Biosca em fa patir

Adapto del títol d’una de les cançons més populars dels Pets la fórmula per titular aquest article. “Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat, / mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat” canten els de Constantí en retrat del seu poble. I, certament, la “vila xica i mal composta”, fa temps que em fa patir. I no pas perquè, continuant amb els adagis, “si el castell cau, Biosca adéu-siau”, ja que “el castell ha caigut, i Biosca no s’ha mogut”, sinó perquè d’aquest llogaret del Llobregós no fan més que arribar males notícies.

Possiblement tot va començar l’any 1979, quan l’Instituto Nacional de Reforma y Desarrollo Agrario (Iryda) va fer al municipi un regal enverinat: va construir un tobogan gegant que, durant trenta anys seria l’emblema turístic del poble. Ni el castell de Lloberola, ni les rutes de senderisme pel PEIN del Llobregós, ni l’àrea arqueològica de les guixeres, ni la vila medieval, ni la cuina de Cal Borres, ni l’agroturisme… El llarguíssim tobogan, de més de 50 metres de llargària, el major d’entre els no aquàtics de Catalunya, va ser l’inici de les desgràcies. Mancat de les mesures bàsiques de seguretat i amb la displicència dels responsables municipals, milers de grans i petits van descendir vertiginosament pel pendent per acabar aterrant de cul sobre el terròs després de volar els més de 70 cm de la sortida. Tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca: la primavera de l’any 2008 una nena d’ 11 anys va impactar amb violència amb el terra i es va colpejar el cap, amb la mala fortuna de va patir traumatisme cranial, amb hemorràgia interna i lesió del lòbul frontal i temporal esquerra.  Cinc anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnava al consistori a indemnitzar la família de la menor amb 330.000 euros (260.000 més costes judicials), de les quals, assumida una part per la pòlissa asseguradora, restaven 180.000 a càrrec del municipi. Considerant que el pressupost de l’any no arribava als 280.000 euros, la magnitud de la tragèdia esdevé palmària.

Val a dir que, tres mesos abans de la sentència (i molts anys després de l’accident), el govern municipal, per motius de seguretat, aprovava l’enderrocament del tobogan. Però el mal ja estava fet i la llosa de la indemnització queia sobre el poble, deixant-lo en bancarrota. Per a pal·liar-ho, es van posar a la venda un parell d’edificis públics, entre ells la magnífica masia de l’ermita de Sant Pelegrí, però no n’hi ha hagut prou…

I, com que a llop magre tots els gossos li borden (fins aquí: cites del refranyer), ha començat a sobrevolar el poble una temible depredadora. L’empresa Knauf, multinacional dedicada a la producció de plaques de guix laminat, ha posat el seu voraç ull sobre les guixeres del Llobregós. Foragitada de Sanaüja, on alguna mà d’àngel va incloure dins del POUM la prohibició de les activitats extractives, s’ha llençat sobre els jaciments bioscans. A hores d’ara, tres són ja les finques controlades per la multinacional guixera alemanya i ben aviat, a cop de talonari, se’n faran amb moltes més.

A Ribera d’Urgellet, el poble de Tost també està amenaçat per la voracitat de Knauf. Allí, en resistència a l’agressió, la plataforma Salvem Tost i l’associació Lo Riu Roig es van mobilitzar contra la guixera i van exposar els seus arguments a la població, a la premsa i al Parlament de Catalunya. A Biosca, com a Tost, i a la vall del Llobregós, com a la Ribera d’Urgellet, les guixeres suposaran mals irreversibles a una zona prou castigada per un urbanisme desordenat i una activitat desmesurada d’altres pedreres properes. A més, el projecte posa en perill el fràgil equilibri de l’ecosistema natural de les guixeres i suposa un increment enorme de trànsit pesat per la zona. Per altra banda, la pols en suspensió del guix i les emanacions de sofre també tenen un seguit d’efectes perniciosos sobra la salut (segons un informe del laboratori Lafarge), tan dolències dèrmiques, com irritacions al coll i els pulmons, provocant insuficiències pulmonars i renals i, en llargues exposicions, artritis i risc de tuberculosis. A banda de les inevitables molèsties per pudors i corrosió ben estudiades en les zones dels Estats Units on fa anys que pateixen aquestes explotacions.

I a canvi de tot això, què? Val a dir que l’empresa practica la molt noble tasca evergetista, és a dir, la compra de voluntats i complicitats a través de la beneficència. A Sant Llorenç de Morunys, des d’on fa dècades hi està instal·lada, Knauf ha fet generosos donatius en campanyes tan lloables com el pla estratègic anti-drogues del Solsonès o patrocinant el petit museu local. La mateixa pràctica ha ofert a Ribera d’Urgellet on, tot i les resistències de la població, l’empresa ha tancat un acord amb el govern de CiU (en contra de l’oposició) pel qual subvencionaran “intervencions emblemàtiques a la vall” i, a més, pagaran 60.000 euros més 0,06 € per tona de guix que extregui. Això sí, de creació de llocs de treball no se’n parla, tampoc de l’afectació en el desenvolupament econòmic (en especial, l’efecte sobre els animals de granja i el foragitament dels turistes) i en la vida i la salut dels veïns.

Però sembla que tot està dat i beneït. El Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Ajuntament tenen la paella pel mànec i, pel que sembla, no hi ha voluntat d’impedir-ho, ans al contrari. La fractura bioscana serà encanyada i enguixada i la veritable lluita tindrà un altre front: la secessió de la Segarra i la incorporació al Solsonès. Tot plegat, sembla la maledicció de la Vaquiola, la bruixa socarrimada de Biosca, perquè de bruixes, haver-n’hi, n’hi ha…