La veritable història de la Dama

El proper dissabte 5 d’abril tindrà lloc la novena edició “la Dama de les Flors”, la Fira de Florejacs. L’esdeveniment va crear-se dins el remolí de Fires medievals que, a l’ombra de les de Vic, Guimerà o Montblanc, es van estendre per Catalunya a mitjans de la dècada passada. Fou tal la moda que no era estrany trobar fires medievals a nuclis urbans de relativament jove creació, dins de carpes i tendals de lona o, si s’esqueia, en centres comercials. Amb una dotzena de banderoles guarnint fanals, quatre saltimbanquis fent cabrioles, un conta-contes amb barret de bufó i un seguit de parades afilerades, oferint coques de Perafita, embotits d’Osona, formatges de la Garrotxa, espases, cascs i escuts de fusta o altres productes pretesament tradicionals, es definia la quinta-essència d’una Fira medieval prêt-à-porter.

En defensa de Florejacs, no es pot negar la idoneïtat del lloc: vila closa, de carrers sinuosos i amb dos espectaculars castells oberts al turisme, el poble reuneix els elements bàsics que defineixen l’imaginari medieval; però el tòpic estava ja massa amanit i gastat de tanta sobreexplotació… Sigui per aquest motiu, o sigui per sobtada inspiració, la tercera edició de la Fira va fugir del motiu globalitzat i va recercar un leitmotiv propi en el patrimoni de Florejacs.

Així, l’any 2008 la Fira va forjar-se a partir de la reivindicació d’un personatge llegendari: la dama del castell de Florejacs. La senyora, anomenada per algunes fonts Ermessenda, i per d’altres Eliardis (d’on pren el nom l’actual gegantona del poble), és un prototipus de dona empoderada, que fuig del patriarcat i la submissió i, prenent consciència del seu propi poder, decideix què vol fer, quan i amb qui. La versió més antiga de llegenda de la Dama de les flors de Florejacs, recollida per Joan Amades l’any 1934, parla d’una senyora que viu sola al castell. La fama de la seva bellesa convoca una gran munió de galants, d’entre els quals ella podrà triar, un rere l’altre, aquell que més li agradi. Un cop n’ha fruit prou, per evitar que l’aventura es difongui, els va eliminant fent-los flairar unes flors encantades del seu jardí, que causen una mort dolça a qui les olora. La llegenda no explica res més, a banda de titllar la dama de “cruel” i d’inventariar en “dotzenes” el número dels festejadors entabanats. D’aquelles flors màgiques el castell (i el poble) n’hauria rebut el nom i, molts segles més tard, la Fira n’extrauria la font d’inspiració.

Aquesta història constitueix una resposta a una de les llegendes catalanes més populars: la de les cent donzelles. Documentada al segle XIV, parteix d’un fet històric: l’alliberament de Galceran II de Pinós d’una presó sarraïna. El cavaller hi havia anat a raure l’any 1147, quan, de tornada de l’expedició de conquesta d’Almeria, havia caigut als boscos granadins en una emboscada. Galceran va passar cinc anys tancat a la presó del rei de Granada fins que fou alliberat, gràcies al rescat del baró de Pinós pagat al rei moro o, segons la llegenda, per la intercessió de Sant Esteve, que el va transportar miraculosament lluny de la garjola. En aquells temps -com avui-, la satisfacció del rescat era sempre desmentida, i la història va preferir la versió del miracle en lloc del pagament del preu que exigia el granadí: cent mil monedes d’or, cent cavalls, cent vaques prenyades, cent brocats de fil d’or i cent donzelles cristianes (que serien destriades entre les súbdites dels Pinós). A mig camí de la història i la ficció, diuen que l’import total del rescat es va reunir completament: cavalls, vaques, or i donzelles foren embarcades a Salou amb destí a les costes andalusines, on s’havia de fer l’intercanvi. No obstant –segons el relat llegendari- arribada a la platja la comitiva va trobar a Galceran, i al seu company Sancerni, lliures per obra i gràcia de la intercessió del Cel. Així, haurien fet el camí de tornada tots plegats, feliços i satisfets de no haver desemborsat el rescat…

La llegenda de la Dama de Florejacs n’és una bona rèplica, amb una dona que esdevé la contraposició al cavaller de Pinós, preferint l’amor a la guerra i utilitzar a ser utilitzada. I, potser, el fet que se situï a Florejacs no és del tot casual, ja que consta documentat que el castell de Florejacs fou pignorat al segle XII per ordre del cavaller Galceran Erimany, que havia d’atendre peremptòriament un pagament als sarraïns, en mans dels quals havia caigut durant la seva participació en una croada, vés per on…

Després de l’edició de la Biblioteca de Tradicions Populars d’Amades, diversos autors, alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs o en Vidal Vidal, han contribuït literàriament a engrandir la llegenda de la Dama. Uns textos la castiguen i fan aparèixer el rei detenint-la i executant-la o (en la versió dramatitzada) un grup d’inquisidors la condemnarien a la foguera. També hi ha qui escriu que l’esperit de la dama segueix present a Florejacs, on s’apareix passejant a pleret portant a la mà una flor (emblema del castell). D’altres diuen que els cavallers encantats no morien, sinó que es convertien també en flors i passaven a engrandir el verger del castell, i que serien retornats al seu cos mortal un cop desfeta la maledicció.

Allò que encara no ha dit ningú és el destí dels cavallers escarmentats, recuperada la seva humanitat després de molts segles fent arrels a la Segarra. Qui sap si retornarien, amb la cua entre les cames, a les llars que havien deixat enrere quan van decidir escometre l’aventura amorosa, o si, seduïts pels encants de Florejacs, hi començarien una nova vida, gaudint de la calmosa vida del lloc, cuidant el seu propi jardinet o, fins i tot, organitzant cada any una fira per presumir de poble entre propis i estranys.