Arxiu del Bloc

Fer país

Diuen els cronistes que l’expressió “fer país” fou forjada pel Jordi Pujol dels anys de la clandestinitat, al bell mig de la foscúria d’un franquisme que negava els trets diferencials de la nació catalana i pretenia anorrear la identitat secular del nostre poble. Aquell jove Pujol, abans de ser detingut i torturat pels fets del Palau, es movia al centre d’un seguit d’activistes que treballaven per a preservar i projectar cap al futur la catalanitat en els camps de l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’economia i l’empresa. L’homenatge a l’abat Escarré de l’any 1959 a Montserrat, la crema dels exemplars de la Vanguàrdia d’en Luis de Galinsoaga (aquell que va dir allò de “todos los catalanes son una mierda”) o la campanya “volem el català a l’escola” formaven part d’aquest esforç del catalanisme resistent durant la llarga nit de la dictadura. No obstant, abans que l’expressió pujoliana veiés la lluny, tot just caiguda la tenebra de la postguerra, d’altres feien país i treballaven per la supervivència de la identitat catalana…

Un d’ells, la biografia del qual té diversos punts en comú amb el Molt Honorable, fou en Jordi Cases i Llebot. Nascut sis anys abans que el President, també a Barcelona, i estudiant a la mateixa Facultat de Medicina, en Jordi Cases va militar des de ben jove al Front Universitari de Catalunya. Al FUC, organització de resistència al franquisme dels anys quaranta, hi va coincidir amb personatges il·lustres com l’advocat Francesc Casares, l’historiador (recentment finat) Josep M. Ainaud de Lasarte i el polític cerverí Josep Benet, que n’ocupà la presidència. Entre d’altres responsabilitats, Cases va assumir la confecció de senyeres, una de les quals fou col·locada per la seva mà al Palau de la Música, en una intervenció acompanyada del llançament de quartilles reivindicatives. Tot i això, un tràgic gir biogràfic -que en aquest cas l’apropa a en Màrius Torres,  un altre nom distingit del catalanisme de postguerra- el va fer emmalaltir d’una greu afecció pulmonar i acabar els seus escassos vint-i-sis anys de vida en un sanatori antituberculós. Durant els seus darrers anys, Jordi Cases va conrear la poesia i va participar activament en la promoció de la cultura catalana a través de festivals, publicacions i periòdics, dedicació que en aquells anys es podia titllar d’heroica.

En memòria d’aquell jove i amb la voluntat de mantenir encesa la flama de reivindicació i promoció de la cultura catalana de base, la seva mare, Amanda Llebot, va deixar el patrimoni familiar en forma de llegat fundacional. Gràcies a això, i per la implicació decisiva de Jaume Terribas, Joan Valls i Jordi Cuxart, la Fundació Jordi Cases i Llebot va esdevenir una realitat de la qual, aquests dies, en commemorem el vint-i-cinquè aniversari. De fet, per obra i gràcia del Dr. Cuxart –company també de Jordi Cases al FUC-, el domicili d’aquesta institució va anar a raure al segarrenc poble d’Hostafrancs i, en conseqüència, la nostra comarca va esdevenir el campament base d’actuació i el focus d’irradiació d’una meritòria i decidida acció cultural i catalanista.

Durant aquest quart de segle, la Fundació Cases ha estat a l’alçada de la seva declaració fundacional i ha lluitat per una cultura catalana que, en el fons, és l’ingredient principal que amalgama, compenetra i distingeix totes les actuacions que ara qualifiquem com “fer país”. Amb aquesta vocació, la Fundació defensa l’ús i el prestigi de llengua catalana a la Franja de Ponent (amb els premis Amanda Llebot, adreçats a infants i ensenyants de l’orient aragonès), dóna suport a diverses iniciatives culturals, socials i de progrés de la Segarra, ha fomentat i publicat un seguit d’estudis sobre economia, cultura i territori comarcals i, potser en la fita més ambiciosa, ha iniciat la recopilació i publicació dels inventaris de patrimoni de la Segarra, amb sis volums ja publicats i tres més en preparació. L’ingent treball d’estudi i catalogació de vora tres mil elements de la història i l’art segarrencs són una garantia de memòria per les futures generacions i una defensa front hipotètiques agressions i  menysteniments.

En aquests temps en que afirmem haver superat la fase de fer país i que ens llancem a fer Estat, quan molts d’aquells lluitadors pels drets històrics de Catalunya han abandonat aquell pensament autonomista i ja només creuen en la via independentista per a assolir que el poble català sigui respectat en la seva plenitud nacional, cal reconèixer i honorar tots aquells que, mentre treballaven per fer País, varen aconseguir que la següent generació es reconegués com a Nació i posés els seus anhels en la consecució de l’Estat.

Que un miler de segarrencs marxin a Barcelona en una Diada històrica, per reivindicar la dignitat de Catalunya i per exigir l’assoliment d’un nou Estat europeu per la nostra nació, no és pas flor d’un dia. És el resultat de dècades de lluita en el camp polític, però també de la feina entregada, infatigable i il·lusionada de moltes entitats de la societat civil que han treballat per la preservació de la cultura i la identitat catalanes. La Fundació Cases i Llebot n’és una d’elles, com també ho són les entitats de promoció de la cultura tradicional, del patrimoni i l’arquitectura popular, els centres excursionistes, les aules d’extensió universitària, les agrupacions de defensa de la natura, les associacions de veïns i tantes i tantes associacions, entitats i plataformes que conformen una societat civil profundament arrelada, compromesa i treballadora pel futur d’una comarca que, fet i fet, va indissolublement vinculada al futur d’un País, d’una Nació i d’un Estat que està apunt de néixer.

“…per a molts ets l’estendard rogent / que jamai rendirem encara que et neguin. / Mes jo sé, ma Pàtria, que estàs renaixent”, escrivia ara fa setanta anys en Jordi Cases des del sanatori de Torrebonica. La lluita de molts farà possible que aquestes paraules, més enllà d’un bell exercici de lirisme, esdevinguin una declaració profètica.

 

Anuncis

Sikara: el rescat de la baula perduda

Ahir dijous vaig tenir el gran goig i la fantàstica experiència d’actuar, al costat del bon amic Fermí d’Ivorra i en representació de la Fundació Jordi Cases i de l’Associació Fòrum l’Espitllera, en la subhasta numismàtica organitzada per Àureo & Calicó.

Allí, amb el tresoret recollit per subscripció popular entre el Patronat de la Fundació i els socis i sòcies de l’Espitllera, vàrem adquirir una moneda única al món del segle III aC (tetartemorion) amb la llegenda escrita en alfabet iber SIKARA, origen més probable del topònim actual de la Segarra. Val a dir que el preu final, 3000 euros, fou molt inferior al muntant total del capital reunit entre els segarretes, els quals, en un cúmul de gestos compromesos, audaços i generosos, havien reunit gairebé el doble del preu (i,en conseqüència, estaven disposats a pagar molt més).

Ara la peça serà lliurada als arqueòlegs i historiadors de les entitats perquè aprofundeixin en l’estudi de la moneda, que segons els experts obre un gran camp de descobriment, ja què, més enllà de la seva transcendència toponímica, el fet que sigui un estranyíssim exemplar de  moneda divisora del dracma grec (anterior per tant a la romanització), que refereixi a una seca desconeguda i d’incerta localització, que presenti una iconografia sense paral·lels en cap altre exemplar de l’època o que fos trobada prop de Biosca, junt l’antiga via que comunicava Iesso (Guissona) amb Setelsis (Solsona) o que és una de les primeres monedes produïdes a Catalunya, permet esperar que la troballa obri un nou capítol en la investigació de la història antiga de la Segarra i, per extensió, de les terres de Lleida.

Val a dir, des d’un punt de vista material, que la peça fa 9 mm de diàmetre i 180 mil·ligrams de pes, de manera que, a primer cop d’ull, és poc més que una llentia trepitjada. Per tant, l’esforç i l’estima per la Segarra demostrada pels membres d’ambdues entitats, coneixedores de la realitat, és inversament proporcional a les dimensions de la moneda en qüestió. El gest de treure la moneda de l’àmbit del col·leccionisme privat per portar-la a l’àmbit públic i anar més enllà de les institucions culturals i museístiques, empobrides per les cruels retallades, és quelcom que ens afilera amb els prestigiosos models anglosaxons. Des de la societat civil, reivindiquem el paper actiu en el procés de recuperació i divulgació del patrimoni, posicionant-nos al costat de les institucions públiques o, si cal –per motius financers, administratius o de previsió d’aquestes- un pas per davant.

Cal dir que la Fundació Cases i el Fòrum l’Espitllera s’han compromès a obrir un diàleg amb els responsables museístics de la comarca perquè pugui ser exhibida i coneguda pel públic en general. Per tant, confiem que tots seguirem estant a l’alçada i sabrem reconèixer a la moneda la vàlua i la dignitat que mereix. Si no és així, més val que en lloc de Sikara, hi llegim Sakira: sempre la podrem cedir a la Penya Barcelonista Gerard Piqué de Sant Guim de Freixenet…

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...