Turgències polèmiques

Llegia fa pocs dies un article (excel·lent, com sempre) de la Maria Teresa Salat a propòsit de l’església de Sant Antoni, antiga segona parròquia de Cervera (“La Veu de la Segarra”, 9-8-13). En el text, qui a voltes és mussa dels meus humils escrits, quan no crítica implacable, reivindicava el necessari respecte per aquesta església i per la dignitat dels nostres temples en general, “puntals de la història d’un poble”. A banda de tant noble desideràtum, hi esclaria una qüestió que, pel que tinc entès, porta anys (sinó dècades) causant polèmica entre la gent d’ordre de Cervera: l’origen dels elements decoratius de la seva façana i, més especialment, de les columnes que n’emmarquen l’entrada…

La Maria Teresa recull la revelació que va fer en Joan Yeguas (Miscel·lània cerverina, 17) per la qual aquestes columnes són les úniques romanalles conservades del retaule de pedra de l’altar Major de Santa Maria, erigit a les acaballes del segle XVI, traslladades a la façana de Sant Antoni durant les reformes arquitectòniques del segle XVIII. Així posa punt i final al rumor estès pel qual tindrien el seu origen en la façana d’un bordell emplaçat en algun lloc indeterminat del carrer Major de Cervera, on a mode de lúbrics i llicenciosos guarniments cridarien a la clientela; segons aquesta tesi, clausurada i demolida la casa de barrets en defensa del decòrum de tan insigne artèria urbana, haurien estat reaprofitades en la remodelació de la parròquia de l’any 1787. Les estructures en qüestió no aixecarien cap polèmica, ja que ambdues reuneixen pilastra tronco-piramidal invertida (estípit) i capitell corinti característic de l’arquitectura renaixentista del segle XVI, llevat que paréssim atenció a les figures antropomorfes que separen columna de capitell: dos torsos nus (femení a l’esquerra i masculí a la dreta) que suggereixen una temàtica profana i, fins i tot, lasciva. Especialment rellevant seria la de l’esquerra, representació femenina que fa les funcions de cariàtide sostenidora del capitell i que, tot i que creua un braç sobre el tors, mostra impúdicament una de les seves turgents popes, mamelles o, en català oriental, pits. Acreditat ara i per sempre que estem en presència  d’una mostra d’art religiós, i no pas davant un reclam comercial a la incontinència i la luxúria reemborsables, goso trencar una llança (conscient que no sóc ningú per pronunciar-s’hi) en favor de la preservació d’aquests bells elements, tot confiant que ben aviat, un cop retirades les bastides actuals, tornin a lluir amb l’esplendor que mereixen. I no només per ser restes palpables del magnífic retaule perdut, sinó per representar un èxit del seu (anònim?) escultor que va poder representar la nuesa de la dona en una època on el Concili de Trent (1545 – 1563), li ho havia posat ben difícil: el Concili, en la seva lluita contra la iconoclàstia de la Reforma luterana, reforçava el culte a les imatges, però establia un seguit de rígids criteris per evitar que les representacions “no donin ocasió als rudes de perillosos errors”; així, per “instrucció de la ignorant plebs”, recordava que no és admissible veure la divinitat amb ulls corporals i exigia que en cap cas “no es pintin ni adornin les imatges amb bellesa escandalosa”. Per fiscalitzar l’estricte compliment d’aquests preceptes, el concili imposava que la col·locació de qualsevol imatge passés necessàriament per l’aprovació de Bisbe. En conseqüència, hem de donar per fet que tant la construcció de les columnes i llur incorporació al retaule original de Santa Maria com el trasllat dos segles més tard a la portada de la que havia estat església del convent de Sant Antoni haurien rebut el placet episcopal .

Ja posats, incidirem en el fet que l’esmentat decret trentí “sobre la invocació, veneració i relíquies dels sants i de les Sagrades Escriptures”, conegut popularment com “Decret de les Imatges”, va tenir una forta repercussió en la posterior evolució de l’art i, més enllà de l’objectiu de posar-lo al servei de la propagació de les idees de l’ortodòxia eclesial, va causar una revisió amb ulls puritans i inquisidors de tota la imatgeria religiosa existent. Víctimes foren, per exemple, moltes representacions de la Mare de Déu de la Llet, recreació de Maria alletant l’Infant  (i, per tant, mostrant un pit) que foren retirades del culte, quan no llençades al foc, o les pintures de la Capella Sixtina, a les estances vaticanes, quan les nueses pintades per Miquel Àngel foren cobertes amb robes per ordre papal pel pinzell del pobre Daniele da Volterra, que per aquesta acció ha passat a la història amb el malnom d’il Braghettone.

Dins el catolicíssim Regne d’Espanya, paper executor en aquesta tasca fou encomanat al Tribunal de la Santa Inquisició, que vetllà “per obviar en part el greu escàndol i dany no menor que ocasionen les pintures lascives”, prohibint que “cap persona sigui gosada a ficar en aquests regnes imatges de pintura, làmines, estàtues o unes altres d’escultura, lascives, ni usar d’elles en llocs públics de places, carrers o estances comunes de les cases”, sota pena d’excomunió, multa i desterrament als pintors i demés artífexs d’aital desvergonyiment. En aquest capítol, ben sonat fou l’episodi (que magistralment recollia ara fa un any la columnista Anna Sáez) de finals del segle XVIII pel qual, per causa d’una font monumental erigida a la plaça de Sant Joan de Lleida i l’escandalosa inclusió d’unes estàtues de sirenes que mostraven les popes (o mamelles o pits) de manera “disoluta, provocativa e indecente”, va enfrontar el Bisbe de Lleida amb el marquès de Blondel.

En conseqüència, si aquestes entranyables i històriques obres d’art han arribat fins als nostres dies, superant segles de censura, repressió i barbàrie, celebrem-ho tot contemplant-les amb goig,  joia i reverència. Fet i fet, com diu la saviesa popular, el pecat està a l’ull del que mira.

Imatge

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 19 Agost 2013, in Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Josep M. Llobet

    A la làmina III del llibre “Art cerverí del segle XVI”, publicat per Virgili i Pagès l’any 1990, llegeixo: “Cervera. Cariàtides atribuïdes al peu del retaule major de l’església de Santa Maria…. (1598). Façana de l’església de Sant Antoni”. Atès que la Miscel·lània Cerverina 17 va ser publicada l’any 2004, no entenc com el Dr. Yeguas podia fer la “revelació” de l’origen d’aquestes peces, especialment quan aquest últim autor cita la procedència de la informació.
    Una altra cosa, el bordell cerverí (municipal, per cert) era al carrer Trevesser.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: