Carlinada gormanda a Cervera

L’any 1870, en mig d’un buit de poder i de les convulsions entre monàrquics, enfrontats isabelins i carlins, republicans i lliberals, el Regne d’Espanya inaugura una dinastia monàrquica que tindrà curta volada: la dels Saboia. Avalat pels progressistes, Amadeu I, duc d’Aosta, serà l’elegit per deixar enrere un segle convuls, en l’enèsima operació geopolítica fracassada. Si alguna cosa aconseguirà el pobre Amadeu serà unificar en contra seva la major part dels bàndols enfrontats. En una constant que durarà tot el seu breu regnat -l’expressió més violenta de la qual fou la tercera guerra carlina, que esclatà l’any 1872- l’oposició constant acabarà per convèncer-lo per abdicar i retornar a Itàlia.

Un episodi d’aquest descontent es manifestà en motiu de la seva visita a la Segarra, l’any 1871.

En aquell temps, els prohoms segarrencs estaven engrescats en els projectes de comunicació per carretera i per ferrocarril amb les terres del Pirineu. Amb aquesta finalitat, havien invertit grans fortunes en la carretera que partint de Cervera enllaçaria amb Guissona camí del nord i en la línia de ferrocarril que, també des de Cervera, conduiria fins a Ponts. Il·lustres famílies com els Dalmases, els Civit d’Albareda o els Sellés, havien invertit fortes sumes de diners per fer-ho realitat. Per beneir aquestes infraestructures, algú va tenir la pensada de fer venir a la Segarra al flamant nou monarca, cosa que fou acollida amb entusiasme pel seu entorn, partidaris de l’operació de propaganda per endolcir la imatge del regi nouvingut.

Dit i fet: el 25 de setembre de 1871, amb escenografia preparada per l’arquitecte oficial de la província de Lleida, Julio Saracíbar, es varen engalanar els escenaris de la recepció, encapçalats ja des de Sant Guim de Freixenet per un gran arc (“de excelente gusto”, segons els cronistes) amb la llegenda “La provincia de Lérida recibe con júbilo á S. M. el Rey Don Amadeo”. Al lloc on arrencaria la carretera de Cervera a Guissona, tres-cents homes, entre sometents i voluntaris, rendien les armes proveïdes de banderes rojigualdes, mentre les autoritats i els representants de les corporacions locals s’afileraven esperant el torn pel ritus del besamans.

paleta de plata

Solemnement, l’Amadeu va procedir a col·locar la primera pedra de la carretera, emprant una paleta de plata obra del joier local Sr. Grau i l’argamassa servida en una safata també d’argent. A continuació, es va rentar les mans amb una gerra de porcellana decorada cedida per la família Dalmases (tot i que, anys després, en les seves memòries, Faust de Dalmases es queixava amargament que els hi havia estat manllevada per la força i tornada esquerdada). Finalitzat el ritual, la comitiva es disposà a seguir el trajecte cap a Lleida, però, assabentats, els regidors cerverins s’oposaren (amb el límit de vigor que marquen decòrum i pleitesia, és clar), exhortant perquè el rei visités la capital segarrenca, que l’esperava amb delit. Davant dels dubtes dels responsables del protocol, un argument va ser demolidor: “la inmensa mayoría del pueblo de Cervera es carlista y, si don Amadeo no entra, seremos los pocos liberales objeto de risa en todas partes”. Escoltat per les règies orelles, no va haver-hi vacil·lació: “Adelante, ¡a Cervera!”.

Sant Cristòfol de Cervera

Però és cert que el clima a Cervera estava enrarit de feia dies. Des de que va començar a córrer el rumor que l’italià podria visitar la ciutat, no eren pocs els que s’hi resistien. “La dinastia Saboyana, mirada amb antipatia pels catòlics amb sang del botí del Papa i minada pels republicans, no podia durar”, escriu també Faust de Dalmases, mostra que, d’entre els més renuents, destacaven els membres de l’“antigua nobleza de la población” (segons els diaris monàrquics) i els eclesiàstics. Per si fos poc, l’enuig s’havia intensificat arran de les ordres emeses des de la Paeria de cedir els objectes que guarnien esglésies i capelles a fi de decorar la ciutat al pas del rei. Davant l’oposició dels administradors de les vuit esglésies requerides, tres funcionaris consistorials, acompanyats d’un serraller, anunciant instruccions directes per part de l’alcalde, havien forçat la porta de la capella de Sant Cristòfol per retirar-ne de grat o per força guarniments i cortinatges.

Amadeu I a la Universitat de Cervera

El periple d’Amadeu per Cervera fou breu, però intens. Comença per la visita a l’edifici de la presó, instal·lada a la Universitat, on fou rebut amb música i cants per una orquestra local i els presidiaris degudament formats al pati. A continuació, s’encaminà pel carrer Major fins a la Casa Consistorial, mentre “de los balcones le arrojaban palomas y flores” (segons un cronista de diari progressista). Un cop a la Paeria, el consistori li havia preparat un “espléndido” -per uns- i “opíparo” -per altres- refresc, del qual no en va poder fruir donades les urgències del temps, ja que el programa encara li reservava parades a Tàrrega i Golmés, abans d’arribar a Lleida. Per tant, havent provat tan sols “un bocadito”, Amadeu va girar cua i, amb tot el seguici, retornà a l’estació per pujar al tren, fent un lleig als capellans de Santa Maria i a l’administrador del Santíssim Misteri, que l’esperaven a la porta del temple per obsequiar-lo amb aigua beneïda. Els representants del consistori, les forces militars i els encarregats de la “comisión de obsequios” seguiren el seguici reial de tornada a l’estació, on l’acomiadaren amb fervor.

Encarrilat el monarca, la comitiva local, ja relaxada, va decidir tornar a l’Ajuntament a gaudir de la recompensa per tant d’esforç, fruint de les llepolies preparades i de les que no havia pogut fer profit el rei Amadeu. Però la venjança, com els canapès de l’aperitiu, és un plat que es serveix fred… Quan encaraven de nou el carrer Major, un regidor els va sortir a rebre corrent i lamentant-se amargament, per traslladar-los la tràgica notícia: els enutjats, aquella ferotge, al temps que sigil·losa, oposició a l’usurpador italià i als servils i liberals cerverins, havien comès la crueltat de menjar-se i beure’s tot el refresc i no n’havien deixat ni les molles!

Potser per això, o no només per això, el segon i darrer adveniment del savoià a la Segarra fou més trist i auster: un llit, un rentamans i un orinal al castell de Vicfred, camí de l’exili, al febrer de 1873.

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

Che vergogna!

La primavera de 1938, l’avenç de les tropes del general Franco van aconseguir enfonsar el front d’Aragó. Les terres de la Catalunya central, molt especialment la Segarra, van quedar a la rereguarda del front bèl·lic. Cervera i les poblacions de la rodalia varen convertir-se en objectiu militar de primer ordre per les tropes rebels i les Juntes de Defensa Passiva van haver de dedicar-se a cuita-corrents a preparar la població pels imminents atacs aeris. Els informes facilitats als feixistes per la xarxa d’espies interiors i pels evadits -entre ells en Ricard Sala, Paer en cap entre 1934 i 1936-, varen ser decisius a l’hora de fixar els objectius a destruir dins allò que ells anomenaren “campo rojo”.  D’aquesta manera, l’edifici de la Universitat, la Torre del Camps (sobre el Mas Duran) i un taller situat en un extrem de l’actual avinguda de Catalunya es fixaren a l’ull de mira de l’aviació rebel. Més enllà de la ciutat, l’aeròdrom de l’Aranyó, els enclavaments al llarg de la L-2, línia de fortificació construïda l’any 1938 per frenar l’avenç franquista, i el triangle format entre les poblacions de Torà, Guissona i Sanaüja, on es concentraven els contingents de les tropes republicanes, es fixaren pels feixistes com a punts de resistència a anorrear.

Determinats els objectius, el primer atac aeri va tenir lloc el 5 d’abril de 1938, quan un bombardeig especialment cruent sobre Anglesola i Tàrrega va arribar fins la finca dels Comdals, causant la primera víctima mortal i projectant l’ombra del terror sobre Cervera. Setmanes més tard, els projectils caigueren a l’eix entre Montoliu de Segarra, l’Aranyó, Concabella i Ossó de Sió. Però no fou fins al 3 de desembre quan el càstig destructor i sagnant es precipità amb una virulència inèdita damunt la ciutat de Cervera.

Als voltants de la 1 del migdia, la sirena del campanar de l’església de Santa Maria va donar el toc d’alarma perquè la població s’apressés a refugiar-se als amagatalls construïts arreu de la població. Dos grups de deu avions s’aproximaven des de ponent. Ben aviat, començaren a escoltar-se els sinistres xiulets i les aterridores detonacions. L’objectiu militar era la destrucció d’un dipòsit de munició i una fàbrica de material de guerra, però les bombes assassines s’endugueren més de quaranta víctimes mortals i deixaren una seixantena de persones ferides. Durant la funesta jornada, fins a setanta bombes de cent quilograms foren llançades des de l’aire contra la població cerverina. Els avions pertanyien a la italiana Aviazione Legionaria, enviada per Benito Mussolini en suport de les tropes franquistes, i venien de l’aeròdrom de Valenzuela, a Saragossa. La mateixa esquadra, el 6 gener, escamparia  la mort sobre les tropes concentrades entre Tarroja i Guissona, el 12 entre Sant Pere dels Arquells i els Hostalets i el 15 per la zona de Montmaneu i la carretera de Santa Coloma de Queralt. En total, vora vuitantena  de morts a la Segarra, a banda d’incomptables ferits i un rastre de destrucció i terror que encara ara podem palesar en diversos indrets dels escenaris. Mesos després, aquells mateixos aviadors italians massacrarien covardament les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera francesa, per arrodonir una xifra d’entre 5.000 i 7.000 morts només a Catalunya…

Setanta-set anys després d’aquests fets, el Consolat italià a Madrid ha celebrat un acte d’homenatge a aquells combatents. El 4 de novembre passat, coincidint amb el dia de les forces armades italianes, membres de la Falange i de l’Associazione Nazionale Combattenti in Spagna (ANCIS) es retrobaren a l’ambaixada italiana a Espanya celebrar un acte d’apologia del feixisme. Durant l’esdeveniment, un seguit de nostàlgics mussolinians, al costat de falangistes i membres de la Fundación Hispano Latina, van trobar-se per homenatjar als combatents militars italians enviats pel Duce a donar suport als exèrcits insurrectes del general Franco. La vergonyant acció va ser el colofó d’una ruta que portà als visitants al Valle de los Caídos i a l’alcàsser de Toledo, icones ben vigents de l’imaginari feixista.

L’acte ha estat deplorat per la Paeria de Lleida, que ha condemnat expressament aquest homenatge amb el vot favorable de totes les forces (llevat el PP). Especial record en aquesta condemna ha tingut l’altre gran carnatge causat per l’aviació italiana a les terres de ponent: els quaranta-vuit morts, entre alumnes i professors, caiguts al Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937.

Afortunadament, a l’altre cantó de la balança, hi ha l’associació Altraitàlia, fundada l’any 2009 per un conjunt de ciutadans italians d’esquerres domiciliats a Barcelona i implicats amb la memòria històrica. Avergonyits pels crims dels seus paisans i del fet que el seu govern ni tan sols hagi demanat disculpes (al contrari que les autoritats alemanyes amb Guernika), han presentat dues querelles contra aquests crims de guerra, que podrien constituir delictes de lesa humanitat. La justícia espanyola va desestimar en primera instància esclarir aquests fets i la italiana va negar facilitar dades que n’identifiquessin els responsables, però el cas segueix obert i l’Ajuntament de Barcelona s’acaba de sumar a la causa perquè la Justícia, encara que tard, arribi i posi llum sobre els fets.

No estaria de més que la Paeria de Cervera, que va encapçalar els actes del 75è aniversari de la massacre del 3 de desembre, o el Consell d’alcaldes de la comarca, ara seguissin els passos dels ajuntaments de Lleida, condemnant l’homenatge als criminals, i de Barcelona, reivindicant Justícia als tribunals. Ningú retornarà la vida a les víctimes, però s’avançarà en la memòria històrica que ens protegeix perquè mai més, ni aquí ni enlloc, torni el feixisme.

(amb agraïment a l’amic Jordi Oliva, historiador,

per les referències històriques facilitades)

Arriba Espanya

Aquest divendres es commemoraran setanta-nou anys de les morts del lluitador anarquista  Buenaventura Durruti i de l’ideòleg feixista José Antonio Primo de Rivera i, al mateix temps,  quaranta de la del dictador Francisco Franco. En memòria dels dos darrers –i no pas de primer-la Fundación Nacional Francisco Franco ha convocat fins a setze misses solemnes, una de les quals tindrà lloc a la capella dels Desemparats de Figueres. La capital tramuntanada acollirà l’única celebració religiosa en respons de l’ànima del caudillo por la Gracia de Dios al llarg i ample de Catalunya, però no pas laica, ja que Cervera no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració de l’efemèride.

L’any 1963, el dictador va enriquir la vitrina domèstica de trofeus, medalles i botins diversos amb la primera medalla d’honor creada pel Patronat (aleshores “Patronato”) de la Passió de Cervera. La condecoració li havia estat lliurada per la junta superior de la institució, en un acte on els acompanyà el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, i els caps provincials a Lleida (aleshores “Lérida”) del Movimiento i del Gobierno civil.  El guardó era una “expresión de gratitud por el constante apoyo que el Gobierno dispensa a la històrica Ciudad”. En el solemne discurs de lliurança s’hi manifestà que, de la mateixa manera que “los cervarienses merecieron antaño ser llamados fidelísimos por el rey Felipe V, más que nunca podéis tenernos hoy por fidelísimos a vos” i s’agraïa a Su Excelencia que hagués alliberat la ciutat de la “bàrbara cautividad (…) de los que en su locura querían asesinar a Dios”, així com que ara ajudés en la “restauración de nuestro glorioso edificio universitario”. Però, fet i fet, la presència de l’egrègia representació dels pròcers cerverins davant el tirà era la resposta a una peculiar visita que havia tingut lloc a la ciutat dos anys abans…

El 21 de maig de 1960 Cervera s’havia engalanat amb arcs de flors i heura. Adornats els paviments amb catifes de pètals i les façanes amb banderes espanyoles, la ciutat donava la benvinguda a Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador. Segons els diaris del dia següent, més de dotze mil persones formaren un públic “deseoso de aplaudir a la primera dama de España” i l’acolliren amb “enfervorizados aplausos y vítores”. La popularment coneguda com “la Collares”, per la seva afició a lluir collarets de perles que manllevava de les joieries més selectes, va arribar a la ciutat a primera hora de la tarda. Entre el seu seguici, a banda de diverses patums del règim, s’hi comptava la petita María del Carmen, qui anys més tard esdevindria estrella de la premsa del cor amb el sobrenom de “nietísima”, agafada de la mà de la seva germana María de la O. En paraules de l’enviat de La Vanguardia española, la presència de les criatures fou “grata sorpresa que conmovió a Ios cervarienses”; anys més tard, l’alcalde de Cervera assegurava al seu sinistre avi que “su simpatía y cordialidad se ganaron el corazón de todos los cervarienses sin excepción”.

El motiu de la visita fou assistir a la commemoració dels vint anys de representació de “Cristo Misterio de Pasión”, tradició recuperada l’any 1940 durant el “luminoso amanecer de una España nueva”. No hi van faltar els actes de lloança a Doña Carmen,  entre els quals s’hi inclogueren el regal d’un gram ram de flors, la presència de les «Pubilles de Catalunya», que li van retre homenatge en nom de la dona catalana, i l’obsequi d’una artística safata de plata i esmalts i d’una cistella amb fruites del camp, donat per “señoritas vestidas con trajes regionales” comissionades en representació de la pagesia lleidatana (aleshores, “leridense”).

Després de dues hores i escaig, sense possibilitat de veure complerts tots els quadres de l’obra, la primera dama tornava cap al cotxe per emprendre el camí de Barcelona, havent  escoltat des de la llotja el públic del teatre acomiadar-se “con gritos de «¡Viva Franco!» y «¡Arriba España!», entre grandes aplausos” (segons La Vanguardia) i sortir-ne “largamente ovacionada” (segons l’ABC). Evidentment, va deixar la seva signatura al llibre d’or del Patronat de la Passió i, donades les presses, va lamentar haver-se perdut part de l’espectacle, tot manifestant el desig sincer de tornar a Cervera a admirar-lo de principi a fi. Nogensmenys, per sort -o per desgràcia-, la Sra. de Franco no va tornar mai més a la capital de la Segarra.

No obstant tot això, la “fidelísima y heroica villa de Cervera” encara no ha oblidat aquell general colpista que, per la gràcia de Déu i la desgràcia de la guerra, va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quatre dècades. Per això, no gaire lluny de les esteles de marbre de la Universitat, al Centre Obrer se’l recordarà al vespre del proper 20 de novembre. Amb aquest lloable motiu, l’Associació de Joves de Cervera, convoquen a nostàlgics, melangiosos i enyoradissos a commemorar l’efemèride del traspàs de Franco, però no pas amb una missa ni una desfilada militar, sinó amb un acte anomenat “Si Franco aixequés el cap, quina hòstia es fotria contra la tomba”.  Vist el lema, és poc probable que hi assisteixin les patums del règim, preveure que el terra s’encatifi de flors o comptar amb que s’hi llueixin gaires perles, però està garantit que de pubilles i de passió n’hi ha haurà tanta o més que la que trobà “la collares” al gran teatre i que, en lloc de senyoretes abillades amb vestits regionals i senyors d’etiqueta  fosca, s’hi reunirà una joventut alegre i combativa.

Arriba Espanya, segons encara diuen alguns. Potser sí que arriba, però cada cop hi ha menys que l’esperen.

El pobrissó a Cervera

El cap de setmana passat es van celebrar les Jornades Europees de Patrimoni al llarg i ample dels països europeus signants de la Convenció Cultural Europea. Les JEP s’organitzen al vell continent des de fa gairebé 25 anys i constitueixen una cita ineludible pels amants de la descoberta del patrimoni. Al voltant del llegat històric, s’hi desenvolupen un seguit d’activitats gratuïtes que cerquen acostar-lo al públic amb visites guiades i activitats culturals, lúdiques i didàctiques que fan realitat aquell anhel de “posar-lo en valor”. A la Segarra, alguns consistoris fa temps que s’han sumat a la convocatòria: aquest any tres han estat els municipis que s’hi han donat cita, obrint portes a tres elements excepcionals que romanen habitualment tancats al públic: el jaciment del Puig Castellar, a Biosca, el castell-palau de la Morana, a Torrefeta i Florejacs, i l’antic convent de Sant Francesc, a Cervera. I és en aquest darrer ítem cultural on l’amic historiador Pere Verdés, posant llum per uns instants al mig de les tenebres que ensenyoreixen l’església conventual, exposà els orígens històrics del monument i del seu barri i ens recordà la vella tradició segons la qual fou el mateix Sant Francesc qui en feu la fundació.

Conta la llegenda que Francesc vingué a la península ibèrica tot just fa vuit segles, quan comptava poc més de trenta anys, amb la intenció de pelegrinar a la tomba de Sant Jaume de Compostel·la. Aquest periple l’hauria dut a Catalunya, ja sigui de tornada (segons uns entrà a la península, camí de Galícia, per Navarra) o d’anada (segons altres, arribà per mar a un port de la costa catalana) on, de passada, hi hauria fundat, al menys, cinc convents. Alguns autors més recents afirmen que és poc probable que “el pobrissó d’Assís” (com ja se’l començava a conèixer) pogués fundar cap comunitat estable, donada la inestabilitat de l’època que ho faria poc recomanable, però és notori que diversos convents de framenors projecten la seva fundació a aquella visita del sant. La seva estada a Cervera seria doncs una parada en el romiatge cap a Sant Jaume o bé, com escriu l’Isidor Cònsul, en el camí que el duria de Barcelona a Poblet, on hauria estat cridat per posar pau a les disputes internes entre els monjos partidaris de l’espiritualitat dels càtars i els que es decantaven pel catolicisme oficial dels croats franco-romans; recordem que ens trobem en els anys de la croada contra els albigesos que, a Muret l’any 1213, li costaria la vida al mateix rei català Pere el Catòlic. Sigui com sigui,  Cervera, i també Lleida (retratada poc després en un fresc de Giotto), Cervelló, Santpedor, Barcelona, Sant Joan Despí, Montblanc, Sant Celoni o Vic, entre d’altres, presumeixen d’haver hostatjat el sant i, alguns, donar-li l’escenari d’una fundació conventual

Podem doncs transportar-nos amb la imaginació i veure aquell sant baró, que es guanyava l’estima de la gent cantant a les places, predicant als ocells i gaudint de la natura, als peus de la vila reial, alçant  el primer temple i les estances de la comunitat de frares menors a tocar del camí ral i del curs de l’Ondara. Sempre fidel a l’austeritat, renuent a l’ús de la pedra per considerar-la símbol de riquesa, en Francesc i els seus companys construirien les primeres estructures amb fusta i tàpia, lluny del gran cenobi destruït durant la guerra civil del segle XV, i, encara més, del convent reconstruït al segle XVI.

Avui, aquell conjunt monumental, tot i la decadència que va començar amb la desamortització de 1835, encara mostra traces d’esplendor. Magnífica és encara la seva església, d’altíssima nau coberta amb voltes de creueria i capçada per absis po­ligonal de cinc costats, guarnits amb esvelts finestrals, i amb presència palpable del cor i diverses capelles laterals, i una rica decoració de columnes i nervis amb motllures, claus de volta decorats i escuts amb la imatge del sant amb les mans alçades mostrant els palmells amb els estigmes. Però, segurament, al pobrissó fundador li plauria més la contemplació de l’antic claustre, en mans privades i impenetrable al públic, però omplert d’una selva d’aquells arbres que tan estimava i protegia, habitatge dels ocells que ell anomenava “germans meus” i que, segons la tradició, jugaven amb la cogulla del seu hàbit. I també li agradaria molt veure que als encontorns encara s’hi respira aquella serenor i aquell silenci que tant li plaïen i que, a tocar dels seus murs, en un mosaic d’horts creixen fruites, verdures i hortalisses.

Però val a dir que el monument fa patir. Més enllà de la seva obertura cada 13 de juny perquè els paletes hi puguin oir una missa en honor de Sant Antoni de Pàdua, el seu patró, seria desitjable trobar-li alguna sortida que fes possible la recuperació de la dignitat monumental que li correspon i que pogués ser gaudit pels visitants. Un referent podria ser l’homòleg convent de Sant Francesc de Montblanc, el qual, després de patir un extrem espoli monumental i esdevenir, successivament, fàbrica de guix, magatzem de bocois de vi, fassina d’aiguardents i factoria d’èter, passà a mans de la Generalitat, que el va restaurar i convertir en un dels centres de dinamisme cultural de la capital de la Conca de Barberà. Els seus murs alberguen esdeveniments de tots tipus (el darrer, Clickània, aquest cap de setmana ha rebut vora dotze mil visitants) i les estances de l’antic convent són escenari de congressos, conferències i simpòsiums de rellevància internacional.

És indiscutible que la recuperació del conjunt cerverí de Sant Francesc esdevé una feina titànica, però, com li agradava dir al pobrissó d’Assís, “comença fent el necessari, després el possible, i de sobte estaràs fent l’impossible”.

Ídols trempats

Ben entrades les 4 de la matinada, el passat dissabte tingué lloc el clímax ja tradicional de l’Aquelarre de Cervera. Una gentada impertorbable a la fatiga i enardida per l’olor de pólvora, bona música a tot drap i certs efluvis alcohòlics, fou xopada per l’escumosa escorreguda del Mascle Cabró. Un any més i sense defallir, el Diable banyut va executar una dansa satànica i sobre-humana,  considerant que cap baró mortal hauria estat capaç d’irrigar aital membre sense patir un ictus, ni executar cap ball sense por al flaquejat de cames ni a l’aparatosa ensopegada. Inestimable ajuda, és just recordar, va rebre per part de l’estol de bruixes, les quals, desvestides de l’acolorit abillament, varen exhibir-li (i en algun cas, fregar-li) unes quantes lliures de carn del tot inspiradores per a consumar la cerimònia. Tot plegat, ens pot sorprendre per impúdic, descarat o irreverent, però cal recordar que la representació d’un ídol itifàl·lic, altrament dit trempat, és quelcom ben habitual en la cultura mediterrània…

De fet, no cal anar gaire lluny en la geografia, sí en el temps, per a contemplar la representació d’un personatge masculí amb un membre viril sobredimensionat i turgent envoltat de figures femenines en actitud festiva: la “Roca dels Moros”, del Cogul (les Garrigues), s’ha fet famosa per aquestes pintures rupestres, interpretades per alguns com una dansa fàl·lica ritual que evoca la fecunditat i la reproducció.

També a l’altra banda del nostre mar, a l’antic Egipte, els temples són rics en la representació de dues divinitats generosament dotades. Una és Min, venerat com a déu de la fertilitat i, per extensió,  de les collites i la vegetació. La cultura agrària del Nil el tenia com la personificació de la força generadora de la naturalesa i, sobretot, del gra, per això el denominava “aquell que ha creat la vegetació per permetre que visqui el bestiar”. En les seves celebracions, se’l representava dret sobre un pedestal, amb un flagell a la mà i un llarg penis erecte, i se l’adorava amb enciams, considerat afrodisíac pel líquid lletós que deixa anar quan se’n tallen les fulles. L’altre era el mateix Ammon, un dels principals déus, que sota la forma d’Ammon-Min-Kamutef es presentava com divinitat creadora. Conegut com “el toro de la seva mare”, també arribava precedit d’una destacable cigala erecta.

Més proper a la nostra cultura llatina tenim a Príap, qui la mitologia fa fill d’Afrodita i Zeus. Diuen que mentre la seva mare gestava, Hera, temorenca que  unís la força del pare i la bellesa de la mare i esdevingués un perill per l’equilibri de l’Olimp, va procurar que nasqués deforme. Per sort o per desgràcia, la deformitat adquirida es concretà en un penis enorme. Evidentment, adquirí el caràcter de déu fecundador i el seu culte es va estendre per tot l’arc mediterrani, tot i que el cristianisme s’encarregaria de fer desaparèixer bona part de les seves efígies. No obstant, el Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva una gran escultura, feta amb pedra sorrenca de Montjuïc, que el mostra en acció d’arremangar-se la túnica, tot descobrint un enorme i erecte membre viril , que permet sostenir plecs de roba on hi guarda flors i fruits…

Però que aquestes representacions cobrin vida a Cervera i convoquin a milers de persones per a retre’ls apassionat i fogós culte sembla, a primera vista, del tot impropi.  Tinguem present que la capital de la Segarra va guanyar popularment el títol de “Ciutat de la Creu”, gràcies a les seves sovintejades festes vinculades a la Passió de Crist: la representació de la Passió, declarada d’interès públic i representada des del segle XIV; la Festa del Santíssim Misteri de la Creu, al febrer; o la Festa Major del Sant Crist, l’última setmana de setembre, són esdeveniments cabdals en la tradició festiva de Cervera i vinculades a la pietosa devoció catòlica. Però, les darreres dècades, la promoció de l’Aquelarre sembla entrar en contradicció amb aquestes tradicions i apostar (com digueren els e-Cristians en una vella polèmica) per  “renovar el fals paganisme (…) en contradicció amb la seva pròpia tradició cristiana”.

Enguany, per a filar més prim, a més, es dóna la circumstància que GREPP Teatre, grup teatral nascut a redós de les representacions de la Passió i dels Pastorets, hagi perpetrat la, a primera vista, idolàtrica representació.

Però, llegint l’antropòleg Manuel Delgado (bon coneixedor de la cultura  segarrenca), trobem certa vinculació entre ambdues formes de festa cerverina o, al menys, cert fil argumental que serviria de coartada. Diu l’antropòleg que algunes formes de culte als santcrists tendien a la obscenització i a “subratllar el seu estatus de paradigma de la virilitat”; en aquest sentit, certes interpretacions veurien en les representacions del “Crist que els catòlics adoraven en els seus temples no era l’autèntic Fill de Déu de les Escriptures, sinó un dels déus obscens de la natura que l’Església havia permès sobreviure en el si de la seva religió, demostrant que era patrocinadora de les restes del paganisme que l’avenç de la civilització no havia pogut eliminar del tot” i que fins i tot algú havia arribat a “confondre el Crist del catòlics entre els déus híper-virils i itifàl·lics dels antics”. Així, “la sexuació de les imatges de Crist ha de ser posat en relació amb el lloc que li era atribuït en la imaginació d’una dona cada cop més histeritzada per la psicologia moderna” i posa com exemple les experiències místiques de Santa Teresa i el fet que des de “la retòrica religiosa o afí s’ha posat èmfasi en l’extrema masculinitat del Crist de la creu”. Com a il·lustració d’aquesta interpretació, cita uns versos de l’escriptor i intel·lectual cristià, Miguel de Unamuno, que en al·lusió al Crist de Velázquez escriu: “Debajo de ese velo de misterio / que luminoso tus rinones ciñe / la fuerza del varón, / Señr se esconde”.

Per tant, vés a saber si, a fi de comptes, la pretesa crida a l’escatologia i la irreverència que representaria la cerimònia de l’adoració al Mascle Cabró, trempat i ballaruc, podria esdevenir la continuació d’un culte a uns ídols, uns déus i un senyor, exemples de virilitat, que s’enfonsa en la nit dels temps. Sigui com sigui, és públic i notori que el cabró cerverí, banyut i itifàl·lic, gaudeix de bona salut, i que durant una bona colla d’anys seguirà fent córrer rius de tinta i cabals d’escuma.

Que ballin, que ballin!

carrer Major de Cervera

Per aquestes dates, ara fa una mica més de dos segles, Cervera era l’escenari d’un gran esdeveniment que incidiria amb força en la seva configuració actual: amb motiu del doble enllaç dels seus fills Ferran i Maria Isabel, que havia de tenir lloc a Barcelona, el monarca hispànic Carles IV va fer estada a la ciutat. L’estiu de 1802, la capital de la Segarra era un autèntic formiguer de mestres d’obra, artesans i paletes aqueferats en les tasques d’embelliment establertes per a rebre com s’esqueia al Rei de les Espanyes. Els carrers s’empedraren, les façanes es blanquejaren i les cases del carrer Major s’afileraren, ensorrant-se tots els voladissos del carrer Major per donar a les cases un efecte de pulcritud i ordre. Totes aquestes intervencions foren subvencionades amb generositat per part de la Paeria, la qual va quedar fortament endeutada (cosa que, dit sigui de pas, donada la contenció de la despesa imposada de grat per força, avui seria impensable), i per d’altres pobles i viles de la Segarra, que van ser comminats a contribuir al lluïment de la capital amb diners i espècies (viandes i mobiliari).

L’estada del monarca i del seu seguici va començar el vespre del 7 de setembre i va finalitzar dos dies després, però, tot i la ínfima durada, és considerada pels estudiosos la última gran celebració d’una època moderna que, sense sospitar-ho, estava apunt d’arribar a la seva fi. L’activitat del rei, que segons els testimonis es va mostrar d’allò més campetxano (“lo Rey vesteix molt censillo (…) ab manigas de camisa, remangat fins los colses”, diuen les cròniques municipals), es va centrar en l’entreteniment favorit dels Borbons: la caça i les festes; mentre que, per allò que veritablement desitjaven els paers (la confirmació i pròrroga dels privilegis de la ciutat), es va fer l’orni. Això sí, en l’activitat cinegètica no va decebre: després de quinze dies d’estricta veda de caça ordenada a bona part de la comarca, el reial caçador va matar més de vuitanta perdius. Pel que fa a les festes, tampoc va quedar curt: va assistir als balls i concerts organitzats i va xalar d’allò més amb els focs d’artifici “que de la nit en feien dia”. I fou en una d’aquestes festes quan s’esdevingué una deliciosa i rellevant anècdota, que com a certa ens expliquen els historiadors F. Vila i J.M. Llobet…

Com encara és norma, en una de les fastuoses festes amb les quals el govern de Cervera obsequiaren als monarques, hi estaven presents totes les autoritats, civils i religioses de la ciutat. I com no podia ser d’una altra manera, hi assistien també els representants de la màxima institució cultural i educativa del lloc: els membres del claustre universitari, els quals anaven abillats amb la vistosa indumentària corresponent a l’estatus acadèmic. Com a les grans jornades, vestien amb toga, indument llarg i negre que els abrigava des del coll fins al tou de la cama, rematada amb la muceta, tros de tela folrada de seda negra, que cobria les espatlles i braços fins els colzes, botonades per davant i amb cogulla per darrera, i amb punyetes d’encaix blanc (encarnat pel rector) als extrems de les mànigues, cordades amb botons blancs (o d’or pel degà). Portaven el cap cobert per un birret, capell octogonal folrat de ras negre, rematat per una borla i serrells acolorits, i les mans guarnides amb guants blancs, senyal identificadora dels doctors, i anells ostentosos, símbols del matrimoni amb la ciència i molt útils per a segellar dictàmens. Com a complements, un bastó, signe d’autoritat de degans i rectors, d’empunyadura daurada i cordó a joc amb les borles i serrells del birret, i les respectives medalles, que distingien doctors, professors i rectors. Es diferenciaven, a banda dels galons, pels colors de les borles i els serrells que identificaven cada facultat: blanc per teologia, encarnat per dret, groc daurat per medicina o blau-cel per filosofia i lletres.

Pel que sembla, el rei no va parar gaire atenció en tan solemne presència fins que va començar el ball. Aleshores, quan els adreçà l’esguard, confós amb tant d’acolorit abillament, sembla que els va prendre per membres d’algun esbart dansaire o d’un exòtic grup de ballarins. “Diga usted a aquellos sujetos –va engegar a un dels seus cortesans, tot assenyalant els insignes catedràtics- , que bailen”. L’acompanyant, que amb tota seguretat estava molt més instruït que el monarca en protocol, va fer entendre al rei que aquells homes no eren pas esplèndids dansadors, sinó els eminentíssims doctors i catedràtics del claustre de la Universitat i Estudi General de Cervera. Assabentat, Sa Altesa Reial, sense commoure’s ni canviar el posat, va etzibar: “Bueno, pues entonces que no bailen”.

Dos-cents tretze anys després, un esdeveniment encara més històric s’esdevindrà al Parlament de Catalunya. Començarà un ball que tindrà importància clau en l’esdevenir del país. Hi assistiran un seguit de convidats, homes i dones de prestigi social, provinents de l’associacionisme social i cívic, els àmbits acadèmics, les organitzacions veïnals, el món de la cultura, l’activisme i d’altres sectors que, al menys fins ara, s’han mantingut al marge del poder i del govern. Veurem aleshores si, qui presidirà el ball, els mirarà com a mers convidats de pedra, figurants que emplenen l’escena i fan de palmers als balladors habituals, o bé si els convidarà a ballar amb tots plegats, saltironejant agafats de les mans en la dansa més bella de les que es fan i es desfan.

Justícia per la bruixa

Falten pocs dies perquè Cervera sigui punt de trobada de bruixes i fetilleres de tot Catalunya i el més enllà. La trenta-vuitena edició de l’Aquelarre tornarà a reivindicar bruixes i bruixots i altres adoradors del diable, excel·lent pretext per a defensar la irreverència i la festa.

Tot i això, aquest any, Biosca s’ha avançat. Per Festa Major, el grup de dones bioscanes ha retut un homenatge a les bruixes. Les “Àguedes de Biosca”, associació creada per les emprenedores dones de Biosca, després d’emprar durant les passades edicions el motiu de les cadires transformades (avui en diríem “customitzades”), com a fil conductor per a recórrer places i carrers del nucli, aquest any ha decidit adoptar la icona de la bruixeria. Onze racons del poble foren guarnits amb escenes amb gats, olles, rats penats i escombres, i engrescaren grans i petits a recórrer el dèdal de viaranys de la vila sota la roca del castell. Sense dubte, aquest ha estat un homenatge i, innegable i merescut, acte de desgreuge a la darrera dona acusada de bruixeria i cremada viva al Principat, la seva paisana la Vaquiola (o Baquiola). Donat que d’aquesta pobra dona ja n’hem parlat en d’altres ocasions, no és lloc de tornar a contar-ne la història, però sí és un bon pretext per recordar que la comarca de la Segarra està sembrada d’històries i mites relacionats amb la bruixeria.

Sant Miquel de Tudela

És un fet que el patrimoni immaterial segarrenc està poblat bruixes. Bruixes eren la protagonista de la llegenda de la dama del castell de Florejacs (aquella aristòcrata fetillera que, satisfets els baixos instints, transformava els seus amants en flors), la Paula de Tarroja (una noia que va vendre l’ànima al diable per atemorir els seus convilatans) o la Margarida de Cervera (qui presidia l’aquelarre medieval celebrat al recer de les velles muralles). També fetilleres eren les que es reunien amb els bruixots cada nit de Sant Silvestre al tossal de les bruixes entre el Canós i Tordera, tot temptant vidus i vídues de la contrada perquè s’unissin a la seva festa, i bruixes foren les qui donaren nom a molts tossals de la nostra geografia, a Torà, Sanaüja, Florejacs i tants d’altres (molts d’ells vinculats a antigues ruïnes d’origen precristià). I bruixa, o pobre víctima d’un sortilegi, és l’encantada que encara avui s’apareix als encontorns de l’ermita de Sant Miquel de Tudela, convertida en serp, a l’espera de l’home jove que la lliuri de la maledicció i li permeti recuperar la figura humana.

Però també la història documentada recull la presència de bruixes a la Segarra, especialment a partir del segle XV, quan el periple del predicador i assot de falsos conversos i “adevins e adevines, sortillers e sortilleres”, Sant Vicenç Ferrer, s’aturà a Cervera. O als segles XVI i XVII, quan la Inquisició sovintejà visites a la comarca, en la ruta que els duia a repartir sambenitos entre blasfems, sodomites i sacrílegs diversos per Igualada, Cervera, Guissona, Balaguer, Montblanc, Tarragona i poblacions adjacents. És en aquell temps quan, d’entre les prop de quatre-centes dones executades a Catalunya sota les acusacions de cometre infanticidis, transmetre malalties, neular les collites, matar el bestiar i d’altres, és condemnada per bruixa i infanticida, torturada i executada a la forca na Magdalena, esposa de Salvador Cuberes, de Montclar. D’altres, com Margarida de Mestre o Caterina “la Barbuda”, també passaren pel tràngol, tot i que en sortiren pel seu propi peu.

A més, al folklore podem trobar rastres de les creences vinculades a la bruixeria i els pactes amb el diable, especialment el cançons i rondalles on apareix el personatge de la Caterina o Caterineta. És el cas de la cançó popular entre d’altres llocs a Guissona (i versionada pel Petit de Cal Eril) de la Caterineta per la Mercè: “on està Caterineta? / a la plaça a ballar / son pare la va anar a buscar / la primera garrotada / morta ja la va deixar”. L’escriptor Soler i Amigó identifica aquesta figura amb l’arquetip de la noia eixelebrada i desitjosa de ball i festeig, a disgust del seu pare, que la castiga bastonejant-la fins la mort. L’heterodox Bilbeny, al seu darrer llibre sobre la sardana i les bruixes, ho posa en relació amb una rondalla popular a Ses Illes d’una dona de nom Caterina que enganya al Diable, d’uns personatges fantàstics anomenats “caterinetes” al País Valencià, i de moltes bruixes anomenades Caterina a les llegendes del Principat (com “la Barbuda” de Cervera o una altra del Pedraforca). Bilbenyejant (si es pot conjugar aquest verb) podríem parar atenció en que “Cal Caterí” és un nom de casa força habitual a la comarca (l’Aranyó, Massotres, Florejacs…) o que les agustines havien tingut un priorat dedicar a Santa Caterina a tocar de Vergós de Cervera, entre els segles XIV i XVIII.

Però també en èpoques més recents, l’estigma de la bruixa ha servit per a estigmatitzar dones que, per decisió pròpia o per vicissituds vitals, han viscut soles a l’entorn rural. Així, bruixa es va dir de la vella de Ca l’Isidre de Vilagrasseta, que fa mig segle, quan la seva filla va decidir prendre els hàbits va embogir, va cremar les seves pertinences (inclòs el gat) i va passar la resta de la seva existència llegint llibres “estranys”; o també a la Pepa Maca, vídua d’un mas de Vallferosa que, segons diuen, va instigar al seu únic fill a matar la seva jove i el fill nou-nat acusant-la d’adúltera.

Per tot plegat, després de segles de maltractament i menyspreu, és de celebrar que es reivindiqui la bruixa, com a icona de dignitat, empoderament, valentia i rebel·lia femenins. Especialment en llocs com Cervera o Biosca que, vés per on, no tenen, ni han tingut mai, una dona al capdavant de l’òrgan de govern municipal; de fet, a Biosca, ni tan sols una regidora (corregiu-me, si us plau); i no són l’excepció de la comarca, sinó més aviat la regla.

(amb agraïment a les informacions facilitades per M.T.Salat, F.Manteca, L.Castellana i S.Tous)

La famiglia

L’any 1632 l’honrat adroguer Damià Casanoves es personava davant la seu cerverina del Sant Ofici de la lnquisició de la herètica pravitat i apostasia per denunciar uns fets que li eren perjudicials i del tot intolerables. L’atengué el comissari del Sant Ofici, el venerable doctor Simó Vicent, el membre de la Comunitat de Preveres de Cervera que, a la seva mort, destinaria la seva fortuna a la construcció d’un hospital de misericòrdia per acollir els pobres; hospital que avui és conegut com a Residència Mare Janer, però aquesta és no és la història que avui ens centra…

El fet és que mossèn Casanoves, carregat d’indignació, formalitzà una instància contra un poca-vergonya de Bellpuig que se li havia endut sis lliures de mercaderia de la botiga i que ara es negava a fer-ne pagament. Recollida la denúncia, el Comissari Vicent va instruir el corresponent expedient per remetre’l a la Seu Central del Tribunal de la Santa Inquisició, amb domicili a Barcelona. El cert és que no sabem com es va resoldre el litigi (ja que els documents del Tribunal en qüestió foren cremats durant els aldarulls de 1834), però és ben probable que el morós quedés tan panxo.

El dolent de la història és un cerer de Bellpuig, anomenat Francesc Barrufet, la conducta del qual acostumava a saltar per sobre de normes i convencionalismes, fins al punt que no pagar les factures podia considerar-se la menor de les vileses. De fet, els Inquisidors ja l’havien processat i castigat per la malifeta de portar armes prohibides, cosa que li havia suposat una multa. La seva trajectòria posterior, però, superaria aquestes fites, com quan l’any 1633 tornava a ser processat, aquest cop per participar en una brega i proferir greus insults, fets pels quals seria només reprès amb una lleugera tibada d’orelles. Però el més sonat s’escaigué l’any 1634 quan fou jutjat com a reu d’incontinència sexual; i no pas qualsevol incontinència, sinó una perpetrada en comandita amb una religiosa del monestir de Vallbona de les Monges.

El procés va demostrar que l’intrèpid Barrufet havia aconseguit burlar la vigilància del convent per a fer-hi amistat amb una monja. De l’amistat es va passar a l’amor i no van trigar les murmuracions a arribar a oïdes de la Inquisició, que li prohibí expressament seguir freqüentant el cenobi. Però, com aquell qui res, no només no va cessar en la seva escomesa, sinó que, embogit l’amor i transformat en passió desenfrenada, es va fer construir a la fusteria del poble una escala amb la qual acudia als murs del convent, els saltava i -amb nocturnitat i traïdoria- corria a la cambra de la germana per arromangar-li els hàbits i compartir jaç. Tot això fou testimoniat fil per randa per les criades que assistien al convent la germana díscola i va provocar l’enrogiment del rostre dels inquisidors. La primera conseqüència del crim fou patit per totes les monges, ja que l’abadessa, Na Leocàdia de Ricart i de Cardona, va decidir acabar amb les habitacions i recintes d’ús particular de les germanes i imposar un estrictíssim règim de clausura que havia d’allunyar per sempre més del convent el pecat capital de la luxúria. No obstant, el causant dels fets, el cerer bellpugenc, només va rebre com a condemna el desterrament, i no pas del seu poble, sinó senzillament del terme de Vallbona de les Monges.

Com és possible, ens preguntarem, que fos tractat amb tanta benignitat algú que ja comptava amb diversos antecedents criminals i que havia gosat contravenir les ordres de la Inquisició per cometre un pecat tan reprovable? Com s’explica que el Sant Ofici, tan aficionat a rostir bruixes, judaïtzants i luterans, tractés amb tanta suavitat un bala perduda, contumaç i descarat, com en Barrufet? La raó es troba en que el lasciu i trapella Barrufet era “familiar” del Sant Ofici. És a dir, formava part de la xarxa d’espietes que constituïen els ulls i les orelles dels agutzils del Tribunal i que seguien les instruccions de vigilar els seus conciutadans “y en saber quina gent són y quin tracte ténen y quines paraules parlen; y si alguna cosa sospitosa entendran, dónen avís molt prest, y tan cautelosament com podreu, a nos e al dit senyor comissari, y en açó se fare ab tota diligentia, com a cosa que tant importa” (com resa un ban dels inquisidors de 1572).

El càrrec de familiar era no retribuït, però atorgava el privilegi d’excloure de pagar impostos i apartar de les jurisdiccions senyorial, reial i episcopal, de manera que només podien ser jutjats pel propi tribunal que els tenia com a engranatge clau. I, com hem vist amb en Barrufet, aquests avantatges eren susceptibles de ser emprats amb notòria injustícia. Com a mostra de tot això tenim el fet que un altre mercader de Cervera, de nom Pere Boter, acudís a la porta de la seu de la Inquisició enfurismat per les càrregues fiscals que havia de suportar, tot cridant que “el Sant Ofici no prenia per familiars sino jueus i homes roíns“. Això, al pobre Boter, simple ciutadà de peu, li va comportar una multa de trenta lliures i el desterrament de la població durant un any.

I és que, des de sempre, quan un pertany a la família i n’és obedient i submís, la vara de mesurar s’estira o s’arronsa amb tal que no prengui mal. Ho veiem en la família reial, ho veiem en els noms dels condemnats per la justícia i indultats per l’executiu, ho veiem en les condonacions de segons quins crèdits i ho veiem en els nostres pobles i ciutats amb segons quines actuacions i llicències. Potser aquest dissabte, quan s’aturi la música i aquells que dansen en torn de la taula corrin a ocupar el seus llocs a la poltrona, ho veurem menys. O potser no… Sigui com sigui, en un món d’espietes, sicaris i estómacs agraïts, convé tenir present allò que Don Vito Corleone va manar al seu fill Sonny: “Mai tornis a dir el que penses a ningú que no sigui de la família”.

Els hàbits de la política

Un dels fenòmens més destacables de la darrera campanya electoral ha estat el compromís polític que han fet dues monges. La benedictina Teresa Forcades i la dominica Lucía Caram han copat bona part dels titulars, donant suport més o menys explícit a opcions polítiques contraposades i entaulant entre elles un duel de titans… La germana Forcades, impulsora del Procés Constituent, moviment sobiranista i de ruptura social, ha prestat imatge i paraula a favor de la candidatura de Barcelona en Comú. De fet, dins les llistes d’Ada Colau, hi figurava com a número dos el prestigiós jurista Gerardo Pisarello, promotor també del Procés Constituent i persona de confiança de la monja. En la campanya que ha dut Colau a guanyar Barcelona, la Forcades ha assumit el paper de lligar el projecte amb el sobiranisme ferm, fins al punt de fer picades d’ullet a la CUP per compartir espais electorals (gest que, val a dir, no ha estat recollit per uns ni altres). Per la seva banda, Sor Lucía, catapultada a la fama mediàtica amb la declaració de “Catalana de l’Any”, també s’ha colat a la campanya, prenent-hi posició. Talment la Nèmesis de la benedictina, la dominica es va declarar enamorada d’Artur Mas i va participar en un acte electoral del candidat convergent per Barcelona, Xavier Trias. A més, en una piulada a la xarxa, expressament assegurava que “Barcelona tindria un problema si Ada Colau governés”, imputant a la candidata un excés d’indignació i crispació. No obstant, el clímax no va arribar, ja que Teresa Forcades va negar-se a compartir tertúlia amb Lucía Caram, amb el pretext que aquest exercici radiofònic trivialitzaria el debat polític.

Val a dir que ambdues tenen quelcom en comú ben evident: l’ús de l’hàbit, abillament que és un signe que les allunya de les superficialitats i de la subjecció a les modes i, alhora, és un símbol de pertinença i status, però que, al mateix temps, fa especialment trencadora i mediàtica la seva projecció política. I és aquesta esfera la que ha aixecat més polseguera, fins al punt d’alçar-se veus demanant-ne l’expulsió de les respectives ordes religioses (des de les pàgines de l’ABC, un canonista li ho reclamava al Bisbe , en compliment de la seva obligació de vetllar pel bé comú de l’Església), sense passar per alt les pressions del Govern d’Espanya i de sectors catòlics d’ultradreta (que posen ambdues al mateix cabàs) perquè el Vaticà comminés les dues religioses al silenci i a la vida conventual. Sembla que el fet que les monges prenguin partit, les incapacita segons alguns per seguir vestint els hàbits.

Però a la Segarra tenim un exemple d’una religiosa que, més enllà del compromís evangèlic i la lluita contra el patiment humà, també va prendre partit polític per una causa. Contra el parer de molts de la seva època, una monja cerverina es va arromangar l’hàbit, però no se’l va treure, compromesa amb un pensament polític. I cal dir que, malgrat que li va causar molts maldecaps en vida, el propi Vaticà l’ha acabat reconeixement i declarant-la beata: la mare Anna Maria Janer i Anglarill, fidel servidora de la causa carlista.

Corria l’any 1836 quan la junta liberal expulsà les germanes de l’Hospital de Castelltort, on Anna Maria vestia els hàbits des de 1819. En aquell moment, la jove monja, per indicacions del seu mentor, el bisbe Josep Caixal, de profundes conviccions carlistes, es va posar al servei del pretendent al tron hispà Carles Isidre de Borbó. Durant tota la primera carlinada, es va fer càrrec dels hospitals de campanya de les forces carlines a Solsona, Berga, la Vall d’Ora i la Boixadera, i tant foren els seus mèrits que els combatents legitimistes la coneixien com “la Mare”. Al capdavant d’un grup de monges, una de les quals -Maria A. Fages-, va morir d’esgotament, els cronistes la retraten repartint el ranxo entre els combatents i entrant a les trinxeres per atendre els ferits i consolar els moribunds. De fet, acabada la guerra, fou feta presonera i represaliada pel bàndol isabelí vencedor. Finalment, la derrota carlina l’obligà a marxar a Tolosa, on va ingressar a l’Hospital de Sant Josep de la Grave i visqué exiliada durant quatre anys. Fins que l’any 1844 retornava a Cervera, on les seves fílies carlines li provocaren diversos interrogatoris i recels.

Però quinze anys més tard es reunia de nou amb el bisbe Caixal a la Seu d’Urgell i, a petició d’aquest, escrivia les Regles de l’Orde de la Sagrada Família. En estreta col·laboració, la Mare Janer s’encarregava de convertir en obres concretes tot allí que Josep Caixal atresorava com a somni daurat. Al costat del Bisbe (que l’any 1873 va fugir a Navarra, a través d’Andorra i França, per unir-se als insurrectes de la tercera carlinada), l’any 1874 la trobem portant l’hospital de la Seu d’Urgell, vila alçada en armes en la defensa contra el setge dels liberals. Però la nova derrota carlina i la caiguda en desgràcia del Bisbe Caixal van deixar molts temps en l’ostracisme a la Mare Janer, tot i que, al final dels seus anys, va ser designada superiora de l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell. De fet, els últims de la seva vida, el 1880, quan es va intentar la unió entre l’Institut de la Sagrada Família i la Comunitat de l’Hospital de Cervera, va protagonitzar certa disputa amb l’altre cèlebre monja cerverina, la Venerable Maria Güell i Puig que, d’haver existit la televisió o el twitter, potser hagués corregut pels mateixos derroters que la polèmica actual entre Forcades i Caram.

I és que amb el mateix joc de paraules que afirma que l’hàbit no fa al monjo, amb aquests exemples, també es podria dir que la política fa un mal hàbit.

Giri a l’esquerra per Comorera

“El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalitats. En la línia oposada nosaltres hem d’exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l’autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria”. L’autor d’aquestes ratlles és Joan Comorera i Soler, polític nascut a Cervera l’any 1894. Conseller d’Economia i Agricultura al Govern de la Generalitat, el 6 d’octubre de l’any 1934 va participar en la declaració de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, fets que el portaren una llarga temporada, juntament amb el President Companys, a la presó de Cadis.

Avui cal reivindicar Joan Comorera i el seu llegat polític i ideològic. Temps després del fracàs de la declaració de l’Estat Català i l’empresonament del Govern, ell va ser capaç de reunir les forces obreres i catalanistes del país en una de sola. El 23 de juliol de 1936 fundava el Partit Socialista Unificat de Catalunya, resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, i n’ocupava la primera secretaria general. Des del PSUC, el cerverí va lluitar amb força contra el feixisme, pel dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits, per la República catalana i per l’emancipació de la classe obrera. Acabada la guerra, a l’exili, la seva defensa de la independència del PSUC front el Partit Comunista Espanya també li va valer l’enemistat de la Pasionaria (“en Moscú sólo hay sitio par un partido comunista espanyol”, li etzibà) i la conxorxa dels camarades comunistes espanyols, que van tramar un pla per liquidar-lo i del qual va haver de fugir retornant a Catalunya sota identitat falsa.

Entre 1950 i 1954, des de la clandestinitat i amb la única ajuda de la seva esposa, Rosa Santacana, va publicar trenta-dos números de la revista Treball. Però un mal dia i a conseqüència d’una delació, va ser detingut per la policia secreta franquista. Va patir quinze dies de tortures i tres anys de judici. Tot i la defensa assumida per un altre cerverí, l’advocat Josep Benet, de pensament netament  independentista, fou condemnat a trenta anys de presó. No obstant, no els va poder complir: l’any 1958 moria a la presó de Burgos pels estralls dels maltractaments rebuts.

Comorera és un exemple de la lluita per la unitat de les esquerres i, alhora, pels drets nacionals de Catalunya. Cercava assolir un Front Nacional que fos “l’aglutinant únic de tots els catalans honrats que lluiten per alliberar-la de traïdors i opressors, de colonitzadors estrangers i de feudals agraris castellans i que a la vegada, impedeixi que el moviment nacional català degeneri en nacionalisme petit-burgès, de reaccions histèriques i sense perspectiva històric” (com escriví l’any 1939). Avui, quan l’hereva d’aquell PSUC que va fundar, la formació Iniciativa per Catalunya, aposta perquè Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, un Estat, però dins d’Espanya, i relegui l’opció independentista a la consumació de la frustració d’una nova (enèsima) oportunitat d’enteniment i bilateralitat amb l’Estat espanyol, cal recordar Comorera i la seva màxima “som catalans per naturalesa, espanyols per coacció”.

Per tot això, convindria a les forces d’esquerres tenir present a Joan Comorera. Potser amb el seu consell trobarien arguments per superar les diferències sectàries i, en un afany integrador, unificar esforços per plantar cara als abusos del capitalisme voraç i les burles de la casta dels de sempre:  “perquè no torni a succeir mai més, contra el llop carnisser del capitalisme monopolista no coneixem, companys, més que una recepta: la del nostre Manelic” (conferència “La Nació en la nova etapa històrica”, 1944). I també al front de la defensa de la nació,  en el camí del treball vers la consecució de l’Estat sobirà i independent: “Catalunya, retallada, trossejada, esclavitzada, és per sempre una nació i els catalans, pàries en la pròpia terra mare, privats de tots els drets i llibertat, no hem perdut ni venut la consciència nacional i ens servim del nostra idioma mil·lenari com el més preat instrument de cultura: de pensament, de sentiment, de treball, d’acció, de lluita ” (article “Catalunya és una nació”, 1952).

Així doncs, a banda de recordar-lo entre l’avinguda Macià i el carrer Tarradellas, amb el nom d’una via urbana (honor que comparteix amb diversos representants de l’antic règim i fins i tot d’algun militar feixista), mereix tenir més presència a l’imaginari de la seva Cervera natal. I que consti que no és poc mèrit que, com a docent que era, doni nom a un centre de formació d’adults, però trista paradoxa és que aquest estigui emplaçat a un carrer dedicat al Duque de Ahumada, l’aristocràtic fundador de la Guàrdia Civil, cos armat on s’integrava la Brigada Político-Social que el va detenir i torturar quan comptava seixanta anys d’edat.

Però, fet i fet, rellegir pàgines esgrogueïdes ens fa mandra a tots plegats, i reivindicar ideòlegs comunistes encara produeix gratera. Som més de batalletes de contertulians, piulades enginyoses i lemes creatius, que de visitar vells lluitadors derrotats en una guerra que ens sembla llunyana. És més modern afirmar que ja no existeixen diferències entre les dretes i les esquerres, que identificar-se i comprometre’s amb un ideari decididament transformador… Nogensmenys, com va escriure algú, si no aprenem de la història, ens veurem condemnats a repetir els errors comesos en el passat.

Nota: agraïment a en Jaume Marsol i en Juli Lago pel seu apunt a temps

La insurrecció de la bondat

L’1 de febrer de 1954, la ciutat de París va patir una onada de fred sense precedents. Les temperatures van baixar fins a límits que feien impossible la vida a la intempèrie. Els pidolaires, desesperats, s’amuntegaven als escassos punts de calor que trobaven (respiradors d’aire, portals d’edificis o, fins i tot, uns amb els altes sota cartrons i papers) per no morir congelats. De bon matí, òrfena d’escalfor, una dona va sucumbir al fred i el seu cos fou trobat sostenint encara a la mà l’ordre de desnonament del seu habitatge. Assabentat d’això, el sacerdot Henri Grouès, conegut com l’Abbé Pierre, heroi de la lluita contra l’ocupació nazi i diputat a l’Assemblea de la República, va decidir que el fet era del tot inadmissible i que calia passar a l’acció. Sense previ avís, va irrompre als estudis de Ràdio Luxemburg i va fer una crida a la ciutadania perquè la solidaritat de tots impedís que aquella absurda mort es repetís. Tot i el disgust del Ministre de Telecomunicacions, milers de ciutadans van acollir a la crida i les seves donacions van aconseguir donar calor als milers de dones i homes sense sostre que tenien la vida en perill…

Aquell fet, que va passar a la història com la insurrecció de la bondat, va projectar el moviment dels Drapaires d’Emaús, petita entitat fundada pel propi Abbé, mantinguda amb el seu sou de diputat i destinada a donar suport i esperança a aquells que ho havien perdut tot. L’entitat, tot i la seva arrel cristiana, tingué com a objectiu bàsic ”actuar perquè cada ésser humà, cada societat, cada nació pugui viure, afirmar-se i realitzar-se en l’intercanvi i el compartir” i tenia com a lema “donar de menjar, abans d’evangelitzar”. Avui, seixanta anys més tard, està integrada per més de 350 entitats i present a 37 països d’Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica, defensant valors com les finances ètiques, el dret a la sanitat i l’educació, l’accés universal a l’aigua i la lliure circulació i residència.

I una de les entitats d’Emaús s’ha instal·lat a la Segarra, amb el nom d’Emaús Rural. Ha pres com a casa mare l’antic Santuari de la Marededéu del Camí, situat a les afores de Granyena, i ha començat la seva acció restaurant aquest important element del patrimoni històric comarcal. Documentat des del segle XIII, el lloc ha estat un centre devoció popular, al voltant d’una marededéu trobada, i punt d’acollida de pelegrins. Després d’anys d’abandonament, l’associació Emaús Rural n’ha aconseguit la cessió d’ús i, a través d’un engrescador projecte de desenvolupament rural, fer-ne un espai de convivència, espiritualitat i acolliment del tot coherent amb les funcionalitats primigènies del lloc. Excel·lent notícia que brilla en mig de l’ombra de tantes cases tancades i barrades, no pas poques en mans de l’Església, que s’esllangueixen a les poblacions de la nostra comarca (i veïnes) i que tant servei farien a l’objectiu d’assolir l’efectivitat dels drets bàsics de l’habitatge i la dignitat de les persones.

L’existència d’Emaús Rural és una bona notícia, d’aquelles que a hom li reforça la confiança en la col·lectivitat i en la capacitat de transformació des de l’esforç i el compromís individual. De la mateixa manera que ho és el conjunt d’entitats del tercer sector que, des de la discreció i la modèstia, i des de la proximitat, demostren dia a dia que un món millor és possible.

Com ho és la Fundació Xavier Paules que, des de 1997, treballa amb els programes socials de Càritas en atenció al col·lectiu de persones desfavorides i sense hàbits laborals, desenvolupant tot tipus d’activitats d’ocupació i de formació adequades pel col·lectiu a qui va dirigida l’acció de la Fundació.

Com també el Centre Ocupacional l’Espígol, integrat dins l’Associació Alba,  que desenvolupa activitats terapèutiques i d’ajust personal i social pel col·lectiu discapacitat, estimulant tallers de vida independent, realitzant pràctiques laborals a la botiga del carrer Major de Cervera i col·laborant dins el voluntariat de les entitats municipals.

No pas menys la Fundació Casa Dalmases, que treballa per la promoció de la cultura, l’impuls sostenible del territori i el compromís amb l’economia social, en estreta col·laboració també amb Alba. Desenvolupant una gestió encomiable i tenaç de promoció de serveis i oferiments culturals, educatius, laborals, residencials, activitats terapèutiques i de lleure, d’impuls d’oportunitats laborals per a les persones amb especials dificultats i d’orientació a la ciutadania per la seva sensibilització i facilitant la integració de persones que requereixen atencions especials.

O el col·lectiu de l’Associació de Salut Mental Ondara-Sió,  que des de l’any 2006 treballa per acollir i recolzar els familiars de persones afectades per algun tipus de trastorn mental residents en l’Urgell i la Segarra, donant suport, informació i assessorament a les famílies, juntament amb una tasca de sensibilització pública i reivindicació dels drets de les persones amb problemes de salut mental. I, en el mateix sentit, l’Associació de Familiars i Malalts d’Alzhèimer i altres Malalties Neurodegeneratives de Cervera – La Segarra, entitat sense ànim de lucre que ofereix serveis, tant als familiars i cuidadors com al propi malalt sobre les derivades d’aquesta dolència.

Tots aquestes, i d’altres entitats del tercer sector, responen a l’altre gran lema de l’Abbé Pierre: “una única guerra serà sempre absolutament justa: la guerra contra la misèria”, frase que, no per evident, cal deixar de tenir ben present. Convé posar llum sobre tota aquesta activitat, voluntària i no lucrativa, i regraciar els seus mèrits i compromisos, especialment considerant que, de no existir, s’haurien d’inventar i que, en la deriva regressiva de l’Estat social tal i com ara hem conegut, tots nosaltres som vulnerables de necessitar algun dia el seu auxili.

Sionisme segarreta

Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit  es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no…

Missió patriòtica

L’Antonio és un bon espanyol. Tot un patriota. D’aquells als qui se’ls entelen els ulls quan recorden el dia que, amb uniforme marcial, van jurar davant Déu i van prometre a Espanya que, si s’esqueia, en defensa de l’honor i independència de la Pàtria i de l’Ordre dins d’ella, vessarien fins a l’última gota de la seva sang, compromís sagrat que ratificaven besant la bandera de sang i or. D’aquells que atresoren com a relíquia la gorra militar que els capçava durant l’any de servei a la Nació. D’aquells que llueixen amb honor, damunt la televisió de tub que presideix el saló de casa, al costat d’una figureta d’un toro a la carrera i d’una sevillana vestida de faralaes, la fotografia del dia del llicenciament.

Com a fidel aimant de la pàtria, cada 12 d’octubre, en commemoració del Dia de la Raza, penja la bandera nacional al balcó i, no content amb això, exhorta als seus amics, coneguts i saludats a fer el mateix. Des de la barra del seu bar, en tertúlia amb en Mateu i  d’altres lleials espanyols com ell, mai defuig la qüestió ni amaga el seu enuig amb la proliferació d’estelades a les finestres i balcons. A tothom qui el vol escoltar declara que la ciutat és indigne al llegat que li va donar el rei Felip V i que, per comptes de renegar del primer dels borbons, hauria de dedicar-li una plaça! Com correspon, és incondicional del Real Madrid, soci de la Penya de Lleida i seguidor a les xarxes socials del grup de “Madridistas hasta la Muerte” i “Odio al Barcelona”.

El seu patriotisme l’ha portat a estripar el carnet del Partido Popular, a les llistes del qual s’havia presentat com a número dos a les eleccions municipals de 2011, en adonar-se que el partit traïa Espanya, arrugant-se davant el xantatge d’ETA o no imposant mà dura contra els secessionistes catalans. Per això, tan aviat com va descobrir el Vox, força espanyolista i cristiana sense complexos, encapçalada per l’admirat Alejo Vidal Quadras i l’injustament tractat José Antonio Ortega Lara, s’ha sentit cridat a files. Ell, català i, per tant, doblement espanyol, no pot quedar-se de braços creuats davant el desafiament independentista i està convençut que des de Vox podrà plantar cara a aquests que es creuen amb dret de negar-li la identitat, renegar de la gran nació espanyola i atacar els fonaments de grandesa, unitat i llibertat de la pàtria més antiga d’Europa…

El dia de les eleccions europees s’enfronta al seu primer repte. Vox l’ha designat coordinador a la província de Lleida. Amb la insígnia verda fixada al costat esquerra de l’americana es passejarà per pobles i ciutats com a flamant interventor. De bon matí, des de la seu del partit li han arribat inquietants notícies: un grup anti-sistema i de flaire independentista, ha gosat contravenir la prohibició de la Junta Electoral de Lleida, avalada pel Tribunal Suprem, i col·locar urnes en la via pública. Sembla que volen fer una consultes sobre qüestions d’ecologistes radicals, comunistes irreverents i secessionistes pertinaços. No es pot tolerar: es comença jugant amb urnes de cartró i s’acaba organitzant un referèndum per trencar Espanya. Seva serà la missió d’impedir-ho. Cal estar alerta! Això s’ha de tallar d’arrel! 

Ben aviat, amb l’ajuda dels seus apoderats, detecta la presència de les meses que amb posat desafiant i actitud desobedient planten una colla d’indocumentats. Però el que més li encén els ànims és contemplar les forces de l’ordre, els agents del Cos dels Mossos d’Esquadra, com conversen amb els responsables d’aital atac al sistema i marxen sense obligar-los, amb els mitjans que calgui, a deposar l’actitud insubmisa i a retirar aquella agressió al bon i recte ordre.

Per això no li tremola el gest i, amb pas ferm, acudeix a la seu de la Junta Electoral a denunciar els fets. Allí, però, li informen que no tenen personal per atendre’l i que haurà d’acudir a la Comissaria dels Mossos. Enrabiat amb la conducta mesella, displicent i covarda d’aquells funcionaris marxa sense acomiadar-se. Un cop a la Comissaria, en llengua castellana -com s’escau-, s’acredita com a representant polític de Vox i posa els fets en coneixement  de l’agent de servei. Després d’escoltar-lo, el policia li fa saber que s’han aixecat actes de totes les meses i ja se n’ha informat a l’autoritat competent. Però ell no en té prou: interposa denúncia contra tots i cadascun dels causants d’aquests fets i, alhora, contra el Sr. Manel Prat, màxim responsable del Cos de Mossos d’Esquadra, còmplice per omissió dels (presumptes) delinqüents.

Satisfet amb el servei a la Pàtria, signa la diligència amb posat seriós i altiu i torna a la seu electoral on, transcorregudes poques hores, serà testimoni de l’estrepitós fracàs de Vox, projecte polític que acaba fallant com una escopeta de fira, després d’un vol gallinaci.

Un més després, l’acció gallarda, castissa i heroica estimula els Jutjats de Cervera al processament d’un total de vint homes i dones com a susceptibles d’haver comès una falta de desobediència (entre les quals, però, no s’hi inclou el Sr. Manel Prat). Els denunciats són totes les persones identificades pels Mossos d’Esquadra a les meses del Multireferèndum plantades a Cervera, Tàrrega, Bellpuig, Guissona i Sant Antolí i poden veure’s castigats amb greus multes.

Vuit mesos després, el Jutjat assenyala la vista del judici pel qual, finalment, s’hauran d’asseure al banc dels acusats els causants de l’acte de provocació, deslleialtat i insubmissió. Però una setmana més tard d’assenyalar judici i abans del dia previst, el Jutjat declara prescrita la falta, deixa sense efecte l’assenyalament i arxiva la causa.

Avui l’Antonio ja ni viu a Catalunya ni milita a Vox. La última esperança de restablir l’ordre s’ha esvaït i ara la nau a la deriva avança cap als esculls. Decebut, ha optat per traspassar el bar i marxar a viure a la capital del Regne, on podrà exercir amb llibertat i naturalitat el seu espanyolisme. Allí estant li arriben veus del succeït a Cervera i pensa que, una vegada més, els enemics de la pàtria se’n van tan panxos i que el contuberni roig i separatista protegeix aquells que desafien Espanya. I és que si Paco aixequés el cap, un altre gall cantaria!

Terratinents en declivi

Ens informa la premsa i les xarxes socials que Convergència i Unió va celebrar sínode per designar el seu alcaldable per Cervera a les municipals de maig. Com era de preveure i malgrat el disgust d’alguns, no va haver-hi sorpresa i l’actual Paer en Cap repetirà candidatura. Ungit per aclamació, l’il·lustríssim Ramon va fer-se la foto, on se’l veu apadrinant pel secretari d’organització de Convergència i pel president de la Diputació de Lleida i escortat pels seus companys de fatigues. Al fons, una senyera sobre la qual algú hi havia fixat amb xinxetes, torta i descentrada, una petita estelada de triangle blau, gran metàfora de l’avui convergent.

En les seves declaracions, poc polítiques com ens té acostumats, el candidat confessava que un dels grans esculls del seu mandat ha derivat “de les pressions dels terratinents (…) els quals reivindiquen una llista de CiU alternativa”. L’absència de la vella guàrdia comarcal i les estripades de carnet posteriors explicitava -blanc i en botella- qui són aquests pretesos alternatius, però deixava ocult rere un tel de misteri la identitat dels “terratinents”…

Ens diu el diccionari que terratinent és aquell que posseeix terres. No obstant, l’ús tradicional ho centra en aquells propietaris de grans extensions de terra, altrament dits latifundistes. Les seves arrels les trobaríem en les centuriacions romanes, potser més enllà, i tindrien bona continuïtat en les cessions de terrenys als senyors per part de la Corona durant el feudalisme. No obstant, el concepte contemporani (i de gran component pejoratiu en l’àmbit rural), apunta cap a aquells adinerats, pertanyents a classes benestants d’origen urbà, que havien fet fortuna al segle XIX en temps de la industrialització i que es van beneficiar del procés desamortitzador. L’arribada a la propietat rural els havia catapultat a fer-se amb el control del poder local en petites i mitjanes poblacions. L’auge d’aquests nous propietaris rurals havia estat en perjudici de la gran massa de pagesos que, amb patrimonis migrats, no havien tingut accés a la titularitat de les terres desamortitzades. La pagesia presenciava com els nou rics urbans ocupaven el lloc dels aristòcrates d’origen feudal i contemplava atònita com tot es movia perquè no canviés res… Enrere quedaven les relacions de vassallatge al senyor aristòcrata i endavant les submissions financeres i clientelars al cacic.

Precisament aquests terratinents, petit grup amb gran poder, havien estat al llarg del segle XIX el principal fre a l’associacionisme agrari, de caire més transversal, i que maldava per dinamitzar un moviment interclassista que permetés el veritable desenvolupament de la vida al camp. Així els veiem encapçalant la Cambra Agrícola Oficial de la Segarra i l’Urgell, entitat regida per uns estatuts marcadament classistes (“solo seran elegibles para ocupar los cargos de la Junta Directva los socios numerarios  que figuran en la parte superior de la lista”) i que beneficiaven a aquells que menys interessos tenien en el desenvolupament agrari, paradoxalment. D’aquesta manera, l’entitat acabava convertint-se en una associació purament recreativa, centrada en les activitats de casino, al voltant de les cartes, el billar, les begudes i les orquestres, i no pas en la dinamització agrícola ni l’emprenedoria econòmica. Molts d’aquests terratinents vivien de rendes, envoltats de luxe i servei, i tenien el privilegi de dedicar les seves hores a l’esbarjo i la diversió, a passejar pels camps amb la tartaneta encoixinada, a marxar a prendre els banys a la costa o a desplaçar-se a Barcelona per asseure’s a les llotges del Liceu. En front d’això, certs sectors de la població feien sentir el seu malestar pel malbaratament de recursos en activitats lúdiques i sobreres, mentre es descuidaven les inversions en desenvolupament. Clar exemple es dóna quan les classes més benestants, compel·lides pel clero, fan bossa comuna per guanyar per Cervera la seu del bisbat que des de 1851 havia deixat vacant Solsona, mentre que en contrapartida es bandegen els camins trinxats per les rubinades o s’atura (per sempre) el projecte de ferrocarril Cervera-Guissona-Ponts.

Evidentment, aquests terratinents s’escarrassaren per defensar el seu estatus també des de la política, cosa que se’ls posà cara amunt amb l’arribada del sufragi universal (masculí) a finals del segle XIX. Aleshores és quan entrà en joc el caciquisme, actitud per la qual s’aglutinaven i controlaven els votants menestrals a través de regalies i pressions més o menys velades. Per mantenir el règim, els terratinents tenien els seus representants als partits liberals que, amb l’ajut d’una legislació electoral que afavoria les majories, copaven els llocs de poder, en perjudici dels partidaris carlins i republicans.

Però el seu propi immobilisme i l’orientació al benefici d’uns pocs va causar la paralització d’aquestes entitats elitistes i allunyades de la realitat social. En el seu lloc, entitats de base transversal i interclassista són les que van poder fer front i superar la situació de crisi. Així, en aquell context, van desenvolupar-se els sindicats agraris que van tenir forta incidència en la situació econòmica i financera i en el rellançament comercial, industrial i tecnològic de la comarca. Sindicats i cooperatives van plantar cara al classisme dels terratinents i a la legislació que perpetuava els seus privilegis (control de preus i producció, obligatorietat de treballar amb els intermediaris designats pel govern, etc) i van demostrar que superant les seculars distincions, el treball conjunt de les bases dels petits i mitjans són fórmula d’èxit. Testimoni mut de tot això n’és encara la farinera del sindicat agrícola de Cervera, edifici modernista de Cèsar Martinell, que va haver de patir un incendi mai aclarit l’any 1.923 i que, malgrat la devastació, va ser reconstruït amb l’esforç col·lectiu dels seus membres.

Pel que sembla, a dia d’avui encara hi ha terratinents que boquegen i belluguen la cua moguts pels seus interessos personals, però és de celebrar que, fins i tot dins dels partits de dretes que els han aixoplugat al llarg de tots aquests anys, passin fred i els manqui l’aire.