Arxiu del Blog

El Cardenal que mai va trepitjar Florejacs

El sorteig de la loteria de Nadal és una litúrgia extensíssima i monòtona, salmodiada per la cantarella dels nens i nenes del col·legi de San Ildefonso. Entre premi i premi, per trencar el tedi dels llargs impassos, el locutor ens il·lustra recordant que devem aquest sorteig a un personatge que, per la majoria de la ciutadania i, molt en especial, pels que han estudiat ESO, és un complert desconegut: Leopoldo de Gregorio, marquès de Esquilache. Poc interès tindria parlar d’aquest prohom des d’aquestes línies, si no fos perquè tenim una baula, dèbil i rovellada, que el vincula a Florejacs.

Corria l’any 1816, quan el baró de Florejacs, Don Pedro Nolasco de Sentmenat de Agulló – Pinós – Fenollet i de Vega, marquès de Gironella, comte de Claramunt i Regidor perpetu de la Ciutat de Barcelona, per a més dades, contreia segones núpcies amb la distingidíssima dama María Luisa Sans de Barutell-Sala-Montrodón i de Gregorio-Paternó, Baronesa de Oix i de Talaixà, Senyora de Montrodon i del Puig Barutell, per a major identificació. Aquesta dama era filla de Buenaventura de Sans i, el que més ens interessa, de Maria Teresa de Gregorio, que és qui ens condueix a les dues persones principals d’aquest text: en Lepoldo de Gregorio y Masnata, marquès de Esquilache, i l’Emanuele de Gregorio, cardenal romà, avi i oncle, respectivament, de la baronessa consort…

La història ens conta que Carles fou el tercer fill del rei Felip V, de qui va rebre el Regne de les Dues Sicílies (Nàpols i Sicília) per obra i gràcia del tractat de Viena. Allí va comptar com a home de confiança amb un sicilià, de nom Leopoldo de Gregorio, que per les seves habilitats comptables, havia arribat a ser secretari d’hisenda del regne. Entre d’altres mesures, el tal de Gregorio, havia instaurat un sorteig d’atzar, una “lotto” d’origen genovès, que formava part de les estructures  financeres de les arques reials.

Carles III , de Espanya, i VII, de les Dues Sicilies

L’any 1759, amb la mort sense descendència de Ferran VI de Borbó, el tron de les Espanyes va passar al seu germà Carles, qui va ser designat rei com a Carles III i va haver de renunciar a la corona de les Dues Sicílies a favor del seu fill. Temps abans, quan la malaltia (física i mental) de Ferran VI ja apuntava el tràgic final, Carles havia començat a preparar el seu trasllat i a organitzar la nova administració, i fou durant aquesta mudança, el 18 de desembre de 1758, quan un onatge excessiu va precipitar els dolors de part de Maria Josepha Verdugo Quijada: a alta mar, en algun punt entre la península itàlica i la ibèrica va néixer Emanuele, tercer fill de Josepha i d’aquell comptable vingut a més, Leopoldo de Gregorio. Ben aviat, les males llengües van malparlar, atribuint la veritable paternitat del nou nat al propi Carles, qui, com a bon Borbó, tenia fama de faldiller i d’una concupiscència desfermada; no obstant, arribat a terres hispanes, el nadó fou registrat com a fill de Leopoldo i de Josepha.

Leopoldo de Gregorio, Marqués de Esquilache

A partir d’aleshores, les carreres de pare i fill van despuntar, però per diferents viaranys. Leopoldo, el pare, fou designat pel propi Carles III Ministre d’Hisenda i Ministre de Guerra, però la societat madrilenya el va rebre amb desconfiança i hostilitat: un estranger, il·lustrat, partidari de les reformes i de separar els poders civils dels eclesials, no podia rutllar bé en una España encara ancorada en l’absolutisme, per la qual cosa va acabar essent cessat i expulsat en un cèl·lebre motí que li prengué el nom. Va marxar a Venècia amb el títol de marquès d’Esquilache sota el braç i havent deixat com a llegat perenne la “lotería nacional” que, de fet, servia per pagar les campanyes bèl·liques del monarca.

Però el seu fill, l’Emanuel, havia marxat abans d’Espanya. No sabem si pel seu sospitós semblant al monarca, els seus pares el van enviar a estudiar a Roma als tendres set anys. Allí emprengué la carrera eclesiàstica, amb un auge vertiginós: camarlenc de Pius VI, vicari del cardenal Rezzonico i, des del 1785 i fins l’ocupació francesa dels Estats Pontificis, responsable de la vigilància política de Roma. Al 1798 els francesos l’empresonaren i no pogué ser alliberat fins pagar un rescat de 4000 escuts. En aquell moment, l’administració napoleònica va intentar reformar l’elecció de Papa, canviant el Summe Pontífex pel càrrec de “Patriarca d’Occident” i el conclave cardenalici electiu per una assemblea del baix clergat i del poble de Roma (encarnada en el Legislatiu italià), d’acord amb l’antic costum de l’Església. Les conspiracions es van allargar més de deu anys, durant les quals el nostre cardenal va jugar el paper d’agent doble que el va tornar a portar a la presó de París en diverses ocasions, fins que, després de la caiguda de Napoleó, va retornar a Roma on va concentrar bona part del poder eclesiàstic de la Ciutat Eterna.

cardenal Emanuele de Gregorio

Dins del grup dels cardenals conservadors, dits “fanàtics” pels seus rivals, va desenvolupar un paper protagonista en l’elecció del papa Lleó XII i fou home de confiança d’aquest prelat, jugant fort en la pugna contra els “jueus, protestants i cismàtics” que amenaçaven el control de la Universitat de Bolonya. A la mort de Lleó, rebé el suport francès per accedir al Papat, però acusat de moderat per uns, de liberal per altres i de “gelós” i “filojesuïta” per uns tercers, va veure com Bartolomeo Alberto Cappellari ocupava la cadira de Pere com a Gregori XVI. No obstant, va seguir essent un estret col·laborat del Papa fins a la seva mort, l’any 1839.

Ara tornem a Florejacs per integrar-nos en la sempre recomanable visita al castell. Allí accedirem a la “Sala del Cardenal”, presidida pel retrat d’un home de mirada serena, nas prominent, rínxol cendrós i abillament eclesiàstic. Aquest és, efectivament, el nostre nou amic, el cardenal de Gregorio, qui, malgrat mai va trepitjar Florejacs, sí que mantenia una estreta correspondència amb la seva neboda Maria Lluisa, baronessa consort del lloc. Potser enduta pel tedi dels llargs vespres emboirats d’hivern, la dama de Florejacs passava les hores llegint sobre les conspiracions, les aventures i les corredisses del seu oncle, qui poc devia sospitar que acabaria donant nom a un dels principals espais d’un dels castells més emblemàtics de la Segarra.

Fet i fet, la efígie del Cardenal de Gregorio a Florejacs, com la dels nens cantaires de San Ildefonso a Madrid, són unes romanalles que ens poden semblar anacròniques, però darrere les quals també hi ha una bona història per explicar.

Castell de Florejacs

La veritable història de la Dama

El proper dissabte 5 d’abril tindrà lloc la novena edició “la Dama de les Flors”, la Fira de Florejacs. L’esdeveniment va crear-se dins el remolí de Fires medievals que, a l’ombra de les de Vic, Guimerà o Montblanc, es van estendre per Catalunya a mitjans de la dècada passada. Fou tal la moda que no era estrany trobar fires medievals a nuclis urbans de relativament jove creació, dins de carpes i tendals de lona o, si s’esqueia, en centres comercials. Amb una dotzena de banderoles guarnint fanals, quatre saltimbanquis fent cabrioles, un conta-contes amb barret de bufó i un seguit de parades afilerades, oferint coques de Perafita, embotits d’Osona, formatges de la Garrotxa, espases, cascs i escuts de fusta o altres productes pretesament tradicionals, es definia la quinta-essència d’una Fira medieval prêt-à-porter.

En defensa de Florejacs, no es pot negar la idoneïtat del lloc: vila closa, de carrers sinuosos i amb dos espectaculars castells oberts al turisme, el poble reuneix els elements bàsics que defineixen l’imaginari medieval; però el tòpic estava ja massa amanit i gastat de tanta sobreexplotació… Sigui per aquest motiu, o sigui per sobtada inspiració, la tercera edició de la Fira va fugir del motiu globalitzat i va recercar un leitmotiv propi en el patrimoni de Florejacs.

Així, l’any 2008 la Fira va forjar-se a partir de la reivindicació d’un personatge llegendari: la dama del castell de Florejacs. La senyora, anomenada per algunes fonts Ermessenda, i per d’altres Eliardis (d’on pren el nom l’actual gegantona del poble), és un prototipus de dona empoderada, que fuig del patriarcat i la submissió i, prenent consciència del seu propi poder, decideix què vol fer, quan i amb qui. La versió més antiga de llegenda de la Dama de les flors de Florejacs, recollida per Joan Amades l’any 1934, parla d’una senyora que viu sola al castell. La fama de la seva bellesa convoca una gran munió de galants, d’entre els quals ella podrà triar, un rere l’altre, aquell que més li agradi. Un cop n’ha fruit prou, per evitar que l’aventura es difongui, els va eliminant fent-los flairar unes flors encantades del seu jardí, que causen una mort dolça a qui les olora. La llegenda no explica res més, a banda de titllar la dama de “cruel” i d’inventariar en “dotzenes” el número dels festejadors entabanats. D’aquelles flors màgiques el castell (i el poble) n’hauria rebut el nom i, molts segles més tard, la Fira n’extrauria la font d’inspiració.

Aquesta història constitueix una resposta a una de les llegendes catalanes més populars: la de les cent donzelles. Documentada al segle XIV, parteix d’un fet històric: l’alliberament de Galceran II de Pinós d’una presó sarraïna. El cavaller hi havia anat a raure l’any 1147, quan, de tornada de l’expedició de conquesta d’Almeria, havia caigut als boscos granadins en una emboscada. Galceran va passar cinc anys tancat a la presó del rei de Granada fins que fou alliberat, gràcies al rescat del baró de Pinós pagat al rei moro o, segons la llegenda, per la intercessió de Sant Esteve, que el va transportar miraculosament lluny de la garjola. En aquells temps -com avui-, la satisfacció del rescat era sempre desmentida, i la història va preferir la versió del miracle en lloc del pagament del preu que exigia el granadí: cent mil monedes d’or, cent cavalls, cent vaques prenyades, cent brocats de fil d’or i cent donzelles cristianes (que serien destriades entre les súbdites dels Pinós). A mig camí de la història i la ficció, diuen que l’import total del rescat es va reunir completament: cavalls, vaques, or i donzelles foren embarcades a Salou amb destí a les costes andalusines, on s’havia de fer l’intercanvi. No obstant –segons el relat llegendari- arribada a la platja la comitiva va trobar a Galceran, i al seu company Sancerni, lliures per obra i gràcia de la intercessió del Cel. Així, haurien fet el camí de tornada tots plegats, feliços i satisfets de no haver desemborsat el rescat…

La llegenda de la Dama de Florejacs n’és una bona rèplica, amb una dona que esdevé la contraposició al cavaller de Pinós, preferint l’amor a la guerra i utilitzar a ser utilitzada. I, potser, el fet que se situï a Florejacs no és del tot casual, ja que consta documentat que el castell de Florejacs fou pignorat al segle XII per ordre del cavaller Galceran Erimany, que havia d’atendre peremptòriament un pagament als sarraïns, en mans dels quals havia caigut durant la seva participació en una croada, vés per on…

Després de l’edició de la Biblioteca de Tradicions Populars d’Amades, diversos autors, alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs o en Vidal Vidal, han contribuït literàriament a engrandir la llegenda de la Dama. Uns textos la castiguen i fan aparèixer el rei detenint-la i executant-la o (en la versió dramatitzada) un grup d’inquisidors la condemnarien a la foguera. També hi ha qui escriu que l’esperit de la dama segueix present a Florejacs, on s’apareix passejant a pleret portant a la mà una flor (emblema del castell). D’altres diuen que els cavallers encantats no morien, sinó que es convertien també en flors i passaven a engrandir el verger del castell, i que serien retornats al seu cos mortal un cop desfeta la maledicció.

Allò que encara no ha dit ningú és el destí dels cavallers escarmentats, recuperada la seva humanitat després de molts segles fent arrels a la Segarra. Qui sap si retornarien, amb la cua entre les cames, a les llars que havien deixat enrere quan van decidir escometre l’aventura amorosa, o si, seduïts pels encants de Florejacs, hi començarien una nova vida, gaudint de la calmosa vida del lloc, cuidant el seu propi jardinet o, fins i tot, organitzant cada any una fira per presumir de poble entre propis i estranys.

Imatge

 

Carta oberta al Director del Doll Informatiu

Molt benvolgut Sr. Director del Doll Informatiu,

Vull expressar formalment una queixa respecte els continguts de la seua encomiable publicació “el Doll de la Segarra”: estic cansat de veure com dedica pàgines i més pàgines a parlar de Florejacs: Que si convoquen un concurs literari, que si guarneixen el poble amb flors, que si reben al Rei Melcior, que si presumeixen del reconeixement de “poble amb encant”, que si presenten la seua Fira a Lleida, que si els Margeners hi actuen, que si omplen el poble de gent per la Fira de la Flor, que si… És que no hi ha més pobles a la Plana de Guissona? És que no es fan més activitats als altres llocs de la nostra benvolguda planúria? Amb el cor a la mà, li he de dir que, fullejant la revista, més enllà de Guissona només sembla que existeixi el Pessebre de Sant Guim (i les trifulgues entre el consistori i la Marinada) i la Fira de Florejacs (amb les seues flors i violes).

Com és que no paren atenció a activitats tan engrescadores com la Mostra de l’artista espontani de Pelagalls? O als concerts que s’organitzen a lo Cafè de Pallargues? O al concurs de carabasses gegants de Sedó? O a les xerrades del Cafè de Tarroja? O a les activitats del mil·lenari del Sant Dubte d’Ivorra? O a les iniciatives de les Dones del Llor o dels Homes d’Hostafrancs? O al festival de Música de Concabella? O a la matança del porc de Massoteres? O…? Agitacions  totes que demostren que a la Plana de Guissona hi ha vida intel·ligent i que aquesta es manifesta amb un vigor i una efervescència que fa goig de veure, viure i gaudir.

Potser, vull excusar-lo, les entitats organitzadores d’aquestes activitats no esmercen tot l’esforç desitjable en donar a conèixer els seus empenys i, potser, a vostè no l’han il·lustrat prou de l’existència de totes aquestes mogudes. Per tant, li prego que a partir d’ara les tingui ben presents i els hi reservi alguna columna dins la seua admirada publicació, ja què, pel que tinc entès, a Florejacs no pensen parar quiets i amenacen amb envair-li més pàgines amb les seues floritures pròpies de culs inquiets…

Monàrquics per una nit

Després d’anys i panys, els Reis d’Orient han tornat a incloure el poble de Florejacs dins el full de ruta de la seua gran Nit. El gran nombre de poblets de la Plana de Guissona ha obligat a Ses Majestats a repartir la feina, essent el rei Melcior l’escollit per, en representació de la tríada reial, acudir al poble.

Com succeeix sovint, els errors del GPS i el desordre de senders ocasionat per les obres del canal han provocat que el camell reial perdés el rumb i defallís entre les Pallargues i Renan. Afortunadament, el patge Ricard ha pogut socórrer a Sa Altesa, recollint-lo en mig dels camps i transportant-lo amb el seu guarnit Mehari fins la Plaça Major de Florejacs, on grans i petits frisaven per donar-li la benvinguda.

El rei Melcior, en la seua arribada al poble, s’ha congratulat amb la il·luminació nadalenca que enguany llueix Florejacs i s’ha manifestat alegrement sorprès de veure tota la mainada que l’esperava. A rodes de la seua muntura vintage, s’ha dirigit al nou local social on tot estava llest i guarnit per a la recepció.

Un cop acomodat al tron, les autoritats locals han fet lliurament a Sa Majestat de la clau màgica que obre les portes de les llars i que permet als patges accedir-hi en la foscor de la nit per a deixar els presents -i, si s’escau, el carbó- per als nens i nenes florejaquins. Acte seguit, un rere l’altre, la Patrícia, en Dídac, l’Alba, la Ivet, en Guim, Ramon i en Lluc, li han entregat les seues cartes i han cantat les nadales que havien preparat per a tant solemne esdeveniment. També els grans, deixant de banda les seues conviccions republicanes i el seu caràcter descregut, han rendit homenatge a tan il·lustre visitant, tot oferint-li un gotet de ratafia i dolços i retratant-se al seu costat per a immortalitzar l’acte.

Cal dir que Sa Majestat s’ha mostrat amb tothom ben senzill i campetxano, manifestant-se ple d’orgull i satisfacció amb l’acollida oferta per la bona i treballadora gent de Florejacs. Abans de seguir la ruta, ha promès als presents que, si segueixen fent bondat de la bona durant el 2011, els tornarà a visitar l’any vinent.

Ens esforçarem perquè així sigui!

Una altra passejada lúdico-cultural enrondant Florejacs

Sortint aquest cop de l’extrem de llevant de Florejacs emprenem una nova ruta circular força planera d’uns 12 km aproximats.

Deixarem l’asfalt al camí que neix entre Cal Perdigotet (nou) i Ca l’Escuder i ens mena en direcció sud, pel camí “de les pletes“ direcció Sant Martí de la Morana.Descendirem a poc a poc, tot mirant de reüll l’elegant façana de migdia de Florejacs, fins el punt més baix del barranc de Florejacs, des d’on el camí puja sinuosament. Passarem per la partida de Caplloc, ja al terme de Plans de Sió, i enllaçarem amb el camí de Les Pallargues, on tombarem cap a l’est (direcció Guissona), mantenint a l’esquerra l’horitzó presidit per Florejacs, el castell de Les Sitges i Palou.

Finalment, passat un bosquet d’alzines, on el camí s’obre en forma de “T”, girarem a la dreta fins al capdamunt del tossal de Sant Cristòfol, a 509 metres d’alçada.  En aquest indret, endinsant-nos uns metres al bosquet, trobarem el vèrtex geodèsic que ens assenyala en punt més alt del turó, envoltat de les restes del que fou un vilatge medieval en època de repoblament.

Hi resten els vestigis d’una torre de planta quadrada i amples murs -que presidia la fortalesa dita de la Coscollosa i documentada entre els segles XI i XII- i hi podem intuir un seguit de primitives estructures que ajudaven a la seva defensa, així com el fossat   que el separava de la resta del serrat. També hi trobarem un vistós conjunt de dipòsits quadrats i circulars, connectats per reguers, i les migrades restes  l’església de Sant Cristòfol.

Tot reculant uns metres, prendrem el camí de la dreta, cap el bosc del Sala i els  coberts ramaders del Mas d’en Porta, dins el municipi de Guissona. El casal està testimoniat des del segle XIV i ostenta el privilegi de tenir capella i cementiri propis.

Des d’aquí, el camí davalla fins al barranc de Solterme, des d’on comença un prolongat ascens en direcció nord fins reintegrar-nos a terres de Torrefeta i Florejacs, passant pel costat de la bonica cabana de la Rovireta i pel peu del turó on s’alça la masia dels Plans. Més enllà desemboquem de nou en l’asfalt de la carretera Palou – Florejacs i, uns centenars de metres més enllà, superat el cementiri a la dreta i ca l’Escuder a l’esquerra, tancarem el cercle que hem començat a l’ombra de cal Perdigotet nou.


Podeu veure un recull més ampli d’imatges al meu àlbum fotogràfic (“enllaços”)

imatges i sensacions de Florejacs

Més enllà de les imatges de postal, els racons de Florejacs ofereixen al badoc molts motius transmisors de petites històries i pensaments. Observant sense pressa, petites troballes, canvis de color, variacions de la llum, fenòmens meteorològics… fan volar la imaginació i conviden a pensar en el com, el quan i el perquè.
Avui he penjat un recull de fotografies fetes els darrers anys en les meves passejades sense rumb fix. És possible que moltes no us transmetin res, però tal vegada n’hi ha alguna que retingui la vostra mirada i us suggereixi algun pensament. Jo hi he posat uns títols improvisats, els primers que m’han vingut a la ment, tot i que potser no caldria…

Florejacs Medieval

Ja fa dies que hem començat a treballar en la propera FLOREJACS MEDIEVAL, pels propers 4 i 5 d’abril de 2009, aquest cop amb el subtítol de “La Dama de les Flors”. Tot pensant que en quines cosem millorarem, afegirem, mantindrem, eliminarem… em ve molt de gust recordar els bons moments passats a la III Florejacs medieval, per això us he penjat unes quantes fotos. La informació l’anem penjant a www.florejacs.cat. Tots els que tingueu idees i hi volgueu col·laborar (o participar en els certamens literari i/o fotogràfic) hi sou molt benvinguts.
La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...