Panegíric a Jordi Cañas

Explica Plutarc que Pompeia Sila, segona esposa de Juli Cèsar, era una dona molt formosa, però poc intel·ligent. Els seus encants havien fet perdre el cap al patrici Publi Clodi Pulcre, fins al punt que aquest va enginyar una rocambolesca estratègia per seduir-la: aprofitant la festa de la Bona Dea que se celebrava a la casa del Pontífex romà, a la qual només era permesa l’entrada a les dones, va disfressar-se amb robes femenines per esmunyir-s’hi. No obstant, mentre maldava per contactar amb la seva estimada, fou descobert i va haver de fugir cames ajudeu-me. L’afer es va convertir en un escàndol i Publi Clodi va ser detingut i jutjat per engany i sacrilegi, càrrecs dels que finalment va ser absolt. Com a conseqüència de tot això, el marit va reprovar a Pompeia i se’n va divorciar. Quan li preguntaren a Cèsar perquè ho feia, conscient com era que ella no havia comès cap infidelitat, va contestar amb una de les seves frases més famoses: “No n’hi ha prou amb que la dona del Cèsar sigui honesta, també ha de semblar-ho…”.

Aquest episodi històric és molt conegut popularment, i encara més la cita, però poc o cap cas se li fa, especialment per part dels qui ostenten el poder polític. L’ombra de la deshonestedat que es projecta sobre molts dels polítics agreuja el descrèdit de la política, o -millor dit- el descrèdit dels partits polítics. Per això, que algú que es veu judicialment imputat, és a dir, a qui se li atribueix la participació en un fet delictiu, abandoni les seves responsabilitats (i privilegis) públiques és, en el nostre entorn ibèric (no en l’Europa avançada), un fet encomiable.

Centenars d’imputats de totes les forces polítiques trobem ostentant llocs públics a les institucions de poder catalanes i espanyoles: al Congrés de diputats de Madrid, als Parlaments autonòmics, als Ajuntaments, als Consells comarcals i, com és públic i notori, a la Casa Reial… Prevaricació, frau, blanqueig, suborns, tràfic d’influències, omplen més de mil set-centes causes judicials als Tribunals, i esquitxen més de cinc-centes persones en tot l’Estat. A Espanya, el cas Nóos d’Iñaki Urdangarín, el cas Gürtel al País Valencià, el cas dels ERO a Andalusia, el cas Pokemon a Galícia o el cas Palmarena a les Balears són alguns dels més sonats. Al Parlament de Catalunya, mantenen l’acta de diputat Oriol Pujol, imputat per presumpte suborn pel cas de les ITV, Daniel Fernández, acusat de tràfic d’influències pel cas Mercuri, Cristòfol Gimeno, processat per la seva presumible participació en l’augment de sou dels directius de Caixa de Catalunya, i Xavier Crespo, presumpte autor de suborn i prevaricació en connivència amb la màfia russa de Lloret. Entre els alcaldes, trobem per exemple al de Vila-seca i President de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, imputat per cinc delictes relacionats amb el cas Innova, l’alcaldessa de Calaf, Maria Rosa Trullàs, pel cas d’administració deslleial de Caixa Catalunya, o l’alcalde d’Alpicat i president del Consell Comarcal del Segrià, Pau Cabré, per prevaricació i delicte contra l’ordenació del territori. I tots, com va escriure un anònim pancartista del moviment 15-M, ens volen fer creure que “dimitir” no és més que un nom de pila rus i “cessar” el d’un emperador romà…

Per això cal reconèixer la noblesa i exemplaritat de l’acte d’en Jordi Cañas. El diputat per Barcelona de Ciutadans ha complert la paraula donada i ha abandonat l’acta quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li ha imputat el delicte de frau fiscal. Més honorable és el seu gest si tenim en compte que els fets que se li atribueixen haurien ocorregut l’any 2005, molt abans d’entrar a la política. El polèmic portaveu de C’s hauria intervingut en un delicte fiscal durant l’època en que exercia de promotor immobiliari a Manresa, i no pas, com els altres imputats del Parlament, per fer ús dels seus privilegis polítics per enriquir-se injustament. En conseqüència, no és per un cas de corrupció política -com els Pujol, Fernández, Galí i Crespo- que decideix abandonar l’acta de diputat, sinó per considerar que, tot i la presumpció d’innocència que es predica fins sentència ferma de condemna, és incompatible exercir la política mentre s’està sota sospita.

En Cañas va informar de la seva decisió citant McArthur i amb el seu “volveré” va avisar que, com el general americà a l’arxipèlag filipí, té la intenció de tornar passada la batalla. Però aquesta paraula li costarà més de complir. Com bé saben els seus companys de grup parlamentari (la majoria, llicenciats en dret), un procés al TSJC s’acostuma a eternitzar i el desgast dels implicats és més que notable. En conseqüència, amb poc risc d’equivocar-nos, podem veure en la immolació de Jordi Cañas el final de la seva carrera política… Ben segur que pocs, a banda dels seus col·legues de partit i els guionistes del programes de zapping televisiu, el trobaran a faltar, però és de justícia reconèixer el seu mèrit. Dit això, citant Torre Iglesias, “le damos un aplauso y le dejamos que se vaya”.

Fa un parell de setmanes, un divendres de mercat a Cervera, vaig coincidir a l’interior d’una sucursal bancària amb un estimat lector, escorat a la dreta filo-castellana, que em va escridassar disconforme amb el to, al seu parer “massa polític”, dels meus articles. Vaig marxar capcot. Instants més tard, vaig trobar-me amb un company, aquest cop afilerat a l’esquerra patriòtica, a qui, encara compungit i corprès, li vaig explicar els fets; ell em va contestar que sí, que era certa la càrrega que constatava el cridaire, i que, a més, als meus textos se’ls veia molt el llautó. En conseqüència, em plau donar-los la raó i dedicar-los aquest panegíric, tot regraciant-los que no només siguin lectors fidels dels meus articles, sinó que -a més- tinguin la cortesia de comentar-me’ls en persona. A tots dos, i també a en Jordi Cañas i a Pompeia Sila (encara que els darrers no llegiran aquest text), la meva abraçada més cordial, la meva admiració més sincera i el meu agraïment pel seu paper de muses inspiradores.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 28 Abril 2014, in Política, Sin categoría and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: