Ivorra escrostonada

No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”,  està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.

Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.

Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.

El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic  i gens exempt de crítiques.

Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.

Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.