Amor fracturat

Finalment, tothom va sortir de l’habitació. Es quedaren sols. Ella romania estesa a la llitera, amb els braços estirats als costats del seu cos escanyolit. El rostre encarat al trespol. Els ulls, clucs. L’expressió, serena. Les celles ja no s’arrufaven. El dolor havia cessat.

En silenci, en Jaume va prendre-li una mà entre les seves i, neguitosament, va començar a acaronar-la amb el polze de la destra. Van restar muts durant una eternitat. Algú va accionar la cisterna de l’habitació del costat. El so de l’aigua circulant per les canonades va aglomerar en la ment de l’home tots els records…

“Em sabràs perdonar, Roser? Em podràs perdonar, Roser? Hi he estat pensant molt. Tots aquests vespres sol a casa han esvaït orgulls i vanitats i m’han permès afrontar la meva gran culpa. T’hauria d’haver escoltat de bon començament, però la meva tossuderia, el meu mal cap, ho han esgarrat tot…

“En va he tractat de culpabilitzar al veí. Bé saps com em vaig deixar devorar per la ràbia i l’enveja quan en Ramon Nonat va cedir les seves terres del tossal perquè hi instal·lessin aquells molins. I més encara quan es va comprar el Mercedes amb uns quartos ploguts sense fúmer brot. Amb força serrava les dents cada cop que el veia passar per davant de casa! La rivalitat entre les nostres famílies i els remots conflictes per les fites no em va deixar dormir en una bona colla de dies… Per això, quan em van venir a veure els senyors de l’Empresa vaig sentir que era la meva: si els Nonat podien baixar de la cossetxadora i fer-se d’or només amb el lloguer d’una terra prima i assedegada, els Puig no podíem ser menys! Aquell era un regal del Cel! Durant deu anys ens pagarien pels trossos deu vegades el que s’hi produïa i, encabat, ens els retornarien com si res hagués passat…

“Recorda aquell vespre quan el senyor Rafael i l’alcalde van venir a casa per explicar-nos-ho tot. Llogarien la terra, millorarien la xarxa de camins per accedir-hi i farien uns pous tant profunds que res havíem de témer. Ens va fer veure que aquells que protestaven no eren més que una colla de pobletans enganyats pels ecologistes radicals i per un grup d’alarmistes d’extrema esquerra; que les calamitats que anaven profetitzant eren del tot falses… El senyor alcalde ens va animar a arrendar-los les finques, fent-nos entendre que, si no ho fèiem, ens podia passar com al padrí de Ca l’Isidro, que trenta anys enrere va negar als de les elèctriques que plantessin les torres d’alta tensió i, per cabut, les va acabar perdent, expropiades per l’Estat a canvi d’una indemnització ridícula. Eren molts diners, Roser! Tu ho saps! I teníem un fillet a qui volíem donar estudis! Havia de ser enginyer, advocat o metge, i no pas dependre de l’alça dels preus del cereal ni de les subvencions europees…

“Fet i fet, els de l’Empresa van complir amb el pactat: van arribar les màquines, van aplanar tota la finca, emportant-se uns bancals que feia temps que s’enrunaven, colgant les velles basses on feia anys que no hi abeurava el bestiar i arrencant unes fileres d’ametllers i d’oliveres que havíem deixat d’esporgar. Van transformar uns camins polsosos i solcats d’uns xaragalls que ja ningú arranjava per grans carreteres asfaltades. Aquells enormes camions i les descomunals grues ben aviat van alçar mitja dotzena de torres metàl·liques, al peu de les quals les excavadores van obrir unes enormes basses on hi hagués cabut la casa pairal, amb corrals i tot…

“I fou aleshores quan tot es va començar a tòrcer. Podíem suportar el trànsit de camions, amb el soroll i les vibracions nit i dia, però les explosions eren insofribles. Cada sis mesos arribaven aquells dinamiters per injectar els explosius a les entranyes de la terra i fer tremolar tota la contrada. Recordes els planys del veí? Recordes com va venir a queixar-se que tot allò esporuguia les verres i que ja no criaven com abans? Què hi podia fer jo…?

“Però el pitjor no havia arribat encara. Un matí, una flaire desconeguda ens va despertar. L’aire era ple d’una fortor que no havíem sentit mai, que recordava els efluvis que deixava anar la cisterna del gasoil, però cent vegades més forts. Aquelles torres gegants deixaven anar dolls d’un líquid llefiscós que emplenava les basses. Partícules del compost suraven empeses pel vent i fugien enllà… Un s’acostuma a tot, et vaig dir, oi? Infeliç de mi!

“I, mentrestant, els camions anaven i tornaven sense aturador. Portant l’aigua que a nosaltres se’ns havia negat pel conreu i les barreges químiques pudents que injectarien sota terra. Després, marxaven enduent-se aquell líquid que xuclaven després de filtrar les aigües infectes d’unes grans basses que cada cop tenien més degoters. Fins que un vespre desgraciat un d’aquells monstres va envestir el nostre fill i ens va deixar ben sols…”

Al Jaume se li va trencar la veu. Va prémer amb força la mà de la Roser, que seguia immòbil i amb els ulls tancats. Va agafar un mocador de paper de la tauleta, es va mocar sorollosament i, entre ruflets, va continuar…

“…de res van servir les meves lamentacions, ni les meves amenaces, com de res havien servit les protestes dels veïns. El bestiar es marcia i ningú volia comprar els productes d’uns camps maleïts, on l’aire estava enverinat i on l’aigua era inflamable. Aliens a tot, nit i dia, els camions seguien circulant, els pous seguien bombant el líquid pudent i la terra seguia removent-se amb una cadència sense aturador.

“Però Déu sap que vaig fer el cor fort fins que tu vas emmalaltir. Quan ens van anunciar la diagnosis, em vaig esfondrar. Havia perdut les terres i el fill, però no suportava la idea de perdre’t a tu… Ara, tots els bruts diners se’ns n’han anat amb metges i tractaments i jo, trist i miserable, ja no sóc res…”

De sobte, dos cops sords van precedir l’entrada dels portalliteres. En Jaume va deixar la mà de la Roser, que va quedar penjant, inerta i freda, i es va tapar la cara amb les mans. Un infermer va estirar el llençol per cobrir el rostre de la dona i va acompanyar l’home fins al taulell del passadís, on hauria de signar la paperassa.

En Jaume, instintivament, es va gratar l’aixella, on un bony revelava la presència d’un gangli. Com que feia mesos que no s’abraçaven, la Roser no n’havia sabut res.

 

Temps de belluga

Som en temps de belluga. La inestabilitat social, econòmica i política del nostre país, instal·lat en un context continental que no li concedeix cap empara, sembla no tenir aturador i encara no s’albira qui vindrà a posar-hi ordre. Ans al contrari. Els moviments d’aquells que campegen lliurament per sobre de fronteres i passaports s’han accelerat, esperonats per la sensació que el nostre món cada cop s’està tornant més un can Garlanda, un can Seixanta global o, allò que amb posat castís i políticament incorrecte traduiríem literalment de l’espanyol dient-ne “berenar de negres”. I, com diu la saviesa popular, “en temps de belluga, campi qui puga”,  pescadors que volen beneficiar-se de les aigües que baixen revoltades s’acosten per aquí com les mosques atretes per la mel…

Així les coses, magnats Forbes acudeixen a la recerca d’uns quants zeros més que s’arrosseguin a la dreta dels seves fortunes. I no s’estan per subtileses: Donald Trump, al passat estiu, animava als seus col·legues parlant d’Espanya, “un país que té febre i és ara el moment d’aprofitar-se’n (…); es pot aconseguir terreny a canvi de res, es pot aconseguir tot a canvi de res!”. Simultàniament, Sheldon Adelsson, s’enriolava organitzant una subhasta a la baixa entre uns terrenys madrilenys i uns barcelonins per infestar-los de totxos, naips i putes. Uns mesos més tard, un tercer, més ric encara, l’Amancio Ortega, s’ha llençat a la compra de propietats immobiliàries de saldo, adquirint edificis emblemàtics al Passeig de Gràcia i a la Plaça Catalunya de Barcelona. Mentrestant, un altre multimilionari, Ian Telfer, qui s’auto-retrata  com a “més oportunista, que visionari”, de bracet amb el ricàs Craige Steinke, des de Montero Energy acudeixen a fer negoci foradant aquest país cada dia més invertebrat i panteixant…

Aquestes conductes ens podrien semblar reprovables i èticament condemnables, però enlloc diu que sigui il·legal aprofitar-se de les oportunitats de negoci. Fet i fet, és un principi ben sabut i repetit abastament aquell que assegura que “la crisis genera oportunitats” i els assessors financers i borsaris ho posen diàriament en pràctica. Els sistema econòmic que permet basar les decisions financeres i empresarials només en criteris que prioritzen el lucre i el benefici i menyspreen altres elements com la raó o l’equitat legitima un model depredador en l’àmbit social, institucional, cultural i ambiental.

I si lamentable és veure grans magnats llençant al cel les seves copaltes sobre les ruïnes de l’Estat Social i de Dret, insultant és veure com, a banda d’intoxicar l’ambient, també pretenen contaminar l’opinió pública. No en tenen prou a deixar-nos a cornuts, sinó que desitgen que els paguem el beure i somatitzem les seves actuacions com si fossin la sortida cap al progrés, el treball i el futur, emprant institucions que haurien de vetllar per la cosa pública i que, fent deixadesa de la seva funció de servei a la societat, els rendeixen vassallatge de servei submís.

Ho vèiem a la Diputació de Castelló, on el mateix President feia d’amfitrió als responsables de la promotora de recerca d’hidrocarburs i d’especulació energètica, cedint-los el propi Palau de la Diputació per explicar les bondats del projecte. Qui ocupa el lloc d’aquell polèmic Carlos Fabra, estalviava feina i recursos a l’empresa dels Telfer, Steinke i companyia per convocar, acollir i seduir a les autoritats locals afectades.

Però, si lleig és veure a un polític rebaixant-se a representar el rol de comercial dels interessos especulatius, encara és més indecorós que ho faci un ens com la Universitat. Així ha estat a la Universitat de Burgos, on rere l’asèptic títol “Shale Gas–Gas Pizarra: Técnicas de exploración y extracción, Aspectos económicos y jurídicos, Relación con el Medio Ambiente“, es va celebrar un acte calcat al de la Diputació de Castelló, convidant a alcaldes i tècnics de l’Administració a escoltar les explicacions d’un seguit de docents que (ves per on!) comparteixen les seves tasques a la Facultat amb serveis retribuïts a les empreses interessades, i evitant la concurrència d’agents subversius tot imposant una quota de 150 euros al públic en general que hi volgués assistir.

Aquesta fórmula de comparèixer rere la pantalla de la Universitat s’ha demostrat exitosa i tot apunta que serà la que s’aplicarà també a Catalunya. De fet, l’empresa Montero Energy ha signat un conveni amb la Universitat de Barcelona per a difondre el seu projecte i és la veu d’un insigne catedràtic de recursos energètics la que es propaga pels mitjans de comunicació lloant les virtuts d’aital projecte empresarial. Així, d’aquell que un any i mig enrere afirmava que “La solución (a la crisis energètica) pasa por gestionar la demanda, eficiencia y ahorro” i que defensava que “es el modelo de desarrollo lo que hay que plantearse”, avui contemplem atònits com canvia de discurs. Des dels mitjans del Grup Godó i sense possibilitat de rèplica, escoltem i llegim al Dr. Mariano Marzo defensar la conveniència d’explotar els recursos fòssils menystenint el medi ambient, les il·lusions i la vida d’aquells que en són directament afectats, argumentant que sempre podran demanar compensacions econòmiques, traient ferro als efectes devastadors de les explotacions i menystenint de forma maniquea les dotzenes de col·lectius i organismes que gosen qüestionar el projecte, a banda de llençar amenaces velades sobre la viabilitat energètica del projecte sobiranista si Catalunya no es postra als peus de les multinacionals en qüestió.

És paradoxal veure com, al final, el capitalisme ha triomfat aplicant precisament els instruments marxistes. Mentre la internacional comunista ha fracassat, ha reeixit la internacionalització del mercat capitalista. Mentre la unió dels proletaris no ha anat mai més enllà d’una utopia, la unió mundial dels grans capitals especulatius és un fet. I, si de l’agitprop, les tècniques d’agitació i propaganda leninistes, no roman més que una colla de bonics cartells en roig sobre negre, el teatret ideologisat i tendent a manipular la percepció del ciutadà i fer-lo partidari de l’ultraliberalisme més voraç compta avui amb actors de la talla de periodistes, polítics i, també, professors universitaris prestigiats socialment.

Els falcons i el papu gros

L’any 1954, quan les ferides d’Hiroshima i Nagasaki encara eren ben obertes al Japó, als fotogrames del seu cinema naixia Godzilla, un gran dinosaure que emergia de l’oceà per terroritzar a la població. Segons els seus creadors, el rèptil gegantí veia alterat el seu repòs i despertava dels abismes del Pacífic per causa de la radiació atòmica emanada d’un seguit de proves nuclears de l’exèrcit nord-americà. Aquesta criatura del cel·luloide era un kaiju, un monstre gegant, que donaria origen a un subgènere dins el cinema de ciència-ficció: els films protagonitzats per criatures descomunals que, fruit de les emissions incontrolades per un incident radioactiu, desperten o muten i ataquen la població indefensa. Aquests éssers encarnen les obsessions dels nipons, mesclant el record de la catàstrofe atòmica de la segona Guerra Mundial amb el terror a les fúries de la natura, que es manifesten de forma desaforada en terratrèmols i tsunamis. La violència desfermada es planteja com la venjança d’una natura ultratjada per l’ésser humà que l’agredeix des d’un exercici de la tecnologia abusiu, desmesurat i irresponsable. En la pel·lícula, i en bona part de llurs seqüeles, la primera reacció de les autoritats davant la notícia és treure ferro a l’amenaça i són només un grup reduït d’herois els què s’enfrontaran a la bèstia i, finalment, la derrotaran, tot i que després que aquesta deixi un escenari de mort i destrucció per tots els llocs on ha passat.

Avui la nostra comarca corre el perill de desvetllar el seu propi kaiju o, com en diríem amb terminologia més nostrada, el papu gros. L’amenaça no ve d’un tiranosaurus rex ressuscitat, d’un colós mutant o d’un robot destructor, sinó de la voluntat d’una empresa que es fa dir Montero Energy Corporation, SL i que pretén remoure les entranyes radioactives de la nostra terra. Aquesta societat  mercantil es constituí al mes de gener per part de Rafael López Guijarro, un empresari basc del ram de l’alimentació que ha decidit donar el salt al món de la mineria i els recursos energètics. Un més després de fundar MEC, el Sr. López ha cessat i transferit totes les seves accions a Craig Steinke, multimilionari vinculat amb empreses com Realm energy o R2 Energy i home de confiança d’Ian Telfer, magnat inclòs a la llista d’arximilionaris del Forbes, president del Consell Mundial de l’Or (alguna cosa així com l’OPEP d’aquest mineral) i cofundador de R2 i Uranium One. Al seu torn, Mr. Telfer és soci en diversos explotacions petrolieres d’arreu del món de Dick Cheney, exvicepresident i secretari de defensa dels Estats Units. La vinculació entre tots tres falcons es vehicula a través de Halliburton, multinacional energètica americana famosa per haver estat beneficiada per la política del President George Bush i empastifada en diversos escàndols d’adjudicacions a dit de contractes d’explotació de recursos al desert de l’Iraq o per cobrar sobrepreus en els transports i subministrament de cru. Cap d’aquests nexes és negat -ans al contrari: és exposat obertament-, pel sr. López, el qual, tot i el seu pas fugaç per l’accionariat de Montero, es presenta davant dels mitjans de comunicació com el seu cap d’explotació (no debades acaba de crear a Madrid -com a soci únic- l’empresa de prospeccions geològiques i recerca i emmagatzematge de recursos energètics Mercury Geoservices).

És lloable constatar com el sr. López, conegut com “Rafa” en l’època dels supermercats, assegura des de les pàgines de La Vanguàrdia que els seus projectes de fer prospeccions només portaran beneficis a les terres de Lleida. Així, garanteix feina pels peons, xofers, agents de seguretat i cuiners que s’allistin a les seves explotacions, a banda de l’aportació de gran quantitat de maquinària especialitzada que arribarà importada des dels Estats Units. A més, ens tranquil·litza minimitzant l’impacte sobre el medi ambient, reconeixent que efectivament empren additius químics en les seves prospeccions, però que aquests no són més agressius que els utilitzats en la indústria agroalimentària, i posa totes les garanties en els permisos revisats per les autoritats competents en salut, paisatge i medi ambient.

No obstant, res ens diu sobre els riscos sísmics que, com s’acaba de demostrar als estudis del terratrèmol de Lorca, poden causar les tasques de prospecció i extracció de gas i cru. Tampoc fa cap al·lusió al fet que la major part de la comarca de la Segarra s’integra dins la zona 46 establerta des de la Junta d’Energia Nuclear, que distingeix les zones de reserves d’urani a l’estat espanyol, o del fet que gran part del sector septentrional de la Segarra sigui zona de reserva provisional per a investigació de materials radioactius. Per tant, res sabem del risc de fuites radioactives que poden causar les seves perforacions. Com tampoc parla de les afectacions en els aqüífers subterranis, les emanacions de gasos tòxics, la freqüent accidentalitat d’aquestes explotacions o la consegüent destrossa  del paisatge i la qualitat de vida. A més, passa per alt que les tècniques habitualment emprades hagin estat declarades il·legals a França i a Bulgària o que al Regne Unit diverses explotacions hagin estat paralitzades a causa dels terratrèmols que provocaven. Ni tan sols esmenta la greu afectació en la seguretat alimentària i la mortaldat en el bestiar constatats a les explotacions agràries i ramaderes dels Estats Units properes als pous de petroli.

És poc probable que si, finalment, aquesta gent aconsegueix els permisos per a perforar l’escorça de la Segarra a la recerca d’hidrocarburs,  les fuites radioactives ocasionades reviscolin alguna criatura antediluviana amagada des de fa milions d’anys sota terra… Però no és pas descabellat témer que tal vegada despertin altres monstres habituals en els països rics en recursos fòssils: la desertització, la corrupció, la tirania i la desigualtat.

Passant per sobre del bé i del mal, una bèstia ha posat la mirada en el nostre petit racó de món i les seves brutes urpes s’apropen per esgarrapar-nos sense misericòrdia i devorar-nos talment fóssim un bilandó del Campanar, un bombonet de Cal Colom o un carquinyoli de la Lionesa… La plàcida bassa d’oli on ens esmercem per mantenir-nos surant es veu amenaçada. Si la fera ataca, la Segarra nunca máis tornarà a ser el mateix.

Segarra Oil District

Aquells que valorem la qualitat de vida, la preservació del paisatge i la defensa del fràgil equilibri amb la natura no guanyem per ensurts. Quan encara flairem en l’aire l’olor de laca de perruqueria mesclat amb aroma d’ambientador de cotxe “pi silvestre” que ens va deixar el magnat llefiscós i ultraconservador Sheldon Adelson, una nova tenebra amenaça en passar pel nostre petit país com una cavalcada dels genets de Genghis Khan… Silenciosament –el soroll és poc amic d’aquests projectes- la madrilenya Montero Energy Corporation, filial espanyola d’una multinacional canadenca dedicada a l’explotació de jaciments d’hidrocarburs, ha demanat autorització a la Generalitat per a posar en marxa prospeccions al llarg i ample de bona part de la Segarra, la Noguera i l’Urgell. La zona, que abasta unes 90.000 hectàrees, ha estat batejada amb el nom de “Darwin”, en homenatge al savi anglès que afirmà que en la lluita per la supervivència no triomfa ni el més fort ni el més intel·ligent, sinó aquell que millor s’adapta als canvis, i, de pas, insinuant que aquells que hi vivim som poc més que rars espècimens de tortugues llestos per a ser viviseccionats.

No obstant, algun indiscret lector del Diari Oficial de la Generalitat ha posat llum sobre l’edició de 27 de setembre on s’hi donava la publicitat legalment exigible. Talment com va passar amb els primers rumors sobre l’Eurovegas, l’humor s’ha vist ben estimulat per una idea que, a primera vista, sembla del tot eixelebrada i al·lucinant. Certament, aquell projecte de substituir  l’espai natural protegit del delta del Llobregat per un conjunt de gratacels barreja de macro prostíbul, paradís del joc i centre de blanqueig de divises, en imitació de Las Vegas o Macao, tenia tota l’aparença de ser allò que ha acabat resultant: una immensa broma, gràcies a la qual el seu repulsiu promotor i els seus sequaços s’han regalat unes bones fartaneres a base de tapes i vi i unes millors excursions guiades a càrrec del nostre malmès erari públic. Si davant d’aquell projecte l’enginy nacional va donar les més variades bromes partint de l’imaginari musical, cinematogràfic i nupcial vinculat al món dels casinos californians, el camp per córrer relacionat a l’explotació petroliera és encara més ampli…

Des de Concabella, ja hi ha qui parla dels “Emirats de Plans de Sió”, o des de Sant Guim s’han suggerit paral·lelismes amb Giant, el film pòstum de James Dean que narra les desventures d’una família de ramaders convertits en infeliços magnats de l’or negre. També des de la Curullada, immersos encara en la lluita per evitar l’atemptat antiètic i antiestètic d’un dipòsit gegant d’aigua al capdamunt del poble, feien conya dient que en realitat aquell seria una cisterna de petroli i que finalment el canal Segarra-Garrigues esdevindria útil convertit en oleoducte… També a Torà profetitzaven la propera moda de barrets texans o a Guissona encarregaven una remesa de gel·labes i xadors per adaptar-se a l’estilisme dels petrodòlars. No hi ha dubte que els catalans tenim bona habilitat en fer acudits inspirats en les pitjors tragèdies, cosa que pot portar a la banalització de les amenaces, però que, si més no, remeia les penes amb punyalades.

L’existència de reserves de petroli sota l’escorça segarrenca és coneguda des de fa molts anys i de prospeccions ja se n’han fet històricament. El mateix Espinàs, des del seu viatge a peu de l’estiu de 1962, ens descriu “…que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil”. Aquell pou va quedar en no-res, potser degut a que la seva explotació no era rendible, i avui, més enllà d’unes fotos en blanc i negre, només roman el testimoni d’una peça de terreny propera al Mas Canet encara ben erma per l’efecte dels residus de l’hidrocarbur vessat. També pels encontorns de Torà es donà una ullada a les entranyes de la terra, amb uns pous que romanen encara segellats per una llosa de formigó armat…

No obstant, la petició és un fet. La mateixa empresa que ha aixecat polseguera demanant prospeccions a Cantàbria, Burgos, Àlava o l’Alt Maestrat, aterra a Catalunya i presenta una instància demanant autorització per furgar el subsòl de les comarques, de la perifèria, de l’interior o d’allò que darrerament s’anomena “rerepaís” (sempre queda bé ficar mà a Pla).  La polèmica està servida. Tots aquells que gosem qüestionar el projecte perquè suposa un nou atac a la integritat del paisatge, una agressió al medi ambient, un model insostenible de creixement, una activitat incompatible amb l’aturada de l’escalfament global i multiplicadora de l’efecte hivernacle, una indústria terriblement contaminadora i destructora dels pocs recursos hídrics que encara tenim, un atac a la qualitat de vida dels nuclis rurals i un factor desertitzant pels pobles, un alt risc de danys a la salut humana per l’emanació de gasos tòxics o una pràctica susceptible de remoure les masses d’urani radioactiu que es concentren en la vall del Llobregós… ens sentirem dir de tot. Els dits inquisidors ens assenyalaran com membres militants de la cultura del no. Els més llegits ens diran que som egoistes gurus del NIMBY. Els demagogs ens amenaçaran amb talls d’energia, amb aturades dels nostres vehicles i ens negaran el dret a escalfar-nos o gaudir de la televisió o la nevera. Se’ns titllarà de catastrofistes, de involucionistes, d’utòpics i de bufanúvols. Mentrestant, d’altres es fregaran les mans esperant que el petroli emergeixi des de la seva finca i molts estaran delerosos de ser contractats com a capatassos en una explotació petroliera. Fins i tot, alguns ajuntaments, amb les arques ben buides perquè anteriors corns de l’abundància no van acabar de rajar, s’erigiran com els principals valedors amb l’argument grapejat de la creació de llocs de treball i de riquesa pel territori.

La Segarra no és Dallas i dins la seva població no s’hi compten ni els Ewing ni els Farlow, però si patinem amb l’or negre les futures generacions ens diran, talment en Jock a la Sue Ellen, que mentre la comarca era a la UVI agonitzant pels impactes rebuts, nosaltres érem “fent el pendó vés a saber per on”…