La última bruixa

El proper cap de setmana tindrà lloc a Cervera la trenta-sisena edició de l’Aquelarre. És aquesta una festa esbojarrada, carnavalesca i lúdica que posa fi a les festes d’estiu de la capital segarrenca. L’esdeveniment, com sabem, parteix de la reivindicació del jovent de la ciutat per recuperar l’espai del Carreró de les Bruixes com a referent per la festa. El nom d’”aquelarre”, en al·lusió al punt de trobada de bruixes i fetillers que s’inspirava en la tenebra i l’abandonament del lloc, fou inevitable. Avui és aquesta una festa més que consolidada i amb un ressò nacional que ha aconseguit introduir dins l’imaginari del país la vinculació entre bruixes i Cervera. Així, el carreró esdevé un lloc de visita obligada pels turistes que desitgen descobrir el patrimoni històric de la ciutat i que es fa plaent i divertit gràcies a l’itinerari escultòric instal·lat; fins i tot, la literatura local s’ha inspirat en aquest espai per les seves creacions (sense anar gaire enllà, ho trobem a les poesies de Rosa Fabregat o als contes de Lluís Falp). La temàtica ha esdevingut doncs un pretext ben trobat, i molt ben contextualitzat dins les foscúries d’aquest entramat medieval, i estimula el global de les activitats d’un Aquelarre que, gestionat professionalment, amb el suport de les entitats de cultura popular i amb una acurada anàlisi financera i estratègica, és possiblement el principal esdeveniment cultural i lúdic de Cervera i, per extensió, de la Segarra.

No obstant, no és cap secret que l’argument molt poc té a veure amb la història i les tradicions ancestrals de Cervera. Cert és que, durant els segles XVI i XVII, quan al llarg de tot el país la superstició i el fanatisme popular se sumaren a la persecució inquisitorial per estigmatitzar i inculpar a un seguit de dones de les calamitats dels temps, Cervera no en fou pas una excepció i foren inculpades per bruixeria més d’una i de dues dones. El més cèlebre fou el cas de Magdalena de Montclar, esposa de Salvador Cuberes, que l’any 1617 fou torturada i penjada de la forca per “bruxa et metzinera” per ordre del Consell municipal, que la considerà culpable de causar danys a les collites, provocar la mort de criatures i, per si fos poc, tenir tractes carnals amb el dimoni… D’altres processos, contra Maria “la francesa”, Magdalena Vilaplana, Catherina Guerau “la barbuda” o Margarida Mestre foren solucionats amb el pagament de fiances i desterraments. Però aquests episodis cerverins no excel·leixen per sobre d’altres enclavaments de la nostra geografia on els actes relacionats amb la bruixeria abunden a pleret. De fet, l’Aquelarre cerverí pren aquest nom no pas dels episodis relacionats, sinó com a autoafirmació del seu laïcisme radical, per contraposició a les altres festes religioses del calendari de la ciutat, reivindicant el concepte de “festa per la festa”.

En conseqüència, potser seria una bona oportunitat per recordar (i fins i tot rendir homenatge) a la darrera dona torturada i executada sota l’acusació de bruixeria al nostra país, en una acció quasi oblidada que va tenir lloc només a vint-i-cinc quilòmetres i dos-cents anys de l’actual Carreró de les Bruixes…

Corrien el primers anys del segle XIX quan vagarejava pels carrerons de Biosca, “vila xica i mal composta” (com diu l’adagi), una anciana lletja, bruta, malparlada i rabiüda coneguda popularment com la Baquiol (nom que podria derivar del cognom Lavaquiol, present a la Segarra). Malvivia de fer de llevadora i curandera, així com de les almoines que rebia de la gent del poble, els quals l’anomenaven bruixa i l’escarnien quan es feia trobadissa. S’esdevingué un dia que li fou ranciejada l’ajuda en una casa del poble i ella, disgustada, va rondinar amenaçant que se’n recordarien d’ella… Dies més tard, l’hereu de la casa moria d’una malaltia sobtada i els seus pares, recordant les paraules de la vella pidolaire, varen atribuir-li la causa de la mort, corrent a escampar-ho entre els conveïns. Setmanes més tard, la Baquiol era assaltada en un bosc proper a la vila, apallissada, lligada a un arbre i abandonada als freds de la nit. Tot i això, la dona es va poder deslligar hores més tard i retornar al poble, on trobà refugi en la rectoria dins la qual el capellà la va acollir fins que es va recuperar de les ferides. No obstant, quan dies després abandonava l’aixopluc, era de nou apressada per un grup d’homes que se l’endugueren fins una pila de llenya que tenien llesta al peu d’una creu i, encesa la pira -i tot i les resistències de la dona-, la cremaren de viu en viu. Els assassins, a pesar dels empenys del rector, mai foren castigats, i el procés contra ells fou aturat per la invasió francesa i la posterior guerra; finalment tot va acabar amb el trasllat del capellà a una parròquia llunyana, donada la mala relació que el fet havia provocat entre ell i els seus feligresos. Aquesta història fou documentada a finals del segle XIX pel rector de Biosca Mn. Ramon Berenguer i recollida un segle més tard pel cronista de Torà Mn. Xavier Bosch.

Enguany, l’Aquelarre de Cervera farà un homenatge a les bruixes del segle XXI i obrirà les portes de la Universitat a les modernes propagadores de l’esoterisme, les arts endivinatòries i les teràpies alternatives. Cap de les fetilleres modernes sortirà socarrimada de la Fira del Gran Boc, ans al contrari, com sí li va passar a la pobra Baquiol, la última dona executada al nostre país sota l’acusació de bruixeria. Siguin aquestes ratlles un petit homenatge a aquesta bioscana que no té ni el consol de la Magdalena de Montclar, l’efígie de la qual fou bellament reproduïda per Agnès Pla en un dels gegantons que formen part dels elements populars de la ciutat que la va executar cruelment i que, millor tard que mai, avui a mode d’acte de constricció, la veu ballar i l’aplaudeix en festes i celebracions.

*  Amb agraïments per la documentació a Mn. Fermí Manteca, d’Ivorra, i a Maria Garganté, de Sanaüja. 

No hi són les bruixes,

ni el cartipàs perdut,

ni els peus petits esporuguits.

Tan sols el sol i l’ombra

juguen geomètrics

dintre aquest budell que forada

les entranyes de les cases.

Avui no hi ha més bruixes

al carreró de les bruixes.

(Rosa Fabregat,

“Carreró de les Bruixes, fragment)