Cal Eril) de la Caterineta per la Mercè: “on està Caterineta? / a la plaça a ballar / son pare la va anar a buscar / la primera garrotada / morta ja la va deixar”. L’escriptor Soler i Amigó identifica aquesta figura amb l’arquetip de la noia eixelebrada i desitjosa de ball i festeig, a disgust del seu pare, que la castiga bastonejant-la fins la mort. L’heterodox Bilbeny, al seu darrer llibre sobre la sardana i les bruixes, ho posa en relació amb una rondalla popular a Ses Illes d’una dona de nom Caterina que enganya al Diable, d’uns personatges fantàstics anomenats “caterinetes” al País Valencià, i de moltes bruixes anomenades Caterina a les llegendes del Principat (com “la Barbuda” de Cervera o una altra del Pedraforca). Bilbenyejant (si es pot conjugar aquest verb) podríem parar atenció en que “Cal Caterí” és un nom de casa força habitual a la comarca (l’Aranyó, Massotres, Florejacs…) o que les agustines havien tingut un priorat dedicar a Santa Caterina a tocar de Vergós de Cervera, entre els segles XIV i XVIII.

Però també en èpoques més recents, l’estigma de la bruixa ha servit per a estigmatitzar dones que, per decisió pròpia o per vicissituds vitals, han viscut soles a l’entorn rural. Així, bruixa es va dir de la vella de Ca l’Isidre de Vilagrasseta, que fa mig segle, quan la seva filla va decidir prendre els hàbits va embogir, va cremar les seves pertinences (inclòs el gat) i va passar la resta de la seva existència llegint llibres “estranys”; o també a la Pepa Maca, vídua d’un mas de Vallferosa que, segons diuen, va instigar al seu únic fill a matar la seva jove i el fill nou-nat acusant-la d’adúltera.

Per tot plegat, després de segles de maltractament i menyspreu, és de celebrar que es reivindiqui la bruixa, com a icona de dignitat, empoderament, valentia i rebel·lia femenins. Especialment en llocs com Cervera o Biosca que, vés per on, no tenen, ni han tingut mai, una dona al capdavant de l’òrgan de govern municipal; de fet, a Biosca, ni tan sols una regidora (corregiu-me, si us plau); i no són l’excepció de la comarca, sinó més aviat la regla.

brujas11(amb agraïment a les informacions facilitades per M.T.Salat, F.Manteca, L.Castellana i S.Tous)

Visca na Segarra!

Ara fa unes setmanes vaig tenir l’honor de ser convidat a un sopar de prohoms i prohomeresses cerverins. No diré amb qui, ni quan, ni on (tot i que aprofitaré per agrair la cortesia al generós amfitrió, lector impenitent dels meus articles), però sí que s’escau retratar una anècdota que, tot i trivial, no em va semblar fútil… La trobada estava convocada a les nou del vespre i jo, acostumat als rígids assenyalaments judicials, vaig arribar-hi cinc minuts abans. La meva sorpresa s’esdevingué en constatar que no només era el primer en arribar a la cita, sinó que, a més, no es preveia assolir el quòrum fins una hora més tard. Mentre comentàvem la jugada amb el promotor, va fer aparició un pròcer cerverí que no va fer escarafalls a afegir-se a la conversa. L’amfitrió, sempre sorneguer, va reconèixer que tenia l’habitud de convocar la concurrència una hora abans del moment desitjat, donat que “aquí no tenim el costum de ser puntuals: som segarrencs”. Enunciat que, amb posat sever, el nouvingut va matisar: “Segarrencs, dius? Som cerverins!”.

De fa anys he copsat que en alguns ambients de Cervera la consciència segarrenca és un sentiment poc conreat. La pertinença a una identitat compartida amb l’ampli territori comarcal i, per extensió, a un molt més ampli territori històric, és intensament latent en els petits pobles del voltant i, especialment, en viles expulsades de la Segarra oficial per vel·leïtats administratives: punyent és la militància segarreta a Santa Coloma de Queralt i encara ben palpable a Calaf o Prats de Rei; però en canvi, a la capital es percep, en el millor dels casos, subordinada a la identitat cerverina. Segurament aquest sentiment deriva d’aquella animadversió pels “homes de paratge” que, al segle XV i amb Bernat Saportella al capdavant, van governar Cervera després de la derrota de la Generalitat a mans de les forces de Joan II; aquells forasters que, provinents de nuclis camperols i assilvestrats, esdevenien per la força de les armes rics i poderosos i subordinaven l’autonomia dels paers. Homes toscos, fers i poc cultivats, eren de totes totes indignes d’ocupar aital honor. La mirada altiva de la classe benestant i patrí­cia, dels petits nobles, artistes i doctors cerverins, vers la plebs rústega de més enllà de les muralles, ha sobreviscut i mutat amb el pas dels anys, però encara perviu. I fins i tot es constata institucionalment en aspectes tan subtils com la denominació “Museu Comarcal de Cervera”, del museu de la Segarra, l’”Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Cervera i la Segarra”, l’”Associació de Pessebristes de Cervera i la Segarra” o l’”Empresa d’Aigües i Serveis de Cervera i la Segarra, SL” (com si referir el tot, no integrés la part) per posar algun exemple… Cert és que la iniciativa de convidar pobles de la comarca a la Fira de Sant Isidre, anomenar “Segarra” a la revista local més prestigiosa, organitzar caminades populars pels límits de la Segarra històrica o projectar les activitats de cultura popular als pobles i viles de la rodalia, per citar algun cas, acrediten que no és aquest posat el majoritari, però tampoc el fan passat desapercebut. Els poc disimulats escarafalls vers el més enllà de la ciutat no fan cap bé, ans al contrari, per pal·liar el sentiment de llunyania i absència d’estimació que, en el fons, rau a la base dels moviments secessionistes de la vall del Llobregós (i, com es badi, també de l’Alt Sió).

Per tot això, avui m’ha causat una gran sorpresa i alegria llegir al diari que una parella de cerverins han decidit posar a la seva filla el nom de Segarra. I no uns cerverins qualsevol, sinó una parella, en Jordi i la Núria, residents al rovell de l’ou de la ciutat, estretament vinculats i compromesos amb Cervera i agents dinamitzadors de la cuInscripció Sikarra - Fet lingüístic 001 història llengua catalanaltura popular i tradicional de Cervera. Val a dir que la transformació en antropònim d’un topònim no és gaire habitual (sí que ho fou l’adaptació en cognoms, als segles medievals) i que denota una militància i afecció encomiables. Sí que és freqüent (i molt) trobar a la comarca persones amb el nom de pila derivat de les advocacions locals més comunes (Jaume, Ramon, Maria, Claustre, Isidre, Magí…), denominació que reflecteix la pertinença a una terra i a una actitud (o, al menys, tradició) lligada amb la religiositat del territori, però adaptar el nom de la comarca com a mot identificador d’una persona esdevé extraordinari…La petita Segarra podrà presumir de tenir un nom emanat d’un dels fets lingüístics més antics de Catalunya (triat amb el número 1 en la relació dels “300 fets de la llengua” per part de la Direcció General de Política Lingüística): el topònim Sikarra, acreditat al menys des del segle III aC. L’infant adapta aquest arcaic mot, li regala una nova dimensió, insòlita i entranyable i, alhora, la revitalitza i projecta cap al futur. Segur que el nom li marcarà caràcter: no hi ha dubte que està cridada a ser un agent decisiu pel creixement de la Segarra del vint-i-unè segle i, qui ho sap, la persona que aconseguirà reconduir els pobles i la ciutadania segarrenca cap a la consciència orgullosa de la identitat compartida i l’esforç pel retrobament territorial, talment la llegendària Boudica dels celtes o el capità Garibaldi de la reunificació italiana…

Sigui el què sigui, ara i aquí correspon donar una gran enhorabona al pare i a la mare i desitjar una llarga, feliç i plena vida a l’infant. Benvinguda! Visca la Segarra! Visca na Segarra!

segarra

El Canal presocràtic

Finalment, s’ha filtrat a la llum pública el document sobre el Canal Segarra – Garrigues elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. L’informe respon a l’encàrrec de Presidència perquè els experts valorin la rendibilitat econòmica i social del projecte i de la desitjada extensió del reg a les comarques afectades per l’obra. El treball, signat pel president del CADS el 17 de juliol de 2013, ha arribat a la ciutadania a través de mitjans no convencionals i gens oficials, després que, front les reiterades peticions en seu parlamentària, el Govern n’hagués negat l’existència. Aquells que tinguin la paciència de llegir les gairebé cent planes del document i annexos entendran el perquè s’ha volgut ocultar: les seves conclusions aporten una sensació que va més enllà del desencís i la frustració

El pedigrí dels intervinents en l’elaboració de l’informe es impressionant. S’hi compten tot un seguit de catedràtics en matèries vinculades a la gran obra (enginyeria, geografia, geologia, ecologia, ambientologia…), així com experts en la gestió de l’aigua, polítiques ambientals, eficiència de recursos i, fins i tot, marketing. No obstant, és ben segur que d’entre tots els implicats, ha actuat amb protagonisme algun entès en filosofia grega presocràtica, especialment en els postulats del qui fou conegut com el “filòsof obscur”: Heràclit d’Efes.

Heràclit basava els postulats en la màxima del canvi incessant. “Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu”, deixà dit, perquè mai l’aigua, essència del riu, serà la mateixa. A partir d’aquest exemple, llegà el cèlebre panta rei (tot flueix), resum de la seva filosofia. Avui, dos mil cinc-cents anys després, l’imprevisible fluir de l’aigua del Canal Segarra – Garrigues el fa un principi del tot actual.

En la concepció del Canal, es preveia que algun dia la infraestructura assoliria el ple funcionament. Segons l’informe del CADS això no podrà ser possible, ja que l’embassament de Rialb no pot dotar d’aigua alhora el Canal d’Urgell i el Canal Segarra – Garrigues i, al mateix temps, garantir el cabal ambiental del riu Segre. A més, afirma que el canvi climàtic suposarà una reducció de les precipitacions i, en conseqüència, dels recursos disponibles. Això, sumat a l’antiquada xarxa del Canal d’Urgell (la imprescindible modernització del qual costaria una inversió milionària inabastable) i als costos d’explotació, dibuixen el canal com quelcom sobredimensionat que condueix un cabdal d’aigua molt inferior al projectat.

En el seu disseny, es preveia l’extensió de reg que, en uns sectors, transformés en regadiu grans extensions de baixa productivitat i, en d’altres, donés garantia de subministrament a aquelles les que es mantenien en el secà, però que comptaven amb el valor afegit del bon preu del cereal o de la vinculació a les Denominacions d’Origen. No obstant, l’envelliment de la població activa agrària, l’exclusió de grans extensions per la designació de zones ZEPA, l’error en la previsió de l’adequació a la normativa mediambiental europea, l’estructura de preu de l’aigua -que beneficia a les explotacions amb major dotació, en perjudici de les petites explotacions de caire familiar- i els possibles efectes d’increment de plagues i disminució de la qualitat de l’aigua fan que la transformació agrària possible disti de la projectada.

També es concebia el canal com un pas endavant en l’autosuficiència alimentària de Catalunya i cap a l’increment de la renda agrària. Dels nivells actuals d’autoproveïment agrícola baix (46%), es preveia que l’eficiència del canal permetés incrementar-ho fins al 60% (xifra que es considera acceptable internacionalment), generant aliment per a més de mig milió de catalans… No obstant, el fet que bona part de la producció es destini a l’exportació, prenent com a referència els mercats internacionals, i no pas les necessitats internes, desvirtua aquest anhel. Tot plegat, fa dependre les expectatives de factors externs (cotitzacions internacionals), sotmeses a especulació constant i volatilitat fora de control.

També el Canal es concebia com una gran inversió pública, transparent, sostenible i de futur. No obstant, més d’una dècada després de l’inici de les obres, l’enorme desviament pressupostari, les portes giratòries i els vasos comunicants entre polítics i interessos privats, la desconfiança creixent en el territori, la manca de implicació dels usuaris finals, el moviment especulatiu generat al voltant de les terres afectades i l’oposició reiterada a portar a terme una auditoria economicofinancera que fixi el cost real de l’obra, enterboleix en gran mesura l’aigua que flueix.

I, com a gran colofó final, l’informe del CADS ve a obrir la porta a allò que estava proscrit i anatemitzat: el transvasament i la interconnexió de conques. Plantejat com última solució, en cas de sequera, i com a moneda de canvi econòmica i financera per contribuir en el desenvolupament de les Terres de Lleida, s’ofereixen els recursos hídrics del Segre com a suport dels migrats recursos del Ter, amb l’objectiu de donar seguretat d’abastament a la Regió Metropolitana. Aquesta opció es traça dins una filosofia d’una ajuda mutual a nivell de tot el país basada en l’aigua… No cal dir que, des de les Terres de l’Ebre, la reducció en qualitat i quantitat de l’aigua que manté viu el Delta tornarà a mobilitzar la ciutadania.

En conseqüència, les aigües del Canal Segarra – Garrigues, fluint en un canvi incessant, donen la raó al filòsof obscur. Ara bé, al bell mig del fluir, crida l’atenció un Ésser, immutable, estàtic i immòbil que faria les delícies de Parmènides, el gran rival d’Heràclit. Aquell que abans era Conseller d’Agricultura i àrbitre en la concessió de les obres del Canal i que ara és president de l’empresa Aigües del Segarra – Garrigues, privada (avalada per la Generalitat, això sí) i responsable de l’execució, explotació i manteniment de la xarxa de distribució del sistema.

I és que, en el fons, com repeteix un padrí televisiu, si algú vol entendre què passa amb tot plegat, convé preguntar-se allò de “¿comprendes la filosofía?”.

CANAL

Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.

Imatge

L’imprecís nom de la Segarra

Fa molt poques setmanes que ha vist la llum el número 22 de la Revista d’Arqueologia de Ponent, prestigiosa publicació editada anualment per la Universitat de Lleida i reservada només a firmes acreditades del món de la investigació en els camps de la Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. És aquesta una revista apte només per a lletraferits impenitents i saberuts insaciables, ja que, a banda de l’extrema complexitat dels seus textos, la seva lectura és d’allò més incòmoda, amb una tipografia petita i espessa i uns paràgrafs carregats de notes a peu de pàgina.

No obstant, m’hi he submergit delerós perquè recull, a les pàgines 37 i següents, un article titulat “Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de sikarra i de l’origen del topònim Segarra”. El treball parteix de l’estudi de la ja famosa moneda adquirida, aviat farà dos anys, per la Fundació Jordi Cases i Llebot i l’associació Fòrum l’Espitllera, i està signat per un equip de savis entre els quals hi figuren reputadíssims estudiosos com els professors Albert Turull, de la Univesritat de Lleida, i David Garcia i Rubert, de la Universitat de Barcelona, i la conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Isabel Moreno, tots ells íntimament vinculats a la comarca i activistes culturals com els que més…

Amb aquests antecedents m’he llençat àvidament a la lectura del text en la recerca de la resposta definitiva a la gran pregunta que tradicionalment hom es formula quan vol parlar de la Segarra: quin és l’origen d’aquest nom?

Rius de tinta ha fet vessar aquesta qüestió. Potser el primer que es va formular la pregunta -i va procedir immediatament a contestar-la- fou al segle XVII l’historiador i arquebisbe Pèire de Marca: després de saquejar bona part dels arxius del Principat com a visitador de Lluís XIV durant l’ocupació borbònica de Catalunya, va recollir al seu llibre “Marca Hispanica” que Segarra venia del topònim Ascerris, mítica ciutat dels lacetans, originada en la celta Sacerris i citada per Ptolomeu, i que ell va situar sense cap mena de dubte a Cervera. Quasi dos segles més tard, el geògraf i historiador Miguel Cortés y López corroboraria aquest origen en el seu “Diccionario geográfico-histórico de la España Antigua”, tot i que situaria Ascerris ja no vora l’Ondara, sinó prop de la vila de Calaf, “nombre lemosín sinónimo de acerrae” (negant de pas i altivament també la localització feta per Ambrosio Rui Bamba, que l’emplaçava a Ribelles). Tot i això, cap d’ells van gosar dir-nos el significat etimològic del vocable…

Superada, o no, la tesis d’aquestes eminències, va triomfar la teoria que avui és la més estesa i popular, en la qual van coincidir el lingüista Joan Coromines, autor de l’”Onomasticon Cataloniae”, i l’historiador Salvador Sanpere, autor d’”Un estudi sobre la toponomàstica catalana”. L’eminent filòleg i l’erudit historiador van defensar l’origen íbero-bascoide del topònim per afirmar que té la seva arrel en el vocables “sagar”, que significa “poma” o “pomera”, en basc, o “sagarreri”, que vindria a ser “país de les pomes”. Aquesta opinió ha arribat fins als nostres dies: l’han feta seva el geògraf Guiu Sanfeliu, autor d’”Els imprecisos límits de la Segarra”, els filòlegs Pere Pons al seu llibre “La Segarra” (on confessa, però, que ho recull “baix, baixet”) i el propi Albert Turull a “Els topònims de la Segarra”, o l’escriptor de viatges, novel·les i columnes Vidal Vidal, que la va adoptar per titular el segon volum de les seves “Rutes de Ponent”, l’imprescindible “El país de les pomes”.

Nogensmenys, en Jaume Clavé,  escriptor de Sanaüja sempre heterodox , atrevit i sorprenent, en el seu revelador assaig “Athanàgia”, palesa la sequedat del país i qüestiona que “Segarra” pugui venir de “pomera”, és a dir, del basc “sagar”. Com a alternativa, acudeix a l’historiador grec Tucídides per remetre’ns a la tribu dels sicans, que haurien donat nom al riu Sícoris (Segre) i, ensems, als habitants de la Segarra, abans d’endinsar-se en la Mediterrània per poblar l’illa de Sicania (Sicília).

Ara bé, des dels Prats de Rei, una anònima ploma, sense citar-ne la font, però avalada per l’Oficina de Turisme del Consell Comarcal de l’Anoia, exposa als visitants una tesi més agosarada: a propòsit de les coves i esplugues que es troben per l’Alta Segarra i argüint que aquesta regió era des d’èpoques ben remotes zona de pas dels ramats i llurs pastors en el camí de la transhumància entre la costa i els Pirineus, afirma categòricament que “etimològicament Segarra vol dir simplement lloc en el qual es separa el ramat”…

Per tot això, amb aquest garbuix mental, he cercat la llum a la RAP, i, val a dir, no n’he reeixit pas! Els autors, lluny de cloure l’enigma, l’obren encara més: afirmen que “Segarra” ve de la població ibèrica de Sikarra, però, a banda de no gosar situar-nos-la al mapa, encara compliquen més el significat del toponímic. Insatisfets amb recollir la interpretació tradicional de les pomeres de Coromines, hi afegeixen dues teories més: una possible vinculació amb l’arrel indoeuropea “seik”, que significaria “fluir” i faria al·lusió als rius (estaria també relacionat amb el Sicoris –Segre- o el Sicanus –Xúquer-) i un hipotètic origen vinculat a noms de persona celtibèrics, com el femení Sikeia o els masculins Sice o Sigervis

Tot plegat, un bon embolic que cada cop es complica més i que promet no quedar-se aquí i anar-se esbrancant fins a l’infinit.

En conseqüència, potser serà millor que cadascú triï quina tesi li és més inspiradora, a gust del consumidor cadascú faci seva la que més li agradi, i deixem aquests debats pels savis, que val a dir que en tenim molts. Mentrestant, posem la ment en el futur i, ja que no queda clar d’on ve la Segarra, ens dediquem a pensar cap a on va i, ja posats, què podem fer cadascun de nosaltres per participar en aquest rumb, a voltes imprecís, però sempre esperançat i engrescador.

Imatge

tetartemorion de Sikarra (fotografia d’Isabel Moreno)

Segarra Oil District

Aquells que valorem la qualitat de vida, la preservació del paisatge i la defensa del fràgil equilibri amb la natura no guanyem per ensurts. Quan encara flairem en l’aire l’olor de laca de perruqueria mesclat amb aroma d’ambientador de cotxe “pi silvestre” que ens va deixar el magnat llefiscós i ultraconservador Sheldon Adelson, una nova tenebra amenaça en passar pel nostre petit país com una cavalcada dels genets de Genghis Khan… Silenciosament –el soroll és poc amic d’aquests projectes- la madrilenya Montero Energy Corporation, filial espanyola d’una multinacional canadenca dedicada a l’explotació de jaciments d’hidrocarburs, ha demanat autorització a la Generalitat per a posar en marxa prospeccions al llarg i ample de bona part de la Segarra, la Noguera i l’Urgell. La zona, que abasta unes 90.000 hectàrees, ha estat batejada amb el nom de “Darwin”, en homenatge al savi anglès que afirmà que en la lluita per la supervivència no triomfa ni el més fort ni el més intel·ligent, sinó aquell que millor s’adapta als canvis, i, de pas, insinuant que aquells que hi vivim som poc més que rars espècimens de tortugues llestos per a ser viviseccionats.

No obstant, algun indiscret lector del Diari Oficial de la Generalitat ha posat llum sobre l’edició de 27 de setembre on s’hi donava la publicitat legalment exigible. Talment com va passar amb els primers rumors sobre l’Eurovegas, l’humor s’ha vist ben estimulat per una idea que, a primera vista, sembla del tot eixelebrada i al·lucinant. Certament, aquell projecte de substituir  l’espai natural protegit del delta del Llobregat per un conjunt de gratacels barreja de macro prostíbul, paradís del joc i centre de blanqueig de divises, en imitació de Las Vegas o Macao, tenia tota l’aparença de ser allò que ha acabat resultant: una immensa broma, gràcies a la qual el seu repulsiu promotor i els seus sequaços s’han regalat unes bones fartaneres a base de tapes i vi i unes millors excursions guiades a càrrec del nostre malmès erari públic. Si davant d’aquell projecte l’enginy nacional va donar les més variades bromes partint de l’imaginari musical, cinematogràfic i nupcial vinculat al món dels casinos californians, el camp per córrer relacionat a l’explotació petroliera és encara més ampli…

Des de Concabella, ja hi ha qui parla dels “Emirats de Plans de Sió”, o des de Sant Guim s’han suggerit paral·lelismes amb Giant, el film pòstum de James Dean que narra les desventures d’una família de ramaders convertits en infeliços magnats de l’or negre. També des de la Curullada, immersos encara en la lluita per evitar l’atemptat antiètic i antiestètic d’un dipòsit gegant d’aigua al capdamunt del poble, feien conya dient que en realitat aquell seria una cisterna de petroli i que finalment el canal Segarra-Garrigues esdevindria útil convertit en oleoducte… També a Torà profetitzaven la propera moda de barrets texans o a Guissona encarregaven una remesa de gel·labes i xadors per adaptar-se a l’estilisme dels petrodòlars. No hi ha dubte que els catalans tenim bona habilitat en fer acudits inspirats en les pitjors tragèdies, cosa que pot portar a la banalització de les amenaces, però que, si més no, remeia les penes amb punyalades.

L’existència de reserves de petroli sota l’escorça segarrenca és coneguda des de fa molts anys i de prospeccions ja se n’han fet històricament. El mateix Espinàs, des del seu viatge a peu de l’estiu de 1962, ens descriu “…que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil”. Aquell pou va quedar en no-res, potser degut a que la seva explotació no era rendible, i avui, més enllà d’unes fotos en blanc i negre, només roman el testimoni d’una peça de terreny propera al Mas Canet encara ben erma per l’efecte dels residus de l’hidrocarbur vessat. També pels encontorns de Torà es donà una ullada a les entranyes de la terra, amb uns pous que romanen encara segellats per una llosa de formigó armat…

No obstant, la petició és un fet. La mateixa empresa que ha aixecat polseguera demanant prospeccions a Cantàbria, Burgos, Àlava o l’Alt Maestrat, aterra a Catalunya i presenta una instància demanant autorització per furgar el subsòl de les comarques, de la perifèria, de l’interior o d’allò que darrerament s’anomena “rerepaís” (sempre queda bé ficar mà a Pla).  La polèmica està servida. Tots aquells que gosem qüestionar el projecte perquè suposa un nou atac a la integritat del paisatge, una agressió al medi ambient, un model insostenible de creixement, una activitat incompatible amb l’aturada de l’escalfament global i multiplicadora de l’efecte hivernacle, una indústria terriblement contaminadora i destructora dels pocs recursos hídrics que encara tenim, un atac a la qualitat de vida dels nuclis rurals i un factor desertitzant pels pobles, un alt risc de danys a la salut humana per l’emanació de gasos tòxics o una pràctica susceptible de remoure les masses d’urani radioactiu que es concentren en la vall del Llobregós… ens sentirem dir de tot. Els dits inquisidors ens assenyalaran com membres militants de la cultura del no. Els més llegits ens diran que som egoistes gurus del NIMBY. Els demagogs ens amenaçaran amb talls d’energia, amb aturades dels nostres vehicles i ens negaran el dret a escalfar-nos o gaudir de la televisió o la nevera. Se’ns titllarà de catastrofistes, de involucionistes, d’utòpics i de bufanúvols. Mentrestant, d’altres es fregaran les mans esperant que el petroli emergeixi des de la seva finca i molts estaran delerosos de ser contractats com a capatassos en una explotació petroliera. Fins i tot, alguns ajuntaments, amb les arques ben buides perquè anteriors corns de l’abundància no van acabar de rajar, s’erigiran com els principals valedors amb l’argument grapejat de la creació de llocs de treball i de riquesa pel territori.

La Segarra no és Dallas i dins la seva població no s’hi compten ni els Ewing ni els Farlow, però si patinem amb l’or negre les futures generacions ens diran, talment en Jock a la Sue Ellen, que mentre la comarca era a la UVI agonitzant pels impactes rebuts, nosaltres érem “fent el pendó vés a saber per on”…

(informe de la Unió Europea sobre la fractura hidràulica)

De bandolers, lladres i saltejadors diversos

El passat diumenge, l’oasi cultural independent dels Erill de Guissona acollia un recital anomenat “Cançons de bandolers i molt mala gent”. El projecte, encapçalat pel músic i productor Raül Fernández i acompanyat de la veu tímida i suau de Maria Rodés, recupera la tradició de musicar les velles històries del bandolerisme català des d’una expressió folk ben innovadora, jazzística i sorneguera. El tal Raül, talment ho feren aquells a qui canta, adopta un nom de guerra (”Refree”) i renova un estil, el de les cançons de bandolers, que des del segle XVII ha tingut gran tradició al nostre país i ha inspirat textos del rector de Vallfogona, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Joan Maragall o Lluís Llach…

La figura èpica del bandoler és encara viva dins l’imaginari contemporani, perpetuat modernament gràcies a la televisió i el cinema. Val a dir que la realitat del fenomen del bandolerisme té molt més de misèria, violència i lluita entre bàndols que la imatge formosa i heroica d’aquells lluitadors que ens ha projectat el romanticisme. Aquell bandidatge senyorial, nascut i esperonat des de la petita aristocràcia empobrida als segles XVI i XVII per a mantenir els privilegis heretats del feudalisme, o aquell altre popular, sorgit de la misèria i la gana, poc tenia de generositat, amabilitat o patriotisme i molt de crueltat, irracionalitat i manca d’escrúpols, però des d’èpoques ben reculades són cantades les gestes dels herois idealitzats pel poble.

Al nostre país, la icona més popular és la d’en Joan Sala, en Serrallonga, el gran enemic del rei d’Espanya, a qui “li he fet la guerra jo tot sol” (diu en la ploma de Maragall), amant  del ”bon menjar, bon oblit i jeure amb dona” i pel qui diu la cançó que les ninetes ploren quan és tancat a la presó per a ser executat. No obstant, a l’ombra de l’osonenc, altres van deixar més petjada a la Segarra…

En Perot Rocaguinarda, popularment dit Perot “lo lladre”, la valentia, la noblesa i la capacitat de comandament del qual fou lloada pel mateix Cervantes (“sus manos tienen más de compasivas que de rigurosas” en diu l’admirat Don Quijote en la seva trobada de camí a Barcelona), té un episodi biogràfic a la Segarra: l’any 1609 s’hostatja al castell de Vallfogona, on coneixerà al rector Vicenç Garcia. Captiu de la seva personalitat també li dedicarà uns versos panegírics: “Qui tinga tal judici, mire i calle, / o diga’t senyoria, que ho mereixes / per lo millor pillard del cristianisme”.

Un altre bandoler que passarà a la història entre lloances dels seus serà en Pere Barbeta. Al capdavant d’un centenar d’homes d’armes l’any 1613 van assaltar a Pomar un carregament d’or destinat a pagar els salaris dels terços espanyols a Itàlia. La intrèpida acció va fer fugir l’escorta corrents de tornada a Cervera i va aconseguir un gran botí de moneda que, després de repartir-la entre els assaltants, fou concedida en part a la gent de l’entorn. L’admiració entre les classes humils que va suscitar la proesa i la posterior presa i execució del bandoler a Barcelona, tres anys més tard, van fer entrar el bandit dins el mite.

No obstant, molt més lligat a la Segarra i amb un major hàlit llegendari tenim al Bord de Sacirera. Com en Barbeta -o com el llunyà Robin Hood-, el Bord es presenta com un bandit generós que roba als rics i reparteix una part dels seus beneficis entre els més necessitats, congregant a parts iguals les simpaties dels humils i els odis dels poderosos. Diu la llegenda que els veïns de Tarroja patien l’assetjament dels homes armats que l’encalçaven, rebent més d’una pallissa en negar-se a descobrir-lo, per la qual cosa va decidir esvair-se enllà entre la boira per acabar amb el patiment de la seva gent. També dins la llegenda tenim al bandoler Nicolau Pistoler Comaposada, recordat al collet de la Forca de Calonge de Segarra i protagonista d’una història de lluita que ha estat recollida i dibuixada en una auca popular a l’Alta Segarra.

Molts d’altres “bandolers, ladres y fasinosos òmens, plagiaris, eretges y mals” són els que trobem documentats (i que recull el Dr. Llobet i Portella) durant els segles del barroc a la Segarra, i terribles són els finals de molts d’ells: en Pere Janer, de l’Ametlla, que –abatut a trets a Montoliu- acabarà amb el cos decapitat penjat a la forca i el cap exposat dins una gàbia de ferro, o dels capitosts de quadrilla Rovireta i Llió, morts també a trets, esquarterats a Cervera i amb els seus membres repartits al llarg dels camins reials. D’altres noms, com en Benet de Rocallaura, en Joan Bonet de Guissona, el Joanillo Saportella de Granyena, l’Andreu Puig “lo negre d’Alta-riba” o els germans Piquer de Montfar, ens transporten a uns segles presidits per una crisi generalitzada d’àmbit econòmic, nacional, social i polític, que, ben vist, té prou punts de connexió amb els nostres dies…

Actualment, més enllà del Lute i del Vaquilla, poc queda d’aquella lluita dels bandolers contra l’opressor i, entristits, constatem com els saltamarges actuals ja no van vestits amb parracs ni dormen en jaces, sinó que s’abillen amb cars vestits fets al sastre i dormen en habitacions d’hotels i residències sumptuàries. Avui, els botins són capturats ja no a través de quadrilles armades, sinó a través d’entramats d’empreses i fundacions, en lloc de trabucs i pedrenyals s’empren noves tecnologies i llibres comptables i en lloc d’acabar en garjoles fosques o amb els cossos desmembrats, gaudeixen de plàcides passejades d’anada i tornada dels tribunals. La màxima pena plausible és la “del telediario” i, els pocs que visiten la presó, ho fan en estades inferiors a unes colònies infantils, en cel·les àmplies i de vistes panoràmiques. Un consol ens queda: en el futur ningú cantarà les gestes dels Millet, Montull, Undargarín, Matas, Fabra, Camps, Prenafeta, Roldán, Estevill, Rubio o Sala de torn… De fet, ja ni recordem als darrers.

Del temple a la taverna

Des de fa setmanes, torno a estar aqueferat en la gratificant tasca de col·laborar en l’elaboració d’inventaris dels béns patrimonials de la Segarra. Certa vocació d’arxiver frustrada es manifesta en uns esforços enciclopedistes que em fan moure amunt i avall, carregat d’una màquina de retratar lligada a la cintura i un bloc de notes, estampa que a voltes és vista amb desconfiança pels paisans, que amb lògic recel observen un tipus llargarut que pren notes i llença fotos pels voltants de casa seva.

La meva activitat es centra en els encontorns de Guissona, per una banda, retratant elements d’interès històrico-artístic pel proper volum d’inventari de la Fundació Cases i Llebot (i ja en seran set) i, per altra, a la recerca del patrimoni altmedieval, col·laborant amb els historiadors i tècnics que elaboren l’Enciclopedia del Románico, de la Fundación Santa Maria la Real, que posarà al dia la ingent tasca de catalogar i donar a conèixer els monuments del romànic català feta als anys vuitanta des d’Enciclopèdia Catalana. Aquesta dedicació permet verificar com ha evolucionat el patrimoni durant les darreres dècades i les conclusions són sovint  decebedores: posa de manifest molts casos on ha avançat de forma preocupant l’estat de degradació que ja es documentava en treballs anteriors, extrem especialment notable en els monuments religiosos.

No és aquí lloc per enumerar esglésies que pedra a pedra s’esllangueixen sense aturador (segur que el lector en té en ment tres o quatre dins el seu municipi), tot i que no me’n puc estar de referir de passada Sant Miquel de Tudela,  condemnada a l’espoli i la degradació per una mescla fatal de demagògia i populisme amb opacitat i especulació…

És indiscutible que alguna mesura s’hauria de fer per aturar la decadència del patrimoni religiós, tan vinculat a la identitat del territori i a les vides de la gent, i més tenint present les darreres pastorals que suggereixen que, en aquelles parròquies “de pagès” on la missa no reuneixi un número de combregants que superi el dels apòstols, sigui suprimida la litúrgia dels diumenges. Considerant el cada cop més reduït i envellit contingent de capellans i les dificultats que els suposa la seva ronda dominical d’església en església, la mesura de concentrar les misses en les “parròquies de referència” és ben raonable, però condemna als edificis a caure en l’oblit, la deixadesa i la ruïna.

En conseqüència, caldria trobar algun ús alternatiu per aquestes venerables edificacions que els assegurin futur i, emprant una terminologia actual, sostenibilitat. Podem ponderar que si per una banda d’esglésies n’hi ha a tots els pobles, el que no trobem amb tanta assiduïtat són locals socials i bars, element que esdevé clau per a les relacions socials tan convenients en els nuclis humans. Una de les blocaires més sinceres i il·lustrades de la comarca escrivia fa setmanes sobre la “impossibilitat de la vida sense bar en una comarca com la Segarra, on molts poblets no superen la població de quaranta o cinquanta persones i on és molt difícil que hi hagi bar” i concloïa  que “tenir un bar hauria de ser un dret, com l’habitatge digne o l’autodeterminació”. No puc estar-hi més d’acord -jo que visc en un poble on el bar només obre els caps de setmana-, per la qual cosa no és descabellat pensar que molts dels temples que ben aviat tancaran les seves portes per manca de parroquians reviscolarien i tornarien a omplir-se si en fossin transformats.

D’exemples d’esglésies desconsagrades i transformades en trobem arreu. No cal remetre’ns als països que varen patir els envits de les hordes atees o d’iconoclastes irredempts, com Hongria o l’estat nordamericà de Missouri, on algunes esglésies s’han transmutat en clubs freqüentats per senyoretes que fumen i et diuen de tu… Al mateix centre de la capital de la catoliquíssima Irlanda, al barri de Temple Bar, és molt comú trobar antics llocs de culte cristians convertits en seus empresarials, oficines de turisme, bars i -fins i tot- teatres i discoteques. També al cor de la no menys catòlica Escòcia, podem prendre una cervesa al pub The Hub, antiga església d’Edimburg dedicada a Sant Joan, a Alemanya -la pàtria de l’actual Sant Pare- l’església de la Santa Creu de Colònia és un populós bar, i a l’oest de França han convertit una antiga església en gran superfície comercial, amb la bona dosi kitsch tan escaient per aquests espais. Però no ho deixem aquí: a Anglaterra podem patinar a l’skatepark instal·lat dins una església abandonada a Surrey i a Holanda, on les autoritats eclesials han permès transformar els temples rònecs en d’altres espais “sempre i no quan no es destinin al culte d’altres religions”, hi trobem llibreries, bars i hotels.

Ja a la península, a Bilbao podem assistir a un concert de rock dins l’antiga església barroca de la Mercè gràcies al Bilborock, a Salamanca podem anar de rebaixes dins un convent del segle XVIII per obra i gràcia de Zara, a Toledo podem fer ballaruques dins l’església medieval de San Vicente perquè ara és un espai d’oci nocturn i “pensamiento libre”… A Barcelona tenim una excel·lent llibreria a la capella de la Misericòrdia del barri del Raval i a Manresa l’església de la Casa de la Caritat ha estat rescatada de l’abandonament per la colla castellera dels Tirallongues, que hi tenen la seva seu… A Cervera, on vaig tenir el privilegi de presentar el meu llibre sobre castells (i restaurants!), l’església medieval de Sant Joan Degollat és una sala d’actes polivalent, i a Guissona tenim en la capella de l’antic hospital un espai cultural de referència, en l’ermita de Sant Pere dels Pastors part d’un habitatge particular i a l’oratori de Santa Mònica un luxós garatge. No és més digne això que la lenta degradació fins a la ruïna absoluta?

Per si nos fos suficient l’argumentació, constatem com a Biosca han traslladat la celebració de la missa al bar del poble. Per tant seria de justa reciprocitat que el Bisbat cedís alguna església perquè els parroquians hi poguessin anar a jugar a la botifarra, a prendre un cigaló o, senzillament, a fer-la petar… De fet, això també fóra ekklesia, és a dir, assemblea del poble.

Restes de pedra medieval

Tinc una afició manifesta (potser una mutació del síndrome de Diògenes transmesa genèticament per via materna) a retallar i col·leccionar notícies relacionades amb la història i el patrimoni de l’entorn on visc. Conscients d’això, amics i parents aguditzen aquesta xacra fent-me arribar les publicacions que recullen sobre la Segarra. És així com, el passat diumenge, el meu correu electrònic matinava amb l’escàner d’un reportatge aparegut al Periódico titulat “Vila medieval a la Segarra: la resurrecció d’un poble de només 14 habitants”. La notícia, a quatre columnes i il·lustrada amb una bonica foto, parlava de la història i els encants de la vila de Cabestany; curiosament, no apareixia a la secció “cultura”, ni “coses de la vida”, ni tan sols a “comarques”,  sinó a l’apartat del diari dedicat a la immobiliària. A més, encapçalava un anunci, també acolorit, ample i precedit per una fotografia d’una piscina panoràmica envoltada d’una blanca i elegantíssima balustrada, on s’hi llegia “DESCOBREIX CABESTANY. VIURE AIXÍ ÉS POSSIBLE”. El cos de l’article descriu la intervenció feta per “rehabilitar les ruïnes històriques i per insuflar vida al lloc” i convida a deixar-se seduir pel medi rural, tot recorrent uns carrers on “són reconeixibles moltes restes de pedra medieval”… El cert és que vaig visitar  Cabestany fa poc més d’un any i la meva sensació al lloc fou contradictòria, però aquí no vull analitzar l’”acotada i sostenible ampliació” amb que els promotors publiciten la seva inversió (convido a tothom a visitar el llogarret i treure’n les seves pròpies conclusions), sinó la llastimosa situació del parc immobiliari rural de la nostra comarca.

A propòsit d’aquestes intervencions, l’ecosociòleg Ramon Folch reflexionava sobre els efectes destructors de la construcció, advertint dels perills d’esdevenir “un parc temàtic irrellevant” si aquesta segueix uns conceptes globals i estandarditzats i es desenvolupa en contra d’uns valors (singularitat, tradició, integració, identitat desacomplexada…) que cada cop són més apreciats i valorats. Afortunadament, fenòmens lamentables com els de les urbanitzacions faraòniques, insostenibles i ruïnoses de la costa valenciana i les especulacions immobiliàries a partir de promocions a l’entorn de camps golf difícilment tindran cabuda en el nostre àmbit geogràfic, però sí que, aquells anys immediatament anteriors a l’explosió de la bombolla immobiliària, vam presenciar certa proliferació de projectes urbanitzadors que han desfigurat pobles tot repetint un motlle constructiu d’habitatges afilerats, impersonals i asèptics. En el fons, aquest model, sota l’aparença d’oferir l’ideal de Macià de “la casa i l’hortet” i la vida en una arcàdia rural idealitzada, acaba suposant un creixement desmesurat i insostenible. En un entorn sense serveis ni comerç, els nous residents triaran viure al poble només atrets pel preu de l’habitatge, més assequible que el de l’urbs d’on provenen (i on, generalment, hauran de retornar diàriament per treballar) i reproduiran a petita escala l’arquetipus de ciutat dormitori.

Per altra banda, bona part del parc immobiliari de la comarca es troba en allò que els lliberals del XIX anomenaven “mans mortes”. És ben manifest que el segarreta és molt poc procliu a desprendre’s del seu patrimoni immobiliari, temorós de les murmuracions dels seus veïns, malfiat (sovint amb raó) dels mitgers del mercat de l’habitatge rural i arrapat a un passat que possiblement no vol reviure, però tampoc apartar definitivament; “cal agafar l’esfèric pom amb la mà i cal tibar la portalada cap a fora, a tocar del cor. Així. La clau gira. Ric-rac. Tancat. Tancat i barrat”, escrivia l’any 2009 una segarrenca en un guardonat relat sobre la venda de la casa dels padrins. A més, molts dels habitatges que finalment han canviat de mans, estan ara sota control de mitja dotzena d’especuladors que han lligat la propietat a través de contractes privats i quasifurtius de compravenda amb preu ajornat, escriptures de poders omnímodes d’administració i transmissió i demés lligams legals que, sense sortir a la llum pública, deixen la casa estacada a l’espera d’alces de preus o de l’arribada d’il·lusos cercadors de l’ideal horacià de vida afortunada. Davant d’això, poc o res poden fer els Ajuntaments, recelosos d’emprar les eines jurídiques que permetrien aturar per la via del constrenyiment la degradació dels nuclis perquè electoralment les conseqüències serien desastroses, econòmicament els recursos són més que insuficients i judicialment el recorregut esdevindria etern i ple d’obstacles.

En conseqüència, la situació ens porta al punt de vista de l’optimista informat. La resurrecció “llampec” que ha alterat el perfil de Cabestany és quelcom anecdòtic i sí que, lentament, hi ha pobles que mostren una evolució encoratjadora, ja sigui per la intervenció d’uns pocs que han sabut conjugar la seva condició de potentats amb la preservació de les formes tradicionals i una modernitat respectuosa (penso en Santa Fe, la Morana, Palouet, l’Aranyó…), ja sigui per l’engrescament i la complicitat dels veïns que amb l’esforç i el contagi mutu fan del seu poble un bon lloc per instal·lar-s’hi i sentir-se’n orgullós (penso en Malgrat, Florejacs, l’Ametlla, Granyanella, el Canós, Ferran…) o per l’arribada d’unes ajudes externes que s’han sabut administrar en la recuperació de conjunts històrics de gran vàlua (ho intueixo a Montfalcó, Concabella…). No obstant, molts són els pobles on, com diu la cançó de Castellnou d’Oluges “tot són pedragolims que es fan pedragolams”, ens els quals la lenta despoblació, l’envelliment dels seus habitants i la manca de perspectives albiren un horitzó ben galdós. La recent derogació, pel corró de l’Òmnibus, de la llei promulgada -i mai aplicada- 18/07 del dret a l’habitatge, que contemplava l’expropiació forçosa dels habitatges buits, encara fa més costa amunt aturar la seva progressiva decadència.

En conseqüència, també pel futur dels nostres pobles, cal tenir ben present la dimensió social de la propietat, que no es mai un dret absolut i que obliga a tothom, propietaris i administracions, a exercir en harmonia drets i deures en favor del bé comú. No és debades que tots, en un moment o altre, hem cantat allò d’“Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”.

Dels bolets als bilandons

Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació de “Territori de Masies”, projecte de dinamització turística i promoció social i cultural dels espais  del sud del Solsonès. És aquest l’enèsim treball que recorre als tòpics “posar en valor”, “interpretar el patrimoni”, “activar la identitat” i d’altres bla, bla, bla que indissolublement venen lligats a aquest tipus d’iniciatives lligades a la revitalització dels nuclis d’entorn rural. No obstant, aquest té un tret diferencial: és una iniciativa gestada de baix a dalt, és a dir, a partir de la societat civil, formada per un seguit d’emprenedors (un grup de persones que treballen per la creació i participació pel desenvolupament comunitari i sostenible –associació l’Arada-, una associació de propietaris rurals –Rebrot- i una bona colla d’establiments turístics i culturals), a la qual, posteriorment i engegada la maquinària,  s’hi han afegit els municipis i les demés institucions públiques vinculades.  Per tant, la iniciativa que ara cristal·litza parteix d’un seguit de dinàmiques iniciades fa una bona colla d’anys que, de la mà de gent estretament vinculada al territori i amb visió de futur, han acabat forjant quelcom real, palpable i de futur.

En l’acte de presentació, que va tenir lloc a la casa gran del Santuari del Miracle, va intervenir en Jordi Padró, un dels gurus de la planificació del turisme cultural del nostre país, qui ha assumit l’encàrrec de conceptualització i estructuració del projecte. El seu parlament va començar anunciant als presents que “Territori de Masies” tenia vocació de ser el punt de trobada del conglomerat de més de seixanta iniciatives i recursos ja existents, presentant-los en conjunt, fomentant la interacció entre elles i evitant el model dels “bolets turístics”, aïllats i autocràtics.

La menció del concepte de “bolet” em va fer pensar immediatament en la Segarra i dubto que hi hagi cap altre denominació que identifiqui millor el perfil dels models de dinamització turística que belluguen al llarg i ample de la nostra comarca…

Només cal mirar una mica enrere per veure que, de projectes, no ens en falten: el rat i no consumat Consorci de municipis que fa anys va reunir (que no agermanar) Guissona, Sant Guim de Freixenet, Ivorra, Torrefeta i Florejacs i Estaràs, units per un color polític a la resistència i que, un cop assolit el poder comarcal,  va dissoldre’s com un terròs de sucre en aigua calenta, deixant com a únic llegat una col·lecció de fulletons acolorits;  el projecte de la Ruta dels Castells del Sió, que, tenint com a centre neuràlgic la poma de la discòrdia del castell de Concabella, segueix essent un organisme acèfal, eteri, gran desconegut per a propis i forans i –això sí- eterna esperança; el Consorci de la Vall del Llobregós, una iniciativa que va més enllà de la Segarra, formada per un grup de municipis de tendències comarcalment centrípetes i amb un òrgan polític de govern indecís, malfiat i poc resolutiu; l’associació de Pobles amb Encant, on pertanyen Florejacs i Montfalcó, creada des de la Diputació de Lleida, de destí incert, recursos desconeguts i projectes volàtils; el Centre d’Atenció Turística “CAT” de Cervera, projecte estrella de l’anterior Departament d’Innovacions de la Generalitat (ara Empresa i Ocupació), creat d’esquena als organismes i empreses autòctones i avui deixat sense llibre d’instruccions en mans de cada municipi “afortunat”… Per no parlar de l’associació “la Segarra turística i rural”, entitat creada amb vocació de “generar una comunicació entre els propietaris i una difusió conjunta de la comarca” i que, a dia d’avui, roman poc menys que en parador desconegut…

En conseqüència, quan llegeixo que el restaurat President del Consell Comarcal de la Segarra posa en el turisme un dels principals eixos de creixement (“el turisme, encara incipient, s’ha de fer créixer i pot esdevenir un factor de creixement de la nostra economia ja que tenim eines diverses per potenciar: patrimoni, entorns naturals, gastronòmic, cultural…”, diu en el discurs d’investidura), estic convençut que no ho tindrà fàcil. Potser ara ja és l’hora d’abandonar tots aquests bolets, emergits d’un miceli institucional i de laboratori, i donar veu a aquells emprenedors que, amb el seu esforç, enginy, engrescament i coneixement del territori, han aconseguit tirar endavant petits projectes d’allotjament, restauració, productes locals i activitats lúdiques i culturals, tot seguint la màxima de Diògenes, fundador de l’escola filosòfica cínica, que fa dos mil cinc-cents anys va dir allò de que “el moviment es demostra caminant”.

Per tant, superat el concepte de “bolet”, m’apunto al concepte llançat des d’una de les entitats que demostren que la unió fa la força: el Seny Major de Cervera, que en un recent acte va encunyar el mot “bilandó” per a referir un “montadito” (mot fins ara intraduït) elaborat amb la conjunció dels millors productes de la terra i servit en un entorn carregat de sentit i simbolisme. Si el bilandó és un toc de campana eminentment cerverí, repic propi de les solemnitats, cal que algú el faci sonar per posar seny a l’orgue de grills que és l’organització turística de la Segarra i, superant el model de regnes de taifes, la desconfiança entre organismes públics i iniciatives privades i les patètiques rivalitats entre institucions, aconsegueixi reunir tot allò que de bo ja pot oferir la comarca al turista, el viatger i el visitant, ben empaquetat i llest per a ser gaudit. Només així podrem redreçar el rumb rutilant d’aquest sector que hauria d’estar cridat a donar esperances de futur i sostenibilitat a una comarca que, d’altra manera, corre el perill de convertir-se en la rebotiga de les grans decisions del país.

La llista fantasma

La passada nit de dissabte vaig tenir el dubtós honor d’assistir a la primera assemblea de fantasmes, apareguts i ànimes en pena de la Segarra, que va tenir lloc al castell de les Sitges. Vagi per endavant i adverteixi als fotetes que la meva presència a l’acte com a únic representant del món dels vius no fou en condició de fantasma, sinó en qualitat d’escrivent, donada la meva extensa experiència com a secretari d’associacions i entitats segarretes i, a l’ensems, director d’activitats del recinte que acollia els espectres convocats.

A la fantasmal trobada, en la qual la monja del castell de les Sitges exercia d’amftriona, hi assistiren els esperits del captaire de l’Astor, del germà del Senyor del castell de Sanaüja, del Guerxo de Ratera, de la princesa encantada de Sant Miquel de Tudela, del barber de Concabella, del sabater de Castellnou d’Oluges, del frare ermità de Sant Julià de Montoliu, de la dama Eliardis del castell de Florejacs, del traginer de la roca encantada de Malacara, de la mainadera ofegada del castell de Vicfred  i, amb veu i sense vot, mitja dotzena de bruixes vingudes del carreró de Cervera i del tossal del Canós, així com un home-llop de la vall del Llobregós. S’hi varen excusar el Bord de Sacirera, per la seva enemistat amb el Guerxo, i el senyor de Kara Mala, que es negà a ser considerat un fantasma, i s’hi va impedir l’accés als infants ofegats de Vicfred, en atenció a la seva minoria d’edat terrenal.

Havent obtingut autorització expressa dels assistents, considero d’interès fer pública l’ordre del dia, l’acta de l’esdeveniment i els acords presos:

Primer.        DENÚNCIA DE L’INTRUSSISME I DEFENSA DE L’ACCIÓ UNITÀRIA. La Presidenta de l’assemblea posa de manifest als presents la indignació que li causa que de cara a la cita electoral als municipis del proper 22 de maig s’estiguin confegint un bon nombre de llistes fantasmes, així com que s’estiguin incorporant a d’altres llistes -i sovint a mode de farcit- subjectes que, tot i no haver traspassat, són veritables espectres. El fet que emergeixin de la caixa antics fantasmes que semblaven ben enterrats des d’èpoques passades i que ara gosin treure pit, inspirar idearis polítics i, fins i tot, reaparèixer en candidatures o en lloc oficials, és del tot inadmissible. Per tant, es reivindica la única legitimitat dels i les presents per a confegir llistes fantasmes, com a representants veraços del col·lectiu d’éssers d’ultratomba de la Segarra, i es repudien aquells fantasmes que s’incorporin a llistes formades per membres encara dins el món dels vius. En conseqüència, es fa una crida a l’acció unitària en el món dels esperits, els apareguts i les ànimes en pena i es proposa la confecció de candidatures a les properes eleccions. A instàncies de les bruixes de Cervera, es permet que a cada municipi es pugui pactar una coalició entre les candidatures fantasmals i les forces formades per bruixes, licàntrops i, si s’escau, vampirs (donat que el món dels xuclasangs també està molt desprestigiat i assedegat d’ordre i rigor); en aquest cas, l’ordre dels candidats es decidirà en primàries internes de cada força.

Segon.         IDEARI DE LA FORMACIÓ I CAMPANYA ELECTORAL. Tot i les reserves manifestades des del col·lectiu de bruixes, la formació defensarà els valors de la civilització i la cultura catòliques sobre la resta de credos i rebutjarà taxativament tota forma d’idolatria, ateisme i/o laicitat. Així mateix, la formació es declara assimètricament centrista, monàrquica, espanyolista, bilingüe, antiglobalitzadora, liberal-catòlica i antitribalista. Per tant, serà receptiva a d’altres fantasmes vinguts de territoris amb les mateixes conviccions religioses i morals, però mai d’aquells llocs on es venerin falsos déus o es sacrifiquin animals amb patiment. Els actes de campanya electoral començaran sempre amb un “te deum” i acabaran amb una botifarrada de carn de porc escorxat com Déu mana.

Tercer.        DESIGNA DE CÀRRECS CONSTITUENTS. Tot i els precs dels presents, Eliardis del castell de Florejacs rebutja la proposta de presidir l’entitat donat que està molt aqueferada amb l’organització de la Fira de la Flor del proper 2 d’abril, per la qual cosa es cerca la paritat i es designa com a presidenta de l’entitat la monja de les Sitges. La vicepresidència recau en el barber de Concabella (impedit per a ser president perquè el fet de tenir el cap dins una gàbia metàl·lica li enlletgiria la imatge als cartells electorals), la tresoreria al frare de Montoliu (donat el seu rigor en custodiar el tresor de Sant Julià) i la vocalia única en la mainadera de Vicfred, acostumada a posar disciplina als nens que jugaven a la cambra emplaçada sobre la cisterna del castell (al menys, fins el dia de la fatal ensulsiada).

Quart.                   CRIDA A LA SOCIETAT. Es fa una crida a tots aquells electors i electores que vulguin exercir el seu legítim dret de vot concedint el seu sufragi a una llista fantasma perquè no acceptin imitacions i votin a Fantasmes Associats Totalitaris, Xenòfobs i Autoritaris (“FAT-X-A”). El ciutadà i la ciutadana han d’exercir el vot amb llibertat i responsabilitat, però també amb ple coneixement del què és una llista fantasma, rebutjant imitacions i mitges tintes.

Sense precs ni preguntes ni cap altre punt a tractar, l’acte es va tancar a les 12 de la nit i ho signaren els presents, llevat del captaire de l’Astor, per la seva condició d’analfabet, i del sabater de Castellnou d’Oluges, pel fet obstatiu de tenir les mans amputades i clavades al tronc del lledoner del poble en qüestió.

L’últim vol del borinot

L’anciana abella reina surt del catau que l’ha aixoplugat un altre hivern. Refugiada entre les pedres d’un oblidat marge, ha sobreviscut a les fredorades que, any rere any, aniquilen els habitants del rusc. Quelcom li diu que aquest ha estat el darrer -als seus cinc anys ja pot presumir de viure de propina!-, per la qual cosa s’esmerçarà en trobar ben aviat les flors que li donin empenta per acabar la seua missió vital.

Com cada temporada, busca els ametllers, arbres valents i esforçats que fan esclatar de cop les seues flors abans que cap altre competidor i  ofereixen el seu temptador nèctar als primerencs insectes pol·linitzadors. S’estima aquests arbres: hi veu reflectida la seua pròpia audàcia, arriscant-se a patir una gelada tardana que l’atrapi i la condemni, amb tal d’arribar el primer en la carrera per la supervivència.

Són èpoques ben difícils pels borinots. Lluny queden els temps dels seus avantpassats, quan els bancals de la Segarra eren curulls dels ametllers que, en pic desapareixien les gebrades d’hivern, espetegaven en una florida sobtada, omplint l’atmosfera de dolços aromes, el paisatge de blanques nebuloses i l’aire de melodies de Rimskij-Korsakov. Vint-i-cinc anys enrere començà el declivi, quan el pagès va decidir arrancar-los per a fer lloc al cereal. Nous aires vinguts del continent havien portat la crisi pels productes de l’entorn mediterrani, transformant els ancestrals usos i cultius del secà en una nova agricultura extensiva, mecanitzada i vinculada a l’alimentació de la ramaderia, deixant de banda ametllers, oliveres i vinyes. A poc a poc, l’ametlla envasada, arribada de l’altra banda de l’oceà -tot i ser insípida i d’inferior qualitat-,  ocupà els rebosts de les cases, les lleixes de les botigues i les factories de torrons i massapans, marginant el producte de la terra. La caiguda en picat dels preus i la política de subvencions afavoridora dels cultius de gra, van fer desaparèixer bona part dels camps d’ametllers, reduint-ne la presència a uns pocs exemplars afilerats als marges de pedra, amb funcions residuals de contenció de la terra i retenció de la humitat, ja no com a productors d’un fruit preuat, energètic i tradicional.

Fent brunzir vigorosament les ales, l’abella s’adreça al lloc on s’emplaça el bancal on s’ha alimentat els darrers anys, però, amb astorament, comprova que ja no hi és. Allí on mitja dotzena d’ametllers s’alineaven de llevant a ponent, rematant un marge de pedra seca que amollonava la separació entre dos camps d’ordi, ja no hi ha res més que una imperceptible ondulació del terreny. Tot i la diferència d’alçada entre un i altre, ambdós camps s’han ajuntat, formant una unitat que s’estén en vessant cap a migdia. Amuntegats en un pedregam proper, arrossegats fins al peu d’un tossal d’alzineres, el borinot identifica les despulles d’aquells arbres tan estimats, ara poc més que un munt de soques i estelles que s’ennegreixen al sol. Ni la por a l’aigua de les rubinades, que aprimen la terra i arrosseguen pendent avall el poc sòl fèrtil d’aquest país eixut, ni el respecte pel paisatge històric, han estat argument suficient per a evitar la desaparició del marge i dels seus muts habitants. El borinot haurà d’anar a cercar el nèctar a un altre lloc.

Fent el cor fort, l’abella reprèn el seu vol cap a ponent. Amb gran esforç, guiada pel seu olfacte prodigiós que li indica la presència d’una font alternativa del desitjat fluid, aconsegueix arribar al límit del camp. Aquest cop, ha tingut fortuna: un vell ametller, carregat de branques seques que ja ningú esporga i sostenint encara ametlles recremades de la collita oblidada de l’any anterior, ha tingut el valor i la generositat de florir abundosament. Pocs metres més enllà, roman el cadàver escapçat d’un altre exemplar menys afortunat: la desgràcia d’haver crescut massa a prop del camí l’ha convertit en entrebanc molest per una gran collitadora d’última generació, poc amiga de maniobres i de girs tancats, i l’ha condemnat a patir l’humiliació de ser decapitat, mostrant a sol i serena les anelles d’un creixement estroncat sobtadament.

Finalment, la solitària abella podrà sadollar-se del suc dolç i rebre les energies suficients per a tornar a fer el niu i posar els ous que donaran vida a una nova colònia. Mentre capbussa la trompa dins la corol·la de la flor més propera, pensa que la seua successora, l’any que ve, ho tindrà ben difícil i que, tal i com van les coses, més li valdria néixer abella a Turquia, ametller a Califòrnia o pagès a França.


Que què tenim?

Enguany, una marca de cervesa de la que no donaré el nom per no fer-ne publicitat (però que puc indicar que el seu logotip és una estrella daurada), s’ha apuntat a la moda dels “lipdub” per a vendre’ns televisivament el seu producte. L’actor Quim Gutiérrez i els membres dels Amics de les arts, prenent com a pretext els jugadors del Barça, ens fan una recitació de les coses bones que tenim els catalans, aquelles que ens fan sentir orgullosos i treure pit davant el món. He de reconèixer que la catalanitat d’un producte com a argument de venda me’l fa especialment agradós, però –oh, tragèdia!- entre totes les més de trenta coses bones que tenim a Catalunya, no n’hi ha cap (llevat del parc d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici) que pertanyi a les terres de Lleida, circumstància especialment greu si considerem que la cervesera elabora la seua malta a Bell-lloc d’Urgell…

Evidentment, no sóc el primer que posa el crit al cel i d’altres veus més solvents s’han afanyat a reivindicar des de la Terra Ferma l’oli de les Garrigues, el torró d’Agramunt, els caragols de Lleida, la ceràmica de Verdú o el teatre de Tàrrega. La reacció del territori ha estat àgil i s’ha fet escoltar per la premsa, aconseguint que els cervesers fessin una nota de disculpes. Per tant, aprofitant aquest moviment d’autoestima de les terres de ponent, goso proposar l’anunci en clau segarrenca, tot excusant-me per avançat davant els meus sacrificats lectors i lectores que segur hi trobaran a faltar algun element ben important…

Que què tenim? Tenim un paisatge viu, identitari, humanitzat i sempre canviant; tenim camps de cereal onejant a l’estiu i ametllers florits a la primavera; tenim l’interès natural del Llobregós, els comalats de la vall del Cercavins i les déus del Sió; tenim l’encant de Montfalcó i de Florejacs; tenim les torres de Vallferosa i les Sitges, el romànic de Talteüll, el gòtic de Santa Maria de Cervera, el barroc de Sant Ramon i el modernisme d’en Martinell; tenim la poètica d’en Pàmias i d’en Margarit, els relats d’en Pedrolo i les cançons del Petit de Cal Eril; tenim el barber de Concabella, la dama de les flors, les bruixes de Cervera, el Bord de Sacirera i, des de fa mil anys, el Sant Dubte d’Ivorra; tenim la velocitat d’en Marc Márquez i el temps d’en Toni Nadal; tenim la marxa dels castells i el camí de Sant Jaume; tenim l’Aquelarre de Cervera, la Bakanal de Guissona, el Brut i la Bruta de Torà i l’Ou de Sant Guim; tenim la Passió, el Pessebre vivent i la Iesso; tenim la major indústria agroalimentària d’Europa, el iogurt del Pastoret, les aromes de la Segarra, la ratafia de les Voltes, el vi de l’Ametlla, la vedella de cal Martí, les plomes d’àngel i les savines; tenim el fricandó de la Magdalena, els peus de porcs de Palouet, les perdius d’en Jaumet,  l’ofegat de la Segarra, la coca de recapte i els panadons; tenim els cavalls de cal Perelló i de Pavia, l’art de la Cerverina i les bitlles catalanes… Coses nostres, coses bones que tenim!

No obstant, després de tanta autocomplaença, el Dr. Jekyll deixa pas al meu Mr.Hyde particular i proposa una versió més crua, però no menys certa:

Que què tenim? Tenim els aqüífers contaminats, les fonts que ja no ragen, les basses plenes de xisca i les peixeres sense peixos; tenim les granges i els coberts de totxo i ciment, sense acolorir i rematades de sitges blanc-i-blaves; tenim els xaragalls dels camins plens de runa i fibrociment i tenim els bancals en ruïnes; tenim xemeneies escopint fum groc a Guissona i fum blanc a Sant Antolí; tenim un canal que passa de llarg, mentre ens nega l’aigua, i tenim uns molins aerogeneradors que ens volen trencar la nit i trinxar el paisatge; tenim les ruïnes d’Alta-Riba, la Mora, l’Aguda, Fluvià, Montlleó, el Llor, Montpaó o la Manresana; tenim un Centre d’interpretació dels castells que no s’enlaira i tenim un turisme que passa de llarg; tenim unes indústries que s’emplacen fora dels polígons industrials i uns polígons industrials semideserts; tenim una cobertura precària d’internet i telefonia mòbil; tenim pobles deshabitats i abocadors de runa descontrolats; tenim rancúnies i enveges que s’hereten de pares a fills… Coses nostres, coses no tan bones que tenim!!

Ja llançat, cometo una altra volta de rosca i, forçant encara més la recerca de nous amics, adopto l’actitud de l’optimista informat, tot recitant:

Que què no tenim? No tenim una sanitat en condicions, hospitals, especialistes i maternitats; no tenim un tren modern que ens porti enlloc ni uns transports públics adients per aturar el despoblament; no tenim centres d’educació universitària ni incentius a la recerca i el desenvolupament; no tenim memòria històrica ni interès per recuperar-la; no tenim el POUM de Cervera i, allà on entenim, no tenim valor per a exigir el seu acompliment rigorós; no tenim electricitat i aigua corrent a tot arreu on cal; no tenim ADSL als pobles i no tenim gas natural; no tenim qui vetlli per mantenir la xarxa de camins rurals, ni per la dignitat del patrimoni monumental i artístic i no tenim qui potenciï la imatge de la Segarra a l’exterior; no tenim veu a les grans decisions que ens afecten directament i no tenim esperit contestatari… Coses nostres, coses bones que no tenim!!!

Arribat a aquest punt, ben esbravat i, alhora, esgotat mentalment, m’assec a la barra de qualsevol bar i us convido a acompanyar-me, tot prenent una cervesa consagrada al primer dels arcàngels  (la fàbrica de la qual tinguérem i ja no tenim), en una reflexió col·lectiva que ens condueixi a identificar tot allò que de veritat volem tenir…

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...