Arxiu del Blog

25752, carrer de Teresa Guàrdia

Tan cert com que la història la redacten els homes vencedors, ho és que aquests escriuen els noms dels carrers.

photo_2020-06-06_22-05-26

Cal Coscó (Biosca)

La vila de Biosca compta entre els seus fills una bona colla de guerrillers carlins. El capità Carles Xuriguera, dit “el Rei de Biosca”, fou un dels primers: nascut a la gran pairalia de Xuriguera, lluità al costat del llegendari mossèn Benet Tristany durant la primera carlinada, la dels “Set Anys”, fins que caigué fulminat prop de Su pel precís tret de Jaume Mas, caporal dels mossos, l’any 1834. Company i paisà de Xuriguera fou en Ramon Pinyol, executat també pel caporal Mas, en aplicació de la llei de fugues, poc abans de la segona carlinada, la dels “Matiners”. També carlinejà en Ferrer, conegut com “el Moisès”, detingut al setembre de 1853 a la mateixa plaça de Biosca. I en Pere Puig, dit “el Coscó” pel mas d’on provenia, segurament el més destacat de tots: guerriller a les ordres de mossèn Benet i, després, del seu nebot, el general Rafael Tristany. Protagonista l’any 1848 de l’ocupació de Guissona i l’enderrocament de les seves defenses, company entre 1857 i 1859 dels irredempts nebots d’Ardèvol durant la quixotesca “Guerra dels Tristany”, i partícip després de multitud de fets d’armes entre la Ribera Salada i la vall del Llobregós, fins que caigué mort a la batalla d’Oliana, l’any 1872; en el comunicat adreçat al general en cap, el comandant Andreu Torres en lamentà la mort titllant-lo de ”pundoroso coronel”. Cap record hi ha d’ells als carrers i places de Biosca. Lògic: eren homes sanguinaris, fanàtics i, el més rellevant de tot, van perdre totes les guerres.

Carles V

Carles V

Tampoc hi ha ni rastre en record dels il·lustres visitants de la vila: ni d’en Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí Carles V, que hi pernoctà camí de Solsona, al juny de l’any 1837, ni del Príncep Lichnowsky, comte de Werdenberg, que l’acompanyà i que n’escrigué una cèlebre crònica, ni del general Rafael Tristany, comandant general dels exèrcits carlins del Principat, president de la Diputació General carlina restaurada l’any 1874, que el visità armat o desarmat en nombroses ocasions, i que era fill d’Ardèvol, una vila ben propera. Lògic: a més de perdre totes les guerres, eren forasters.

Manuel Pavía y Lacy

Manuel Pavía

No obstant, Biosca sí que honora un personatge protagonista de la mateixa època: el general Manuel Pavía y Lacy, que dona nom a una de les principals artèries de la vila, creuant-la del torrent de Pasterola al camí de la Mesquita. Els mèrits d’aquest general per a figurar al nomenclàtor bioscà rauen en la seva fracassada estada a Catalunya amb l’objectiu de sufocar la segona carlinada. Durant el comandament, els seus 22.000 soldats regulars es van dedicar a perseguir els poc més de 400 homes de mossèn Benet i el seu únic èxit fou foragitar-los de Biosca la primavera de 1847 i organitzar una xarxa d’espionatge, deserció i traïció que va aconseguir capturar al canonge general a Sant Serni i afusellar-lo l’endemà a Solsona. Poc després, Pavía considerà acabada la guerra -tot i que encara es perllongaria dos anys més- i fou enviat a les Filipines, a sufocar una revolta dels independentistes tagals, fet que no computa com a mèrit; com tampoc ho fa el nou fracàs en intentar frenar la revolució democràtica de 1868, que li costaria la corona a la reina Isabel II, ni ocupar un plàcid escó de senador vitalici gràcies a la Restauració borbònica propiciada pel cop d’estat que va acabar amb la Primera República. Lògic: malgrat els seus actes de violència i els seus fracassos militars, va guanyar la guerra.

Potser ara, molts anys després, seria moment de fer net i, ja posats, posar una dona local al lloc del general foraster. De la mateixa manera que Cervera ha expulsat un general feixista del nomenclàtor i ha col·locat al seu lloc una cerverina il·lustre, Biosca podria foragitar el general repressor i posar-hi a la dissortada Teresa Guàrdia, dita “la Baquiol”, la bruixa llevadora de Biosca. Seria un bonic acte de reparació i, qui ho sap?, potser portaria bons auguris per frenar el declivi poblacional de la vila.

carrer Pavía

 

La última bruixa

El proper cap de setmana tindrà lloc a Cervera la trenta-sisena edició de l’Aquelarre. És aquesta una festa esbojarrada, carnavalesca i lúdica que posa fi a les festes d’estiu de la capital segarrenca. L’esdeveniment, com sabem, parteix de la reivindicació del jovent de la ciutat per recuperar l’espai del Carreró de les Bruixes com a referent per la festa. El nom d’”aquelarre”, en al·lusió al punt de trobada de bruixes i fetillers que s’inspirava en la tenebra i l’abandonament del lloc, fou inevitable. Avui és aquesta una festa més que consolidada i amb un ressò nacional que ha aconseguit introduir dins l’imaginari del país la vinculació entre bruixes i Cervera. Així, el carreró esdevé un lloc de visita obligada pels turistes que desitgen descobrir el patrimoni històric de la ciutat i que es fa plaent i divertit gràcies a l’itinerari escultòric instal·lat; fins i tot, la literatura local s’ha inspirat en aquest espai per les seves creacions (sense anar gaire enllà, ho trobem a les poesies de Rosa Fabregat o als contes de Lluís Falp). La temàtica ha esdevingut doncs un pretext ben trobat, i molt ben contextualitzat dins les foscúries d’aquest entramat medieval, i estimula el global de les activitats d’un Aquelarre que, gestionat professionalment, amb el suport de les entitats de cultura popular i amb una acurada anàlisi financera i estratègica, és possiblement el principal esdeveniment cultural i lúdic de Cervera i, per extensió, de la Segarra.

No obstant, no és cap secret que l’argument molt poc té a veure amb la història i les tradicions ancestrals de Cervera. Cert és que, durant els segles XVI i XVII, quan al llarg de tot el país la superstició i el fanatisme popular se sumaren a la persecució inquisitorial per estigmatitzar i inculpar a un seguit de dones de les calamitats dels temps, Cervera no en fou pas una excepció i foren inculpades per bruixeria més d’una i de dues dones. El més cèlebre fou el cas de Magdalena de Montclar, esposa de Salvador Cuberes, que l’any 1617 fou torturada i penjada de la forca per “bruxa et metzinera” per ordre del Consell municipal, que la considerà culpable de causar danys a les collites, provocar la mort de criatures i, per si fos poc, tenir tractes carnals amb el dimoni… D’altres processos, contra Maria “la francesa”, Magdalena Vilaplana, Catherina Guerau “la barbuda” o Margarida Mestre foren solucionats amb el pagament de fiances i desterraments. Però aquests episodis cerverins no excel·leixen per sobre d’altres enclavaments de la nostra geografia on els actes relacionats amb la bruixeria abunden a pleret. De fet, l’Aquelarre cerverí pren aquest nom no pas dels episodis relacionats, sinó com a autoafirmació del seu laïcisme radical, per contraposició a les altres festes religioses del calendari de la ciutat, reivindicant el concepte de “festa per la festa”.

En conseqüència, potser seria una bona oportunitat per recordar (i fins i tot rendir homenatge) a la darrera dona torturada i executada sota l’acusació de bruixeria al nostra país, en una acció quasi oblidada que va tenir lloc només a vint-i-cinc quilòmetres i dos-cents anys de l’actual Carreró de les Bruixes…

Corrien el primers anys del segle XIX quan vagarejava pels carrerons de Biosca, “vila xica i mal composta” (com diu l’adagi), una anciana lletja, bruta, malparlada i rabiüda coneguda popularment com la Baquiol (nom que podria derivar del cognom Lavaquiol, present a la Segarra). Malvivia de fer de llevadora i curandera, així com de les almoines que rebia de la gent del poble, els quals l’anomenaven bruixa i l’escarnien quan es feia trobadissa. S’esdevingué un dia que li fou ranciejada l’ajuda en una casa del poble i ella, disgustada, va rondinar amenaçant que se’n recordarien d’ella… Dies més tard, l’hereu de la casa moria d’una malaltia sobtada i els seus pares, recordant les paraules de la vella pidolaire, varen atribuir-li la causa de la mort, corrent a escampar-ho entre els conveïns. Setmanes més tard, la Baquiol era assaltada en un bosc proper a la vila, apallissada, lligada a un arbre i abandonada als freds de la nit. Tot i això, la dona es va poder deslligar hores més tard i retornar al poble, on trobà refugi en la rectoria dins la qual el capellà la va acollir fins que es va recuperar de les ferides. No obstant, quan dies després abandonava l’aixopluc, era de nou apressada per un grup d’homes que se l’endugueren fins una pila de llenya que tenien llesta al peu d’una creu i, encesa la pira -i tot i les resistències de la dona-, la cremaren de viu en viu. Els assassins, a pesar dels empenys del rector, mai foren castigats, i el procés contra ells fou aturat per la invasió francesa i la posterior guerra; finalment tot va acabar amb el trasllat del capellà a una parròquia llunyana, donada la mala relació que el fet havia provocat entre ell i els seus feligresos. Aquesta història fou documentada a finals del segle XIX pel rector de Biosca Mn. Ramon Berenguer i recollida un segle més tard pel cronista de Torà Mn. Xavier Bosch.

Enguany, l’Aquelarre de Cervera farà un homenatge a les bruixes del segle XXI i obrirà les portes de la Universitat a les modernes propagadores de l’esoterisme, les arts endivinatòries i les teràpies alternatives. Cap de les fetilleres modernes sortirà socarrimada de la Fira del Gran Boc, ans al contrari, com sí li va passar a la pobra Baquiol, la última dona executada al nostre país sota l’acusació de bruixeria. Siguin aquestes ratlles un petit homenatge a aquesta bioscana que no té ni el consol de la Magdalena de Montclar, l’efígie de la qual fou bellament reproduïda per Agnès Pla en un dels gegantons que formen part dels elements populars de la ciutat que la va executar cruelment i que, millor tard que mai, avui a mode d’acte de constricció, la veu ballar i l’aplaudeix en festes i celebracions.

Amb agraïments per la documentació a Mn. Fermí Manteca, d’Ivorra, i a Maria Garganté, de Sanaüja. 

No hi són les bruixes,

ni el cartipàs perdut,

ni els peus petits esporuguits.

Tan sols el sol i l’ombra

juguen geomètrics

dintre aquest budell que forada

les entranyes de les cases.

Avui no hi ha més bruixes

al carreró de les bruixes.

(Rosa Fabregat,

“Carreró de les Bruixes, fragment)

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...