La veritable història del lluert temible

A les primeries del segle XI, el cavaller Guillem de Lavansa fou un dels nobles més destacats dins el comtat d’Urgell. La seva figura ha estat eclipsada per la del colós Arnau Mir de Tost, el gran senyor de la frontera urgellenca d’aquells temps, però les seves gestes també mereixen tenir un capítol dins la història fundacional de Catalunya. El nostre protagonista fou el fundador d’una nissaga, la dels senyors de Lavansa, que va exercir un paper preeminent dins la política del comtat urgellenc al llarg de dos segles. Moltes són les aventures on va participar i la Segarra fou l’escenari de dues de les més extraordinàries… La primera d’elles tingué lloc l’any 1006, quan amb les seves hosts participà en la batalla de Torà, que va posar fi a la ràtzia d’Abd al-Malik, fill d’Al-Mansur, que venia de devastar la Ribagorça. Diu la llegenda que la sort va córrer del costat dels cristians gràcies a la miraculosa aparició de Sant Benet, qui, a lloms d’un cavall blanc, va baixar del Cel per afilerar-se al bàndol comtal. Però és la segona d’elles, la que tingué lloc als límits meridionals de la plana de Guissona, la que aquí ens interessa… Castell del Llor (1927)Pocs dies després de foragitar els sarraïns de la vall del Llobregós, en Guillem de Lavansa va aprofitar l’empenta conqueridora per endinsar-se als territoris de la plana decidit a expugnar nous enclavaments als sarraïns. Trobà poca resistència en el seu avenç, donat que, per sorpresa seva, els infidels no aturaven la retirada iniciada a Torà i li deixaven via lliure. D’aquesta manera, ben aviat va integrar dins el periple conqueridor un seguit de nous enclavaments. El primer d’ells va ser Turre Rubea, que va anomenar així pel color roig de la talaia que s’hi alçava. El varen seguir Castrum Madiani, pel castell que va decidir construir-hi, i Belvehí, per la bellesa del paratge… Fins que va arribar a un llogarret innominat, despoblat i silenciós, aturonat entre els rius Oró i Sió. El lloc, tot i la puixança que mostraven les cases, restava del tot desert. Cap habitant va sortir a rebre la comitiva, ni tampoc a resistir l’ocupació. De seguida, l’heroi va comprendre el motiu d’aquell isolament: els pèrfids moros, en la fugida, hi havien alliberat un ferotge dragó que hauria de venjar la derrota patida. Però res atemorí al cavaller de Lavansa que, havent-se encomanat a Sant Julià, va llençar-se al galop contra la bèstia. Després d’un ferotge combat, el drac va caure ferit de mort, amb el cor travessat per la llança del cavaller, i la seva sang va regalimar durant dies per les vessants del turó, tenyint de vermell les aigües d’ambdós rius. En record d’aquella gesta, aquell emplaçament rebé el nom d’El Lluert -doncs “lluert” era la més comuna denominació medieval dels dracs-, i allí el de Lavansa va alçar el castell que hauria de termenar aquelles terres segarrenques conquerides amb esforç. Al cap d’un temps, l’any 1010, Guillem de Lavansa fou cridat a incorporar-se al seguici d’Ermengol I, en la famosa expedició a Còrdova, on el Comte pelegrí trobaria la mort en el decurs de la batalla del riu Guadiano. No obstant, després de moltes penúries, el nostre protagonista va aconseguir tornar a les seves possessions. Allí l’esperava una nova sorpresa desagradable: aprofitant l’absència, el Bisbe de la Seu havia pres com a pròpies les seves possessions segarrenques i havia exigit vassallatge als pobladors. De seguida, el cavaller va córrer a la justícia per a reivindicar els seus drets, però fou debades: el jutge Bonfill Marc va donar per bons els documents pels quals la Mitra pretenia acreditar l’aprisió del lloc i el de Lavansa va veure com a cop de papers la Creu li prenia allò que ell havia guanyat a la Mitja Lluna a cop d’espasa. Així, aquells llocs, que amb el temps van passar a denominar-se Tarroja, Bellveí, Castellmeià i el Llor s’integraren dins els dominis episcopals que ensenyorien tota la plana al voltant de Guissona…Ruïnes del Llor (2011) La història l’escriuen els guanyadors i les proeses del cavaller foren esborrades dels llibres. Fins i tot, el “Lluert” del topònim fou transformat en “Lauro”, ocultant rere el nom d’un míser arbust (el llorer), la prodigiosa victòria sobre el drac. No obstant, avui, encara queda un testimoni d’aquesta gesta: un os del costellam del drac, que es custodia dins el castell de Bellveí i que, també fruit de falsedats històriques, és tingut per una costella de balena. Val a dir que no fou aquell lluert l’única bèstia que atemorí als segarrencs. A Cervera també hi hagué un gran saure que feia estralls entre la població fins que, per intervenció divina, fou morta. Les seves restes lluïren durant molts segles al cor de la desapareguda església dels caputxins, a mode d’exvot. Però aquesta, és una altra història… Segur que hi haurà qui cregui que aquesta narració és ridícula i fantasiosa i, fins i tot, qui se la prendrà a broma, però a mi m’agrada creure-me-la. De la mateixa manera que m’engresca creure que Leonardo da Vinci, Francisco Pizarro i Hernán Cortés eren descendents de la casa reial catalana, que Erasme de Rotterdam era fill del catalaníssim (i tarrojí) Cristòfor Colom, que Miguel de Cervantes es deia en realitat Joan Miquel de Sirvent i era fill de Xixona, i d’altres assassinats premeditats contra la nostra història col·lectiva que, per fortuna i glòria de la historiografia catalana, s’esmercen en desentranyar la gent de l’Institut Nova Història, amb en Jordi Bilbeny al capdavant. Ara, digueu-me romàntic. Després, digueu-me il·lús. Finalment, digueu-me conspiranoic…   Imatge   NdelA: agraïments deguts als amics Jaume Clavé, Juanjo Coloma i Joan Yeguas per la inspiració regalada.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 5 Mai 2014, in Patrimoni, Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Jaume Clavé Cinca

    Fantàstic, Giliet! Ja no ens cal buscar més el drac. No sabia que l’haguessin mort o potser l’has mort tu. Quan fa uns mesos ho vam intentar amb la dona, ens vam trobar amb un dragó de la roba al castell enrunat, prenent el sol. De moment, gràcies a la teva imaginació i capacitat per a la novel·la històrica, ja hem fet un altre pas endavant. No sabem si encara ens espera alguna altra cosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: