Arxiu del Blog

Ivorra escrostonada

No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”,  està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.

Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. photo_2019-06-03_17-10-47L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.

1333098394Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.

El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic  i gens exempt de crítiques.

photo_2019-06-03_17-10-32Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.

Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.

photo_2019-06-03_18-16-24

Anuncis

Vallferosa, el dit alçat

Fa uns dies vaig tornar a visitar, per enèsima vegada, la torre de Vallferosa i, per primer cop, vaig poder accedir al seu interior, que no em va decebre en absolut. Tot i la meva estima especial pel Castell de les Sitges, no puc negar que aquest lloc és el meu recó preferit de la Segarra, no només per la excepcionalíssima torre  (per dimensions, per antiguitat, pels seus elements i pel seu estat de conservació, mereix ésser considerat entre els edificis medievals més importants d’Europa), sinó pel magnetisme especial del seu emplaçament, evocador i isolat com cap altre.

Arquitectònicament, la torre de Vallferosa és un edifici construït en dues fases, la primera als voltants de l’any 970, quan s’alça una torre circular de  23 metres d’alt, distribuïda en quatre plantes i terrassa i amb  porta d’accés inicial a la 6 metres d’alçada, al cantó de llevant. Al seu interior s’hi instal·la quelcom luxós i estrany per l’època: una latrina, encara identificable al seu interior. Trenta anys després, en una segona fase s’amplia la torre en planta i alçada, amb un folre (molt semblant a la de la propera torre de Lloberola) que aixeca la torre fins als 30 metres i la regruixa amb un diàmetre total de 12,3 metres. La latrina primitiva es cega i trasllada al pis superior i deixa un espai buit entre el mur primitiu i l’exterior que fa les funcions de claraboia i comunica els diferents nivells de la torre, donant privacitat a les estances interiors. Es fa una nova porta d’accés, a 7’80 m d’alçada i s’hi afegeixen escales noves, cadafals, una petita habitació amb coberta de volta i una latrina i la terrassa és coronada amb setze merlets (dels quals tres n’han desaparegut).

Exteriorment, l’edifici té un perfil troncocònic, amb una dotzena d’obertures a la part més alta, agrupades en grups de tres (ancoratges i forat d’accés a uns matacans de fusta avui desapareguts) i rematat per merlets, potser en algun moment dotats de mènsules per mantellets.

Al peu de la torre, lentament s’esmicola l’antic poble de Vallferosa, avui enrunat i erm, però amb sorpreses amagades pel visitant curiós. L’església de Sant Pere, en ruïna consolidada, o les properes restes de la primitiva església romànica i una tomba infantil antropomorfa (que convido a buscar i trobar als més intrèpids i observadors) són altres elements que donen encant i misteri al lloc.

En el panorama del patrimoni arquitectònic català, Vallferosa és una bona notícia i un orgull per la comarca de la Segarra (política o històrica). Diuen que “quan el dit assenyala la Lluna, només el neci mira el dit“, si ets a Vallferosa una nit de lluna plena, potser pensaràs que a vegades l’adagi té excepcions…

Podeu veure un recull més ampli d’imatges al meu àlbum fotogràfic (“enllaços”)

Lloberola, on les pedres ens parlen

El castell de Lloberola és la degana del centenar llarg de fortaleses de la Segarra, a més del més interessant, el més evocador (amb permís de Vallferosa) i, desgraciadament, el que més necessita una intervenció de consolidació.
El castell es presenta despullat al visitant, ensenyant impúdicament les seves interioritats a tot aquell que s’hi atança. Això permet, sense caldre gaire perícia, copsar-hi les seves fases constructives i remuntar-nos a les èpoques on, tot i els perills, els seus habitants es trobaven en  terres de ningú, gaudint d’un estatus de llibertat i independència mai més assolits. Al turó on s’alça el castell podem veure encara carreus de l’antiquíssima muralla de tancament del primitiu poblament, que el protegia pel nord -el seu costat més dèbil-, així com panys de les tapieres del mur de la primitiva torre trapezial. L’atalaia exercia les funcions defensives i de guaita imprescindibles en l’època on la frontera era un territori dur, sotmès a atacs i ràtzies des dels quatre costats. Ben segur que aquest tossal amaga avui, sebollits sóta rocs i malesa, els secrets milenaris d’un poblament de colons anònims, esperant tornar a veure la llum del dia. No cal anar a Cambodja, Guatemala o Síria per desenterrar la història, aquí també tenim “tells” pels arqueòlegs.
Fou a força de cavalcades de les forces cristianes que el lloc fou ocupat pel comtat d’Urgell, al tombar del primer mil·leni, i reformat d’acord amb els criteris de l’arquitectura militar immediatament anterior al romànic: un folre de pedra i calç regruixà els murs i sobrealçà la torre, que va perdre la seva forma quadrangular amb l’arrodoniment de les cantonades, assolint l’aspecte troncopiramidal que avui -passats amb escreix deu segles-, encara podem veure. Amb el pas del temps, els Sacirera i els Cardona senyorejaren el lloc deixant-hi una profunda empremta i enterrant-hi alguns dels seus en  magnífiques i erosionades tombes baixmedievals que romanen al seu fossar.
Però les pedres de Lloberola no només ens parlen d’història, també l’esboranc del costat nord de la torre s’obre de bat a bat talment una boca que crida contra el seu ignominiós oblit, no tant suplicant per la seva salvació, sinó recriminant-nos la deixadesa i la ignorància que demostrem vers el patrimoni històric que ens ha donat identitat i caràcter.
La torre de Lloberola, guaita de les terres del baix Solsonès, vigia de la conca del Llobregós, eix de comunicació entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, manté ben alt el seu orgullós esguard, confiant que d’altres passaran al seu redòs i, algun dia, recuperarà el seu prestigi i la seva dignitat. Ho arribarem a veure?

En podeu veure un recull d’imatges més  ampli al meu àlbum fotogràfic

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...