Beato súbito

La venerable Anna Maria està avorrida. Ella, que en vida fou una dona d’acció, resolutiva com poques i disposada sempre a l’amor i al servei al pròxim i a Crist, es llangueix amb l’extremada lentitud de l’avenç del procés cap a la santedat. Fa ja més de cent vint-i-cinc anys que abandonà el món terrenal i més de cinquanta que les seves restes descansen al convent de la Punxa que, amb penes i treballs, va fundar ella mateixa l’any 1859.

No es queixa: sempre ha sabut que la vida eterna dura molt de temps i no li ha d’estranyar que, després del seu trepidant pas per la vall de llàgrimes que és el món dels vius, les coses ara vagin més pausadament. Lluny queden ja aquells anys en els que va abandonar la seva Cervera natal per a fer-se càrrec dels hospitals de guerra de les forces carlines en retirada, al servei del seu senyor a la Terra: en Carles Maria Isidre de Borbón y Borbón-Parma, el veritable Carlos V, legítim Rei d’Espanya. Mentre Don Carlos lluitava contra les tropes de l’usurpadora, la barjaula de la seva neboda Isabel, ella assistia als hospitals de Solsona i Berga els valerosos soldats ferits en gloriós combat. La seva fervorosa abnegació i la lluita heroica en la missió de la fe li va costar anys d’exili a França i més d’una represàlia per part de la xusma lliberal, descreguda i blasfema, però gràcies a l’ajuda de Déu va poder tirar endavant el seu afany de conrear la cristianització de la dona i de la família. Amb gran joia, va fundar la congregació janeriana que formaria centenars de novícies i que, continuant la seva obra, ha portat l’educació no només espiritual, sinó també en humanitats i ciències, a milers de dones d’Espanya i d’arreu del planeta. Gràcies a això la fama de la seva santedat era quelcom estès pel món ja força anys abans de traspassar i ben aviat moltes veus s’alçaren en pregàries demanant la seva intercessió davant la Mare de Déu i els Sants…

Però de tot això fa més d’un segle i ara, el camí en l’ascens cap a la santedat, se li està fent massa llarg. Com a obedient i submisa serva de Déu, mai gosarà aixecar la veu ni protestar per l’excessiva burocratització de la Congregació de les Causes dels Sants, institució davant la qual, des de l’any 1953, s’instrueix la postulació de la seva beatificació. Dos anys abans, ella havia intercedit amb èxit per la curació d’una impedida que, amb devoció i mansuetud, resava una novena en el seu honor: al cinquè dia, la senyora Padrós va poder alçar-se de la cadira de rodes, recuperar la mobilitat i valer-se per ella mateixa, tal com havia pregat, i va caminar durant els seus tretze anys restants d’existència mundanal. El miracle, reconegut pel Vaticà, li obria el camí cap a la beatificació i li feia pujar un graó dins la jerarquia del Regne dels cels, però ningú l’havia advertit que costava tant canviar d’escaló…

En la seva estada en aquest estrat celestial, va compartir una llarga temporada amb un vell conegut seu, en Josep Manyanet, amb qui tantes discussions havia tingut en vida: el trempolí era un capellà molt més místic i contemplatiu que ella, defensor d’un estil de vida per les monges de la seva institució més dedicat a orar, que no pas a treballar, i ella això mai no ho va poder arribar a pair. Per tant, se li feia feixuc pensar que en Manyanet, home de maneres més pausades i poc avesat a l’acció i que havia mort vint anys més tard que ella, ja en feia set que havia assolit la plenitud amb la canonització (i vint-i-set la beatificació!), mentre que ella havia d’esperar encara fins al 2011 per a ser declarada beata. Cert és, li havia dit el de Tremp com a comiat abans d’ascendir i deixar-la enrere en l’escalafó de la glòria, que des del segle XII cap dona catalana era proclamada beata, i que havia de recordar l’exemple de Joana d’Arc, que, tot i màrtir, havia hagut d’esperar 489 anys per a ser declarada Santa… però això li sembla un consol trist i, amb perdó, carregat de misogínia.

Avui, per fi, mentre tot el cel canta lloances per Karol Wojtyla, ella es comforta pensant que ja té data per la seva beatificació: serà el 8 d’octubre de 2011, en una cerimònia a la Seu d’Urgell presidida, si no pel Sant Pare (com li hagués agradat), per tot un cardenal vingut expressament de Roma. No obstant, no pot evitar comparar el seu procés amb la beatificació exprés de campions de la fe com Josemaria Escrivà o del mateix papa polonès.

Tot reflexionant sobre aquests fenòmens de “beato súbito”, i tenint present els exemples de Sant Dimas, el bon lladre santificat en vida pel mateix Jesucrist, o de Sant Antoni de Pàdua, qui va ascendir en només un any tots els graons cap a la canonització, la Mare Janer acaba concloent que l’escalinata daurada es puja millor amb sotana que amb hàbit i que, a l’inrevés d’una altra il·lustre filla de les terres de Lleida, l’haver “nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida”, no li suposa cap privilegi en la seva causa…