El Cardenal que mai va trepitjar Florejacs

El sorteig de la loteria de Nadal és una litúrgia extensíssima i monòtona, salmodiada per la cantarella dels nens i nenes del col·legi de San Ildefonso. Entre premi i premi, per trencar el tedi dels llargs impassos, el locutor ens il·lustra recordant que devem aquest sorteig a un personatge que, per la majoria de la ciutadania i, molt en especial, pels que han estudiat ESO, és un complert desconegut: Leopoldo de Gregorio, marquès de Esquilache. Poc interès tindria parlar d’aquest prohom des d’aquestes línies, si no fos perquè tenim una baula, dèbil i rovellada, que el vincula a Florejacs.

Corria l’any 1816, quan el baró de Florejacs, Don Pedro Nolasco de Sentmenat de Agulló – Pinós – Fenollet i de Vega, marquès de Gironella, comte de Claramunt i Regidor perpetu de la Ciutat de Barcelona, per a més dades, contreia segones núpcies amb la distingidíssima dama María Luisa Sans de Barutell-Sala-Montrodón i de Gregorio-Paternó, Baronesa de Oix i de Talaixà, Senyora de Montrodon i del Puig Barutell, per a major identificació. Aquesta dama era filla de Buenaventura de Sans i, el que més ens interessa, de Maria Teresa de Gregorio, que és qui ens condueix a les dues persones principals d’aquest text: en Lepoldo de Gregorio y Masnata, marquès de Esquilache, i l’Emanuele de Gregorio, cardenal romà, avi i oncle, respectivament, de la baronessa consort…

La història ens conta que Carles fou el tercer fill del rei Felip V, de qui va rebre el Regne de les Dues Sicílies (Nàpols i Sicília) per obra i gràcia del tractat de Viena. Allí va comptar com a home de confiança amb un sicilià, de nom Leopoldo de Gregorio, que per les seves habilitats comptables, havia arribat a ser secretari d’hisenda del regne. Entre d’altres mesures, el tal de Gregorio, havia instaurat un sorteig d’atzar, una “lotto” d’origen genovès, que formava part de les estructures  financeres de les arques reials.

Carles III , de Espanya, i VII, de les Dues Sicilies

L’any 1759, amb la mort sense descendència de Ferran VI de Borbó, el tron de les Espanyes va passar al seu germà Carles, qui va ser designat rei com a Carles III i va haver de renunciar a la corona de les Dues Sicílies a favor del seu fill. Temps abans, quan la malaltia (física i mental) de Ferran VI ja apuntava el tràgic final, Carles havia començat a preparar el seu trasllat i a organitzar la nova administració, i fou durant aquesta mudança, el 18 de desembre de 1758, quan un onatge excessiu va precipitar els dolors de part de Maria Josepha Verdugo Quijada: a alta mar, en algun punt entre la península itàlica i la ibèrica va néixer Emanuele, tercer fill de Josepha i d’aquell comptable vingut a més, Leopoldo de Gregorio. Ben aviat, les males llengües van malparlar, atribuint la veritable paternitat del nou nat al propi Carles, qui, com a bon Borbó, tenia fama de faldiller i d’una concupiscència desfermada; no obstant, arribat a terres hispanes, el nadó fou registrat com a fill de Leopoldo i de Josepha.

Leopoldo de Gregorio, Marqués de Esquilache

A partir d’aleshores, les carreres de pare i fill van despuntar, però per diferents viaranys. Leopoldo, el pare, fou designat pel propi Carles III Ministre d’Hisenda i Ministre de Guerra, però la societat madrilenya el va rebre amb desconfiança i hostilitat: un estranger, il·lustrat, partidari de les reformes i de separar els poders civils dels eclesials, no podia rutllar bé en una España encara ancorada en l’absolutisme, per la qual cosa va acabar essent cessat i expulsat en un cèl·lebre motí que li prengué el nom. Va marxar a Venècia amb el títol de marquès d’Esquilache sota el braç i havent deixat com a llegat perenne la “lotería nacional” que, de fet, servia per pagar les campanyes bèl·liques del monarca.

Però el seu fill, l’Emanuel, havia marxat abans d’Espanya. No sabem si pel seu sospitós semblant al monarca, els seus pares el van enviar a estudiar a Roma als tendres set anys. Allí emprengué la carrera eclesiàstica, amb un auge vertiginós: camarlenc de Pius VI, vicari del cardenal Rezzonico i, des del 1785 i fins l’ocupació francesa dels Estats Pontificis, responsable de la vigilància política de Roma. Al 1798 els francesos l’empresonaren i no pogué ser alliberat fins pagar un rescat de 4000 escuts. En aquell moment, l’administració napoleònica va intentar reformar l’elecció de Papa, canviant el Summe Pontífex pel càrrec de “Patriarca d’Occident” i el conclave cardenalici electiu per una assemblea del baix clergat i del poble de Roma (encarnada en el Legislatiu italià), d’acord amb l’antic costum de l’Església. Les conspiracions es van allargar més de deu anys, durant les quals el nostre cardenal va jugar el paper d’agent doble que el va tornar a portar a la presó de París en diverses ocasions, fins que, després de la caiguda de Napoleó, va retornar a Roma on va concentrar bona part del poder eclesiàstic de la Ciutat Eterna.

cardenal Emanuele de Gregorio

Dins del grup dels cardenals conservadors, dits “fanàtics” pels seus rivals, va desenvolupar un paper protagonista en l’elecció del papa Lleó XII i fou home de confiança d’aquest prelat, jugant fort en la pugna contra els “jueus, protestants i cismàtics” que amenaçaven el control de la Universitat de Bolonya. A la mort de Lleó, rebé el suport francès per accedir al Papat, però acusat de moderat per uns, de liberal per altres i de “gelós” i “filojesuïta” per uns tercers, va veure com Bartolomeo Alberto Cappellari ocupava la cadira de Pere com a Gregori XVI. No obstant, va seguir essent un estret col·laborat del Papa fins a la seva mort, l’any 1839.

Ara tornem a Florejacs per integrar-nos en la sempre recomanable visita al castell. Allí accedirem a la “Sala del Cardenal”, presidida pel retrat d’un home de mirada serena, nas prominent, rínxol cendrós i abillament eclesiàstic. Aquest és, efectivament, el nostre nou amic, el cardenal de Gregorio, qui, malgrat mai va trepitjar Florejacs, sí que mantenia una estreta correspondència amb la seva neboda Maria Lluisa, baronessa consort del lloc. Potser enduta pel tedi dels llargs vespres emboirats d’hivern, la dama de Florejacs passava les hores llegint sobre les conspiracions, les aventures i les corredisses del seu oncle, qui poc devia sospitar que acabaria donant nom a un dels principals espais d’un dels castells més emblemàtics de la Segarra.

Fet i fet, la efígie del Cardenal de Gregorio a Florejacs, com la dels nens cantaires de San Ildefonso a Madrid, són unes romanalles que ens poden semblar anacròniques, però darrere les quals també hi ha una bona història per explicar.

Castell de Florejacs