Arxiu del Bloc

La mort de la mort

Dissabte passat els camins em van portar a Lloberola. És aquest un d’aquells llogarrets on, tal vegada per algun magnetisme tel·lúric o potser senzillament per la seva bellesa, els meus passos s’hi encaminen molt sovint. Encimbellat al capdamunt d’un tossal, amb una visió esbalaïdora  vers la serra de Pinós, els contraforts pirinencs i la vall del Llobregós, l’aire hi respira plenitud i serenor. El conjunt monumental del lloc atorga transcendència a l’espai, elevant-lo cap al cel mercès a la projecció vertical de la torre, el campanar i tres xiprers que arrelen al seu fossar. Tot plegat, un nucli on es comuniquen terra i cel amb solució de continuïtat, un vilatge on val la pena, tot i l’esquerpa benvinguda d’uns omnipresents gossets bordaires, fer-s’hi trobadís.

Allí, a redós de les ruïnes del mil·lenari castell, hi trobem un petit cementiri. La Segarra és rica en fossanes evocadores, des del sepulcre megalític de Llanera fins els mausoleus modernistes de Montornès, passant per les necròpolis oblidades de la Cornudella, les esteles de Sanaüja, els nínxols dels no cristians de Guissona o la fossa dignificada de Cervera, però la de Lloberola té quelcom que me’l fa més corprenedor… Encarat a migdia i encaixat en un mur de pedra, hi destaca un conjunt  monumental de sarcòfags baixmedievals, rics en motius heràldics, i als quals –dit sia de pas- no els aniria malament una intervenció que frenés el seu preocupant estat de degradació. Als seus peus, pavimenten indecorosament el terra una col·lecció d’esteles discoïdals i d’altres lloses provinents de túmuls perduts… Darrerament -tot s’ha de dir- l’Ajuntament hi ha fet unes obres que n’han arranjat l’accés, amb rampes, escales i barana inclosa, i, adés el més important, s’ha tancat amb una reixa de ferro l’accés, dificultant (sospito que no pas evitant) l’entrada al recinte d’aquells indesitjables saquejadors que volten pels nostres verals manllevant pedres historiades.

Fou en aquest fossar on se’m va fer ben present el record de dos amics que, en visites passades al lloc, m’hi havien acompanyat i amb els quals ens havíem aturat a desxifrar l’embarbussament de la llinda que dóna la benvinguda al recinte: “mors mortis morti mortem morte dedit”…

“La mort de la mort, amb la mort va donar mort a la mort”, seria la més provable traducció d’aquesta cita que des d’antic i amb lleugeres variacions trobem en llocs tan allunyats de la Segarra com en una església d’Anglaterra del segle XVI o al sarcòfag d’un poeta italià de finals del segle XIII. El seu significat religiós al·ludeix al fet que Jesús, lliurant-se a la mort en la creu, hauria donat a la humanitat la vida eterna. No obstant, rellegint-la i posant la ment en el record dels amics perduts, la màxima pren un altre sentit…

La Lola i en Toni eren freqüents internautes. La seva presència sovintejada a les xarxes socials te’ls feia trobadissos habitualment i no era estrany poder-hi mantenir una conversa a través dels canals telemàtics que teixeixen l’entramat cibernètic. No obstant, les seves morts sobtades –i prematures- van deixar-ne les paraules suspeses en el ciberespai per sempre més. Així les seves personalitats, vencent a la dama negra, es mantenen actives i connectades, de manera que, talment res no hagués succeït, hom pot accedir a llurs pàgines i resseguir els seus pensaments convertits en lletra. En una d’elles, tot i que la seva actualització s’aturà traumàticament ara farà dos anys, hi ha publicitat de productes de consum que s’ha anat actualitzant (a dia d’avui, d’un rom caribeny). Al costat de l’anunci, la pròpia blocaire se’ns apareix retratada somrient rere un parterre floral i ens convida a penjar comentaris i suggeriments, els quals promet “agrair enormement”…

A la pàgina de l’altre, tot s’atura en sec després d’una darrera entrada on diu que “havíem decidit girar cua”… A continuació, després d’un salt silenciós, l’espai esdevé un autèntic llibre de condols.

Aquesta vida virtual que va més enllà de la vida física és quelcom que fa reflexionar. Les xarxes socials, pensades per connectar a la gent, esdevenen un autèntic cenotafi, un memorial perenne i estranyament interromput i inacabat d’aquells que ens han deixat sense temps d’ordenar les seves coses. De fet, la xarxa social més popular, Facebook, ha decidit mantenir públiques les pàgines dels difunts, les quals passen a ser commemoratives: el mur roman obert amb el propòsit que amics i familiars puguin deixar missatges en memòria seva.  Amb un simple “m’agrada” o una emoticona qualsevol ja pots embellir el record del difunt, talment un pomet de flors davant la làpida d’un nínxol.

A més, la gran competidora del llibre de les cares, Twitter, ha creat una aplicació anomenada Foowill que permet a l’usuari seguir piulant després de mort, tot programant missatges que es publicaran segons el calendari previst pel finat. Tot una ocurrència que faria les delícies dels escriptors de novel·les gòtiques…

Per tant, potser internet és la nova mort de la mort, la plataforma on el record del finat esdevé ben viu, immediat i palpable, tal vegada etern, i, fins i tot, permet d’interactuar-hi. Molt millor, i molt més econòmic, que l’opció que ens brinda certa empresa barcelonina de reciclar les cendres de la persona estimada transformant-les en un diamant, o més perenne que l’alternativa funerària d’enterrar les cendres en urnes ecològiques i biodegradables que facin de les restes adob per les plantes.

Vist això, ja podem abandonar tranquil·lament la tradició de Tots Sants i deixar d’anar al cementiri a recordar i honorar els amics i familiars morts. S’ha acabat netejar les plaques dels nínxols i mausoleus, canviar-ne les flors i recol·locar les fotos caigudes. Gràcies a internet, això ja es pot fer des de qualsevol dispositiu amb accés a la xarxa i, atenent els nous temps, passar-se a la vessant més lúdica i festiva que ens brinda el Halloween, on tota referència a la mort ve vinculada als personatges del cinema, el còmic  i els videojocs i, en conseqüència, esdevé més banal, assumible i susceptible de ser explotat com a reclam comercial.

Anuncis

Lloberola, on les pedres ens parlen

El castell de Lloberola és la degana del centenar llarg de fortaleses de la Segarra, a més del més interessant, el més evocador (amb permís de Vallferosa) i, desgraciadament, el que més necessita una intervenció de consolidació.
El castell es presenta despullat al visitant, ensenyant impúdicament les seves interioritats a tot aquell que s’hi atança. Això permet, sense caldre gaire perícia, copsar-hi les seves fases constructives i remuntar-nos a les èpoques on, tot i els perills, els seus habitants es trobaven en  terres de ningú, gaudint d’un estatus de llibertat i independència mai més assolits. Al turó on s’alça el castell podem veure encara carreus de l’antiquíssima muralla de tancament del primitiu poblament, que el protegia pel nord -el seu costat més dèbil-, així com panys de les tapieres del mur de la primitiva torre trapezial. L’atalaia exercia les funcions defensives i de guaita imprescindibles en l’època on la frontera era un territori dur, sotmès a atacs i ràtzies des dels quatre costats. Ben segur que aquest tossal amaga avui, sebollits sóta rocs i malesa, els secrets milenaris d’un poblament de colons anònims, esperant tornar a veure la llum del dia. No cal anar a Cambodja, Guatemala o Síria per desenterrar la història, aquí també tenim “tells” pels arqueòlegs.
Fou a força de cavalcades de les forces cristianes que el lloc fou ocupat pel comtat d’Urgell, al tombar del primer mil·leni, i reformat d’acord amb els criteris de l’arquitectura militar immediatament anterior al romànic: un folre de pedra i calç regruixà els murs i sobrealçà la torre, que va perdre la seva forma quadrangular amb l’arrodoniment de les cantonades, assolint l’aspecte troncopiramidal que avui -passats amb escreix deu segles-, encara podem veure. Amb el pas del temps, els Sacirera i els Cardona senyorejaren el lloc deixant-hi una profunda empremta i enterrant-hi alguns dels seus en  magnífiques i erosionades tombes baixmedievals que romanen al seu fossar.
Però les pedres de Lloberola no només ens parlen d’història, també l’esboranc del costat nord de la torre s’obre de bat a bat talment una boca que crida contra el seu ignominiós oblit, no tant suplicant per la seva salvació, sinó recriminant-nos la deixadesa i la ignorància que demostrem vers el patrimoni històric que ens ha donat identitat i caràcter.
La torre de Lloberola, guaita de les terres del baix Solsonès, vigia de la conca del Llobregós, eix de comunicació entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, manté ben alt el seu orgullós esguard, confiant que d’altres passaran al seu redòs i, algun dia, recuperarà el seu prestigi i la seva dignitat. Ho arribarem a veure?

En podeu veure un recull d’imatges més  ampli al meu àlbum fotogràfic

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...