Arxiu del Bloc

Nadala 2012

–          No hi ha dret, companya mula! –bramula la figureta del bou-. Després de centenars d’anys hostatjats al pessebre, ara ens veiem llençats a aquesta caixa de cartró! Nosaltres, que tant embellíem el fons de l’estampa, ens hem de veure desnonats a cop de decret papal. Aquest Sant Pare s’ha ben begut l’enteniment! Que no veu el buit deixat en l’escena presidida per Maria bressolant l’Infant i el vell Josep sostenint la vara florida? Mira que dir que el bou i la mula som un afegit fals, inventat per la “iconografia cristiana”! Que no sap que fou el mateix Sant Francesc qui, en representar per primera vegada el pessebre, ens va anar a cercar per acompanyar la Sagrada Família? Que potser jo no dono exemple als homes de l’esforç necessari per mantenir dins la llar un espai càlid i amorós? Que potser tu, mula, no ets l’encarnació del més humil entre els animals, record etern de la senzillesa del Naixement? Que no fou el mateix profeta Isaïes qui ens va encarnar com l’exemple de l’obediència al Senyor que havia de venir? Ai, amiga mula, quina desgràcia més gran ens ha caigut a sobre! Nosaltres, que sempre hem estat col·locats en primer lloc entre molses i suro pels dits dels infants que munten el pessebre per Santa Llúcia ara ens hi veiem desterrats per sempre més! Desnonats de la llar com si fóssim deutors hipotecaris en mora! Ai, estimada mula! Què serà de nosaltres…?

–           Tens tota la raó, amic bou –brama la mula ceràmica-. Qui ens ho hauria d’haver dit? Tu, que eres el tribut que portava el vell Josep a la seva ciutat natal per pagar al Cèsar l’impost d’empadronament. Jo, que al llarg de les quatre jornades del camí entre Natzaret i Betlem vaig transportar als meus lloms a Maria encinta, ja amb contraccions de part… Tots dos, que amb el nostre alè donàvem escalfor a l’Infant i als seus Pares i que, amb la nostra presència representem la intuïció que han de tenir homes i dones per acceptar la grandesa del Redemptor! Nosaltres, perennes figurants del pessebre, a qui cantaren Martí i Pol “Hem bastit el pessebre en un angle / del menjador, sobre una taula vella,  / el pessebre mateix de cada any  / amb la mula i el bou i l’Infant  / i els tres Reis i l’estrella”, Marià Manent “El bou pesant, veient la gent / que tantes coses oferia, / diu que volia fer un present / al dolç Infant de l’establia” o Guerau de Liost “El bou recula / poquet a poc. / “Decanta’t, mula, / per fer-li lloc“… ens veiem expulsats de casa nostra talment és tractés d’uns okupes pollosos!

–          Certament, companya mula, el Papa Benet ens ha ben desgraciat! Després de tant de temps, ja em diràs si calia qüestionar la nostra presència… Ara diu que en el naixement de Jesús no hi havia cap animal i que, si fins ara se’ns ha tolerat, ha estat només per explicitar que va tenir lloc en un pessebre, allí on menjaven les bèsties domèstiques. Ja posats, podria dir també que els Evangelis no diuen pas que hi hagués cap riu de paper de plata, que nevés farina o que el cel s’il·luminés intermitentment amb bombetes de colors fabricades a la Xina!

–          …i que en cap versicle ni Lluc, ni Mateu, ni Marc, ni Joan varen indicar la presència d’un home amb espardenyes, barretina i faixa, amb els pantalons al garró encongit i defecant!

–          Ep! Alto les seques! –exclama el caganer-. Que us estic sentit! Que jo, tot i que  tinc el meu lloc guanyat al pessebre per mèrits propis, sé prou bé que la meva posició cada cop està més en precari! Que, amb els temps que corren, qualsevol dia el Cardenal Rouco o algun altre d’aquests mitrats espanyols m’assenyalaran amb el seu dit enjoiat i em veuré llençat a la mateixa caixa de cartró que vosaltres! I no feu tant de temperi amb els vostres esgarips, que si el Sant Pare, amb la seva infal·libilitat, ha escrit que no hi éreu, doncs apa: calladets i a la caixa! Encara esteu de sort que sou de ceràmica artesanal i podreu acabar decorant alguna vitrina, que si fóssiu de plàstic us veuríeu relegats amb les joguines, mesclats amb els clics, els gormitis i les barbies de la canalla… Fet i fet, al menys vosaltres dos no us veieu ferits en la vostre dignitat per les noves teories sobre la infància de Jesús publicades pel Papa: fixeu-vos en les figures d’aquell racó…

El bou i la mula adrecen el seu plorós esguard cap a una cantonada del pessebre, fitant tres imatges humanes vers les quals, en el seu desconsol, no havien parat atenció. La primera, un home alt i prim, vestit amb barret d’ala ample, camisa prisada blanca, armilla i jaqueta curta  ben negres, mocador i pantaló de serrells també foscos i polaines i botins de cuir. El segon, una figura coberta de cap a peus amb una caputxa esclavina, amb dos petits orificis a l’alçada dels ulls per a poder veure-hi, una túnica fins als peus descalços i una llarga capa. El tercer vestit impecablement de torero, des de la montera i el corbatí fins a les mitges roses i les sabatilles de xarol, planes i guarnides amb llaç, i un capot de passeig lligat a l’espatlla esquerra…

–          …i aquests, què hi fan aquí? És que potser ara el Papa ha donat cabuda al pessebre a un rociero, un nazareno i un torero? –brama indignat l’ase.

–          Doncs per aquí va la cosa… –contesta el caganer-. Sa Santedat també ha afirmat que els Reis Mags de l’Orient ni eren Reis ni venien de l’Orient, sinó que eren uns homes notables vinguts de terres andaluses i, si abans amb corones i camells la imatgeria ho tenia ben fàcil, ara cal cercar uns nous referents per mostrar-ne l’origen.

–          Vés per on, estimada mula –exclama el bou-, encara trobarem un nou encaix al Pessebre tot tibant les carretes d’una germandat rociera!

bou i mula

Anuncis

Les figures del pessebre

Avui m’he assabentat que a partir del proper dissabte 18 tindrà lloc la XXVII edició del Pessebre dels oficis perduts de Sant Guim de la Plana. Magnífica notícia! El Pessebre vivent de Sant Guim és un dels principals actius del patrimoni festiu de la comarca -personalment considero que només està a la seua alçada l’Akelarre de Cervera- i no és casual que fos reconegut per la Generalitat com a Esdeveniment d’interès turístic. Personalment, he de reconèixer que hi tinc una profunda admiració, no exempta d’enveja (sana, això sí), ja que la multitudinària assistència de visitants (uns 4000 la passada edició), la implicació activa de diversos centenars de persones veïnes i amigues del poble, el gran nombre de patrocinadors, la qualitat de les escenografies i el ressò mediàtic de l’acte són un referent que, des de Florejacs, ens emmiralla a l’hora de recrear la llegenda de la Dama de les flors dins la Fira anual. Per tant, m’alegra molt  que enguany es torni a celebrar…

A més, tinc entès que, dins l’esforç d’innovació continu, l’any passat una nova professió es va incorporar al Pessebre: el Notari. La inclusió suposà una doble modificació dins la configuració tradicional del pessebre, ja que la notaria és un ofici que encara no es pot considerar “perdut” (a pesar de la crisi immobiliària que li ha reduït la feina i dels vents liberalitzadors que bufen des d’Europa) i que la seua recreació ja no fou estàtica, sinó que es desplaçà al llarg de les escenes, interactuant en cada espai amb els corresponents figurants. Per si no n’hi hagués prou, el dramatisme de la teatralització es reforçà amb el fet que el fedatari públic fos escortat per les autoritats consistorials, les quals l’assistiren en la plasmació de fe documental.

Sembla ser que la implementació d’un notari al Pessebre no fou pas idea de l’associació cultural la Marinada, col·lectiu organitzador i realitzador de l’esdeveniment, sinó una innovació per obra i gràcia de l’Ajuntament de Sant Guim de la Plana, el qual -des de la seua renovació, l’any 2007-, malda per a intervenir en la dramatúrgia.

Veurem enguany quins nous i sorprenents oficis aporta la corporació municipal: tal vegada la tricentenària institució dels Mossos d’Esquadra revisant la documentació del carreter? Potser algun integrant del Cos de Bombers revisant les condicions de treball del ferrer? Per ventura la inspecció de sanitat comprovarà les substàncies de l’herbolari…? Ben segur que alguna sorpresa hi haurà, seguint la nova línia de dinamisme contraposada amb l’immobilisme que fins ara ens tenien acostumats tots els personatges.

Desconec quina és la gènesi d’aquesta contraposició de parers entre la Marinada i l’Ajuntament, tot i que intueixo antagonismes polítics, rancúnies i enveges seculars i, especialment, tossuderies gairebé infantils.  Estic convençut que no és una qüestió de bons i dolents: uns vetllen per l’acompliment de les ordenances municipals, exigint assegurances i taxes per a l’ocupació dels espais públics i tractant de respectar els drets de tot el veïnatge, mentre els altres defensen un esdeveniment cultural de primer ordre, una activitat que reforça els vincles socials i un motor de dinamisme i prestigi pels projectes de desenvolupament del poble… Nogensmenys, la imatge donada a l’exterior és lamentable i desencoratja a tots aquells que en gaudim any rere any i que frisem perquè la Segarra tingui la vida cultural que mereix.

Em diuen que el litigi ja ha caigut al pou dels Tribunals. Això vol dir que la cosa anirà per llarg: habitual com sóc dels tràfecs judicials, puc assegurar que la jurisdicció contenciosa – administrativa és la més lenta (i sovint cara) dins l’engranatge ja de per sí tocatardà de la Justícia. Així doncs, si no triomfa el seny, el mal s’anirà gangrenant als llarg dels anys o es solucionarà d’un cop de ploma quan torni a voltar la truita del poder municipal.

En conseqüència, recomano que no ho deixeu passar i gaudiu un altre any del Pessebre vivent de Sant Guim, per si de cas -al cap i la fi- el que no ha vençut el fred glacial, les dificultats financeres o el pas dels anys, ho acabi derrotant l’encaparrament i la irresponsabilitat d’alguns.

Això sí: un cop allí, mireu d’esbrinar el perquè, amb tants candidats dotats d’aptitud i dedicació, no hi ha ningú que faci de caganer.

www.pessebre.org

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...