La veritable història de la Dama

El proper dissabte 5 d’abril tindrà lloc la novena edició “la Dama de les Flors”, la Fira de Florejacs. L’esdeveniment va crear-se dins el remolí de Fires medievals que, a l’ombra de les de Vic, Guimerà o Montblanc, es van estendre per Catalunya a mitjans de la dècada passada. Fou tal la moda que no era estrany trobar fires medievals a nuclis urbans de relativament jove creació, dins de carpes i tendals de lona o, si s’esqueia, en centres comercials. Amb una dotzena de banderoles guarnint fanals, quatre saltimbanquis fent cabrioles, un conta-contes amb barret de bufó i un seguit de parades afilerades, oferint coques de Perafita, embotits d’Osona, formatges de la Garrotxa, espases, cascs i escuts de fusta o altres productes pretesament tradicionals, es definia la quinta-essència d’una Fira medieval prêt-à-porter.

En defensa de Florejacs, no es pot negar la idoneïtat del lloc: vila closa, de carrers sinuosos i amb dos espectaculars castells oberts al turisme, el poble reuneix els elements bàsics que defineixen l’imaginari medieval; però el tòpic estava ja massa amanit i gastat de tanta sobreexplotació… Sigui per aquest motiu, o sigui per sobtada inspiració, la tercera edició de la Fira va fugir del motiu globalitzat i va recercar un leitmotiv propi en el patrimoni de Florejacs.

Així, l’any 2008 la Fira va forjar-se a partir de la reivindicació d’un personatge llegendari: la dama del castell de Florejacs. La senyora, anomenada per algunes fonts Ermessenda, i per d’altres Eliardis (d’on pren el nom l’actual gegantona del poble), és un prototipus de dona empoderada, que fuig del patriarcat i la submissió i, prenent consciència del seu propi poder, decideix què vol fer, quan i amb qui. La versió més antiga de llegenda de la Dama de les flors de Florejacs, recollida per Joan Amades l’any 1934, parla d’una senyora que viu sola al castell. La fama de la seva bellesa convoca una gran munió de galants, d’entre els quals ella podrà triar, un rere l’altre, aquell que més li agradi. Un cop n’ha fruit prou, per evitar que l’aventura es difongui, els va eliminant fent-los flairar unes flors encantades del seu jardí, que causen una mort dolça a qui les olora. La llegenda no explica res més, a banda de titllar la dama de “cruel” i d’inventariar en “dotzenes” el número dels festejadors entabanats. D’aquelles flors màgiques el castell (i el poble) n’hauria rebut el nom i, molts segles més tard, la Fira n’extrauria la font d’inspiració.

Aquesta història constitueix una resposta a una de les llegendes catalanes més populars: la de les cent donzelles. Documentada al segle XIV, parteix d’un fet històric: l’alliberament de Galceran II de Pinós d’una presó sarraïna. El cavaller hi havia anat a raure l’any 1147, quan, de tornada de l’expedició de conquesta d’Almeria, havia caigut als boscos granadins en una emboscada. Galceran va passar cinc anys tancat a la presó del rei de Granada fins que fou alliberat, gràcies al rescat del baró de Pinós pagat al rei moro o, segons la llegenda, per la intercessió de Sant Esteve, que el va transportar miraculosament lluny de la garjola. En aquells temps -com avui-, la satisfacció del rescat era sempre desmentida, i la història va preferir la versió del miracle en lloc del pagament del preu que exigia el granadí: cent mil monedes d’or, cent cavalls, cent vaques prenyades, cent brocats de fil d’or i cent donzelles cristianes (que serien destriades entre les súbdites dels Pinós). A mig camí de la història i la ficció, diuen que l’import total del rescat es va reunir completament: cavalls, vaques, or i donzelles foren embarcades a Salou amb destí a les costes andalusines, on s’havia de fer l’intercanvi. No obstant –segons el relat llegendari- arribada a la platja la comitiva va trobar a Galceran, i al seu company Sancerni, lliures per obra i gràcia de la intercessió del Cel. Així, haurien fet el camí de tornada tots plegats, feliços i satisfets de no haver desemborsat el rescat…

La llegenda de la Dama de Florejacs n’és una bona rèplica, amb una dona que esdevé la contraposició al cavaller de Pinós, preferint l’amor a la guerra i utilitzar a ser utilitzada. I, potser, el fet que se situï a Florejacs no és del tot casual, ja que consta documentat que el castell de Florejacs fou pignorat al segle XII per ordre del cavaller Galceran Erimany, que havia d’atendre peremptòriament un pagament als sarraïns, en mans dels quals havia caigut durant la seva participació en una croada, vés per on…

Després de l’edició de la Biblioteca de Tradicions Populars d’Amades, diversos autors, alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs o en Vidal Vidal, han contribuït literàriament a engrandir la llegenda de la Dama. Uns textos la castiguen i fan aparèixer el rei detenint-la i executant-la o (en la versió dramatitzada) un grup d’inquisidors la condemnarien a la foguera. També hi ha qui escriu que l’esperit de la dama segueix present a Florejacs, on s’apareix passejant a pleret portant a la mà una flor (emblema del castell). D’altres diuen que els cavallers encantats no morien, sinó que es convertien també en flors i passaven a engrandir el verger del castell, i que serien retornats al seu cos mortal un cop desfeta la maledicció.

Allò que encara no ha dit ningú és el destí dels cavallers escarmentats, recuperada la seva humanitat després de molts segles fent arrels a la Segarra. Qui sap si retornarien, amb la cua entre les cames, a les llars que havien deixat enrere quan van decidir escometre l’aventura amorosa, o si, seduïts pels encants de Florejacs, hi començarien una nova vida, gaudint de la calmosa vida del lloc, cuidant el seu propi jardinet o, fins i tot, organitzant cada any una fira per presumir de poble entre propis i estranys.

 

De serps i llengües bífides

A diferència d’altres civilitzacions, que la prenen com a símbol de fertilitat i protecció i, a voltes, com a encarnació de la divinitat, les cultures de tradició monoteista han vist en la serp l’encarnació del mal. El Senyor-Déu de jueus, cristians i àrabs,  com a càstig per haver incitat la companya d’Adam a desobeir-lo, la maleeix  amb la doble condemna eterna a avançar arrossegant-se damunt el ventre i a enfrontar-se amb la dona. Del combat indefectible amb les descendents d’Eva en naixen moltes creences i supersticions, d’entre les quals, la no menys coneguda, parla de l’atracció de la serp per la llet de la lactant. Tot i que el mite té tantes versions com incomptables són els llocs on es conta, em quedo amb la que ens deixà el mestre i narrador de Tarroja, en Josep Coma, i que des de la Figuerosa ens canta el músic Xavier Mayora…

Diu la història que en algun llogarret rural hi havia un nadó que, tot i ser fill d’una robusta fembra de popes generoses, s’amagria sense raó aparent. Desconcertat pel fet, el pare va decidir amagar-se un dia per vigilar què ocorria entre mare i bebè en la seva absència. Al cap d’uns instants  d’espera, va esgarrifar-se al veure com, quan la mare asseia al lactant a la seva falda i es desbotonava la camisa per donar de mamar al minyó, d’entre les bigues del sostre es despenjava una gran serp. L’animal, silenciós, s’apropava per xuclar-li l’alè -segons altres versions feia ús de les seves capacitats hipnòtiques-, endormiscar la mare i, acte seguit,  arrapar-se-li al pit per succionar-li la llet. Tan malvada com astuta, per evitar que l’infantó plorés i donés l’alarma, li ficava la cua a la boqueta perquè anés xumant.

Parafrasejant una auca d’Oriol Vergés, jo pensava allò d’“una llegenda ben bonica, però de veritat gens ni mica”, però avui, revisant la declaració de la renda i preveient l’asfixiant augment de la pressió fiscal, m’ha retornat la història al cap. En aquell instant, me n’he adonat que alguna cosa hi ha de cert en la llegenda i que aquesta, com tantes d’altres històries que ens transmet la saviesa popular, cobra tot el seu sentit com a relat al·legòric.

He vist com les famílies, els petits empresaris i els autònoms paguem religiosament els nostres impostos a l’Estat espanyol. Déu ens guard de deixar-ho de fer, ja que el ministeri d’Hisenda posaria preu al nostre cap! I, encara més, si ho fem els catalans, acostumats sis cops més que els andalusos o els madrilenys a estar en el punt de mira dels inspectors! He constatat com, per la seva banda, les grans corporacions, multinacionals i fortunes personals concentren el frau fiscal, uns 16.000 milions d’euros a Catalunya i uns 240.000 milions d’euros a l’Estat, seguint els fulls de ruta que prestigiosos i cars bufets d’assessors els tracen. He copsat com esportistes d’elit i artistes cèlebres, mirall de joves i orgulls de la nació, es domicilien a Suïssa, Mònaco o Andorra per defraudar la que en diuen pàtria, mentre d’altres que s’omplen la boca amb la fidelitat a una samarreta, l’abandonen tan bon punt transcorren els sis anys de privilegi fiscal del què gaudeixen. He comprovat que als més grans defraudadors, sovint enriquits amb activitats inconfessables i –a voltes- delictives, se’ls indulta de les sancions corresponents i se’ls exonera de tota culpa si fan amb la boca petita acte de contrició i decideixen retornar des de paradisos fiscals tot el diner manllevat, pudent i fugitiu per declarar-lo a les arques públiques.

I he patit com, després de dessagnar-nos amb els impostos, amb la cínica cantarella d’”Hacienda somos todos”, any rere any se’ns castiga apujant els preus dels serveis bàsics i els gravàmens dels productes de consum imprescindibles i com la cultura, l’educació i la sanitat es converteixen en realitats gairebé sumptuàries. A més, si algú gosa donar un cop de puny a la taula, dir prou i en un  acte valent d’insubmissió fiscal i d’inconformisme actiu, opta per pagar els impostos als gestors més propers, aquests actuen de col·laboracionistes i transfereixen els diners consignats a l’Estat central.

Mentrestant, alhora que la bèstia va xarrupant sense aturador, mai prou sadolla, se’ns distreu l’atenció amb les més diverses banalitats. Sobrecàrrega televisada d’esdeveniments esportius, amb les càmeres enfocant pilotetes de totes les mides omnipresents dia i nit (ara amb l’avenç de l’inici de la lliga de futbol a mitjans d’agost) i una pluja d’imatges de curses de motor, de pedals o de senderistes diversos, declaracions insulses de jovencells amb molt muscle, àmplia cartera i poques llums i polèmiques intranscendents que emplenen hores i hores d’espais informatius i farceixen converses de bar, eclipsant la deriva cap al naufragi col·lectiu i mantenint la matèria gris centrada en estupideses diverses…

La rondalla relata que el nadó no plorava mai perquè, popant la cua del rèptil, li feia la il·lusió d’alimentar-se; arribat el moment, tampoc tenia ànsies de protestar, esgotada i famolenca com estava. No obstant, totes les versions ens hi donen un final justicier: la serp maligne és descoberta i el seu pervers pla estroncat. La venjança no es fa esperar: la cançó ens diu que, assabentada del fet, la gernació fa acte d’aparició en l’escena i tots, carregats amb aixades i rabiosos com gossos, trinxen l’animal a garrotades; per la seva banda, l’escriptor tarrojenc ens narra que és el pare qui buidarà els dos canons de l’escopeta i partirà el cos de la serp en dos trossos sangonosos.

Sigui com sigui, la serp gormanda no acaba gens bé. Potser és perquè, de tan sovintejar la malifeta, s’acaba confiant, desmereix la intel·ligència de les seves víctimes i no preveu les conseqüències de la seva ira. Tal vegada, però, és perquè els contes sempre s’arrodoneixen amb un final feliç en el qual el bé acaba triomfant i els malvats reben el seu càstig, mentre que la realitat acostuma a ser diferent. En un cas o en l’altre, ara som a la meitat del conte, amb la serp xumant i l’infant esllanguint-se. El temps dirà on ens condueix la història. Mantinguin-se atents a les seves pantalles…