Arxiu del Blog

Els últims segarrencs de Filipines

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Plaça Capdevila, 2 (Guissona)

Al punt més alt de la vila de Guissona, a la Plaça Capdevila, una estelada fa ombra a una placa. “A la heroica memòria del soldado RAMON MIR BRILS. Superviviente del Sitio de Baler. Filipinas 1898 – 1899”, s’hi llegeix. A l’estret carrer Major de Talteüll, al peu de les migrades restes del castell, hi ha una placa idèntica, dedicada però a PERE VILA GARGANTÉ. Ambdues esteles de marbre són l’únic record visible de la Segarra a dos fills seus que, fa 116 anys, van passar a la història dins dels trenta-tres últims de Filipines

Corria el mes de juliol de 1898 quan una patrulla formada per uns cinquanta-cinc soldats espanyols ocupava posicions a Baler, una petita població al sud de l’illa de Luzón, a les Filipines. Els insurrectes s’havien alçat en armes contra un domini hispà que, des del segle XVI, ensenyoria l’arxipèlag i els ardits combatents tenien ordres de defensar la plaça a tota costa. Ben aviat, però, els centenars d’atacants van fer recular les defenses dels soldats hispans. El destacament es va fer fort a l’església de la població, transformada en veritable fortalesa. Els robustos murs foren reforçats amb trinxeres, les obertures tapiades i transformades en espitlleres i s’excavà un pou per abastiment d’aigua. Poc esperaven, uns i altres, que el setge s’allargaria durant gairebé un any.

Entre aquells homes hi havia quatre catalans, dos d’ells de la Segarra: el guissonenc Ramon Mir i el talteüllí Pere Vila. Ambdós eren soldats rasos, tot i que el primer era considerat un “tirador selecto”, expert en l’ús del Mauser, rifle de repetició de cinc projectils que esdevenia invisible a l’enemic gràcies a que no fumejava després del tret.

Ramon i Pere

Ramon Mir (32) Pere Vila (31)

Llargues foren les penúries que els resistents de Baler van haver de superar. A banda de les ferides pròpies del combat, el llarg setge va fer cada cop més insostenible la situació. Donat que es van haver de tapiar portes i finestres, l’interior de l’església romania en tenebres i l’aire es feu irrespirable. Una alimentació cada cop més deficient va propagar entre els homes el beriberi, malaltia que ataca el sistema nerviós i cardiovascular i provoca fatiga intensa, i la disenteria, causant de greus dolors abdominals i diarrees. Esgotades les provisions, la gana s’havia d’alleugerir menjant rosegadors i rèptils els quals, per a més inri, s’havien de cuinar sense sal. Tan sols algunes escaramusses a l’exterior aconseguien puntualment pal·liar la fam amb algunes verdures i, un dia de sort, un “carabao”, un búfal la carn del qual, donada la manca de recursos per conservar-la, va haver de ser rostida i menjada en menys de tres dies. Els nostres protagonistes, a més, van patir nafres violentes durant els enfrontaments: dues ferides de bala el soldat Mir (el 18 de setembre i el 13 d’octubre de 1898) i una lesió per impacte de casc de metralla el soldat Vila (el 9 de maig de 1899).

Baler totsEl fet és que, mentre els herois de Baler resistien, l’agònic imperi espanyol havia venut als Estats Units d’Amèrica pel preu de 20 milions de dòlars les seves possessions a les Filipines. El 13 d’agost de 1898, dues setmanes després que aquells es fessin forts al lloc, el Regne d’Espanya s’havia rendit i havia iniciat la repatriació de les seves forces. Però el setge es va perllongar al llarg de tres-cents trenta-set dies… La causa fou la tossuderia del tinent Saturnino Martín Cerezo, militar de major rang al lloc, que desconfiant de tots els emissaris que li comunicaven la fi de les hostilitats, mantenia el seu ardor guerrer fins les darreres conseqüències, fet que incloïa ordenar la resistència fins a la mort (“pelearemos hasta morir y moriremos matando”, escriví) i afusellar els sospitosos de voler desertar.

Finalment, però, el 2 de juny de 1899 Martín Cerezo s’avingué a arriar la bandera espanyola i substituir-la per la bandera blanca. La rendició pactada ho fou amb honors: varen sortir amb les armes a l’espatlla i amb reconeixement de la “República que bizarramente les ha combatido” (com es llegeix al decret signat pel propi President filipí).

Pere Vila (placa)Després d’això, els herois varen rebre un seguit d’homenatges a la ciutat de Manila, però aviat es va enfosquir la gesta, amb  sospites sobre la veritable causa de la resistència a ultrança. Segons uns, entre els qui es comptava el propi Ministre de la Guerra, estaven “locos de remate” i, segons d’altres, volien ocultar el robatori de 3.000 duros que estaven dipositats a la caixa de la guarnició. Sigui com sigui, finalment, el tinent Martín Cerezo va ser condecorat amb la Cruz Laureada de San Fernando i ascendit a general, però no la resta de soldats, que van haver d’acontentar-se amb la Cruz de Plata del Mérito Militar i, deu anys més tard, amb una pensió vitalícia de 60 pessetes mensuals, renda que amb prou feines els mantenia en la indigència.

No obstant, quaranta anys més tard, amb l’estrena de la pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), el Régimen va voler instrumentalitzar els herois. El dictador va decidir ascendir a tinents honoraris els supervivents de Baler, però només si havien militat al bàndol franquista durant la Guerra Civil. Dels vuit supervivents, només tres complien el requisit: els altres tenien fills i néts al bàndol republicà i un, el corneta Santos González Roncal, de 63 anys, havia estat afusellat. En conseqüència, els últims de Filipines, els supervivents del setge de Baler, idealitzats col·lectivament per l’imaginari èpic del franquisme, es van esllanguir sense pena ni glòria.

La obediencia, el valor, la hidalguía / nuestro lema constante ha de ser. / Con tan noble divisa, a porfía, / siempre, siempre sabremos vencer” diuen els primers versos de l’Himno de Baler, composat durant el setge pel soldat Pedro Planas, de Sant Joan de les Abadesses. De tot això, de tant ardor guerrer, tanta lluita fins la mort, tanta “bizarria” en el combat i tanta heroica memòria només en queden unes lletres sobre una placa de marbre que ja ningú, llevat algun badoc rastrejador de petites històries, llegeix. Potser, ben mirat, no valia la pena…

Baler tots

Dau-nos aigua copiosa

Els més vells del lloc encara recorden com, en temps de sequera i males collites, la gent de la Segarra, així com d’altres contrades, demanaven l’auxili diví. La intercessió del Cel per aconseguir l’anhelada pluja era reclamada devotament a través de la convocatòria de processons, rés de novenes i d’altres pràctiques pietoses. Des d’èpoques medievals hi ha constància a la comarca de processons, coincidint amb festivitats puntuals i seguint el calendari agrícola, com a remeis espirituals contra la sequera. Fins i tot, quan la secada era intensa, s’hi afegien ordinacions prohibint tant les blasfèmies i com qualsevol tipus de festeig i gatzara (l’any 1882, memorable fou l’emprenyada del rector de Santa Maria de Cervera, que es va negar a fer novena al Santíssim Misteri fins que l’Ajuntament no suspengués “las diversiones públicas”). Si calia, per reforçar l’efecte miraculós, s’imposaven almoines als postulants, que eren administrades per la beneficència municipal.

Les contrades de la ribera del Sió no eren pas una excepció a aquesta pràctica, ans al contrari. Les invocacions a la Marededéu, especialment les trobades, eren les més habituals per demanar el favor de l’aigua.

tallat_peregrinUna de les que tenia més fama entre els devots era la del Socors, imatge de la Verge que la tradició assegura que havia estat trobada a Agramunt, a tocar del riu. Exemple del poder de convocatòria d’aquesta Marededéu el tenim l’any 1666: després d’una llarga temporada sense ploure, les autoritats de la vila van organitzar una solemne novena acabada la qual, descalços i en processó, els fidels tragueren i acompanyaren la venerada efígie fins la riba del Sió. Conten  les cròniques que hi vingueren parroquians assedegats de més de seixanta pobles de les rodalies, entre els quals hi havia els segarrencs de la Morana, Bellveí, Torrefeta, Florejacs, Pelagalls, Concabella, les Pallargues o Sisteró.  Més concorreguda encara va ser la de 1737, on es diu que s’hi comptaren uns vint mil assistents…

Sió amunt, la Marededéu de Santesmasses, a Sedó, o la Marededéu de la Llet, de Castellmeià, també eren objecte de devoció per la gràcia de concedir als fidels “aigua copiosa”. A Guissona, la Marededéu del Claustre escoltava amb gràcia els goigs que li sol·licitaven que “feu fugir la terra parca / enviant pluges copioses”. I no només les marededéus, també els sants com Donat, patró de Sedó, o el propi Salvador, de Concabella, eren requerits amb fervor perquè intervinguessin “en temps de fam i sequia” en auxili dels seus feligresos. A banda de les advocacions, també les esglésies i capelles comptaven amb un bon estoc de relíquies (l’empremta del Sant Peu de Crist, de la canònica de Guissona, o els ossos de Sant Clar i Sant Fortunat, a Torrefeta, per exemple), a qui recórrer en cas de desesperada emergència.

Però avui, gràcies a la bona entesa entre el Departament d’Agricultura de la Generalitat, l’empresa Aigües del Canal Segarra – Garrigues i la Corporació Agroalimentària Guissona, totes aquestes pràctiques, devotes per uns, supersticioses per d’altres, esdevindran a la plana de Guissona del tot innecessàries.

El desenvolupament del canal Segarra – Garrigues, la infraestructura hidràulica més important de Catalunya, venia encallada pel fet que la majoria de les explotacions agràries no s’havien sumat al projecte, en part pels alts costos de transformació, per la falta de concreció sobre el preu de l’aigua i per l’envelliment de la població rural. Això suposava que, a aquestes alçades, menys del 10% de la superfície possible s’hagués adaptat al reg. En front d’això, l’empresa d’aigües i el departament han canviat el seu esguard i s’han adreçat a les grans empreses productores, que són les que sí que es veuen atretes (i poden) per les potencialitats del reg: Miquel Torres o Codorniu, amb la vinya, Borges, amb els festucs, Fruits de Ponent, per la fruita dolça, Forestalia, per la biomassa, Ocean Almond, per l’ametlla, i, ara, la Corporació de Guissona, pel cereal, seran algunes de les solvents empreses que faran possible el desenvolupament del canal.

En concret, a dia d’avui, ja s’estan posant balises i realitzant sondejos arqueològics al llarg del recorregut del canal secundari que ha de portar el líquid element als regants dels termes de Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs i Guissona. Els més de 14 milions d’euros que s’hauran d’invertir seran finançats en condicions avantatjoses per la Caixa Rural de Guissona, la qual oferirà també l’assessorament tècnic i agrari per a fer les adaptacions necessàries als camps i col·laborarà en la gestió dels regants, garantint a més la compra de la collita del cereal per a emprar-lo en els seus processos industrials agroalimentaris. guissonaDe fet, la formalització del conveni fou beneït fa un mes, davant dels alts mandataris locals i nacionals, en cerimònia concelebrada pel dimitit conseller Josep M. Pelegrí, l’exconseller Josep Grau (avui, després de fer girar la porta, president d’Aigües del Segarra – Garrigues) i pel president de la CAG, Jaume Alsina.

Gràcies a això, els pagesos i ramaders de la plana de Guissona, si els cal aigua, ja no hauran de postrar-se davant de la representació de la divinitat, caminant capcots en interminables processons, esgargamellant-se cantant goigs a marededéus o sants, ni resar novenes i encendre ciris guardant beata captinença. Només caldrà que, amb les escriptures sota el braç, vagin a les oficines bancàries en qüestió a demanar un crèdit. Això sí, se’ls valorarà especialment que ho facin amb el mateix capteniment amb que els seus padrins anaven a oir missa. Als altres, als que es resisteixin a la modernitat, l’avenç i la transformació, als que s’entossudeixin a romandre fora del progrés, els caldrà quelcom més que l’ajuda divina per no veure’s projectats per sempre més a la foscor, el plor i el cruixit de dents; això, o vendre les finques a qui, amb esperit business-friendly, no deixi passar la bona oportunitat de fer un bon esclafit, arramassada, martingala o pilotada financera.

pa027689

Sionisme segarreta

Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit  es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no… salomo_vidal

Dones de carrer

Arran de l’article de la setmana passada sobre els recordatoris fets en els noms d’alguns carrers cerverins, he rebut certes comunicacions que, sense que serveixi de precedent, inspiren una continuació del text. Més enllà de la valoració del personatge, la gairebé absoluta absència de noms femenins als carrers de Cervera, en particular, i de la Segarra, en general, centren ara l’objectiu.

És una feina ben entretinguda, però reveladora, repassar els noms dels carrers i places dels nostres pobles i viles. Permet copsar com d’oblidós i garrepa han estat els municipis en reconèixer les dones en les respectives plaques i, en canvi, que generosos alhora de recordar els personatges masculins, propis o aliens. Escriptors com Jacint Verdaguer, religiosos com el Pare Claret, músics com Enric Ganados o Pau Casals, i els inevitables (en justícia, no es pot negar) presidents Macià, Companys i Tarradellas donen els seus noms a diversos carrers dels nuclis urbans de la Segarra, encara que potser algun d’ells no hagués trepitjat mai la nostra comarca. Al seu costat, també es recorden prohoms locals, que ben segur que la seva tasca pel poble els fan mereixedors de la corresponent placa: així a Cervera podem passejar pels carrers del professor Finestres, de l’historiador Duran i Sanpere, del Conseller Dou, del Pare Ferrussola, de l’alcalde Salat o de l’empresari Vidal de Montpalau; a Guissona pels carrers del doctor Eduard Camps, dels Notaris Josep Faus o Roca Sastre o la plaça del Bisbe Benlloch; a Torà pels dels doctor Maluquer o Solé Forn; a Sant Guim de Freixenet pel carrer del mossèn Joan Bòria, del doctor Lluch o del músic Ricard Viñes… Però, i les dones? Potser no hi ha cap dona a la història de la Segarra que sigui mereixedora de ser recordada en els nostres carrers i  places?

A Sant Guim de Freixenet trobem una de les poques excepcions a l’homogeneïtat masculina, quan descobrim a les afores el carrer dedicat a Roser Baella (personalitat que desconec i sobre la qual agrairia informació). Més enllà, només noms dedicats a marededéus (les molt nostrades Montserrat i Núria) i algunes santes… Al nomenclàtor cerverí, a banda d’un carreró dedicat a les bruixes i tot un pla a les Verges, es redueix la presència femenina a tres dones, exemples de virtut, constància i religiositat: la reina Isabel, la Catòlica (les capitulacions matrimonials de la qual, amb el rei Ferran, es van signar a la ciutat), la venerable Mare Maria Güell i Puig (que va prendre els hàbits a Cervera i va fundar la congregació de Missioneres Filles del Cor de Maria) i la beata Mare Anna Maria Janer (filla de Cervera i fundadora de la Congregació de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell).  En conseqüència, si una dona pretén assolir ser recordada en un carrer o plaça de la capital de la Segarra sembla requisit imprescindible regnar o bé prendre els hàbits i conservar íntegre la virtut.

Constatat aquest fet, correspon revisar els libres d’història local per verificar si és justa o no aquesta mancança de dones amb prou mèrits per a veure el seu nom immortalitzat en una adreça postal de la Segarra. La resposta serà, evidentment, negativa. Moltes són les dones que figuren al lloc d’honor de la història de la comarca i que, per justícia, mereixerien el seu carrer. És aquest un camp on la historiadora de l’art de Sanaüja, la Dra. Garganté, ja va dedicar un extens article dins la revista Segarra, i on el diccionari pòstum sobre Gent de la Segarra de Josep M. Razquin ja pot il·lustrar prou, per la qual cosa no és el lloc per reproduir la llista sencera, però sí que hi ha algunes dones segarrenques que no està de més reivindicar… Les meves preferides són:

Guinedilda, repobladora que, al capdavant de la seva família i dels seus tres fills, Miró, Guislabert i Amat, va rebre de mans de la comtessa Esmessenda el dret a ocupar el territori que és avui Cervera. Ella, als confins dels comtats catalans, ben a prop dels dominis de la taifa de Lleida, va emprendre a inicis del segle XI la tasca d’artigar els boscos, guanyar camps de conreu i pastures, repoblar i governar una terra perillosa, erma i abandonada. Primera ocupant d’aquestes terres, va arribar més lluny que cap home en la seva colonització i va veure reconegut el seu esforç adquirint per aprisió aquest locus horribilis en mig de la frontera. Guinidildi femina, diuen les cròniques, en nom propi, i no de cap marit, va fer fèrtil la terra erma i va dirigir la construcció dels primers habitatges i fortificacions de la ciutat de Cervera.

Aldonça d’Ivorra i Roig, nascuda l’any 1454 a Cervera i pertanyent al llinatge dels Alemany, amant primerenca del jove rei Ferran II d’Aragó. Del rei catòlic va tenir un fill bastard, Alfons, que amb el temps va esdevenir arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó. Casada després amb el vescomte d’Èbol, va tenir dos fills més. Diuen que és l’ascendent de bona part de les  cases reials europees, així com de la major part de l’aristocràcia espanyola.

Ignàsia Brach, mestressa de taverna coneguda com la “Nasa Tabaco”. En l’ambient repressor i hostil a la disbauxa de la Cervera del segle XVIII, la Nasa regentà un cafè al carrer Major on els estudiants s’abastien de tabac, begudes i menjar, s’escalfaven davant d’un acollidor foc a terra i practicaven un esport, el billar, que fou portat per aquesta dona emprenedora i que, encara avui, dóna fama i orgull a Cervera.

Josefina Comerford, aristòcrata i militar espanyola que, des de la foscor de la Universitat de Cervera de la primera meitat del segle XIX, a cop de fuet i proclama enardida, va instigar i capitanejar la lluita contra els primers envits del lliberalisme a les nostres contrades. Injustament oblidada, és hora que algú s’entretingui en recuperar la seva figura, tant fascinant com inquietant.

Guinedilda, Aldonça, Nasa i Josefina són uns simples exemples testimonials. Ben segur que molts d’altres vindran al cap del pacient lector i, qui ho sap?, estimularan als batejadors oficials de places, avingudes i carrers a donar un toc femení en un nomenclàtor vigorosament viril.

Imatge

Nota: agraïment especial als amics Maria Garganté i a Joan Yeguas, pels comentaris inspiradors

Patrimoni aplaudit, paït i patit

Divendres passat, dins les activitats de Festa Major de Guissona, a la Sala de Plens de l’Ajuntament va tenir lloc la presentació del setè volum d’inventari de patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat a aquest municipi. L’acte fou molt ben rebut i l’espai va quedar petit amb la gran afluència de guissonencs i guissonques, amatents a conèixer -i, fins i tot, alguns a adquirir- el llibre.

El treball s’ho val: és el resultat de set anys de tasques de camp al llarg i ample del municipi a la recerca i anàlisis de més de dos-cents cinquanta elements, que són analitzats, contextualitzats i descrits acuradament, amb la garantia d’un equip de treball format per historiadors especialitzats en cadascuna de les èpoques contemplades, i amb el suport de prop de set-centes imatges impreses a color, fita assolida primer cop en la col·lecció i que en facilita immensament la intel·ligibilitat. Amb aquest, la Fundació Jordi Cases i Llebot continua endavant la seva tasca de fer país, expressada amb l’activisme cultural des de diverses trinxeres, algunes d’elles ben difícils: dóna suport a l’ensenyament i la preservació del català a la Franja, col·labora amb iniciatives de defensa i projecció de la identitat segarrenca (com l’adquisició i la cessió al Museu comarcal de la moneda de Sikarra o la participació activa dins la Xarxa Sikarra) i, en el cas que ens ocupa, des de 1994 treballa en el projecte d’inventariar tot el patrimoni comarcal municipi a municipi.

Com els anteriors volums de la col·lecció, el recull de Guissona demostra la gran riquesa patrimonial de la comarca, posant llum sobre el gran camí per córrer que brinda, pol d’atracció d’estudiosos i aficionats a la cultura i la història, alhora que obre els ulls a la població vers la importància d’uns actius que entronquen amb el passat i es projecten cap al futur. Personalment, com a responsable de l’apartat fotogràfic, he gaudit moltíssim amb el treball, especialment tenint els privilegis de retratar la col·lecció escultòrica que atresora l’església de Santa Maria (excepcionalment descrita per en David Castellana), de recórrer les estances senyorials de Cal Piteu hores abans de ser demolida, d’esgarrinxar-me pels camps a la recerca del patrimoni arquitectònic popular (al costat de la pacient Carme Diví) o de mirar d’imaginar els jaciments ibèrics i romans colgats sota camps de cereal exuberant o gegantesques naus industrials, amb les indicacions d’en Josep Ros.

Ara és de desitjar que, després de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs, Massoteres, Torrefeta i Florejacs i Guissona, s’estengui el contagi i pugui continuar el camí fins que arribi el dia quan estiguin conclosos els vint-i-un municipis de la Segarra administrativa o -per ambició, que no quedi!-, el projecte s’ampliï cap als territoris històricament segarretes. Permet ser optimista saber que a Cervera i a Granyena ja hi ha força tasca avançada, i que s’encén l’enardiment per començar a treballar a Tarroja… Però, cal tocar de peus a terra i ésser conscients que la publicació de l’obra no és cap panacea. Més enllà de fer un retrat de la situació del patrimoni en uns anys determinats, no pot garantir-ne per sí mateixa la preservació futura. Al menys, si les autoritats, civils i eclesials, que hi han de vetllar i els molts particulars que les custodien, no ho assumeixen com a objectiu comú. De fet, ahir mateix, amb motiu d’una altra Festa Major, vaig poder comprovar com al carrer Major de Sanaüja una casa notable del segle XVIII i recollida a l’inventari de patrimoni editat l’any 1999 ha estat demolida fins als fonaments, sense ni tan sols respectar  l’elegant façana porxada, la muralla baix medieval del basament o el peculiar refugi subterrani que amagava en els seus cellers; de res ha servit, ni tan sols, que estigués inclosa a l’inventari del patrimoni arquitectònic català de la Generalitat. Avui, el buit que ha deixat Can Masdeuró hi ha un gran solar en el qual, a poc a poc, s’hi van acumulant barretes metàl·liques, formigó i d’altres materials de construcció que culminaran la damnatio memoriae amb una luxosa residència, construïda, això sí, amb criteris historicistes i revisionistes…  Però, al menys, les publicacions d’inventari serveixen per posar llum sobre aquests elements i ja ningú, responsables públics especialment, poden al·legar ignorància si opten per fer el paper dels tres micos savis del Japó, que “no veuen, no escolten i no diuen”, amb la responsabilitat davant propis i aliens que això els comporta.

Estic convençut que el volum de Guissona serà un èxit i que, a mig termini, els vuit-cents exemplars faran curt i que tota la gent de Guissona, i de la Segarra per extensió, podran acréixer en l’orgull de pertànyer a un territori ric en patrimoni i amb una capacitat acreditada i secular de generar art i cultura. No obstant l’entusiasme guanyat durant l’acte de presentació va desinflar-se al vespre del mateix dia quan, després d’assistir (previ pagament del gens menyspreable preu de 20 euros) a un concert d’en Roger Mas a Solsona, aplaudit amb fervor pels seus conciutadans, vaig enllaçar-ho amb un concert gratuït d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril, a la Plaça Major de Guissona. Diu l’Evangeli que Jesús, després d’haver predicat i obrat prodigis per tota Galilea, va retornar a Natzaret, on havia viscut la seva infantesa; allí, els seus paisans el van menystenir, no donant crèdit a que algú del seu poble fos tant savi, per la qual cosa va haver de marxar amb la famosa sentència que “tots honoren a un profeta, llevat els de la seva terra…”. En Joan, malgrat arribar amb un bagatge d’èxit i qualitat inqüestionable, haver preparat amb la seva banda un excel·lent concert i haver-lo executat, tot i l’hora intempestiva, amb perícia i entusiasme, fou tractat pel bona part dels assistents amb una fredor preocupant. Per això, vaig pensar que el llibre presentat al matí havia quedat curt i que caldria fer urgentment una addenda que inclogués al Petit dins l’inventari de patrimoni artístic guissonenc.

Imatge

Primum manducare

 

Dissabte passat, passejava pels carrers de Guissona gaudint de la dissetena edició del Mercat Romà de Iesso i contemplant meravellat la munió de guissonencs i guissonenques caracteritzats segons els cànons de la moda romana. Seguint la tradicional consigna de l’organització de l’esdeveniment (impecablement produït des dels serveis municipals de turisme i cultura), els vilatans havien estats convidats a vestir-se com  consideressin que anaven els seus paisans vint segles enrere. Es feia evident que molts veïns i veïnes havien seguit la crida, però també que, tot i l’entusiasme i la bona voluntat, sovintejaven els anacronismes… Així, no era difícil topar-se amb homes vestits amb túniques llargues i capes subjectes amb fíbules, portant com a complement unes ulleres de sol o calçats per unes acolorides sandàlies amb tancaments de velcro, o dones mudades amb boniques estoles cenyides a la cintura i elegantment pentinades amb monyos i corones de trenes, carregant al canell rellotges digitals o ventant-se amb vanos adquirits al gran magatzem dels xinos… Segurament em direu -i amb raó-, que sóc un pera-punyetes, però en defensa pròpia he de dir que em va superar un amic saberut que, en manifestació indignada i perspicaç, em feia veure que l’homogeneïtat esdevenia ben preocupant i excloent: ningú en tota la vila havia optat per vestir-se a la manera del poble iber!

 

Corprenedor és constatar el menysteniment que això suposa cap a la població indígena, que prou pena tingué d’haver estat derrotada pels invasors romans i que ara es veu condemnada a l’oblit.  A més, s’ha de tenir per cert que, durant uns quants segles, les tribus autòctones haurien mantingut les seves costums i les seves vestimentes, fins i tot dins l’àmbit urbà; per això, és segur que a la Iesso dels primers segles, els ibers tenien prou visibilitat en el trànsit habitual per carrers i places. En conseqüència, més enllà de les túniques i les camisoles romanes, si es pretén ambientar amb rigor la recreació històrica de l’època de l’esplendor iessonensis,  hauríem de reivindicar la tria de vels, mantells i peücs de cuir entre les dones i capes, cordons i espardenyes entre els homes.

 

Val a dir que aquest pecat no és exclusiu de l’univers Iesso: un cas semblant es palesa a Montblanc, vila en la qual, durant la Setmana Medieval de Sant Jordi, la població és cridada a ambientar la fira vestint segons els cànons de l’Edat mitjana. En aquells dies, tothom opta unànimement per vestir-se amb guarniments aristocràtics, de manera que, a ulls d’un foraster, a la vila comtal sembla que tota la població hagués format part de la classe noble, en absència absoluta de serfs, artesans, llauradors i demés menestralia i poble baix…

 

No obstant, la història ens confirma que aquest procés d’assimilació per part dels indígenes dels trets definidors de la minoria invasora i preeminent, amb renúncia dels propis signes d’identitat, ja va tenir forta incidència en aquells segles. Així ens ho diuen sengles epigrafies gravades en dues esteles trobades, respectivament, al jaciment de la Malesa (a tocar del poble de Florejacs) i pels encontorns d’Ivorra: la primera figurava en una llinda sepulcral del segle I dC (avui dipositada al Museu de Guissona), i identifica a en Lucius Iunius Laurbeles, un dels primers segarretes documentats, i la segona a Lucius Caecilius Agidillo, gravat en una estela de marbre del segle II dC (avui exposada al Museu Diocesà de Solsona). En ambdós casos, uns cognoms (cognomen) d’origen indígena, ibèric tal vegada (Laurbeles i Agidillo), acompanyen uns noms (nomen i praenomen) de tradició llatina, alguna cosa així com si parléssim de Kevin Richard González o de Felipe Isidro Santesmasses, per posar uns exemples a l’atzar. Per tant, constatem com aquesta acció de maldar per enfilar-se a l’ascensor social, renunciant als estigmes identificadors del poble derrotat i adoptant les costums de l’estranger, invasor, dominant i colonitzador, es remunta als primers temps de la civilització.

 

De fet, és una primitiva mostra de l’esperit eminentment pragmàtic i supervivent de la gent de la terra. Guardant les distàncies, el mateix fenomen explicaria perquè algunes nissagues godes terratinents de la vall de l’Ebre durant la invasió musulmana es convertissin a l’Islam per mantenir el domini (arribant al cas d’enfrontar-se i donar mort al comte Guifré el Pilós); perquè l’any 1713, un cop era segura la derrota, els paers cerverins van ocultar les afinitats austriacistes de la ciutat per pidolar les prebendes borbòniques; perquè al mateix segle XVIII la pagesia catalana abandonà les advocacions tradicionals protectores de les collites i el bestiar per adoptar el patronatge del madrileny San Isidro; perquè durant el franquisme cert sector de la burgesia catalana benestant va renegar de la llengua pròpia i va assumir l’espanyola; o perquè, en èpoques i geografies menys reculades, davant el canvi de l’escenari polític nacional i estatal, algú ha estat capaç d’estripar el carnet d’ERC i afiliar-se al PP… Primer menjar, després filosofar (“primum manducare, deinde philosophari”) és un lema de vida que ha guiat durant segles l’estil de vida en certs sectors de la societat del nostre país, especialment entre aquells que hi tenen més a perdre…

 

Ara només queda confiar que, quan d’aquí a dos mil anys, en algun lloc de la nostra geografia algú decideixi celebrar un “mercat espanyol”, en recreació històrica dels tres segles de dominació castellana, hi hagi més d’un figurant que deambuli pels carrers amb espardenyes, faixa i barretina, o bé, amb sabates Munich Shoes, pantalons d’Antonio Miró i samarreta virolada de Custo Barcelona, marques que, tot i els anglicismes, espanyolismes o centralismes, són actual pal de paller de la moda catalana, indígena i autòctona.

 

estela de la Malesa (Florejacs)

estela d'Ivorra

Les ganes de riure

Plou amb ganes, un dia més, a la Segarra. Amb la que està caient -com resa l’execrable calc de l’espanyol- i avui tornem tenir la fortuna de gaudir d’un instant de felicitat d’aquells que et fan prendre consciència de ser un privilegiat. De nou, a la recerca d’uns moments de gaudi, ens endinsarem “a lo recinto de la vila, més trist que alegre”, que va descriure fa més de dos-cents anys el Baró de Maldà…

Som a Guissona i anem a la presentació de “La figura del buit”, el darrer treball musical d’en Joan Pons, “el Petit de Cal Eril”, i ni més ni menys que al lloc que li dóna nom: el casal de Ca l’Eril. Si qualsevol motiu és bo per tornar a aquest espai, monumental, energètic i acollidor com pocs, el programa d’aquest vespre el fa una cita imprescindible.

I, com sempre, a la planta noble del palau, la sala – teatre ens acull amb hospitalitat. Tauletes distribuïdes per l’interior, il·luminades per minúsculs punts de llum acolorida, perfumades per rams de menta fresca i donant la benvinguda al visitant amb quatre ganyips que, a aquesta hora, fan de bon mastegar. A la barra, sobre la vella Lambretta blava, junt a la rossa andalusa hi trobem una nouvinguda: la cervesa Segarreta, un altre alegria de proximitat que s’afegeix a la festa.

La sala s’omple d’un extrem a l’altre. La gent se saluda amb alegria. Ben aviat, tothom pren el seu lloc, mentre les llums s’abaixen i l’aire s’emplena amb una mostra lírica i emocional del belcanto. Norma està cantant com recull el vesc a la llum de la Lluna en l’instant que apareixen els músics, avancen per davant la fila zero i pugen a l’escenari…

Diu el tòpic que on hi ha pèl hi ha alegria i, possiblement, aquí en tenim una perfecta constatació: set músics, de físics ben diferents, amb un tret en comú: barbes i bigotis, en múltiples estats de creixement i diversos conceptes d’estilisme, emmarquen grans somriures. Amb l’avenç de la vetllada, aquest somriure compartit es revelarà com quelcom espontani i sincer, no pas postural… En Joan es carregarà a l’esquena el concert i, rere una guitarra de color blauet rajola de bany, capçat d’una considerable tofa arrissada i dins una dessuadora vermella i uns pantalons verdosos de tir baix, assumirà a la perfecció el seu paper de protagonista de la gran nit.

Una a una s’aniran desgranant les cançons del nou disc del Petit de Cal Eril. Cap concessió als discos anteriors. Les sargantanes que s’esllanguien entre les pedres han fugint sense ni deixar la cua i es dóna per tancat el dol de dos llargs anys de cavil·lacions existencialistes… Ara ha arribat el moment de reinventar-se, d’autodeterminar-se per la felicitat, de reivindicar el dret a estar content i de militar dins la joia de viure. Cançó a cançó, entre esclats de la secció de metalls, repicades sincopades de timbals i platerets, esgarrapades a la guitarra, acords electromagnètics de reminiscències setanteres, polifonies sobtades, vents arravatats i algun que altre siroll enllaunat, s’espigolen tot de perles que acrediten que la vida és quelcom que val la pena viure: un riu on banyar-se, una refilada de l’òliba, el so de sis campanes, el gust dolç del meló, unes ametlles entre les pedres o un grapat d’herbes i cabeces d’all bullint dins d’una cassola.

El Petit es deixa anar. Amb saltirons curts, simètrics -ara a un cantó, ara a l’altre-, sacsant la testa enrinxolada i somrient a tort i a dret, la seva veueta ens sermoneja, ens convida a viure el moment i a ser agraïts amb el do de la vida. Entre cançó i cançó, breus monòlegs que s’endinsen en laberíntics jardins que s’enriuen del pessimisme general, ironitzen sobre els impediments del profeta a la seva terra i assoleixen complicitats amb el públic tot fent referències a espais i personatges comuns. El farmacèutic de Lleida i l’ermità de Sant Pere reben el seu homenatge i històries de revetlles psicotròpiques al peu d’uns xiprers de la plana o d’abús d’antidepressius mesclats amb alcohol a la capital de la Terra Ferma són narrades amb les eines de la metàfora i les melodies d’instruments que dialoguen i competeixen sincopadament per fer vibrar l’aire amb un hedonisme expansiu.

La veritable relació entre un formatge del Pallars i les naus de la NASA que creuen l’espai sideral, vinculats pel símbol arcaic de l’infinit, o el diàleg, entre cafès amb llet i rebosteria artesana, de l’artista amb una aborigen imbuïda pel clima de pessimisme general, conviden a la reflexió del respectable públic i fan proselitisme de la doctrina del goig de viure…

Caldrà doncs donar-li la raó al xicot. La vida és una petita perla descoberta dins les aigües d’un riu i és de ben nascut estar-ne agraït. Especialment si tens la immensa fortuna de viure en un país curull de coses que et fan sentir lliure i per les quals val la pena viure. Amb una primavera radiant, amb un paisatge preciós, amb l’aire farcit de refilades de mixons, amb quatre herbes de marge per llençar a l’olla, amb un tros de pa i amb bona música, no consentirem que ningú ens tregui mai les ganes de riure. El Petit ens mostra el camí cap al seu buit; un buit que a poc a poc s’anirà omplint amb fugitius del desànim, desertors del pessimisme i negacionistes de la derrota, fins que arribi el dia que perdi la condició de buit i n’exclogui només a aquells que, exiliats voluntàriament a la tenebra, s’immolen dins la condemna eterna dels plors i el cruixit de dents.  

Imatge

Una tarda qualsevol

Les prediccions de l’onada de fred siberià ens van deixar a tots ben esverats i espaordits. L’omnipresent veu de l’Honorable conseller d’interior ens manava prudència, insistint en que “sempre és millor prevenir que haver de reparar”. Temorencs de quedar atrapats en la neu i acabar com els viatgers del vol 571 de les forces aèries uruguaianes o com la família Torrance a l’Hotel Overlook vam córrer a prendre mesures. Prenent com a base aquelles peces de roba interior termolactil que abans compràvem mitjançant la venda per catàleg (“¿Frío yo? ¡Nunca!”) i que ara adquirim a baix preu en grans superfícies d’equipament esportiu, ens abrigàrem emulant la morfologia d’una ceba. Acte seguit, vam revisar que la caldera del gasoil de calefacció estigués ben abastida i que a la llenyera no hi faltés un parell de tions i mitja dotzena de soques per arraulir-nos al voltant del foc a terra, no fos cas que fallés el cremador… Per ràdios i televisions, els homes del temps exprimien el seu moment de glòria i treien pit  profetizant que la fredorada seria històrica amb l’exhibició d’uns mapes puntillistes que a mi només m’evocaven els tests de daltonisme que de nen em plantava davant del nas l’oftalmòleg. “El fred serà tan intens que tots viurem a la muntanya”, deien, en una metàfora homogeneïtzant que superava la maniquea distinció metropolitana que divideix tot el territori català entre costa i muntanya…

Dos dies després, quan la nevada no havia passat d’enfarinada i la baixada de temperatures no anava gaire més enllà del que correspon a unes dates plenament hivernals, el conseller Puig feia mans i mànigues per justificar les alarmes creades i demanar disculpes pels possibles perjudicis. Pobre conseller! Ell, que veia en els plans neuCAT, inunCAT i ventCAT, una eina providencial per a netejar una imatge tan injustament maltractada i parodiada i marcar diferències respecte la nefasta gestió del tripartit en el col•lapse de dos anys enrere, va trobar-se amb un equivoCAT. Passat l’astorament, amb un deix de cinisme hilarant, defugia el rubor llençant les culpes als meteoròlegs que, si bé s’equivoquen, “ho fan menys que els economistes”…

No obstant, el dany ja estava fet… El transport escolar de la Segarra s’havia interromput, però no les classes, de manera que es traslladaren els riscos de portar els nens a estudi a les pobres famílies que tenim la desgràcia de viure a diversos quilòmetres de l’escola. Es varen suspendre totes les activitats culturals –prescindibles, per tant-, els polítics lleidatans que havien de tallar la cinta del nou equipament de jovent de Guissona s’havien estimat més quedar-se al caliu de llurs casetes i les activitats esportives infantils estaven ajornades sine die. Mig país s’havia quedat arraulit per temor a la gelor, corroborant la tendència a l’aburgesament meteorològic -hiperrealista expressió que dimecres encunyava des del sofà del Cuní el climatòleg Javier Martín-Vide-.

Nogensmenys, jo tenia reservades per la tarda de dissabte entrades a la Sala-Teatre de Ca l’Eril i, per res del món, pensava renunciar-hi. Per tant, amb una roba interior tant càlida com poc suggeridora i una bufanda digna de la primera etapa del Dr. Who, vaig enfrontar-me coratjosament a l’ambient glacial per anar-me’n a Guissona.

A recer de la sala i sota les mirades inquietantment serenes dels quadres penjats a les parets vaig poder constatar com el meu encisament per l’espai i el seu vigor culturalitzant és ja compartit per molts segarretes i que no sóc l’únic que, talment una arna prop d’una bombeta, em sento atret per la llum que irradia… El reclam era el gran Quico Pi de la Serra, que s’hi aturava dins la gira “QuicoLabora”, però he de reconèixer que si un dia programen Sònia i Selena, King África o, en el pitjor dels casos, David Bisbal, també m’hi podran reservar un lloc.

Una galàxia de taules s’escampaven pel parquet de la platea, enjoiades cadascuna amb dues aromàtiques llimones, una safata de cacauets i uns petits punts de llum acolorida. A mode de satèl•lits, les cadires envoltaven cada taula, equipada una de cada quatre amb mantetes que embolcallarien amorosament als més fredolics. “Déu està en els detalls”,  digué Mies van der Rohe, i la Montse i en Joan fan ben patent la presència divina.

Dins el marge acadèmic del quart d’hora, les cadires varen anar recollint natges arribades de Cervera (orfes de Joan Pera i Amparo Moreno), Tarroja, Sant Guim, Mont-roig… amén de multitud de guissoneses, de les florejaquines d’un servidor i de moltes d’altres que no reconeguí, fins a transformar la sala en un encomiable  –i poc sovintejat- cafarnaüm segarrenc.

Damunt l’escenari, en Pi de la Serra, entre ruflets i sonades, ens va oferir a ritme de blues un recital d’allò que als vuitanta en dèiem “Greatest Hits” i que ve a ser un recull de les peces més celebrades de cada intèrpret. Si no fos perquè anomenava als policies “grisos” o perquè recità que “tinc quatre pessetes que és el que val un cafè”, ningú podria haver negat que eren escrites el dia abans. La violència policial, l’especulació amb els productes bàsics, el blanqueig de diners, el menyspreu per la cultura, la degradació del medi ambient, la persecució de la llengua catalana i la corrupció dels polítics emplenen unes lletres que, tot i algunes rimes violentades (“Garzón” amb “cara al sol” o “aneu, aneu” amb “Em cago en Deu!”) són d’una actualitat innegable i pertorbadora. Tot això, servit en l’atmosfera embolcallant de Ca l’Eril i revestit d’uns músics virtuosos, va fer que aquella tarda de dissabte comencés gèlida i desencoratjadora i acabés càlida i memorable.

En sortir, ben distret taral•lejant la cançó de la Fernanda, sobtat per la foscor del cel vaig témer que s’hagués complert l’amenaça i que als fills de puta els haguessin crescut ales. De seguida, però, vaig caure en que la obscuritat era deguda a que el sol ja s’havia amagat i que la flassada de la nit havia posat punt i final a una tarda qualsevol.

Les obagues de Guissona

Potser no érem del tot conscients, però dissabte passat uns quants vam tenir el privilegi de viure un moment històric: la inauguració del teatre de Ca l’Eril, a Guissona. Després de gairebé set dècades, renovada per obra i gràcia d’en Joan, el petit de la casa, la sala reobria les seves portes amb un concert del cantautor Roger Mas.

El Leonard Cohen de Solsona ens va oferir un fabulós recital. En poc més d’una hora i transportats per la veu tel·lúrica i la guitarra virtuosa (ambdós elements gaudits amb plenitud gràcies a la magnífica sonoritat de l’espai) els presents fórem guiats en un viatge que s’elevà des de la mística íntima i transcendent de Verdaguer fins una apoteosi enardida per les profecies de Francesc Pujols, preclar visionari de l’excepcionalitat dels catalans. Tanta exuberància d’expressió artística, servida en la safata de plata d’un bell edifici vell i singular i amanida amb el repic de les hores del veí campanar de Santa Maria ens va deixar a molts dels presents en un estat semicatatònic -proper al síndrome d’Stendhal- i amb unes ganes invencibles de reproduir l’experiència… No durarà molt la frisança, ja que el proper divendres 17 en Pau Vallvé, polifacètic músic pansegarretista, oficiarà la litúrgia des del mateix altar.

No obstant, un dels moments més àlgids de la vetllada fou aquell en el que el Franco Batiato català va presentar la sardana de frontera  “El dolor de la bellesa”. L’artista va tenir el detall de desxifrar el sentit de la lletra de la cançó, una al·legoria a aquells moments quan els humans deixem de banda el pilot automàtic que ens porta a fer les coses que “cal fer” per sobreviure i ens tirem de cap a allò que anomenà “l’estat modificat de consciència”, on rauen totes aquelles coses per les quals veritablement val la pena viure. “I ja ho sabia d’altres cops, / que quan l’obres ets un. / I ja ho sabia d’altres cops/ que qui torna ja no ets tu”, ressonà per la sala, en una mena de samfaina líricomusical de frontera, amalgama de compassos sardanistes amb piano cabareter i entonacions imitatives d’un cor d’exèrcit soviètic preperestroika… Vaig pensar que la cançó és un magnífic reflex d’allò que ara està vivint la vila de Guissona i que, si bé el Lou Reed de Setelsis la va escriure en clau personal, aquesta porta cap al “cel espaterrant” i el “paradís borratxo de dolor” també s’ha obert dins la bimil·lenària població…

No puc negar que sóc massa escèptic vers tot allò que belluga per Guissona, exili forçós d’amics, coneguts i saludats, i poble amb nom de supermercat per molts dels que n’han sentit a parlar algun cop. Tothom sap que la vila és un lloc excepcional pel seu percentatge d’atur gairebé residual i és un referent internacional d’indústria generadora d’ocupació i, en conseqüència, de sustentacle per famílies senceres. No obstant, tota la riquesa que ofereix el lloc per a poder treballar, per a connectar “el pilot automàtic dels dilluns” que ens referia el cantautor, es contraposa amb un desert gairebé inhòspit pel gaudi dels “diamants, robins, maragdes, or i fils d’argent” de la cançó, autèntics moments de plaer que donen sentit a un treball que, potser dignifica, però no realitza. “Primum vivere, deinde philosophari”, diu l’expressió que molts vilatans han fet guia del seu recorregut vital, però potser desconeixen que la sentència fou dictada per Thomas Hobbes, un dels ideòlegs de l’absolutisme polític…

Tot i això, a poc a poc, quelcom està canviant dins la Bella Iesso, i la Sala Guissona d’en Joan Pons n’és un ferm exponent. Aquest espai porta uns aires frescos i renovats i està cridat a ser el motor que enriquirà la vida cultural de bona part de les nostres contrades, al costat d’altres iniciatives semblants que ja despunten a les Pallargues o Tarroja.  Val a dir que no és pas aquest l’únic trumfo amb que compta Guissona en la seva primavera cultural, ja que d’altres instal·lacions ens permeten albirar un futur que farà arrencar a córrer totes les sargantanes que s’esllangueixen al sol de la plana: l’excepcional biblioteca, inaugurada fa sis mesos dins un altre edifici emblemàtic de la població i amb una concepció lluminosa, lúdica, moderna, participativa i engrescadora de la cultura que fa goig de fruir, és una altra encomiable punta de llaça, així com ho serà (gairebé ja ho és) el nou Museu d’arqueologia Eduard Camps, meca per a tots aquells que vulguin aprofundir en les arrels de la identitat del territori i punt de trobada dels estudiosos i els amants de la història antiga. A més, la poderosa i prestigiosa presència de Jordi Pàmias, també es comença a materialitzar en quelcom tangible a través de les rutes poètiques pel nucli antic i els certàmens -per a locals i forans- en un camí que ha d’acabar convertint la vila de Guissona en la ciutat de la poesia, com Cervera ho vol ser de la música, Tàrrega del teatre o Solsona de la cultura popular… I tot això sense oblidar la forta empenta de l’escola de música, de la colla castellera, de les iniciatives teatrals i, com no?, de la Fira Romana, que més enllà del desenfrenament bàquic, també ofereix un cicle d’activitats culturals transversals i de renom. Confiem que, en un futur proper, tota aquesta renaixença guissonenca es veurà coronada amb la cirereta del pastís: la reobertura de l’Ateneu de Guissona i, contravenint mals àugurs i pessimistes impenitents, veurem obrir les portes i regressar el teatre, el cinema i les arts escèniques al lloc d’on mai havien d’haver marxat, i que el dia que retorni una prima donna del bell canto a embadalir-nos amb el seu art ja no ho faci, talment una orquestrina de festa major un dia de pluja, al pavelló esportiu.

En conseqüència, el camí està traçat i el genet guissonenc ja té cap a on trotar en els instants de descans del guerrer. Confiem que des del consistori, fent bo el relleu generacional, s’hi estigui amatent, engrescat i -com aquells joves escoltes- sempre a punt per donar un cop de mà.

Waka Waka a Guissona

Que una persona estrangera visiti Guissona no acostuma a ser notícia, però si hi afegim la poc habitual circumstància que hi acudeixi per plaer i que, a més, es tracti d’una famosa cantant colombiana en companyia del segarrenc més universal, l’anècdota assoleix la condició de fet transcendental… Avui estem davant aquest cas: Shakira ha sopat a Guissona en companyia de Gerard Piqué!

En una versió ben nostrada del tòpic canyí de la folklòrica amb el torero, la premsa del cor s’ha fet ressò que la pop-star i el futbolista campió del món han sopat amb uns amics a la vila. El que no queda gens clar és a quin restaurant ho han fet.

Cercant amb seriositat i rigor per la xarxa, esbrino que han pernoctat en un allotjament rural de Tàrrega (no és d’estranyar, considerant el dèficit hostaler de Guissona) i que han dinat al Racó d’en Cesc de l’Eixample de Barcelona… Però: quin ha estat l’establiment de la bella Iesso triat pel romàntic sopar? Descartats els tan enyorats Can Mines i Fonda Santesmasses, se’m fa difícil pensar en un lloc que conjugui el glamour i la bona taula que mereixerien tan insigne parella. Potser han triat una cuina tradicional, en un espai de tota la vida i de reminiscències bàquiques? O s’han decantat per generoses brases acompanyades de favetes i patates al caliu, a l’ombra de la casa gran? O han preferit unes pizzes amb arbequines i mozzarella? O unes tapes creatives i un xic picants? O, en una mostra de menestralia que els honoraria, han preferit fregir-se ells mateixos uns talls de cansalada, llom o botifarra…?

Sigui el que sigui, una cosa està clara: l’afortunat restaurador, en un esforç d’humilitat i discreció admirables, encara no ha penjat la foto de la parella, convenientment emmarcada, a l’entrada del seu establiment. L’animo a que ho faci: sempre és positiu per una vila amb voluntat de superació i prestigi que es conegui que els famosos la trien en les seues, més o menys furtives, trobades. Qui ho sap? Potser aquest és el primer pas que ens acosta a meques del glamour i de la gent guapa com Marbella, Torremolinos o Eivissa.

Per tant, parafrasejant l’exòtica mossa, cantem tots la cançó que ha unit la parella: “Tsamina mina, porque esto es Guissona!” (per aquells que no estiguin avesats a les llengües africanes ni tinguin el Google mà, els diré que -en idiomes fang i espanyol-, ve a dir: “vinguin vostès, perquè això és Guissona”).

Grans veritats amb la boca petita

Aclaparat amb el resultat de les passades eleccions, abatut al veure que es complien els funestos presagis que profetitzava fa pocs dies, he procedit a enclaustrar-me per a fer més fàcil la digestió de la desfeta de la meua aposta electoral. Mentre la boira enterbolia les anàlisis centrades en l’esdevenir, una veueta m’ha arribat a les oïdes, agombolada pels acords d’una guitarra: “Polítics, sou cendres / Sou ments perverses / Cremin les vostres ànimes / A l’infern”. Astorat, he abandonat l’amarg exercici d’autoflagel·lació per a centrar-me en la melodia… “Sou el que nosaltres érem! / Sereu el que nosaltres som! / Sou el que nosaltres érem! / Sereu el que nosaltres som!”.  Magnífic epitafi, he pensat, encaparrat encara en la meua obsessió política, per a resumir la caiguda d’un govern que no ha sabut treure profit de totes les esperances que els catalanistes i progressistes hi vàrem dipositar… La tonada, manllevada de certa llinda de cementiri, és obra de Joan Pons, conegut com “El Petit de Cal Eril”, algú que –segurament, sense saber-ho- té el mèrit de fer que la vila de Guissona es conegui pel gran públic de Panadella enllà per quelcom més que per ser la casa mare d’una poderosa indústria agroalimentària i un destí pels amants d’escapades a menjadors d’afartapobres.

Desconec si en Joan, quan maleeix els polítics en la seva cançó, està pensant en el mateix que jo, i si el musicar la inscripció que dona la benvinguda al recinte de repòs etern al·ludeix a la defunció física o, el que pot ser més dur, al trist retorn a la vida quotidiana del polític derrotat, amb la consegüent extinció de l’excedència laboral i la recuperació de l’humiliant targeta de fitxar. De fet, les lletres del Petit tenen una mal·leabilitat que fa que permetin múltiples interpretacions: potser, quan ens cantava que “m’he comprat un elefant / on el poso si és tan gran?”, denunciava la precarietat dels habitatges a la urbs on fins fa poc ha viscut; quan ens deia que “per sempre més, per sempre més / sargantanes al sol”, parlava de l’apatia dels seus convilatans; quan convida a que “toquem el dos / d’aquest merder tan gros / fugim tots dos / esquivarem aquests voltors”, està entonant un modern beatus ille, reivindicant deixar enrere la ciutat i tornar a l’aparent placidesa del poble, potser somniant amb el seu hortet a Massoteres; o, fins i tot, quan canta l’alegre “mandolines tralarí” ens està parlant d’un conflicte violent de parella… Qui ho sap? Com és “l’amistat d’un calamar”? Quin és el “pobre somni que et desprecia i no et desperta”? Caldrà preguntar-li-ho , tot aprofitant la gira de presentació del seu darrer treball “Vol i Dol”.

Certament, en Joan Pons, no és pas en Jordi Pàmias, ni en Joan Margarit, però també és segur que les seves lletres arribaran molt més a la gent jove que les d’aquells grandíssims poetes segarrencs i que, encara que només sigui per una previsió biològica, té molt més camí per a recórrer. Amb una aparença innocent i sota la veueta del nen que no ha trencat mai un plat, dins un univers poblat d’animalons i surant en un magma de guitarres acústiques i refilades de flautes travesseres, mesclat amb “sirolls” quotidians de papers estripats, repics de campanes i frec d’espigues al vent, el Petit de Cal Eril ens parla de l’amor i la mort, el camp i la ciutat, el paisatge i el paisanatge, l’humà i el diví. Pels escèptics, cal assenyalar que el seu nou disc té la benedicció d’en Roger Mas, cantautor tel·lúric solsoní que, amb la seva veu pregona i torbadora, acompanya al Joan quan musica la Decapitació II de Pere Quart. Resulta hipnòtica la rapsòdia a dos veus “cal vol escapçar-los. Com bleixa! Com sua! / I brolla la sang invisible…”.

És indiciari que aquest xicot sigui un Erill, nissaga que remunta els seus orígens en un dels nou barons de la fama que acompanyaren el llegendari Otger Cataló en la fundació mítica de Catalunya. Per tant, tot i que petit, segur que en Joan està cridat a grans gestes: no només per ser un dels capdavanters en el nou folk català -al costat de grups com Manel o Els amics de les arts-, no només perquè sigui de la nostra comarca i gravi la seva música entre Guissona, Lloberola i Massoteres, sinó perquè l’aire fresc que porten les seves melodies psicodèliques i els missatges subjectivables de les seves lletres ajudaran a escampar les boires de l’altiplà segarrenc. Tant de bo que no es compleixi la dita, i que l’optimisme rural del Petit el faci profeta en la seua terra.

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...