Visca na Segarra!

Ara fa unes setmanes vaig tenir l’honor de ser convidat a un sopar de prohoms i prohomeresses cerverins. No diré amb qui, ni quan, ni on (tot i que aprofitaré per agrair la cortesia al generós amfitrió, lector impenitent dels meus articles), però sí que s’escau retratar una anècdota que, tot i trivial, no em va semblar fútil… La trobada estava convocada a les nou del vespre i jo, acostumat als rígids assenyalaments judicials, vaig arribar-hi cinc minuts abans. La meva sorpresa s’esdevingué en constatar que no només era el primer en arribar a la cita, sinó que, a més, no es preveia assolir el quòrum fins una hora més tard. Mentre comentàvem la jugada amb el promotor, va fer aparició un pròcer cerverí que no va fer escarafalls a afegir-se a la conversa. L’amfitrió, sempre sorneguer, va reconèixer que tenia l’habitud de convocar la concurrència una hora abans del moment desitjat, donat que “aquí no tenim el costum de ser puntuals: som segarrencs”. Enunciat que, amb posat sever, el nouvingut va matisar: “Segarrencs, dius? Som cerverins!”.

De fa anys he copsat que en alguns ambients de Cervera la consciència segarrenca és un sentiment poc conreat. La pertinença a una identitat compartida amb l’ampli territori comarcal i, per extensió, a un molt més ampli territori històric, és intensament latent en els petits pobles del voltant i, especialment, en viles expulsades de la Segarra oficial per vel·leïtats administratives: punyent és la militància segarreta a Santa Coloma de Queralt i encara ben palpable a Calaf o Prats de Rei; però en canvi, a la capital es percep, en el millor dels casos, subordinada a la identitat cerverina. Segurament aquest sentiment deriva d’aquella animadversió pels “homes de paratge” que, al segle XV i amb Bernat Saportella al capdavant, van governar Cervera després de la derrota de la Generalitat a mans de les forces de Joan II; aquells forasters que, provinents de nuclis camperols i assilvestrats, esdevenien per la força de les armes rics i poderosos i subordinaven l’autonomia dels paers. Homes toscos, fers i poc cultivats, eren de totes totes indignes d’ocupar aital honor. La mirada altiva de la classe benestant i patrí­cia, dels petits nobles, artistes i doctors cerverins, vers la plebs rústega de més enllà de les muralles, ha sobreviscut i mutat amb el pas dels anys, però encara perviu. I fins i tot es constata institucionalment en aspectes tan subtils com la denominació “Museu Comarcal de Cervera”, del museu de la Segarra, l’”Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Cervera i la Segarra”, l’”Associació de Pessebristes de Cervera i la Segarra” o l’”Empresa d’Aigües i Serveis de Cervera i la Segarra, SL” (com si referir el tot, no integrés la part) per posar algun exemple… Cert és que la iniciativa de convidar pobles de la comarca a la Fira de Sant Isidre, anomenar “Segarra” a la revista local més prestigiosa, organitzar caminades populars pels límits de la Segarra històrica o projectar les activitats de cultura popular als pobles i viles de la rodalia, per citar algun cas, acrediten que no és aquest posat el majoritari, però tampoc el fan passat desapercebut. Els poc disimulats escarafalls vers el més enllà de la ciutat no fan cap bé, ans al contrari, per pal·liar el sentiment de llunyania i absència d’estimació que, en el fons, rau a la base dels moviments secessionistes de la vall del Llobregós (i, com es badi, també de l’Alt Sió).

Per tot això, avui m’ha causat una gran sorpresa i alegria llegir al diari que una parella de cerverins han decidit posar a la seva filla el nom de Segarra. I no uns cerverins qualsevol, sinó una parella, en Jordi i la Núria, residents al rovell de l’ou de la ciutat, estretament vinculats i compromesos amb Cervera i agents dinamitzadors de la cultura popular i tradicional de Cervera. Val a dir que la transformació en antropònim d’un topònim no és gaire habitual (sí que ho fou l’adaptació en cognoms, als segles medievals) i que denota una militància i afecció encomiables. Sí que és freqüent (i molt) trobar a la comarca persones amb el nom de pila derivat de les advocacions locals més comunes (Jaume, Ramon, Maria, Claustre, Isidre, Magí…), denominació que reflecteix la pertinença a una terra i a una actitud (o, al menys, tradició) lligada amb la religiositat del territori, però adaptar el nom de la comarca com a mot identificador d’una persona esdevé extraordinari…La petita Segarra podrà presumir de tenir un nom emanat d’un dels fets lingüístics més antics de Catalunya (triat amb el número 1 en la relació dels “300 fets de la llengua” per part de la Direcció General de Política Lingüística): el topònim Sikarra, acreditat al menys des del segle III aC. L’infant adapta aquest arcaic mot, li regala una nova dimensió, insòlita i entranyable i, alhora, la revitalitza i projecta cap al futur. Segur que el nom li marcarà caràcter: no hi ha dubte que està cridada a ser un agent decisiu pel creixement de la Segarra del vint-i-unè segle i, qui ho sap, la persona que aconseguirà reconduir els pobles i la ciutadania segarrenca cap a la consciència orgullosa de la identitat compartida i l’esforç pel retrobament territorial, talment la llegendària Boudica dels celtes o el capità Garibaldi de la reunificació italiana…

Sigui el què sigui, ara i aquí correspon donar una gran enhorabona al pare i a la mare i desitjar una llarga, feliç i plena vida a l’infant. Benvinguda! Visca la Segarra! Visca na Segarra!