Arxiu del Bloc

Els senyors dels vents

La mitologia grega ens diu que Èol, senyor d’Eòlia, havia rebut de Zeus el poder de governar els vents que, en forma de cavalls, tenia tancats als seus estables. Com a guardià dels vents, els deslligava per a fer realitat tot allò que li passava pel cap: tan aviat generava tempestes destructives com concedia brises favorables als navegants, a voltes provocava aires calents que portaven la sequera i la fam o n’agitava altres d’humits que fertilitzaven la terra… Al Cant X de l’Odissea, Homer ens narra com Odisseus (també anomenat Ulisses) i els seus homes, de retorn cap a Ítaca, s’aturen a Eòlia i reben l’acolliment del senyor del lloc, que els omple d’afalacs i hospitalitat. Quan l’heroi de Troia decideix seguir el camí de retorn cap a la llar, Èol l’obsequia amb una bossa de pell que conté tots els vents, no només el suau vent de llevant que l’ajudarà a creuar el Jònic, sinó també tota la resta per si decideix alterar el seu rumb. Odisseus emprarà amb prudència el regal i portarà les naus fins albirar la pàtria a la línia de l’horitzó, moment en el que, cansat, decideix fer una becaina. En aquell instant, la seva tripulació, encuriosida per la bossa que el seu capità ha rebut del senyor d’Eòlia i convençuda que atresora grans riqueses, aprofita que Odisseus dorm per deslligar la corda d’argent que reté els vents i provoca que tots els cavalls emergeixin renillant amb força i arrosseguin la flota novament cap a l’est, vers l’illa del senyor dels vents, tot esvaint l’esperança de tornar a casa…

El mite ens mostra com l’aprofitament de la força del vent amb prudència i saviesa esdevé un element de progrés i futur, una ajuda inestimable pel assolir el destí desitjat, la Ítaca d’Ulisses (i Konstantin Kavafis, i Lluís Llach…), però que, al contrari, emprar-lo amb cobdícia i ignorància pot fer recular els guanys assolits i provocar uns efectes devastadors.

Quelcom semblant està passant al nostre país amb la indústria aerogeneradora d’electricitat. El Govern va aprovar les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) per a l’energia eòlica, definint les àrees on, per disposar de vent suficient, d’un sòl apte des del punt de vista ambiental, urbanístic i paisatgístic i d’una bona xarxa d’evacuació de l’energia generada, fos viable instal·lar centrals generadores (eufemísticament anomenades “parcs eòlics”) de més de cinc aerogeneradors. La fixació de les ZDP responia a la voluntat de potenciar les energies renovables com a eina de futur en la lluita contra l’escalfament global, alternativa a l’esgotament dels combustibles fòssils i instrument de desenvolupament d’una indústria sostenible, neta i respectuosa amb el mediambient. No obstant, aquests bons propòsits s’han acabat traduint en uns planejaments engendrats des de despatxos allunyats del territori, menystenint la població directament afectada, aprofundint en l’enfrontament camp – ciutat, obrint un camí al capital especulatiu orfe de la construcció i revertint en uns beneficis que només cauen en mans de les promotores multinacionals habituals i, les molletes servides dins un morral, en una minoria de propietaris i consistoris àvids d’ingressos.

Per si això no fos suficient -feta la llei, feta la trampa!-, l’aprovació de les ZDP no impedeix que, fora de les zones definides, es puguin implantar d’altres camps d’aerogeneradors, sempre i quan no excedeixin en número de cinc. Aquesta pragmàtica sanció ha obert una esquerda per la qual, aquestes darreres setmanes, s’han escolat multitud de sol·licituds de llicències d’implantació de “mini parcs eòlics”, denominació que camufla diversos conjunts de cinc molins aerogeneradors, d’una alçada de 95 metres més unes pales de 50 metres de llarg. Aquests “mini parcs” es volen estendre pels nostres voltants (afectant espais dins els municipis de Calaf, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra  i Montoliu de Segarra), en un mapa que, si el superposem a les zones ja integrades dins les ZDP (Copons, Veciana, Argençola, Ivorra, Estaràs, Sant Ramon, Sant Guim de Freixenet, Talavera, Ribera d’Ondara, etc) ens converteixen bona part de la Segarra i l’Alta Anoia en un coixí aguller, de llums estroboscòpiques i braços giratoris. A més, com acostuma a ser habitual, els promotors d’aquests projectes són empreses forànies -entitats que abans es dedicaven a la construcció-, sense cap vincle amb el territori i la seva gent, i que, com hi ha precedents, un cop aconseguida l’autorització, acaben traspassant-la a les totpoderoses corporacions energètiques multinacionals. Per si no n’hi hagués prou, amb nocturnitat i traïdoria, els períodes d’exposició pública d’aquestes llicències es fan coincidir amb el mes d’agost (en el cas del Parc de Sant Julià, actualment una zona de conreus de secà a menys d’1 km de Montoliu, el termini per al·legacions fineix el 31).

Davant d’això, cal anhelar la racionalització de la implantació de l’energia eòlica, en emplaçaments que no generin rebuig social i amb projectes que reverteixin en benefici del territori i els seus habitants i respectin els valors paisatgístics i tot el seu potencial generador de riquesa.  Això ja és una realitat a Europa, on el model habitual opta per una densitat molt menor d’aerogeneradors, de mides reduïdes, en àmbits consensuats per la gent de l’entorn i que els reverteix en beneficis tangibles. També, al nostre país, la població ha pres la iniciativa amb projectes com SomEnergia, cooperativa sense ànim de lucre que reuneix ja un miler de persones amb la voluntat d’invertir en energies renovables en gestió transparent, respectuosa, local i independent dels oligopolis.

El camí contrari ens porta a un conflicte que té tots els visos d’enquistar-se. Una fita ha estat el ridícul de Vallbona de les Monges, on una sentència judicial obliga a enderrocar 28 aerogeneradors: l’enfrontament entre veïns, administracions, jutjats, partits polítics i organitzacions ecologistes està servit i l’arma llancívola de la demagògia ja vola per sobre la serra del Tallat…

Quan Odisseus va tornar a posar el peu a Eòlia i va demanar de nou al guardià dels vents que l’ajudés, aquest li va donar un cop de porta als nassos al crit de “No puc ajudar a un home que té els Déus en contra”. Ben segur que, si fem les coses bé i emprem racionalment i eficaç el do dels vents amb que la natura ha obsequiat les nostres contrades, no ens caldrà humiliar-nos tornant enrere i suplicant un ajut que, quan l’hem tingut a les mans, hem malbaratat de forma nècia, avara i irresponsable.

Anuncis

El llegat del padrí

En Constantin va arribar al geriàtric l’Alzina gran a l’hora indicada. Va trobar al padrí assegut en una cadira de plàstic verd en un extrem de la sala de visites, al costat d’una taula de fòrmica blanca sobre la que hi reposava un vell telecomunicador de monedes.

Només veure’l, l’ancià li va pregar que s’assegués al seu costat i va explicar-li perquè l’havia fet venir…

“Avui fa just trenta-cinc anys que tot va començar. La signatura d’aquell document va ser el principi del fi. Déu sap que jo tenia dubtes, però el senyor alcalde em va convèncer que tot serien avantatges. La instal·lació d’aquells immensos molins al tros suposaria que, sense haver-me de preocupar de males collites, de l’increment del preu del carburant, d’inspeccions dels forestals o dels responsables de medi ambient, ni res de res, cada any em cauria una generosa pluja de quartos. A més, jo no deixaria de fer de pagès, com el meu pare, i el pare del meu pare, i tots els Nonat des de quatre segles enrere…, ja que l’ocupació només afectaria una petita part de la gran finca i jo podria, més per plaer que per necessitat, seguir treballant-ne la resta.

És cert, estimat Constantin, que al teu pare l’assumpte no li feia gaire gràcia. Ell també volia viure de pagès i temia que, amb tanta excavadora, tant moviment de terres, tants vials i aquells gegants de llargues aspes, no quedés tros per a llaurar. A més, les queixes dels seus cosins, irades primer i ploroses després,  li ho feien tot costa amunt: acabaven d’endeutar-se fins les orelles per a restaurar la casa pairal dels seus ancestres i tirar endavant un negoci de turisme rural i temien que els molins, amb els seus flaixos nocturns i l’omnipresència diürna allunyessin els visitants… com així va ser. He de reconèixer que aquells projectes de turisme no m’havien agradat mai, ja que omplien els camps d’aixafaterrossos que no respectaven res, amb els seus gossos de ciutat i els seus tot-terrenys brillants, però sí que em sabia greu pels cosins; en el fons, eren família, no pas forasters…

No obstant, el senyor alcalde em va saber convèncer. No volíem ser tan ecologistes? No es tractava d’una energia verda i renovable? Dons au, pit i collons! Vaig anar a la notaria i, en un tres i no res, ja tenia signada tota la paperassa que cedia els drets d’ús de la finca familiar dels Nonat a canvi d’uns bons diners. Encara ara recordo aquell home encorbatat que, un cop feta la signatura, em va xocar la mà i em va dir “Enhorabona, senyor Ramon, vostè ha fet una gran  contribució pel futur de la comarca…

Dos mesos després, el camp s’omplia d’excavadores, camions, grues, cablejat i dotzenes d’operaris que, en poc temps, varen plantar mitja dotzena d’aquells molins gegants. Jo somreia en veure’n les pales, que em recordaven el logotip del cotxe que em volia comprar, i em fregava les mans pensant en què faria amb tants diners: el document deia que cada any rebria per molí 6000 dels antics euros (uns 34 eurodòlars dels d’avui), per tant, guanyaria en un any molt més que en deu de durs i atzarosos treballs al camp.

Tot i això, aviat varen començar els problemes. De bell d’antuvi, la promotora de les obres va barrar tota la finca. Quan vaig a anar a demanar explicacions, el capatàs em va dir que era un “mandao” i es limitava a fer allò que li ordenaven. Després d’anar amunt i avall, em vaig assabentar que aquells als qui jo havia signat la cessió del camp havien desaparegut, tot traspassant els drets a una empresa espanyola que res volia saber de les promeses rebudes. “El contrato dice que tenemos el uso sobre toda la finca –digueren-, sin limitaciones espaciales, y usted no puede entorpecer nuestros trabajos”. Per tant, em vaig quedar sense poder accedir a la meua pròpia terra.

Al cap d’un any, una nova sorpresa: dels 36.000 euros promesos, només en vaig rebre 12.000. De nou, la lletra petita: el pagament quedava condicionat a la posada en marxa de cadascun del que ells anomenaven “aerogeneradores”, i dels sis, n’hi havia quatre que no rutllaven.  Els havien instal·lat en una zona enclotada sense suficient força del vent per a fer-los girar! En realitat, aquells molins eren part d’una gran jugada per la qual, l’empresa promotora (una totpoderosa contractista d’obra pública) havia plantat allí aquells engendres -tot i saber que no eren rendibles- per a acontentar certs capitosts polítics de gran influència en el partit de govern. Per tant, aquells molins de fireta servien poc més que per a exterminar moixons i fer que de nit deixés de ser de nit.

Vaig decidir trencar l’acord i vaig córrer cap a ca l’advocat. Ja era massa tard: em va fer veure que el literal del contracte s’acomplia i que no hi tenia res a fer. Més em valia no posar-me en uns plets que, a més de cars, esdevindrien eterns i imprevisibles.

Quan li ho vaig exposar, el teu pare no va resistir l’humiliació, va plantar el tractor i va anar a cercar feina a un escorxador de pollastres proper on hi havia feina per a tothom… Al menys, allà va conèixer la Nicoleta, la teua mare.

I així fou com em vaig quedar sense terres, sense feina i sense dignitat. Tot i això, amadíssim nét meu, avui es compleix el termini pactat i, per fi, podré recuperar allò que és meu i fotre fora de la meua terra aquells ingrats. Per tant, tu podràs tornar a fer de pagès!”

Dit això, el padrí va introduir amb mà tremolosa dos eurodòlars a la ranura del telecomunicador i va marcar un codi que feia anys que havia memoritzat. Al cap d’uns minuts, un rostre tan odiat com temut va aparèixer a la pantalla. “Señor Foncillas –va dir, engolant la veu- hoy acaba nuestra relación. Por lo tanto, espero que mañana mismo se lleven sus hierrajos de mis tierras y me devuelvan lo que es mío...” El tal Foncillas, somrient sota el seu bigotet d’alferes provisional, va contestar: “Don Ramon, veo que, tras tantos años, sigue usted sin leer -o tal vez entender- el clausulado del contrato: la voluntad rescisoria debe ser comunicada de forma fehaciente, con seis meses de antelación, en caso contrario la vigencia del contrato se prorroga de forma tácita por períodos de quince años”.

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...