Arxiu del Blog

Entre nosaltres

Des de la caiguda de l’Imperi romà, la nostra societat sempre ha estat esporuguida pel temor de les invasions bàrbares. La traumàtica entrada en tropell i a la desbandada dels pobles gots, huns, vàndals, burgundis i demés va quedar gravada dins del subconscient dels habitants de l’Occident romanitzat. Durant aquells foscos anys de la transició entre l’Edat Antiga i l’Alta Edat Mitjana, el gran moviment migratori dels pobles situats a la perifèria oriental i meridional va canviar totalment la vida a les nostres contrades, d’una manera que mai més va tornar a ser igual.

Després d’això, al llarg de la història, d’altres invasors han assaltat a sang i foc aquestes terres, deixant la seva empremta. La ràtzia dels hongaresa del segle X, que va saquejar tot allò que li va semblar en el seu trànsit entre la Barcelona carolíngia i la Larida andalusina. Les expedicions de càstig  d’Al-Mänsur i del seu fill Abd al-Malik, vingudes des del califat de Còrdova per frenar l’avenç comtal, que van arrasar la capital catalana i moltes d’altres viles i ciutats del país. Els atacs des de la costa, sovint remuntant els cursos dels rius cap a l’interior, dels corsaris berebers, que s’obrien pas a cop de simitarra pel país a finals del segle XVI. Les invasions dels francesos al segle XVII, durant la guerra dels segadors, i al segle XIX, durant la guerra de la independència, i la depredació causada sobre les llars i les hisendes dels catalans. Els moros de l’avantguarda dels exèrcits franquistes, que van sembrar el terror als pobles en l’avenç de les tropes nacionals… Molts han estat els exemples que han contribuït a traçar dins l’imaginari col·lectiu la por a la invasió dels bàrbars. A aquells que, fora de tot control i sense cap respecte per la vida i el patrimoni de la bona gent del país, avancen com un corró destructor trinxant tot allò que obstaculitzi el seu pas.

Fruit de tot això, tendim a reforçar les nostres fronteres, blindant la nostra parcel·leta dels temibles forasters. Així no dubtem en protegir els nostres límits meridionals amb altes tanques, dobles, reforçades amb ganivetes i reixats, vigilades per càmeres i, si s’escau, electrificades. Aquells que les aconsegueixin esquivar, tampoc dubtarem en disparar-los o, si posen peu a terra, tancar-los en centres d’internament per retornar-los ben aviat més enllà dels limes de la nostra pàtria. Però algun dia ens adonarem que els bàrbars ja estan aquí. Es formen a les nostres aules, caminen pels nostres carrers, creixen entre nosaltres i s’identifiquen amb els nostres noms i cognoms…

Als anys seixanta, una distòpia ens ho va descriure: la novel·la A Clockwork Orange (La taronja mecànica) d’Anthony Burgess, portada a la gran pantalla en una pel·lícula de culte d’Stanley Kubrick.  En ella, un grup d’adolescents es dediquen a cometre actes de brutalitat (pallisses, baralles, destrosses i d’altres abusos), sense cap altre motivació que el plaer per la destrucció i la violència. El més terrible de la història és la manca de referents ètics o socials dels seus protagonistes que, deslligats de tot control moral, deixen anar les rengles dels seus impulsos més violents. Així, Burgess i Kubrick ens presenten un grup d’homes joves que gaudeixen escampant el dolor i la destrucció entre els seus iguals i que, alhora, estan integrats dins el sistema educatiu institucionalitzat i són capaços d’emocionar-se escoltant l’Oda a l’Alegria de Beethoven (composició que, paradoxalment, seria declarada himne oficial europeu l’any 1972, un any després de l’estrena de la pel·lícula).

Els últims mesos la nostra comarca ha estat escenari d’aquesta nova realitat. Diverses ràtzies, seguint l’eix del riu Sió, han afectat poblacions com Sant Ramon, el Llor, Tarroja, Sedó, Guissona, Mont-roig o Concabella. Una estela de cotxes amb les llunes rebentades, motocicletes esclafades contra el terra o contenidors cremats han quedat com a rastre de destrucció d’aquests nous bàrbars. La darrera, fa poc més d’un mes, va rebentar mitja dotzena de marquesines del servei públic de transport de la comarca (al qual, ja prou escadusser per sí mateix, només li faltava aquesta garrotada).

Qui hi ha al darrera d’aquests fets? Quina és la raó d’aquestes conductes? Ens agradaria, ens alleugeraria pensar que els autors d’aitals calamitats són un grup d’estrangers indocumentats i inadaptats, que bolquen la seva frustració i el seu odi racista volent fer mal sobre les estructures del nostre estat del benestar. Però ben aviat constatarem que no és així, i que els causants d’aquests estralls es compten entre el fill del nostre veí de tota la vida, el nebot dels nostres amics de casa bona o el nét del parroquià més missaire de la contrada.

Freud assegurava que la civilització provocava un malestar innegable perquè suposava la repressió dels desigs. La cultura esdevenia una eina per frenar l’instint humà, que tendeix a la satisfacció del plaer a través de la realització del desig i, en tot ésser, hi ha una tendència innata, potser malaltissa, cap a la mort i la destrucció. D’aquí resultaria el rebuig instintiu a la cultura, com a plasmació de l’esforç, el sacrifici i el treball repressors del plaer. Concebuda avui en dia la cultura com a quelcom sumptuari, elitista i prescindible, l’instint inconscient per l’agressió i la destrucció es desferma. Trencat el dogal de la cultura, es consuma el divorci anunciat per Freud entre civilització i amor. Seguim per la via de prescindir de la cultura, desmereixent-la, gravant-la, amagant-la i ridiculitzant-la i tots en serem víctimes. Avui ho són les llunes dels vehicles, els contenidors i les marquesines; demà, …qui ho sap?

Imatge

Anuncis

La perillosa novetat de discórrer

Corre l’any 1827. Espanya es troba al bell mig d’una etapa que serà batejada pels historiadors com “la dècada ominosa”. Enderrocat el Trienni Lliberal, l’absolutisme més repressor satanitza i emmordassa tot allò que faci tuf a il·lustració o intel·lectualitat i es tanquen a cop de decret -i, si s’escau, de sabre-, rotatius, universitats i centres sospitosos de renuents al poder omnímode de la Corona. L’església, les organitzacions gremials i l’aristocràcia recuperen els privilegis abolits per la breu alenada constitucional i Ferran VII exerceix per dret diví el seu poder il·limitat.

Cervera és la seu de la única Universitat existent al Principat i, tot i que la ciutat es manifesta ultrareialista, tanta acumulació de llibres dins un edifici, per gran que sigui, el situa també dins l’ull de l’huracà. El Claustre està temorenc i ha de palesar el rebuig a tot besllum de modernitat i la condemna a qualsevol ideal lliberal i a la temptació del lliure pensament. És aleshores quan decideix acreditar la seva submissió, postrant-se als peus del Borbó amb una “exposición a S.M.” que literalment afirma que “todos somos de un corazón y de una alma: lejos de nosotros la peligrosa novedad del discurrir”. La lletra assolirà el seu objectiu i congratularà tant l’ànim del Rei que aquest n’ordenarà la publicació a la Gaceta de Madrid, estigmatitzant i ruboritzant per sempre més el temple cerverí del saber…

La renúncia voluntària i la repressió a discórrer, és a dir, l’acció de “desenvolupar una sèrie d’idees deduint les unes de les altres pel raonament”,  com a activitat sediciosa i potencialment revolucionària, és una eina habitual dels règims autoritaris. El lliure pensament, la raó, porta a qüestionar allò que es dóna com a veritats dogmàtiques i que sovint només són els peus de fang d’una gegantina autoritat. Aquell enardit “¡Muera la inteligencia!” de Millán Astray com a argument front les disquisicions d’Unamuno, aplaudits l’any 1936 per un cor de falangistes, o el cínic “quan sento parlar de cultura, trec el fiador de la meva Browning”, atribuït al fundador de la Gestapo, en són d’altres exemples.

En els nostres dies, el saber i la cultura segueixen essent quelcom incòmode a ulls del poder. Fins ara, i des de temps remots, la millor eina per allunyar la ciutadania de l’impuls cultural ve articulada a través dels diferents circs que s’ofereixen a tota hora i a baix preu. No obstant, l’argument de la crisi i la conveniència de les retallades atorga també una gran legitimitat als gestos que malden per dificultar l’accés dels homes i les dones a la cultura. Sense anar gaire lluny, a Tàrrega mateix, un regidor popular acaba de proposar retallar els pressupostos de cultura amb el demagògic argument que “no són vitals”, penalitzant, com sempre, el suport a les entitats independents de creació cultural.

A gran escala, la terrible mesura d’incrementar en 13 punts el gravamen de l’IVA cultural, del 8 al 21%, es consolida com una eina de policia del pensament. Els temps ha acreditat que no es tracta d’un recurs recaptador, ja que el consum ha baixat espectacularment i, en conseqüència, també la facturació i l’import absolut d’impostos pagats. Però ni tan sols així l’Estat espanyol ha fet un pas enrere (a l’inrevés d’Holanda i Portugal, que sàviament han derogat mesures equivalents). Aquest increment de la fiscalitat, sumat a una enorme davallada de les subvencions al foment cultural i a un cànon de la Societat General d’Autors que és el més alt d’Europa (el doble la mitjana), i possiblement el més mal gestionat, anorrea tots els marges de beneficis de les indústries culturals. Emportant-se per endavant llocs de treball i cotitzacions socials, condemna a l’amateurisme o a l’estraperlo la creació, l’activisme i la dinamització de l’emprenedoria cultural. A tot això, s’hi ha de sumar l’efecte “Madrid Arena”, que multiplica fins l’extenuació la burocràcia de les mesures auto-protectores i fins la ruïna els costos de producció d’esdeveniments, a més de la proliferació d’espectacles esportius televisats a diari, màxima plasmació d’un circ que, a manca de pa, es serveix en sessió doble.

Eppur si muove. Tot i això, la cultura encara belluga. L’enginy de la gent de cultura, acostumada a sobreviure, és infinit i no permetrà que els aires del pensament únic, el revengisme i l’elogi de la mediocritat acabin amb el seu esforç. Anecdòtic és el cas del teatre de Bescanó, que va decidir substituir la taquilla per una parada de pastanagues on el comprador de l’hortalissa (gravada al tipus reduït d’IVA) era obsequiat amb entrades per l’espectacle. Però d’altres conceptes sorgeixen, com sempre, d’una societat civil inquieta i resistent: el micromecenatge (o crowdfounding) aprofita les noves tecnologies de la comunicació per a nodrir de  finançament idees que, si fos per l’Administració, mai veurien la llum. Projectes de creació audiovisual, musical, literària, entre d’altres, es fan realitat gràcies a plataformes com Verkami o Kifund, a través de les guals qualsevol ciutadà esdevé un autèntic mecenes de l’art i la cultura i, a més, rep una compensació en espècie per part d’allò que ha ajudat a néixer.

En conseqüència, no hem de patir. La cultura sobreviurà als irresponsables governants i a llurs palmeros que la veuen com quelcom fútil, banal i prescindible. “La poesia, com la música, com la cultura en general, són eines que ens ajuden a dominar la tristesa”, deia fan ben poc el poeta Joan Margarit, i, com ell mateix, no  renunciarem a fruir de la vida.

La cultura és la llavor de les idees i és en el debat d’aquestes on es formen les inquietuds i la mobilització que ens fa progressar. Potser ara estem travessant una altra dècada ominosa, en la qual els hereus d’aquells absolutistes ens volen lligar curt, submisos i acrítics. Però aquesta època s’acaba, talment com amb les últimes raneres de Ferran VII es va fondre l’Imperio. Les coses canvien molt de pressa i, si perseverem i ens mantenim ferms, ho faran a millor.

Imatge

Fer país

Diuen els cronistes que l’expressió “fer país” fou forjada pel Jordi Pujol dels anys de la clandestinitat, al bell mig de la foscúria d’un franquisme que negava els trets diferencials de la nació catalana i pretenia anorrear la identitat secular del nostre poble. Aquell jove Pujol, abans de ser detingut i torturat pels fets del Palau, es movia al centre d’un seguit d’activistes que treballaven per a preservar i projectar cap al futur la catalanitat en els camps de l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’economia i l’empresa. L’homenatge a l’abat Escarré de l’any 1959 a Montserrat, la crema dels exemplars de la Vanguàrdia d’en Luis de Galinsoaga (aquell que va dir allò de “todos los catalanes son una mierda”) o la campanya “volem el català a l’escola” formaven part d’aquest esforç del catalanisme resistent durant la llarga nit de la dictadura. No obstant, abans que l’expressió pujoliana veiés la lluny, tot just caiguda la tenebra de la postguerra, d’altres feien país i treballaven per la supervivència de la identitat catalana…

Un d’ells, la biografia del qual té diversos punts en comú amb el Molt Honorable, fou en Jordi Cases i Llebot. Nascut sis anys abans que el President, també a Barcelona, i estudiant a la mateixa Facultat de Medicina, en Jordi Cases va militar des de ben jove al Front Universitari de Catalunya. Al FUC, organització de resistència al franquisme dels anys quaranta, hi va coincidir amb personatges il·lustres com l’advocat Francesc Casares, l’historiador (recentment finat) Josep M. Ainaud de Lasarte i el polític cerverí Josep Benet, que n’ocupà la presidència. Entre d’altres responsabilitats, Cases va assumir la confecció de senyeres, una de les quals fou col·locada per la seva mà al Palau de la Música, en una intervenció acompanyada del llançament de quartilles reivindicatives. Tot i això, un tràgic gir biogràfic -que en aquest cas l’apropa a en Màrius Torres,  un altre nom distingit del catalanisme de postguerra- el va fer emmalaltir d’una greu afecció pulmonar i acabar els seus escassos vint-i-sis anys de vida en un sanatori antituberculós. Durant els seus darrers anys, Jordi Cases va conrear la poesia i va participar activament en la promoció de la cultura catalana a través de festivals, publicacions i periòdics, dedicació que en aquells anys es podia titllar d’heroica.

En memòria d’aquell jove i amb la voluntat de mantenir encesa la flama de reivindicació i promoció de la cultura catalana de base, la seva mare, Amanda Llebot, va deixar el patrimoni familiar en forma de llegat fundacional. Gràcies a això, i per la implicació decisiva de Jaume Terribas, Joan Valls i Jordi Cuxart, la Fundació Jordi Cases i Llebot va esdevenir una realitat de la qual, aquests dies, en commemorem el vint-i-cinquè aniversari. De fet, per obra i gràcia del Dr. Cuxart –company també de Jordi Cases al FUC-, el domicili d’aquesta institució va anar a raure al segarrenc poble d’Hostafrancs i, en conseqüència, la nostra comarca va esdevenir el campament base d’actuació i el focus d’irradiació d’una meritòria i decidida acció cultural i catalanista.

Durant aquest quart de segle, la Fundació Cases ha estat a l’alçada de la seva declaració fundacional i ha lluitat per una cultura catalana que, en el fons, és l’ingredient principal que amalgama, compenetra i distingeix totes les actuacions que ara qualifiquem com “fer país”. Amb aquesta vocació, la Fundació defensa l’ús i el prestigi de llengua catalana a la Franja de Ponent (amb els premis Amanda Llebot, adreçats a infants i ensenyants de l’orient aragonès), dóna suport a diverses iniciatives culturals, socials i de progrés de la Segarra, ha fomentat i publicat un seguit d’estudis sobre economia, cultura i territori comarcals i, potser en la fita més ambiciosa, ha iniciat la recopilació i publicació dels inventaris de patrimoni de la Segarra, amb sis volums ja publicats i tres més en preparació. L’ingent treball d’estudi i catalogació de vora tres mil elements de la història i l’art segarrencs són una garantia de memòria per les futures generacions i una defensa front hipotètiques agressions i  menysteniments.

En aquests temps en que afirmem haver superat la fase de fer país i que ens llancem a fer Estat, quan molts d’aquells lluitadors pels drets històrics de Catalunya han abandonat aquell pensament autonomista i ja només creuen en la via independentista per a assolir que el poble català sigui respectat en la seva plenitud nacional, cal reconèixer i honorar tots aquells que, mentre treballaven per fer País, varen aconseguir que la següent generació es reconegués com a Nació i posés els seus anhels en la consecució de l’Estat.

Que un miler de segarrencs marxin a Barcelona en una Diada històrica, per reivindicar la dignitat de Catalunya i per exigir l’assoliment d’un nou Estat europeu per la nostra nació, no és pas flor d’un dia. És el resultat de dècades de lluita en el camp polític, però també de la feina entregada, infatigable i il·lusionada de moltes entitats de la societat civil que han treballat per la preservació de la cultura i la identitat catalanes. La Fundació Cases i Llebot n’és una d’elles, com també ho són les entitats de promoció de la cultura tradicional, del patrimoni i l’arquitectura popular, els centres excursionistes, les aules d’extensió universitària, les agrupacions de defensa de la natura, les associacions de veïns i tantes i tantes associacions, entitats i plataformes que conformen una societat civil profundament arrelada, compromesa i treballadora pel futur d’una comarca que, fet i fet, va indissolublement vinculada al futur d’un País, d’una Nació i d’un Estat que està apunt de néixer.

“…per a molts ets l’estendard rogent / que jamai rendirem encara que et neguin. / Mes jo sé, ma Pàtria, que estàs renaixent”, escrivia ara fa setanta anys en Jordi Cases des del sanatori de Torrebonica. La lluita de molts farà possible que aquestes paraules, més enllà d’un bell exercici de lirisme, esdevinguin una declaració profètica.

 

Els fiadors de Göering

Fa uns dies, un alt càrrec de la coalició restaurada al govern de la Generalitat aplaudia públicament la nova política de repressió vers els okupes. L’ultraliberal i engominat membre de l’executiva elogiava el suposat canvi de rumb de la Conselleria d’Interior i la seua política de “tolerància zero” amb tots aquells desaprensius que, a més d’atemptar contra el sagrat dret de propietat, fan tuf de comunistes i antisistema. Per a fonamentar el seu criteri repetia una de les màximes del conservadorisme protector: “no és possible llibertat sense seguretat” i ens tranquilitzava assegurant-nos que ja no cal patir, que ara anem per la bona direcció, i que un bon grapat de furgons policials és el millor remei per a derrotar a aquells dolents que només pensen a destrossar i atemorir… Poc després, en un debat obert a la xarxa social, un amic Mosso d’Esquadra celebrava les opinions que jo gosava qüestionar, tot recordant-me que “la teva seguretat depèn de nosaltres, les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, que alguns cops hem de fer servir la mà dura per garantir els drets de la majoria dels ciutadans, però no de tothom” (cito literalment, corregida l’ortografia, no la gramàtica).

Esdevé paradoxal com, si bé per un cantó veiem sagnants retallades en despeses socials, sanitàries o educatives, el camp de la seguretat es potencia fins a límits absurds. Jo mateix, per motius professionals, he assistit darrerament a judicis on es dirimia la possessió d’un immoble i es demanava l’expulsió de qui l’ocupava en precari. Doncs bé, el que fins ara era una vista més, on el propietari defensava el seu dret sobre l’immoble i els ocupants exposaven la conveniència de romandre-hi, ara s’ha transformat en un espectacle on s’hi afegeix vigilància privada i agents policials en cordons de seguretat que no deixen atansar-se a ningú que tingui “estètica okupa” (que consisteix, segons declaracions d’un agent davant una Jutgessa, en calçat esportiu, pantalons texans esfilagarsats i dessuadora) per por d’uns incidents que mai, en les dotzenes de vistes on he intervingut, he presenciat…

Cap a quina societat ens porta tot això? Quina llibertat és la que es concedeix als ciutadans? Aquest paternalisme neòfob, que vol protegir-me d’un enemic invisible, em recorda massa a la lluita contra l’”eix del mal”, aquella justícia infinita que varen promulgar el trio de les Açores per justificar l’injustificable. La por a tot allò no homologable dins la cultura política lliberal dominant, la basarda als models diferents i alternatius, l’angoixa de poder perdre uns suposats privilegis que cal blindar front el malvat que ens els vol manllevar, se’ns insufla des dels mitjans de comunicació i ens mutila la llibertat i la responsabilitat individuals.

Mentrestant, els pressupostos de cultura i  educació minven cap a mínims indignes, com si es tractés de camps secundaris i contingents. Els intents de control sobre les expressions culturals, mediatitzades des del poder a través d’una política de subvencions i de llicències exercida com eina de pressió i subordinació de tota iniciativa cultural, i l’atac als camins alternatius, ja sigui amb l’anorreament de l’obra social de les caixes d’estalvis, la fiscalització de les fundacions, la censura a les xarxes d’internet i l’ofec (sinó criminalització) dels moviments alternatius, ens porten cap a la perversió de pretendre garantir la seguretat d’una població inculta.

Davant això, cal tenir clar -que ningú ho dubti!- que no és possible la llibertat sense cultura. És precisament la cultura allò que ens permet obtenir autonomia respecte les lleis de la natura i els instints primaris, que ens fa capaços d’imaginar projectes i que ens dóna aptitud per a transformar les coses. Sense cultura, estem condemnats a perpetuar-nos com un col·lectiu irremeiablement subaltern i a generar uns responsables polítics incultes, sotmesos als dictats de les grans corporacions, a les lleis del mercat global i als fluxos transfronterers de capital. En el fons, potser és això el què convé a alguns, inconscients seguidors de la màxima d’aquell mariscal del Tercer Reich que digué allò que “quan sento parlar de cultura, trec el fiador de la meva Browning”.

Per tant, si de veritat volem defensar la llibertat, defensem la cultura, i també la dels membres dels cossos i forces de seguretat que, per cert, els dos cops que els he demanat que acudeixin a Florejacs, s’han perdut pel camí…

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...