Caritat i dignitat

El dissabte passat, a Madrid, prop de dos milions de persones van manifestar-se exigint el respecte a la seva dignitat. Vinguts d’arreu de la geografia ibèrica i mobilitzats per la defensa dels drets fonamentals dels homes i les dones, es reuniren en la que possiblement és la manifestació més gran dels darrers anys a Espanya. Les motivacions eren molt diverses, totes elles generades com un tsunami davant l’asfíxia de les polítiques ultra-lliberals, repressores i humiliants impulsades des dels despatxos del poder. Mentre un dels prohoms de la transició espanyola s’acomiadava plàcidament i serena d’aquest món, una ciutadania indignada feia sentir la veu contra el gran frau d’una democràcia emmanillada. Protestes contra un sistema on uns pocs s’enriqueixin fent negocis immorals amb els drets bàsics a l’habitatge, la salut, l’educació o l’energia… Denúncies del foment de l’especulació dels recursos naturals, dels mitjans de comunicació, dels serveis sanitaris, de la cultura… Clams front un retrocés accelerat a les conquestes socials de les darreres dècades en matèria laboral, de desenvolupament social, des respecte a les cultures, de defensa del medi ambient… Indignació en constatar que els recursos públics se centren en el rescat de la banca i en l’assumpció d’un deute il·legítim, opac i odiós… Oposició al malbaratament de recursos públics en benefici dels interessos de les oligarquies i en inversions militars, antidemocràtiques i servils… Reacció contra les manipulacions informatives des dels mitjans de comunicació generals, la mordassa dels mitjans crítics i no sotmesos i les repressions policials, com a mecanismes per a silenciar el moviment de reacció social… Denúncia de la corrupció, el clientelisme i la incapacitat estesa impunement entre les classes dirigents… Queixa contra un corró institucionalitzat recentralitzador, homogeneïtzador i asfixiant de la diferència…

La marxa venia encapçalada per molts moviments sorgits els darrers temps, bona part d’ells de caire reactiu: col·lectius contra la privatització de la sanitat, contra els desallotjaments, contra l’atur desbocat, contra les retallades, contra els expedients de regulació de grans empreses (Panrico, Alstom, Tv3, Cosmocaixa, HP…). Col·lectius nascuts com a reacció de la ciutadania a una crisis de la qual, sense ser-ne culpable, n’esdevé víctima, sense haver participat dels guanys, se la converteix en deutora, i que es veu empobrida progressivament.

Mentre tot això succeïa a Madrid, a la Segarra també se celebrava un acte per la dignitat. Al vespre d’aquell dissabte, a la sala municipal de Tarroja, es rendia homenatge a una organització que, des de la generositat, el voluntariat i l’amor, fa vint-i-cinc anys que treballa en favor de la justícia social: Càritas interparroquial de Cervera. Entitat que, de forma silenciosa i modesta, treballa per la Caritat, entesa des del seu sentit literal: aquella actuació que mou al proïsme estimulada per l’amor, per l’impuls a desitjar i fer el bé a l’individu. Caritat amb majúscules, radicalment oposada a l’almoina paternalista i condescendent que tan sols constata i perpetua la situació d’inferioritat del beneficiari. Caritat que defensa la dignitat de la persona, sense esperar cap recompensa, i que treballa perquè la dona o l’home assistida pugui desenvolupar els seus drets i llibertats integrada a la societat i en igualtat de condicions i oportunitats. Caritat que es guia per l’amor als altres, per la solidaritat i per la justícia, i que lluita contra la desigualtat, la injustícia i la pobresa.

Com és públic i palès, Càritas és un organisme depenent de l’Església catòlica. Aquesta circumstància, lluny de suposar una potenciació de l’entitat, ha esdevingut un handicap. La instrumentalització feta des de les altes instàncies de la jerarquia eclesial, en lamentables episodis com les declaracions del portaveu de la Conferència Episcopal espanyola, quan amenaçava que gravar amb impostos municipals les propietats de l’Església aniria en perjudici de la seva labor social, o quan el Bisbe de Solsona suggeria excloure de l’organització als no practicants del catecisme catòlic, han tacat públicament l’entitat. En front això, calia posar llum sobre el fet que Càritas se sustenta en quasi un 90% amb fons propis (quotes d’associats i donatius), que els recursos que rep de l’Estat ho són des de l’assignació de la casella de l’IRPF destinada a entitats socials (com les demés entitats no governamentals del tercer sector: Creu Roja, per exemple) i no pas a l’Església catòlica, que –evidentment-  la seva tasca humanitària s’adreça als beneficiaris sense tenir en compte la seva confessió religiosa i que la seva dedicació cobreix les llacunes assistencials a les quals l’Administració pública dóna l’esquena. Factors tots que, en una utòpica societat ideal, la farien sobrera, cobertes totes les mancances per unes estructures d’Estat assistencials i justes; però que, a dia d’avui, i possiblement durant molts anys més, li donen raó de ser. L’actuació en defensa de la dignitat de la persona, l’opció pels pobres, la solidaritat universal i la preservació del planeta són els objectius de Càritas, de la mateixa manera que amb tota seguretat ho són per les entitats i persones individuals que van participar a Madrid en la confluència de les marxes per la dignitat.

Per tot això, esdevé especialment merescut, oportú i feliç el reconeixement fet a Càritas des del Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot amb el Premi SIkarra 2014. La representació de la moneda que centra l’escultura del Premi Sikarra cobra un immens sentit simbòlic al ser lliurada en forma d’òbol a una entitat generosa, filantròpica i discreta com Càritas. L’acceptació del premi, per la seva banda, reafirma el compromís per a seguir treballant en favor de la dignitat de les persones des de l’acció local i la projecció universal, des de la generositat i la humilitat, des de la valentia i el sacrifici, des de la llibertat i el respecte, des de la igualtat i la justícia; en resum: des dels valors de l’esquerra d’arrel, altrament dita radical.