L’arbret de la Segarra

La Segarra està a punt de perdre un altre dels seus fills. Sense misericòrdia, sense perspectiva i sense donar-li veu, la Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat ha emès el dictamen favorable. Torà ja fa les maletes, pendent només que el govern espanyol autoritzi una consulta a la ciutadania que permeti ratificar la marxa cap al Solsonès. No serà pas el primer en abandonar la llar, i sospito que tampoc el darrer. Amb el pas dels anys, Santa Coloma, Verdú, Calaf, Calonge, La Molsosa i molt d’altres han anat desfilant, per caure als braços de l’Urgell, la Conca de Barberà, el Solsonès o l’Anoia. Avui, amb els punts frescos al monyó resultant de l’amputació de Vallfogona de Riucorb, el medicastre ressegueix amb la serra oscil·lant la llera del Llobregós… I, donat que, com bé saben alguns toranesos, “a gos prim tot són puces”, d’altres fillets també malden per emprendre el vol.

Vanes em semblen les motivacions d’aquesta hègira nord enllà. No s’hi val a argumentar el dret a decidir, ja que poc o res té a veure la consciència i la identitat nacional amb aquest arrauxat impuls secessionista, i encara menys quan Torà sempre s’ha oposat a la sortida cap a Llobera de les masies de Giliberts, la Torre, Burichs, Can Pla i Creies, de Llanera (de la mateixa manera que ho ha fet Biosca respecte les de Folch i Miravalls, de Lloberola).

Tampoc històricament hi ha arguments que vinculin la vila de Torà amb el Solsonès. I no cal remuntar-se a segles llunyans, vegueries medievals, ni corregiments castellans, ni tan sols recordar com, al llarg del segle XIX, les simpaties lliberals de la “molt lleial i constant” vila de Torà, reforcen els lligams amb Guissona i Cervera i les enfronten amb les terres carlines del Solsonès. Menys encara se sosté la pertinença al bisbat de Solsona, a no ser que també es consideri vàlid per promoure la mateixa secessió per Cervera o Tàrrega…

A vol d’ocell –modernament, a cop de Google Earth– també cauen les raons geogràfiques: la frontera natural entre la Segarra i el Solsonès ve marcada pels contraforts de les serres de Pinós i de Castelltallat, i no pas amb la ribera del Llobregós, d’un paisatge marcadament segarrenc. Així a Torà (i a Biosca i Sanaüja), pretèrits enclavaments de frontera, comença la Catalunya Nova, de petits nuclis de població concentrats, i deixa enrere la Catalunya Vella, marcada pel predomini de masies.

Però també decauen els arguments econòmics. Des de l’any 2011, el municipi de Torà (i també Biosca, Estaràs, Montoliu de Segarra, Montornès de Segarra, Ribera d’Ondara, Sant Guim de Freixenet i Talavera) s’inclou dins el catàleg europeu de zones desafavorides de muntanya. Això el fa beneficiari de les indemnitzacions compensatòries i d’ajuts de primera instal·lació de joves agricultors, de modernització i diversificació d’explotacions agràries, com també en la millora de la xarxa de camins i en l’establiment d’unes beques preferents pels seus estudiants. No obstant, totes aquestes ajudes romanen aturades des de l’inici de la crisis financera, per allò del que d’on no n’hi ha, no en raja…. El traspàs a la terra promesa del Solsonès no canviarà la qualificació, ni incidirà en rebre o no aquestes ajudes.

No obstant, des del punt de vista agrari, considerant les millores en el cobrament dels ajuts directes de la DUN (antiga PAC), és cert que els pagesos de la regió agronòmica del Solsonès reben més suport que els de la Segarra, però el canvi de comarca administrativa no suposa necessàriament el traspàs de regió agronòmica, ja que les competències i els òrgans decisoris són diferents. A més, la reforma de la DUN que s’està ultimant des de la Comissió Europea acabarà amb aquestes diferències de percepcions per territoris, amb l’objectiu d’igualar a tothom amb independència de la geografia. A més, cal considerar que amb prou feines un de cada cinc toranesos i toraneses rep aquestes subvencions, per la qual cosa la incidència d’aquest argument és poc més que testimonial.

Tot i això, sí que estaria justificada la preocupació pel que respecta a l’organització sanitària. L’esmicolament de la Sanitat Pública catalana que es projecta des del govern de la Generalitat i el nou model de gestió privada que es vol posar en pràctica immediatament debilitaran no només el caràcter públic de la gestió sinó també la cartera de serveis en la gratuïtat i universalitat actuals. En el nostre àmbit comarcal, provocarà que els municipis de la Segarra esdevinguin encara més dependents de la sanitat de Lleida, en detriment dels serveis sanitaris d’Igualada o Manresa, amb la basarda que fa la manca d’interès i empatia de la capital del Segrià vers les comarques allunyades. No hi ha dubte que abandonar la pertinença a les Terres de Lleida podria ser un bon (insolidari, però) motiu per fugir de la Segarra i passar a integrar-se a la Catalunya central… Però –des d’aquest punt de vista- el mateix seria desitjable per a tots els municipis segarrencs, i no només els de la vall del Llobregós. Ja posats, seria encara més estimable que es frenés aquest experiment que encapçala el doctor Boi Ruiz, avui Conseller de la Generalitat i, per cert, abans del gir de la porta, president de l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials…

Per tot això, la matèria es redueix a un sentiment de pertinença i d’estimació a un territori. Com diu a cada concert la Lídia Pujol, cantautora neo-segarreta instal·lada en una masia de Torà, tot és una qüestió d’amor i, a manca d’aquest amor, que necessàriament ha de ser correspost, els lligams s’esfilagarsen i es trenquen…

“Hi ha un arbret vora el camí, / vinclat cap a terra, / de l’arbret tots els ocells, / volen ben lluny. / Tres al nord, tres a l’orient, / d’altres cap al sud, / i l’arbret es queda sol, /lliurat al mal temps” cantava la Lídia diumenge passat a la cripta d’Olius, corejada per tots els presents. Un cop fora, euforitzats amb un parell de copes de cervesa cerverina, ella es confessava segarrenca (com ja li ho havíem escoltat setmanes abans a l’auditori de Cervera), tot i que afegia que, aclaparada per les circumstàncies, havia començat a encunyar un nou gentilici: solsorrenca.

 

Els infeliços límits de la Segarra

Novament ressorgeix la qüestió de la segregació de la Segarra de dos municipis de la vall del Llobregós: Torà i Biosca insisteixen a incorporar-se al Solsonès. És aquest un afer que ve de lluny, especialment pel que fa a Biosca, municipi que a l’enquesta de la Generalitat de 1931 ja declarava que no podia separar-se de Solsona “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s”. En la mateixa enquesta, Torà es reivindicava pertanyent a la “Baixa Segarra” i afirmava ser-ne capital, “on aflueixen els pobles de Llanera, Ardèvol, la Molsosa, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Vicfred, part de Massoteres i Biosca”…

Històricament, com recull el llibre de capçalera d’en Guiu Sanfeliu, els límits septentrionals de la Segarra estarien als contraforts de les serres de Pinós i Castelltallat, zona on el terreny es fa més feréstec i el poblament més disseminat. Aquest seria l’espai de la denominada Alta Segarra, integrada avui pels municipis de la vall del Llobregós i l’altiplà de Calaf (repartits entre la Segarra, el Solsonès i l’Anoia). Els lligams vindrien des d’èpoques ibèriques, focalitzats amb la Sikarra dels Prats de Rei, i s’expressarien al llarg del temps: l’any 1304 dins la vegueria de Cervera i Prats, al segle XVI dins la “vegueria de Segarra” dels Cardona (amb capital a Torà i batllia a Calaf), al 1719 formant part del Corregimiento de Cervera, i al 1931 de la comarca de la Segarra.

A partir d’aquesta realitat històrica i geogràfica, l’any 1987, coincidint amb la restauració del mapa comarcal de la República, un seguit d’ajuntaments, encapçalats per Calaf, reivindicaven la creació de la comarca pròpia, adduint raons històriques i, a més, la seva tendència a moure’s vers la Catalunya central (i no a Barcelona, com els seus veïns igualadins). Poc després, l’informe Roca, l’any 2001, recull la creació de l’Alta Segarra que integraria Torà i Ivorra (fusionats en únic municipi), Copons (amb Rubió i Veciana), els Prats de Rei, Sant Martí de Sesgueioles, Pinós i la Molsosa (també fusionats), Castellfollit de Riubregós (amb Calonge), Aguilar de Segarra (fusionat amb Sant Pere Sallavinera) i Calaf. Aquesta comarca formaria part de la vegueria de la Catalunya central -a diferència de la Segarra, vinculada a la vegueria de Ponent-. Però, davant d’aquests impulsos d’autodeterminació comarcal, els representants toranesos l’any 2006 s’hi mostren recelosos, temorencs que Calaf els eclipsés el pes específic que ostentaven a la Segarra (i, potser, delerosos dels que encara guanyarien al Solsonès, on serien la segona població per número d’habitants).

Així les coses, quan l’any 2009 unes masies de l’antic terme de Llanera (integrat de forma maldestre l’any 1968 a Torà) insten la segregació a Llobera, xoquen amb l’Ajuntament de Torà que, queixós de sentir-se “atropellat”, ho atura judicialment; però, un any més tard, quan la Generalitat publica el projecte de mapa de vegueries de Catalunya, en el qual la Segarra s’integra com a perifèria extrema de la de Ponent, canvien les tornes i s’opta (per decisió unànime dels ajuntaments de Torà i Biosca) per demanar l’annexió del municipi en bloc al Solsonès, com a via per a formar part de la vegueria de la Catalunya Central. A més, a aquesta voluntat s’hi suma el convenciment que el traspàs suposaria la consideració de municipi de muntanya, amb l’hipotètic augment d’ajudes pel municipi i la seva gent. Davant d’aquestes pretensions, el Consell comarcal de la Segarra es mostra displicent i renuncia a jugar cap carta per seduir als secessionistes. No obstant, l’aturada l’any 2011 del projecte de vegueries i la declaració l’any 2012 de Torà com a municipi de muntanya deixa aparentment l’assumpte en guaret fins que, ara, ressorgeix amb força i se sotmet al dictamen de la Comissió de Política Territorial de la Generalitat.

No poca influència hi hauran tingut factors més recents, com la plantada de Sanaüja, Torà i Biosca, que prefereixen nodrir-se de l’aigua del Solsonès, en oposició al Govern comarcal, que malda per assolir l’adhesió inesquinçable a l’abastiment d’aigua del Canal Segarra – Garrigues; o l’increment de la dependència amb la sanitat de Lleida, en perjudici dels centres de Manresa i Igualada, que pot suposar el projecte del conseller Boi Ruiz d’esmicolar amb criteris empresarials l’Institut Català de la Salut… A això s’hi afegeix la vaga creença que pertanyent al Solsonès milloraran els ajuts directes de la DUN a la pagesia o el convenciment d’alguns, expressat als mitjans de comunicació, que la Segarra és una comarca tradicionalment “marginada” i “pobra”.

Davant de tot això, el tema sembla dat i beneït. És qüestió de temps que, novament, la Segarra administrativa perdi dos municipis més. Segueix així el big-bang segarrenc. Els darreres segles, la nostra comarca s’ha vist condemnada des de la seva unitat natural, històrica i paisatgística, a l’esmicolament en petites illes perifèriques. El lent procés deixa la Segarra actual dins la província de Lleida, com un territori residual sotmès al centralisme lleidatà, mentre que els territoris històrics queden en llunyanes òrbites d’Igualada, Solsona, Tàrrega o Tarragona. Trista alternativa a una Segarra unificada, amb prou personalitat com per a postular-se com a vegueria, si s’escau agermanada amb el Penedès, i amb sotsvegueries reunides al voltant de les seves capitals històriques (Cervera, Torà, Calaf, Prats de Rei, Santa Coloma de Queralt…) o dels nuclis que darrerament han guanyat protagonisme econòmic i social (Guissona, Verdú, Vallbona de les Monges…).

Tot i això, per a ser sincer, allò que més em doldrà serà haver de deixar enrere la Segarra per enfilar-me a la torre de Vallferosa, per devorar una perdiueta del Jaumet, per badar des del tossal de Lloberola, per ensabonar-me a Claret, per gaudir dels solsticis al dolmen de Llanera, per flairar la xocolata de la Vall d’Or, per fruir del donegal de Cal Magí o per cantar els goigs a la romeria de Santa Maria de l’Aguda. I, això també, la feinada haver d’arrencar unes quantes pàgines del meu llibre sobre els castells de la Segarra…