Ivorra escrostonada

No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”,  està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.

Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.

Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.

El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic  i gens exempt de crítiques.

Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.

Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.

El cap del Cap

La capella de Sant Ermengol és un edifici força enrunat que presideix encara un dels tossals que marquen el paisatge meridional de Cervera. Tot i que la majoria de les seves restes daten d’època relativament actual, la tradició situa aquesta petita construcció com a lloc de devoció des dels segles medievals. “Ningú parla de tu, Sant Ermengol, / ermita clara, humil, quasi perduda / entre els dolços turons de la Segarra; / ningú parla de tu...” li cantava fa vint anys el poeta Carles Cepero i el silenci a la recent publicada “Memòria gràfica de Cervera” li dóna la raó. Però potser ara, quan la Paeria de Cervera ha endegat amb ferm propòsit la recuperació dels enclavaments emblemàtics del terme, l’antiga ermita té la darrera oportunitat de trobar part de la dignitat perduda.

Sant Ermengol, com deia, s’alça al cim d’un turó. Des de sempre ha estat un lloc de pau, remot i isolat, raó per la qual, al segle XVI, mossèn Jaume Albesa (“…amant del retiro, y de vida molt ajustada…”) hi visqué una llarga temporada en companyia del Lignum Crucis, fragment de la Vera Creu que anys més tard donaria lloc al Santíssim Misteri. Però, últimament, l’accés al lloc cada dia és més complicat, no només pel costerut camí del tram final, sinó per un seguit de moviments de terres que, per aprofitar fins el darrer pam cultivable, han esterrossat marges i bancals i bona part del viarany que hi conduïa.

Potser no és casual que, ara fa gairebé dos-cents anys, el llogaret fos l’escenari de la tràgica mort d’un personatge que, com la pròpia capella, també està essent oblidat per la història: el comandant Pau Miralles.

En Miralles era un ric hisendat de Cervera, nascut el darrer terç del segle XVIII. Durant la guerra del francès s’havia destacat com a heroic combatent, defensor a ultrança dels valors i les tradicions nacionals i la religiositat cristiana, contra els envits agressors i sacrílegs dels soldats gavatxos. Acabada la guerra tornà a la feina al camp, mentre ocupava un seguit de càrrecs públics i religiosos a la ciutat que en constaten gran prestigi: màxim responsable del Pòsit (institució comunitària que garantia el subministrament de llavors als pagesos declarats pobres), prohom del regatge de Vergós, administrador del Sant Hospital i, a més, portador de la imatge del Sant Crist de Sant Antoni Abat en les processons de pregàries per demanar la pluja (honor que li va suposar l’enemistat dels caps de les confraries). Amb tots aquests privilegis comptava amb el suport del sector més conservador dels clergues de la Universitat de Cervera i, alhora, la màxima confiança dels paers de la ciutat.

Però tot això es va estroncar quan la primavera de l’any 1822 va esclatar la revolta reialista. La reacció contra les reformes del govern lliberal, les proclames del clergat contra les noves institucions que migraven els seus privilegis, mesclades amb males collites i descontentament popular, va esclatar amb força a la Catalunya interior i Cervera en fou focus incendiari. A redós de la Universitat, l’absolutisme més radical fou inflamat per les consignes del rector Torrabadella i finançat per l’aristocràtica Josefina Comerford, i tingué en Pau Miralles el principal cap militar. Així, quan l’exèrcit constitucional, arribat des de Lleida, va aproximar-se a Cervera a sufocar la revolta, Miralles va tornar a les armes i, al capdavant dels seus homes, els va fer front i derrotar.

El 9 de maig de 1822 destruïa a Cervera la placa dedicada a la Constitució, declarava la ciutat en rebel·lia, estenia l’alçament per Guissona, Tàrrega i altres enclavaments de la Segarra i l’Urgell, i reunia un contingent d’uns tres-cents homes -entre els quals es comptava el seu fill-, que atacarien arreu les forces del govern lliberal. Després de sis dies de resistència, durant els quals va impedir que el guerriller Romanillos, de Castellfollit de Riubregós, incendiés l’edifici de la Universitat on s’havien atrinxerat els milicians lliberals, va marxar al nord, on fou designat comandant d’una partida que operà per terres de la vall del Llobregós i el Solsonès sud.

Durant tot un any va tenir en constant setge les forces constitucionalistes. Diuen les cròniques que fou un dels artífex de la conquesta de la Seu d’Urgell, on els reialistes – absolutistes situaren la capital de la seva regència. Com és lògic, no li van faltar els detractors: Florencio Galli, historiador de l’època, imputa a la seva partida “enormes crímenes” (l’assassinat de dones d’oficials lliberals, prop d’Oliana), mentre que les memòries del cronista Joan Requesens, de Montmaneu, el retrata com una “espècie de màquina que no pensaba ni obrava mas que à impulsos del clero”.

La seva aventura va tenir un final sagnant la primavera següent: El 15 de maig de 1823 fou capturat per un escamot lliberal que es batia en retirada davant les escomeses dels soldats absolutistes del duc d’Angulema. Lligat de mans i peus el conduïren al paratge de Sant Ermengol on, com diu Galli, “se desplomó sobre su cabeza el rayo de la venganza”: fou escapçat pel sabre d’un antic company d’armes, ara passat al bàndol lliberal.

No sabem si, en imitació del martiri de Sant Pau, la testa escapçada de Miralles també va rebotar tres cops per terra, però sí que va patir la humiliació de veure’s passejada com a trofeu de guerra pels carrers de Cervera i exhibida dins una gàbia durant una llarga temporada en una cruïlla de camins propera a la ciutat de Lleida. Diuen que durant la macabra exhibició, el capità Matías Blasco, lliberal exaltat, va estar a punt de donar una estocada a un dels seus sergents en veure’l empal·lidir i flaquejar en la contemplació del rostre del decapitat…

Per tot això, qui faci cap a la capella de Sant Ermengol, capficat, però amb capteniment, capirà la situació, cosa que, a la fi i al cap, serà cabdal per capgirar-la.

Bon Cap d’Any.