Els infeliços límits de la Segarra

Novament ressorgeix la qüestió de la segregació de la Segarra de dos municipis de la vall del Llobregós: Torà i Biosca insisteixen a incorporar-se al Solsonès. És aquest un afer que ve de lluny, especialment pel que fa a Biosca, municipi que a l’enquesta de la Generalitat de 1931 ja declarava que no podia separar-se de Solsona “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s”. En la mateixa enquesta, Torà es reivindicava pertanyent a la “Baixa Segarra” i afirmava ser-ne capital, “on aflueixen els pobles de Llanera, Ardèvol, la Molsosa, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Vicfred, part de Massoteres i Biosca”…

ImatgeHistòricament, com recull el llibre de capçalera d’en Guiu Sanfeliu, els límits septentrionals de la Segarra estarien als contraforts de les serres de Pinós i Castelltallat, zona on el terreny es fa més feréstec i el poblament més disseminat. Aquest seria l’espai de la denominada Alta Segarra, integrada avui pels municipis de la vall del Llobregós i l’altiplà de Calaf (repartits entre la Segarra, el Solsonès i l’Anoia). Els lligams vindrien des d’èpoques ibèriques, focalitzats amb la Sikarra dels Prats de Rei, i s’expressarien al llarg del temps: l’any 1304 dins la vegueria de Cervera i Prats, al segle XVI dins la “vegueria de Segarra” dels Cardona (amb capital a Torà i batllia a Calaf), al 1719 formant part del Corregimiento de Cervera, i al 1931 de la comarca de la Segarra.

A partir d’aquesta realitat històrica i geogràfica, l’any 1987, coincidint amb la restauració del mapa comarcal de la República, un seguit d’ajuntaments, encapçalats per Calaf, reivindicaven la creació de la comarca pròpia, adduint raons històriques i, a més, la seva tendència a moure’s vers la Catalunya central (i no a Barcelona, com els seus veïns igualadins). Poc després, l’informe Roca, l’any 2001, recull la creació de l’Alta Segarra que integraria Torà i Ivorra (fusionats en únic municipi), Copons (amb Rubió i Veciana), els Prats de Rei, Sant Martí de Sesgueioles, Pinós i la Molsosa (també fusionats), Castellfollit de Riubregós (amb Calonge), Aguilar de Segarra (fusionat amb Sant Pere Sallavinera) i Calaf. Aquesta comarca formaria part de la vegueria de la Catalunya central -a diferència de la Segarra, vinculada a la vegueria de Ponent-. Però, davant d’aquests impulsos d’autodeterminació comarcal, els representants toranesos l’any 2006 s’hi mostren recelosos, temorencs que Calaf els eclipsés el pes específic que ostentaven a la Segarra (i, potser, delerosos dels que encara guanyarien al Solsonès, on serien la segona població per número d’habitants).

Així les coses, quan l’any 2009 unes masies de l’antic terme de Llanera (integrat de forma maldestre l’any 1968 a Torà) insten la segregació a Llobera, xoquen amb l’Ajuntament de Torà que, queixós de sentir-se “atropellat”, ho atura judicialment; però, un any més tard, quan la Generalitat publica el projecte de mapa de vegueries de Catalunya, en el qual la Segarra s’integra com a perifèria extrema de la de Ponent, canvien les tornes i s’opta (per decisió unànime dels ajuntaments de Torà i Biosca) per demanar l’annexió del municipi en bloc al Solsonès, com a via per a formar part de la vegueria de la Catalunya Central. A més, a aquesta voluntat s’hi suma el convenciment que el traspàs suposaria la consideració de municipi de muntanya, amb l’hipotètic augment d’ajudes pel municipi i la seva gent. Davant d’aquestes pretensions, el Consell comarcal de la Segarra es mostra displicent i renuncia a jugar cap carta per seduir als secessionistes. No obstant, l’aturada l’any 2011 del projecte de vegueries i la declaració l’any 2012 de Torà com a municipi de muntanya deixa aparentment l’assumpte en guaret fins que, ara, ressorgeix amb força i se sotmet al dictamen de la Comissió de Política Territorial de la Generalitat.

No poca influència hi hauran tingut factors més recents, com la plantada de Sanaüja, Torà i Biosca, que prefereixen nodrir-se de l’aigua del Solsonès, en oposició al Govern comarcal, que malda per assolir l’adhesió inesquinçable a l’abastiment d’aigua del Canal Segarra – Garrigues; o l’increment de la dependència amb la sanitat de Lleida, en perjudici dels centres de Manresa i Igualada, que pot suposar el projecte del conseller Boi Ruiz d’esmicolar amb criteris empresarials l’Institut Català de la Salut… A això s’hi afegeix la vaga creença que pertanyent al Solsonès milloraran els ajuts directes de la DUN a la pagesia o el convenciment d’alguns, expressat als mitjans de comunicació, que la Segarra és una comarca tradicionalment “marginada” i “pobra”.

Davant de tot això, el tema sembla dat i beneït. És qüestió de temps que, novament, la Segarra administrativa perdi dos municipis més. Segueix així el big-bang segarrenc. Els darreres segles, la nostra comarca s’ha vist condemnada des de la seva unitat natural, històrica i paisatgística, a l’esmicolament en petites illes perifèriques. El lent procés deixa la Segarra actual dins la província de Lleida, com un territori residual sotmès al centralisme lleidatà, mentre que els territoris històrics queden en llunyanes òrbites d’Igualada, Solsona, Tàrrega o Tarragona. Trista alternativa a una Segarra unificada, amb prou personalitat com per a postular-se com a vegueria, si s’escau agermanada amb el Penedès, i amb sotsvegueries reunides al voltant de les seves capitals històriques (Cervera, Torà, Calaf, Prats de Rei, Santa Coloma de Queralt…) o dels nuclis que darrerament han guanyat protagonisme econòmic i social (Guissona, Verdú, Vallbona de les Monges…).

Tot i això, per a ser sincer, allò que més em doldrà serà haver de deixar enrere la Segarra per enfilar-me a la torre de Vallferosa, per devorar una perdiueta del Jaumet, per badar des del tossal de Lloberola, per ensabonar-me a Claret, per gaudir dels solsticis al dolmen de Llanera, per flairar la xocolata de la Vall d’Or, per fruir del donegal de Cal Magí o per cantar els goigs a la romeria de Santa Maria de l’Aguda. I, això també, la feinada haver d’arrencar unes quantes pàgines del meu llibre sobre els castells de la Segarra

 

Imatge

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 13 Mai 2014, in paisanatge, Sin categoría and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: