25752, carrer de Teresa Guàrdia

Tan cert com que la història la redacten els homes vencedors, ho és que aquests escriuen els noms dels carrers.

Cal Coscó (Biosca)

La vila de Biosca compta entre els seus fills una bona colla de guerrillers carlins. El capità Carles Xuriguera, dit “el Rei de Biosca”, fou un dels primers: nascut a la gran pairalia de Xuriguera, lluità al costat del llegendari mossèn Benet Tristany durant la primera carlinada, la dels “Set Anys”, fins que caigué fulminat prop de Su pel precís tret de Jaume Mas, caporal dels mossos, l’any 1834. Company i paisà de Xuriguera fou en Ramon Pinyol, executat també pel caporal Mas, en aplicació de la llei de fugues, poc abans de la segona carlinada, la dels “Matiners”. També carlinejà en Ferrer, conegut com “el Moisès”, detingut al setembre de 1853 a la mateixa plaça de Biosca. I en Pere Puig, dit “el Coscó” pel mas d’on provenia, segurament el més destacat de tots: guerriller a les ordres de mossèn Benet i, després, del seu nebot, el general Rafael Tristany. Protagonista l’any 1848 de l’ocupació de Guissona i l’enderrocament de les seves defenses, company entre 1857 i 1859 dels irredempts nebots d’Ardèvol durant la quixotesca “Guerra dels Tristany”, i partícip després de multitud de fets d’armes entre la Ribera Salada i la vall del Llobregós, fins que caigué mort a la batalla d’Oliana, l’any 1872; en el comunicat adreçat al general en cap, el comandant Andreu Torres en lamentà la mort titllant-lo de ”pundoroso coronel”. Cap record hi ha d’ells als carrers i places de Biosca. Lògic: eren homes sanguinaris, fanàtics i, el més rellevant de tot, van perdre totes les guerres.

Carles V

Tampoc hi ha ni rastre en record dels il·lustres visitants de la vila: ni d’en Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí Carles V, que hi pernoctà camí de Solsona, al juny de l’any 1837, ni del Príncep Lichnowsky, comte de Werdenberg, que l’acompanyà i que n’escrigué una cèlebre crònica, ni del general Rafael Tristany, comandant general dels exèrcits carlins del Principat, president de la Diputació General carlina restaurada l’any 1874, que el visità armat o desarmat en nombroses ocasions, i que era fill d’Ardèvol, una vila ben propera. Lògic: a més de perdre totes les guerres, eren forasters.

Manuel Pavía

No obstant, Biosca sí que honora un personatge protagonista de la mateixa època: el general Manuel Pavía y Lacy, que dona nom a una de les principals artèries de la vila, creuant-la del torrent de Pasterola al camí de la Mesquita. Els mèrits d’aquest general per a figurar al nomenclàtor bioscà rauen en la seva fracassada estada a Catalunya amb l’objectiu de sufocar la segona carlinada. Durant el comandament, els seus 22.000 soldats regulars es van dedicar a perseguir els poc més de 400 homes de mossèn Benet i el seu únic èxit fou foragitar-los de Biosca la primavera de 1847 i organitzar una xarxa d’espionatge, deserció i traïció que va aconseguir capturar al canonge general a Sant Serni i afusellar-lo l’endemà a Solsona. Poc després, Pavía considerà acabada la guerra -tot i que encara es perllongaria dos anys més- i fou enviat a les Filipines, a sufocar una revolta dels independentistes tagals, fet que no computa com a mèrit; com tampoc ho fa el nou fracàs en intentar frenar la revolució democràtica de 1868, que li costaria la corona a la reina Isabel II, ni ocupar un plàcid escó de senador vitalici gràcies a la Restauració borbònica propiciada pel cop d’estat que va acabar amb la Primera República. Lògic: malgrat els seus actes de violència i els seus fracassos militars, va guanyar la guerra.

Potser ara, molts anys després, seria moment de fer net i, ja posats, posar una dona local al lloc del general foraster. De la mateixa manera que Cervera ha expulsat un general feixista del nomenclàtor i ha col·locat al seu lloc una cerverina il·lustre, Biosca podria foragitar el general repressor i posar-hi a la dissortada Teresa Guàrdia, dita “la Baquiol”, la bruixa llevadora de Biosca. Seria un bonic acte de reparació i, qui ho sap?, potser portaria bons auguris per frenar el declivi poblacional de la vila.

 

Nostàlgics al carrer

En el si d’una tertúlia telemàtica d’evident orientació catalanista, s’ha encetat un fascinant debat a propòsit dels noms dels carrers de Cervera. Segurament és un tema que podria semblar banal, quan no delicat o sobrer (havent-hi com hi ha apassionades polèmiques a propòsit de qüestions urbanístiques molt més imminents), però no es pot negar que, en un procés de construcció nacional com el què estem vivint, el debat sobre els noms que volem projectar a la posteritat no pot quedar emmudit…

En aquest context, hom s’ha entretingut a revisar els personatges que perpetuen la seva presència en la nostra quotidianitat a través d’adreces postals i són diversos els noms què han cridat l’atenció. Un d’ells és Francisco Javier María de la Paz Bernardo Eulogio Juan Nepomuceno Girón y Ezpeleta Las Casas y Enrile (1803 – 1869), a qui, possiblement per economia en l’ús del marbre de la placa, se’l recorda pel seu títol nobiliari: Duque de Ahumada. Aquest militar, assot d’afrancesats i de carlins, va destacar en les accions de guerra al costat de l’absolutisme monàrquic i té com a principal mèrit el d’haver fundat, l’any 1844, el cos de la Guàrdia Civil. Queda per l’avenir la seva cura especial per l’aspecte dels agents, que havia de reunir severitat, elegància i vistositat, que es plasmaria amb el tricorni i el cobriment del llavi superior “sin extravagancias estéticas”, és a dir, amb el bigotet fi que, encara avui, marca estil entre els nostàlgics.

No obstant, el que més interès ha aixecat, potser pel fet de donar nom a una de les artèries més trepitjades de la ciutat, ha estat el carrer del General Güell. Val a dir que pocs són els qui recorden el personatge en qüestió, i encara menys llurs mèrits, per la qual cosa ha calgut fer una mica de recerca… Vagi per endavant que, tradicionalment, el carrer en qüestió es denominava “carrer de les Verges”, en llaor de les onze mil verges venerades en una capella propera. De fet, aquesta quantificació és un error històric, ja que no eren tantes les donzelles que acompanyaven al segle IV a Santa Úrsula, filla del rei de Britània, en el seu pelegrinatge cap a Roma: la santa i les seves devotes dames de companyia, travessant les terres de Germània, varen patir la desgràcia de caure a les mans dels bàrbars huns que, enfurismats per la resistència de les noies a tacar la seva virtut, les van martiritzar. Un error de transcripció del document del segle X que narrà el luctuós fet hauria traduït l’anotació “XI m virginum”, com undécima milia (onze mil) i no pas undecima martiris (onze màrtirs), per la qual cosa les onze verges es van multiplicar per mil en les cròniques posteriors…

Però anem a la qüestió general: pocs després de la guerra civil, quan ja feia anys que la capella dedicada a les verges màrtirs havia desaparegut, es va decidir substituir el nom del carrer i rebatejar-lo en honor al general Ildefons Güell i Arqués. Aquest prohom, nascut l’any 1865 a les Borges Blanques i casat l’any 1891 a Cervera, comptava entre d’altres mèrits el de ser General d’enginyers de l’exèrcit, Cap de la brigada topogràfica de Barcelona, director de les obres del ferrocarril entre Tetuan i Ben-Karrich i d’Olot a Roses i Governador militar de Barcelona. Per les seves accions de guerra havia estat condecorat amb la Gran Cruz de San Hermenegildo (que recompensava amb una renda de sis-centes pessetes anual als oficials destacats “por su constancia e intachable conducta en el servicio”), les Creus roja i blanca del Mèrit militar i la medalla de Campanya d’Àfrica.  Les seves heroïcitats es compten als anys vint, al servei del dictador Primo de Rivera, com a enginyer en cap de sapadors i minadors a les colònies africanes, i també com a comandant general d’enginyers de la “IV región militar” o, el què és el mateix, la Capitania General de Catalunya. A l’esclat de la guerra civil estava ja a la reserva, però  durant els primers anys del franquisme veuria recompensada la seva addicció al Régimen amb la vicepresidència del Círculo Militar del Ejército y de la Armada i la judicatura en els temibles tribunals militars, que exercí fins la seva defunció, l’octubre de 1941. En l’hemeroteca esgrogueïda el trobem l’any 1928 donant cinc-centes pessetes per instituir, en memòria seva, el premi anual General Güell en honor del sergent del regiment de sapadors més destacat pel seu comportament; a l’agost de l’any 1939, als quarters de Lepant de Barcelona, acompanyant el lliurament d’una bandera beneïda als militars destacats; o l’any 1940, en una Cervera “engalanada magníficamente” i davant de la població reunida en massa i acompanyada de comissions de tots els pobles comarcals, presidint els “actos brillantísimos” del primer aniversari de “la histórica fecha del Día de la Liberación” de la ciutat… Fins aquí, la història oficial d’aquest personatge que, setanta-dos anys després de la seva mort, encara es homenatjat en un carrer cerverí. Més enllà queden els vagues records dels tractes de favor amb que hauria apadrinat segons quins joves de Cervera i comarca quan eren destinats al servei militar i de les gestions fetes per emprendre la restauració de l’edifici de la Universitat, fites que el van dur a ser anomenat fill adoptiu de la ciutat; a banda d’això, dues bellíssimes filles o certa hipotètica implicació en les delacions que haurien portat a presó (quan no al paredó) a uns quants segarrencs, entre els quals es comptaria l’alcalde republicà Domènec Puigredon, també es comptarien al seu haver. Deixem aquests rumors en mans dels estudiosos, que per això estan, i interroguem-nos si aital militar, al servei fidel de les dues dictadures de l’Espanya del segle XX, mereix donar nom a tantes llars i comerços cerverins.

Tal vegada ara, aprofitant les obres de remodelació, es podria també fer neteja amb aquests -i algun altre- noms de carrers i, ja posats, substituir els de militars colpistes i aguerrits pels de verges tenaces o, si s’escau, motoristes virtuosos, ambdós molt més dignes de la veneració popular.

Nota: gràcies als amics Jaume Vilà,  Albert Turull,  Jordi Oliva i M. Teresa Salat pel generós regal d’inspiració i informació.