Arxiu del Blog

Reivindicant Santa Bàrbara

És públic i notori que aquest mes de juliol diversos episodis de pedregades han castigat les terres de Ponent. L’espai estrella dels TN, “el Temps”, no ha parat d’exhibir gravacions de vídeo i fotografies remeses pels telespectadors on vèiem caure granís del cel sobre cases i vehicles o imatges de pedres al costat de monedes, ous o pilotes de golf. Els danys sobre el mobiliari urbà ha estat notable, a més de les afectacions sobre cultius fructícoles i sobre alguns camps de cereal, pels quals tan bona collita s’augurava. L’alarma ha saltat de seguida i, amb una agilitat que ja voldríem en d’altres ocasions, els responsables polítics no han trigat en saltar a la palestra, mostrar la seva preocupació i oferir solucions per lluitar contra els efectes perniciosos de les forces de la natura…

El conseller d’Agricultura s’ha compromès en fer gestions perquè les companyies asseguradores actuïn amb rigor i honradesa i valorin i cobreixin els danys patits, a facilitar instruments financers per facilitar l’extensió de les xarxes anti-pedra i a negociar amb l’Estat una millora en la fiscalitat per a la pagesia afectada… Però el President de la Diputació ho ha volgut superar i ha reobert la caixa dels trons, rescatant-ne un instrument que semblava mort i enterrat: els cremadors de iodur de plata.

Aquesta aparells,  emprats en les terres de Ponent al darrer quart del segle XX i inicis del XXI, tenen partidaris i detractors a ultrança i plantejar la seva recuperació, després de quasi deu anys d’abandonament, destapa la polèmica. Els partidaris, encapçalats per l’Agrupació de Defensa Vegetal de les Terres de Ponent, argumenten que el iodur de plata no és contaminant (i, si ho fos, les ínfimes quantitats alliberades el farien innocu), que els seus efectes suposen que la pedra s’empetiteixi i que, en cap cas, suposa la disminució de precipitacions. Els detractors, en canvi, fan un llarga llista d’objeccions, centrades en l’emissió d’elements contaminants (iode, metalls pesants i acetona) i gasos d’efecte hivernacle i el perjudici sobre el medi-ambient, amb danys als ecosistemes, l’aire i els cursos hídrics, així com a la salut de les persones, amb afectacions sobre el sistema circulatori, les vies respiratòries i, fins i tot, l’extensió de l’argíria, malaltia incurable que es manifesta en les persones amb una pigmentació blavosa de pell i ulls, talment els barrufets d’en Peyo… Més enllà dels efectes sobre l’ecosistema i la salut, camps on és segur que ningú es posarà d’acord, també hi ha la constatació que aquesta tècnica fou abandonada no pas per prohibida, sinó perquè l’any 2006 el Govern de la Generalitat va tallar el finançament que concedia a l’ADV per la seva implementació, deixant així de resultar rendible. I, més preocupant encara, és el greuge que suposa entre pagesos del secà i del regadiu, ja que els primers se sentirien perjudicats per la pràctica estesa entre els segons que, d’aquesta manera, podrien controlar artificialment el cicle hidrològic i concentrar les pluges sobre els camps fructícoles.

Val a dir que, si bé fa una dècada que els cremadors de iodur de plata haurien deixat de funcionar, encara ara, esporàdicament, es denuncia la presència dels “avions fantasma” que espargirien a dins dels núvol amenaçadors el iodur de plata per evitar que descarregui la tempesta sobre llocs “no desitjats”, emplaçaments que la veu popular identifica amb certs dipòsits de vehicles a l’aire de lliure a l’Alta Segarra o amb grans extensions de vinya a la Noguera… El mateix tipus d’avions que, per exemple, es culpabilitzava l’any 1978 d’haver causat grans inundacions a Califòrnia o l’any 1986 eren enviats des de Moscou perquè el núvol radioactiu de Chernobyl alliberés les seves partícules radioactives sobre Bielorússia i no pas sobre territori rus.

I, tot i els vint anys d’experimentació, l’eficàcia de l’ús del iodur de plata en la lluita contra la pedra encara és qüestionada per la comunitat científica. De fet, les estadístiques revelen un increment de pedregades a Catalunya durant els anys en que més es va emprar i organismes internacionals com l’Organització Meteorològica Mundial o la Reial Societat Americana de Meteorologia han qüestionat abastament la fiabilitat del mètode.

Per tant, aquí –com en tants d’altres conflictes- seria desitjable posar seny i, per precaució, no donar via lliure a una nova amenaça que ve a sumar-se a tantes d’altres que posen en perill el nostre fràgil hàbitat. No hi ha dubte que als responsables polítics se’ls ha d’exigir una reacció valenta i eficaç, però no pas soroll i ni visceralitat.

La saviesa popular diu que “només recordem Santa Bàrbara quan trona”… Bàrbara de Nicomèdia fou una jove màrtir cristiana que fou perseguida i executada pel seu propi pare per perseverar en la seva fe. Diu la seva hagiografia que, com a càstig diví, un llamp va fulminar el seu parricida després d’haver-la torturat i decapitat. Recull Joan Amades la llegenda que explica com, un cop la noia va arribar al Cel, Nostre Senyor va voler recompensar-la pel seu heroisme i fidelitat i li va deixar triar entre governar les dones o les tempestes, i ella es va manifestar capaç de dominar els llamps i trons, però no pas les persones no masculines… Arran d’això, és venerada com a advocada contra els danys de les tronades sobre els cultius i les persones.

En conseqüència, com a mesura profilàctica davant les tempestes, posats a cercar remeis pretesament innocus i amb un alt component placebo, millor que engegar a la babalà partícules contaminants o explotar artefactes des de vols furtius, podríem tornar a fer voleiar les campanes i cantar amb fervor els goigs en llaor de la verge i màrtir escapçada: “Puig que sou nostra Advocada / I de est poble protectora, / De tempestats defensora / Siau, Barbara sagrada”. Potser aquesta mesura, acompanyada d’un desplegament de xarxes anti-pedra, activat per l’avís del Servei de Meteorologia de Catalunya, i finançades amb ajuts públics, i d’una bona assegurança, a poder ser nacional i auto-gestionada, seria ben eficaç.

Imatge

Qui llençarà la primera pedra?

Ara farà un any, em lamentava en veu alta de la darrera actuació de saqueig patida al conjunt monumental de les Sitges. En aquella ocasió, els rapinyaires s’havien emportat una pedra que des de temps remots feia les funcions de pinacle de remat als murs del seu cementiri. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò i, fins i tot, un programa de televisió ho va incloure dins la seva secció de “notícies curioses”, mostrant urbi et orbe les imatges del venerable i voluminós carreu. Ja pràcticament havia oblidat el lamentable succés quan, onze mesos després, m’he ensopegat de nassos amb la pedra…

Tot cercant materials petris per a les obres que tinc en marxa al pati de casa, vaig acudir a un magatzem de “materials antics per a la construcció i decoració”. Allí, passejant la mirada sobre infinitat de testimonis granítics del passat, la vaig trobar. La feixuga peça s’exhibia impúdicament i impune entre centenars d’elements ofertats per a donar pàtina d’antigor, pedigrí i bellesa rústica a patis i jardins.

Superada la primera sensació de sorpresa i astorament, la indignació i l’enuig han envaït el meu esperit i han derivat cap a un complex exercici de reflexió en negre sobre blanc que em caracteritza i inspira i que pateixen els meus silenciosos lectors…

El primer instint m’ha cridat a carregar les tintes sobre el venedor de la peça. La poca vergonya que demostra exhibint una peça robada a pocs quilòmetres de distància, la sensació de menfotisme i impunitat demostrada amb aquesta manera de fer i el menyspreu al patrimoni històric i cultural que destil·la la seva conducta són francament deplorables. Més sorprenent encara si considerem la publicitat que va tenir el lladrocini, ja que la fotografia de la peça va donar la volta a Catalunya apareixent en premsa escrita, ràdio i televisió. Tot i això, la seva actuació no és pròpiament un robatori, donat que el magatzemista s’ha limitat a adquirir la peça d’un bandit que l’ha arrencada del seu emplaçament original, per la qual cosa –no puc obviar els coneixements jurídics que em donen de menjar- tècnicament és culpable de receptació: ha adquirit i comerciat amb la peça robada, ja fos amb coneixement o –en una actitud pròpia dels micos de Gibraltar- sense.

En conseqüència, la meva fúria s’ha reorientat vers el facinerós que, aprofitant l’isolament del lloc, es va dirigir al veïnat disposat a sostreure la pedra dels murs del vell fossar. A menys que es tracti d’un autèntic harrijasotzaile, emulador d’Iñaki Perurena, és palesa la seva traïdoria si considerem que per a arrencar-la -deu pesar un quart de tona- va haver d’acudir al lloc al volant d’un camionet grua. Poter és el mateix causant de les desaparicions de corrons i curres de les eres i camps de les rodalies o, fins i tot, de l’espoli de les esteles funeràries que durant segles varen afilerar-se al cementiri de la capella de Sant Pere.

No obstant, anant més enllà, diu l’adagi que l’ocasió fa al lladre, i l’ocasió té la seva causa de ser en la manca de cura que alguns propietaris i administracions públiques tenen vers el patrimoni. Ara no parlaré (m’ho reservo) sobre les actuacions explícites de destrucció i eliminació de béns, però sí de l’actuació omisiva que els fa culpables del deteriorament i la pèrdua d’elements irrecuperables. L’oblit, la deixadesa i l’abandó del nostre patrimoni abonen el camp per a l’actuació de saquejadors, metrallers i vàndals.

Tanmateix, finalment, una llum d’alarma se m’encén quan concloc que, en el fons, jo també en sóc còmplice. El fet d’acudir a un magatzem de materials antics -més aviat caòtic dipòsit de pedres desarrelades que no pas respectable antiquari-, a cercar carreus per a incorporar a les meves obres, em fa còmplice del robatori i de la receptació. La meva voluntat d’adquirir aquest tipus d’antiguitats per a gaudi personal i embelliment de la meva llar, m’apropa a l’ostentositat kitsch del nou ric i m’allunya dels postulats dels veritables amants i defensors del patrimoni històric, cultural i identitari que tan admiro. Adreçar-me, talonari en mà, a un establiment on per un mòdic preu i sense fer preguntes puc adquirir peces com una llinda gòtica, la carreuada motllurada d’un portal, un conjunt de mènsules medievals o infinitat de corrons, curres, coms, piques, pedres de molí, brocals de pou o, fins i tot, una premsa de vi sencera, em fa col·laborador de l’actuació que tan m’escandalitza.

Per tant, com un fariseu més davant la dona adúltera, no sóc qui per a llençar la primera pedra. Deixaré que ho facin les autoritats policials. Pel què fa a mi, com a acte de contrició davant el meu pecat de pensament, adquiriré els materials petris de casa meva en una pedrera legalitzada i m’esmerçaré per a restituir el carreu en qüestió al seu lloc original (tot enganxant-lo amb resina epoxídica).


La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...