De cap manera en castellà

Diumenge 9 de novembre. 3 de la tarda. De camí de Barcelona a Torrefeta, aprofitant que vaig bé de temps, m’aturo a Cervera. Darrerament tinc bons motius per passejar per la capital de la comarca i avui, un nou dia històric (i quants en duem ja? quatre? cinc…?), encara més. De manera que estaciono el cotxe a pleret, un cop he verificat que els festius no es paga la zona blava, i encamino les meves passes a l’Institut Antoni Torroja, una de les dues seus cerverines de la consulta, el referèndum, el procés de participació, la manifestació o la performance, segons el color del cristall que es triï.

Per qui no ho sàpiga, l’institut es troba emplaçat a l’interior de l’edifici més emblemàtic (amb permís de Santa Maria) de la ciutat: la Universitat. Per accedir-hi s’ha de passar per sota una immensa corona símbol del poder borbònic que la va emparar al llarg del segle i escaig d’existència. Capcot pel pes físic i simbòlic de la laurèola monàrquica, és més que provable que el visitant no tingui l’esma per alçar la testa i llegir la placa marmòria que, des de 1962 i l’altre extrem del primer pati, l’espera. En ella, es fa homenatge a un seguit d’il·lustres juristes catalans (entre d’altres, l’alcalde franquista de Barcelona per antonomàsia: en Josep M. de Porcioles), que van fer possible la Compilació de Dret Català, “siendo caudillo de España FRANCISCO FRANCO BAHAMONDE”…

Feia de bon veure com, en un lloc on encara són ben palpables les petges dels tres-cents anys de subjugació a borbons i d’altres dictadors, la gent feia cua per un acte de militància en favor de l’autodeterminació de Catalunya. Ni tan sols aquells contundents símbols del poder centralista atemoriren als ciutadans i les ciutadanes a l’hora de dipositar i rubricar amb signatura i carnet d’identitat (la majoria d’ells encara espanyol, tot i que força d’altres no) la il·lusió per decidir l’encaix del seu país amb el món. Tota aquella gentada feia pam i pipa a corona i caudillo a base de paperetes i urnes de cartró…

No obstant, molts anys enrere, en els anys de la foscor, l’anònim redactor del text d’aquella pàl·lida placa, conscientment o inconscient, també havia fet un bon desafiament a l’immortalitzar-hi “para perpètua memòria”, a tocar del nom del dictador, a un tal Finestres…

Aital personatge és en Josep Finestres i Monsalvo, doctorat de lleis a la Universitat de Cervera, més tard professor, catedràtic, canceller i, segons molts historiadors, la veritable ànima de la institució durant tres quartes parts del segle XVIII i un dels principals personatges de la cultura catalana de l’època. Segarrenc d’adopció (va néixer a Barcelona l’any 1688), va viure a la comarca bona part de la vida, fins que un mal refredat  se l’endugué al Cel des de la casa del seu amic i deixeble, Andreu Comes, rector de Montfalcó d’Agramunt (en aquella època, Montfalcó del Mossèn Meca), quan comptava “noranta anys poch mes o menos” (com escrigué ell mateix al seu testament).

El fet és que el professor Finestres, durant les dècades en les quals impartí ciència jurídica a la Universitat, va defensar el Dret propi de Catalunya, un dels pilars de la nació –recordem- escapçats per la Nova Planta borbònica, com a iure Patrio, és a dir, Dret de la Pàtria. A més, va ser el principal promotor que els cancellers de la Universitat fossin catalans, deixant per escrit -després de la designa del lleidatà Manuel Alòs- que “me n’he alegrat moltíssim (…), havent fins ara tingut lo susto de que seria algun castellà”. I, en una frase que avui esdevé absolutament contemporània (especialment en el món jurídic i judicial), deixava escrit allò d’”apage castellanum, quo non nisi invitus loquor” (“de cap manera en castellà, que a contracor sempre parlo”). I no era un moment qualsevol: corria l’any 1723, un any després d’haver estat designat regent de la primera càtedra cerverina de dret, i ho plasmava en la correspondència amb el seu alumne Ignasi de Dou a propòsit de la llengua que hauria de ser emprada en la docència d’una facultat, la cerverina, cridada a ser la nineta dels ulls de Felip V i del botiflerisme dominant.

Per tot això, estic convençut que l’ànima del professor Finestres tornà a planejar el passat 9 de novembre pels passadissos de la Universitat, somrient a la vista de tota aquella concurrència papereta en mà, talment ho feia en veure als seus deixebles rebre les borles de doctor. I és per això que jo, no pas a Cervera, sinó a Torrefeta, vaig votar per ell.

Ara bé, com segur diria l’insigne professor, “non omne quod nitet aurum est”, no és or tot allò que lluu: si bé en justícia Cervera li dedica una rambla, cal tenir present una patinada, escrita en original en llengua catalana, present en la mateixa correspondència: a mode d’aclariment a l’advocat Dou, matisà que de cap manera impartiria les seves classes en castellà, però tampoc en català, per tenir ”por que no m’escapés, sense adonar-me’n, qualque idiotisme encomanat de la llarga convivència amb els cerverins”. I és que la tendència a la superioritat intel·lectual i els escarafalls puristes són, ahir i avui, febleses comunes entre els més savis, els més valents i els més catalanistes.