Bona ombra ens aixoplugui

Els arbres sempre hi han estat. Des de molt abans que aquesta terra fos ocupada pels homes i les dones que decidiren viure-hi. Quan els primers pobladors arribaren a aquesta terra inhòspita, ells n’eren els amos. I, d’aleshores ençà, l’avenç dels pobladors ha estat el seu retrocés. Els pioners en la colonització s’hi feren lloc amb la destral i el foc. Impetuosos artigadors, s’esmerçaren en convertir els boscos en camps de conreu. Ningú no planyia els arbres. El progrés agrari va acréixer i estendre’s en perjudici de les masses boscoses. També els senyors hi veien una nosa: prop dels castells i de les vies de comunicació, podien oferir un amagatall per l’enemic i facilitar emboscades, per la qual cosa estimularen la desforestació. La fusta fou la matèria primera per moblar els habitatges, escalfar les llars, fabricar les eines i alçar tancaments i recers. Les cendres, adob pels camps i emblanquidor de les robes. Tothom hi guanyava. Els arbres perdien.

Avui, les obagues i els tossals són les darrers reserves d’aquelles boscúries primigènies. Als camps, isolats, alguns exemplars encara enfiten límits entre propietats o les separen dels camins rurals. Les grans collitadores en són enemics aferrissats. A poc a poc, fan valer les seves grandàries per eliminar-los. A més, la misèria també hi ha posat els ulls i, amb nocturnitat i traïdoria, furtius i salta-marges els cobegen com a mercaderia i els escometen sense miraments…

Només la toponímia manté en el record moltes d’aquelles masses arbrades. A les terres altes de la Segarra, la Tallada i la Rabassa ens donen testimoni de les tasques d’eliminació dels boscos per guanyar terres de cultiu, per evitar el refugi dels contingents enemics o per bastir la invencible armada espanyola. A la vall del Llobregós, Selvanera evoca els foscos boscatges que emplenaven la contrada. També molts pobles recullen els seus noms: el Llor, de l’arbre que protegia els camps de les calamarsades, que oferia les fulles per coronar als vencedors i allunyava els esperits de les llars; l’Ametlla, del primer arbre que floreix i anuncia la primavera, que concedeix el fruit fecundant, que vesteix la cuina per Nadal i que regala la figura, la mandorla, que emmarca la icona del Déu totpoderós; la Figuerosa, de l’arbre de l’erotisme, símbol de fertilitat i abundància, però també de la maledicció del traïdor i de l’anunci de la fi del món, que, com diu l’Apocalipsi, començarà quan de la figuera seca brotin branques noves;  Freixenet, del freixe, l’arbre primordial dels escandinaus i, si atenem la saviesa popular, veritable font remeiera; la Prenyanosa, l’Aranyó i la Móra, dels arbusts que regalen fruites aspres i d’efectes lisèrgics; o la mateixa Cervera, que podria trobar l’arrel del seu nom en la servera, arbre extremadament rústec del qual els romans recollien el fruit per elaborar la seva peculiar cervesa…

També contes i llegendes han forjat la identitat de la terra, arrecerats dessota dels arbres. Com el lledoner de Castellnou d’Oluges, amb l’ombra del qual el pèrfid sabater va voler mortificar al pagès que va negar-li la mà de la seva filla i on, en terrible càstig, van acabar clavades les seves pròpies mans per sentència del senyor del lloc. O l’arbre dels nassos, que va germinar del nas amputat de la monja virtuosa, que va sacrificar la seva bellesa per foragitar les ànsies lascives del cavaller de Malacara. O l’alzinar monumental del Canós, a recer del qual ballen les bruixes les nits de lluna plena…

I d’altres arbres han donat aixopluc a la paraula, engrescat les idees i encès el diàleg. Com aquella acàcia al voltant de la qual un club de contertulians cerverins, despreocupats de si era acàcia o sòfora, debatien sobre les grandeses i les misèries del viure. O com l’alzina centenària del Mestret, sovintejada pel cercle poètic guissonenc, testimoni de rapsòdies i redós de berenars de ratafia, coca i xocolata… I és que l’ombra dels arbres convida a asseure’s i estimula la serena entesa entre les persones.

I, per tot això, m’agraden els arbres. I per tot això, em dol veure’ls desaparèixer. I per tot això, em fa mal al pit dir adéu als arbres de la plaça de la Universitat de Cervera que dificultaven la contemplació de la façana del temple de la sapiència i embrutaven el terra, que eren una nosa per la dignificació de l’espai públic i la millora de la trama urbana i que, en pro de la modernitat i el nou urbanisme, han hagut de ser sacrificats. O contemplar la històrica acàcia, sòfora pels puristes de la botànica, ahir centre de tertúlies davant del temple del saber, avui sinistre tronc darrera el temple del treball, convertida en tètrica rèplica de l’arbre on el Judes de la Passió fa el darrer salt.

Com també m’encongeix el cor constatar la tala dels arbres dels safarejos de Guissona, que tan bona ombra regalaven als qui acudien a la font a abeurar-se i tan magnífic marc eren per contes, poemes i rondalles llegides entre la remor de l’aigua i de les fulles agitades pel vent. O certificar la mort del freixe de la Prenyanosa, el degà dels arbres segarrencs, que ha acabat cinc-cents anys d’existència agonitzant lentament amb el progressiu dessecament de la sèquia que nodria les seves arrels. O comprovar com, un darrera l’altre, els xops gegants de les obagues van assecant-se i caient, assedegats d’unes aigües que abans baixaven per torrents i  barrancs i avui són canalitzades per a usos més prosaics. O contemplar troncs esmotxats de forma matussera per fer via als ginys agraris cada cop més grans. O…

A l’antiguitat, algú va escriure que una societat creix bé quan les persones planten arbres l’ombra dels quals saben que mai gaudiran. Si fem cas d’aquest proverbi i ho contrastem amb el menysteniment que tenim als arbres, constatarem que en el créixer de la nostra societat alguna cosa no acaba de rutllar.