Què volen aquesta gent?

Divendres a mitja tarda. Marxo de Guissona, camí de casa. De lluny veig un embús a la rotonda que comunica la sortida oest amb Cervera, Tàrrega i Ponts. Es tracta d’un accident? La combinació de conductors andorrans accelerats, camions frigorífics desficiosos per alimentar el món i ciclomotors de quatre rodes ralentits acostuma a provocar desgavells en aquesta cruïlla… Però me n’adono no és aquest el cas quan distingeixo dos furgons policials i tres vehicles cel·lulars de la Guàrdia Civil. A banda i banda del vial, mitja dotzena d’agents aturen els automòbils. D’altres sostenen ostensivament l’extrem d’una cadena de punxes, dissuadint qualsevol maniobra sospitosa. Un parell més romanen immòbils al voral de la via, abillats amb passamuntanyes, el fusell reglamentari als braços i l’índex de la mà dreta al gatell. Se’m crispen els dits engarrotats contra el volant. Redueixo la velocitat, però no m’aturo fins que un agent em fa senyals perquè freni. Amb el nus dels dits colpeja la finestreta, gest que jo interpreto com una apel·lació a baixar-la. De grat o per força, activo l’alçavidre…

–         Bona tarda –saludo, empassant saliva-. Mani, senyor agent.

–         Buenas tardes, caballero  -em diu, amb el formulisme habitual de policies, guardes de seguretat i cambrers de cafè madrileny-. ¿Es usté (d) de por aquí?

–         Sí, senyor. Sóc de Florejacs! –li contesto, convençut que la seva castellania li impedeix distingir la fonètica oriental, cosa que m’estalviarà el debat identitari que provocaria si l’interlocutor fos aborigen.

–         Muy bien –diu, exhibint un bon coneixement de la geografia local-. Adelante pues, circule…

Li ho agraeixo amb un gest del cap, pujo la finestreta i avanço, tot passant pel costat d’una berlina monovolum aturada al voral. El seu conductor s’ha vist impel·lit a obrir el maleter i exhibir el contingut dels seus equipatges a dos agents del Cuerpo. Uns metres més enllà, uniforme, passamuntanyes i fusell, s’ho mira un quart agent. Espero que tingui un bon pols o es foradarà el peu esquerre…

Fins aquí aquest intranscendent episodi. No té més història. No té cap més importància. I no valdria la pena perdre el temps narrant-lo ni llegint-lo si no fos que, darrerament, aquests tipus d’esdeveniments sovintegen per la nostra comarca (i, pel que he sentit, arreu dels territoris catalans). Dies després, també la meva santa esposa (que condueix un cotxe on hi són ben visibles dues cadiretes d’infant) era aturada i, com a salutació, li era etzibat: “¿alcohol?, ¿tabaco?”; davant la resposta negativa i monosil·làbica, tan sols el perdonavides “¡circule!”…

D’aleshores ençà, no sé si és una percepció subjectiva o una realitat constatable, veig gairebé a diari vehicles de la benemèrita. Hi ha qui diu que, en compliment de les escasses competències que els hi resten des del desplegament dels Mossos, amb la crisis tenen més feina perseguint contrabandistes i evasors de capital, però també qui malpensa que la Guàrdia Civil té ordres de fer-se ben visible, tot recordant-nos que hi són i que ens vigilen…

Tinc ben present que aquests homes (dic “homes” perquè encara no he vist per aquí cap fèmina) vestits de verd ampolla que corretegen pels nostres verals, amb gorra de beisbol en lloc de tricorni i jaqueta desmuntable en comptes de capa, són part integrant d’aquelles Forces Armades que segons la Constitució hauran de “garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I, precisament, és el Cos Armat que el vicepresident del Parlament europeu, l’ínclit Alejo Vidal-Quadras ha proposat per assumir el comandament del nostre País prèvia destitució del Govern legítim i democràtic (el mateix Alejo -pepero d’ala dura- que, coses de la vida, l’any 1990 i aprofitant-se d’una convalescència, apartava de la secretaria general de la regional del seu partit al qui ara ostenta el Ministeri de l’Interior espanyol).

Tal vegada es tracta d’un nou instrument de la política de la por amb la qual el Govern de l’Estat vol extirpar-nos de la ment la voluntat independentista? Pot ser que aquest desplegament pretengui espaordir-nos i fer-nos desertar d’allò que el Cap suprem de les Forces Armades titllà de “quimera”? Podríem estar davant d’una representació adreçada a restaurar aquella por que encara és present als cors dels que han viscut entre els records de la guerra civil, el clima de terror del franquisme o una transició presidida pel soroll de sabres? “Tots els que han sofert / el pes de la immensa bota / i l’afilada espasa, / saben el que és la por” cantava Raimon l’any 1968…

Si és així, han de saber que el nostre País ha canviat molt durant les darreres dècades i la mentalitat amb què encara el segle XXI és allunyada d’aquells temors que el subjugaren antany. Avui la por ja no és un instrument vàlid ni eficaç per aquells que volen que Espanya segueixi essent una “unidad de destino en lo universal”. Si els arguments i les actituds dels propers mesos se centren a ofegar els desitjos d’emancipació del poble català i la consegüent constitució d’un nou Estat sobirà per mitjà del foment de la por (ja sigui a la violència de l’Estat espanyol, a l’aïllament internacional, a la conflictivitat social, a la ruïna de treballadors i pensionistes, a la segregació educativa, a la fugida dels empresaris, a la imposició lingüística o, fins i tot, a l’expulsió del Barça de la lliga de futbol…), no hi tenen res a fer.

Nunca más el agujero eterno de la esclavitud mental. Hoy el tiempo es diferente”, escriu Antonieta Zaccarelli en els seus apunts indignats. Ella, polièdrica artista xilena i amiga de la Segarra, sap bé que una il·lusió col·lectiva gestada amb els anys quan esclata de baix a dalt mai podrà ser anorreada per aquells que entenen la democràcia com un exercici de propaganda i la justícia com un ganivet de castrar.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 2 Octubre 2012, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: