Category Archives: Paisatge

Els tresors de Malacara

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda…

malacaraCorria el segle XIV quan el poble d’Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d’impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s’escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut…

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

calàndriaI tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

IMG_0108

Anuncis

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

Malgrat

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

Passar de taca d’oli

El passat 7 d’octubre es publicava al Diari Oficial de la Generalitat el projecte pel qual la Denominació d’Origen Protegida Oli de les Garrigues vol duplicar el seu àmbit de producció. De les prop de 170.000 hectàrees actuals, repartides entre les Garrigues i part del Segrià i l’Urgell, es passaria a 330.000 hectàrees, amb l’extensió cap al Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra (concretament: Cervera, Granyanella, Granyena, Guissona, Montoliu, Montornès, els Plans de Sió, Ribera d’Ondara, Tarroja i Torrefeta i Florejacs.). D’aquesta manera, dels 48 municipis es passaria a 106, amb la pretensió que s’hi puguin enquibir un seguit d’envasadores que actualment queden fora de la demarcació i, alhora potenciar el reg del Canal Segarra-Garrigues com a nova oportunitat pels productors. Des del consell regulador s’al·lega que es dóna un respir a la producció d’oli, darrerament castigada per les sequeres, i s’incentiva l’ocupació des del sector dels joves agricultors. Aquest procés d’ampliació ha de passar, en primer lloc, per l’aprovació de Madrid i, en segona instància, pel registre per part de la Comissió Europea.

Amb aquest empeny, la DOP Garrigues, que acaba de celebrar el quarantè aniversari, projecta amb empenta una de les darreres planificacions de l’exconseller Pelegrí, que havia llançat aquest trumfo com a giny per aprofitar el potencial de reg del canal Segarra – Garrigues.

No obstant, el sindicat Unió de Pagesos no ha trigat en posar el crit al cel. La pretesa modificació comportaria una pèrdua significativa de la qualitat de l’oli de la DOP. Fins ara, “oli de les Garrigues” és garantia d’oli verge extra de categoria superior, 100% suc de fruita natural, oli de categoria excel·lent amb propietats organolèptiques excepcionals i acidesa no superior a 0,8º. No obstant, l’ampliació en territori comporta també una reducció en qualitat, ja que passaria a admetre’s dins la denominació oli només verge, ja no extra, d’un sabor menys destacat i d’un grau d’acidesa que pot arribar als 2º, i també permet ampliar fins a 60 hores (de les 48 actuals) el temps entre recollida d’olives i mòlta, agreujant el deteriorament del producte final. En conseqüència, suposa un greu perjudici als petits productors que fan bé la seva feina, mantenen plantacions tradicionals i oliveres velles, i aposten per la qualitat per damunt de tot. En contrapartida, dóna ales als grans productors, a les oligopòliques corporacions agroalimentàries i als cada cop més nombrosos inversionistes provinents de sector aliens a l’agricultura (com també està passant amb la vinya i el vi), que posen per davant l’especulació, la productivitat i el guany als valors que, des de segles, han fet de l’oli de les Garrigues un dels millors, sinó el millor, del món. Com a contrapartida, denuncien que dins els límits actuals, poc més de la meitat des oliverars estan inscrits dins la DOP, perquè els seus productors i els molins rebutgen adherir-se a la certificació de producció del Consell Regulador i prefereixen vendre l’oli pel seu compte, sense el paraigües de la marca, factor que demostra que quelcom no s’hi està fent del tot bé.

En conseqüència, l’ampliació seria un greuge pels actuals productors d’oli de les Garrigues, perjudicaria seriosament els projectes d’oleo-turisme que ja s’han posat en marxa amb un notable èxit i, alhora, la posada en valor del paisatge i del medi ambient que, vinculat a l’olivera i al seu cultiu tradicional, doten d’una identitat i atractiu propis aquesta zona productora. A banda de suposar un pas enrere en les dècades de feina dels emprenedors i d’inversió pública per dotar de fama i prestigi l’oli garriguenc.

Davant la reacció del sindicat majoritari del camp català, en l’enèsima reacció dubitativa del Govern, amb frenada i marxa enrere, el nou Conseller d’Agricultura, el garriguenc Jordi Ciuraneta, ha decidit ajornar la qüestió fins que “no hi hagi un major consens al territori”. Acte seguit, els responsables de la DOP han muntat en còlera i han desmerescut el paper del Conseller, dient que, fet i fet, un cop el projecte havia rebut la benedicció de l’exconseller Pelegrí, ara la decisió passaria per Madrid i per Brussel·les, ja no per Barcelona…

Una vella llegenda explica que els moriscos, quan van ser expulsats a l’Àfrica, no van tenir temps d’arrencar les seves oliveres i emportar-se-les. Però, obeint una antiga llei que garantia el dret a la propietat dels arbres mentre no deixessin de collir cada any alguna oliva, envien cada primavera un estol d’estornells. Les aus es mengen les olives i, en el seu retorn al sud, s’emporten tres olives, una en cada pota i la tercera al bec, que deixaran anar en terres morisques i seran arreplegades pels descendents dels antics amos de la terra. D’acord amb aquesta llei, les noves oliveres que seran plantades en zones on mai s’havia fet oli no podran ser reclamades pels infidels, però ben segur que els estornells, i tot l’estol d’aus estepàries que nien en els espais on es vol estendre el nou oliverar, no romandran pas impassibles a la invasió del seu hàbitat. No hi haurà espantall ni xarxa que impedeixi que obrin els becs, tot i que ja no per carregar olives cap a la moreria, sinó per piular cap Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Put a fem

La setmana passada, una misteriosa onada de ferum va envair els aires barcelonins. La ciutadania va omplir les xarxes i els telèfons d’emergències alarmada per una pudor a la qual, habituada als flaires de tub d’escapament o d’aromatitzador de botiga franquiciada, se li feia estranya. La fortor semblava tenir una font orgànica -“pudor a merda” denunciaven molts-, i venir de l’oest, per la qual cosa el dit acusador va apuntar cap a la pagesia. D’aquesta manera, tots els mitjans de comunicació donaren per fet que l’origen de l’enigma es trobava al Parc agrari del Baix Llobregat, on un pagès havia administrat fems a tres hectàrees de conreu. A l’endemà, però, la insidiosa olor persistia i el seny portava a dubtar que tant petitíssima finca pogués empudegar tota Barcelona, des del Llobregat al Besòs, arribant fins a més de deu quilòmetres de distància. En conseqüència, es varen obrir les més diverses teories, que abastaven des d’hipotètics carregaments estibats al port, fins a metà alliberat al fons marí, passant per teories conspiranoiques basades en l’amenaça terrorista i acudits polítics inspirats en la corrupció política i l’obertura de finestres de seus embargades. Sigui com sigui, l’origen de la pudor no s’ha pogut identificar i l’enigma roman obert per qui el vulgui investigar. L’episodi, però, no és aïllat: de fet, misteris olfactius semblants s’han esdevingut darrerament a les ciutats de Huelva, Ciudad Real o A Coruña (on s’han buscat culpables al polígon petroquímic, a l’adob dels parcs públics o a les activitats portuàries).

Els qui vivim al camp, però, sembla que davant l’agressió de la pudor no tenim gaire dret a protestar. A les olors orgàniques, emanades de les tasques agràries d’adob del camp o de les activitats ramaderes vinculades als purins o la gallinassa, s’hi sumen també les d’origen industrial, com l’inquietant “olor de xiclet” que versa el Petit de Cal Eril en el seu retrat de Guissona o les pudors desfermades que deixava anar la Pet Food de Ribera d’Ondara. També,  darrerament, hi podem afegir els efluvis repugnants dels llots de depuradora que, venuts com a fertilitzant barat, estan convertint camps de secà en veritables abocadors de residus urbans i industrials. No ens ha d’estranyar, a fi de comptes, que durant l’episodi de la pudor, algun cínic urbanita piulava amb tota cruesa a l’alcaldessa de Barcelona que “si volgués olorar a merda, marxaria a viure a Lleida”.

pudorNo n’hi ha prou amb que l’aire que es respira no representi cap perill per a la salut, també ha de resultar fresc i agradable, i aquests factors es poden mesurar. Cert és que és difícil avaluar el nivell de mal olor i sovint s’acostuma a establir com una mera percepció subjectiva, però també és cert que la qualitat odorífera de l’aire és un factor de forta incidència per establir la qualitat de vida d’un lloc. Són pocs coneguts els mètodes, però existeixen un seguit de tècniques que permeten valorar les dues sensacions simultànies que deriven de la percepció de l’aire: l’olfactòria i la irritant. Ja al segle XVIII, el polític i científic Benjamin Franklin (inventor de les lents bifocals, les aletes de nedar o el parallamps, entre d’altres creacions) va inventar un odorímetre per calibrar les olors. A dia d’avui, s’empra l’olfatòmetre, que gradua els olf de l’aire. Un olf és la mesura de la força de l’aroma i equival a l’olor d’un adult que es dutxa 0,7 cops al dia, es canvia de roba interior a diari i realitza una baixa activitat quotidiana. Els experts empren aquesta mesura a l’hora de valorar les molèsties que poden generar els productes i les activitats, i el graduen per metre quadrat. Així s’estableix, per exemple, que el marbre fa 0,01 olfs, un infant jugant 2 o un fumador habitual 25.També, com a alternativa, s’empren grups de persones considerades “olfactes experts”, seleccionats després de nombroses proves i en funció del seu llindar olfactiu, que detecten i analitzen en cada cas les incidències odoríferes.

Per tant, esdevé del tot inadmissible que, com cada cop més se sovinteja en els informes de Medi Ambient, es digui que tal o qual projecte industrial no farà més “que l’olor habitual pròpia de les activitats agrícoles” o “de les dejeccions ramaderes habituals d’una granja”. L’impacte hauria de ser parametritzat i mesurat, de la mateixa manera que ho és el consum d’aigua o energia, la distància a nuclis o l’afectació lumínica. Establir-ho a l’engròs suposa donar un xec en blanc perquè la contaminació de l’aire i la immissió de la fortor no se sotmeti a cap tipus de control ni, en conseqüència, limitació.

Hi ha un conte infantil que comença dient que “això s’esdevingué fa molt de temps, quan l’únic fum que feia pudor era l’alè dels dracs…”. Aquells temps remots han quedat enrere i ja no tornaran mai més, però avui hi ha qui ens vol explicar contes on els dracs no en tenen prou amb empudegar-ho tot amb el seu alè, sinó que a més pretenen cruspir-se la princesa i quedar com els bons de la història.

bassa

Dau-nos aigua copiosa

Els més vells del lloc encara recorden com, en temps de sequera i males collites, la gent de la Segarra, així com d’altres contrades, demanaven l’auxili diví. La intercessió del Cel per aconseguir l’anhelada pluja era reclamada devotament a través de la convocatòria de processons, rés de novenes i d’altres pràctiques pietoses. Des d’èpoques medievals hi ha constància a la comarca de processons, coincidint amb festivitats puntuals i seguint el calendari agrícola, com a remeis espirituals contra la sequera. Fins i tot, quan la secada era intensa, s’hi afegien ordinacions prohibint tant les blasfèmies i com qualsevol tipus de festeig i gatzara (l’any 1882, memorable fou l’emprenyada del rector de Santa Maria de Cervera, que es va negar a fer novena al Santíssim Misteri fins que l’Ajuntament no suspengués “las diversiones públicas”). Si calia, per reforçar l’efecte miraculós, s’imposaven almoines als postulants, que eren administrades per la beneficència municipal.

Les contrades de la ribera del Sió no eren pas una excepció a aquesta pràctica, ans al contrari. Les invocacions a la Marededéu, especialment les trobades, eren les més habituals per demanar el favor de l’aigua.

tallat_peregrinUna de les que tenia més fama entre els devots era la del Socors, imatge de la Verge que la tradició assegura que havia estat trobada a Agramunt, a tocar del riu. Exemple del poder de convocatòria d’aquesta Marededéu el tenim l’any 1666: després d’una llarga temporada sense ploure, les autoritats de la vila van organitzar una solemne novena acabada la qual, descalços i en processó, els fidels tragueren i acompanyaren la venerada efígie fins la riba del Sió. Conten  les cròniques que hi vingueren parroquians assedegats de més de seixanta pobles de les rodalies, entre els quals hi havia els segarrencs de la Morana, Bellveí, Torrefeta, Florejacs, Pelagalls, Concabella, les Pallargues o Sisteró.  Més concorreguda encara va ser la de 1737, on es diu que s’hi comptaren uns vint mil assistents…

Sió amunt, la Marededéu de Santesmasses, a Sedó, o la Marededéu de la Llet, de Castellmeià, també eren objecte de devoció per la gràcia de concedir als fidels “aigua copiosa”. A Guissona, la Marededéu del Claustre escoltava amb gràcia els goigs que li sol·licitaven que “feu fugir la terra parca / enviant pluges copioses”. I no només les marededéus, també els sants com Donat, patró de Sedó, o el propi Salvador, de Concabella, eren requerits amb fervor perquè intervinguessin “en temps de fam i sequia” en auxili dels seus feligresos. A banda de les advocacions, també les esglésies i capelles comptaven amb un bon estoc de relíquies (l’empremta del Sant Peu de Crist, de la canònica de Guissona, o els ossos de Sant Clar i Sant Fortunat, a Torrefeta, per exemple), a qui recórrer en cas de desesperada emergència.

Però avui, gràcies a la bona entesa entre el Departament d’Agricultura de la Generalitat, l’empresa Aigües del Canal Segarra – Garrigues i la Corporació Agroalimentària Guissona, totes aquestes pràctiques, devotes per uns, supersticioses per d’altres, esdevindran a la plana de Guissona del tot innecessàries.

El desenvolupament del canal Segarra – Garrigues, la infraestructura hidràulica més important de Catalunya, venia encallada pel fet que la majoria de les explotacions agràries no s’havien sumat al projecte, en part pels alts costos de transformació, per la falta de concreció sobre el preu de l’aigua i per l’envelliment de la població rural. Això suposava que, a aquestes alçades, menys del 10% de la superfície possible s’hagués adaptat al reg. En front d’això, l’empresa d’aigües i el departament han canviat el seu esguard i s’han adreçat a les grans empreses productores, que són les que sí que es veuen atretes (i poden) per les potencialitats del reg: Miquel Torres o Codorniu, amb la vinya, Borges, amb els festucs, Fruits de Ponent, per la fruita dolça, Forestalia, per la biomassa, Ocean Almond, per l’ametlla, i, ara, la Corporació de Guissona, pel cereal, seran algunes de les solvents empreses que faran possible el desenvolupament del canal.

En concret, a dia d’avui, ja s’estan posant balises i realitzant sondejos arqueològics al llarg del recorregut del canal secundari que ha de portar el líquid element als regants dels termes de Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs i Guissona. Els més de 14 milions d’euros que s’hauran d’invertir seran finançats en condicions avantatjoses per la Caixa Rural de Guissona, la qual oferirà també l’assessorament tècnic i agrari per a fer les adaptacions necessàries als camps i col·laborarà en la gestió dels regants, garantint a més la compra de la collita del cereal per a emprar-lo en els seus processos industrials agroalimentaris. guissonaDe fet, la formalització del conveni fou beneït fa un mes, davant dels alts mandataris locals i nacionals, en cerimònia concelebrada pel dimitit conseller Josep M. Pelegrí, l’exconseller Josep Grau (avui, després de fer girar la porta, president d’Aigües del Segarra – Garrigues) i pel president de la CAG, Jaume Alsina.

Gràcies a això, els pagesos i ramaders de la plana de Guissona, si els cal aigua, ja no hauran de postrar-se davant de la representació de la divinitat, caminant capcots en interminables processons, esgargamellant-se cantant goigs a marededéus o sants, ni resar novenes i encendre ciris guardant beata captinença. Només caldrà que, amb les escriptures sota el braç, vagin a les oficines bancàries en qüestió a demanar un crèdit. Això sí, se’ls valorarà especialment que ho facin amb el mateix capteniment amb que els seus padrins anaven a oir missa. Als altres, als que es resisteixin a la modernitat, l’avenç i la transformació, als que s’entossudeixin a romandre fora del progrés, els caldrà quelcom més que l’ajuda divina per no veure’s projectats per sempre més a la foscor, el plor i el cruixit de dents; això, o vendre les finques a qui, amb esperit business-friendly, no deixi passar la bona oportunitat de fer un bon esclafit, arramassada, martingala o pilotada financera.

pa027689

Moviment de terres

El padrí Ramon no ho vol entendre. Li ho han explicat una dotzena de cops i segueix sense voler-ho entendre. Això de la concentració parcel·lària és un gran benefici per la família. És cert, sí: li prenen la vinya vella i les finques del tossal, però les hi canvien per una de molt millor. Tots ho sentim: l’agrupació de les finques s’endurà per davant aquell corriol que recorria amb la padrina, quan tot just començaven a festejar, i també enderrocarà la cabana de volta on, amb son pare i una mula, tantes nits havien passat en època de collita. Però tot això ja ha passat a la història. Avui, gràcies al canal, l’anhelada aigua arribarà als camps i no hauran de patir per si plou o no plou. Totes aquelles finques repartides els seran bescanviades per una de nova, molt més plana, i amb accés al reg. A tots ens sap greu que desaparegui el bosquet d’alzines on anàvem a fer la mona, al costat de la cabaneta del tros i l’era de batre, però ja fa anys que no hi celebrem res i la borda cau de vella.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPerò ell no vol. Tossut. Enganxat als seus records, a la nostàlgia, s’hi oposa. Per res del món vol deixar les finques en mans de forasters. La superstició o una afecció malaltissa a la terra , quasi fetitxista, sembla pesar-li i l’impedeix de signar el document. No hi ha manera de fer-lo baixar del burro. S’oposa de totes totes a que ningú posi les seves mans sobre el tros i, menys encara, que passin per damunt de l’era vella.

Finalment, el temps fa la seva feina. El padrí manté la seva decisió fins el darrer alè. El dia tercer després del final, l’hereu se’n fa amo, paga els impostos i baixa a la delegació d’Agricultura a signar la cessió. En poques setmanes, les màquines entraran.

———————————————————————————————–

moscaL’aviació dels nacionals ja ha acabat la feina. Ha esmicolat tots els avions de cartró de l’aeròdrom, aquells “grillos” de fireta que els van tenir entretinguts uns quants dies. Els moros han creuat el Segre i no trigaran en arribar.

Els rojos es retiren. Malgirbats, bruts, nafrats. Deixen enrere la línia de trinxeres que havia de resistir després de la caiguda del front de l’Ebtre i marxen cap a Barcelona. No tindran ni temps ni esma d’endur-se l’armament. Mig centenar de fusells, milers de cartutxos, una dotzena de morters i més d’un centenar de projectils, que havien de ser emprats per frenar l’avenç dels feixistes, queden mal apilats dins la cabana.

En Jaume, des de seu amagatall, contempla la retirada dels republicans. Ara ja no treuen pit. Recorda aquell dia quan van arribar al poble, encapçalats per aquella mala puta de la Passionària. Fent el fatxenda van cremar l’ermita i se’n van endur l’alcalde i el rector per afusellar-los contra el mur del cementiri. Ara es retiren capcots. Per enèsima vegada, els maleeix. Encara passarà una altra nit emboscat sota les figueres, amagat dins un catau, abans de retornar al poble.

L’endemà, de tornada, es fondrà en una abraçada amb en Ramon, el seu fill, un marrec de deu anys, a qui els darrers temps li han llaurat prematures arrugues al front i apagat la brillantor dels ulls. El nen, sense paraules, l’agafa de la mà i el porta fins la cabana de l’era vella, on hi ha tot l’arsenal abandonat.

Sense temps a perdre, en Jaume pren dues pales, una per ell i una altra pel seu fill. Al llarg d’una extenuant jornada obren un enorme clot al peu de la més gran de les alzines. Acabat el forat, amb tot el neguit del món, transportantaran les armes deixades pels republicans. L’home no té cap simpatia per aquells rojos assassins que les han abandonades, ans al contrari, però tampoc les vol veure en mans dels que han estat bombardejant el seu poble, sense parar-se a destriar uns dels altres. Les armes les carrega el dimoni, li diu al seu fill, i més val que les fem desaparèixer o ens portaran problemes.

Així, quan l’avantguarda dels nacionals fa la seva entrada al poble, el clot ja està curull. Els fusells, les caixes de cartutxos, els morters i tota la càrrega de projectils, reposen sota l’alzina gegant, en un extrem de l’era vella. Ni republicans ni feixistes en faran servei. Aquell carregament no sembrarà la mort per la qual va ser fabricat.

En Jaume fa jurar al seu fill Ramon que mai revelarà allò que han fet. Aquella càrrega romandrà per sempre més enclotada a un extrem de l’era vella i ningú, ni la mare, ni tan sols el senyor rector, ho han de saber.

———————————————————————————————–

La reorganització de la propietat, eufemísticament dita eco-concentració, avança a ritme de buldòzer. Els antics marges de pedra, les rengleres d’ametllers i oliveres, els bancals i els tossalets d’alzineres desapareixen a poc a poc, deixant pas a les noves grans extensions de finques. El camps resultants estaran adaptats a la nova maquinària agrària. Les grans recol·lectores i sembradores faran molta més feina en aquelles extensions traçades amb tiralínies, sense girs bruscos, desnivells incòmodes ni obstacles de cap mena. El reg arribarà a tots els racons i garantirà unes excel·lents collites, ja no sotmeses al precari règim pluviomètric  dels secans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa pala metàl·lica de l’anivelladora avança amb autoritat per l’era. Ja fa hores que ha anorreat les restes de la cabana del padrí. Els seus carreus han estat retirats curosament i apartats de les piles de runa comú. Foren tallats per una mà traçuda  i podran ser venuts com a bons materials de construcció. Ara, l’impassible acer es dirigeix a la vella alzina, que aguanta amb dignitat els envits del dispositiu. Tot i això, no triga en caure, esmotxada per l’immisericorde acer. A continuació, el buldòzer clava el trencador a la gran soca i comença a percudir amb força. De sobte, la resistència del sòl cedeix i el soroll del fregament esdevé metàl·lic.

La terra tremola. L’explosió se sent des de Cervera i Tàrrega. La columna de fum serà visible des de Balaguer, Borges Blanques i Montblanc. Les restes del buldòzer s’escampen en un radi de més de cent metres. Dins el cràter resultant hi cabrien tres camps de futbol.

Aquell mateix dia, l’enginyer en cap visita el lloc. Contempla. Pensa. Somriu. Decideix que hi traslladarà la bassa de regulació que estava prevista uns quilòmetres més avall.

Biosca em fa patir

Adapto del títol d’una de les cançons més populars dels Pets la fórmula per titular aquest article. “Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat, / mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat” canten els de Constantí en retrat del seu poble. I, certament, la “vila xica i mal composta”, fa temps que em fa patir. I no pas perquè, continuant amb els adagis, “si el castell cau, Biosca adéu-siau”, ja que “el castell ha caigut, i Biosca no s’ha mogut”, sinó perquè d’aquest llogaret del Llobregós no fan més que arribar males notícies.

Possiblement tot va començar l’any 1979, quan l’Instituto Nacional de Retoboganforma y Desarrollo Agrario (Iryda) va fer al municipi un regal enverinat: va construir un tobogan gegant que, durant trenta anys seria l’emblema turístic del poble. Ni el castell de Lloberola, ni les rutes de senderisme pel PEIN del Llobregós, ni l’àrea arqueològica de les guixeres, ni la vila medieval, ni la cuina de Cal Borres, ni l’agroturisme… El llarguíssim tobogan, de més de 50 metres de llargària, el major d’entre els no aquàtics de Catalunya, va ser l’inici de les desgràcies. Mancat de les mesures bàsiques de seguretat i amb la displicència dels responsables municipals, milers de grans i petits van descendir vertiginosament pel pendent per acabar aterrant de cul sobre el terròs després de volar els més de 70 cm de la sortida. Tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca: la primavera de l’any 2008 una nena d’ 11 anys va impactar amb violència amb el terra i es va colpejar el cap, amb la mala fortuna de va patir traumatisme cranial, amb hemorràgia interna i lesió del lòbul frontal i temporal esquerra.  Cinc anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnava al consistori a indemnitzar la família de la menor amb 330.000 euros (260.000 més costes judicials), de les quals, assumida una part per la pòlissa asseguradora, restaven 180.000 a càrrec del municipi. Considerant que el pressupost de l’any no arribava als 280.000 euros, la magnitud de la tragèdia esdevé palmària.

Val a dir que, tres mesos abans de la sentència (i molts anys després de l’accident), el govern municipal, per motius de seguretat, aprovava l’enderrocament del tobogan. Però el mal ja estava fet i la llosa de la indemnització queia sobre el poble, deixant-lo en bancarrota. Per a pal·liar-ho, es van posar a la venda un parell d’edificis públics, entre ells la magnífica masia de l’ermita de Sant Pelegrí, però no n’hi ha hagut prou…

CAM00977I, com que a llop magre tots els gossos li borden (fins aquí: cites del refranyer), ha començat a sobrevolar el poble una temible depredadora. L’empresa Knauf, multinacional dedicada a la producció de plaques de guix laminat, ha posat el seu voraç ull sobre les guixeres del Llobregós. Foragitada de Sanaüja, on alguna mà d’àngel va incloure dins del POUM la prohibició de les activitats extractives, s’ha llençat sobre els jaciments bioscans. A hores d’ara, tres són ja les finques controlades per la multinacional guixera alemanya i ben aviat, a cop de talonari, se’n faran amb moltes més.

A Ribera d’Urgellet, el poble de Tost també està amenaçat per la voracitat de Knauf. Allí, en resistència a l’agressió, la plataforma Salvem Tost i l’associació Lo Riu Roig es van mobilitzar contra la guixera i van exposar els seus arguments a la població, a la premsa i al Parlament de Catalunya. A Biosca, com a Tost, i a la vall del Llobregós, com a la Ribera d’Urgellet, les guixeres suposaran mals irreversibles a una zona prou castigada per un urbanisme desordenat i una activitat desmesurada d’altres pedreres properes. A més, el projecte posa en perill el fràgil equilibri de l’ecosistema natural de les guixeres i suposa un increment enorme de trànsit pesat per la zona. Per altra banda, la pols en suspensió del guix i les emanacions de sofre també tenen un seguit d’efectes perniciosos sobra la salut (segons un informe del laboratori Lafarge), tan dolències dèrmiques, com irritacions al coll i els pulmons, provocant insuficiències pulmonars i renals i, en llargues exposicions, artritis i risc de tuberculosis. A banda de les inevitables molèsties per pudors i corrosió ben estudiades en les zones dels Estats Units on fa anys que pateixen aquestes explotacions.

I a canvi de tot això, què? Val a dir que l’empresa practica la molt noble tasca evergetista, és a dir, la compra de voluntats i complicitats a través de la beneficència. A Sant Llorenç de Morunys, des d’on fa dècades hi està instal·lada, Knauf ha fet generosos donatius en campanyes tan lloables com el pla estratègic anti-drogues del Solsonès o patrocinant el petit museu local. La mateixa pràctica ha ofert a Ribera d’Urgellet on, tot i les resistències de la població, l’empresa ha tancat un acord amb el govern de CiU (en contra de l’oposició) pel qual subvencionaran “intervencions emblemàtiques a la vall” i, a més, pagaran 60.000 euros més 0,06 € per tona de guix que extregui. Això sí, de creació de llocs de treball no se’n parla, tampoc de l’afectació en el desenvolupament econòmic (en especial, l’efecte sobre els animals de granja i el foragitament dels turistes) i en la vida i la salut dels veïns.

Però sembla que tot està dat i beneït. El Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Ajuntament tenen la paella pel mànec i, pel que sembla, no hi ha voluntat d’impedir-ho, ans al contrari. La fractura bioscana serà encanyada i enguixada i la veritable lluita tindrà un altre front: la secessió de la Segarra i la incorporació al Solsonès. Tot plegat, sembla la maledicció de la Vaquiola, la bruixa socarrimada de Biosca, perquè de bruixes, haver-n’hi, n’hi ha…

biosca

Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEncara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAL’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altracom a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fer un Castor als plans de Sió

Finalment, el conflicte de magatzem subterrani de gas Castor ha anat més enllà d’un despropòsit i un nyap, per convertir-se en un autèntic acte d’especulació barroera, picaresca intolerable i burla de la ciutadania. El bunyol va començar l’any 2008, quan el Gobierno de Zapatero va concedir a l’empresa Escal UGS (participada majoritàriament pel grup ACS de Florentino Pérez) la concessió per a explotar el major magatzem de gas natural de l’Estat, situat davant de les costes del delta de l’Ebre. En la concessió, el Ministerio de Industria no hauria parat compte en la falla d’Amposta, per la qual cosa no va advertir a la concessionària dels riscos de fuites de gas ni de moviments sísmics. En conseqüència, quan l’empresa explotadora, després de superar una quarantena de llicències administratives, va començar l’activitat, es va esdevenir l’alarma general: la població directament afectada va patir vora cinc-cents terratrèmols, amb els consegüents danys materials, malestars i angoixa generalitzada. Per tant, quan el Gobierno, aquest cop de Rajoy, no ha tingut més remei que tancar la infraestructura (de fet, deixar-la en “hibernació”) i retirar la concessió, s’ha vist forçada a indemnitzar a Escal UGS amb 1350 milios d’Euros. Val a dir que la indemnització, que a efectes pràctics pujarà a més de 4000 milions (computant els interessos dels trenta anys durant els quals es pagarà), no provoca cap pèrdua a l’Estat ni a la societat que rep el Castor (Enagas, la qual, posats a dir, és una de les principals promotores de fracking a Espanya), ja que serà repercutida sobre els consumidors, que patiran el corresponent increment en les respectives factures de consum de llum i gas. Resultat: l’empresa Escal UGS haurà fet un negoci extraordinari gràcies a la negligència del Gobierno de la Nación i a canvi d’una concessió administrativa que gairebé no ha usat, embutxacar-se una indemnització astronòmica. Un negoci rodó que faria enrogir d’enveja els inventors de la cultura del pelotazo del darrer quart del segle passat. Marca España? Potser no…

Diumenge passat, la Plataforma Salvem els Plans de Sió va organitzar una marxa cap al despoblat de Conill per mostrar l’oposició amarxa 12-10-14l projecte de construcció d’una planta de tractament de residus ramaders promoguda per una empresa agroalimentària de l’àrea. Val a dir que l’acte fou un èxit i els participants ni tant sols es van deixar esporuguir per la presència vistosa d’uns agents de la corporació promotora, que van deixar-s’hi veure ostentosament amb els aires de cacic que en d’altres ocasions tant bé els hi han rutllat. Els convocants manifestaven la seva oposició a la instal·lació d’una obra que els hi ha estat gelosament amagada i que suposa un abocador que, amb el temps, esdevindrà la porta d’entrada d’aquells residus agro-industrials amb qui avui ningú sap què fer. Pudors, contaminació, trànsit de gran tonatge…, i res a canvi. Destrucció d’una zona de gran valor mediambiental, ecològic i paisatgístic i condemna al despoblament per sempre més del bell nucli de Conill. Allí on l’any 1989 es projectà un centre de rehabilitació de toxicòmans, al 2005 un complex de turisme rural, i al 2010 el Centre d’interpretació dels secans (amb visita inclosa del Conseller Baltasar i l’Eurodiputat Romeva), finalment serà un lloc d’abocament i tractament de “residus d’altra degradabilitat”. El projecte interpretatiu i fons europeus marxaren al castell de Concabella i, de nou, el silenci amarà Conill fins que els primers moviments de terra han posat de manifest el projecte actual. El vistiplau dels informes tècnics dels organismes del Govern de la Generalitat i el silenci temorenc de l’Ajuntament d’Ossó de Sió aplanen el camí per l’obra.

Conill (Jaume Puig)No obstant, tot plegat sembla obviar la normativa europea. Aquell mateix cos legislatiu que va provocar la frustració de les il·lusions dels regants segarretes del Canal, que va criminalitzar les aus estepàries i que va posar de manifest un projecte matusser i improvisat pel què feia al respecte al medi natural, aquí també entra en acció. Una normativa, la Directiva europea de conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestre, que estableix que aquest tipus d’instal·lacions industrials no es poden construir en zones ZEPA i Xarxa Natura, a menys que siguin d’interès públic i la instal·lació al lloc no tingui cap alternativa possible. Un llei, directament aplicable al nostre país, que farà que si s’arriba als Tribunals europeus en pugui resultar una sentència que condueixi a l’anul·lació de les llicències i l’obligació d’enderrocament. I, en aquest cas, amb les conseqüents obligacions d’indemnitzar a l’empresa promotora que hauria obtingut legalment les autoritzacions per emprendre l’activitat i que, conseqüentment, mereix ser rescabalada pels danys patits i els lucres no rebuts. Indemnització que anirà a càrrec de les arques dels qui van autoritzar l’obra, en aquest cas el municipi d’Ossó de Sió (el mateix que va saltar a la fama el mes de gener de 2014 per ser un dels dos municipis catalans que havien de ser rescatats financerament pel Gobierno de España) i el mateix Govern de la Generalitat que, com sabem, lliga els gossos amb llonganisses (artesanes i de proximitat, no pas agro-industrials)…

Tot plegat, un Castor a la ponentina. Que rendeixi l’exemple entre els murris i els bergants més nostrats. I, de pas, que s’enriqueixi el lèxic: si “fer un Lola Flores” (imitat per Bertín Osborne) és excusar la il·legalitat en el desconeixement, “fer un Millet” (imitat per Jordi Pujol) és confessar a mitges abans que t’atrapi el brau, “fer una Pantoja” (imitat per la Infanta Cristina) és disculpar el delicte en la confiança vers la persona estimada, ara podrem dir que “fer un Castor” és aprofitar la matusseria i la submissió de les administracions davant les grans empreses per obtenir sucoses indemnitzacions (i no pas construir uns magatzems de gas subterranis al Bages, dels quals ben segur en parlarem un altre dia).

Preneu-ne nota, emprenedors, inversors, nostàlgics del pelotazo i gestors d’oportunitats business friendly, que és ben segur que aquí hi trobareu una mina…

IMG-20141012-WA0001

(amb agraïment a en Jaume Ramon per la seva informació sobre els misteris de Conill)

Pet que put

A Ribera d’Ondara ha caigut un altre vel. La paralització d’activitats de Pet Food ha posat en evidència, per enèsima vegada, com l’argument del progrés i de la creació dels llocs de treball sovint és una precària cortina de fum que amaga insostenibles greuges laborals, mediambientals, socials o de consum.  L’esperpèntic episodi del passat 3 de juny, quan durant una inspecció per part del Seprona de la Guàrdia Civil s’hi va provocar una fuita de gas que va intoxicar quatre persones, ha estat la culminació d’un procés que, des de bon principi, amenaçava col·lapse…

L’any 2003, el Conseller de Medi Ambient (avui Conseller d’Interior), Ramon Espadaler atorgava autorització ambiental a l’empresa Pet Food Ingredients, SL, perquè s’instal·lés al terme municipal de Ribera d’Ondara. Cap cas havia fet a les al·legacions contràries dels maleïts ecologistes del Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra i d’IPCENA, i tampoc a l’oposició manifestada des de l’Ajuntament de Montmaneu. Tampoc va prendre en consideració que l’empresa matriu, Proteínas y Grasas Gimeno, SL, des de 1996 forjava un historial d’infraccions mediambientals. I encara menys el fet que el seu administrador, José María Gimeno, acabés de ser condemnat a quatre anys de presó i inhabilitat pel termini de dos anys per a exercir activitats dins del sector càrnic per convertir en una “claveguera” (segons diu la pròpia sentència) la reserva natural del Remolar.

Així doncs, mentre els veïns de Sant Boi celebraven el desmantellament de la indústria que tantes pudors i maldecaps els havia provocat, la deprimida Segarra era un camp abonat per tornar a començar. La Lear acabava de deixar una bona colla d’aturats i el descontentament social amenaçava en afeblir el prestigi del partit del Govern en una comarca de gent d’ordre i seny… En conseqüència, fou senzill aplanar el camí i requalificar com a urbanitzable un sòl rústic que s’havia triat pel trasllat. En una visita del President Pujol, un regidor cerverí va gosar qüestionar al director general d’indústria la legalitat d’un projecte que no reunia les condicions d’abastiment d’aigua, de depuració de residus, d’evacuació d’emissions i d’eliminació de pudor. Un despectiu “no mereix que li donem més explicacions” del President al director va posar fi a la conversa…

El 27 d’octubre de 2003, el Conseller d’Agricultura Josep Grau (avui, traslladat per gir de porta a la direcció d’Aigües del Segarra – Garrigues) inaugurava cofoi les instal·lacions industrials de Pet Food a Ribera d’Ondara, escortat per l’alcalde del municipi i el president del Consell Comarcal en les habituals tasques de tocador de palmes i sostenidors de cinta. Sis mesos abans, el Tribunal Suprem havia confirmat la condemna de presó del Sr. Gimeno qui, no obstant, també assistia a l’acte abillat amb un elegant vestit, no precisament de ratlles horitzontals.

De seguida, el fum de la fàbrica esdevenia la porta d’entrada a la Segarra per aquells que, deixant enrere la Panadella, avançaven cap a Ponent. Els veïns dels nuclis propers, no només de Ribera d’Ondara, sinó –molt especialment- dels nuclis de Sant Guim de la Rabassa i la Rabassa, del municipi de Sant Guim de Freixenet, començaven a patir unes pudors fins ara desconegudes. A les protestes d’Ipcena i el GDMNS, s’hi afegia la Plataforma de Defensa de la Ribera d’Ondara…

L’any 2007 l’incendi d’unes màquines de producció de pinso provocaven sis ferits, dos d’ells greus, però tampoc això impedia que, al desembre del mateix any, s’atorgués a la indústria la renovació del permís d’emetre gasos d’efecte hivernacle.

Mentrestant, a Andalusia, l’altra empresa pel grup Gimeno, Dasy Org., era denunciada en reiterades ocasions a la Fiscalia per abocar deixalles procedents de l’activitat de processament de residus càrnics a la ZEPA d’Osuna, integrada dins la Xarxa Natura 2000 europea. Poc després, els treballadors d’aquesta planta protestaven a les xarxes socials per una política de reordenació del personal, que passava per l’acomiadament dels treballadors veterans i la seva substitució per mà d’obra arribada des del Perú, molt més dòcil a les prerrogatives de la direcció.

Així les coses, en plena crisis de les vaques boges, l’any 2002 el grup Gimeno havia ampliat la seva activitat de tractament de residus animals no només a la fabricació de pinsos per mascotes, sinó també a la recollida, transports i destrucció de restes Sandach, categoria que recull les no destinades a consum humà, per ser sospitoses d’estar contaminades per malalties, experimentació o medicaments, que obligatòriament han de ser incinerades i mai entrar en la cadena alimentària humana. L’any 2011, Pet Food demanava autorització per desenvolupar aquesta activitat a Ribera d’Ondara, cosa que instava de nou a les entitats defensores del territori a demanar-ne el tancament, especialment preocupades per la difícil distinció entre el processament d’unes (transformació en pinso) i d’altres (incineració) matèries primeres…

Mentrestant, Gimeno internacionalitzava les seves activitats de transformació de subproductes càrnics per Hispano-amèrica i pel Marroc, amb ajudes milionàries rebudes des dels fons del Ministeri de Economia.

Fins que, finalment, al juny del 2014, la Guàrdia Civil descobria emmagatzemades a les instal·lacions del grup Gimeno a Córdova centenars de tones de farines de classe Sandach C1 que, per comptes d’haver estat eliminades, semblaven destinades a transformar-se en farines per pinso de mascotes i greixos per animals de granja. A més, ex-treballadors de la planta informaven que a les farines avícoles no era estrany trobar-hi pèls de porc o que, a les instal·lacions de Ribera d’Ondara, es feia una garvellada per netejar les farines. Les inspeccions posteriors a les seus de Dasy i de Pet Food (en la qual es va donar el tragicòmic episodi exposat) originaven vint-i-set detinguts, entre ells el Cap de Sanitat Animal de la Junta d’Andalusia a Sevilla.

Com a conseqüència immediata, dos dels principals clients del grup, Nutreco (productora de pinsos Nanta i Inga Food) i Affinity (líder del mercat d’aliments per a mascotes), deixaven d’adquirir les seves farines, l’Associació Nacional d’Indústries de Subproductes Càrnics expulsava a Dasy i Pet Food precipitava un expedient de regulació de treballadors (motivat per “irregularitats tècniques”) que afecta 106 empleats…

Tot plegat, ha acabat com el rosari de l’Aurora que uns maleïts ecologistes profetitzaven fa una dècada. Serveixi d’exemple, doncs, de cara al futur, i també de cara al present: tot just ara quan es pretén instal·lar una planta de tractament de residus orgànics al municipi d’Ossó de Sió, en plena zona de protecció Xarxa Natura…

pet food

Intervenció mínima

Contemplem amb satisfacció com, els darrers temps, a la Segarra s’ha iniciat un procés de valorització del paisatge i dels seus elements tradicionals. Potser amb demora respecte d’altres indrets del país, però encara abans que sigui massa tard, els governants de la comunitat comencen a tenir en compte dins la planificació del territori els valors paisatgístics. Cada cop són més els exemples on, partint del paisatge i del medi natural considerats com a elements de gaudi i qualitat de vida, es prenen mesures de restauració, conservació i dignificació. Així, la xarxa de senders que permeten l’accés de les persones al medi natural es cartografien, senyalitzen i promocionen, ja no com a mers instruments d’accés rodat de maquinària als camps o de vies de comunicació entre nuclis, sinó com a espai d’obtenció de plaer, salut i coneixement en contacte amb la natura. També les accions de recuperació i projecció dels elements integrats en el paisatge, siguin espècies naturals o elements arquitectònics que modelen els recursos a la producció agrària, han deixat de concebre’s com a folklorisme romàntic per esdevenir objectius estratègics i generadors de cultura, identitat i riquesa. Certament, tot això està encara a les beceroles: estem lluny de les fites assolides en països moderns i desenvolupats, però la tendència és positiva. És veritat que no tothom ho veu així, i encara no ens és estrany topar en actes de vandalisme que han furtat indicacions o, fins i tot, accions de bogeria com l’arrencada salvatge d’una caseta d’observació d’aus als secans del Sió…, però cal confiar que l’educació responsable de les noves generacions acabarà amb aquestes pràctiques cavernoses.

ImatgeDins d’aquesta dinàmica, és especialment plaent constatar com els municipis segarrencs han girat l’esguard vers els seus rius, torrents i punts humits en general i han començat a treballar en potenciar-ne la recuperació. Encomiable són els treballs fets als espais d’interès natural del Llobregós o del Cercavins, on s’han senyalitzat xarxes de camins que permeten al visitant recórrer les valls i gaudir dels seus tresors naturals i arquitectònics. També la neteja, senyalització i interpretació de les basses de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) i a Palouet de Massoteres fan relativitzar el tòpic de la Segarra eixuta i presenten al visitant uns petits oasis on l’aigua ensenyoreix els entorns, refresca l’aire i permet la nidificació de les aus. Potser, d’entre totes les intervencions fetes en els espais humits, les més celebrades han estat la recuperació de rescloses i peixeres. Les peixeres són un element molt habitual en l’arquitectura popular, encara desconegut, que va ser clau durant més de vuit segles per l’aprofitament de l’aigua i la seva canalització a regs i molins. L’abandonament, al llarg del segle XX, dels sistemes tradicionals les van fer caure en el desús i la decadència, però avui en dia moltes d’elles encara es mantenen dempeus. En interacció amb el riu, configuren uns espais humits, poc extensos, que esdevenen veritables vergers en mig dels secans. Algunes de molt notables s’han recuperat els darrers anys tant a la vall del Llobregós (com la del Molí del Cava), a la vall de l’Ondara (la de Fiol, per exemple) i, molt especialment, al llarg del Sió (a Concabella, a Hostafrancs, a Sedó i a la Prenyanosa, per posar alguns exemples). En relació amb l’arquitectura de l’aigua, una munió de síquies, aqüeductes, pous, fonts i molins esperen el seu torn en el procés restaurador…Imatge

Resulta obvi, mal que ens pugui pesar, que la recuperació d’aquests elements on la natura i la mà de l’home treballaren plegats amb finalitats d’aprofitament agrari no ha d’estar encaminada a reactivar els antics usos. Les noves tècniques agro-industrials, la mecanització i els nous conreus farien absurd pensar en la restauració de les cabanes perquè els jornalers  passin nit amb les mules, de les síquies per canalitzar l’aigua de les peixeres als conreus o les pletes per reunir els ramats en la seva transhumància a la recerca de pastures. Per això, les tasques de recobrament d’aquests elements han de concebre’s des d’una nova perspectiva, que guardi l’equilibri entre fer intel·ligible l’element, conservant-ne senzillesa, caràcter i identitat essencials, i evitant transformar-lo en un parc artificial, transgredint els seus elements naturals i rurals, afegint-hi mobiliari propi de l’entorn urbà i confonent recuperació amb reinterpretació o restauració amb invasió.

El principi d’intervenció mínima és una directriu del dret penal que reserva el paper de la llei en la protecció només dels atacs més greus i quan no hi hagi altra via per evitar el dany al bé protegit. Aquesta filosofia esdevé del tot aplicable en el camp que ens ocupa. El minimalisme arquitectònic tenia com a frase inspiradora aquell “less is more” (menys és més) de Van der Rohe, que reivindicava els valors de la sobrietat i la senzillesa oposats als excessos grandiloqüents. També en la recuperació dels elements de la natura i, per extensió, d’aquella arquitectura popular que -integrada dins d’ella- adquireix el seu sentit, ha de ser ben vigent. Com a fre als excessos interventors que distorsionen l’element, el transformen en allò que no és i en desdibuixen els trets definidors, encimbellen el seu promotor cap a glòries futures, rèdits electorals, o al seu creatiu dissenyador vers premis elitistes, cal respectar la intervenció mínima. Així, i només així, es preserva el caràcter i la personalitat de l’element, i no es perverteix volent presentar-lo com allò que no és.Imatge

Ara, amb aquestes pinzellades al cap, pacient lector, et convido a fugir de les calors que s’apropen i buscar recer refrescant als punts humits escampats al llarg de la geografia segarrenca. No et costarà trobar, per exemple, els patamolls de Granollers (a Torrefeta i Florejacs), el pou del Madern a Vicfred, la font de la Puig de Massoteres, el curs del Sió a tocar del Peixeruc de Tarroja, la font de Gàver o les peixeres de Sedó, de Concabella, de la Prenyanosa o, camí de Vergós, del Fiol. Vés-hi. Valora-ho… i, si et vaga, ja em diràs si t’inspiren més o menys, massa o poc.

Imatge

Bona ombra ens aixoplugui

Els arbres sempre hi han estat. Des de molt abans que aquesta terra fos ocupada pels homes i les dones que decidiren viure-hi. Quan els primers pobladors arribaren a aquesta terra inhòspita, ells n’eren els amos. I, d’aleshores ençà, l’avenç dels pobladors ha estat el seu retrocés. Els pioners en la colonització s’hi feren lloc amb la destral i el foc. Impetuosos artigadors, s’esmerçaren en convertir els boscos en camps de conreu. Ningú no planyia els arbres. El progrés agrari va acréixer i estendre’s en perjudici de les masses boscoses. També els senyors hi veien una nosa: prop dels castells i de les vies de comunicació, podien oferir un amagatall per l’enemic i facilitar emboscades, per la qual cosa estimularen la desforestació. La fusta fou la matèria primera per moblar els habitatges, escalfar les llars, fabricar les eines i alçar tancaments i recers. Les cendres, adob pels camps i emblanquidor de les robes. Tothom hi guanyava. Els arbres perdien.

alzina del RossoAvui, les obagues i els tossals són les darrers reserves d’aquelles boscúries primigènies. Als camps, isolats, alguns exemplars encara enfiten límits entre propietats o les separen dels camins rurals. Les grans collitadores en són enemics aferrissats. A poc a poc, fan valer les seves grandàries per eliminar-los. A més, la misèria també hi ha posat els ulls i, amb nocturnitat i traïdoria, furtius i salta-marges els cobegen com a mercaderia i els escometen sense miraments…

Només la toponímia manté en el record moltes d’aquelles masses arbrades. A les terres altes de la Segarra, la Tallada i la Rabassa ens donen testimoni de les tasques d’eliminació dels boscos per guanyar terres de cultiu, per evitar el refugi dels contingents enemics o per bastir la invencible armada espanyola. A la vall del Llobregós, Selvanera evoca els foscos boscatges que emplenaven la contrada. També molts pobles recullen els seus noms: el Llor, de l’arbre que protegia els camps de les calamarsades, que oferia les fulles per coronar als vencedors i allunyava els esperits de les llars; l’Ametlla, del primer arbre que floreix i anuncia la primavera, que concedeix el fruit fecundant, que vesteix la cuina per Nadal i que regala la figura, la mandorla, que emmarca la icona del Déu totpoderós; la Figuerosa, de l’arbre de l’erotisme, símbol de fertilitat i abundància, però també de la maledicció del traïdor i de l’anunci de la fi del món, que, com diu l’Apocalipsi, començarà quan de la figuera seca brotin branques noves;  Freixenet, del freixe, l’arbre primordial dels escandinaus i, si atenem la saviesa popular, veritable font remeiera; la Prenyanosa, l’Aranyó i la Móra, dels arbusts que regalen fruites aspres i d’efectes lisèrgics; o la mateixa Cervera, que podria trobar l’arrel del seu nom en la servera, arbre extremadament rústec del qual els romans recollien el fruit per elaborar la seva peculiar cervesa…

També contes i llegendes han forjat la identitat de la terra, arrecerats dessota dels arbres. Com el lledoner de Castellnou d’Oluges, amb l’ombra del qual el pèrfid sabater va voler mortificar al pagès que va negar-li la mà de la seva filla i on, en terrible càstig, van acabar clavades les seves pròpies mans per sentència del senyor del lloc. O l’arbre dels nassos, que va germinar del nas amputat de la monja virtuosa, que va sacrificar la seva bellesa per foragitar les ànsies lascives del cavaller de Malacara. O l’alzinar monumental del Canós, a recer del qual ballen les bruixes les nits de lluna plena…

ImatgeI d’altres arbres han donat aixopluc a la paraula, engrescat les idees i encès el diàleg. Com aquella acàcia al voltant de la qual un club de contertulians cerverins, despreocupats de si era acàcia o sòfora, debatien sobre les grandeses i les misèries del viure. O com l’alzina centenària del Mestret, sovintejada pel cercle poètic guissonenc, testimoni de rapsòdies i redós de berenars de ratafia, coca i xocolata… I és que l’ombra dels arbres convida a asseure’s i estimula la serena entesa entre les persones.

I, per tot això, m’agraden els arbres. I per tot això, em dol veure’ls desaparèixer. I per tot això, em fa mal al pit dir adéu als arbres de la plaça de la Universitat de Cervera que dificultaven la contemplació de la façana del temple de la sapiència i embrutaven el terra, que eren una nosa per la dignificació de l’espai públic i la millora de la trama urbana i que, en pro de la modernitat i el nou urbanisme, han hagut de ser sacrificats. O contemplar la històrica acàcia, sòfora pels puristes de la botànica, ahir centre de tertúlies davant del temple del saber, avui sinistre tronc darrera el temple del treball, convertida en tètrica rèplica de l’arbre on el Judes de la Passió fa el darrer salt.

Com també m’encongeix el cor constatar la tala dels arbres dels safarejos de Guissona, que tan bona ombra regalaveel freixe de la Prenyanosan als qui acudien a la font a abeurar-se i tan magnífic marc eren per contes, poemes i rondalles llegides entre la remor de l’aigua i de les fulles agitades pel vent. O certificar la mort del freixe de la Prenyanosa, el degà dels arbres segarrencs, que ha acabat cinc-cents anys d’existència agonitzant lentament amb el progressiu dessecament de la sèquia que nodria les seves arrels. O comprovar com, un darrera l’altre, els xops gegants de les obagues van assecant-se i caient, assedegats d’unes aigües que abans baixaven per torrents i  barrancs i avui són canalitzades per a usos més prosaics. O contemplar troncs esmotxats de forma matussera per fer via als ginys agraris cada cop més grans. O…

A l’antiguitat, algú va escriure que una societat creix bé quan les persones planten arbres l’ombra dels quals saben que mai gaudiran. Si fem cas d’aquest proverbi i ho contrastem amb el menysteniment que tenim als arbres, constatarem que en el créixer de la nostra societat alguna cosa no acaba de rutllar.

l'alzina del Mestret (Guissona)

 

El Canal de la ira

L’any 1939, el Nobel de literatura John Steinbeck publicava la seva novel·la més famosa i reconeguda: “El raïm de la ira”. El fil de la història transcorre a les planures de la regió del centre  – sud dels Estats Units d’Amèrica durant els anys posteriors al crack del 29. Allí, la gran sequera, el Dust Bowl, trasllada i aguditza els efectes de la crisi financera borsària a la vida d’unes comunitats rurals i eminentment agràries. El prolongat fenomen climàtic de sequera, l’extensió desmesurada dels cultius de cereal i la introducció de la fulla d’acer a les grans llauradores John Deere, són els factors desencadenants de la gran depressió. La intensa mecanització comportà la desaparició dels vegetals de praderia que mantenien cohesionat el sòl i retenien la humitat i les noves pràctiques d’explotació del camp, intensives i productivistes, deixaren les terres nues i indefenses a l’efecte erosionant del vent. Les capes superiors del terròs esdevingueren pols, alçada pel vent en enormes ventades negres que no deixaven escolar-se ni la llum solar. La major part de les explotacions agràries familiars caigueren en bancarrota, milers de granges van haver de tancar i milions d’homes i dones, abandonades les propietats, marxaren cap a l’Oest. Allí es transformarien en els peons de la nova agricultura, dominada per grans corporacions que explotaven els treballadors, sense  reconèixer-los cap dret. En la seva obra, Steinbeck feia una crítica ferotge del capitalisme i de les estructures de cacicat de les societats agràries, així com una defensa de l’organització de la classe treballadora, en la lluita pels seus drets socials i la presa de consciència col·lectiva que els emanciparia de l’opressió de les oligarquies…  La propietat us lliga sempre al “jo” i us separa per sempre del “nosaltres”, recrimina l’autor a aquelles comunitats de pagesos i grangers que, en mig de la depressió, són incapaços de fer pinya, compartir recursos i enfrontar-se a l’enemic comú que els foragita de la terra: “la companyia agrícola –que és el banc quan les terres són seves- hi vol tractors i no famílies, al camp. (…) Poca diferència hi ha entre aquest tractor i un tanc. Tots dos foragiten, intimiden, fereixen la gent”.

Setanta-cinc anys i vuit mil quilòmetres ens separen d’aquell fenomen, però, tot i això, alguna cosa ens pot resultar familiar a les terres de l’altiplà central de Catalunya… Fa una colla d’anys, algú va veure en el projecte del Canal Segarra Garrigues una porta oberta al segle XXI. L’aigua del canal no només regaria terres, sinó que havia de generar riquesa per als seus habitants, esperonar l’emprenedoria rural, fixar la gent al territori i evitar l’abandonament de l’activitat agrària. No obstant, avui, veiem com aquell recurs carregat de bones intencions, esdevé una arma llancívola que enfronta comunitats, interessos i persones. Després d’anys de mala gestió, descontrol financer, disputes polítiques i enriquiment d’uns pocs en perjudici de molts, el canal ha dut la llavor de la zitzània. Els regants del sector sud del canal es veuen enfrontats amb els del sector nord, perquè algú els vol convèncer que els segons volen acaparar l’aigua en perjudici dels altres. Una nefasta assumpció de la política mediambiental europea, culpabilitzant les aus estepàries d’una distribució fragmentària i capriciosa de les zones de protecció de l’ecosistema, es camufla incentivant l’enemistat entre sector agraris i ramaders i sectors  ecologistes i mediambientalistes; un maniqueisme forçat i d’extrems distreu el focus d’atenció de la manca de planificació de la gestió dels recursos, de la necessària defensa dels cultius mediterranis i de la insostenible extensió del regadiu de transformació. Per reblar el clau, des del Govern espanyol, es ressuscita el Plan Hidrológico Nacional, i enfronta la comunitat de regants de les terres de Lleida amb els habitants del territori del Delta de l’Ebre; els interessos econòmics s’avantposen a la preservació dels valors ecològics i dues comunitats veïnes, lleidatans i ebrencs, condemnades a entendre’s, es veuen encarades en la lluita per l’aigua.

L’embolic genera una nova dinàmica per la qual la riquesa, en comptes de socialitzar-se, es monopolitza en poques mans. D’entre les aigües agitades, una minoria silenciosa de pescadors va fent la viu viu. Les grans empreses contractistes d’obra s’enriqueixen amb el vistiplau de l’Administració anorreant els perfils d’un paisatge ancestral i formigonant la xarxa secundària d’un canal que, orfe d’aigua, deixa de ser una eina per esdevenir una finalitat en sí mateixa. Portes giratòries desplacen els que havien estan administradors dels cabals públics i garants del bé comú als llocs directius de les empreses privades executores de l’obra. Corporacions constructores implicades en el projecte, fugitives de les angúnies de la bombolla immobiliària, transformen la seva activitat, adquireixen grans superfícies de finques als propietaris incapaços d’afrontar les exigències de la inversió, i concentren grans latifundis agraris que seran explotats amb els mateixos paràmetres especulatius, economicistes, productivistes i insostenibles que van arruïnar el mercat del totxo. I, per damunt del gran tauler del joc, la gran banca contempla foteta des de l’estrella de Miró les corredisses, les disputes i les corrupteles, esperant mà sobre mà el seu torn per cobrar amb aigua el capital que ha invertit i veure compensat amb la gestió de la conca ebrenca el greuge que va suposar no accedir al control de les aigües de la conca interna Ter – Llobregat, i, si s’escau (si no hi ha més remei, vaja) portant l’aigua a la metròpolis on la hi compraran a un preu substancialment major del que rebria pels usos agraris previstos inicialment.

Res de nou sota el cel: perd la població… Però tot està previst: talment aquells okies, aquells fills d’Oklahoma que hagueren d’abandonar llurs terres i esperances per emigrar cap a l’Oest, carregats només de la força dels seus braços, també hi ha un destí per a tots els que hagin d’optar per l’èxode. Grans factories, complexos agro-industrials, faraònics parcs temàtics o latifundis agraris i ramaders estan àvids de la mà d’obra dels peons i, si és ben disciplinada, jove i desarrelada, millor que millor. Encara que els més grans, com el vell William J. Joad de Sallisaw, potser quedaran a la cuneta del camí.

Imatge

Reivindicant Santa Bàrbara

És públic i notori que aquest mes de juliol diversos episodis de pedregades han castigat les terres de Ponent. L’espai estrella dels TN, “el Temps”, no ha parat d’exhibir gravacions de vídeo i fotografies remeses pels telespectadors on vèiem caure granís del cel sobre cases i vehicles o imatges de pedres al costat de monedes, ous o pilotes de golf. Els danys sobre el mobiliari urbà ha estat notable, a més de les afectacions sobre cultius fructícoles i sobre alguns camps de cereal, pels quals tan bona collita s’augurava. L’alarma ha saltat de seguida i, amb una agilitat que ja voldríem en d’altres ocasions, els responsables polítics no han trigat en saltar a la palestra, mostrar la seva preocupació i oferir solucions per lluitar contra els efectes perniciosos de les forces de la natura…

El conseller d’Agricultura s’ha compromès en fer gestions perquè les companyies asseguradores actuïn amb rigor i honradesa i valorin i cobreixin els danys patits, a facilitar instruments financers per facilitar l’extensió de les xarxes anti-pedra i a negociar amb l’Estat una millora en la fiscalitat per a la pagesia afectada… Però el President de la Diputació ho ha volgut superar i ha reobert la caixa dels trons, rescatant-ne un instrument que semblava mort i enterrat: els cremadors de iodur de plata.

Aquesta aparells,  emprats en les terres de Ponent al darrer quart del segle XX i inicis del XXI, tenen partidaris i detractors a ultrança i plantejar la seva recuperació, després de quasi deu anys d’abandonament, destapa la polèmica. Els partidaris, encapçalats per l’Agrupació de Defensa Vegetal de les Terres de Ponent, argumenten que el iodur de plata no és contaminant (i, si ho fos, les ínfimes quantitats alliberades el farien innocu), que els seus efectes suposen que la pedra s’empetiteixi i que, en cap cas, suposa la disminució de precipitacions. Els detractors, en canvi, fan un llarga llista d’objeccions, centrades en l’emissió d’elements contaminants (iode, metalls pesants i acetona) i gasos d’efecte hivernacle i el perjudici sobre el medi-ambient, amb danys als ecosistemes, l’aire i els cursos hídrics, així com a la salut de les persones, amb afectacions sobre el sistema circulatori, les vies respiratòries i, fins i tot, l’extensió de l’argíria, malaltia incurable que es manifesta en les persones amb una pigmentació blavosa de pell i ulls, talment els barrufets d’en Peyo… Més enllà dels efectes sobre l’ecosistema i la salut, camps on és segur que ningú es posarà d’acord, també hi ha la constatació que aquesta tècnica fou abandonada no pas per prohibida, sinó perquè l’any 2006 el Govern de la Generalitat va tallar el finançament que concedia a l’ADV per la seva implementació, deixant així de resultar rendible. I, més preocupant encara, és el greuge que suposa entre pagesos del secà i del regadiu, ja que els primers se sentirien perjudicats per la pràctica estesa entre els segons que, d’aquesta manera, podrien controlar artificialment el cicle hidrològic i concentrar les pluges sobre els camps fructícoles.

Val a dir que, si bé fa una dècada que els cremadors de iodur de plata haurien deixat de funcionar, encara ara, esporàdicament, es denuncia la presència dels “avions fantasma” que espargirien a dins dels núvol amenaçadors el iodur de plata per evitar que descarregui la tempesta sobre llocs “no desitjats”, emplaçaments que la veu popular identifica amb certs dipòsits de vehicles a l’aire de lliure a l’Alta Segarra o amb grans extensions de vinya a la Noguera… El mateix tipus d’avions que, per exemple, es culpabilitzava l’any 1978 d’haver causat grans inundacions a Califòrnia o l’any 1986 eren enviats des de Moscou perquè el núvol radioactiu de Chernobyl alliberés les seves partícules radioactives sobre Bielorússia i no pas sobre territori rus.

I, tot i els vint anys d’experimentació, l’eficàcia de l’ús del iodur de plata en la lluita contra la pedra encara és qüestionada per la comunitat científica. De fet, les estadístiques revelen un increment de pedregades a Catalunya durant els anys en que més es va emprar i organismes internacionals com l’Organització Meteorològica Mundial o la Reial Societat Americana de Meteorologia han qüestionat abastament la fiabilitat del mètode.

Per tant, aquí –com en tants d’altres conflictes- seria desitjable posar seny i, per precaució, no donar via lliure a una nova amenaça que ve a sumar-se a tantes d’altres que posen en perill el nostre fràgil hàbitat. No hi ha dubte que als responsables polítics se’ls ha d’exigir una reacció valenta i eficaç, però no pas soroll i ni visceralitat.

La saviesa popular diu que “només recordem Santa Bàrbara quan trona”… Bàrbara de Nicomèdia fou una jove màrtir cristiana que fou perseguida i executada pel seu propi pare per perseverar en la seva fe. Diu la seva hagiografia que, com a càstig diví, un llamp va fulminar el seu parricida després d’haver-la torturat i decapitat. Recull Joan Amades la llegenda que explica com, un cop la noia va arribar al Cel, Nostre Senyor va voler recompensar-la pel seu heroisme i fidelitat i li va deixar triar entre governar les dones o les tempestes, i ella es va manifestar capaç de dominar els llamps i trons, però no pas les persones no masculines… Arran d’això, és venerada com a advocada contra els danys de les tronades sobre els cultius i les persones.

En conseqüència, com a mesura profilàctica davant les tempestes, posats a cercar remeis pretesament innocus i amb un alt component placebo, millor que engegar a la babalà partícules contaminants o explotar artefactes des de vols furtius, podríem tornar a fer voleiar les campanes i cantar amb fervor els goigs en llaor de la verge i màrtir escapçada: “Puig que sou nostra Advocada / I de est poble protectora, / De tempestats defensora / Siau, Barbara sagrada”. Potser aquesta mesura, acompanyada d’un desplegament de xarxes anti-pedra, activat per l’avís del Servei de Meteorologia de Catalunya, i finançades amb ajuts públics, i d’una bona assegurança, a poder ser nacional i auto-gestionada, seria ben eficaç.

Imatge

#collitaSEGARRA

Aquest any, extraordinàriament, tothom pot percebre que els pagesos segarrencs estan contents amb la collita. Fins i tot n’hi ha que afirmen, potser amb la boca petita i només a aquells que els volen escoltar, que la collita d’enguany és excel·lent… Cert és que hi haurà qui es lamenti de l’increment dels costos de producció, especialment per la pujada dels preus dels fertilitzants, dels carburants i de les assegurances de rendiment, així com la càrrega fiscal, que no permet compensar les pèrdues d’exercicis anteriors, i fins i tot qui es queixi que, amb l’excés d’humitat de les darreres setmanes, hagi hagut de tornar a ensofretar perquè un fong li amenaçava la collita… Però, des d’una posició espectadora, donant una ullada als camps de cereal i parant l’orella a les converses de cafè un dia de mercat qualsevol, la satisfacció és encomanadissa.

Els preus del mercat afavoreixen l’optimisme. L’alça de la demanda mundial de cereal, sumat a les males climatologies d’altres zones competidores i a un dòlar cotitzant a la baixa, fan que les expectatives siguin immillorables. Per això, per un any que “la collita s’encerta”, parafrassejant Guillem Viladot, veurem com “el segarrenc, d’esquerp i dubitatiu, es transmuda en joiós i proper, i la vida se li torna una glòria. Tot just els primers diners li arriben als dits, empetiteix una bona mica les ninetes i guaita cap als indrets més perillosos i corre cap a “la Caixa””.

La falç, l’esclopí, la dalla i el volant són avui mers objectes decoratius, penjats en parets de carreus rejuntats a l’entrada d’allotjaments rurals. Des de la mecanització del camp, aquests dies, com escribia Josep Vallverdú, “als homes del nostre camps els agafa la pressa”, i les recol·lectores o “cossetxadores” recorreran sinuosament i parsimoniosa, sense pausa i amb pressa, carreteres i camps.

Per això, celebrem-ho… La Segarra, veritable graner de Catalunya des d’èpoques ben reculades i territori estratègic dins del camí del blat per on circulaven les provisions que havien d’alimentar la conurbació de Barcelona, és encara avui (i per molts anys) una terra de rellevància transcendental i estratègica per la producció del cereal, base de l’alimentació. Anecdòtics són ara el cultiu de la vinya, que tan important havia estat fa més d’un segle quan la filoxera assolava terres franceses, i el de l’olivera i l’ametller, derrotats per unes gelades tardanes, l’escassa pluviometria i la carestia de mà d’obra; sense alternativa, el monocultiu cerealista i l’agricultura extensiva és la sortida a un ruralisme que és el veritable factòtum d’un paisatge que concedeix vida i bellesa, riquesa econòmica i preservació mediambiental.

En conseqüència, cal donar-hi la visibilitat, la dignitat i la importància que mereix. És necessari i de justícia posar en valor l’activitat. En aquesta línia, el Consell comarcal ha posat en marxa el projecte #collitaSEGARRA, a través del qual es cerca la transcendència a una tasca, la recol·lectora, que es desconeguda –quan no menystinguda- per bona part de la població, però que esdevé clau en l’economia de les nostres terres i, alhora, és l’acció protagonista de l’estacional canvi de fesomia del paisatge…

És en aquests dies de sega quan la Segarra abandona la pretesa  estampa de Toscana catalana (artificiós tòpic predicat també, val a dir, de comarques tan dispars com el Baix Empordà, el Bages o el Priorat). Ara es substitueixen aquells infinits tons de verd que Espinàs en el seu deambular a peu per la Segarra aprenia a “precisar i distingir” per la perfecta combinació entre ocres i daurats, transmutant-se en aquella “terra nua on la sequedat sembla demanar mans, sembla demanar dits, que es facin suplicants d’aigua benefactora”, que glossà Miquel Arimany. Les espigues, derrotades pel pes del gra, ja han acotat el cap i esperen resignades l’arribada de la màquina que les haurà d’escapçar. Les collitadores faran la seva feina, escortades pels mixons caçadors dels insectes que, atabalats per la fressa, malden esparverats per fugir del seu refugi entre els brins ja secs. Ben aviat, els camps espessits de tiges, bressolades a mercè del vent i mormoladores en sorda remor, es veuran segats arran. Al seu lloc, s’hi afileraran els rostolls que, socarrant-se al Sol, formaran un entreteixinat d’efectes ben plàstics. El conglomerat de cavallons corrent en paral·lel dibuixarà una xarxa de pentagrames de reflexos metàl·lics, sobre els quals, cilíndriques paques de palla o piles de bales prismàtiques en equilibris impossibles, defineixen una l’estampa que l’espectador sensible pot traduir en belles melodies introspectives.

És aquest espectacle sobre el qual ara es posa l’objectiu, treballant pel reconeixement de la feina del pagès, reivindicant el seu paper clau en l’equilibri del territori, la producció de riquesa del país i la preservació d’un paisatge carregat d’identitat i de bellesa, i alhora reclamant el reconeixement d’una activitat que, adaptant-se i renovant-se contínúament, és estratègica pel futur de la nació, és font d’inspiració artística i es definidora d’unes condicions de vida que -bé ho sabem els qui vivim en aquests verals-, ens fa privilegiats.

Les noves tecnologies ens ajudaran en aquest empeny. Gràcies a elles, qualsevol pot ser altaveu del projecte i, a través de les xarxes socials, fer saber al món que la natura ha tancat novament el seu cicle i que, fruit de la terra i del treball dels homes, el cereal està essent recol·lectat a la Segarra.

També mirant enrere, el projecte #collitaSEGARRAinclourà xerrades sobre les tradicions i les feines vinculades a la sega del cereal, caminades per rellegir els paratges i les arquitectures populars on

l’home ha interactuat amb una natura aparentment hostil i l’ha dominat per treure’n fruit, recerques d’obres artístiques inspirades en la vida i les feines del camp i reproducció d’aquells àpats que, quan els segadors dallaven a mà, esdevenien un veritable ritual reconstituent, lúdic i, fins i tot, sensual…

Ara és hora, segadors. / Ara és hora d’estar alerta”, ens interpel·la l’himne nacional català; també es defensa la terra reconeixent la tasca d’aquells que, tot “fent caure espigues d’or”, fan que la collita avanci i ens garanteixi, a tots, el futur.

Imatge

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...