Vallferosa, el dit alçat

Fa uns dies vaig tornar a visitar, per enèsima vegada, la torre de Vallferosa i, per primer cop, vaig poder accedir al seu interior, que no em va decebre en absolut. Tot i la meva estima especial pel Castell de les Sitges, no puc negar que aquest lloc és el meu recó preferit de la Segarra, no només per la excepcionalíssima torre  (per dimensions, per antiguitat, pels seus elements i pel seu estat de conservació, mereix ésser considerat entre els edificis medievals més importants d’Europa), sinó pel magnetisme especial del seu emplaçament, evocador i isolat com cap altre.

Arquitectònicament, la torre de Vallferosa és un edifici construït en dues fases, la primera als voltants de l’any 970, quan s’alça una torre circular de  23 metres d’alt, distribuïda en quatre plantes i terrassa i amb  porta d’accés inicial a la 6 metres d’alçada, al cantó de llevant. Al seu interior s’hi instal·la quelcom luxós i estrany per l’època: una latrina, encara identificable al seu interior. Trenta anys després, en una segona fase s’amplia la torre en planta i alçada, amb un folre (molt semblant a la de la propera torre de Lloberola) que aixeca la torre fins als 30 metres i la regruixa amb un diàmetre total de 12,3 metres. La latrina primitiva es cega i trasllada al pis superior i deixa un espai buit entre el mur primitiu i l’exterior que fa les funcions de claraboia i comunica els diferents nivells de la torre, donant privacitat a les estances interiors. Es fa una nova porta d’accés, a 7’80 m d’alçada i s’hi afegeixen escales noves, cadafals, una petita habitació amb coberta de volta i una latrina i la terrassa és coronada amb setze merlets (dels quals tres n’han desaparegut).

Exteriorment, l’edifici té un perfil troncocònic, amb una dotzena d’obertures a la part més alta, agrupades en grups de tres (ancoratges i forat d’accés a uns matacans de fusta avui desapareguts) i rematat per merlets, potser en algun moment dotats de mènsules per mantellets.

Al peu de la torre, lentament s’esmicola l’antic poble de Vallferosa, avui enrunat i erm, però amb sorpreses amagades pel visitant curiós. L’església de Sant Pere, en ruïna consolidada, o les properes restes de la primitiva església romànica i una tomba infantil antropomorfa (que convido a buscar i trobar als més intrèpids i observadors) són altres elements que donen encant i misteri al lloc.

En el panorama del patrimoni arquitectònic català, Vallferosa és una bona notícia i un orgull per la comarca de la Segarra (política o històrica). Diuen que “quan el dit assenyala la Lluna, només el neci mira el dit“, si ets a Vallferosa una nit de lluna plena, potser pensaràs que a vegades l’adagi té excepcions…

Podeu veure un recull més ampli d’imatges al meu àlbum fotogràfic (“enllaços”)