Arxiu del Blog

La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. veuLa Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català. planol12163_700

Anuncis

Toga nova, camisa vella

Ara fa uns mesos Don Francisco José Hernando passava a millor vida. Més per sort que per desgràcia, a la majoria dels mortals aquest nom no dirà res. Poc aclarirà si afegeixo que fou el Magistrat que presidí el Consejo General del Poder Judicial i el Tribunal Supremo durant l’època més fosca de l’aznarisme. Tampoc si menciono que fou un dels principals adalils de l’espanyolitat que van arremetre contra el fallit Estatut de Miravet, envestir a favor de l’aplicació de la doctrina Parot als presos d’ETA o resistir-se al reconeixement de drets del matrimoni entre homosexuals. Però potser algú sí el recordarà si cito les manifestacions que, essent la màxima autoritat dels Jutges espanyols, van incrementar la seva fama: “No creo que deba imponerse a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida (…); si yo ejerciera en Cataluña, aprendería el catalán, igual que si estuviera en Andalucía me gustaría aprender a bailar sevillanas“.

Corria l’any 2006 i l’estirabot no podia ser més inoportú. En ple debat sobre l’exigibilitat del coneixement de la llengua catalana als Jutges i Magistrats que exercien a Catalunya i en un moment en el qual, esgotats els recursos a la Secretaria de Normalització Lingüística, deixava de subvencionar-se l’ús de la llengua pròpia als Tribunals, el torero clavava la puntilla. Anys abans, l’ús de la llengua catalana havia sortit de l’anècdota per passar a tenir una presència testimonial en les estrades, gràcies a un pla pilot ideat -amb més bona voluntat que encert – des de la Conselleria corresponent: l’ús de la llengua era estimulat econòmicament, de manera que, aquelles seus judicials que s’acollien al pla, rebien un increment salarial per emprar el català (encara que fos de forma no autònoma, amb l’assistència contínua d’un traductor). Així, s’assolí la fita que una de cada cinc sentències es notifiqués en la llengua pròpia… Desaparegut l’incentiu, l’efecte pèndol va fer recular l’ús a èpoques anteriors al pla, mentre treien pit tots aquells reaccionaris que tan màniga ample tenien (i mantenen) dins l’estructura d’Estado (que no d’Estat) que és el Poder Judicial, sempre fidel als principis que el guien des d’època franquista.

Avui, quasi una dècada més tard, el panorama de la llengua catalana als Jutjats i Tribunals segueix en el mateix estat agònic. De res serveixen els convenis internacionals com la Declaració universal de drets lingüístics o la Carta Europea de llengües regionals: la castellana, emparada per les lleis espanyoles, segueix essent la llengua vehicular en els Jutjats i, en contra de tot principi democràtic, l’Administració segueix imposant la llengua a l’administrat. Aquí cal sumar la connivència dels professionals, advocats i procuradors que, hostatges d’una irracional por escènica o d’un mal entès principi d’obediència, desmereixen i fan deixadesa de la seva llengua per adaptar-se a la del Jutge i, fins i tot, aconsellen als seus clients que també ho facin, “no fos cas…”. De fet, les recent compareixences davant de l’Audiencia Nacional de diputats i diputades del Parlament de Catalunya pel cas del setge, el galdós paper dels intèrprets (o dels mateixos compareixents, fent-se la pròpia traducció simultània) i la pràctica imposició al President de la Generalitat de parlar en la lengua común, n’han estat una bona mostra.

I la situació, dins el Reino, tendeix encara a agreujar-se… Aquests dies s’ha publicat l’avantprojecte de Ley Orgánica del Poder Judicial, text que ve a substituir la regulació del tercer poder de l’Estat establerta durant l’anomenada “transición”. És aquest esborrany de llei on, com ha cridat l’atenció dels mitjans, es consagra l’eliminació del principi de Justícia Universal, de manera que l’Estat espanyol passa a ser còmplice per omissió dels més grans delictes i delinqüents autors de crims contra la Humanitat. També es consagra la supeditació del Poder Judicial a l’equilibri polític de cada moment, mantenint-se la designació dels més alts representants de la judicatura des de les “Cortes Generales”; així, el pretès govern independent dels Jutges segueix essent un reflex de les majories partidistes i, de passada, les seves resolucions esdevenen ben previsibles en funció del joc conservadors – progressistes. A més, amb l’afirmació desvergonyida d’avançar cap a la “provincialización” de la Justícia, es pren aquesta centralista referència administrativa per eliminar els jutjats aliens a les capitals i, alhora, fer desaparèixer els Jutjats de Pau; amb aquesta mesura, la Justícia (ja vetada a les classes mitjanes amb la imposició de les taxes judicials) es veta també per la població que resideix lluny dels centres de la província… Però, a més, en matèria de llengua, es projecta la discriminació: s’imposa documentar en castellà “lengua oficial del Estado” totes les actuacions i es permet que, “también” (és a dir: doblant esforços) s’empri una altra llengua oficial dins el territori autonòmic corresponent, sempre i quan ningú s’hi oposi argumentant indefensió (concepte que causa terror en la praxis jurídica i que s’interpreta amb màniga ample). Per si això no fos suficient, el coneixement dels “altres” idiomes oficials per part dels Jutges i Magistrats a les autonomies on exerceixin serà considerat com un mèrit, en cap cas com una obligació, de manera que es fossilitza en mans del servidor públic el dret a decidir sobre la llengua del procés.

En educació, en mitjans de comunicació, en Justícia… Els catalans i les catalanes també seguim perdent un llençol a cada bugada i no hi ha pacte fiscal ni traspàs de competències que ho pugui aturar. La sobirania de Catalunya, deixant enrere l’Espanya Una, serà una mesura ben profilàctica davant tanta sagnia. Però, girant l’esguard cap al Parc de la Ciutadella, tampoc en tinc cap garantia: la generalització de les retallades en despesa social, el suport a les escoles que mantenen la segregació dels alumnes en funció del sexe, la tendència privatitzant dels mitjans de comunicació o la voluntat d’imposar taxes autonòmiques a l’accés a la Justícia em fan pensar que, el dia després, també caldrà espolsar la catifa de casa.

 

Imatge

L’arcaica unitat

A la literatura jurídica, tan amiga de fer servir expressions que la facin més pedant i opaca pel ciutadà del carrer, és habitual emprar la locució llatina “mutatis mutandis” quan es vol referir que un text és vàlid també en la seva aplicació en una altra realitat, canviant-ne només els aspectes accessoris. Així, es pretén que l’essència del text seguirà essent la mateixa i que, només substituint els elements puntuals que es refereixen al cas concret, serà perfectament aplicable a la nova realitat. La traducció literal de la llatinada vindria a referir “canviades les coses que cal canviar”…

Amb aquest esperit de canviar només les coses que ho exigeixen, però sense reconèixer declaradament alterar la realitat, podem copsar com els governs encapçalats pel Partido Popular s’esforcen en esquarterar la unitat de la llengua catalana. Aquest camí, d’acord amb l’altra màxima llatina que aconsella l’estratègia de “divide et imperia”, ha de portar a l’esmicolament i extinció de tot allò que sigui diferent a la llengua espanyola, “lengua de la rebelión y de la esperanza”, segons el rei Juan Carlos I. Caiguda ja tota màscara de pudor, queda enrere aquell consell de la Nova Planta que exigia que “no se note el cuidado” i s’entra en la cadena de despropòsits i ridículs més absolut. Insuperable semblava el recent acte de rebatejar el català parlat a la Franja com a “lapao” (“lengua aragonesa propia del área oriental”), amb l’efecte colateral de negar també a la llengua aragonesa la seva pròpia denominació, que passa a dir-se “lapapyp” (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”), perpetrat des de les Corts autonòmiques aragoneses; però, en aquest vertigen de surrealisme, a les terres valencianes estan a punt de superar-ho…

Des de les files del PP valencià es planifica tramitar per la via d’urgència una proposició no de llei per exigir que la llengua valenciana sigui reconeguda com a llengua pròpia dels valencians, dotada d’uns orígens i una identitat totalment diferent de la parla catalana. En aquest sentit, es recupera una delirant teoria que fa dècades enrere havia defensat el líder de l’extrema dreta anticatalanista, blavera i arribista, en Vicente González Lizondo, a qui Déu hagi perdonat… Segons aquesta teoria, la llengua valenciana seria un idioma que ja es parlava en els territoris costaners situats entre el Sènia i el Segura molt abans de la conquesta de Jaume I. Així, des de la prehistòria -concretament des del segle VI aC-,  la parla dels valencians s’inscriuria dins del llenguatge ibèric, i hauria evolucionat al llarg dels segles gràcies a les aportacions lingüístiques de fenicis, grecs, llatins, àrabs i demés pobles passavolants. Fet i fet, considerant que l’idioma ibèric no ha estat desxifrat a dia d’avui, a veure qui és l’espavilat que gosa rebatre-ho. En conseqüència, donat que valencià i català tindrien arrels ben distintes (un ve de l’ibèric i l’altre del llatí), no hi hauria d’haver cap obstacle científic ni acadèmic perquè fossin reconeguts com a idiomes diferents i, en conseqüència, que mai més el primer no fos considerat una variant del segon, contràriament a allò que des de 1970 -i encara avui-, defineix la Real Academia de la Lengua Española

No obstant, aquesta tesi per la qual el valencià ja era parlat a la península abans de l’arribada de la civilització romana, segons com es miri, tampoc hauria de contravenir la unitat de la llengua si atenem les teories que, sobre toponímia i filologia, defensa en Jaume Clavé, heterodox escriptor de Sanaüja. Recollint allò que va escriure al segle XVIII el filòleg i historiador de la llengua catalana Antoni de Bastero, el català seria una de les setanta-dues llengües que, després del Diluvi, Yahveh-Déu va instituir per cadascun dels pobles descendents de Noé. En conseqüència, el català seria una llengua antiquíssima, arribada a la península ibèrica molt abans de la romanització i compartida, per tant, pels pobles ibers que foren conquerits pels invasors romans pocs segles abans de la nostra Era. Per tant, això que ara denominem valencià seria la mateixa llengua que parlarien els habitants del llevant  peninsular, al menys entre Salses i Guardamar, i que estenien els seus dominis fins la ribera del riu Cinca, dit així per ser el cinquè riu català, terres on avui encara es parla aquell ibèric, català arcaic o, com ara en diuen, lapao.

Val a dir que la mateixa teoria assegura que tots aquests pobles ibers ja vestirien barretina, alçarien monuments a les quatre barres i parlarien la nostra mateixa llengua. Des de tants segles enrere lluitarien plegats per preservar la identitat del país i mantindrien entre ells una organització confederal… Però sobre els vincles i lligams d’aquesta aliança, parafrasejant les recents arengues fetes a Girona per un dirigent unionista, alopècic i parlant de lapao, no n’aprofundiré gaire perquè, mutatis mutandis, he de reconèixer que no en tinc “ni puta idea”.

Imatge

Ni molt català, ni catalanet, ni catalufo

El passat divendres vaig tenir el goig, compartit amb més de vuitanta membres de la faràndula cerverina, de pujar a l’escenari del Gran Teatre de la Passió i participar en la Nit del Teatre Viu. Per obra i gràcia de la ment recargolada i histriònica del meu director, vaig haver de perpetrar un galop sardanista enfundat dins el vestit tradicional català, faixa, mitges, espardenyes de set vetes i barretina incloses… El fet és que, durant les tasques de producció de l’espectacle, vaig manifestar que jo no posseïa cap barretina (llevat la reservada al tió de Nadal) i que, ni tan sols per interpretar els Pastorets (el meu paper fou el de Satanàs), m’havia vestit amb aital abillament. Aquesta confessió va despertar certa sorpresa entre els meus companys i cert comentari amb to foteta que apuntava que com podia ser que algú “molt català” no comptés dins el seu fons d’armari d’aquest capell nostrat i identitari que és la lligadura tradicional i màxim símbol de catalanitat…

Fet i fet, sentir-me qualificar de “molt català” m’ha sovintejat al llarg dels anys, a voltes acompanyat de cert deix irònic: episodis vitals com la traducció registral del meu nom a la llengua pròpia de Catalunya -corregint la prohibició imposada des de la dictadura sota la qual vaig néixer-, exigir el respecte del meu nom en la meva llengua -aquí “i en la Xina Popular!”-, entossudir-me a escriure i parlar el català davant l’Administració de Justícia, demanar als restaurants que apostin per la gastronomia i els vins de Catalunya, declarar-me obertament independentista i militar activament en agrupacions i plataformes de defensa dels drets nacionals i la dignitat catalana, penjar la senyera a la finestra de casa per la Diada, la Festa Major i d’altres dates assenyalades, exigir que els productes i serveis que consumeixo estiguin etiquetats i publicitats en la meva llengua, fer constar “catalana” en la casella de “nacionalitat” dels més diversos formularis… m’han creat una imatge que, per alguns, és prou meritòria per assolir l’estatus de “molt català”.

Estic convençut que molts dels què llegiu aquestes línies també heu passat per això i, actes tan senzills com aquests i d’altres que no tindrien cap mèrit en un país normal, han fet que us assenyalin com a “molt català” o “molt catalana”. Potser, a més de “molt català”, també us heu pogut sentir dir amb to paternalista i condescendent “catalanet” o “catalaneta” o, de manera despectiva -sovintejada des dels partidaris del nacionalisme espanyol-, “catalufo”, expressió que, per cert, emprava fa ben poc el porter Iker Casillas per referir-se al seu gran amic Xavi Hernández i als demés catalans que juguen a la selecció espanyola de futbol i mengen en una taula separada “de los del resto de España”.

L’adverbi “molt”, acompanyant l’adjectiu identificador de la pertinència al poble de Catalunya, pot fer sentir a hom orgullós i distingit, però és en realitat un parany relliscós. Que el fet d’emprar la llengua, defensar la identitat, reivindicar uns valors o preferir uns productes propis en front dels aliens suposi encasellar-se dins la militància i trencar amb allò que es pot considerar ordinari o quotidià, significa necessàriament que no estem en un país normal. Consumir vi dels Costers de Segre, anxoves de l’Escala o fruita de Lleida, portar música dels Manel o Quico Pi de la Serra al lector de CD del cotxe, seguir l’actualitat des de TV3 o RAC1 o triar un aparell de telefonia mòbil perquè té les aplicacions i menús en català, no és pas ser molt català, i ni tan sols ha de suposar ser més català d’aquell qui tria un Rioja per acompanyar un filet o un préssec de Calanda per cloure un àpat, escolta Camaron o Radio Futura al cotxe, segueix l’actualitat per la Cadena Ser o TVE o canvia el seu mòbil nou partint només d’uns raonaments econòmics o  tecnològics.

L’essència de la catalanitat, des del meu parer, no rau en una gestualitat externa, que es resumiria en un decàleg naftalinat que passaria per ser del Barça, votar Convergència, tenir els diners a la Caixa o cantar ben alt i sense dubtar -i lluny d’una xuleta o un karaoke- les tres estrofes centrals dels Segadors (requisits dels quals, reconec -i per això em fuetejo-, no en compleixo cap), ni ve condicionada pel lloc de naixement, les creences o, fins i tot, la llengua habitual, ni s’adquireix amb el simple empadronament ni s’acredita amb un document administratiu… En el nostre país anòmal, encara mancat d’un Estat, ser català ve determinat per un sentiment íntim i per una voluntat manifesta. Català, com el mateix President Pujol ha acabat rectificant amb els anys, no és aquell que “viu i treballa a Catalunya”, sinó aquell qui desitja ser-ho i se’n sent. Per tant, de la mateixa manera que ningú té dret a excloure a ningú de la catalanitat, tampoc podem dir d’algú que sigui molt o poc català: de català un se’n sent o no se’n sent, se n’és o no se n’és. No hi ha graus de catalanitat ni, tampoc, incompatibilitats amb d’altres sentiments, tot i que, com han cantat Machín, Diego el Cigala i la Trinca, no sigui fàcil d’explicar ni d’entendre “cómo se pueden querer / dos mujeres a la vez / y no estar loco”.

Aviat –més aviat del què ens pensàvem- arribarà el dia que assolim un Estat normal i que haurem de crear un ordenament jurídic que estableixi qui té la facultat i qui no per a ser català, així com llurs drets i obligacions. Arribat aquest moment, deixar enrere els sentiments i superar el debat identitari posarà a prova la capacitat integradora que tan prediquem com a intrínseca del poble de Catalunya.

La Rosalinda pren l’ascensor

La Rosalinda (l’anomenarem així) és una noia iberoamericana
que, gràcies al reagrupament familiar, fa uns mesos que viu a Guissona. Fugint de la situació crítica del país, el seu marit va acceptar una oferta de treball que el va portar fins aquí i, gairebé dos anys després, ella va creuar l’Atlàntic per a retrobar-lo en aquestes contrades estranyes, eixutes i llunyanes. La noia, emprenedora i ambiciosa, ha cursat al seu país estudis universitaris i, tot i que serà ben difícil que els hi convalidin, vol fer valer els seus mèrits per a  endegar un nou projecte vital entre nosaltres.

El primer que va descobrir en posar els peus a l’aeroport és que aquí la gent parla un idioma diferent del què el seu país va rebre de la “Madre Patria” i que, fins i tot, n’hi ha molts que reneguen de la seua condició d’espanyols, talment desitgessin que un llibertador –com el seu admirat Simón de Bolívar- els separés d’Espanya. Per això ella ha decidit aprendre català i, en menys d’un any, ja el comprèn perfectament i està preparada per a emprar-lo a l’hora de fer-se entendre, tan en la parla com –amb major o menor precisió- en l’escriptura.

Tot i això, a la Rosalinda no se li fa gens fàcil l’esforç lingüístic: no pas per manca de capacitat d’aprenentatge ni de força de voluntat, sinó perquè la gent del seu voltant, lluny d’encoratjar-la, fan tot d’escarafalls a la seua dedicació.

Les seues amigues li diuen que està perdent el temps. La Jessica Alejandra, que treballa en la neteja domèstica, la Fàtima, que trosseja pollastres en una indústria agroalimentària, i l’Svetlana, que serveix cafès en un bar, li volen fer creure que és una absurda pèrdua de temps. En aquest país, li diuen, tot i que molts parlen un idioma dit “català”, es pot viure perfectament sense emprar-lo mai. Tothom entén el castellà (o “espanyol” en diuen alguns, per incidir en la identificació d’idioma i Estat) i no fa cap falta invertir temps ni esforços en aprendre una llengua sense la qual pots guanyar-te igualment la vida i comunicar-te amb tothom. És gairebé inintel·ligible perquè aquests catalans s’entesten en parlar un idioma minoritari -rebutjat des d’Espanya i ni tan sols reconegut a Europa- si amb el castellà es pot anar a tot arreu… Tot i això, la Rosalinda, ben perspicaç, té clar que no pensa en seguir les passes de les seues amigues, que ella vol anar més enllà. La nostra heroïna percep que, si realment vol desenvolupar la seua vocació emprenedora i esdevenir empresària o professional o assolir algun càrrec de responsabilitat, necessita conèixer i emprar el català. Ella no es conforma en esquarterar carn o fregar escales i veu clar que, si vol progressar en la terra d’acollida, el domini de la llengua del lloc on viu li és imprescindible.

L’altre escull, nogensmenys, se li fa molt més costa amunt. Satisfeta amb els seus coneixements de l’idioma, la Rosalinda surt al carrer i s’adreça en català a la gent. Però, amb gran decepció i tristesa, comprova com ningú li parla en la llengua que aquí en diuen pròpia. Advertits per la seva pell bruna i pel seu accent sud-americà, la gent li contesta en castellà i, per molt que ella hi insisteix, li és del tot impossible mantenir una conversa en català amb els indígenes. En un primer moment, pensa que és una qüestió d’educació, i que els naturals del lloc creuen posar-li-ho més fàcil parlant-li en la seua llengua natal. Tot i això, ben aviat, arriba a una tràgica conclusió: la gent del país fa servir la llengua com una barrera social i li neguen la integració i el progrés fent-la sentir com una forastera, evidenciant-li que ella serà sempre una estrangera. En conseqüència, no cal que s’entesti en emprar la parla dels catalans…

Sortosament, la Rosalinda té clar que la llengua catalana és un indicador de prestigi amb funcions d’ascensor social, en conseqüència perseverarà fins a fer-la també seua, encara que la gent del seu voltant li ho neguin i vulguin fer-la circular per l’escala de servei.

Las peteneras del Magistrado

No creo que deba imponerse a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida… si yo ejerciera en Cataluña, aprendería el catalán, igual que si estuviera en Andalucía me gustaría aprender a bailar sevillanas“.

Estas afirmaciones las debemos a la misma persona que, tras los atentados de Londres, justificó que se disparara a matar a los sospechosos de terrorismo, a aquél que defendió que la aprobación del nuevo Estatuto catalán rompería la unidad de mercado del Estado español o supondría que determinados hechos podrían ser considerados delito en un territorio y no en otro y al que decidió sin que nadie se lo pidiera emitir dictámenes rechazados por el Congreso sobre la modificación del Código civil en materia de matrimonios o sobre la inconstitucionalidad del proyecto de Estatuto catalán: Don Francisco José Hernando, Presidente del Consejo General del Poder Judicial y del Tribunal Supremo.

Obviaré el hecho que éstas, y otras, declaraciones públicas suponen una inadmisible injerencia por parte del máximo representante del Poder Judicial en la función legislativa ostentada por el Parlamento, lo que -dicho sea de paso- le ha valido que desde Cataluña, Jueces por la Democracia y la Asociación de Jueces  Magistrados Francisco de Vitoria soliciten su dimisión, y me centraré en la ignorancia y el menosprecio que de las mismas se desprende.

¿Cómo es posible que un jurista, de “reconocido prestigio”, ignore las más básicas normas de Derecho Lingüístico? El posicionamiento de Don Francisco José, en frontal oposición no sólo a la exigencia del conocimiento de la lengua regional (y, no olvidemos, cooficial), sino a la mera conveniencia del mismo, supone imposibilitar el derecho de todo ciudadano a dirigirse a los jueces y tribunales en su lengua propia, de forma oral y escrita, sin que sea exigible su traducción ni admisible la dilación de la tramitación por causa de la misma. La propia Carta de Derechos de los ciudadanos ante la Justicia, editada y difundida en miles de trípticos y carteles por el Consejo que él mismo preside, recoge en su apartado 16 este derecho del ciudadano. Derecho que viene ampliamente positivizado no sólo desde los Estatutos autonómicos de territorios con lengua propia, sino desde textos como la LOPJ o la LEC y desde Tratados ratificados por España como la Carta Europea de las lenguas regionales y minoritarias.

Las afirmaciones de Don Francisco José suponen considerar que es el ciudadano el que debe hablar la lengua del funcionario, mientras que, en toda democracia que se precie, deberá ser el funcionario,  respetuoso a los derechos y libertades fundamentales de la persona,  el que hable la lengua del ciudadano.

La frívola comparación del conocimiento de una lengua, expresión milenaria de la cultura de un pueblo y medio de comunicación de millones de ciudadanos, con el aprendizaje de un arte como es el baile, constituye un menosprecio y una ofensa inadmisible per se y reprobable y punible teniendo en cuenta que se emite por parte de quien ostenta la máxima responsabilidad del Poder Judicial.

No son estas manifestaciones las que más ayudan a presentar España como una realidad plural. Desde estos puntos de vista homogeneizadores, difícilmente se podrá, desde la diferencia y la diversidad cultural, imaginarse al Estado español como un ente integrador de las diferentes concepciones de sus pueblos y ciudadanos y consciente y orgulloso del enriquecimiento que ello le supone.

Sin embargo, si la peculiar doctrina de tan ilustre Magistrado acaba cuajando y con ello se consigue que Jueces y Magistrados atiendan con normalidad al ciudadano en la lengua oficial que elija, no dudaré en sustituir mi toga por una montera y a jalear a la abogada que, engalanada con toga de lunares, se lance a emitir su informe por bulerías, o al letrado que, con duende, cierre sus conclusiones con un quejío, siempre y cuando haya un Secretario Judicial que, sentado sobre el ordenador a modo de cajón flamenco, lo palmee rítmicamente. Y olé!

(article censurat pel Consell de redacció de la revista Procuradores, al febrer de 2006) 

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...