L’ocàs de la testosterona

La matinada de dissabte a diumenge, la plaça de Cal Racó de Cervera, fins aleshores sumida en la bogeria i la disbauxa,  va emmudir de sobte. El Mascle Cabró, paradigma de la virilitat, referent de la masculinitat, tòtem de la homenia i admiració inconfessable de molts homes, apareixia en públic lluint unes mamelles bellugadisses, unes popes belles i desenfrenades. El Boc deixava enrere la seva prestància per seduir i subjugar bruixes i demés femelles que es postressin als seus peus per adorar-lo i revelava la seva vessant femenina de forma espasmòdica, explosiva i sense complexos. Com és possible que haguem arribat fins aquí? Què se n’ha fet de la preeminència dels mascle, del govern del sexe fort i de l’origen bíblic de la Creació de l’espècie humana…? Evidentment, al darrera de tot plegat hi trobarem una dona, la Sílvia Pons, directora artística de l’Aquelarre, que, al costat d’Alba Cuñé i d’Anna Llort, formaven el gineceu responsable del viratge feminitzant de l’esdeveniment. Que el Mascle Cabró passi a simbolitzar la nova femineïtat és un altre signe inequívoc que els temps estan canviant a marxes forçades. L’empoderament de la dona és un procés imparable i que, ves per on, ens condueix cap a una societat més justa i equilibrada en la qual, als espècimens humans no femenins, ens haurem d’espavilar…

Ho podem comprovar passant llista als principals moviments de base civil que estan empenyent cap a un nou model de societat, a pesar del difícil context de regressió dels drets i les llibertats i de majories conservadores i naftalinades. Veiem que al capdavant de l’Assemblea Nacional de Catalunya, entitat que ha aconseguit dotar d’il·lusió, energia i full de ruta a tots els catalans i catalanes que creiem en la necessitat de la llibertat de la Nació, hi ha una dona resolutiva i compromesa, la Carme Forcadell. Ens seduïm per les paraules i la valentia de la Teresa Forcades, la monja benedictina que, sense embuts, denuncia els fraus del sistema capitalista i defensa amb força que un altre món és possible, on la justícia social i l’extinció dels abusos sigui un fet; és el seu Procés Constituent una iniciativa que, tal vegada pels seus ambiciosos postulats i per la seva gran capacitat de treball, a molts ens fa confiar en que, un cop Catalunya sigui un Estat sobirà, no reproduirem els errors sistèmics dels nostres veïns. Admirem Ada Colau, activista pels drets econòmics, socials i culturals de llarga trajectòria, cara visible de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques i mare de família; ella, aixecant la seva veu contra els esbirros del poder financer que li llencen atacs contínuament, encapçala al carrer, als mitjans de comunicació, als parlaments i allí on calgui un moviment que ha aconseguit treure les màscares als bancs i les caixes i mostrar la descarnada especulació que no respecta ni el dret a sostre; en un temps de governs i partits endeutats i atrapats per les grans financeres, aconseguirà modificar una legislació vergonyant que fa més d’un segle que oprimeix la ciutadania i ens farà avançar cap a la consecució del dret universal de l’habitatge digne. Seguim a Muriel Casals, qui, després de la bona gestió feta per Jordi Porta, va assumir la presidència d’Òmnium cultural i ha encapçalat el gir de timó que, superant les primitives posicions conservadores i filoburgeses, ha obert l’entitat cap a la defensa a ultrança dels tres valors que li donen raó de ser: “llengua, cultura i país”; la manifestació del 10 de juliol de 2010 o el concert per la llibertat del 2013 són grans fites en un camí constant de compromís i ambició cap a la Catalunya sobirana del segle XXI… I no només la Carme, la Teresa, l’Ada i la Muriel tiben cap a aquest món millor: moltes d’altres dones (la Lucia Caram, l’Esther Vivas, l’Àngels Guiteras, la Neus Català, l’Itziar González, la …) empenyen des de la base, apartades dels interessos pel poder o l’enriquiment, i atien l’esperança d’aquells que havien perdut el consol i il·lusionen aquelles que es creien derrotades. A més, d’altres estan ja prenent posicions  des de dins del sistema polític i des del lliure pensament, lluny de l’esclavatge de la disciplina de partit, obren portes i finestres i faran córrer l’aire renovador que tant convé a les institucions.

En un món governat a cop de testosterona, on el diàleg com a via d’enteniment ha estat relegat i on mostrar qui la té més grossa és l’únic instrument d’un precari i injust equilibri, l’aire renovador aportat per aquestes noves líders ens permeten pensar que, potser, ens en sortirem. De fet, la Mare Natura ho està posant tot al seu lloc i aquella anomalia genètica que és el cromosoma Y, que va sorgir fa tres-cents milions d’anys i que va donar lloc als mascles, està en evident degeneració. Fet i fet, els científics afirmen que en prop de cent mil anys haurà desaparegut i que, en un món lliure de mascles, les races es perpetuaran només a partir de les femelles. La partenogènesis, reproducció asexual pròpia d’alguns rèptils, amfibis, peixos i aus i, en laboratoris, assajada en ratolins i conills, deixarà sense funció als mascles.

En conseqüència, homes del món, estiguem amatents! Adaptar-se o morir. La gran i contínua producció de testosterona ha de deixar de ser l’argument bàsic sobre el qual construir l’evolució de la societat. La nostra gran aportació a la continuació de l’espècie, l’esperma, és un líquid viscós que, de la mateixa manera que el petroli, dia a dia va perdent valor i està cridat a l’esgotament. Per tant, caldrà anar pensant d’adaptar-nos a un altre rol que ens mantingui útils i, per tant, justifiqui la nostra supervivència com a gènere. En cas contrari, l’empoderament femení, les noves tecnologies i l’evolució genètica ens condemnaran irremissiblement a l’extinció i, el més terrible de tot: el futbol televisat, els programes del cor, les pel·lícules d’acció i els anuncis de colònia ja no seran mai més el mateix.