Mal de molts

En József i la Mária s’acabaven de casar. Tenien moltes il·lusions posades en el futur. Volien formar una llar feliç i ja pensaven en tenir fills. Ell era un manobre de molt d’ofici i ella una excel·lent cuinera. No obstant, la recent incorporació del seu país a la Unió Europea no havia acabat amb la corrupció política generalitzada ni havia portat un increment dels baixos salaris que els impedien fer realitat els seus somnis. Per tant, van decidir emigrar cap a l’oest europeu, integrant-se en la marea de mà d’obra qualificada que marxà a la recerca de millors perspectives. Fa cinc anys que arribaren a les nostres contrades i val a dir que no els va costar gens trobar feina…

En Józef va incorporar-se com a guixaire en una empresa constructora. La seva disciplina en el treball i la seva bona mà amb la gaveta i el paletí aviat el van fer ascendir a encarregat. Per la seva banda, la Maryja va entrar en la cuina d’un petit bar de menús; de seguida, al costat de les croquetes i el capipota, el bigos de col amb salsitxes i les zrazy de vedella amb mató varen conquerir els estómacs dels clients. La bonança econòmica va engrescar la parella i, al cap de poc temps, amb la Maryja embarassada de dos mesos, deixaven l’habitació que havien llogat a l’apartament de l’Andriy, cosí d’en Józef, per passar a instal·lar-se a la seva pròpia llar: un pis nou, de vuitanta metres quadrats, més terrassa i plaça d’aparcament.

La caixa d’estalvis va facilitar als Josef i la Maica tota la paperassa per la compra. Tot i que les quotes de la hipoteca equivalien al salari de la constructora i que van haver de garantir-la també amb el pis del cosí Andrei, la il·lusió per fer el niu no els feren dubtar. El preu era elevat, però, com els va animar l’amable delegat de la financera, no hi havia motiu per patir: cada any que passava el valor de l’immoble augmentaria vora una desena part! En conseqüència, no només adquirien la llar on la família acreixeria unida i feliç, sinó que, a més, feien la millor inversió possible… Còmodament instal·lats a casa, naixia l’Ion, en primer fill de la parella i, dos anys després, la felicitat s’engrandia amb l’arribada de la Daniela.

No obstant, sense avís previ, les coses es van començar a tòrcer. La constructora on treballava en Yusuf va deixar de rebre finançament, de construir edificis i de poder pagar nòmines. Ell es va trobar al carrer, amb una ínfima indemnització i un magre coixí de subsidi per a desocupats. Per la Maryam les coses no van anar millor: les carmanyoles i l’atur van fer que el restaurant perdés bona part de la clientela i la mestressa, incapaç de fer front a cap sou, va haver de despatxar-la. Les despeses diàries, les necessitats dels fills i les petites ajudes que enviaven als seus familiars, els impossibilitaren atendre el compromís hipotecari. Cuita-corrents, amb el primer burofax de requeriment de pagament a la mà, varen adreçar-se a l’oficina on havien signat el crèdit. Allí tot havia canviat:  al rètol, en lloc del logotip de la caixa d’estalvis, hi figurava el nom d’un banc desconegut, i l’amable senyor que tant els havia ajudat a adquirir el pis ja no hi era, havia mort d’infart mig any abans. Parapetada rere els vidres blindats que protegien el mostrador, una senyoreta els va informar dels telèfons del departament jurídic de l’entitat…

Cap dels arguments d’en Mamadou i de la Mariama mereixeren la misericòrdia de l’advocat del banc ni del Jutge del tribunal. Un any més tard, el pis era subhastat judicialment. Per manca de postors, el propi banc se’l quedava per la meitat de l’import del crèdit que els havia atorgat. A més, afegides les costes del procés i els interessos moratoris (degudament penalitzats en dotze punts percentuals), la major part del deute seguia vigent. Talment una gangrena, també el cosí Modou perdria l’habitatge amb el qual havia garantit la hipoteca dels seus parents.

Així doncs, l’entitat financera es feia amb els dos pisos per un valor molt inferior al que ella mateixa havia taxat i mantenia sobre en José i la María un crèdit d’uns quants milers d’euros que, dia a dia, creixia sense aturador. Per tant, quedaven esclavitzats de per vida amb uns grillons que mai més els permetrien aixecar el cap… Desnonats, el matrimoni, amb els seus fills Juan i Daniela, es varen mudar a una habitació llòbrega. Esgotades les prestacions d’atur i malvenut tot allò prescindible, una miserable pensió mínima de subsistència amb prou feines els permetia fer front a un àpat diari i una estança de quatre llits.

Ara, desterrat a l’economia submergida, en Josep mira de guanyar algun dineret fent petites feines de pintor, estucador i paleta per cases i despatxos. La Maria, dos dies a la setmana, té cura d’uns ancians i, quan la criden, fa la neteja d’escales o alguna oficina. El poc diner que reben, evidentment en negre –els voltors del banc estan a l’aguait!- serveix per alimentar la família i vestir els infants…

Avui, a l’oficina de Càritas de la plaça dels Màrtirs, tot esperant el seu torn per a ser atesos,  en József i la Mária, en Józef i la Maryja, Josef i la Maica, en Yusuf i la Maryam, en Mamadou i de la Mariama, en José i la María i en Josep i la Maria coincidieixen amb la senyora Anna, vídua del delegat de la caixa bancaritzada. Ella, sempre tan endiumenjada, se’ls mostra insòlitament despentinada i amb l’escot orfe del collar de perles que li havia deixat la seva mare, al cel sia! Amb la mirada clavada a les plantofes i un fil de veu els confessa que hi cerca una petita ajuda que complementi la pensió de viduïtat. A la falda, maldestrament oculta sota unes mans desenjoiades, custodia la bossa de plàstic que diàriament li prepara la carnissera amb retalls d’escorrialles càrniques pel gosset. El mateix gosset que fa una colla de dies envestia i matava una moto esbojarrada davant de tot el veïnat quan sortia de la seva casa al carrer Major…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 24 Setembre 2012, in Política and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: