L’arbret de la Segarra

La Segarra està a punt de perdre un altre dels seus fills. Sense misericòrdia, sense perspectiva i sense donar-li veu, la Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat ha emès el dictamen favorable. Torà ja fa les maletes, pendent només que el govern espanyol autoritzi una consulta a la ciutadania que permeti ratificar la marxa cap al Solsonès. No serà pas el primer en abandonar la llar, i sospito que tampoc el darrer. Amb el pas dels anys, Santa Coloma, Verdú, Calaf, Calonge, La Molsosa i molt d’altres han anat desfilant, per caure als braços de l’Urgell, la Conca de Barberà, el Solsonès o l’Anoia. Avui, amb els punts frescos al monyó resultant de l’amputació de Vallfogona de Riucorb, el medicastre ressegueix amb la serra oscil·lant la llera del Llobregós… I, donat que, com bé saben alguns toranesos, “a gos prim tot són puces”, d’altres fillets també malden per emprendre el vol.

Vanes em semblen les motivacions d’aquesta hègira nord enllà. No s’hi val a argumentar el dret a decidir, ja que poc o res té a veure la consciència i la identitat nacional amb aquest arrauxat impuls secessionista, i encara menys quan Torà sempre s’ha oposat a la sortida cap a Llobera de les masies de Giliberts, la Torre, Burichs, Can Pla i Creies, de Llanera (de la mateixa manera que ho ha fet Biosca respecte les de Folch i Miravalls, de Lloberola).

Tampoc històricament hi ha arguments que vinculin la vila de Torà amb el Solsonès. I no cal remuntar-se a segles llunyans, vegueries medievals, ni corregiments castellans, ni tan sols recordar com, al llarg del segle XIX, les simpaties lliberals de la “molt lleial i constant” vila de Torà, reforcen els lligams amb Guissona i Cervera i les enfronten amb les terres carlines del Solsonès. Menys encara se sosté la pertinença al bisbat de Solsona, a no ser que també es consideri vàlid per promoure la mateixa secessió per Cervera o Tàrrega…

A vol d’ocell –modernament, a cop de Google Earth– també cauen les raons geogràfiques: la frontera natural entre la Segarra i el Solsonès ve marcada pels contraforts de les serres de Pinós i de Castelltallat, i no pas amb la ribera del Llobregós, d’un paisatge marcadament segarrenc. Així a Torà (i a Biosca i Sanaüja), pretèrits enclavaments de frontera, comença la Catalunya Nova, de petits nuclis de població concentrats, i deixa enrere la Catalunya Vella, marcada pel predomini de masies.

Però també decauen els arguments econòmics. Des de l’any 2011, el municipi de Torà (i també Biosca, Estaràs, Montoliu de Segarra, Montornès de Segarra, Ribera d’Ondara, Sant Guim de Freixenet i Talavera) s’inclou dins el catàleg europeu de zones desafavorides de muntanya. Això el fa beneficiari de les indemnitzacions compensatòries i d’ajuts de primera instal·lació de joves agricultors, de modernització i diversificació d’explotacions agràries, com també en la millora de la xarxa de camins i en l’establiment d’unes beques preferents pels seus estudiants. No obstant, totes aquestes ajudes romanen aturades des de l’inici de la crisis financera, per allò del que d’on no n’hi ha, no en raja…. El traspàs a la terra promesa del Solsonès no canviarà la qualificació, ni incidirà en rebre o no aquestes ajudes.

No obstant, des del punt de vista agrari, considerant les millores en el cobrament dels ajuts directes de la DUN (antiga PAC), és cert que els pagesos de la regió agronòmica del Solsonès reben més suport que els de la Segarra, però el canvi de comarca administrativa no suposa necessàriament el traspàs de regió agronòmica, ja que les competències i els òrgans decisoris són diferents. A més, la reforma de la DUN que s’està ultimant des de la Comissió Europea acabarà amb aquestes diferències de percepcions per territoris, amb l’objectiu d’igualar a tothom amb independència de la geografia. A més, cal considerar que amb prou feines un de cada cinc toranesos i toraneses rep aquestes subvencions, per la qual cosa la incidència d’aquest argument és poc més que testimonial.

Tot i això, sí que estaria justificada la preocupació pel que respecta a l’organització sanitària. L’esmicolament de la Sanitat Pública catalana que es projecta des del govern de la Generalitat i el nou model de gestió privada que es vol posar en pràctica immediatament debilitaran no només el caràcter públic de la gestió sinó també la cartera de serveis en la gratuïtat i universalitat actuals. En el nostre àmbit comarcal, provocarà que els municipis de la Segarra esdevinguin encara més dependents de la sanitat de Lleida, en detriment dels serveis sanitaris d’Igualada o Manresa, amb la basarda que fa la manca d’interès i empatia de la capital del Segrià vers les comarques allunyades. No hi ha dubte que abandonar la pertinença a les Terres de Lleida podria ser un bon (insolidari, però) motiu per fugir de la Segarra i passar a integrar-se a la Catalunya central… Però –des d’aquest punt de vista- el mateix seria desitjable per a tots els municipis segarrencs, i no només els de la vall del Llobregós. Ja posats, seria encara més estimable que es frenés aquest experiment que encapçala el doctor Boi Ruiz, avui Conseller de la Generalitat i, per cert, abans del gir de la porta, president de l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials

Per tot això, la matèria es redueix a un sentiment de pertinença i d’estimació a un territori. Com diu a cada concert la Lídia Pujol, cantautora neo-segarreta instal·lada en una masia de Torà, tot és una qüestió d’amor i, a manca d’aquest amor, que necessàriament ha de ser correspost, els lligams s’esfilagarsen i es trenquen…

Hi ha un arbret vora el camí, / vinclat cap a terra, / de l’arbret tots els ocells, / volen ben lluny. / Tres al nord, tres a l’orient, / d’altres cap al sud, / i l’arbret es queda sol, /lliurat al mal temps” cantava la Lídia diumenge passat a la cripta d’Olius, corejada per tots els presents. Un cop fora, euforitzats amb un parell de copes de cervesa cerverina, ella es confessava segarrenca (com ja li ho havíem escoltat setmanes abans a l’auditori de Cervera), tot i que afegia que, aclaparada per les circumstàncies, havia començat a encunyar un nou gentilici: solsorrenca.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 23 Juliol 2014, in Política and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: