Beato súbito

La venerable Anna Maria està avorrida. Ella, que en vida fou una dona d’acció, resolutiva com poques i disposada sempre a l’amor i al servei al pròxim i a Crist, es llangueix amb l’extremada lentitud de l’avenç del procés cap a la santedat. Fa ja més de cent vint-i-cinc anys que abandonà el món terrenal i més de cinquanta que les seves restes descansen al convent de la Punxa que, amb penes i treballs, va fundar ella mateixa l’any 1859.

No es queixa: sempre ha sabut que la vida eterna dura molt de temps i no li ha d’estranyar que, després del seu trepidant pas per la vall de llàgrimes que és el món dels vius, les coses ara vagin més pausadament. Lluny queden ja aquells anys en els que va abandonar la seva Cervera natal per a fer-se càrrec dels hospitals de guerra de les forces carlines en retirada, al servei del seu senyor a la Terra: en Carles Maria Isidre de Borbón y Borbón-Parma, el veritable Carlos V, legítim Rei d’Espanya. Mentre Don Carlos lluitava contra les tropes de l’usurpadora, la barjaula de la seva neboda Isabel, ella assistia als hospitals de Solsona i Berga els valerosos soldats ferits en gloriós combat. La seva fervorosa abnegació i la lluita heroica en la missió de la fe li va costar anys d’exili a França i més d’una represàlia per part de la xusma lliberal, descreguda i blasfema, però gràcies a l’ajuda de Déu va poder tirar endavant el seu afany de conrear la cristianització de la dona i de la família. Amb gran joia, va fundar la congregació janeriana que formaria centenars de novícies i que, continuant la seva obra, ha portat l’educació no només espiritual, sinó també en humanitats i ciències, a milers de dones d’Espanya i d’arreu del planeta. Gràcies a això la fama de la seva santedat era quelcom estès pel món ja força anys abans de traspassar i ben aviat moltes veus s’alçaren en pregàries demanant la seva intercessió davant la Mare de Déu i els Sants…

Però de tot això fa més d’un segle i ara, el camí en l’ascens cap a la santedat, se li està fent massa llarg. Com a obedient i submisa serva de Déu, mai gosarà aixecar la veu ni protestar per l’excessiva burocratització de la Congregació de les Causes dels Sants, institució davant la qual, des de l’any 1953, s’instrueix la postulació de la seva beatificació. Dos anys abans, ella havia intercedit amb èxit per la curació d’una impedida que, amb devoció i mansuetud, resava una novena en el seu honor: al cinquè dia, la senyora Padrós va poder alçar-se de la cadira de rodes, recuperar la mobilitat i valer-se per ella mateixa, tal com havia pregat, i va caminar durant els seus tretze anys restants d’existència mundanal. El miracle, reconegut pel Vaticà, li obria el camí cap a la beatificació i li feia pujar un graó dins la jerarquia del Regne dels cels, però ningú l’havia advertit que costava tant canviar d’escaló…

En la seva estada en aquest estrat celestial, va compartir una llarga temporada amb un vell conegut seu, en Josep Manyanet, amb qui tantes discussions havia tingut en vida: el trempolí era un capellà molt més místic i contemplatiu que ella, defensor d’un estil de vida per les monges de la seva institució més dedicat a orar, que no pas a treballar, i ella això mai no ho va poder arribar a pair. Per tant, se li feia feixuc pensar que en Manyanet, home de maneres més pausades i poc avesat a l’acció i que havia mort vint anys més tard que ella, ja en feia set que havia assolit la plenitud amb la canonització (i vint-i-set la beatificació!), mentre que ella havia d’esperar encara fins al 2011 per a ser declarada beata. Cert és, li havia dit el de Tremp com a comiat abans d’ascendir i deixar-la enrere en l’escalafó de la glòria, que des del segle XII cap dona catalana era proclamada beata, i que havia de recordar l’exemple de Joana d’Arc, que, tot i màrtir, havia hagut d’esperar 489 anys per a ser declarada Santa… però això li sembla un consol trist i, amb perdó, carregat de misogínia.

Avui, per fi, mentre tot el cel canta lloances per Karol Wojtyla, ella es comforta pensant que ja té data per la seva beatificació: serà el 8 d’octubre de 2011, en una cerimònia a la Seu d’Urgell presidida, si no pel Sant Pare (com li hagués agradat), per tot un cardenal vingut expressament de Roma. No obstant, no pot evitar comparar el seu procés amb la beatificació exprés de campions de la fe com Josemaria Escrivà o del mateix papa polonès.

Tot reflexionant sobre aquests fenòmens de “beato súbito”, i tenint present els exemples de Sant Dimas, el bon lladre santificat en vida pel mateix Jesucrist, o de Sant Antoni de Pàdua, qui va ascendir en només un any tots els graons cap a la canonització, la Mare Janer acaba concloent que l’escalinata daurada es puja millor amb sotana que amb hàbit i que, a l’inrevés d’una altra il·lustre filla de les terres de Lleida, l’haver “nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida”, no li suposa cap privilegi en la seva causa…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 2 Mai 2011, in Esdeveniments and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 7 comentaris.

  1. El teu article m’ha enganxat acabant una mena de palimpsest (n’altero el significat del mot, però és que la paraula m’agrada) sobre la recepció a Catalunya de les festes de beatificació de Teresa de Jesús l’any 1614. La naturalesa de l’efemèride permet relacionar-la amb l’actualitat de la beatificació-express del Papa Woyjtila, però la personalitat de Teresa de Jesús em fa pensar en l’encertada definició de l’Anna Maria Janer, com una dona “d’acció”. Certament, místics (Joan de la Creu) i místiques (la pròpia Teresa, la monja Hildegard de Bingen, Margarita Porete…) sempre han estat persones d’acció, allunyades de la babaua imatge de “flipats” a la que sovint els associem. De fet, sempre he pensat que si no hagués nascut fa 36 anys, sinó 436 anys enrera, m’hauria estimat més ser monja que qualsevol altra cosa (grans dames de la cort incloses, que potser també tenien accés a la cultura o al coneixement, però en canvi estaven exposades a morir-se de part als quinze o setze anys). Jo no sé que li devia passar pel cap a Teresa Cepeda de Ahumada per emprendre una reforma com la del Carmel (algunes biògrafes com la Rosa Rossi potser s’han aproximat a saber-ho), però jo m’hauria quedat al convent de la Encarnación comportant-me i vestint-me com una marquesa, rebent visites i fent de “salonnière avant la lettre”, sense necessitat de vestir amb rigorosos hàbits, o m’hauria traslladat a un convent venecià, on l’art de la conversa i la sociabilitat devia ser més estimulant (sobretot si féssim un petit salt en el temps i ens situéssim a la Venècia de Casanova…). En fi, “que se hizieron de las damas? Que se hizo de aquel trobar?” (sempre entonant l'”ubi sunt”, què hi farem!).
    Però el teu article també m’ha fet pensar en alguns il·lustres i nostrats religiosos que a la seva manera van fer la revolució a casa nostra durant el tan denostat segle XVII català: 1) el Rector de Vallfogona, per parlar del més conegut. Clergue petit però grandíssim poeta que resisteix les comparacions amb tot un Quevedo o Lope de Vega i que, precisament en motiu de les festes de beatificació de Teresa, li dedica un sonet que és un poema de modernitat extrema, un acròstic però tirant a cal·ligrama tres-cents anys abans que els d’Apol·linaire i Salvat-Papasseit. Però n’hi ha d’altres que m’han vingut al cap i que són menys coneguts, però igualment interessantíssims. En primer lloc, Joan Bulló i Roca, nascut a Sanaüja i que va implantar la reforma carmelitana a Catalunya, al mateix temps que es cartejava amb Santa Teresa com jo t’escric un e-mail. El pare Roca fou bandejat del Principat per la cúpula de l’orde a causa de les seves pastorals, que promovien l’ús del català i la predicació en aquesta llengua per part dels religiosos. El tercer personatge siscentista: el franciscà Francesc Garganter, prior del convent franciscà de Bellpuig i tot un revolucionari dins la seva orde, en la que va promoure un cisma per tal de crear una “provincia” catalana. Hi podria afegir també al verduní Joan Terés, arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya, el responsable d’endegar la construcció de la façana renaixentista del Palau de la Generalitat…
    Tots aquests els teníem voltant per aquí durant els primers anys del segle XVII…Qui parlava de decadència? El cas és que ja m’agradaria que els eclesiàstics més nostrats d’avui dia tinguessin aquest calibre i categoria (m’ha sortit un verset i tot!).

  2. M’he equivocat de convent franciscà. El meu suposat il·lustre avantpassat era prior del convent d’Agramunt i no pas de Bellpuig (devia tenir el mausoleu napolità de Giovanni da Nola al cap…).

  3. De nou, Maria, la fluidesa del teu verb i el torrent de saviesa que destil·la, fan que les meves humils i rellegides lletres s’empetiteixin fins la categoria de simple bajanada postadolescent. Gent com tu o com el trompetista de Montroig sou els qui hauríeu d’encapçalar la blogosfera catalana, mentre aprenents de cal·ligrafia com jo ens limitaríem a llegir-vos amb respectuós fervor i, indignes de qualsevol exègesis, ens conformaríem a fer-vos lloances, tot maldant per manllevar molletes de gran cabal d’erudició que atresoreu i que, generosament, compartiu.
    Friso per la teva incorporació a la blogosfera!
    Mentrestant, jo seguiré lladrant, en prova que a la Segarra hi ha algú que cavalca…

  4. És un autèntic plaer llegir-vos a tots dos. Siusplau, no ho deixeu de fer. Gràcies…

  1. Retroenllaç: Dones de carrer | Giliet de Florejacs

  2. Retroenllaç: Entre boines, barretines i txapeles | Giliet de Florejacs

  3. Retroenllaç: Els hàbits de la política | Giliet de Florejacs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: