Xops i negats

Aquesta setmana un aiguat ha colpit les nostres contrades. Una forta rubinada ha provocat la crescuda incontrolada dels rius segarrencs. L’aigua, sobreeixint de la llera, no n’ha tingut prou amb negar camps i camins i a Agramunt, capital del Sió, ha volgut emportar-se per davant la vida de quatre ancians. Ara direm que ni els més vells del lloc recordaven aital quantitat de pluja i que les calamitats són només fruit de la fatalitat, però la memòria documental ens fa veure com cada tres o quatre dècades aquests episodis es repeteixen cíclicament.

Al peu de les muralles de la vila closa de Torà hi trobem la plaça de la Font. En un extrem, després de travessar l’ull del pont de les Merites, la riera de Llanera hi espetega i, des d’allí,   fa una giragonsa que volta la vila pel costat nord. Al bell mig s’hi alça, des de 1704, la font de la vila, que dóna nom al lloc. L’estructura té forma de petita capella, precedida per un porxo capçat per una façana amb tester semicircular en el qual una plaqueta de marbre blanc indica el nivell on van arribar les aigües el 1907, l’any que durant dècades seria recordat com l’”any de l’aiguat”…

A les quatre de la tarda del 12 d’octubre de 1907 unes precipitacions sobtades van desbordar els rius Llobregós i Llanera. La vinguda d’aigua va arruïnar les collites, va enderrocar tancats d’horts i corrals i es va concentrar als encontorns de la font de la vila. Els veïns dels habitatges més propers, al carrer de la Torre, van ser agafats d’imprevist i molts van haver de fugir nedant dels edificis, inundats fins l’alçada del primer pis. Mossèn Blasi, rector de Torà, va ser evacuat a espatlles de diversos joves del poble i el mestre de l’escola va salvar la vida gràcies a una corda que va evitar que se l’endugués el corrent. Pitjor sort va córrer el raval de les Casetes, on alguns habitants van haver de disparar trets a l’aire en demanda d’auxili. Aquí va intervenir la guàrdia civil, encapçalada per l’agent Pedro González Luengo, qui “con exposición de su vida”, va salvar de morir ofegada la senyora Ramona Garriga, tot i que per la senyora Esperança Ferrer no va poder fer més que rescatar-ne el cadàver surant; la pobra dona havia baixat als corrals de casa (cal Flandes, que s’alçava al solar que avui hi ha al costat del Taller Toranès, a peu de la carretera de Calaf) a intentar salvar els quatre porcs que hi tenia, quan un mur li va caure al damunt i la va estabornir, deixant-la a mercè de l’aigua.

Una setmana més tard, quan les aigües ja havien tornat al seu curs, deixant més de trenta famílies desemparades i sense llar, el rei Alfonso XIII visitava la vila. La seva presència s’inscrivia en un periple que el conduïa pels llocs més afectats per l’aiguat catastròfic. Hi va arribar des de Calaf on, a instàncies dels diputats a les Corts de Madrid, en Pere Milà, de Solsona, i en Felip Rodés, de Balaguer, s’havia deixat convèncer per no agafar el tren directe a Lleida i fer el trajecte en automòbil. El canvi de plans del monarca va obligar a improvisar els preparatius a les viles de Castellfollit, Torà, Ponts i Artesa de Segre, fites del recorregut, i va causar no pocs maldecaps a les autoritats locals. A més, va deixar amb un pam de nas als ciutadans de Lleida que havien anat amb fervor monàrquic a l’estació a rebre “resonando á la par vítores y aplausos” el comboi del regi visitant.

Diuen que el mateix rei conduïa el vehicle, un luxós descapotable, acompanyat pels dos diputats catalans. En un altre cotxe (l’“automóvil de respeto”) els seguia Antonio Maura, president del Consejo de Ministros, i el general Arsenio Linares, Ministre de la Guerra. L’estada a Torà fou breu, però suficient per presenciar com, en servil homenatge del consistori municipal, l’epicentre de la calamitat era rebatejat amb el nom de “Plaza de Alfonso XIII”. Val a dir que, trenta anys més tard, en una demostració de pragmatisme –no mancat de certa gasivitat-, la placa amb l’egregi nomenclàtor fou giravoltada per a ser gravada amb el nou nom de la plaça: de la República (anvers i revers del marbre en qüestió són avui visibles al lloc, novament anomenat plaça de la Font, en pública mostra de la mal·leabilitat toranesa als temps i als governs).

La crònica dels diaris ens informa que el viatge del monarca va prosseguir direcció Ponts, on uns dos-cents cinquanta obrers havien treballat dur tota la nit per construir un pont que li permetés travessar el Segre. L’ensurt va ser enorme quan al pas de la comitiva les travesses van cedir i van estar a punt de precipitar tot el seguici, rei inclòs, a les aigües del Segre. No obstant, superat el tràngol, la comitiva va continuar cap a Artesa, on arribava a quarts de nou, i, des d’allí, travessant Balaguer, seguia per estar a Lleida a l’hora de sopar.

De tot això, al lloc pocs testimonis en queden, més enllà d’una marca a la font i un vell diploma del Ministro de la Gobernación, exhibit des de fa uns mesos a l’Ajuntament de Torà,  pel qual es fa pública la Real Orden de 16 d’octubre de 1909 de concedir una medalla de tercera classe al “Guardia Civil segundo” Don Pedro González Luengo, agent balaguerí destinat a Torà, en reconeixement dels heroics serveis prestats.

Diplomes emmarcats, medalles envitrinades, rius canalitzats i fonts entubades, la vida moderna segueix endavant, d’esquena als elements. Si s’escau la desgràcia, com canta en Raimon, direm allò d’ “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, i, exonerades les consciències, seguirem avançant en el desenvolupisme galopant que tant ens plau.

Rojo, separatista y toranés

Tornem a estar en període preelectoral. Els esdeveniments se’ns precipiten. La coalició que ha estat majoritària a Catalunya s’ha col·lapsat i el President Mas, consumat el divorci de Convergència amb Unió, va a la recerca desesperada de la massa social que, més enllà dels convergents, li permeti presentar-se en condicions per liderar el Procés. I una de les cartes que més exhibeix és la seva condició de querellat per haver endegat la consulta del 9 de novembre. Personalment, l’argúcia de presentar-se com a víctima, massa emprat darrerament (i cínica) des de les files polítiques, en general, i convergents, en particular, em fa recordar aquells que, durant una altra època democràtica contemporània, van acabar engarjolats per defensar la llibertat de la nació: el 6 d’octubre de 1934, els membres del Govern de Catalunya van ser empresonats per tenir la valentia de declarar l’Estat Català.

Cèlebre és la fotografia del President Companys i els Consellers de la Generalitat entre reixes, reclosos al vaixell-presó Uruguay, on s’hi estarien entre octubre de 1934  i gener de 1935, abans de ser traslladats a la presó Model de Madrid, on hi romandrien privats de llibertat un any més. Entre aquells consellers s’hi comptava el cerverí Joan Comorera, de qui vam parlar al seu moment i al qual la seva ciutat li rendeix un homenatge dedicant-li un carrer i un centre de formació d’adults. Però en Comorera no era l’únic segarrenc: també s’hi comptava en Martí Esteve i Guau, nascut a Torà l’any 1895, i que exercia les funcions de Conseller de Finances al Govern del President Companys.

En Martí, fill d’un farmacèutic de Torà, amb botiga a la plaça del Vall, de ben jove havia destacat en la seva formació de jurista, rebuda a la Universitat de Barcelona. Amb vint-i-dos anys fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i amb vint-i-tres anys secretari de la Mancomunitat de Catalunya. També fou un dels fundadors del partit Acció Catalana Republicana, d’ideologia nacionalista, republicana i lliberal, un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia de Núria, diputat a les Corts espanyoles i, finalment, Conseller de Finances de la Generalitat. I fou aleshores quan, arran de la declaració unilateral d’independència feta pel President Companys, des del balcó de la Generalitat de Catalunya  i acompanyat pels seus consellers, fou detingut i empresonat al funest vaixell – presó.

Els informes de la policia de Barcelona van qualificar a Martí Esteve de “maléfico sujeto”. Amb l’esclat de la guerra civil se’l considerà “uno de los más eficaces colaboradores pro-causa rojo-separatista y por ende de los más tenazmente opuestos al triunfo de las armas Nacionales”, provocant les ires dels franquistes per haver gestionat les indemnitzacions a tots els castigats pels fets de 6 d’octubre o per haver participat dins la Comisión de Compras de Guerra para el Ejército Rojo. Diu també un informe policial que Esteve “fue el hombre que puso toda su inteligencia al servicio de la maldad” i se’l responsabilitza d’organitzar la sortida de diners, joies i obres d’art cap a França abans de l’ocupació franquista.

Per tot això, l’any 1939 va haver de marxar a París, on exerciria d’advocat  de l’ambaixada espanyola, i, a continuació, a Cuba, on deixaria la política per dedicar-se a l’escriptura i muntar una fàbrica d’olles, calderes i mobles. Finalment, després de la revolució cubana, va emigrar a Mèxic, on treballà de traductor i d’agent del Banco Nacional de México. Moriria l’any 1980 a l’exili.

No he trobat pas el nom d’en Martí Esteve dins el nomenclàtor de carrers de la vila de Torà i sembla que ja pocs el recorden. És un bon moment per a reivindicar-lo com a home compromès amb uns principis i uns ideals, a partir dels quals actuaria fins al límit (fins a ser engarjolat i haver de marxar a l’exili per no tornar mai més) pel seu servei a la Nació i la Ciutadania.

Si finalment tenim eleccions el proper 27 de setembre i la voluntat popular concedeix majoritàriament el poder a les formacions partidàries de la independència de Catalunya, veurem si els membres del nou govern també tenen la valentia d’aquells predecessors de fa setanta anys i quin nivell de dolor són capaços d’assumir per complir amb el mandat del poble. Donem-los el benefici del dubte i recordem-los que abans que ells, d’altres, com el President Companys, el cerverí Comorera i els toranès Esteve, sí que van estar a l’alçada, sacrificant llibertat i, fins i tot, vida, per la il·lusió de l’alliberament nacional de l’Estat català, de la consolidació d’una “Catalunya liberal, democràtica i republicana (…) en solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i el Dret” (vés per on).

L’arbret de la Segarra

La Segarra està a punt de perdre un altre dels seus fills. Sense misericòrdia, sense perspectiva i sense donar-li veu, la Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat ha emès el dictamen favorable. Torà ja fa les maletes, pendent només que el govern espanyol autoritzi una consulta a la ciutadania que permeti ratificar la marxa cap al Solsonès. No serà pas el primer en abandonar la llar, i sospito que tampoc el darrer. Amb el pas dels anys, Santa Coloma, Verdú, Calaf, Calonge, La Molsosa i molt d’altres han anat desfilant, per caure als braços de l’Urgell, la Conca de Barberà, el Solsonès o l’Anoia. Avui, amb els punts frescos al monyó resultant de l’amputació de Vallfogona de Riucorb, el medicastre ressegueix amb la serra oscil·lant la llera del Llobregós… I, donat que, com bé saben alguns toranesos, “a gos prim tot són puces”, d’altres fillets també malden per emprendre el vol.

Vanes em semblen les motivacions d’aquesta hègira nord enllà. No s’hi val a argumentar el dret a decidir, ja que poc o res té a veure la consciència i la identitat nacional amb aquest arrauxat impuls secessionista, i encara menys quan Torà sempre s’ha oposat a la sortida cap a Llobera de les masies de Giliberts, la Torre, Burichs, Can Pla i Creies, de Llanera (de la mateixa manera que ho ha fet Biosca respecte les de Folch i Miravalls, de Lloberola).

Tampoc històricament hi ha arguments que vinculin la vila de Torà amb el Solsonès. I no cal remuntar-se a segles llunyans, vegueries medievals, ni corregiments castellans, ni tan sols recordar com, al llarg del segle XIX, les simpaties lliberals de la “molt lleial i constant” vila de Torà, reforcen els lligams amb Guissona i Cervera i les enfronten amb les terres carlines del Solsonès. Menys encara se sosté la pertinença al bisbat de Solsona, a no ser que també es consideri vàlid per promoure la mateixa secessió per Cervera o Tàrrega…

A vol d’ocell –modernament, a cop de Google Earth– també cauen les raons geogràfiques: la frontera natural entre la Segarra i el Solsonès ve marcada pels contraforts de les serres de Pinós i de Castelltallat, i no pas amb la ribera del Llobregós, d’un paisatge marcadament segarrenc. Així a Torà (i a Biosca i Sanaüja), pretèrits enclavaments de frontera, comença la Catalunya Nova, de petits nuclis de població concentrats, i deixa enrere la Catalunya Vella, marcada pel predomini de masies.

Però també decauen els arguments econòmics. Des de l’any 2011, el municipi de Torà (i també Biosca, Estaràs, Montoliu de Segarra, Montornès de Segarra, Ribera d’Ondara, Sant Guim de Freixenet i Talavera) s’inclou dins el catàleg europeu de zones desafavorides de muntanya. Això el fa beneficiari de les indemnitzacions compensatòries i d’ajuts de primera instal·lació de joves agricultors, de modernització i diversificació d’explotacions agràries, com també en la millora de la xarxa de camins i en l’establiment d’unes beques preferents pels seus estudiants. No obstant, totes aquestes ajudes romanen aturades des de l’inici de la crisis financera, per allò del que d’on no n’hi ha, no en raja…. El traspàs a la terra promesa del Solsonès no canviarà la qualificació, ni incidirà en rebre o no aquestes ajudes.

No obstant, des del punt de vista agrari, considerant les millores en el cobrament dels ajuts directes de la DUN (antiga PAC), és cert que els pagesos de la regió agronòmica del Solsonès reben més suport que els de la Segarra, però el canvi de comarca administrativa no suposa necessàriament el traspàs de regió agronòmica, ja que les competències i els òrgans decisoris són diferents. A més, la reforma de la DUN que s’està ultimant des de la Comissió Europea acabarà amb aquestes diferències de percepcions per territoris, amb l’objectiu d’igualar a tothom amb independència de la geografia. A més, cal considerar que amb prou feines un de cada cinc toranesos i toraneses rep aquestes subvencions, per la qual cosa la incidència d’aquest argument és poc més que testimonial.

Tot i això, sí que estaria justificada la preocupació pel que respecta a l’organització sanitària. L’esmicolament de la Sanitat Pública catalana que es projecta des del govern de la Generalitat i el nou model de gestió privada que es vol posar en pràctica immediatament debilitaran no només el caràcter públic de la gestió sinó també la cartera de serveis en la gratuïtat i universalitat actuals. En el nostre àmbit comarcal, provocarà que els municipis de la Segarra esdevinguin encara més dependents de la sanitat de Lleida, en detriment dels serveis sanitaris d’Igualada o Manresa, amb la basarda que fa la manca d’interès i empatia de la capital del Segrià vers les comarques allunyades. No hi ha dubte que abandonar la pertinença a les Terres de Lleida podria ser un bon (insolidari, però) motiu per fugir de la Segarra i passar a integrar-se a la Catalunya central… Però –des d’aquest punt de vista- el mateix seria desitjable per a tots els municipis segarrencs, i no només els de la vall del Llobregós. Ja posats, seria encara més estimable que es frenés aquest experiment que encapçala el doctor Boi Ruiz, avui Conseller de la Generalitat i, per cert, abans del gir de la porta, president de l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials…

Per tot això, la matèria es redueix a un sentiment de pertinença i d’estimació a un territori. Com diu a cada concert la Lídia Pujol, cantautora neo-segarreta instal·lada en una masia de Torà, tot és una qüestió d’amor i, a manca d’aquest amor, que necessàriament ha de ser correspost, els lligams s’esfilagarsen i es trenquen…

“Hi ha un arbret vora el camí, / vinclat cap a terra, / de l’arbret tots els ocells, / volen ben lluny. / Tres al nord, tres a l’orient, / d’altres cap al sud, / i l’arbret es queda sol, /lliurat al mal temps” cantava la Lídia diumenge passat a la cripta d’Olius, corejada per tots els presents. Un cop fora, euforitzats amb un parell de copes de cervesa cerverina, ella es confessava segarrenca (com ja li ho havíem escoltat setmanes abans a l’auditori de Cervera), tot i que afegia que, aclaparada per les circumstàncies, havia començat a encunyar un nou gentilici: solsorrenca.

 

Els infeliços límits de la Segarra

Novament ressorgeix la qüestió de la segregació de la Segarra de dos municipis de la vall del Llobregós: Torà i Biosca insisteixen a incorporar-se al Solsonès. És aquest un afer que ve de lluny, especialment pel que fa a Biosca, municipi que a l’enquesta de la Generalitat de 1931 ja declarava que no podia separar-se de Solsona “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s”. En la mateixa enquesta, Torà es reivindicava pertanyent a la “Baixa Segarra” i afirmava ser-ne capital, “on aflueixen els pobles de Llanera, Ardèvol, la Molsosa, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Vicfred, part de Massoteres i Biosca”…

Històricament, com recull el llibre de capçalera d’en Guiu Sanfeliu, els límits septentrionals de la Segarra estarien als contraforts de les serres de Pinós i Castelltallat, zona on el terreny es fa més feréstec i el poblament més disseminat. Aquest seria l’espai de la denominada Alta Segarra, integrada avui pels municipis de la vall del Llobregós i l’altiplà de Calaf (repartits entre la Segarra, el Solsonès i l’Anoia). Els lligams vindrien des d’èpoques ibèriques, focalitzats amb la Sikarra dels Prats de Rei, i s’expressarien al llarg del temps: l’any 1304 dins la vegueria de Cervera i Prats, al segle XVI dins la “vegueria de Segarra” dels Cardona (amb capital a Torà i batllia a Calaf), al 1719 formant part del Corregimiento de Cervera, i al 1931 de la comarca de la Segarra.

A partir d’aquesta realitat històrica i geogràfica, l’any 1987, coincidint amb la restauració del mapa comarcal de la República, un seguit d’ajuntaments, encapçalats per Calaf, reivindicaven la creació de la comarca pròpia, adduint raons històriques i, a més, la seva tendència a moure’s vers la Catalunya central (i no a Barcelona, com els seus veïns igualadins). Poc després, l’informe Roca, l’any 2001, recull la creació de l’Alta Segarra que integraria Torà i Ivorra (fusionats en únic municipi), Copons (amb Rubió i Veciana), els Prats de Rei, Sant Martí de Sesgueioles, Pinós i la Molsosa (també fusionats), Castellfollit de Riubregós (amb Calonge), Aguilar de Segarra (fusionat amb Sant Pere Sallavinera) i Calaf. Aquesta comarca formaria part de la vegueria de la Catalunya central -a diferència de la Segarra, vinculada a la vegueria de Ponent-. Però, davant d’aquests impulsos d’autodeterminació comarcal, els representants toranesos l’any 2006 s’hi mostren recelosos, temorencs que Calaf els eclipsés el pes específic que ostentaven a la Segarra (i, potser, delerosos dels que encara guanyarien al Solsonès, on serien la segona població per número d’habitants).

Així les coses, quan l’any 2009 unes masies de l’antic terme de Llanera (integrat de forma maldestre l’any 1968 a Torà) insten la segregació a Llobera, xoquen amb l’Ajuntament de Torà que, queixós de sentir-se “atropellat”, ho atura judicialment; però, un any més tard, quan la Generalitat publica el projecte de mapa de vegueries de Catalunya, en el qual la Segarra s’integra com a perifèria extrema de la de Ponent, canvien les tornes i s’opta (per decisió unànime dels ajuntaments de Torà i Biosca) per demanar l’annexió del municipi en bloc al Solsonès, com a via per a formar part de la vegueria de la Catalunya Central. A més, a aquesta voluntat s’hi suma el convenciment que el traspàs suposaria la consideració de municipi de muntanya, amb l’hipotètic augment d’ajudes pel municipi i la seva gent. Davant d’aquestes pretensions, el Consell comarcal de la Segarra es mostra displicent i renuncia a jugar cap carta per seduir als secessionistes. No obstant, l’aturada l’any 2011 del projecte de vegueries i la declaració l’any 2012 de Torà com a municipi de muntanya deixa aparentment l’assumpte en guaret fins que, ara, ressorgeix amb força i se sotmet al dictamen de la Comissió de Política Territorial de la Generalitat.

No poca influència hi hauran tingut factors més recents, com la plantada de Sanaüja, Torà i Biosca, que prefereixen nodrir-se de l’aigua del Solsonès, en oposició al Govern comarcal, que malda per assolir l’adhesió inesquinçable a l’abastiment d’aigua del Canal Segarra – Garrigues; o l’increment de la dependència amb la sanitat de Lleida, en perjudici dels centres de Manresa i Igualada, que pot suposar el projecte del conseller Boi Ruiz d’esmicolar amb criteris empresarials l’Institut Català de la Salut… A això s’hi afegeix la vaga creença que pertanyent al Solsonès milloraran els ajuts directes de la DUN a la pagesia o el convenciment d’alguns, expressat als mitjans de comunicació, que la Segarra és una comarca tradicionalment “marginada” i “pobra”.

Davant de tot això, el tema sembla dat i beneït. És qüestió de temps que, novament, la Segarra administrativa perdi dos municipis més. Segueix així el big-bang segarrenc. Els darreres segles, la nostra comarca s’ha vist condemnada des de la seva unitat natural, històrica i paisatgística, a l’esmicolament en petites illes perifèriques. El lent procés deixa la Segarra actual dins la província de Lleida, com un territori residual sotmès al centralisme lleidatà, mentre que els territoris històrics queden en llunyanes òrbites d’Igualada, Solsona, Tàrrega o Tarragona. Trista alternativa a una Segarra unificada, amb prou personalitat com per a postular-se com a vegueria, si s’escau agermanada amb el Penedès, i amb sotsvegueries reunides al voltant de les seves capitals històriques (Cervera, Torà, Calaf, Prats de Rei, Santa Coloma de Queralt…) o dels nuclis que darrerament han guanyat protagonisme econòmic i social (Guissona, Verdú, Vallbona de les Monges…).

Tot i això, per a ser sincer, allò que més em doldrà serà haver de deixar enrere la Segarra per enfilar-me a la torre de Vallferosa, per devorar una perdiueta del Jaumet, per badar des del tossal de Lloberola, per ensabonar-me a Claret, per gaudir dels solsticis al dolmen de Llanera, per flairar la xocolata de la Vall d’Or, per fruir del donegal de Cal Magí o per cantar els goigs a la romeria de Santa Maria de l’Aguda. I, això també, la feinada haver d’arrencar unes quantes pàgines del meu llibre sobre els castells de la Segarra…

 

 

Mata-gossos li digueren

Els titulars de successos sempre passen per davant dels continguts informatius culturals i de les bones notícies. Allà on hi hagi víctimes, robatoris, agressions i demés fets escabrosos, obscens i ferotges, les bones notícies i les noves d’índole cultural (a menys que siguin defuncions, és clar) no hi tenen res a pelar. Jo mateix ho vaig poder comprovar personalment quan, fa uns mesos, una agència de notícies es va interessar per un llibre que acabava de publicar i va demanar-me de fer-ne un reportatge. El treball va resultar força reeixit i, corprès, vaig gaudir al veure’l recollit a les pàgines de diversos diaris d’abast nacional, emissores de ràdio i, fins i tot, a la televisió. Quan vaig contactar de nou amb el periodista per agrair-li-ho, aquest em va assegurar que havia tingut sort que no s’hagués trobat el crani d’un cadàver escapçat aparegut a les aigües del riu Segre dies abans, perquè quan es localitzés (com va succeir setmanes més tard) el reportatge sobre el meu llibre no li hagués interessat ni a ell mateix…

La setmana passada a Cervera, després de la presentació de la VII Fira de Florejacs, el corresponsal d’una ràdio d’abast nacional també em confessava que la informació seria radiada sempre i quan no tinguessin cap succés. Així, em manifestà que els serveis informatius nacionals, un cop bolcada tota la informació de l’entorn de Barcelona i la ineludible  crònica esportiva, deixen un espai residual a les notícies de les terres de Lleida dins el qual gaudeixen de preferència de pas les cròniques tremebundes. Amb un somriure burleta, en recordava que la notícia més ben rebuda darrerament havia estat l’accident patit el mes d’octubre passat en una atracció de la Fira d’Agramunt i sense la qual el magne esdeveniment firal no hagués vessat ni un didal de tinta més enllà de la ribera del Sió.

Està clar que la truculència i la sang-i-fetge són molt ben rebudes per les agències que gaudeixen vessant sobre el respectable públic unes bones dosis d’hemoglobina. Amanides entre l’estirabot del polític de torn i els gols d’una o altra competició, els successos cada cop tenen més relleu en l’esquelet d’un programa informatiu. Això ho podem corroborar contrastant la crònica de la vaga general del passat 29 de març que, en àmbit català, es tradueix bàsicament en un cúmul d’imatges de persones encaputxades rebentant aparadors d’establiments comercials, calant foc a cafeteries globalitzades o acumulant deixalles a les portes d’entitats bancàries o borsàries, així com de policies encasquetats disparant bales de goma i gasos lacrimògens sobre la gernació de manifestants o cotxes patrulla rebent i repartint garrotades a tort i a dret. Acte seguit, els experts en comunicació es posen les mans al cap i ens diuen que les imatges dels aldarulls donaran la volta al món, amenaçaran la “marca Barcelona” i tacaran la imatge turística de la ciutat… Ben aviat culparan als autors dels estralls del fet que el magnat Sheldon Adelson s’acabi decantant per instal·lar els seus gratacels xarons, invasius i desmesurats a l’altiplà madrileny i no pas a l’entorn natural protegit del delta del barceloní riu Llobregat.

Hauria estat adient que tot això ho hagués reflexionat el tinent d’alcalde de Torà dijous passat abans de decidir acudir al parc municipal a posar fi a les molèsties que causava un gos abandonat. Armat i perillós, va optar per no esperar als agents dels serveis zoonosi i eliminar la pobre bèstia d’una manera obtusa, acarnissada i reprovable tant des del punt de vista ètic com legal: a trets d’escopeta i cops de bastó. Com a conseqüència, a banda de les despulles del pobre animal i d’un espectacle aterrador per a tota la concurrència, la vila de Torà es va catapultar des de la xarxa a tots els mitjans de comunicació vinculada a una notícia que va rebre en setanta-dues hores més de quatre mil visites, més de mil comentaris i centenars de piulades. La polseguera aixecada capgirà l’adagi: mort el gos, viva la ràbia…

L’episodi del cruel linxament del gos projecta una imatge del municipi ben galdosa i deixa a l’ombra la bona notícia que suposà l’acte de lliurament del Premi Sikarra, que va tenir lloc dos dies després al convent de Sant Antoni de Torà. L’homenatge al veterà guia, intèrpret i defensor del patrimoni comarcal, Armand Forcat, que va reunir més d’un centenar de persones i va motivar a un grup de cerverins a noliejar un autocar per a conèixer els encants de la bonica vila de l’Alta Segarra, va quedar en un segon pla pels mitjans de comunicació, molt més excitats per aquells fets escabrosos i truculents. Val a dir que el canicidi també posà un tel davant les recents notícies toraneses relatives a la detenció d’un veí aficionat a les infusions psicotròpiques d’”ayahuasca” o a la destrucció de la carrerada medieval que comunicava el veïnat de L’Aguda amb Torà…

“Benvinguts a Torà… No passis de llarg!” diu un gran cartell verd a l’entrada de la vila. Aquell que segueixi el consell i decideixi aventurar-se a visitar el poble, ensopegarà amb una altra llegenda: “Si gossos puta”, escrita a la casa de la vila amb cal·ligrafia infecta i tacant la fusta envernissada de la porta de la capella dedicada a Cosme i Damià, els sants metges… La molt noble i lleial vila de Torà, escenari de la batalla que va obrir el camí dels exèrcits catalans en la conquesta dels territoris en mans del sarraí infidel, de la primera caiguda de la mula portadora del cos de Sant Ramon Nonat, de l’apressament del temible bandoler Joan Sabater, de la gloriosa resistència als envits de les forces carlines del sanguinari mossèn Tristany, el municipi amb més i millors establiments de la Segarra on aturar-se a fer parada i fonda i amb els més fascinants elements de patrimoni medieval, serà durant els propers temps coneguda com aquell lloc on van martiritzar un gos.

Fet i fet, “Per un gos que vaig matar…”, comença una dita que acosta un pas més Torà a la comarca del Solsonès, la capital de la qual, segons conta la llegenda, és el poble dels mata-rucs.

Sí que ve d’un pam

El cap de setmana passat vaig tenir el gran goig i la joia d’assistir a una de les sortides que, des del Fòrum l’Espitllera, s’organitzen de tant en tant per a conèixer i opinar sobre el paisatge de la Segarra tot trepitjant literalment de peus a terra. És aquesta una activitat enormement gratificant, ja que, als plaers de gaudir d’una companyia il·lustrada, de participar d’un debat amb filosegarretes inquiets, de descobrir amb altres ulls racons quotidians i de fruir d’una bona i generosa oferta gastronòmica (prova de la vigència de la Piràmide de Maslow a l’hora d’assolir grans fites), també ens deixa tot un pòsit d’informació i material gràfic que no té cap rebuig, ni per a elaborar rigorosos estudis sobre la comarca ni per a ser la base de les reflexions i els estirabots amb els que fuetejo setmanalment els meus penitents lectors…

Cal tenir present que la pluralitat interna del grup “espitlleraire” i la diversitat de formacions, criteris i inquietuds de cadascuna de les persones que l’integrem, provoquen que sovint marxem més enllà de la valoració de l’assumpte central (en aquest cas: el paisatge) i ens endinsem en disquisicions sobre les dimensions econòmiques, socials, històriques, culturals i, fins i tot, polítiques, aspectes que només de forma col·lateral incideixen en el leitmotiv de l’activitat programada. Aquest fenomen va esdevenir també en el tancament de l’expedició paisatgística en qüestió, la darrera fita de la qual fou el dolmen de Llanera, als confins septentrionals del terme de Torà. Allí, sobtat i commocionat pel fet de trobar el megàlit indicat i rebatejat com a dolmen “de Llobera”, no vaig poder evitar reflexionar sobre aquesta mutació toponímica…

En primer lloc, la curiositat d’aquesta transformació nominal ens va fer recórrer a l’auxili de la tecnologia, satèl·lit inclòs, amb la qual es varen verificar les coordenades de l’emplaçament i, bolcada la georeferència al corresponent mapa, vaig poder confirmar que, al menys a dia d’avui, el dolmen es troba –per pocs metres- dins els límits municipals de Torà, essent, per tant, una part de la Segarra. No obstant, la senyalització i la catalogació feta des de Llobera de Solsonès ho nega i se l’apropia. En conseqüència, tot indica que ens trobem davant d’un conflicte fronterer que, salvades les distàncies, ens pot recordar l’actual bel·licositat entre Cambodja i Tailàndia pels temples djémer de Preah Vihear o, fins i tot, retornar-nos a la memòria un dels moments més gloriosos de la història contemporània de l’Estat on se’ns inscriu: la pugna entre els Regnes d’Espanya i del Marroc per l’illot de Perejil.

Cert és, com digué Guiu Sanfeliu, que la Segarra és una terra “d’imprecisos límits” i que aquí mateix tenim una acreditació d’aquestes fites vagaroses, especialment si recordem que Llanera pertany a Torà (i per extensió a la Segarra) des de fa poc més de 40 anys i per la voluntat d’un secretari municipal, o bé si tenim coneixement que fa tres o quatre anys un grapat de masies del lloc varen endegar un procés administratiu de segregació i annexió a Llobera o, fins i tot, si pensem que tot el municipi de Torà (i també el veí de Biosca, que no vol ser menys) va votar fa un any deixar la Segarra i passar al Solsonès. Per tant, el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola de Bous o de la Torre dels Moros (mai dolmen de Llobera!), tot i mantenir-se fix en el mateix lloc des de fa més de 4500 anys, va i ve de Torà a Llobera, de la Segarra al Solsonès i de la futura Vegueria de Ponent a la Vegueria de la Catalunya Central, per capricis del destí…  Ara, avui per avui, i possiblement per pocs centímetres, el dolmen és a Torà i Torà és a la Segarra. En conseqüència, si els segarrencs volem ser dignes d’un monument tan extraordinari (possiblement el dolmen de corredor més gran i més ben conservat del nostre país), posem-lo en valor,  promocionem-lo i rotulem-lo com es mereix, en cas contrari, potser no en som dignes i, com cantava la Trinca, “si es porta penjim-penjam  / sí, que sí, que sí ve d’un pam”.

Mentrestant, alienes a tots i tothom, les pedres del megàlit seguiran al seu lloc,  impertèrrites i silencioses, mentre testimonien el trànsit dels segles i contemplen com desfilen per la seva galeria i un darrere l’altre homínids primitius, ilergets, romans, gots, àrabs, francs, urgellencs, toranesos, segarretes, solsonins i, fins i tot, turistes, aixafaterrossos, metralleros, campistes i pixapins, tots ells –al menys, se’ls presumeix- de tipologia evolutiva sapiens sapiens. Probablement, si pogués parlar, davant tanta disputa estèril, s’exclamaria en una amarga declamació dels versos immortals de Jesús Lizano, grandíssim i barbut poeta de la mística llibertària: “Cristianos, musulmanes, coptos,/ inspectores, técnicos, benedictinos, / empresarios, cajeros, cosmonautas…/ ¡Yo veo mamíferos!”.

El paisatge del Llobregós guaitat per l’Espitllera

,

Aquest dissabte he participat a la segona paisatjada segarreta del Fòrum l’Espitllera. Si l’any passat vam creuar de sud a nord la comarca que ens dóna la raó de ser i que ens uneix, aquest cop hem triat centrar-nos en el nostre trosset del Llobregós, el riu que travessa la part septentrional de la Segarra i que ens agermana (o així hauria de ser), amb els nostres veïns de l’Anoia, el Solsonès i la Noguera.

El material recollit durant l’expedició alimentarà els treballs sobre paisatge de l’associació, però també abonarà futurs articles d’aquest humil cronista, amanits amb reflexions sempre subjectives, contaminats amb ingredients de desertor de la metròpoli i exageradament influïts per somnis de l’arcàdia rural idealitzada i inabastable.

Tindrem temps de valorar tot el material recollit i veus més autoritzades, científiques i reflexives en parlaran, però, de moment, un recull d’imatges serà millor que un grapat de paraules: torrents que emulen el Guadiana, arquitectura popular deconstruïda, coberts exageradament grans, lletjos i desregularitzats, panorames de paisatges bells i fràgils, patrimoni històric humiliat i panteixant, llums d’esperança interessant i natural, horts d’hortalisses de PVC, manipulacions urbanístiques fraudulentes, monuments amagats i universalitzables i conflictes territorials i nominatius, entre d’altres sorpreses, han desfilat per davant de l’Espitllera; ara esperarem que comencin a llançar-se les sagetes, siguin de Cupido, de Guillem Tell o de Rambo 2…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vallferosa, el dit alçat

Fa uns dies vaig tornar a visitar, per enèsima vegada, la torre de Vallferosa i, per primer cop, vaig poder accedir al seu interior, que no em va decebre en absolut. Tot i la meva estima especial pel Castell de les Sitges, no puc negar que aquest lloc és el meu recó preferit de la Segarra, no només per la excepcionalíssima torre  (per dimensions, per antiguitat, pels seus elements i pel seu estat de conservació, mereix ésser considerat entre els edificis medievals més importants d’Europa), sinó pel magnetisme especial del seu emplaçament, evocador i isolat com cap altre.

Arquitectònicament, la torre de Vallferosa és un edifici construït en dues fases, la primera als voltants de l’any 970, quan s’alça una torre circular de  23 metres d’alt, distribuïda en quatre plantes i terrassa i amb  porta d’accés inicial a la 6 metres d’alçada, al cantó de llevant. Al seu interior s’hi instal·la quelcom luxós i estrany per l’època: una latrina, encara identificable al seu interior. Trenta anys després, en una segona fase s’amplia la torre en planta i alçada, amb un folre (molt semblant a la de la propera torre de Lloberola) que aixeca la torre fins als 30 metres i la regruixa amb un diàmetre total de 12,3 metres. La latrina primitiva es cega i trasllada al pis superior i deixa un espai buit entre el mur primitiu i l’exterior que fa les funcions de claraboia i comunica els diferents nivells de la torre, donant privacitat a les estances interiors. Es fa una nova porta d’accés, a 7’80 m d’alçada i s’hi afegeixen escales noves, cadafals, una petita habitació amb coberta de volta i una latrina i la terrassa és coronada amb setze merlets (dels quals tres n’han desaparegut).

Exteriorment, l’edifici té un perfil troncocònic, amb una dotzena d’obertures a la part més alta, agrupades en grups de tres (ancoratges i forat d’accés a uns matacans de fusta avui desapareguts) i rematat per merlets, potser en algun moment dotats de mènsules per mantellets.

Al peu de la torre, lentament s’esmicola l’antic poble de Vallferosa, avui enrunat i erm, però amb sorpreses amagades pel visitant curiós. L’església de Sant Pere, en ruïna consolidada, o les properes restes de la primitiva església romànica i una tomba infantil antropomorfa (que convido a buscar i trobar als més intrèpids i observadors) són altres elements que donen encant i misteri al lloc.

En el panorama del patrimoni arquitectònic català, Vallferosa és una bona notícia i un orgull per la comarca de la Segarra (política o històrica). Diuen que “quan el dit assenyala la Lluna, només el neci mira el dit“, si ets a Vallferosa una nit de lluna plena, potser pensaràs que a vegades l’adagi té excepcions…

Podeu veure un recull més ampli d’imatges al meu àlbum fotogràfic (“enllaços”)