El seny del lladre

Amb tota seguretat, les campanes foren el primer instrument de telecomunicacions usat per l’ésser humà. Els historiadors ens exposen que dos mil dos-cents anys abans de Crist (o “abans de la nostra era”, pels laïcitzants impenitents) els xinesos ja les empraven,  si bé com a instruments musicals, mentre que foren els egipcis els pioners en fer-ne ús per a transmetre acústicament informacions, en aquest cas per a anunciar l’arribada de les festes en honor a Osiris… A toc de campana, desfilaren també hebreus, grecs i romans fins que, al segle V, a la Campània italiana, l’instrument es cristianitzà i, de passada, en rebé el nom que la fa popular. Sant Benet adoptà la campana per a marcar les hores del seu “ora et labora” i la denominà “signum”, és a dir, “senyal”, d’on deriva el vocable “seny”, usat  als segles medievals per a referir la campana i, per extensió, el seu toc.

Precisament de la mateixa arrel sorgeix la comú accepció del vocable “seny”, vinculat al respecte a una escala de valors tradicional i prudent, que, contraposat antitèticament a “rauxa”, tendència al pecat i a l’excés en el gaudi de la vida, sintetitza en suma dialèctica l’actitud vital d’aquells que vivim en un país tan petit “que des de d’alt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”, com cantà en Llach.

Per desgràcia, el seny (o la manca d’aquest, segons es miri) en el sentit que ens interessa, ha posat aquests dies la Segarra en primera plana dels noticiaris. En essència, la campana –de la mateixa manera que un periodista- no hauria de ser la notícia, sinó el medi pel qual aquesta es difon. Elles han estat sempre un element present en les comunitats habitades, rematant cloquers, campanars i espadanyes, per a tocar, voltejar i repicar tot alertant el veïnat dels esdeveniments (tempestes, focs, incursions enemigues, defuncions…), per a convocar als fidels al temple i per a marcar les hores. Però, la darrera setmana, el robatori de la campana de l’esglesiola de Sant Jaume de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) ha excitat els reporters de tot Catalunya i part de l’estranger i ha omplert dotzenes de minuts en informatius i de pàgines en diaris. Constatable és el fet que els informadors, mancats de noves rellevants en política i esports, xalin amb les males notícies, en especial si ho posem en relació amb la recent restauració de les campanes Trinitat i Onzena del campanar de Cervera, la repercussió de la qual no va anar més enllà dels diaris locals, mentre que la campana manllevada de Granollers ha fet vessar tinta a diaris (com La Vanguardia, El Mundo, El Economista o, fins i tot, El Norte de Castilla) que habitualment ignoren la nostra comarca.

Tanta expectació ha despertat l’afer que ha provocat que el batlle del municipi hagi deixat per uns instants la voràgine collitadora que envaeix aquests verals a l’entrada d’estiu per informar del fet davant les càmeres de la televisió i els micròfons de les ràdios. Així hem sabut que al llogarret de Granollers -deliciós enclavament de la ribera del Llobregós que encapçala uns patamolls tan desconeguts com interessants- els lladres han aprofitat que la major part del temps roman deshabitat, per enfilar-se a la coberta de l’església i deixar cec l’ull de la petita espadanya. Amb tota seguretat, la campana, d’haver tingut vida pròpia, a l’advertir la presència dels saltaparets hagués arrencat amb el toc de queda, també dit “seny del lladre” (repicada que donava l’avís a la població perquè es reclogués a casa seva quan entrava la fosca, advertint que tot aquell que fos trobat pels carrers seria tingut per un lladre o bergant), però no va poder ser… La circumstància es fa especialment trista si tenim present que l’edifici, d’origen romànic, després de molts anys d’abandó i ruïna ha estat recentment restaurat per iniciativa dels veïns.

Possiblement ara la campana seguirà la mateixa dissort que totes aquelles que durant la guerra civil foren arrancades dels seus llocs originals per deixar la seva condició d’instrument de pau i convertir-se en armament: la fusió. No obstant, no és ara una urgència militar la que motiva el saqueig, sinó una precarietat econòmica i una renaixença de l’estraperlo que en aquests temps assoleix novament gran apogeu. Ben segur que, en amarga coincidència,  els cinquanta quilograms de coure de la campana es fondran amb dotzenes de quilòmetres de fils del mateix element que han vingut a suplantar-la com a mitjà de comunicació a distància, i que el drama succeirà en alguna foneria receptadora que, sense preguntar, la comprarà a pes i per un preu infinitament inferior al seu valor sentimental…

No correrà el mateix atzar que d’altres elements arrabassats pels saquejadors que recorren els camins dels nostres verals. El seu destí no serà pas ésser venuda com a peça d’antiquari o decoració, com passa amb la multitud de corrons, coms, fites, creus de terme i demés materials petris que es rapinyen quasi a diari, sinó que, fosa a altes temperatures, tancarà per sempre la seva boca. Potser, per justícia poètica, renaixerà en forma de trompeta o saxofon, substituint la seva condició d’instrument de percussió per instrument de vent, o, qui ho sap?, com el soldadet de plom del conte d’Andersen, apagades les temibles flames que la consumiran, d’entre tota la massa resultant, el fonedor hi trobi un petit cor d’aram, glaçat en un darrer batec d’enyor del seu petit país.

Torrefetsa i Florejacs(Sant Jaume de Granollers, encara amb la plorada campana)

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 26 Juny 2011, in Patrimoni and tagged , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Deu ser veritat allò de “nunca te acostarás sin saber una cosa más”…Gràcies al Giliet m’assabento que la “campana” té relació amb la meravellosa terra de “Campania”, bressol de la bellíssima Partènope, dels temples de Paestum, del limoncello de la “costiera” amalfitana, de la Sofia Loren i del Massimo Troisi.
    Però sí, és molt trist el trist final que li espera a la trista campana…Espero que no es posi de moda aquest tipus de robatori. Per les dels campanars com el de Cervera no cal patir, però em sabria molt greu que es perdessin, per exemple, les nombroses campanetes d’obús que hi ha per tants llogarrets d’arreu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: